dimarts, 23 d’octubre de 2018

Diàleg o monòleg?


Aquesta és la qüestió. Entre el sobirà i el súbdit no hi pot haver diàleg, hi pot haver una conversa civilitzada, fins i tot constructiva, però no un diàleg i molt menys sobre sobirania.

Aquesta impossibilitat de diàleg racional i raonable porta inevitablement al fet que les relacions es produeixin a través d’accions i reaccions.

El súbdit vol deixar de ser-ho, mentre el titular de la sobirania sempre creu  que aquesta té un origen d’un ordre superior, i que per tant no té dret a renunciar-hi. O això diu.

El primer opta per la insubmissió realitzant actes de desobediència. El sobirà se sent ofès i reacciona.

La iniciativa està en mans del súbdit -aquest és el primer avantatge al seu favor- i pot triar els passos a fer. Opta decididament per dues característiques determinants de les seves accions: multitudinàries i pacífiques.

Hi ha hagut al llarg de la història moltes protestes multitudinàries, però cap ha resultat pacífica. Hi ha hagut també moltes protestes pacífiques  però sempre han estat individuals.

Multitudinàries i pacífiques, en això rau la seva força i també la seva feblesa. Pel fet de ser fonamentalment multitudinàries els líders no seran mai plenament acceptats i la seva llibertat de decidir és molt petita.

Recentment la nostra distingida exiliada a Escòcia repetia que tot el que es va fer ara fa un any era un error. D’acord, però si s’hagués fet el contrari, també hauria estat un error. I si no s’ hagués fet res, també. Errors més grans als ulls nostres, que als ulls exteriors.

Aquests errors  van provocar reaccions per part de l’Estat espanyol, que té plena llibertat de decisió, i una gran quantitat d’instruments de poder. Policies, jutges, diners, mitjans… I aquests errors els ha vistos i els ha judicat tot el món.

Les conseqüències negatives que rep l’autor d’un error són proporcionals per una banda, lògicament, a la magnitud de l’error, i per l’altra al poder que té qui el comet. I el judici el fa un tercer.

Aquests dos factors tenen efectes que a nosaltres ens semblen massa lents però que a l’estat li resulten massa accelerats.

Els pobles, les multituds, tendeixen a la impaciència, que és més contagiosa que la perseverança.

Cal aconseguir fermament que la nostra insubmissió a la sobirania espanyola sigui  multitudinària,  pacífica i perseverant.

Popper ens va ensenyar que perquè una teoria o proposició pugui ser admesa com a científica ha de ser falsable. Si tanca tots els camins que puguin demostrar la seva falsedat, no és ciència.

De manera similar una proposta de relació entre pobles si no és “errable”, no és política. No es pot fer política afirmant que la unitat d’Espanya no és “errable”.

Cap comentari:

Publica un comentari