dissabte, 15 de febrer de 2014

Corrupció. 2

Vam començar pel cap perquè és per on sempre comença a podrir-se el peix. Encara que no sigui la part més podrida, sinó s’elimina es fa molt difícil seguir netejant. En aquest moments la monarquia espanyola amenaça ruïna i com diu una dita xinesa “quan un mur amenaça de caure, és molt fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer”.

Tota dictadura es basa, entre altres suports, en la corrupció. Una de les dificultats més gran per sortir-ne de les dictadures és precisament, l’enorme quantitat de persones i interessos implicats –a banda de fets més o menys criminals i delictius- en xarxes de corrupció. Quan una dictadura dura molts anys, encara que desaparegui del tot, és impossible fer net en aquest tema.

Durant anys es van construint complicitats, es van fent coneixences i amistats. A les famílies de tota la vida (que mai fan fàstics a cap dictadura) s’hi afegeixen els nouvinguts. Apareixen cunyats i nebots. Sogres i consogres. Ex, i noves parelles dels ex. Amics de pupitre i amics dels amics. Afegiu-hi el que la imaginació, i no en cal gaire, us aporti.

I això durant 40 anys. Per pobre que sigui un país, i ho era molt, es construeixen pantans (Paco, el rana li deien, que salta de pantà a pantà), carreteres (no gaires), trens. Se subministra electricitat… És a dir que per pobre que sigui un país es mouen molts diners, i tots passen per les mans i les butxaques d’una minoria absoluta, que fa tants anys que ho està fent, que no solament ha perdut la consciència de si està bé o malament el que fa, sinó que a més a més ha quedat “enganxada” a aquesta droga.

Tan enganxada estava, que a la mort de Franco (potser no ho havia dit, però suposo que tothom havia endevinat de quin país parlava) l’única preocupació real i reial dels poders “factuals” que en dèiem, era aconseguir un canvi (si no fos que ja fa escudella la frase, diria allò del Gatopardo) que aprovés l’examen intern i extern, però que mantingués intacta la trama d’aquella minoria absoluta. I ho van aconseguir. Tot estava lligat i ben lligat. Tot potser no, però no es va renovar l’aire.

Amb la democràcia van aparèixer nous actors a la política. Nous gestors de l’obra pública. Dels serveis i de les elèctriques. I aviat es van habituar a respirar l’aire putrefacte i van veure que no era tan maligne com creien abans. I també es van enganxar. El nas ho acaba suportant tot.

La solució no és solament canviar els protagonistes. Això és relativament fàcil. Ni tancar-los a la presó, que ja resulta més difícil.

En tot cas,un cop fet això, cal obrir totes les finestres, ventilar i desinfectar. És un procés costós i sobretot molt, molt llarg, per això és molt recomanable i necessari fugir ràpidament a la muntanya, i si, d’aquí uns anys els nostres néts veuen que ja es respira un aire pur (bé,suficientment pur, tampoc cal exagerar) a tota la península, tornar a baixar i dir-los: parlem?.

14 de febrer de 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari