dijous, 4 d’octubre del 2018

Consells amistosos.


D’un català als espanyols.

Veig que per a molts de vosaltres la unitat d’Espanya té un valor emocional enorme. M’agradaria donar-vos uns quants consells -tot i saber la seva grossa inutilitat- per mantenir i millorar aquesta unitat.

1.-Dessacralitzeu radicalment el concepte. La sacralitat avui dia és perillosa i està molt desprestigiada.

2.-A la nova Constitució que ben aviat haureu d’aprovar que no hi figuri  la unitat com un dogma. Si la sacralitat està desprestigiada, els dogmes són molt més perillosos.

3.-Molts conceptes bàsics són més útils quant menys rígids són. (Diu Feyman, físic genial). Si feu figurar el concepte “unitat” feu que sigui flexible i plàstic.

4.-Doneu a la unitat un caire molt més atractiu i gens coercitiu…

Esmereu-vos, que sou ben capaços de fer bé les coses. Feu més cas a Joaquin Costa: “Siete llaves al sepulcro del Cid”  que a José Antonio: “España es una unidad de destino en lo universal”

Poseu-vos aviat a la feina i quan la tingueu acabada i aprovada, feu una amistosa invitació a la veïna Republica Catalana per pactar una col·laboració tan estreta com sigui possible.

 Ens agradaria força explicar-vos que els catalans tenim la mateixa queixa contra l’estat espanyol que teniu pel cap baix la meitat dels espanyols. La diferència radica en què nosaltres  podem marxar, i vosaltres no.

Fem cas del senyor Monedero que diu que hem de rebutjar la idea  que  Espanya és irreformable. Però com que el camí és molt llarg, és urgent començar a caminar.

Hauríeu d’entendre que us podem ajudar a resoldre aquest problema secular vostre, però que no ho podem fer si no marxem.

Mentre els catalans continuem formant part de l’estat espanyol, els partits politics dominants a Espanya, atacaran el fet diferencial català per guanyar vots, fomentant l’animadversió mútua. I això no fa més que incrementar el problema nostre i vostre.

Ens arriben veus individuals i col·lectives de tots el punts de l’estat que entenen I defensen aquestes idees, però encara que siguin fluixes, optimista com sóc, (o no)  i després de llegir sense gaire rigor científic milers de  pàgines de llibres d’història i d’històries d’ací i d’allà, la boca de l’estómac em diu que està molt  més a prop del que sembla un pas endavant irreversible.

I així ho deixo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada