dissabte, 29 de setembre de 2018

Exhumacions i inhumacions.


Tot esperant la gloriosa exhumació i per anar obrint boca fa pocs dies van exhumar simbòlicament el quasi extint Aznar. Geni i figura amb un peu a la sepultura (política).

Ràpidament els socialistes van pensar: massa protagonisme i van córrer a exhumar els seu gran popa. I ja tenim als mitjans d’incomunicació un Aznar/Felipe o Felipe /Aznar d’allò més cordial. Estan d’acord en tot. Estan parlant de Catalunya. Exhuma que fa fort.

Mentrestant  les inhumacions no paren. Aquell paio tan divertit,  (batejat cul-d’olla) que no mentia quan deia que ell no sabia res, ni li sonava qui podia ser M. Rajoy.  Aquella noieta, amb unes galtones, (com dimoni es diu mofletes  en català) molt bufones, que posava en liquidació delegacions, i ens donava als catalans permís per fer pícnics.

Aquest constant inhumar/exhumar és una característica dominant de les cultures que sacralitzen la mort, que dogmatitzen les lleis  i converteixen els jutges en inquisidors, que de  cremar condemnats en deien auto sacramental. I que encara avui dia la seva festa més carismàtica consisteix en torturar i assassinar un gran animal de magnífica estampa.

Tot condueix a la necessitat existencial d’alguna veritat suprema a la que aferrar-se per poder seguir respirant. De la tríada clàssica, “Dios, Patria y Rey”, la primera i l’última es van deteriorar irreversiblement fa un segle.

Solament va quedar “Patria”. Renoi si va quedar. “Una, Grande y Libre”.

Negant als catalans tot dret a opinar sobre el tema, anaven tan lluny que deien:

“Más aun terminantemente: aunque todos los españoles estuvieran conformes en convertir  a Cataluña en un pais extranjero, sería el hacerlo merecedor a la cólera celeste. España es irrevocable. Los españoles podrán decidir acerca de cosas secundárias; pero acerca de la esencia misma  de España no tienen nada que decidir…”

Això ho escrivia un Rivera els anys trenta. I això és el que pretén  la Constitució de 40 anys desprès. I això, exactament això imposen, jutges, fiscals, guàrdia civil i policies, senats i congressos, polítics i comunicadors, bisbes i generals …

Per què perdre el temps preguntant als espanyols què volen, si no tenen “nada que decidir”?

Que ningú em digui  que ja van contestar el 1978. No van contestar res, perquè ningú no els va preguntar res. Se’ns va dir o voteu això o continuarà tot igual.

Un referèndum, per legal que aparentés, en què els estats d’ànim dominants entre els votants eren de por i d’urgència tenia una legitimitat amb data de caducitat més curta que un iogurt. Ja fa anys que va caducar.

De la forta pudor que impregna avui dia tot plegat calia buscar-ne un responsable i era fàcil trobar-lo. 

Qui s’havia atrevit a tocar “la esencia misma de España”? Qui volia “romper España”?

Doncs au, som-hi. “A por ellos”.

Cap comentari:

Publica un comentari