divendres, 6 de juny de 2014

Xantatge.

Durant molts anys abans de la mort del dictador Franco i alguns després, es va anar difonent, la idea dominant que el poble espanyol no estava preparat per a la democràcia. Els defensors del règim franquista ho defensaven per raons òbvies, però desgraciadament alguns dels seus opositors també ho creien. La idea es va introduir al subconscient de molts ciutadans, generant una desconfiança força general uns del altres. El poble no confiava en si mateix i sobretot tenia por, molta por.

Mort el general, es va produir un estat de coses absolutament caòtic, amb molta més violència i morts de les que ara es vol recordar. Els defensors de la dictadura, Juan Carlos entre ells, no volien cedir ni un pam de poder, fins que pressionats per França (Giscard d’Estaing) Alemanya (Willy Brandt) i pels ambaixadors d’Estats Units i de Gran Bretanya, que encara es malfiaven més del poble (fins al menyspreu) i per por d’una revolta popular comunista similar a la portuguesa de l’any anterior, van fer un pas enrere, i després un altre pas i un altre. D’això en van dir la transició.

L’ambient estava dominat per dues pèssimes conselleres: la por i la urgència i de les dues se’n van saber aprofitar amb profunditat i traïdoria el grup liderat per Suarez i el rei per conduir el procés a favor propi. El xantatge era: nosaltres o els militars. La majoria de ciutadans ho van creure i la totalitat de governs europeus i americans els anava molt bé creure-ho. Tots van dir: vosaltres.

Res de consens, res de pactes. Redactada la constitució per franquistes de tota la vida, amb algun retoc de nouvinguts al món de la política democràtica. Es diu que totes les parts van cedir per arribar a un acord. La meva pregunta era llavors i continua sent ara. En què van cedir els franquistes? En concedir unes llibertats als ciutadans, que no volien concedir? No hem quedat que els dos representants màxims del règim franquista que van liderar la transició eren uns grans demòcrates?

A l’hora de redactar les formes del poder, de distribuir-lo, d’exercir-lo, la golejada que van encaixar els no franquistes va ser descomunal i sobretot va ser per plorar tot allò que fa referència a cap possible modificació ni petita ni gran que no vulgui fer el partit que està en mans dels hereus ideològics, genealògics i econòmics del franquisme.

Les malformacions congènites d’aquella nounada democràcia tard o d’hora s’havien de manifestar i molt més sobretot pel comportament -per altra banda previsible- de totes aquelles institucions, grups econòmics i derivats politics hereus d’aquell règim que el poble definia com una dictadura suavitzada per la corrupció que inevitablement havia de convertir-se en una corrupció disfressada de democràcia.

¿Algú podia creure que els poders fàctics -en dèiem- que feia quaranta anys menyspreaven els demòcrates quan no podien tancar-los a la presó o condemnar-los a l’infern previ pas pel ”garrote vil”, algú creia que les persones que encarnaven aquests poders farien un curset de vint-i-quatre hores per convertir-se en demòcrates de tota la vida? Estic parlant de “totes“ les persones, i evidentment començant per dalt de tot.

La transició va ser un èxit. Nomes hi va haver cinc cents morts. Es veu que els hem d’agrair que alguns dels seus vells companys de dictadura no fessin una barbaritat més grossa. Doncs, bé: moltes gràcies. Però eren els vostres companys, no els nostres.

Em queden tantes preguntes, tantes paraules, tants dubtes… per exemple; segueix el poble espanyol no preparat per a la democràcia? Cal que els catalans els ajudem a democratitzar-se?...

4 de juny de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari