Els pobles que no saben aprofitar les oportunitats que se’ls presenten en safata de plata per fer un pas significatiu en la direcció que la Història condueix a la humanitat perden una gran ocasió per avançar cap a la modernitat.
Si fem talls retrospectius de cinquanta en cinquanta anys posem dels últims tres segles i comptem el nombre de monarquies de cada moment, veurem sense el més petit dubte quin és el sentit de la Història en allò que fa referència al dilema Monarquia-República.
A partir del segle divuit va començar allò que anomenem modernitat i certament no tot van ser millores ni igualment repartides, però ningú dubta que la línia nítidament dibuixada és allò que anomenem progrés, i tampoc ningú posa en dubte que aquesta línia va paral•lela a la de països que passen de monarquia a república. Amb tots els alts i baixos que vulgueu, amb algunes anades i tornades, però la modernitat té un sentit històric evident.
Europa pot semblar que té algunes excepcions, que tot i conservar les seves monarquies, són del més modern del món. És veritat. Sense entrar a analitzar en particular a cadascuna, podem afirmar que totes les monarquies nòrdiques van fer front als atacs del nazisme i van ajudar els seus pobles a sobreviure. Aquelles monarquies europees que en algun moment del segle vint van donar suport a qualsevol dictadura militar o feixista, han desaparegut definitivament. Excepte l’espanyola.
Tots els arguments a favor de la monarquia em semblen o bé arcaics o bé interessats. El millor de tots és que no fa nosa. Déu n’hi do.
Diuen: el rei reina però no governa. No pot prendre decisions. No té responsabilitats.
Llavors que coi fa. Per a què el necessitem?
El president de la república italiana senyor Napolitano durant les crisis recents ha pres grans decisions; fer marxar Berlusconi, nomenar un cap de govern de transició, obligar moralment els partits a posar-se d’acord, etc., doncs bé, cap d’aquestes coses les podria haver fet el rei d’Espanya.
(Suposant que ho hagués sabut fer).
Resulta evident que és necessari un cap d’estat amb responsabilitat, que pugui prendre decisions importants i que si s’equivoca pugui ser apartat del seu càrrec.
Mantenir un càrrec, una institució -encara que el titular ho faci bé- de tan baixa rendibilitat sempre serà car. Si només costés un euro, seria un euro mal aprofitat. Jo, evidentment preferia la república el 1975 i la prefereixo ara sigui qui sigui el president. Un president elegit sempre té data de caducitat.
L’únic dubte que tinc és de si això realment m’interessa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada