35 anys.

Aquests dies es diu i es repeteix que ara fa 35 anys es va pactar un document al que anomenen constitució, fruit d’un esperit d’entesa i d’una generositat de tots els espanyols.

Home, que vols que et digui. Aquells temps jo ja era grandet i participava en més d’una obra de tipus social una, parroquial una altra , de barri etc. Doncs bé, puc afirmar i afirmo que els sentiments que dominaven a tota la gent de manera absoluta eren la por i la urgència. Teníem por, molta por. Que l’exèrcit, totalment franquista (quatre militars que es van declarar demòcrates els van expulsar) volgués continuar al poder del que no havia sortit en 40 anys. Teníem por de la guàrdia civil. Teníem por dels grisos. Teníem por del tribunal d’ordre públic. Teníem por de les velles guàrdies i de les cavernes. En realitat teníem por de tot.

Diuen que vam ser generosos. Més o menys tan generosos com  quan dónes la cartera si t’apunten amb una pistola al cap. I ells tan generosos que té la tornen buida.

Però teníem pressa. Molta pressa per sortir de la presó. Quan es va obrir una porta de sortida ningú va mirar a on conduïa.

Però resulta que ells també tenien por. Primer d’ells mateixos. Mort el dictador, tot i que feia anys que només era un vell carcamal, ningú s’atrevia a moure un dit de tanta basarda que els  feia. Però va morir al llit, i ningú es va poder atribuir l’èxit. I sobretot tenien por del poble al qual desconeixien i menyspreaven, i que creien en mans de comunistes i separatistes. Val a dir que només funcionaven per un costat  les comissions obreres -en mans del PCE i del  PSUC-, i per un altre costat L’Assemblea de Catalunya.

Tenien tanta por del poble que no es van atrevir a preguntar-li res, i en això hi van estar d’acord Europa i EEUU. El poble espanyol mai havia estat gaire valorat –diguem-ho suaument- més enllà del Pirineu. Deien que no estàvem preparats per a la democràcia. I no van fer res per fer arribar una democràcia amb cara i ulls. De fet tampoc calia esperar-ho. En teníem prou amb sortir de la presó.

Sense convocar eleccions constituents van redactar una constitució. Tot el poder estava en mans del govern neofranquista  de Suarez-Juan Carlos. Es va prohibir taxativament que en la confecció de  aquelles corts, semi democràtiques  hi participés cap grup que fes olor (ells deien pudor) de republicà o de “separatista”.

El document que en va sortir té clarament diferenciat dos blocs de normes. Una referida al conjunt de drets i obligacions dels ciutadans. I cal acceptar que era força correcta. I a aquesta part és a la que van votar “ sí” la majoria de votants. L’altre bloc de normes fa referència a la distribució del poder polític. I aquesta era i  és incomestible. I sobretot molt propícia a ser interpretada en sentit contrari del pretès esperit de concòrdia per arribar a una democràcia de veritat.

Vaig tenir l’humorada de llegir-la. Allò era impossible de retocar per ser millorada però no per empitjorar.

Per acabar-ho d’adobar, en el conjunt de l’estat espanyol, no va aparèixer cap partit conservador o de dretes que no fos fundat per un ministre de Franco. Només a Catalunya i Euskadi -CIU i  PNB- existia una dreta no franquista.  Allò no pintava gens bé. Tard o d’hora tornaria al poder el franquisme i la capa de vernís democràtic aniria despintant-se.

És molt difícil construir una democràcia si abans no s’han generat demòcrates. 

Els dos “no” de les paperetes de casa, no van servir per a res.