dilluns, 30 de juliol de 2012

Amics socialistes, una altra vegada.

Teniu una ocasió d’or per fer un pas endavant, no només a Catalunya, sinó al conjunt de l’estat. Cal que entengueu i feu entendre a tots els vostres companys de més enllà de l’Ebre que el principal factor per fer avançar qualsevol poble és el propi esforç. Això val tant per l’individu, com pels municipis o les comunitats i evidentment també pels estats. Que tot progrés que no sigui en un 90% (per dir alguna cosa) degut al propi esforç, sempre serà fràgil. 

Cal que entengueu -molts de vosaltres ja ho feu- però sobretot que ho feu entendre als companys andalusos, que ni el català, ni la catalanitat, ni el catalanisme són subproductes de la burgesia catalana, sinó tot el contrari que la burgesia catalana és un producte -no sempre de primera qualitat- precisament de  les ganes de fer i ser de la catalanitat.

Expliqueu que el socialisme és necessari, fins i tot imprescindible, per fer avançar cap a una autorealització més autèntica a cadascun dels pobles d’Espanya. Que això és el que voleu per a Catalunya, i també per als altres pobles. Expliqueu als valencians  -ja ho saben, però ho obliden amb massa freqüència- que essencialment són mediterranis i no mesetaris. Que el seu port i un bon eix mediterrani són eines de primera magnitud per a les seves taronges, els seus mobles, les seves joguines i un llarg etc. que saben millor que ningú.

¿Han descobert els andalusos -pregunto perquè no ho sé- l’enorme potencialitat de futur que els proporciona la   geografia, que els situa en el lloc òptim per ser la plataforma d’enllaç entre Europa i Africà? Si un continent té un futur obert, immens -poseu els adjectius que vulgueu- és Africà.

Amics socialistes  l’estat del benestar és necessari però cal fonamentar-lo bé. Cada poble l’ha de fonamentar bé, cada ciutat i cada comunitat.

M’atreveixo a aconsellar-vos (i no sóc ningú per fer-ho) que abandoneu el nacional-madrilenyisme. A nacionalisme espanyol sempre us guanyaran els altres. A centralisme sempre tindrà avantatge el nacional-catolicisme arrelat durant segles i promocionat brutalment tot el segle vint.

Atreviu-vos a ser republicans (durant la trista transició els vostres seguidors cridaven, us en recordeu? Espanya, manyana, serà republicana) o bé als menys federalistes que us hi proclameu sempre en veu baixa.

Socialistes, aprofiteu l’ocasió, que la crisi no l’heu provocada vosaltres. Que molta més culpa té aquella veu que cridava al parlament  España va bien” i tant si anava ve. Directa al precipici.

Al cap i a la fi la frase més democràtica que s’ha dit al parlament espanyol la va dir un president socialista. “Apoyaré el Estatuto, que apruebe el parlamento de Catalunya” més democràtica la frase no podia ser. Parlo de la frase.
                                   30 de juliol de 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari