Dos estan a la presó, i tres milions estem al carrer amb llibertat sota fiança (16 mil milions d’euros anuals) vigilats per milers d’homes armats amb fusells i centenars d’altres armats amb birrets i togues.
Diuen que volen fer funcionar l’administració catalana amb gent enviada de fora per dirigir-la. Això només se li pot ocórrer a un culdolla de primera magnitud. ¿Que no sap que totes les administracions públiques de tot el món es caracteritzen per la gran tendència a encallar-se soles? Poques coses resulten més fàcils -prémer un botó erroni, obrir un calaix sense voler, extraviar un document, etc. etc.- que produir petits grans problemes involuntaris amb conseqüències de tota mena. Creure que el ditxós 155 servirà de res positiu per a algú, ni d’aquí ni d’allà, diríem que és d’ingenu, si no fos que… allò que es pretén és precisament que no funcioni. La intenció en aquest cas és de lliure interpretació.
Qui escriu els discursos del xicot aquell que fa de rei d’Espanya? Passi el que passi no podrà mai més presentar-se en públic per aquests verals ni disfressat de rei Baltasar. Jo diria que fa temps que ho sap i per això ens diu: ara us fotré. I nosaltres tan panxos.
La necessitat imperiosa que ha demostrat el govern espanyol, per aconseguir que molts dels caps d’estat europeus, diguin que és un “afer intern” se li girarà en contra més aviat del que pensa, perquè tots aquests li donaran tota la culpa a ell i només a ell, de la pèssima solució aconseguida. Fins i tot l’acusaran -pobre Rajoy- dels problemes similars que ja tenen als seus propis estats.
Quan veig la Soraya fent el paper de senyu que ens envia al racó de pensar perquè això que hem fet els catalanets és molt lleig, em sap molt greu per ella. Ho fa amb tant convenciment i amb tan bones intencions que se m’humitegen els ulls. No ho tornaré a fer més senyu.
No ho tornaré a fer més, perquè molt aviat ja no caldrà.
…………………………………………………………………………………………………
A mig escriure aquest elaborat text m’arriba la notícia; el susdit Rajoy ha decidit aplicar l’article 26, si home aquell que...
Diu l’article vint-i-sis:
Que en un cas de compromís...
El govern té atribucions...
Per passar-se pels collons...
Totes les lleis del país...
Diuen que ho ha fet per demostrar als seus que ho dubtaven que sí que en té. Diuen també que tots aquests fantasmes europeus li han exigit que acabi d’una vegada això que en diuen la incertesa i que si s’ha de pegar una hòstia quan més aviat millor, i que se la pegui sol.
Perdoneu les paraulotes però és que ja n’estic fins als… de tantes…
20 d’octubre de 2017.
diumenge, 22 d’octubre del 2017
dimecres, 18 d’octubre del 2017
Franquistes i estúpids.
Potser que ens vam precipitar bevent xampany francès la nit del 20 de novembre de 1975. Franco, el vell assassí, acabava de morir. N’hi havia per celebrar-ho. Només els que ho hem viscut podem recordar que llargs es fan 40 anys de dictadura. Acabes pensant que mai s’acabarà. I quan s’acaba t’agafa desprevingut.
Tan desprevinguts ens va agafar que ens vam precipitar a celebrar-ho. Franco era mort , però el franquisme era molt viu.
Feia ja uns deu anys que sabien que allò passaria aviat, i els hereus polítics, econòmics, militars, judicials, policials i fins i tot religiosos van tenir temps de sobres per preparar-ho tot.
Van declarar que la sobirania era del poble, però que el poble era menor d’edat, i al nen li diem el rei de la casa però hi ha moltes coses que no se li pregunta. Ja ho tenien tot preparat. Nosaltres, els nens, estàvem contents per una banda, però per l’altra teníem molta por i molta pressa per sortir al pati a jugar. La por i la pressa són molt males conselleres per encertar les decisions dels nens i dels pobles.
Franco va morir, però el franquisme ideològic va continuar amb una mà de vernís mal fotuda però suficient perquè Europa fes veure que s’ho creia.
Cal entendre que democràcia és un concepte potent però d’ús intern. La meravellosa democràcia anglesa desapareix bruscament a 12 milles de la seva costa, la francesa mai ha travessat els Pirineus. No cal dir l’americana que ningú l’espera més enllà dels 50 estats.
L’estat espanyol i els seus dirigents habituals, estan impregnat de franquisme fins la medul•la. (Com explicar, sinó el Valle de los caidos).
Franquistes , però per sort estúpids. No s’adonen que el seu model de país és insostenible sense usar els mateixos instruments i mètodes que feia servir Franco. I aquests mètodes i instruments estan mal vistos al nord dels Pirineus. Si més no, els europeus que volen mantenir el prestigi mundial , que creuen que tenen, els fa mal als ulls certes imatges al mateix temps que no s’atreveixen ni tan sols a renyar el responsable.
Durant la dictadura ens deien si cumples la ley no te pasará nada. Igual que ara. Com que ara en España no hay presos políticos. Sempre és fàcil trobar un jutge que posi la mel a la boca d’un dictador.
Franquistes i estúpids. No sé quina de les dues coses em fa més por.
O potser cap.
Tan desprevinguts ens va agafar que ens vam precipitar a celebrar-ho. Franco era mort , però el franquisme era molt viu.
Feia ja uns deu anys que sabien que allò passaria aviat, i els hereus polítics, econòmics, militars, judicials, policials i fins i tot religiosos van tenir temps de sobres per preparar-ho tot.
Van declarar que la sobirania era del poble, però que el poble era menor d’edat, i al nen li diem el rei de la casa però hi ha moltes coses que no se li pregunta. Ja ho tenien tot preparat. Nosaltres, els nens, estàvem contents per una banda, però per l’altra teníem molta por i molta pressa per sortir al pati a jugar. La por i la pressa són molt males conselleres per encertar les decisions dels nens i dels pobles.
Franco va morir, però el franquisme ideològic va continuar amb una mà de vernís mal fotuda però suficient perquè Europa fes veure que s’ho creia.
Cal entendre que democràcia és un concepte potent però d’ús intern. La meravellosa democràcia anglesa desapareix bruscament a 12 milles de la seva costa, la francesa mai ha travessat els Pirineus. No cal dir l’americana que ningú l’espera més enllà dels 50 estats.
L’estat espanyol i els seus dirigents habituals, estan impregnat de franquisme fins la medul•la. (Com explicar, sinó el Valle de los caidos).
Franquistes , però per sort estúpids. No s’adonen que el seu model de país és insostenible sense usar els mateixos instruments i mètodes que feia servir Franco. I aquests mètodes i instruments estan mal vistos al nord dels Pirineus. Si més no, els europeus que volen mantenir el prestigi mundial , que creuen que tenen, els fa mal als ulls certes imatges al mateix temps que no s’atreveixen ni tan sols a renyar el responsable.
Durant la dictadura ens deien si cumples la ley no te pasará nada. Igual que ara. Com que ara en España no hay presos políticos. Sempre és fàcil trobar un jutge que posi la mel a la boca d’un dictador.
Franquistes i estúpids. No sé quina de les dues coses em fa més por.
O potser cap.
diumenge, 15 d’octubre del 2017
Les brigades del tamboret.
Deixeu-me constatar unes poques premisses:
Catalunya no té cap sortida viable dins de l’estat espanyol.
Cap poder polític -ni partit, ni institució- pot oferir un encaix econòmic, cultural ni jurídic dins de l’estat espanyol que satisfaci de manera permanent més enllà del 30% de la població catalana.
És inevitable que es produeixin xocs entre forces policials estatals i ciutadans catalans.
La millor i única actitud ciutadana és la resistència pacífica.
L’única batalla que podem guanyar -i que ja hem començat a fer- és la de l’opinió internacional a través de les imatges. La millor arma de què disposem és el mòbil.
És molt important mostrar de forma espectacular l’enfrontament entre la força de l’estat i la feblesa del poble.
D’aquestes premisses -especialment l’última- sorgeix una proposta entre bastant ridícula i molt potent.
Hem observat que a totes les manifestacions hi assistien una bona quantitat de persones grans. Amb gran força de voluntat. Aguantant més enllà dels límits -val a dir que curts- de la seva resistència. Amb ganes de ser-hi. (Entre aquestes persones m’hi trobo jo).
Doncs bé, proposo coordinar grups formats exclusivament per gent gran, posem majors de 65 anys, proveïts d’un tamboret (de platja, plegable o seient similar) amb la missió de fer ocupacions asseguts per exemple a la plaça Sant Jaume. Un manifestant assegut equival a 4 drets i l’impacte visual és moltes vegades superior. Assegut, ho dic per experiència, aguanto el triple que dret.
Potser caldria estudiar un sistema de proveïment de tamborets complementari i un servei d’ajuda format per joves amb braçalet groc.
Amb una bona coordinació i renovació de manifestants es podria mantenir una asseguda força hores.
En diríem brigades del tamboret.
M’imagino convocar una parada a can Millo o Delegació del Govern. Quatre brigades, una per cada carrer, xino-xano cap allà. Amb tota seguretat els apareixerien al davant un mur format per robustos agents de l’ordre proporcionat. La resposta senzilla i elegant: plantar els tamborets a terra i seure d’esquena als susdits agents.
I sobretot fotografies, moltes fotografies.
Nota. Em diuen que podríem rebaixar l’edat mínima fins als 57 anys, que són els més joves que van votar la Constitució. Més joves no, que no en tenen cap culpa d’aquella immensa presa de pèl.
Catalunya no té cap sortida viable dins de l’estat espanyol.
Cap poder polític -ni partit, ni institució- pot oferir un encaix econòmic, cultural ni jurídic dins de l’estat espanyol que satisfaci de manera permanent més enllà del 30% de la població catalana.
És inevitable que es produeixin xocs entre forces policials estatals i ciutadans catalans.
La millor i única actitud ciutadana és la resistència pacífica.
L’única batalla que podem guanyar -i que ja hem començat a fer- és la de l’opinió internacional a través de les imatges. La millor arma de què disposem és el mòbil.
És molt important mostrar de forma espectacular l’enfrontament entre la força de l’estat i la feblesa del poble.
D’aquestes premisses -especialment l’última- sorgeix una proposta entre bastant ridícula i molt potent.
Hem observat que a totes les manifestacions hi assistien una bona quantitat de persones grans. Amb gran força de voluntat. Aguantant més enllà dels límits -val a dir que curts- de la seva resistència. Amb ganes de ser-hi. (Entre aquestes persones m’hi trobo jo).
