dilluns, 24 de febrer de 2014

El carreró.

Insisteixen una vegada i una altra. Catalunya s’ha ficat en un carreró sense sortida. Ho diuen tant, amb tanta insistència i tan convençuts, que al final he intentat entendre què volen dir.

I em sembla que ho entès. Com que s’ho miren des del sud, tenen raó. El carrer en què s’ha posat Catalunya no té sortida cap al sud.

Però resulta que tots els carrers i carrerons , tenen sempre dues puntes d’est a oest, o de nord a sud o amb diagonal. I, sí senyor, el carrer en què s’ha ficat Catalunya no té sortida cap al sud, però en té, i molt ampla cap al nord.

I no és un carreró, com el carrer de les Mosques o el de Perot lo lladre (que per cert també tenen dues sortides). En un carreró, que es mereixi aquest bonic nom, a tot estirar hi caben cinc persones de costat que si caminen, cada filera ocupa un metre.

Vull dir que dos milions de persones ocuparien quatre-cents quilòmetres (us sona això?) de carreró i carrerons de quatre-cents quilòmetres no n’hi ha cap.

Diuen que, d’acord, no és carreró, potser que era la Meridiana que va de nord a sud, però que tampoc no té sortida. Mirem-ho més de prop. Doncs és veritat, cap avall no es pot sortir, però no és perquè no en tingui, de sortida, sinó perquè al bell mig hi han posat un trasto enorme que ocupa tot l’ample. Un endimari , que en dirien a Vilanova. Allò no hi ha qui ho pugui moure. Ni els mateixos que ho han anat posant al llarg de molts anys. Si algun d’ells ho intentés s’esllomaria per tota la vida, si abans alguns dels amos d’aquell enorme trasto no l’enviés a criar malves, com han fet tradicionalment l’últim parell de segles.

Perquè aquell trasto es diu “ Estat Espanyol” que fa 35 anys van repintar. Però els materials que es van fer servir per pintar, tot i que al pot deia “democràcia” eren de molt mala qualitat i ja només en queda el rètol “constitució”.

23 de febrer (quina casualitat, oi?) de 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari