dissabte, 26 de desembre de 2015

El discurs del rei.

No va tartamudejar gens. Ho va dir tot amb convenciment, d’aquells que no convenç a ningú. Feia cara d’estar enfadat amb tothom. I trobo que va ser una llàstima, perquè va dir alguna cosa interessant.

Va afirmar que res pitjor que quan uns pocs imposen la seva voluntat a una majoria. Era una clara referència al que va fer el general Franco quan acompanyat d’una minoria de feixistes va imposar de forma brutal la seva voluntat durant 40 anys a la totalitat dels catalans.

Em va estranyar una mica que fes una condemna tan explicita a l’obra del seu avi putatiu, (el seu pare no es cansava de repetir que Franco era com el seu pare) perquè als avis se’ls ha de respectar i més en aquest cas en què el nét deu tot el que és i tot el que té, que no és poc, al seu avi.

També em va agradar que recordés els refugiats que per culpa de la guerra han d’abandonar casa seva i el seu país. Això li vull agrair personalment, perquè el dia que jo complia 6 anys, dormia a l’estació de Saragossa acompanyat de la mare i quatre germans, el més gran de 12 anys, fugint de Flix per l’arribada de les tropes franquistes, en una imatge que es devia assemblar força a l’estació de Budapest d’enguany.

Suposo que per això aquell xicot estava enfadat. S’adonava que tot allò que defensava, era exactament el mateix que defensava el seu avi putatiu i al mateix temps veia que tot plegat era indefensable.

També pot ser que jo estigui completament equivocat, que les bombes que van caure a casa nostra, que la fugida massiva de catalans que mai van tornar, que la persecució a sang contra la meva llengua, que l’obligació d’estudiar “La vaca ciega” de Maragall o “El pino de Formentor” de Costa i Llobera, que tot això i infinitat de “detalls” durant 40 anys, fos pel nostre bé per evitar que els catalans cometessin el pecat, el delicte i l’error de voler ser lliures.

Sentint aquell apassionat i apassionant discurs del rei solament puc dir “res de nou a l’oest.”

Cap comentari:

Publica un comentari