diumenge, 14 d’octubre de 2018

Conflicte i rivalitat.


El conflictes entre pobles més o menys veïns neixen de les diferències ètniques, culturals, religioses, lingüístiques, etc., que generen desconfiança, recels, sospites,  acusacions i condemnes recíproques.

 Les diferències d’instruments de poder entre els dos pobles solen ser molt grans. El més poderós dels dos acaba  absorbint o aniquilant el feble. Si no aconsegueix cap de les dues solucions el conflicte s’enquista i creix amb els anys.

La rivalitat apareix quan dues comunitats humanes, es reconeixen recíprocament com a competidores  per a l’obtenció d’algun o de molts bens, i al mateix temps que els instruments de poder de cadascuna estan més equilibrats.

Entre Xina i Tibet hi ha un immens conflicte, però no hi ha cap rivalitat.

Entre Londres i París no hi ha conflicte però sí rivalitat.

Actualment està preocupant molt al món sencer la transformació del conflicte ideològic clàssic entre Estats Units i Xina, en rivalitat econòmica.

A nivell més modest, però per a nosaltres més molest, analitzant la relació Espanya/Catalunya, podem afirmar que entre aquests pobles existeix un conflicte de molt llarga durada, mentre que entre Barcelona i Madrid hi ha una rivalitat des de fa dos segles. Per entendre bé la relació cal analitzar-la situant per un costat el conjunt  Madrid/ Espanya i per l’altre  el conjunt Barcelona/ Catalunya.

El primer conjunt -M.E.-  té a favor seu la història, el segon -B.C.- la geografia. Tinc ara sobre la taula un parell de llibres. Un es titula La venjança de la geografia, i l’altre La venjança de la història. Interessants.

Mentre que la geografia és aliat fidel i constant per als pobles que la saben utilitzar, la història és una càrrega perillosa, difícilment controlable.

Aquestes conflictes i rivalitats, d’enfrontament, cultural l’un i econòmic l’altre, es pretenen solucionar encarregant la tasca a uns suposadament entesos a qui anomenem polítics, que no tenen les eines mínimament necessàries per posar-se a la feina, i que la majoria de vegades l’autorització que els hem donat no els queda gaire clara. Llavors diem erròniament que és un conflicte polític.

Gairebé sempre, a la història del món, han acabat solucionant aquestes situacions els militars amb les úniques eines que ells saben utilitzar, les armes. Catalunya en té una molt llarga experiència.

 No sóc gens pessimista, precisament perquè aquest recurs,  ara M.E.  no el pot utilitzar contra B.C. i de  les  altres eines de què disposa en té molt poca pràctica democràtica .

Tan poca, que les tres que ha fet servir fins ara se li han girat en contra:

1-        La policia a garrotades contra ciutadans que volien votar. Les imatges les ha vist tothom.

2-        La justícia contra dirigents pacífics acusats de rebel·lió. Els tribunals europeus ho desautoritzen.

3-        Retirada de dipòsits d’entitats financeres catalanes, per obligar-les a marxar de Catalunya. Aquesta     actuació ordenada pel govern de l’estat, i que als ulls dels ciutadans pot semblar menor és la que       tindrà pitjors conseqüències per a M.E.

A Europa no li agrada veure garrotades, però desvia la mirada.

A Europa li fa mal d’estómac que un membre de la unió, tingui presos politics, però es pren sal de fruita i canvia de tema.

Ara, que li toquin el voraviu amb els diners, posant en risc entitats financeres, en un país amb l’economia penjada d’un fil, amb un 16% d’atur, amb un deute que no pot tornar (segons Niño Becerra), d’això Europa en veu alta no en dirà res, però …

Els catalans tenim bastants problemes, és veritat i en canvi els espanyols només en tenen un: Espanya.

12 d’octubre de 2018. Doncs, au, a celebrar-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari