diumenge, 20 de maig de 2018

Jauria, algarabia.


Renoi quines paraules castellanes. Que suaus sonen les paraules catalanes gossada o guirigall. Els catalans hem d’acceptar que en contundència lingüística guanyen ells.

Quan sento tota la retahila-reguitzell  d’insults, escarnis i befes de tots i totes els que tenen veu i altaveu més enllà  de l’Ebre no puc ni vull evitar que a la pantalla gran  aparegui la paraula JAURIA. 

Quan de jovenet llegia tots els Vernes, Salgaris, Sabatinis que em queien a les mans sempre n’hi havia algun en què el nen protagonista fugia d’una jauria  que el perseguia amb una algarabia furibunda. El noi sempre aconseguia pujar a un arbre. Només calia esperar que els cridaners  es cansessin i marxessin a buscar una altra presa. Aviat la trobaven, pobres Pablo/Irene.

Doncs, això, paciència i serenitat. Ni por ni pressa.

Aquests dies sentim i seguirem sentint algunes persones de possible bona fe que consideren un error nomenar aquest President i que aquest nomeni tals consellers, i que la cerimònia sigui curta  o que l’espera ha estat massa llarga, etc. Cal dir que si el president o els consellers nomenats fossin uns altres o si la cerimònia més llarga o més curta, també ho considerarien un error.

I sí, és un error. És un error per anar on aquestes persones volen anar. Però resulta que on aquestes persones volen portar Catalunya no és el lloc on els votants del que ha resultat ser la majoria parlamentària volem anar.

Uns altres, aquests amb més encert, diuen que tot plegat és una provocació. Els  dono la raó. Diu el diccionari:  Provocar;  incitar a algú a fer una cosa indeguda o inconvenient. I així (això no ho diu el diccionari) poder-li donar la culpa del que passi. Oh dones provocatives!

D’un temps cap aquí, l’estat espanyol s’atipa de fer coses indegudes o inconvenients com a resposta de la provocació anomenada Referèndum. Una empenteta més sempre serà bona i això no és cap error.

Cap comentari:

Publica un comentari