dimarts, 15 de desembre de 2015

El pont dels dos dogmes.

Fa quatre dies que l’hem travessat, aquest pont. Ja hem comptat si s’han mort a la carretera més persones que l’any passat. Ja ho hem oblidat. L’any que ve repetirem ponts i dogmes.

És un pont molt sòlid perquè se sosté en dues columnes altes i robustes fruit d’una manera de pensar: els dogmes.

Actualment ningú s’interessa per saber què van fer Joaquim i Anna per engendrar una nena sense pecat original. En realitat poca gent deu saber què és el pecat original, jo tampoc ho sé. El que sí sé és que el dia 8 era festa. Era una festa robusta al sud dels Pirineus, basada en un dogma amb un nom tan contundent com; Immaculada Concepció.

El dia 6 també era festa. Un altre dogma; la Sagrada Constitució. Aquest dogma és més jove, 124 anys més jove que l’altre però més poderós avui dia.

Quan el 1854 el Papa de torn va proclamar el dogma de la Concepció Immaculada de Maria per acabar amb les baralles entre defensors i contraris va tenir un èxit notable: a partir d’aquell moment el tema va deixar d’interessar, i avui dia ja no interessa a ningú. I per celebrar l’èxit van començar a fer festa el dia 8 de desembre. I tots tan contents.

El 1978, el dia que jo complia 46,5 anys justos, vaig votar no. A casa tothom que ho podia fer, va votar no. És a dir dos NO.

Es veu que per cada no, hi va haver 20 SÍ. A primer cop d’ull, un èxit. I és veritat que ho va ser, perquè el dilema que s’oferia era: O bé voteu sí a “tota” la constitució, o continua el franquisme 40 anys més (això no ho deien però s’entenia perfectament).

I va ser un èxit perquè la part més dolorosa del franquisme es va acabar. Van obrir les portes dels calabossos on feia 40 anys que estàvem tancats i ens van deixar sortir al pati de la presó. Ens van donar permís per parlar. per saltar i córrer, i una colla més de drets i llibertats que ens van enlluernar tant, que no vam veure l’altra meitat de la constitució: aquella que explicava qui es quedava tot el poder polític.

Aquesta segona mitja part és el dogma de la constitució. I aquest és el seu pecat original.

Doncs bé, el dia 8 vaig sentir al ministre de l’interior, un tal Fernández, que ell era molt devot dels “dos” dogmes. I vaig pensar: tenim pont per estona.

Serà millor que travessem el riu per un gual.

Cap comentari:

Publica un comentari