diumenge, 29 de juny de 2014

Discrepàncies.

Acceptant sense cap recel, que un milió de catalans són iguals que un milió d’espanyols, que la proporció d’intel•ligents o gamarussos, d’honestos o aprofitats, de treballadors o de vividors en un o altre conjunt de ciutadans és molt similar. Acceptant encara amb seguretat que les coincidències genètiques són més que notables, sabent que des d’Hu bei o des d’Arkansas ens veuen exactament iguals, no hi ha cap dubte que vistos de prop apareixen discrepàncies a l’hora d’encarar la realitat més propera entre un i altre col•lectiu. Tot i que potser sigui veritat que la visió que tenim a Catalunya del ciutadà espanyol sigui exageradament decantada cap a la versió madrilenya, tot i sabent que “namés” (només, dit per la Camacho) representa aproximadament el 12% del conjunt.

Per exemple. La percepció del franquisme entre el catalans és molt negativa. Es pot afirmar que al voltant del 85 % assumeixen que no va tenir cap valor positiu, que va ser nefast per la totalitat del país, i que no només va ser una dictadura criminal, sinó que la totalitat de les idees que defensava eren inacceptables. En canvi sembla que la percepció que de la dictadura franquista es té a Espanya és notablement diferent. Els que la condemnen radicalment no sembla que arribin al 50% i encara entre aquests, condemnen més les formes dictatorials que la totalitat de les idees.

Aparentment un 50% accepta i aplaudeix l’obra de la dictadura encara que posi alguna tímida objecció a les formes, que en molts casos justifica.
Per exemple. La reminiscència, per llunyana i feble que sigui, d’haver estat un imperi. A les ciutats que han sigut capitals d’un gran imperi n’hi queda sempre un record mai oblidat. Queda un sentiment d’injustícia històrica entre els seus ciutadans, i sobretot hi queda un record d’Estat -institucions, funcionaris…- que necessita vitalment manifestar-se com pugui. No importa que sigui sobre dimensionat ni notablement arcaic ni ineficient, ha de seguir existint, i per no morir no té més remei que créixer i no parar. (Un cas notable de reminiscència imperial, el tenim ara a Moscou, on l’home que ha assumit el paper de recordar-ho als seus conciutadans és aclamat: Putin)

Ni a Barcelona ni a Catalunya, de tot això no n’hi ha ni rastre. Ni Catalunya ha estat un imperi ni Barcelona la seva capital. Ni ho enyorem, ni ho entenem. Però existeix i marca, i de quina manera, els ciutadans de Madrid, els funcionaris alts, mitjos i baixos, i sobretot tota la seva classe dirigent, política, econòmica, religiosa i desgraciadament també cultural. De dretes i d’esquerres. Els marca tant que els dificulta, gairebé els impossibilita -i alguns s’hi esforcen- a entendre una realitat diferent.

Marca més la nostàlgia d’un imperi perdut en la llunyania del temps i del que no en queda cap rastre del poder que tenia, que una pèrdua recent de la que encara queda un regust a la boca i una esperança de retorn. Londres encara té la City, i Moscou la Sibèria. A Madrid no li queda res.

I a sobre Barcelona li fa ombra. I Catalunya se’n vol anar. Els polítics de Madrid estan desconcertats. No se’ls acut res més que ignorar, menysprear i amenaçar. Alguns pensen que han de fer una proposta, una oferta, però tots saben que no en poden fer cap sense contradir-se a si mateixos ni sense irritar profundament els seus conciutadans. També pensen -i crec que amb raó- que sigui quina sigui la proposta els catalans la rebutjaran.

Aquesta història només té dos finals possibles. O la independència de Catalunya o l’aniquilació de la catalanitat. Que és el mateix que dir la desaparició definitiva de Catalunya. Però...
Reges volant
Leges mutant.
Populi manent... Dixit. 26 de juny de 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari