diumenge, 2 de setembre de 2018

Bonnie i Clyde.


Parella de famosos delinqüents duts al  cinema perquè eren joves i guapos i es van permetre fer els que els donava la gana per places i carrers.

Últimament una altra parella de joves i guapos, però no de cinema, han decidit que els carrers eren seus i podien posar i treure -sobretot treure- rètols o llaços al seu gust.

Ser jove i guapo són unes magnífiques característiques per fer cinema i també per fer política. És a dir, per aparèixer a les pantalles en primers plans.

Però no dona per gaire més. I té el greu inconvenient que per mantenir la tan desitjada popularitat no queda més remei que anar constantment in crescendo el discurs i les accions. Al cine això té un fàcil i tràgic final.

Però a la política, no. Vull dir que el final no és tan fàcil, però que és igual  d’inexorable i molt més tràgic.

Voler conquerir el poder polític -ni que sigui parcialment- utilitzant paraules agressives primer  i actes  violents després  és el camí que van començar a caminar a Itàlia el 1922, que va continuar a Alemanya dotze anys després i a Espanya el 1939, i que finalment va acabar tràgicament el 1945. Va acabar a tot arreu, excepte a Espanya.

L’estat espanyol continua malalt d’autoritarisme. El pensament dominant està contaminat de dogmatisme. Continua desconfiant del seu poble. No vol preguntar, no vol saber. La cèlebre transició, i la tan exaltada  constitució en són una demostració .

L’article 2 escrit literalment per militars franquistes (segons  Peces Barba president de la comissió redactora i confirmat per Roca Junyent amb el soroll de sables)  va ser acceptat per evitar mals majors. I així ha quedat. La unitat d’Espanya va quedar sacralitzada.

Ara han decidit confiar-ne la defensa plena a l’anomenat poder judicial. I aquí rau  la causa profunda de l’actual conflicte. Jutges, fiscals i guàrdia civil defensen  la lletra de la llei, al peu de la lletra, i no tenen cap interès en esbrinar l’esperit de les lleis.

Empresonen dotzenes de persones, inhabiliten uns centenars. Processen alguns milers. Amenacen de duplicar o triplicar o multiplicar per deu aquestes xifres.

Deixant de banda, si podem, el dolor injustament produït. Deixant de banda, si podem, la mala sang que ens puja a la boca, cal que preguntem, amb la màxima  serenor, i tan fort com sigui possible:

Quan acabin la feina jutges, fiscals i guàrdia civil, quan el dogma de la unitat quedi escrit en lletres d’or, en aquell moment hi haurà una sola persona aquí o allà amb dos dits de front que cregui que la realitat d’aquesta unitat, ha millorat?

Cap comentari:

Publica un comentari