dijous, 23 d’abril de 2020

Constitució Espanyola. Article 5.


La capital de l’estat és la villa de Madrid. Simplificant: L’estat és Madrid.

Tot, absolutament tot allò que representi, exerceixi, executí, etc. poder polític, econòmic, militar, religiós, judicial, etc. de forma total, integral, parcial, etc., transitòriament, temporalment, definitivament, eternament… de forma i manera democràtica, totalitària, absoluta, dictatorial… des de Felip II, Felip V, Carles III, Constitució de 1812, Alfons XIII, Primo de Rivera, Franco i Constitució del 78... fins avui, demà i per sempre més, tot, tot radica, pertany… a Madrid.

I sobretot la burocràcia en la seva concepció nítidament madrilenya, del vuelva usted   mañana de Larra. Hipertròfia burocràtica, abans que Parkinson escrivís els seu cèlebre principi; la burocràcia crea burocràcia.

I de cop i volta, fa escassament 50 anys a Madrid es va iniciar  una gran eclosió, que avui dia continua potent. Demogràficament  i econòmicament. La facilitat de desplaçament de les persones per una banda, i per altra la instantaneïtat de moviments universals del diner, han produït el miracle.

No hi ha dubte que Madrid avui dia és una gran ciutat. Conserva tots el poders de sempre i a més té més gent, més professionals preparats i maneja més diners. I tots contents?

D’on ha vingut la gent?  D’on venen els diners?

Heu sentit parlar de la “España vaciada”?  (Amb un feble lament turolenc que reclama existència). Heu sentit parlar de dèficits fiscals, de la perifèria? Heu sentit parlar de dèficit de l’Estat?

Aquest Madrid que ocupa l’1% de la superfície del país té més habitants que el seu hinterland (les dues Castelles, Extremadura, Teruel…) amb el 40% de la superfície. El problema és precisament que sigui el “seu únic hinterland”.

Madrid és una isla” titula el seu llibre el gallec Oscar Pazos. “El Estado contra la ciutadania”, aclareix. Llegint només el pròleg diria  que a Galicia  ho tenen tant o més clar que a Catalunya.

España, capital París” escriu Germà Bel des de les Terres de l’Ebre i  afegeix “Origen y apoteosis del Estado radial: del Madrid sede cortesana a la << capital total>>”.

Diagnòstic: per intentar curar una malaltia secular anomenada Burocràcia Hipertròfica  sense utilitzar tractaments adequats s’ha provocat una Macrocefalia Degenerativa de molt difícil tractament.

La paraula més suau que defineix el panorama és un “nyap” insostenible i  el que és pitjor, dificilíssim d’esmenar. Difícil perquè el primer pas per corregir errors és detectar-los i admetre’ls i tot això queda solament dins del camp mental d’una minsa minoria d’hispano-madrilenys.

I per acabar-ho d’adobar apareix una pandèmia.

O bé serà aquest manomètric element qui donarà la primera empenta? Com que d’això no en sé res seguiré el consell lògic matemàtic de Wittgensteinesm: d’allò que no en saps  gens, és millor no dir res. Consell que els politics no  poden seguir,  el periodistes no volen seguir i els científics no saben què fer.

Som-hi, doncs. 

Catalunya, 23 d’abril de 2020. Sant Jordi confinat a la cova del drac.


Cap comentari:

Publica un comentari