Doncs bé, proposo coordinar grups formats exclusivament per gent gran, posem majors de 65 anys, proveïts d’un tamboret (de platja, plegable o seient similar) amb la missió de fer ocupacions asseguts per exemple a la plaça Sant Jaume. Un manifestant assegut equival a 4 drets i l’impacte visual és moltes vegades superior. Assegut, ho dic per experiència, aguanto el triple que dret.
Potser caldria estudiar un sistema de proveïment de tamborets complementari i un servei d’ajuda format per joves amb braçalet groc.
Amb una bona coordinació i renovació de manifestants es podria mantenir una asseguda força hores.
En diríem brigades del tamboret.
M’imagino convocar una parada a can Millo o Delegació del Govern. Quatre brigades, una per cada carrer, xino-xano cap allà. Amb tota seguretat els apareixerien al davant un mur format per robustos agents de l’ordre proporcionat. La resposta senzilla i elegant: plantar els tamborets a terra i seure d’esquena als susdits agents.
I sobretot fotografies, moltes fotografies.
Nota. Em diuen que podríem rebaixar l’edat mínima fins als 57 anys, que són els més joves que van votar la Constitució. Més joves no, que no en tenen cap culpa d’aquella immensa presa de pèl.
divendres, 13 d’octubre del 2017
Res no és més fort.
Res no és més fort que una idea a la qual li ha arribat l’hora. Entre molts d’altres ho va escriure Victor Hugo. Allò que fa la cita important és la quantitat de veritat que conté.
Moltes idees s’han passat anys o segles vagant després que el primer que la va dir o escriure desaparegués del món. Grans o petites idees. Petits o grans pensadors. Idees fins i tot genials que ningú va escoltar.
Les idees es van covant durant temps potser anys i de cop i volta els arriba la seva hora. Passa de ser un anhel de pocs, a la categoria d’una veritat acceptada per molts. És l’anomenada idea-força.
Res no és més fort que una idea a la qual ha arribat la seva hora. Res la deté del seu camí. Sembla a voltes que perd impuls o que no podrà superar els obstacles, com s’ha trobat i es trobarà el nostre país en el seu camí cap a la independència.
Fa anys que tothom sap que a les idees no se les pot afusellar, que les amenaces les alimenten i els cop de porra les engreixen.
Jo recomano un senzill exercici per comprovar com va el procés. Examinem en quin estadi estava fa 5 anys o en fa 4. Quina força tenia fa 2 anys o 1 any. Quina força tenia fa un mes i quina en té avui.
Per exemple algú pensa que un ministre d’educació espanyol s’atreviria avui a dir al congrés sense posar-se vermell: Vamos a españolizar a los niños catalanes?
Quantes amenaces terribles, quants comentaris indignes fets fa un any estan oblidats absolutament. Quantes amenaces, o comentaris s’estan fent avui que d’aquí un any ningú recordarà?
El dia a dia és impossible preveure’l. El perjudicis a persones són previsibles. El malestar general és pronosticable. Però el resultat final, no té altra solució que Independència. No es pot mantenir democràticament dins d’un estat una majoria de ciutadans altament cohesionats que en volen marxar. I per demostrar que no són majoria no hi ha cap altre sistema democràtic que comptar vots.
Aquell que no vol comptar vots, digui el que digui la llei, és que no és demòcrata.
12 d’octubre de 2017.
Moltes idees s’han passat anys o segles vagant després que el primer que la va dir o escriure desaparegués del món. Grans o petites idees. Petits o grans pensadors. Idees fins i tot genials que ningú va escoltar.
Les idees es van covant durant temps potser anys i de cop i volta els arriba la seva hora. Passa de ser un anhel de pocs, a la categoria d’una veritat acceptada per molts. És l’anomenada idea-força.
Res no és més fort que una idea a la qual ha arribat la seva hora. Res la deté del seu camí. Sembla a voltes que perd impuls o que no podrà superar els obstacles, com s’ha trobat i es trobarà el nostre país en el seu camí cap a la independència.
Fa anys que tothom sap que a les idees no se les pot afusellar, que les amenaces les alimenten i els cop de porra les engreixen.
Jo recomano un senzill exercici per comprovar com va el procés. Examinem en quin estadi estava fa 5 anys o en fa 4. Quina força tenia fa 2 anys o 1 any. Quina força tenia fa un mes i quina en té avui.
Per exemple algú pensa que un ministre d’educació espanyol s’atreviria avui a dir al congrés sense posar-se vermell: Vamos a españolizar a los niños catalanes?
Quantes amenaces terribles, quants comentaris indignes fets fa un any estan oblidats absolutament. Quantes amenaces, o comentaris s’estan fent avui que d’aquí un any ningú recordarà?
El dia a dia és impossible preveure’l. El perjudicis a persones són previsibles. El malestar general és pronosticable. Però el resultat final, no té altra solució que Independència. No es pot mantenir democràticament dins d’un estat una majoria de ciutadans altament cohesionats que en volen marxar. I per demostrar que no són majoria no hi ha cap altre sistema democràtic que comptar vots.
Aquell que no vol comptar vots, digui el que digui la llei, és que no és demòcrata.
12 d’octubre de 2017.
dilluns, 9 d’octubre del 2017
Kunta-Kinte.
Els plantadors de canya de sucre dels estats sudistes d’Amèrica del Nord estaven convençuts que sense esclaus la recol•lecció de la canya era impossible. Era una feina dura, massa dura per ningú que no fos esclau.
Entre els amos hi havia com a tot arreu persones de totes menes. Des d’una extrema crueltat -recordeu Kunta Kinte- fins d’altres que els tractaven bé.
Hi havia un pacte entre tots ells -els bons i els dolents- que si un esclau fugia de la seva plantació, qualsevol altre plantador que el trobés l’havia de tornar al seu legítim amo. Alguns ho feien a contracor, perquè sabien que era enviar-los a la mort, o que li tallessin un peu com al repetit Kunta.
Era un pacte entre cavallers i s’havia de complir.
Un bon dia, els estats esclavistes (ells no han acceptat mai aquest nom) van decidir que no volien pagar els impostos que la capital federal els exigia. I van fer una DUI. Molt semblant a la que no gaires anys abans havien fet els estats del nord contra la monarquia anglesa.
Això d’una DUI no és igual fer-la que te la facin. Lincoln que manava al nord va declarar, abans de començar la guerra, que no tenia cap intenció d’abolir l’esclavitud, que només volia defensar la inviolable unitat del país (i de passada cobrar els impostos). Com que els del nord van guanyar, es van encarregar d’escriure la història i de fer les pel•lícules de bons i dolents.
L’esclavitud va desaparèixer oficialment i a Lincoln li van fer una estàtua enorme. Però...
Historiadors amb ganes d’emprenyar diuen que l’esclavitud va desaparèixer per dos motius que no tenen res a veure ni amb guerres ni amb herois.
Per una banda a les illes caribenyes també produïen sucre i van descobrir que la remolatxa no necessitava tanta mà d’obra I els esclaus feien més nosa que servei.
L’altra causa va ser que a Amèrica del Nord havien aparegut una colla de ferrers i manyans entossudits en fabricar enginys per fer feines de tota mena. Aviat les màquines recol•lectores de canya de sucre feien més feina que 100 esclaus i no calia alimentar-les tot l’any.
L’esclavitud va desaparèixer per la senzilla raó que la seva desaparició anava paral•lela amb el sentit de la Història.
Amb DUI o sense, estic plenament convençut que el pas que volem fer molts catalans va en el sentit de la Història.
L’explicació no cap en un bloc.
8 d’octubre de 2017.
Entre els amos hi havia com a tot arreu persones de totes menes. Des d’una extrema crueltat -recordeu Kunta Kinte- fins d’altres que els tractaven bé.
Hi havia un pacte entre tots ells -els bons i els dolents- que si un esclau fugia de la seva plantació, qualsevol altre plantador que el trobés l’havia de tornar al seu legítim amo. Alguns ho feien a contracor, perquè sabien que era enviar-los a la mort, o que li tallessin un peu com al repetit Kunta.
Era un pacte entre cavallers i s’havia de complir.
Un bon dia, els estats esclavistes (ells no han acceptat mai aquest nom) van decidir que no volien pagar els impostos que la capital federal els exigia. I van fer una DUI. Molt semblant a la que no gaires anys abans havien fet els estats del nord contra la monarquia anglesa.
Això d’una DUI no és igual fer-la que te la facin. Lincoln que manava al nord va declarar, abans de començar la guerra, que no tenia cap intenció d’abolir l’esclavitud, que només volia defensar la inviolable unitat del país (i de passada cobrar els impostos). Com que els del nord van guanyar, es van encarregar d’escriure la història i de fer les pel•lícules de bons i dolents.
L’esclavitud va desaparèixer oficialment i a Lincoln li van fer una estàtua enorme. Però...
Historiadors amb ganes d’emprenyar diuen que l’esclavitud va desaparèixer per dos motius que no tenen res a veure ni amb guerres ni amb herois.
Per una banda a les illes caribenyes també produïen sucre i van descobrir que la remolatxa no necessitava tanta mà d’obra I els esclaus feien més nosa que servei.
L’altra causa va ser que a Amèrica del Nord havien aparegut una colla de ferrers i manyans entossudits en fabricar enginys per fer feines de tota mena. Aviat les màquines recol•lectores de canya de sucre feien més feina que 100 esclaus i no calia alimentar-les tot l’any.
L’esclavitud va desaparèixer per la senzilla raó que la seva desaparició anava paral•lela amb el sentit de la Història.
Amb DUI o sense, estic plenament convençut que el pas que volem fer molts catalans va en el sentit de la Història.
L’explicació no cap en un bloc.
8 d’octubre de 2017.
diumenge, 8 d’octubre del 2017
Parlem? Parlem.
30 de setembre de 2005. El parlament de Catalunya aprova per 120 vots a favor 15 en contra el nou estatut de Catalunya. 89% a favor 11% en contra. En acabar la sessió parlamentària l’expresident de la Generalitat felicita el president i el futur president (Pujol, Maragall, Mas) textualment diu heu fet molt bona feina.
30 de març de 2006. El congrés espanyol el modifica i l’aprova.
10 d’abril del mateix any. El president de la comissió, Alfonso Guerra, comenta El estatuto de Catalunya nos lo hemos cepillado y bien cepillado. Entre moltes altres coses ignorava el consell maquiavèl•lic: A l’enemic vençut, mata’l, però no l’humiliïs, els seus fills oblidaran abans la derrota, que la humiliació.
Si ho va dir per guanyar vots a les espanyes, no li va sortir bé. Per molt que ell tingués profunda aversió a tot allò que sonés a català no va preveure que els seus contrincants polítics ho odiaven sense manies. Aquests van recollir firmes pels carrers contra los catalanes. Van presentar-ho al seu tribunal constitucional perquè sabien que els seus jutges també eren anticatalanes.
