divendres, 5 d’abril de 2013

Filosòficament parlant.


Ahir parlava matemàticament sense ser matemàtic, avui goso fer-ho filosòficament estant més lluny encara. 

La filosofia és aquella assignatura més imprescindible per a la humanitat i més prescindible per a l’individu humà. Fins al punt que resulta inútil per a moltes activitats personals. Però continua sent extremament necessària a l’existència de la societat.

En el procés d’independència de l’Índia entre els molts personatges protagonistes a la memòria històrica n’ha quedat un: Gandhi. La seva força de convenciment es basava sobre dues idees fonamentals en el pensament indi. Ahimsa i Satyagraha.

El primer, ahimsa, procedent del jainisme i del seu fundador Mahavira, contemporani de Buda, es basa en el respecte absolut a l’altre. Sobretot a tot ser viu. A occident ens ha arribat traduït com “no violència”. Però allí té un valor més positiu, com a resistència activa. Gandhi ho va predicar com a no col·laborar amb el Raj (govern britànic a l’Índia), sense usar la força. Però activament. Per protestar contra el monopoli del comerç de la sal, en mans angleses, va protagonitzar l’anomenada marxa de la sal. Milers de persones el van seguir centenars de quilòmetres per anar a recollir sal contra les lleis en vigor.

L’altre concepte, Satyagraha, no ha tingut tant èxit a la cultura occidental. Podríem explicar-lo (i que em perdonin els entesos) com a defensa ferma i amb constància de la veritat.

Tot i sabent que Catalunya no és l’Índia. Tot i sabent  que la nostra cultura deriva de la grega i de la jueva, les dues més aviat partidàries de l’ús de la força, amb relats força violents. I que de la grega hem heretat un dubte racional sobre la veritat, mentre que la judaica ens ha predicat una fe gairebé absoluta en la pròpia veritat. Doncs tot i sabent això -i moltes coses més- podem aprofitar l’exemple de Gandhi adaptant aquests dos grans conceptes a la realitat del nostre procés cap a més llibertat.

Hem permetré fer un incís, que pot semblar que no té res a veure amb l’anterior. Es diu i es repeteix que en política l’únic que no es pot fer, és fer el ridícul. Doncs bé, al poderós sir Winston Churchill, imatge perfecta del britànic honorable i honorat, el posava nerviós un personatge que ell menyspreava, anomenant-lo “aquell ridícul homenet” que gosava presentar-se davant dels llocs més sagrats de Londres embolicat en un llençol i amb uns dodotis per tapar les vergonyes. No ho podia suportar. I va haver de suportar que aquell ridícul personatge -Gandhi, naturalment- el derrotés en la seva guerra per impedir la llibertat dels indis.

Conclusió: hi ha idees vàlides a tot el món i en tot moment -només cal interpretar-les bé- i per això  ens calen els filòsofs.

5 d’abril de 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari