dimarts, 29 de juliol de 2014

La fi de la innocència.

De cop i volta el nen descobreix que el seu pare posa banyes a la seva mare. Sabia que a molts dels seus amics els passava el mateix, però el seu pare… no podia ser. Però era.

D’això i de moltes situacions similars i inevitables, en diem perdre la innocència. Deixar de ser nen i començar a ser adult. I això no és ni bo ni dolent. Pot ser més o menys dolorós, emprenyador o fer vergonya, però tothom acaba entomant-ho, i no escoltant els escarafalls del veïns, més o menys mal intencionats i que així obliden més de pressa que a ells els va passar el mateix no fa gaire.

Dic que no és bo ni dolent -depèn de la moralitat de cada lloc- però ajuda força a madurar. Pot retardar l’entrada d’algú a l’edat adulta, però mai impedir-ho.

Ja fa anys que sabem que el poder corromp. Que de l’ús necessari del poder, a l’abús hi ha una franja indefinible que no es veu igual d’ampla des de dalt que des de baix. Ningú que no hagi tingut mai poder pot entendre que la ratlla que defineix la separació entre aquests dos camps no sigui nítida i ben definida. Segurament tenim raó els de baix: hi ha una ratlla vermella.

I ara que ja hem proclamat la nostra honestedat, què fem? Escarafalls?

Diuen editorials amb grandiloqüència. La confessió de frau fiscal de l’ex honorable és una ofensa a tots els que paguen religiosament el seu impostos. Si fos veritat això, tranquil Jordi tranquil, no has ofès a ningú. Ningú paga religiosament els seus impostos, tots paguem aquells impostos que no podem evitar pagar. (Per altra banda tampoc sé què vol dir fer una cosa religiosament i quan ho entenc no em sembla una bona manera de fer res).

Dels homes públics, ens hauríem d’anar acostumant a jutjar la seva obra més que la seva persona. D’entrada cal que digui que jo no vaig votar mai el senyor Pujol, com no vaig votar mai a Felipe González. I això no m’impedeix afirmar que van ser el dos polítics, durant una dècada, que van fer més per allunyar-nos de la dictadura franquista. No ho van ser, la parella de moda -el rei i Suárez- el primer hereu directe de Franco i l’altre l’últim primer ministre del franquisme.

Doncs tant González com Pujol van acceptar el paper d’ídols dels seus respectius pobles. I aquest és el veritable pecat dels dos. Que aprofitessin per enriquir-se, encara que pugui fer molt mal d’ulls és realment secundari.

Els dos van cometre el mateix error polític: no saber marxar a temps. El cicle del poder és força repetitiu. Comença amb potència, que va augmentant primer de mica en mica i després de pressa. Aviat es cau en la prepotència, sense gairebé adonar-se’n. I de cop i volta apareix la impotència. El cicle és inexorable. El pitjor succeeix durant la fase de prepotència “canviarem Espanya que no la coneixerà ni la mare que la va parir” tronaven…

Avui molts catalans tenen el coragre, tenen por que les males notícies tinguin males conseqüències.

Si les noticies ens acosten més a la realitat, no són mai males notícies. Acostar-nos a la veritat no és una mala notícia. No som, ni volem ser un ramat que necessita pastor. Cal que veiem clar que som un poble, que sap on vol anar, i que en qui hem de confiar, és en nosaltres mateixos.

28 de juny de 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari