PP.

No, no vull parlar de cap partit polític, sinó de les dues trampes més perilloses en què podem caure en el camí per arribar a la meta  tan ben definida el passat dia 11 de setembre. La por i la pressa.

La por i la pressa eren els estats d’ànim dominants a la mort del dictador ara fa 38 anys. Amb l’ús de les dues els hereus ideològics, econòmics i genealògics del franquisme -i ara sí que parlo de partits politics- van aconseguir, que amb la pressa de sortir de la presó i amb la por acumulada durant 40 anys, anéssim tots plegats de cap on ells volien portar-nos. Que és, on som ara.

Que és d’on volem marxar. És cert que el pas que es va fer, era un pas endavant cap a més llibertat, i també és cert que els camins són llargs i cal fer-los pas a pas. (L’altra forma d’arribar-hi  inclou inevitablement massa violència.) Cal fer molts passos, i tots són acceptables si compleixen tres condicions. La primera, que vagi en la bona direcció, la segona que el pas sigui el més llarg possible, i la tercera -i per mi la més important- que elimini obstacles per fer el pas següent. La que crea més discrepàncies sempre és la segona, per allò que dèiem de la pressa.

La transició de fa 35 anys, complia força bé la primera, la direcció era correcta. La segona condició la complia molt poc. Però el més greu és que la tercera -eliminar obstacles per donar un altre pas endavant- no solament no la complia sinó que  els  augmentava. I de quina manera.

Ara, Catalunya, està a punt per donar un altre pas significatiu cap a la seva llibertat. La meta on vol arribar va quedar clarament definida, per si no ho estava prou,  el dia 11. Va quedar clara, en primer lloc per a tots els ciutadans de Catalunya, hi estiguin o no d’acord. També va quedar clara per la majoria d’espanyols, encara que no l’entenguin. I per a qui va quedar massa clara va ser per l’estat espanyol, que és  qui es veu  més amenaçat. Ni la màquina de l’estat, ni els seus dirigents polítics antics, presents i futurs, ni cap de les “institucions”, cap, té possibilitat d’acceptar-ho, ni tan sols de manifestar individualment i d’amagat algun intent de voler entendre-ho. Són esclaus de les seves paraules, i no són amos dels seus silencis perquè no saben callar.

L’avantatge que tenim és que sabem quina és la porta que volem obrir, mentre que allà no saben quin altre forrellat posar.

Pel cap baix, un milió de catalans vam dir, clar i fort, on volíem anar. Tota la resta són especulacions. No cal escoltar-les gaire. És a dir, gens.

22 de setembre de 2013.