divendres, 13 de juliol de 2012

Incomprensible, insuportable, inevitable.


Vull parlar de la crisi, sabent que és inútil fer-ho, amb la lloable intenció  d’augmentar la confusió sobre el tema.

Primer: és incomprensible. I ho és perquè és inexplicable. Quan sobre qualsevol tema, apareixen dues o tres explicacions, segur que alguna d’elles és plausible, o si més no una combinació d’elles. Si n’apareixen quinze o vint, penses, la majoria són falses, encara que potser un parell poden ser  vàlides. Però si et trobes amb tres-centes versions, no tens més remei que pensar que totes són falses. Per això afirmo que és inexplicable. I  per tant, per tots nosaltres, figurants de la pel·lícula és incomprensible.

De tant en tant sortirà la imatge d’una pel·lícula que no té director, tot i tenir actors protagonistes, força secundaris, i la gran majoria figurants, que som nosaltres. En realitat ho és tothom que s’hi consideri. Com que a més no té guió escrit (i si el té no el sabem llegir) no és estrany que ningú entengui l’argument.

Hi ha raons de pes perquè així sigui. Si el tema us interessa suficientment, escolteu en primer lloc, munió d’opinions de  tertulians, de comentaristes, llegiu multitud de periodistes més o menys (més aviat això) coneixedors del problema, alguns llegidors de l’Economist, altres del Frankfurter (ho diuen així) i tot seguit t’adones que, a part de barallar-se entre ells no van enlloc.

Després puges un  graó, i llegeixes revistes especialitzades amb firmes de solvència, i si bé alguna cosa se t’escapa, entens que no t’estan explicant la mateixa pel·lícula. Ni l’argument, ni el guió s’assemblen.
Llavors comets l’error de llegir llibres d’economia. De Galbraith cap aquí, posem per cas.

Nobels i tot. Si és americà o de la seva escola, no diu ben bé el mateix que si és europeu, i molt diferent si és indi (que allà també tenen Nobels).

Conclusió, no hi una teoria  suficientment acceptada per la comunitat científica, per trobar una explicació plausible. I de moment deixem-ho així.

En segon lloc dèiem que és insuportable. Per dues raons principals. En primer lloc, es insuportable perquè tots creiem que és insuportable. I en segon lloc, i aquí hi ha més acord, perquè les conseqüències negatives  de la crisi es pateixen de forma inversament proporcional  a la responsabilitat d’haver-la causat.

És possible que algun dels màxims responsables vagi a la presó. Potser. Però el grup social al que pertany no en pagarà cap preu.

És possible que tots nosaltres en siguem poc o molt culpables, per haver viscut, diuen, per sobre de les nostres possibilitats, endeutant-nos per poder-ho fer, exigint dels nostres politics més del que era raonable. No els vam obligar a gastar més del que tenien, senzillament si no ho feien no els votàvem. I si aquest banc o caixa no ens donava hipoteques a trenta anys, i al 100% del valor del pis ( o més) anàvem a la caixa del costat i el banc que actuava seriosament, que diem ara, corria el risc de quedar-se sense clients. Però així i tot la nostra responsabilitat individual de la crisi és molt petita, però érem tants…

I ens resulta insuportable, tot i que molts de nosaltres, figurants, n’hem patit directament més aviat poc les conseqüències directes, però  tenim por. Sense saber ben bé de què. Per això ens resulta insuportable i incomprensible.

I a sobre era, i és, inevitable.

Les raons per intentar explicar això s’assemblen força a moltes de les insinuades fins aquí.

L’estudi de qualsevol conflicte entre persones o grups de persones, es pot  mirar des de diferents nivells de profunditat i des de diferents angles. Cada un dóna una visió parcial. Aquestes  poden ser molt, poc, o gens complementàries.

Allò que tothom veu d’aquesta crisi, és l’existència d’una sèrie d’homes que han delinquit, que han estafat conscientment, corruptes i corruptors. Un segon grup, que sense transgredir la llei, han abusat, -sous fabulosos, operacions legals però fraudulentes etc.- de la seva posició.

Sembla que tots tenim clar que els primers han d’anar a la presó, i els  segons han de pagar pels abusos comesos (que això passi o no és una altra qüestió, però clar ho tenim).

Tot aquest conjunt de responsables que cal eliminar en primer lloc, representen el pus, la putrefacció que cobreixen la nafra. Però no és la nafra ni molt menys la causa de la ferida. És la infecció que se’n deriva.

Evidentment, el primer que cal fer és netejar la nafra. Eliminar tot el pus, por poder seguir endavant. Això és ( hauria de ser)  feina de la justícia, i quina por que ens fa això.

Neta de pus la ferida la podrem estudiar millor. Aquí apareixen els estudiosos. Els que saben economia. Els que expliquen molt bé què ha passat, perquè ha passat i què cal fer per solucionar-ho. D’aquests protagonistes –si són  Nobels, o actors secundaris, si són professors de qualsevol universitat- caldria esperar (l’esperança, diuen, és l’últim que s’hauria de perdre) alguna mica de llum. Per poca que fos, perquè de saber economia, en saben, però…

Tony Judt (busqueu a la pantalla sàvia) mort  fa poc,  escrigué…  “darrere de cada cínic (o simplement incompetent) executiu bancari o inversor hi ha un economista que li assegura (i a nosaltres) des d’una posició d’autoritat intel·lectual indiscutida que els seus actes són útils socialment…”

Ens temem massa que això és una gran veritat. Així i tot la millora de la ferida suposadament neta de pus l’han de propiciar els economistes, per la senzilla raó que en saben més.

Primer, doncs, els jutges, desprès els economistes. A treballar.

Suposant que uns i altres fessin la feina ben feta, potser  millorarien l’aspecte de la ferida, però no en curarien les causes. La  malaltia infecciosa que provoca la llaga purulenta, no és cosa de jutges ni d’economistes. Ni de politics (que jo crec que són actors secundaris de la pel·lícula que volen xupar camara sense cap raó).

 Aquest nivell de la qüestió l’ha de tractar un ample, amplíssim ventall, de persones que inclou filòsofs, sociòlegs, historiadors, etc. tots aquells estudiosos de l’home, de la societat, dels comportaments  d’abans i d’ara.

La complexitat de la crisi fa que als ulls de nosaltres els figurants, sigui incomprensible, insuportable i inexplicable.
                         12  de juliol de 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari