dimarts, 30 d’abril de 2013

Raonablement parlant.


Dèiem  que Gandhi per aconseguir la independència de l’Índia insistia en la necessitat d’afirmar una veritat i defensar-la amb convicció, amb perseverança  i sense defalliment perquè la veritat proclamada sempre acaba sent acceptada. Només posava per condició que fos proclamada  sense violència.

Traduït  aquí i ara vol dir que, ja que els temps moderns no són proclius a acceptar grans veritats absolutes, convé definir dues o tres afirmacions que puguin ser defensades amb força i al mateix temps amb respecte a l’altre. En proposaria tres:

1-       -El poble català compleix amb escreix totes les condicions, raonablement exigibles a una societat, per poder exercir el dret  a triar democràticament el model d’estat que prefereixi. 

2-      -La llengua pròpia de Catalunya, és el català. Tots el ciutadans de Catalunya, també saben parlar castellà. Remarcant fortament què significa pròpia, i què vol dir també.

3-        -El govern elegit democràticament entre els ciutadans de Catalunya té plena potestat per administrar aquella porció de la riquesa generada pel treball dels propis ciutadans i destinada a cobrir totes les necessitats comunes complint les condicions exigides per la comunitat internacional.

Si existeix un nombre suficient de catalans, suficientment convençuts d’aquestes propostes, o d’altres similars, es compleix la condició necessària i suficient -i jo crec que es compleix- perquè el camí iniciat cap a la plenitud nacional sigui irreversible.

Es diu que Europa, ni cap Estat significatiu és amic de la creació d’un Estat nou. Efectivament, no és amic ni enemic Els Estats no tenen ni amics ni enemics, tenen interessos. De fet un possible Estat català, només té un Estat enemic, i evidentment per interessos.

A diferència del món religiós, que afirma -evangeli inclòs- que qui no està amb mi està contra mi, en política cal entendre que qui no està contra mi està amb mi. La partida està molt clara i el joc no és un joc de suma zero, d’aquells que el que guanya un, ho perd un altre. Ben jugat, és un joc de suma positiva, en què ningú hi surt perdent. És veritat que un hi guanya més que l’altre però ningú hi perd.

Tenim una raó molt profunda, tenim moltes raons fàcils d’explicar, podem ser contundentment raonables i hem de ser racionalment demòcrates.

29 d’abril de 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari