dimecres, 2 de maig de 2018

“Seis pies castellanos”.


De la incidència de la geografia sobre la història ningú no en dubte. Sobre la intensitat d’aquesta influència hi ha força discrepància.

Tothom sap què és una península i què  és un istme, tot i que aquest és més difícil de definir. Itàlia és una península però i l’istme, on és?

Intentem definir l’istme de la península Ibèrica.

Mirem el mapa sense prejudicis. Cantàbric a l’esquerra i Mediterrani a la dreta. A la vessant nord dels Pirineus  des de Baiona a Perpinyà de mar a mar 360 km. A la conca esquerra  de l’Ebre des de Donostia a Amposta, els mateixos 360 km.

Aquest quadrilàter Baiona, Donostia, Perpinyà, Amposta és l’istme  de la península Iberica. Els Pirineus només deixen un pas fàcil prop dels dos mars. El pas  del Cantàbric entre Baiona i Donostia té una longitud d’uns 30 km. El del Mediterrani entre Perpinyà i Amposta uns 300 Km.

Els istmes són lloc de pas. Hi passa  gent amunt i avall, i molta s’hi queda.

La gent que s’hi queda va arrelant, va creant identitat pròpia. Els que van arribant enriqueixen i qüestionen alhora aquesta identitat. Però tots ells saben que des que Haníbal va passar per aquí amb els seus elefants per atacar Roma i poc després  van ser aquests que van construir la Via Augusta, la característica de Catalunya era ser un corredor mediterrani, entre Europa i Ibèria.

Però… durant el segle dinou es va inventar el tren. Què millor per un tren que un corredor. Cada país va començar a muntar vies una mica al seu aire. Madrid va decidir, induïts pel seu potent centrisme geogràfic i ideològic, que l’ample de via seria de “seis pies castellanos”. Aviat la major part d’Europa va entendre que si el tren volia tenir futur comercial calia unificar l’ample de via. Però a Madrid són  com són. Els seus sis peus es van mantenir més de cent anys.

Ara fa quatre dies han caigut del burro i s’han posat a construir vies d’ample europeu a un cost inassumible amb una rendibilitat baixíssima i comercialment gens eficients. I el corredor, esperant en via morta.

I què en fan dels “seis pies castellanos”?  Doncs continuar trepitjant a… No, que després diran que no estimem prou les forces d’ocupació. I no estimar prou és fomentar l’odi, i fomentar l’odi és delicte i als delinqüents els cal pegar una patada al cul amb qualsevol dels “seis pies castellanos”.

30 d’abril de 2018.

Cap comentari:

Publica un comentari