dimarts, 2 de juliol de 2019

Per què és tan difícil?


Gairebé impossible. Sense el gairebé: impossible. Més encara, és impensable, inimaginable, inconcebible,.. Renoi quantes paraules contundents per a dir-nos senzillament que no en volen parlar. 

Els poquets  espanyols amb poder polític que sospiten que se n’ha de parlar,  tenen por d’insinuar-ho ni amb veu baixa. Parlar-ne, només parlar -ne  és un greu pecat polític que cap líder espanyol que vulgui ser votat pot assumir. Mentrestant continuen afirmant que el problema més gran que té Espanya  és Catalunya, i això és un greu error de diagnòstic.

Catalunya es veu com gra purulent que ha aparegut a la cara de l’autoestima espanyola, però no és res més que la manifestació d’una molt greu infecció secular a la sang  mai tractada correctament i que de tant en tant travessa episodis virulents. Un dels pitjors va aparèixer fa 80 anys i degut a la seva extraordinària  brutalitat és extremadament difícil fer net.

L’any 1975 es va fer una rentada de cara, però sense fer una desinfecció ni receptar cap antibiòtic. Aquesta és la diferencia amb la majoria de democràcies europees (per altra banda…, deixem-ho estar) que  acabada la bogeria col·lectiva i universal el 1945 van iniciar un camí amb  bons propòsits d’esmena. Aquests 30 anys de retard i aquesta manca de voluntat de fer net per part de l’Estat espanyol, han portat a l’estranya situació actual.

Cal entendre que l’actual onada de territoris amb voluntat manifesta d’independència de l’estat del qual formen part és universal. Les situacions són enormement diferents. Les causes també. Els mètodes van d’una extrema violència a un pacifisme admirable. Hi ha raons; religioses, culturals, econòmiques, lingüístiques, d’identitat… unes molt justificables i altres no tant.

L’oponent sempre és el mateix: un Estat. I aquest és per una banda el gran problema amb què topa Catalunya perquè qüestiona el model general d’organització, tan mundial com europeu, mentre que per altra banda és exemplar per la manera de fer-ho, per les raons demostrables que aporta, i  potser l’argument més poderós, perquè l’Estat del qual es vol separar és d’una qualitat democràtica manifestament inferior als del seu entorn europeu.

Taiwan, Hong Kong, Uigurs,  Tibet, Catxemira, Kurds, Tàmils, Corsos, Bascos, Txetxènia, Escòcia i un llarguíssim etc. que no fa res més que augmentar dia a dia i que tota organització d’Estats  no vol, ni sap, ni pot resoldre. Però la Historia Humana va en aquesta direcció.

Amb un profund convenciment que Catalunya en serà capdavantera.

2 de juliol de 2019



Cap comentari:

Publica un comentari