El 28 de juny de 2010 el TC dicta sentència condemnatòria sobre les restes de l’estatut. I el PP va guanyar les següents eleccions amb majoria absoluta.
El 10 de juliol de 2010, amb una calor que fonia les pedres, molts catalans (entre ells, jo) vam descobrir que allò que feia tant temps que ens desassossegava per dins era el mateix que angoixava a centenars de milers.
Es va posar tot en marxa. Any rere any, cada any més que l’anterior. Cadenes, ve baixes, samarretes fent senyeres quilomètriques, diagonals i meridianes.
A l’altre costat no escoltava ningú.
El 8 d’abril de 2014 tres parlamentaris catalans, van fer una proposta al congrés dels diputats a Madrid. No calia modificar la Constitució per votar sí. Només calia que algú hagués escoltat què passava a Catalunya. Es veu que si de Barcelona a Madrid hi ha 600 km. de Madrid a Barcelona n’hi ha 6000. El no va ser aclaparador.
Ara s’han esverat. Tots els d’allà i alguns dels d’aquí.
Parlem, diuen. Hablemos.
Per cert senyor Iceta. Segur que vostè llegeix la revista d’història de la seva germana Núria (Ja sé que l’Avenç no és propietat d’ella, però hi pinta molt) doncs bé, sense anar més lluny, en el numero 437 del mes passat hi ha un article del senyor Albert Fabà que el títol ho diu tot:
Operació diàleg, o aixecada de camisa?
Parlem?
7 d’octubre de 2017.
30 de març de 2006. El congrés espanyol el modifica i l’aprova.
10 d’abril del mateix any. El president de la comissió, Alfonso Guerra, comenta El estatuto de Catalunya nos lo hemos cepillado y bien cepillado. Entre moltes altres coses ignorava el consell maquiavèl•lic: A l’enemic vençut, mata’l, però no l’humiliïs, els seus fills oblidaran abans la derrota, que la humiliació.
Si ho va dir per guanyar vots a les espanyes, no li va sortir bé. Per molt que ell tingués profunda aversió a tot allò que sonés a català no va preveure que els seus contrincants polítics ho odiaven sense manies. Aquests van recollir firmes pels carrers contra los catalanes. Van presentar-ho al seu tribunal constitucional perquè sabien que els seus jutges també eren anticatalanes.
El 28 de juny de 2010 el TC dicta sentència condemnatòria sobre les restes de l’estatut. I el PP va guanyar les següents eleccions amb majoria absoluta.
El 10 de juliol de 2010, amb una calor que fonia les pedres, molts catalans (entre ells, jo) vam descobrir que allò que feia tant temps que ens desassossegava per dins era el mateix que angoixava a centenars de milers.
Es va posar tot en marxa. Any rere any, cada any més que l’anterior. Cadenes, ve baixes, samarretes fent senyeres quilomètriques, diagonals i meridianes.
A l’altre costat no escoltava ningú.
El 8 d’abril de 2014 tres parlamentaris catalans, van fer una proposta al congrés dels diputats a Madrid. No calia modificar la Constitució per votar sí. Només calia que algú hagués escoltat què passava a Catalunya. Es veu que si de Barcelona a Madrid hi ha 600 km. de Madrid a Barcelona n’hi ha 6000. El no va ser aclaparador.
Ara s’han esverat. Tots els d’allà i alguns dels d’aquí.
Parlem, diuen. Hablemos.
Per cert senyor Iceta. Segur que vostè llegeix la revista d’història de la seva germana Núria (Ja sé que l’Avenç no és propietat d’ella, però hi pinta molt) doncs bé, sense anar més lluny, en el numero 437 del mes passat hi ha un article del senyor Albert Fabà que el títol ho diu tot:
Operació diàleg, o aixecada de camisa?
Parlem?
7 d’octubre de 2017.
dissabte, 7 d’octubre del 2017
Cada dia ho tinc més clar.
Catalunya serà independent perquè no hi ha cap altre final pensable. Potser fa tres o quatre anys encara es podia imaginar una proposta d’ample espectre de competències cedides a la Generalitat en els tres camps: llengua i cultura, hisenda i economia, i estatus jurídic, que fossin acceptades encara que fos a contracor per polítics i ciutadans catalans.
Cap polític o analista espanyol va poder intuir les conseqüències d’una posició immobilista. Encara privava la idea soufflé.
Ara el panorama ha canviat radicalment. Aquelles riuades humanes no han parat de créixer i d’exigir més. Cada dia més fins demanar-ho tot.
Mentrestant polítics, mitjans i comentaristes espanyols han caminat el següent itinerari. Ignorar, menysprear, ridiculitzar, insultar i finalment amenaçar. I d’aquí no poden passar.
L’intent barroer, entre ridícul i brutal, de frenar la votació de l ‘1.O, tindrà unes conseqüències decisives favorables a la independència.
Aquests fets han posat el procés a primaríssim fila d’informadors d’Europa o d’Amèrica i això impedirà absolutament l’ús per part de l’Estat espanyol de l’única eina efectiva que tenen els estats per aturar moviments massius: les armes.
La justícia i els diners no tenen cap impacte eficient sobre multituds. Contra individus, sí, contra masses no.
La justícia i el diner, ens els refregaran pels morros per veure si ens fan por. La troballa del crit no tenim por nascut en una tràgica situació s’ha convertit en una extraordinària eina imbatible. Europa (no els estats) no està contra la independència a Catalunya , allò que li preocupa és que sigui unilateral i saben perfectament qui impedeix que sigui bilateral.
El discurs del rei confirma la irreversibilitat del procés. Catalunya és republicana i això no ho canviarà cap tribunal ni cap policia. Les paraules i el to no anaven dirigits als catalans, que ja sap que no hi són, anaven dirigits als espanyols suplicant-los (amenaçant) que no segueixin el mal exemple del nord-est del seu reialme que veu, amb raó, en perill tot ell.
Cal que els catalans controlem les emocions individuals i col•lectives. tan positives com negatives. Ni por, ni urgència. Ni eufòria ni desencís. Molta fermesa i molta confiança.
Tinguem-ho clar: no hi ha alternativa ni per a Catalunya ni per a Espanya. Es disfressarà del que calgui, pot tardar més del que desitjaríem, el camí serà, pedregós i costerut , però no n’hi ha cap més.
...sempre ens quedarà Polònia.
6 d’octubre de 2017.
Cap polític o analista espanyol va poder intuir les conseqüències d’una posició immobilista. Encara privava la idea soufflé.
Ara el panorama ha canviat radicalment. Aquelles riuades humanes no han parat de créixer i d’exigir més. Cada dia més fins demanar-ho tot.
Mentrestant polítics, mitjans i comentaristes espanyols han caminat el següent itinerari. Ignorar, menysprear, ridiculitzar, insultar i finalment amenaçar. I d’aquí no poden passar.
L’intent barroer, entre ridícul i brutal, de frenar la votació de l ‘1.O, tindrà unes conseqüències decisives favorables a la independència.
Aquests fets han posat el procés a primaríssim fila d’informadors d’Europa o d’Amèrica i això impedirà absolutament l’ús per part de l’Estat espanyol de l’única eina efectiva que tenen els estats per aturar moviments massius: les armes.
La justícia i els diners no tenen cap impacte eficient sobre multituds. Contra individus, sí, contra masses no.
La justícia i el diner, ens els refregaran pels morros per veure si ens fan por. La troballa del crit no tenim por nascut en una tràgica situació s’ha convertit en una extraordinària eina imbatible. Europa (no els estats) no està contra la independència a Catalunya , allò que li preocupa és que sigui unilateral i saben perfectament qui impedeix que sigui bilateral.
El discurs del rei confirma la irreversibilitat del procés. Catalunya és republicana i això no ho canviarà cap tribunal ni cap policia. Les paraules i el to no anaven dirigits als catalans, que ja sap que no hi són, anaven dirigits als espanyols suplicant-los (amenaçant) que no segueixin el mal exemple del nord-est del seu reialme que veu, amb raó, en perill tot ell.
Cal que els catalans controlem les emocions individuals i col•lectives. tan positives com negatives. Ni por, ni urgència. Ni eufòria ni desencís. Molta fermesa i molta confiança.
Tinguem-ho clar: no hi ha alternativa ni per a Catalunya ni per a Espanya. Es disfressarà del que calgui, pot tardar més del que desitjaríem, el camí serà, pedregós i costerut , però no n’hi ha cap més.
...sempre ens quedarà Polònia.
6 d’octubre de 2017.
dimecres, 4 d’octubre del 2017
Tiananmem o Tahrir.
Quin model triarà l’estat espanyol per a desallotjar la plaça Catalunya qualsevol dia d’aquest?
De Tiananmen la imatge que n’ha quedat per a la història és la d’un paio palplantat davant d’un tanc. De Tahrir no n’ha quedat cap imatge icònica, hi havia molta pols i els gasos no surten a la foto.
Els exèrcits respectius van aconseguir els seu propòsit: desallotjar la seva plaça. Èxit total si no es compten els morts, al cap i a la fi uns eren xinesos i els altres egipcis i gràcies a déu no hi havia cap europeu. Però… la Xina va canviar radicalment la seva política i Hosni Mubarak va acabar a la presó.
Diuen els honestos capitostos europeus que l’ús de la força ha d’estar exclòs en política. Però la veritat és que tots ells en fan tant us com poden i tan dissimuladament com saben. Això sí, trien honestament contra qui i diuen que ho fan per responsabilitat.
Segueixen el savi consell del gran pacificador Mr. Churchill:
“Per resoldre els conflictes l’error no està en fer servir la força, sinó en fer servir una força insuficient.”
Una força insuficient no resol els problemes i en crea de més grossos.
Vet aquí la pregunta. ¿Pot l’Estat Espanyol utilitzar una força suficient per acabar el conflicte amb Catalunya? La meva resposta és contundent: NO.
Ni amb la força ni amb habilitat perquè d’això no en té gaire. Si tingués ganes de fer-hi conya m’imaginaria a Mr. Bean intentant tornar a posar dins del tub de dentífric la pasta que li ha sortit disparada i ha anat a parar a l’escot de…
No, ni l’estat, ni el seu cap, ni els seus gestors actuals, ni els probables gestors dels propers anys, ni saben, ni poden, ni volen trobar una proposta que sigui acceptable al mateix temps per a una majoria d’espanyols per una banda i per a una majoria de catalans per l’altra.
Catalunya no ha d’enfocar-ho com si fos un combat de boxa, cal que manllevi el principi essencial de l’aikido: Recolza’t en la força de l’adversari. Deixem que vagi cometent errors.
Fermesa, constància, habilitat, ni pors ni urgències.
En tres dies hem fet un pas endavant extraordinari.
3 d’octubre de 2017.
De Tiananmen la imatge que n’ha quedat per a la història és la d’un paio palplantat davant d’un tanc. De Tahrir no n’ha quedat cap imatge icònica, hi havia molta pols i els gasos no surten a la foto.
Els exèrcits respectius van aconseguir els seu propòsit: desallotjar la seva plaça. Èxit total si no es compten els morts, al cap i a la fi uns eren xinesos i els altres egipcis i gràcies a déu no hi havia cap europeu. Però… la Xina va canviar radicalment la seva política i Hosni Mubarak va acabar a la presó.
Diuen els honestos capitostos europeus que l’ús de la força ha d’estar exclòs en política. Però la veritat és que tots ells en fan tant us com poden i tan dissimuladament com saben. Això sí, trien honestament contra qui i diuen que ho fan per responsabilitat.
Segueixen el savi consell del gran pacificador Mr. Churchill:
“Per resoldre els conflictes l’error no està en fer servir la força, sinó en fer servir una força insuficient.”
Una força insuficient no resol els problemes i en crea de més grossos.
Vet aquí la pregunta. ¿Pot l’Estat Espanyol utilitzar una força suficient per acabar el conflicte amb Catalunya? La meva resposta és contundent: NO.
Ni amb la força ni amb habilitat perquè d’això no en té gaire. Si tingués ganes de fer-hi conya m’imaginaria a Mr. Bean intentant tornar a posar dins del tub de dentífric la pasta que li ha sortit disparada i ha anat a parar a l’escot de…
No, ni l’estat, ni el seu cap, ni els seus gestors actuals, ni els probables gestors dels propers anys, ni saben, ni poden, ni volen trobar una proposta que sigui acceptable al mateix temps per a una majoria d’espanyols per una banda i per a una majoria de catalans per l’altra.
Catalunya no ha d’enfocar-ho com si fos un combat de boxa, cal que manllevi el principi essencial de l’aikido: Recolza’t en la força de l’adversari. Deixem que vagi cometent errors.
Fermesa, constància, habilitat, ni pors ni urgències.
En tres dies hem fet un pas endavant extraordinari.
3 d’octubre de 2017.
dimarts, 26 de setembre del 2017
Estic molt emprenyat.
He dit culdolla al Rajoy. He anat a totes les manis. Votaré sí. Proclamo ben alt i ben fort que la monarquia espanyola és franquista. Que si la santa constitució hagués proposat que el cap d’estat fos un piano tothom l’hauria votat igualment sense preguntar si de cua o vertical.
He fet i seguiré fent tot això, i res. En tant que ciutadà em declaro insubmís. A veure si algú em fa cas.
Diu que la Cospedal va enviar espies militars a veure l’exèrcit enemic.
Cuantos son? Preguntà.
Dos millones siete. Li digué l’espia.
Buen trabajo, muchacho la exactitud es una virtud militar. Como los has contado?
Mire, ministra delante van siete i detrás un par de millones.
O sea que enpaquetando (la Cospe ja ha après llenguatge cuartelero) a siete, asunto resuelto. I així li explica al seu amo, qui comença a corre-cuita a manar registres.
Entenc molt bé que l’esmentat culdolla no pari de manar registres a propietats de qui sigui. Cal no oblidar que ell és Registrador de la Propietat i que enyora l’únic ofici que domina, registrar. Un dels enigmes que no puc entendre, és que una persona amb les qualitats intel•lectuals, oratòries, dialèctiques i lingüístiques tan brillants com el citat registrador manifesta en públic, sigui president de res, ni tan sols d’un artefacte tan arcaic, com és el PP.
En realitat va guanyar unes eleccions per falta de compareixença del rival. Hi havia un partit socialista a Catalunya que va durar exactament entre dues frases:
1. Apoyaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el parlamento catalan.
2. El Estatuto de Catalunya lo hemos cepillado i bien cepillado.
Arxivat el PSOE, el tardofranquisme es va veure amo i senyor de tot, i va començar a desbarrar. Va manar al seu (del PP) Tribunal que defensava la seva (del PP) Constitució que aprofités l’avinentesa d’atacar a fons les restes de l’Estatut víctimes de guerra de Guerra.
I els jutges?
Durant els judicis de Nuremberg, van ser jutjats uns quants jutges. Tots ells van usar el mateix argument de defensa:
Jo em limitava a complir la llei i a fer-la complir.
Allò més sorprenent és que era veritat.
25 de setembre de 2017.
He fet i seguiré fent tot això, i res. En tant que ciutadà em declaro insubmís. A veure si algú em fa cas.
Diu que la Cospedal va enviar espies militars a veure l’exèrcit enemic.
Cuantos son? Preguntà.
Dos millones siete. Li digué l’espia.
Buen trabajo, muchacho la exactitud es una virtud militar. Como los has contado?
Mire, ministra delante van siete i detrás un par de millones.
O sea que enpaquetando (la Cospe ja ha après llenguatge cuartelero) a siete, asunto resuelto. I així li explica al seu amo, qui comença a corre-cuita a manar registres.
Entenc molt bé que l’esmentat culdolla no pari de manar registres a propietats de qui sigui. Cal no oblidar que ell és Registrador de la Propietat i que enyora l’únic ofici que domina, registrar. Un dels enigmes que no puc entendre, és que una persona amb les qualitats intel•lectuals, oratòries, dialèctiques i lingüístiques tan brillants com el citat registrador manifesta en públic, sigui president de res, ni tan sols d’un artefacte tan arcaic, com és el PP.
En realitat va guanyar unes eleccions per falta de compareixença del rival. Hi havia un partit socialista a Catalunya que va durar exactament entre dues frases:
1. Apoyaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el parlamento catalan.
2. El Estatuto de Catalunya lo hemos cepillado i bien cepillado.
Arxivat el PSOE, el tardofranquisme es va veure amo i senyor de tot, i va començar a desbarrar. Va manar al seu (del PP) Tribunal que defensava la seva (del PP) Constitució que aprofités l’avinentesa d’atacar a fons les restes de l’Estatut víctimes de guerra de Guerra.
I els jutges?
Durant els judicis de Nuremberg, van ser jutjats uns quants jutges. Tots ells van usar el mateix argument de defensa:
Jo em limitava a complir la llei i a fer-la complir.
Allò més sorprenent és que era veritat.
25 de setembre de 2017.
divendres, 15 de setembre del 2017
Som molts i ho volem molt.
Ho volem moltíssim com nens una joguina nova i com vells una esperança antiga.
Per saber si som suficients només hi ha una fórmula. Votar. Tot allò que es faci per impedir l’ús d’aquesta formula potser aconsegueixi endarrerir-la però res més. Tots aquells que ho volem molt, nens, joves i vells continuarem volent-ho molt d’aquí quinze dies i d’aquí a...
Em costa creure que als òrgans d’intel•ligència de l’estat (del altres òrgans de moment no en direm res) no hagin entès quin és realment el conflicte. És més, estic convençut que sí que ho han entès i ponderat correctament. I saben, com nosaltres quina és l’única fórmula aplicable.
Però -i aquí rau tot el quid de qüestió- ¿Com s’ho fa el marit que sap que la seva dona l’enganya, quan és ella la que porta els diners a casa? Un dia la va sentir que cantava aquella cançó que feia: Soy tuya, por que lo dicta un papel pero en mi corazón... No va poder seguir escoltant.
Ells que eren molt de missa sabien que la llei deia, en castellà naturalment; Que el hombre no separe, aquello que Dios ha unido.
I les lleis s’han de complir ... Però..., maleïts peròs.
La realitat és com un riu, flueix, corre sense parar. Massa vegades ¿sempre? les lleis i fins i tot La Llei no segueix el ritme de la vida i el conflicte queda així: És la realitat que està fora de la llei o és la llei que està fora de la realitat? És l’Home que està fet per a la llei o és la llei que està feta per a l’Home? Fa molts segles que l’Escriptura va respondre aquesta pregunta però fa els mateixos segles que els predicadors de totes les Escriptures fan el contrari.
Em demano a mi mateix i ho demano a tots els meus conciutadans fermesa, constància, confiança i no perdre de vista la realitat.
Per saber si som suficients només hi ha una fórmula. Votar. Tot allò que es faci per impedir l’ús d’aquesta formula potser aconsegueixi endarrerir-la però res més. Tots aquells que ho volem molt, nens, joves i vells continuarem volent-ho molt d’aquí quinze dies i d’aquí a...
Em costa creure que als òrgans d’intel•ligència de l’estat (del altres òrgans de moment no en direm res) no hagin entès quin és realment el conflicte. És més, estic convençut que sí que ho han entès i ponderat correctament. I saben, com nosaltres quina és l’única fórmula aplicable.
Però -i aquí rau tot el quid de qüestió- ¿Com s’ho fa el marit que sap que la seva dona l’enganya, quan és ella la que porta els diners a casa? Un dia la va sentir que cantava aquella cançó que feia: Soy tuya, por que lo dicta un papel pero en mi corazón... No va poder seguir escoltant.
Ells que eren molt de missa sabien que la llei deia, en castellà naturalment; Que el hombre no separe, aquello que Dios ha unido.
I les lleis s’han de complir ... Però..., maleïts peròs.
La realitat és com un riu, flueix, corre sense parar. Massa vegades ¿sempre? les lleis i fins i tot La Llei no segueix el ritme de la vida i el conflicte queda així: És la realitat que està fora de la llei o és la llei que està fora de la realitat? És l’Home que està fet per a la llei o és la llei que està feta per a l’Home? Fa molts segles que l’Escriptura va respondre aquesta pregunta però fa els mateixos segles que els predicadors de totes les Escriptures fan el contrari.
Em demano a mi mateix i ho demano a tots els meus conciutadans fermesa, constància, confiança i no perdre de vista la realitat.
dimarts, 12 de setembre del 2017
Por o riallades, i altres bajanades.
És a dir: Guardia Civil. A Catalunya aquesta institució ha provocat des de fa molts anys o bé terror o bé riallades. Sempre més del primer.
Últimament havia aconseguit millorar l’impacte visual i últimament ja només feia nosa.
(Que quedi clar que no parlo de les persones, sinó de la institució.)
D’ençà que s’ha ajuntat amb males companyies (jutges i fiscals) ha perdut molta força la seva imatge. Ara ja no fa por i està en risc imminent de ni tan sols fer riure.
Molt bona idea.
Ahir sentia el senyor Iceta que defensava la seva solució política d’implantar el federalisme a Espanya. S’explicava molt bé, amb gran entusiasme.I convenciment.
La idea resultava atractiva. Només una cosa no em va quedar clara; de quin segle parlava el senyor Iceta? Cal dir que està a punt de fer aparèixer al diccionari un nou oxímoron: socialisme català.
