dilluns, 15 d’abril de 2013

Sociològicament parlant .


Entre  un milió de catalans i un milió de castellans hi trobarem el mateix % de persones intel·ligents o  no tant, el mateix, o similar, % d’honestos o d’aprofitats. Similars nombres de gairebé totes les variables aportades per la naturalesa humana. Vull dir que estem fets de la mateixa pasta.

Però els grups humans creen cultures i construeixen ciutats i trepitgen territoris i acaben tenint tarannàs diversos, per més que vistos de molt lluny semblin iguals. I de les mateixes eines fetes en un lloc  o en un altre ens agraden molt més les pròpies.

Tots els catalans hem dit algun dia força emprenyats  “aquests de la Caixa són uns lladres”, però  cap català dubtaria a l’hora de qualificar-la  cent punts per sobre de Caja Madrid abans i ara.

Molts de nosaltres visitant Montserrat hem pensat “això s’ha convertit en un negoci turístic”, però si ens fan triar un monestir benedictí dalt d’una muntanya prop d’una gran ciutat ningú votarà per  Santa Cruz del Valle de los Caidos. Fins i tot preferim el Liceu ni que sigui només perquè no té llotja Reial. I preferim el passeig de Gràcia i la  Rambla a la Castellana i la Gran Via.

Però tot això no diu res diferent a tota altra situació similar. Només diu que els pobles tenen  formes diverses de viure la vida i d’entendre la realitat.

En allò que hi ha una diferència substancial és en la manera de plantejar la relació recíproca entre dos grups humans, o dos pobles o dues ciutats. Per múltiples raons -cap d’elles racionals- una de les dues parts assumeix la categoria de grup dominant i si l’altre grup accepta –velis nolis, que vol dir sisplau per força-  la funció de dominat, tot adquireix l’aparença de normalitat. Si el grup dominant ho és només o prioritàriament per raons de força -armes, o diners- i no per motius de cultura, -ciència, art, etc.-  tard o d’hora aquesta relació de domini es debilita fins trencar-se. Unamuno els va advertir “vencereis pero no convencereis”. Naturalment no en van fer cas.

Aquesta convicció subsumida i consagrada a l’article 5 de la constitució espanyola -La capital de l’estat és la vila de Madrid- aparentment un obvietat, tant que no precisa cap aclariment posterior ni del seu significat ni del contingut ni de les conseqüències i per tant es pot utilitzar i de fet s’utilitza d’una manera radicalment abusiva amb l’agreujant que els actors no en tenen consciencia però les víctimes sí.

I les víctimes un dia diuen PROU.

No sé si això és sociologia però a mi m’ho sembla, per això demano sociòlegs. I constato que en tenim.

15 d’abril de 2013.           

2 comentaris:

  1. L'has clavat!

    Aquest article enllaça amb el del dia 15 de Març " Models d'estat" .
    És fàcil llavors poder entendre els dos models econòmics i la seva difícil convivència.

    ResponSuprimeix