divendres, 28 de juny de 2019

Deien i diuen.


“Paralela a la ocupación física de  Cataluña, cabrá, pues fundamentalmente, una a manera de ocupación moral. Ocupación moral que apremia tanto más, cuanto que se trata no solo de crear una conciencia política determinada, sino primordiamente de desarraigar otra existente”. (La Falange. 8 de gener de 1939.) Les negretes són meves.

Fa 80 anys. La Falange avui no existeix. El protagonista principal de la ocupación física  fa 40 anys que està enterrat amb tots el honors. No en queda cap dels personatges significatius d’aquell moment.

Però, no ens sona avui exactament igual aquest “desarraigar”?

Protagonistes, mètodes i eines, són unes altres, però la ideologia és idèntica. Una vegada i una altra repetim la mateixa reflexió: si amb tot el poder a la mà durant 40 anys, sense cap impediment interior ni exterior no van aconseguir desarrelar una consciència política existent, com és que en el conjunt del món pensant espanyol sorgeixin tan escasses veus preocupades o senzillament ocupades en fer un estudi neutral i seriós de la qüestió?

L’Estat espanyol; conjunt d’ideologies, fantasies, dogmes, instruments de poder, etc., -en el seu últim intent- ¿desesperat? –de desarrelar una consciència catalana que va molt més enllà de ser   merament política, ha tret de l’armari l’eina, mai amagada del tot, que més fama d’eficàcia li ha donat al llarg dels segles: La Justicia Española. Mal anomenada… calla Dostoievski.

Si no es poden matar mosques a canonades, molt  menys es poden desarrelar consciències amb presons. Tant un mètode com l’altre són essencialment estúpids, especialment el segon, que produeix moltes ferides que no fan més que  fortificar aquella  consciència que es pretén desarrelar.

Diu l’actual ministra d’economia espanyola que no deixarà  de controlar l’economia catalana, mentre el govern de la Generalitat repeteixi que “Ho tornarà a fer”. Diu el president de la Generalitat que ”Ho tornarem a fer”, mentre el govern de l’estat…etc., etc.

Poques vegades (cap?) a la història de les independències dels més de 100 països que ho han aconseguit, des del final de l’última Gran Guerra fa 75 anys, s’ha fet un plantejament tan pacífic, tan raonable i tan fàcil de solucionar, ni tan beneficiós per a les dues parts, si es fa ben fet, com el que suplica, demana i exigeix el poble català.

Recordem: la responsabilitat de no resoldre un conflicte entre dues parts és proporcional al quadrat  de la relació de poder  entre elles.

Que cony passa, doncs?

28 de juny de 2019.



Cap comentari:

Publica un comentari