Cal que t'ho pensis bé Ada.
Suposo que ja hi havies pensat o algun Pisarello t’havia comentat la importància de l’anomenat efecte capitalitat.
Desaprofitaràs l’ocasió única a la vida que se’t presenta de ser Alcaldessa d’una ciutat capital d’Estat? La primera alcaldessa de Barcelona capital de l’Estat de Catalunya? Sortiries a la Història amb lletres grans.
Va, dona. Que t’ho mereixes i no saps com mola. Si has de fer un esforç som molts que l’ajudarem. Seria tan maco.
Diuen que Catalunya sortirà d’Europa.
Que si s’independitza no formarà part de la Comissió Europea: és a dir igual que ara. Que no podrà enviar cap ministre al consell de ministres d’Europa: és a dir igual que ara. Que no podrà presentar candidats en representació de Catalunya al Parlament Europeu: és a dir com ara. Que s’haurà de posar a la cua dels que sol•liciten entrar. Doncs mira, això molt millor que ara que no pot ni demanar tanda.
Però no diuen, perquè no seria veritat, que cap ciutadà perdés ni un sol dret dels que ara té com a ciutadà europeu, en tant que ciutadà espanyol:
Constitució espanyola. Article 11-2. Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.
Vull dir, que no seria tan terrible. I ja sé que no s’ha de pensar, però és que hi ha vegades que Europa….
Últimament havia aconseguit millorar l’impacte visual i últimament ja només feia nosa.
(Que quedi clar que no parlo de les persones, sinó de la institució.)
D’ençà que s’ha ajuntat amb males companyies (jutges i fiscals) ha perdut molta força la seva imatge. Ara ja no fa por i està en risc imminent de ni tan sols fer riure.
Molt bona idea.
Ahir sentia el senyor Iceta que defensava la seva solució política d’implantar el federalisme a Espanya. S’explicava molt bé, amb gran entusiasme.I convenciment.
La idea resultava atractiva. Només una cosa no em va quedar clara; de quin segle parlava el senyor Iceta? Cal dir que està a punt de fer aparèixer al diccionari un nou oxímoron: socialisme català.
Cal que t'ho pensis bé Ada.
Suposo que ja hi havies pensat o algun Pisarello t’havia comentat la importància de l’anomenat efecte capitalitat.
Desaprofitaràs l’ocasió única a la vida que se’t presenta de ser Alcaldessa d’una ciutat capital d’Estat? La primera alcaldessa de Barcelona capital de l’Estat de Catalunya? Sortiries a la Història amb lletres grans.
Va, dona. Que t’ho mereixes i no saps com mola. Si has de fer un esforç som molts que l’ajudarem. Seria tan maco.
Diuen que Catalunya sortirà d’Europa.
Que si s’independitza no formarà part de la Comissió Europea: és a dir igual que ara. Que no podrà enviar cap ministre al consell de ministres d’Europa: és a dir igual que ara. Que no podrà presentar candidats en representació de Catalunya al Parlament Europeu: és a dir com ara. Que s’haurà de posar a la cua dels que sol•liciten entrar. Doncs mira, això molt millor que ara que no pot ni demanar tanda.
Però no diuen, perquè no seria veritat, que cap ciutadà perdés ni un sol dret dels que ara té com a ciutadà europeu, en tant que ciutadà espanyol:
Constitució espanyola. Article 11-2. Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.
Vull dir, que no seria tan terrible. I ja sé que no s’ha de pensar, però és que hi ha vegades que Europa….
dissabte, 9 de setembre del 2017
La culpa és teva.
Hi havia en una ciutat alemanya un noi que es dedicava, anant en bicicleta, a estirar les bosses de les senyores, les obria ràpidament agafava les monedes que podia i de seguida la deixava en algun lloc proper perquè la víctima la pogués trobar i s’escapava. Sempre era poca cosa. La majoria de les vegades ni tan sols el denunciaven. Però...
Un dia una dona va agafar fort la bossa i de l’estrebada va caure, es va pegar un cop al cap i va morir. Una història vulgar i tristíssima. Van detenir el culpable. El van jutjar per homicidi i no hauria passat a la història si no fos per l’argument que va exposar per defensar-se:
La culpa és d’ella, perquè no li costava res deixar anar la bossa, com sempre totes han fet!!!
Fa quatre dies el senyor Rajoy deia amenaçador a Puigdemont. Tot allò que passi ara serà culpa seva. Perquè no li costa res fer com sempre han fet els catalans: cedir, renunciar, resignar-se.
Estàs avisat català, la culpa és teva.
Doncs, bé. Ho accepto, la culpa és meva i per això estic tan convençut de la victòria final. Jo sé qui és el meu contrincant i ell no en té ni idea.
Ells es pensen que l’enemic és Puigdemont o Junqueras o la Forcadell i uns quants més. Al principi volien un combat de boxa perquè pensaven amb raó que el govern català té un braç lligat a l’esquena, però es veia massa el tongo. Després han dit que boxa no. Que serà un partit de futbol.
Això sí, jugat a Madrid amb tots els àrbitres de casa i amb públic i altaveus propis. I molt soroll.
Tampoc? Doncs, va una partida d’escacs que és més igualada. Som-hi van dir els catalans, però… aviat surt un problema, l’Estat espanyol no pot fer mat perquè Catalunya no té rei. Ni reina ni cavalls ni alfils ni torres. Només té milions de peons. Un d’aquest sóc jo i a Madrid ningú sap que jo existeixo.
Jo sé qui és el meu contrincant i ells no en tenen ni idea. Passat demà em poden buscar al carrer Aragó. O al passeig de Gràcia vés a saber.
9 de setembre de 2017
Un dia una dona va agafar fort la bossa i de l’estrebada va caure, es va pegar un cop al cap i va morir. Una història vulgar i tristíssima. Van detenir el culpable. El van jutjar per homicidi i no hauria passat a la història si no fos per l’argument que va exposar per defensar-se:
La culpa és d’ella, perquè no li costava res deixar anar la bossa, com sempre totes han fet!!!
Fa quatre dies el senyor Rajoy deia amenaçador a Puigdemont. Tot allò que passi ara serà culpa seva. Perquè no li costa res fer com sempre han fet els catalans: cedir, renunciar, resignar-se.
Estàs avisat català, la culpa és teva.
Doncs, bé. Ho accepto, la culpa és meva i per això estic tan convençut de la victòria final. Jo sé qui és el meu contrincant i ell no en té ni idea.
Ells es pensen que l’enemic és Puigdemont o Junqueras o la Forcadell i uns quants més. Al principi volien un combat de boxa perquè pensaven amb raó que el govern català té un braç lligat a l’esquena, però es veia massa el tongo. Després han dit que boxa no. Que serà un partit de futbol.
Això sí, jugat a Madrid amb tots els àrbitres de casa i amb públic i altaveus propis. I molt soroll.
Tampoc? Doncs, va una partida d’escacs que és més igualada. Som-hi van dir els catalans, però… aviat surt un problema, l’Estat espanyol no pot fer mat perquè Catalunya no té rei. Ni reina ni cavalls ni alfils ni torres. Només té milions de peons. Un d’aquest sóc jo i a Madrid ningú sap que jo existeixo.
Jo sé qui és el meu contrincant i ells no en tenen ni idea. Passat demà em poden buscar al carrer Aragó. O al passeig de Gràcia vés a saber.
9 de setembre de 2017
dijous, 7 de setembre del 2017
A tots nivells.
Allò que em fa sentir més segur de l’èxit de Catalunya, en aquest no gens fàcil pas, és l’actitud dels diferents estrats que hi participen.
En primer lloc, el factor humà. Primer estrat. Tots aquells que han acceptat anar al capdavant, donant la cara i acceptant moltes amenaces, unes reals i altres imaginàries, però sempre perilloses. Doncs bé, en l’actitud dels components d’aquest grup de persones destaquen dues característiques: fermesa i serenitat.
Segon estrat. Hi ha tota una munió de persones volgudament difícil de comptabilitzar que treballen en llocs menys visibles però igualment necessaris pel bon funcionament d’una societat complexa. Les dues paraules que millor defineixen aquest grup són: discreció i eficiència.
I també cal tenir present el tercer estrat, en el que em trobo jo barrejat amb mils de desconeguts i rodejat de prop per dotzenes de persones estimades, formant un gruix de formes i fons, sinó úniques sí molt escasses al món. Allò que destaca més d’aquest conjunt és: la perseverança i la confiança.
En segon lloc parlem dels materials de la construcció.
Hi ha sis paràmetres basics que defineixen tot estat nacional.
Habitants. Superfície. PIB. Renda per càpita. Nivell d’escolarització i Sanitat.
Actualment al món hi ha 204 estats independents reconeguts jurídicament. Catalunya supera en tot els sis paràmetres a més del 25% d’aquests estats i és superada en tots ells per un 4%.
En tercer lloc la raó i les raons. Catalunya no pot seguir formant part d’un estat que no pot fer un canvi tan important de mentalitat -que haurà d’acabar fent- en un termini de temps mínimament acceptable. Com a exemple significatiu que no té res a veure amb Catalunya; El valle de los caidos. El seu significat, l’aberració moral del seu contingut, la vilesa de la seva conservació, etc. Que lluny queda un canvi.
Hi ha tres grups de raons, per exigir competències sobiranes. El primer és la cultura, la llengua, l’educació, el dret civil català, la justícia, el territori , les costes, els boscos…
El segon és el grup econòmic. Hisenda, infraestructures, serveis...
Finalment: Reconeixement jurídic internacional.
En cap d’aquests camps de competències mai cap variant de l’estat espanyol podrà fer una oferta que sigui acceptable al mateix temps per un mínim suficient de catalans i per un mínim necessari d’espanyols.
Avui 6 de setembre de 2017, la lluna plena il•lumina la cara alegre de molts catalans. Hem fet un pas endavant irreversible.
En primer lloc, el factor humà. Primer estrat. Tots aquells que han acceptat anar al capdavant, donant la cara i acceptant moltes amenaces, unes reals i altres imaginàries, però sempre perilloses. Doncs bé, en l’actitud dels components d’aquest grup de persones destaquen dues característiques: fermesa i serenitat.
Segon estrat. Hi ha tota una munió de persones volgudament difícil de comptabilitzar que treballen en llocs menys visibles però igualment necessaris pel bon funcionament d’una societat complexa. Les dues paraules que millor defineixen aquest grup són: discreció i eficiència.
I també cal tenir present el tercer estrat, en el que em trobo jo barrejat amb mils de desconeguts i rodejat de prop per dotzenes de persones estimades, formant un gruix de formes i fons, sinó úniques sí molt escasses al món. Allò que destaca més d’aquest conjunt és: la perseverança i la confiança.
En segon lloc parlem dels materials de la construcció.
Hi ha sis paràmetres basics que defineixen tot estat nacional.
Habitants. Superfície. PIB. Renda per càpita. Nivell d’escolarització i Sanitat.
Actualment al món hi ha 204 estats independents reconeguts jurídicament. Catalunya supera en tot els sis paràmetres a més del 25% d’aquests estats i és superada en tots ells per un 4%.
En tercer lloc la raó i les raons. Catalunya no pot seguir formant part d’un estat que no pot fer un canvi tan important de mentalitat -que haurà d’acabar fent- en un termini de temps mínimament acceptable. Com a exemple significatiu que no té res a veure amb Catalunya; El valle de los caidos. El seu significat, l’aberració moral del seu contingut, la vilesa de la seva conservació, etc. Que lluny queda un canvi.
Hi ha tres grups de raons, per exigir competències sobiranes. El primer és la cultura, la llengua, l’educació, el dret civil català, la justícia, el territori , les costes, els boscos…
El segon és el grup econòmic. Hisenda, infraestructures, serveis...
Finalment: Reconeixement jurídic internacional.
En cap d’aquests camps de competències mai cap variant de l’estat espanyol podrà fer una oferta que sigui acceptable al mateix temps per un mínim suficient de catalans i per un mínim necessari d’espanyols.
Avui 6 de setembre de 2017, la lluna plena il•lumina la cara alegre de molts catalans. Hem fet un pas endavant irreversible.
dimarts, 5 de setembre del 2017
Santamaria, ora pro nobis.
La tal Soraia explica la seva realitat virtual així.
Tothom que firmi el que sigui, serà denunciat, querellat, inhabilitat en un plis plas. Ja ha donat ordres al tribunal constitucional.
Tots el papers firmats a la trituradora.
El dia 1 d’octubre 6000 parelles de guàrdies civils de dos en dos entraran a on calgui. Un guàrdia civil agafarà l’urna amb les dues mans amb compte per no invalidar les proves del delicte, i la seva parella (de guàrdia) en una d’aquelles caixes de cartró que sempre surten a la tele hi posarà tots els papers rectangulars que trobin (no parlaran de paperets, que faria lleig). No queda clar si la papereta que jo portaré a la mà me la prendran. Per estalviar personal han provat que cada guàrdia civil agafés dues urnes, una sobre l’altra però si no veia on posava els peus algú de la CUP els podria fer una traveta.
Ara no ve al tema però fa molt de temps que em faig preguntes; aquells milers de capses que han sortit a la tele tantes vegades, les reciclen? És veritat que les fabrica una empresa de la Gúrtel? Quant costa cadascuna?...
Continuo amb l’u d’octubre. A la sortida dels guàrdies civils carregats hi haurà a la porta una parella mixta (un del PP i un l’altre de Ciudadanos) que aplaudirà en nom del noble pueblo catalán.
Fins aquí tot correcte. Però l’endemà del dia 1, ve el dia dos. Què cal fer? L’últim dia que va sortir a la tele amb els ulls brillants i plens de joia la persona de qui estic parlant no en va dir res. Alguna cosa caldrà fer.
El primer que se m’acut és esborrar el dia dos del calendari, però no pot ser perquè és el Dia de Ceuta, i ho podrien aprofitar aquell equip de saltadors de tanques sempre a punt de fer la punyeta. Que ja se sap que jihadistes i emigrants estan d’acord amb els separat…ai Santamaria marededéu sempre acabo dient bestieses. És tan encomanadís sentir-ne dir de tan grosses.
De veritat que no puc imaginar que si impedeixen la votació, què poden des del govern central proposar, ordenar, o imposar perquè funcioni res que s’assembli a un govern català o a un parlament, nomenin a qui nomenin.
Que no veuen que no poden declarar un estat d’excepció? Que no entenen que aturar costa molt menys que fer funcionar? Que per poques competències que té la Generalitat en té moltíssimes? Que no entenen que el problema enorme que tindran no seran els polítics sinó tots els ciutadans que tindran en contra seva?
I finalment , que no ens deixarà votar mai més?
Senyora Soraia, digui-li al culdolla del seu cap de colla… que… la veritat no sé què li pot dir. Em penso molt que ara ja no tenen remei ni ell ni vostè.
Tothom que firmi el que sigui, serà denunciat, querellat, inhabilitat en un plis plas. Ja ha donat ordres al tribunal constitucional.
Tots el papers firmats a la trituradora.
El dia 1 d’octubre 6000 parelles de guàrdies civils de dos en dos entraran a on calgui. Un guàrdia civil agafarà l’urna amb les dues mans amb compte per no invalidar les proves del delicte, i la seva parella (de guàrdia) en una d’aquelles caixes de cartró que sempre surten a la tele hi posarà tots els papers rectangulars que trobin (no parlaran de paperets, que faria lleig). No queda clar si la papereta que jo portaré a la mà me la prendran. Per estalviar personal han provat que cada guàrdia civil agafés dues urnes, una sobre l’altra però si no veia on posava els peus algú de la CUP els podria fer una traveta.
Ara no ve al tema però fa molt de temps que em faig preguntes; aquells milers de capses que han sortit a la tele tantes vegades, les reciclen? És veritat que les fabrica una empresa de la Gúrtel? Quant costa cadascuna?...
Continuo amb l’u d’octubre. A la sortida dels guàrdies civils carregats hi haurà a la porta una parella mixta (un del PP i un l’altre de Ciudadanos) que aplaudirà en nom del noble pueblo catalán.
Fins aquí tot correcte. Però l’endemà del dia 1, ve el dia dos. Què cal fer? L’últim dia que va sortir a la tele amb els ulls brillants i plens de joia la persona de qui estic parlant no en va dir res. Alguna cosa caldrà fer.
El primer que se m’acut és esborrar el dia dos del calendari, però no pot ser perquè és el Dia de Ceuta, i ho podrien aprofitar aquell equip de saltadors de tanques sempre a punt de fer la punyeta. Que ja se sap que jihadistes i emigrants estan d’acord amb els separat…ai Santamaria marededéu sempre acabo dient bestieses. És tan encomanadís sentir-ne dir de tan grosses.
De veritat que no puc imaginar que si impedeixen la votació, què poden des del govern central proposar, ordenar, o imposar perquè funcioni res que s’assembli a un govern català o a un parlament, nomenin a qui nomenin.
Que no veuen que no poden declarar un estat d’excepció? Que no entenen que aturar costa molt menys que fer funcionar? Que per poques competències que té la Generalitat en té moltíssimes? Que no entenen que el problema enorme que tindran no seran els polítics sinó tots els ciutadans que tindran en contra seva?
I finalment , que no ens deixarà votar mai més?
Senyora Soraia, digui-li al culdolla del seu cap de colla… que… la veritat no sé què li pot dir. Em penso molt que ara ja no tenen remei ni ell ni vostè.
dimecres, 30 d’agost del 2017
No és la casta, és la crosta.
Tal i com ho entenem en català i en castellà, la casta està formada per un conjunt de persones mentre que la crosta (costra per a ells) està composta d’idees, actituds, prejudicis, sacralitats, fins i tot filosofies, històries i geografies que formen una capa superficial molt dura.
Canviar les persones que formen la casta, sense modificar, per lleument que sigui, la crosta fa avançar molt poquet un país, una cultura o una humanitat. Si bé és veritat que la crosta és universal, el seu gruix i la seva constitució són força diferents en cada cultura, en cada continent i en cada país.
La crosta quan és molt gruixuda no deixa passar la llum. En algunes parts del món, i en algunes èpoques els ciutadans han aconseguit esquerdar-la i deixar passar una mica de llum. Se n’ha dit revolucions. Val a dir que l’èxit no ha estat mai ni general ni de llarga durada. Però sempre han aportat llum i llibertat a posteriori.
Allò que interessa és intentar remoure la casta i la crosta, les dues coses alhora. I fer-ho de manera continuada, durant el temps que calgui. Per llarg que sembli el camí sempre comença per un primer pas. Catalunya està a punt de donar el primer pas d’un llarg camí sense retorn. Cal que sigui alhora un gran pas per a un poble i un petit pas per a la humanitat. Que accedir a la llibertat és un gran pas per a un poble no necessita cap demostració. La segona part cal explicar-la bé. Intentem-ho.
La gran majoria de pobles actualment reconeguts com estats sobirans ho han aconseguit com a conseqüència d’una guerra o d’un acte de violència amb més o menys morts. Moltes vegades amb molt morts.
Que Catalunya aconsegueixi la independència sense cap violència, contra la voluntat d’un estat amb la crosta tan dura serà sens dubte un pas endavant per petit que sembli, digne de passar a la història del món. Com l’insignificant gest d’una dona negra que es nega a aixecar-se d’un seient d’un autobús.
Per no semblar massa puritans estaran permeses dues violències. Una verbal. Estarà permès dir-li al Rajoy CUL D’OLLA. I l’altra violència serà física. Estarà permès pegar un fort cop de puny sobre la taula, per exemple l’onze de setembre.
28 d’agost de 2017.
Canviar les persones que formen la casta, sense modificar, per lleument que sigui, la crosta fa avançar molt poquet un país, una cultura o una humanitat. Si bé és veritat que la crosta és universal, el seu gruix i la seva constitució són força diferents en cada cultura, en cada continent i en cada país.
La crosta quan és molt gruixuda no deixa passar la llum. En algunes parts del món, i en algunes èpoques els ciutadans han aconseguit esquerdar-la i deixar passar una mica de llum. Se n’ha dit revolucions. Val a dir que l’èxit no ha estat mai ni general ni de llarga durada. Però sempre han aportat llum i llibertat a posteriori.
Allò que interessa és intentar remoure la casta i la crosta, les dues coses alhora. I fer-ho de manera continuada, durant el temps que calgui. Per llarg que sembli el camí sempre comença per un primer pas. Catalunya està a punt de donar el primer pas d’un llarg camí sense retorn. Cal que sigui alhora un gran pas per a un poble i un petit pas per a la humanitat. Que accedir a la llibertat és un gran pas per a un poble no necessita cap demostració. La segona part cal explicar-la bé. Intentem-ho.
La gran majoria de pobles actualment reconeguts com estats sobirans ho han aconseguit com a conseqüència d’una guerra o d’un acte de violència amb més o menys morts. Moltes vegades amb molt morts.
Que Catalunya aconsegueixi la independència sense cap violència, contra la voluntat d’un estat amb la crosta tan dura serà sens dubte un pas endavant per petit que sembli, digne de passar a la història del món. Com l’insignificant gest d’una dona negra que es nega a aixecar-se d’un seient d’un autobús.
Per no semblar massa puritans estaran permeses dues violències. Una verbal. Estarà permès dir-li al Rajoy CUL D’OLLA. I l’altra violència serà física. Estarà permès pegar un fort cop de puny sobre la taula, per exemple l’onze de setembre.
28 d’agost de 2017.
dimarts, 22 d’agost del 2017
Ni engruna de por, ni gota de dubte.
Defensarem la nostra llibertat amb ungles i dents. Sí senyor, però sense esgarrapar ni mossegar.
Això sembla difícil, però no ho és tenint tanta convicció i tanta alegria, tantes vegades demostrades. És tan important allò que volem aconseguir, com els mitjans que fem servir per aconseguir-ho. I entre aquests mitjans no ha d’haver-hi ni ombra de violència.
Estic a mig escriure aquestes paraules quan arriba la terrible notícia de les Rambles de Barcelona. Continuaré demà.
...
Han passat tres dies. Continuo on ho vaig deixar.
Ni ombra de violència, perquè la violència es menja qualsevol raó, fins i tot qualsevol veritat. Sempre acaba sent brutalitat irracional.
Defensem la nostra veritat amb raó i amb raons. De les dues en tenim moltes i molt bones. Aquells que no estem a primera fila tenim, m’atreviria a dir, l’obligació, de mostrar fermesa, seguretat, confiança, serenor i un llarg etc. de paraules que expliquen la profunditat de la convicció i la claredat de l’expressió.
És sorprenent com certes ments volen establir similituds o concordances entre els atemptats de les Rambles i l’anomenat Procés català. Què són, sinó totes les crides a la unió de reis, cardenals i altres eminències i excel•lències en places i catedrals nostrades.
Allò que tenen en comú és que els dos fets, terrorisme i referèndum són els extrems oposats i immensament llunyans l’un de l’altre de la llarguíssima línia de formes d’accions polítiques. El actes de les Rambles de Barcelona són l’expressió de la violència extrema sense cap altra finalitat que la pròpia violència. Morts i res més.
Allò que volem els catalans és exactament l’oposat. Obtenir el màxim reconeixement jurídic internacional, la màxima llibertat com a poble, sense ni una gota de violència.
Ni por ni pressa. Ni dubtes ni malfiances. Sabem perfectament que el camí no és planer, ni curt, però que no hi ha cap altre camí.
No a la violència perquè no tenim ni engruna de por, ni gota de dubte.
20 d’agost de 2017.
Això sembla difícil, però no ho és tenint tanta convicció i tanta alegria, tantes vegades demostrades. És tan important allò que volem aconseguir, com els mitjans que fem servir per aconseguir-ho. I entre aquests mitjans no ha d’haver-hi ni ombra de violència.
Estic a mig escriure aquestes paraules quan arriba la terrible notícia de les Rambles de Barcelona. Continuaré demà.
...
Han passat tres dies. Continuo on ho vaig deixar.
Ni ombra de violència, perquè la violència es menja qualsevol raó, fins i tot qualsevol veritat. Sempre acaba sent brutalitat irracional.
Defensem la nostra veritat amb raó i amb raons. De les dues en tenim moltes i molt bones. Aquells que no estem a primera fila tenim, m’atreviria a dir, l’obligació, de mostrar fermesa, seguretat, confiança, serenor i un llarg etc. de paraules que expliquen la profunditat de la convicció i la claredat de l’expressió.
És sorprenent com certes ments volen establir similituds o concordances entre els atemptats de les Rambles i l’anomenat Procés català. Què són, sinó totes les crides a la unió de reis, cardenals i altres eminències i excel•lències en places i catedrals nostrades.
Allò que tenen en comú és que els dos fets, terrorisme i referèndum són els extrems oposats i immensament llunyans l’un de l’altre de la llarguíssima línia de formes d’accions polítiques. El actes de les Rambles de Barcelona són l’expressió de la violència extrema sense cap altra finalitat que la pròpia violència. Morts i res més.
Allò que volem els catalans és exactament l’oposat. Obtenir el màxim reconeixement jurídic internacional, la màxima llibertat com a poble, sense ni una gota de violència.
Ni por ni pressa. Ni dubtes ni malfiances. Sabem perfectament que el camí no és planer, ni curt, però que no hi ha cap altre camí.
No a la violència perquè no tenim ni engruna de por, ni gota de dubte.
20 d’agost de 2017.
dimecres, 16 d’agost del 2017
Rajoy canvia de plans.
Fa una vintena d’anys Carod Rovira va fer unes declaracions de les seves. A Madrid es van escandalitzar. Farem (van dir) boicot als productes catalans. Au, som-hi.
Conseqüències: les exportacions catalanes a Espanya, eren en aquella època al voltant del 65 % i les exportacions a l’estranger del 35%. L’èxit del boicot va ser tan gran que avui dia les exportacions a Espanya són el 35% i a l’estranger el 65%, i Catalunya ha gairebé doblat el total.
Fa deu anys el president de la generalitat, net d’aquell poeta que va escriure Espanya adéu va tenir la pensada de fer un Estatut nou per a Catalunya. Marededéu la que es va organitzar. Breument; el van triturar, el van passar pel Tribunal i la Santa Inqui... ai perdó, santa constitució.
Altra vegada èxit total. En aquells anys hi havia un 25% d’independentistes. Quan el tribunal va acabar la feina, ja n`hi havia més del 50%.
Tothom sap que totes les gotes d’aigua contenen microbis. Milers i milers.
Tothom sap que a la gota en què en trobarem més, és aquella a la que enfocarem el microscopi més potent i durant més estona.
Doncs, au, microscopis ben potents i ben col•locats. Des dels terrats a les clavegueres. Des dels palaus a les sales de plens.
I com que n’hi havia, n’hi van trobar. N’hi van trobar tanta de porqueria que li van dir del 3%, perquè arribava a ser el 3% de la que havien trobat a Madrid. I això realment era exagerat.
La conseqüència d’aquesta neteja feta amb tantes ganes, és lògica. Tot queda més net.
Ondi, tu, ha dit l’assessor més clarivident de la Moncloa, si no canviem de plans, no necessitaran ni referèndum.
Van consultar a la biblioteca un: Manual de instrucciones para el buen marido maltratador i al capítol titulat Cuando la m.p. de mi mujer quiere irse de casa.
“Que t’estimo molt“. “Que sense tu no puc viure “. ”Que junts podem fer moltes grans coses”. “Que ja et deixaré les claus del cotxe”. “Que m.p. no vol dir el que tu et penses”. “Que…. “
Que ja sabem com acaba la història. Que la dona no es creu res, ni que li juri davant d’un tribunal constitucional.
I fot el camp.
Mariano decideix d’una vegada si puges o baixes l’escala.
Mentre et decideixes, nosaltres narinant, narinant, narinant que deia la Trinca.
16 d’agost de 2017.
Conseqüències: les exportacions catalanes a Espanya, eren en aquella època al voltant del 65 % i les exportacions a l’estranger del 35%. L’èxit del boicot va ser tan gran que avui dia les exportacions a Espanya són el 35% i a l’estranger el 65%, i Catalunya ha gairebé doblat el total.
Fa deu anys el president de la generalitat, net d’aquell poeta que va escriure Espanya adéu va tenir la pensada de fer un Estatut nou per a Catalunya. Marededéu la que es va organitzar. Breument; el van triturar, el van passar pel Tribunal i la Santa Inqui... ai perdó, santa constitució.
Altra vegada èxit total. En aquells anys hi havia un 25% d’independentistes. Quan el tribunal va acabar la feina, ja n`hi havia més del 50%.
Tothom sap que totes les gotes d’aigua contenen microbis. Milers i milers.
Tothom sap que a la gota en què en trobarem més, és aquella a la que enfocarem el microscopi més potent i durant més estona.
Doncs, au, microscopis ben potents i ben col•locats. Des dels terrats a les clavegueres. Des dels palaus a les sales de plens.
I com que n’hi havia, n’hi van trobar. N’hi van trobar tanta de porqueria que li van dir del 3%, perquè arribava a ser el 3% de la que havien trobat a Madrid. I això realment era exagerat.
La conseqüència d’aquesta neteja feta amb tantes ganes, és lògica. Tot queda més net.
Ondi, tu, ha dit l’assessor més clarivident de la Moncloa, si no canviem de plans, no necessitaran ni referèndum.
Van consultar a la biblioteca un: Manual de instrucciones para el buen marido maltratador i al capítol titulat Cuando la m.p. de mi mujer quiere irse de casa.
“Que t’estimo molt“. “Que sense tu no puc viure “. ”Que junts podem fer moltes grans coses”. “Que ja et deixaré les claus del cotxe”. “Que m.p. no vol dir el que tu et penses”. “Que…. “
Que ja sabem com acaba la història. Que la dona no es creu res, ni que li juri davant d’un tribunal constitucional.
I fot el camp.
Mariano decideix d’una vegada si puges o baixes l’escala.
Mentre et decideixes, nosaltres narinant, narinant, narinant que deia la Trinca.
16 d’agost de 2017.
dissabte, 12 d’agost del 2017
Amor exigit, amor rebutjat.
Ergo: unió obligada, unió odiada.
És una llei universal. Entre persones i entre pobles.
Les altres situacions de fet, seran, submissió, resignació i fins i tot esclavitud. El mascle, alfa, beta o gamma, no pot entendre que la femella ics, y grega o zeta rebutgi la seva oferta. No s’adona que l’error està en l’alfabet, grec o llatí. Ni ell és alfa, beta o gamma ni ella ics o zeta.
Arriba un dia que tota esclavitud, tota submissió i tota resignació rebenta. Això no agrada a ningú, ni tan sols als seus protagonistes. Però succeeix i la història ho explica més tard. A vegades massa tard.
Totes les cultures dominants són contràries a cap canvi. Totes les paraules que intenten explicar els fets que condueixen al canvi tenen una immensa càrrega negativa: revolta, insurrecció, separatisme, ruptura, caos, radicalisme, il.legalitat, demagògia i moltes més, totes nefastes.
Anys i a vegades segles més tard, quan ja s’ha demostrat que aquells canvis eren necessaris, eren inevitables i eren enormement positius, la Història lloa els impulsors del canvi i condemna els detractors però la realitat és que qui intenta promoure un nou pas endavant serà tractat exactament igual que tots aquells que al llarg dels segles ho han intentat.
Però passa. Una vegada i una altra. I seguirà passant.
La paraula que millor descriu l’estat d’ànim dels catalans durant la llarga dictadura franquista és resignació. Profunda, molt profunda. Tan llarga i profunda, que va fer creure, als vencedors i als seus hereus, que finalment els catalans havien fet el 1940 cas definitiu dels consells/amenaces del falangista Aznar: los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles. Els catalans van complir inexorablement el seu deure d’espanyols. Però només era resignació. I la resignació dura tant com la repressió que la provoca.
