divendres, 12 de novembre del 2021

Tenim dues opcions.

 

I només dues. Cada català ha de triar què vol ser:

A). Súbdit de la Monarquia Espanyola.

B). Ciutadà de la República Catalana.

Cada vegada que ens aparegui el fantasma del dubte, cada vegada que sentim rumors que l’independentisme fluixeja, jo aconsellaria que recordant aquest dilema aprofundim una mica més en què significa cada opció.

A Europa hi ha dues monarquies de caràcter diví: El Vaticà i la Monarquia Anglesa. Són  arcaiques i aparentment sòlides, però en realitat marginals. Per altre costat hi ha cinc monarquies (Noruega, Suècia, Dinamarca, Holanda i Bèlgica)  i mitja (Luxemburg) del model monarquia del mocador. Aquest nom ve d’un incident protagonitzat fa uns quants anys pel rei de Suècia, que en un cerimònia solemne li va caure el mocador a terra i trencant tot el protocol es va ajupir a agafar-lo dient:

Me l’estimo molt perquè és l’únic lloc on puc posar el nas”.

Aquestes monarquies, més que sòlides són etèries. Les cinc es justifiquen perquè es van oposar amb més o menys entusiasme a tota mena de feixisme, i s’aguanten no posant el nas enlloc, excepte al mocador.

I també hi ha la  dita monarquia espanyola, diferent de totes les altres. És franquista,  és corrupta, és ignorant, i vol ser prepotent, sense dissimular-ho. Una de les seves escasses funcions és servir de cobertura de tota mena de política centralitzadora, ergo anticatalana.

No obstant el problema profund no és la identitat o la personalitat dels monarques espanyols, perquè encara que fossin autènticament de dret diví i al mateix temps del model del mocador, Catalunya no els podria acceptar.

L’origen de tota estructura social es justifica a partir dels drets humans dels ciutadans, de qualsevol grup humà que compleixi una sèrie de paràmetres quantitatius i qualitatius, de territori i de cultura, econòmics i sociològics, siguin o no siguin coneguts o acceptats pels altres. Els drets hi són. Els tenen els uigurs i els kurds, els tibetans i els escocesos i una llarguíssima llista de pobles… i evidentment els catalans.

La primera institució necessària per defensar aquests drets humans és disposar d’un Parlament que compleixi un parell de condicions que l’actual no té.

1-Ser elegit pels ciutadans de Catalunya entre els candidats que proposin els partits polítics catalans amb seu a Catalunya, igual que els membres de les seves cúpules dirigents.

2-Que tingui competències  legislatives plenes, exclusives i garantides.

Així de clar i català i així de fàcil. Si més no, fàcil d’entendre aquí i impossible (?) d’entendre allà.

És indiferent que allà hi hagi el model Rei que prefereixin.

És igual que allà un dia de sort canviïn la monarquia per una república.

És igual que aquella república sigui federal o centralitzada.

Perquè el problema no és de formes, és de fons. És més de manera de ser que de manera de fer. És més de manera de pensar, que d’actuar. Fins i tot acceptant que a la resta de l’Estat  espanyol hi ha una diversitat considerable, la desconfiança, fins i tot animadversió envers la catalanitat és subliminal i generalitzada.

No es tracta que els catalans siguem persones ni més bones, ni més intel·ligents, ni més treballadores ni menys simpàtics. La pasta és la mateixa.

Les individualitats són intercanviables, però la comunitat, no.

La catalanitat existeix…

Tots els intents que han fet al llarg dels segles els variadíssims sistemes de Poder polític espanyols, o bé han ignorat aquesta realitat o bé han intentat aniquilar-la.

M’atreveixo a afirmar que avui dia cap d’aquestes dues intencions -ignorar o aniquilar- són possibles i que els poders espanyols que ho volen afrontar, no saben ni poden oferir cap solució.

Acabo de llegir que només cal que un 3’5 % de la població estigui radicalment convençuda d’una idea política o religiosa perquè acabi  estenent-la a la majoria.

A mi em sembla molt poc, tot i que quan sant Pere va arribar  a Roma, cap allà l’any 70, els  cristians no eren ni el 3%...

El que si sé és que a Catalunya  la quantitat de ciutadans radicalment convençuts de la necessitat, de la legitimitat, de la possibilitat de la independència, supera de llarg aquell 3’5% multiplicat per 15.

Les forces repressores, encapçalades per la Monarquia, utilitzant l’alta Magistratura ajudada per la guàrdia civil, fan i faran tant mal com puguin, que sempre serà molt inferior al necessari per aconseguir que els molt convençuts ens allunyem ni un mil·límetre del camí ja iniciat.

Barcelona, 11 de novembre 2021.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada