dimecres, 13 de març de 2019

Comencem malament, senyor Torquemada.


(Ai, m’he trabucat, perdoni senyor Marxena).

Hi ha un petit detall en aquest macro judici que s’ha destacat poc, de tant  evident com és.

Tots el acusats són catalanoparlants mentre tots els acusadors, fiscals i jutges són castellanoparlants.

Caldria analitzar si això és un fet casual o és  causal. És una mera circumstància intranscendent o bé és la causa profunda de tot plegat.

En realitat no cal tenir grans coneixements ni de política ni d’estadística, per saber que aquestes  casualitats no existeixen. La llengua catalana, la catalanitat i el catalanisme i les seves derivades; l’escola, TV3,  l’Ara, l’Avui,   Òmnium, l’ANC i un llarguíssim etc., fins arribar a les colles castelleres són els grans responsables del delicte comès pels acusats.

Un dels 7 pares de la constitució espanyola (per cert, no té cap mare reconeguda), 4 anys després de ser parida escrivia: ¿És que no és trist veure com -un cop més a la història d’Espanya- es pretén sacrificar l’autonomia de Catalunya  amb l’excusa de consolidar (¡¡) la democràcia espanyola? … Però seria un gran error interpretar que  la defallença fugissera impedirà l’acció feta des de la força arrelada en les conviccions…

Volia fundar un partit de dretes no franquista. Es va presentar a les eleccions generals d’aquell any i, tot i que el cap de llista de la seva formació per Madrid era un tal Florentino, no va aconseguir ni un sol diputat en tota Espanya. El sr. Roca  i Junyent tenia una taca original: era català i no en  volia renegar. I això  és un delicte, que et perdonen si abandones la política. El sr. Roca va llençar la tovallola.

Però tenia raó… la força arrelada en les conviccions d’un poble rebrota sempre i cada vegada amb més potència. Les circumstàncies canvien, els líders desapareixen, però el conflicte Catalunya–Espanya guanya en definició. Cada dia és més clar, cada dia és més conegut i reconegut al món.  Cada dia apareixen més ben definits  els finals que pretenen cadascuna de les parts. I de finals només n’hi ha dos, perquè mantenir alguna cosa similar a l’actual no ho volen ni uns ni altres.

Espanya - potser més ben dit l’Estat espanyol- busca l’eliminació de tot fet diferencial, en nom de la Unitat imposa la uniformitat. Defensant la seva Sobirania només admet súbdits. Cal aniquilar definitivament tota voluntat de ser de Catalunya perquè no torni a rebrotar mai més.

Catalunya vol ser, vol existir, vol respirar, vol créixer.

Aparentment hi ha un desequilibri de forces  favorable a l’estat espanyol molt notable. Però també sap l’estat espanyol  que no pot aconseguir el seu propòsit tal com ara està plantejat el conflicte. L’estat sap que aniquilar Catalunya és suïcidar-se. L’estat sap que Europa li faria pagar molt car.

De fet sigui qui sigui que governi Espanya, encara que hagi guanyat les eleccions prometent la solució final al conflicte, encara que hagi empresonat dotzenes de líders catalans, més i tot, encara que els líders politics catalans semblin desconcertats en molts moments, repeteixo cap govern espanyol podrà aniquilar la voluntat de ser dels catalans.

Ergo: el final del conflicte serà l’altre.

10 de març de 2019


Cap comentari:

Publica un comentari