Reconec el mèrit del senyor Aznar fill per superar a son pare, al cap i a la fi, el seu pare no era res més que un feixista de segona en un moment en què no costava cap esforç ser-ho.
A vostè, senyor Aznar, i a la majoria de membres del partit tardo franquista que lidera ideològicament no els cap al cap que la resignació dels catalans s’ha esvaït, ja no en queda ni rastre.
Com deia amor exigit, amor rebutjat – unió obligada unió odiada.
D’aquí a 50 dies…
És una llei universal. Entre persones i entre pobles.
Les altres situacions de fet, seran, submissió, resignació i fins i tot esclavitud. El mascle, alfa, beta o gamma, no pot entendre que la femella ics, y grega o zeta rebutgi la seva oferta. No s’adona que l’error està en l’alfabet, grec o llatí. Ni ell és alfa, beta o gamma ni ella ics o zeta.
Arriba un dia que tota esclavitud, tota submissió i tota resignació rebenta. Això no agrada a ningú, ni tan sols als seus protagonistes. Però succeeix i la història ho explica més tard. A vegades massa tard.
Totes les cultures dominants són contràries a cap canvi. Totes les paraules que intenten explicar els fets que condueixen al canvi tenen una immensa càrrega negativa: revolta, insurrecció, separatisme, ruptura, caos, radicalisme, il.legalitat, demagògia i moltes més, totes nefastes.
Anys i a vegades segles més tard, quan ja s’ha demostrat que aquells canvis eren necessaris, eren inevitables i eren enormement positius, la Història lloa els impulsors del canvi i condemna els detractors però la realitat és que qui intenta promoure un nou pas endavant serà tractat exactament igual que tots aquells que al llarg dels segles ho han intentat.
Però passa. Una vegada i una altra. I seguirà passant.
La paraula que millor descriu l’estat d’ànim dels catalans durant la llarga dictadura franquista és resignació. Profunda, molt profunda. Tan llarga i profunda, que va fer creure, als vencedors i als seus hereus, que finalment els catalans havien fet el 1940 cas definitiu dels consells/amenaces del falangista Aznar: los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles. Els catalans van complir inexorablement el seu deure d’espanyols. Però només era resignació. I la resignació dura tant com la repressió que la provoca.
Reconec el mèrit del senyor Aznar fill per superar a son pare, al cap i a la fi, el seu pare no era res més que un feixista de segona en un moment en què no costava cap esforç ser-ho.
A vostè, senyor Aznar, i a la majoria de membres del partit tardo franquista que lidera ideològicament no els cap al cap que la resignació dels catalans s’ha esvaït, ja no en queda ni rastre.
Com deia amor exigit, amor rebutjat – unió obligada unió odiada.
D’aquí a 50 dies…
dimecres, 2 d’agost del 2017
El tribunal constitucional deroga..
El TC anul•la, el tribunal constitucional amenaça, el TC…
Fa uns mesos quan llegíem a la premsa alguna nota similar ens preocupàvem, buscàvem informació per entendre què significava, quines conseqüències portaria, etc., etc.
Ara en prou feines si ho escoltem, menys que si sentíssim ploure que en aquest moments bona falta fa. Pensem, el TC pot dir missa, que és una manera de dir que ni missa pot dir.
Aquell senyor grassonet que parla en comptes de la Soraya (ja la comencem a trobar a faltar) se’n fa creus cada vegada que en Puigdemont expressa amb la seva gràcia gironina que li rellisquen les inhabilitacions i coses semblants, que amb tanta solemnitat i seriositat jurídica li arriben des de la villa de Madrid, que com diu la constitució espanyola és la capital del món.
Com pot ser que les contundents paraules que surten d’aquell venerable edifici troncocònic algú les confongui amb el pito del sereno que dèiem de petits?
Jo tampoc m’ho explico gaire perquè recordo que jugant a futbol, al noi a qui havíem donat el pito perquè fes de reflit li fèiem cas. No hi havien ratlles al camp, però si ell deia que era aut tots ens ho crèiem. I si a algú li anul•lava un gol perquè estava orsai, remugava però s’ho empassava.
Vull dir, que ens auto educàvem amb esperit obedient. I ara sortim amb aquestes.
El sereno era un senyor que… bé era un senyor que tenia un pito i no es veritat que ningú el prengués pel pito del sereno. Vull dir que els senyors del TC no s’han de molestar si algú diu que se’ls pren pel… ja m’enteneu. No fos cas que algú cregui que jo ho faig. Perquè quan de nit sentia els xiulets al carrer tenia por. Com si veiés una pel•lícula de lladres i serenos.
Algú a cau d’orella em xiuxiueja: com és que dius tantes bajanades?
Home, li dic, és que estic parlant del Tribunal Constitucional d’Espanya, i a mi no m’agraden els toros.
Fa uns mesos quan llegíem a la premsa alguna nota similar ens preocupàvem, buscàvem informació per entendre què significava, quines conseqüències portaria, etc., etc.
Ara en prou feines si ho escoltem, menys que si sentíssim ploure que en aquest moments bona falta fa. Pensem, el TC pot dir missa, que és una manera de dir que ni missa pot dir.
Aquell senyor grassonet que parla en comptes de la Soraya (ja la comencem a trobar a faltar) se’n fa creus cada vegada que en Puigdemont expressa amb la seva gràcia gironina que li rellisquen les inhabilitacions i coses semblants, que amb tanta solemnitat i seriositat jurídica li arriben des de la villa de Madrid, que com diu la constitució espanyola és la capital del món.
Com pot ser que les contundents paraules que surten d’aquell venerable edifici troncocònic algú les confongui amb el pito del sereno que dèiem de petits?
Jo tampoc m’ho explico gaire perquè recordo que jugant a futbol, al noi a qui havíem donat el pito perquè fes de reflit li fèiem cas. No hi havien ratlles al camp, però si ell deia que era aut tots ens ho crèiem. I si a algú li anul•lava un gol perquè estava orsai, remugava però s’ho empassava.
Vull dir, que ens auto educàvem amb esperit obedient. I ara sortim amb aquestes.
El sereno era un senyor que… bé era un senyor que tenia un pito i no es veritat que ningú el prengués pel pito del sereno. Vull dir que els senyors del TC no s’han de molestar si algú diu que se’ls pren pel… ja m’enteneu. No fos cas que algú cregui que jo ho faig. Perquè quan de nit sentia els xiulets al carrer tenia por. Com si veiés una pel•lícula de lladres i serenos.
Algú a cau d’orella em xiuxiueja: com és que dius tantes bajanades?
Home, li dic, és que estic parlant del Tribunal Constitucional d’Espanya, i a mi no m’agraden els toros.
El tribunal constitucional deroga..
El TC anul•la, el tribunal constitucional amenaça, el TC…
Fa uns mesos quan llegíem a la premsa alguna nota similar ens preocupàvem, buscàvem informació per entendre què significava, quines conseqüències portaria, etc., etc.
Ara en prou feines si ho escoltem, menys que si sentíssim ploure que en aquest moments bona falta fa. Pensem, el TC pot dir missa, que és una manera de dir que ni missa pot dir.
Aquell senyor grassonet que parla en comptes de la Soraya (ja la comencem a trobar a faltar) se’n fa creus cada vegada que en Puigdemont expressa amb la seva gràcia gironina que li rellisquen les inhabilitacions i coses semblants, que amb tanta solemnitat i seriositat jurídica li arriben des de la villa de Madrid, que com diu la constitució espanyola és la capital del món.
Com pot ser que les contundents paraules que surten d’aquell venerable edifici troncocònic algú les confongui amb el pito del sereno que dèiem de petits?
Jo tampoc m’ho explico gaire perquè recordo que jugant a futbol, al noi a qui havíem donat el pito perquè fes de reflit li fèiem cas. No hi havien ratlles al camp, però si ell deia que era aut tots ens ho crèiem. I si a algú li anul•lava un gol perquè estava orsai, remugava però s’ho empassava.
Vull dir, que ens auto educàvem amb esperit obedient. I ara sortim amb aquestes.
El sereno era un senyor que… bé era un senyor que tenia un pito i no es veritat que ningú el prengués pel pito del sereno. Vull dir que els senyors del TC no s’han de molestar si algú diu que se’ls pren pel… ja m’enteneu. No fos cas que algú cregui que jo ho faig. Perquè quan de nit sentia els xiulets al carrer tenia por. Com si veiés una pel•lícula de lladres i serenos.
Algú a cau d’orella em xiuxiueja: com és que dius tantes bajanades?
Home, li dic, és que estic parlant del Tribunal Constitucional d’Espanya, i a mi no m’agraden els toros.
Fa uns mesos quan llegíem a la premsa alguna nota similar ens preocupàvem, buscàvem informació per entendre què significava, quines conseqüències portaria, etc., etc.
Ara en prou feines si ho escoltem, menys que si sentíssim ploure que en aquest moments bona falta fa. Pensem, el TC pot dir missa, que és una manera de dir que ni missa pot dir.
Aquell senyor grassonet que parla en comptes de la Soraya (ja la comencem a trobar a faltar) se’n fa creus cada vegada que en Puigdemont expressa amb la seva gràcia gironina que li rellisquen les inhabilitacions i coses semblants, que amb tanta solemnitat i seriositat jurídica li arriben des de la villa de Madrid, que com diu la constitució espanyola és la capital del món.
Com pot ser que les contundents paraules que surten d’aquell venerable edifici troncocònic algú les confongui amb el pito del sereno que dèiem de petits?
Jo tampoc m’ho explico gaire perquè recordo que jugant a futbol, al noi a qui havíem donat el pito perquè fes de reflit li fèiem cas. No hi havien ratlles al camp, però si ell deia que era aut tots ens ho crèiem. I si a algú li anul•lava un gol perquè estava orsai, remugava però s’ho empassava.
Vull dir, que ens auto educàvem amb esperit obedient. I ara sortim amb aquestes.
El sereno era un senyor que… bé era un senyor que tenia un pito i no es veritat que ningú el prengués pel pito del sereno. Vull dir que els senyors del TC no s’han de molestar si algú diu que se’ls pren pel… ja m’enteneu. No fos cas que algú cregui que jo ho faig. Perquè quan de nit sentia els xiulets al carrer tenia por. Com si veiés una pel•lícula de lladres i serenos.
Algú a cau d’orella em xiuxiueja: com és que dius tantes bajanades?
Home, li dic, és que estic parlant del Tribunal Constitucional d’Espanya, i a mi no m’agraden els toros.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)