Tard o d’hora el dilema es plantejarà amb tota contundència.
Què és millor per a Espanya, una Catalunya sotmesa a l’estat espanyol o una Catalunya compromesa amb els ciutadans de tot Espanya. Perquè les dues coses alhora resulten inviables. Si els catalans o una part significativa d’ells se senten sotmesos, el seu compromís amb els andalusos o gallecs, murcians o extremenys, perdrà intensitat constantment. I inexorablement.
Serveix de ben poc discutir si el dilema és real o imaginari. En sociologia o religió o política té força de veritat allò que molta gent creu que és veritat. Sobretot quan el contingut de veritat d’una creença és tan gran com creure que Catalunya no té el grau de llibertat que necessita i que gaudeix de totes les condicions exigibles per tenir.
La llibertat de què parlo és aquella que es deriva de tenir totes aquelles competències amb plenitud i exclusivitat, necessàries pel millor funcionament possible d’un país. A més del reconeixement jurídic d’aquestes competències cal disposar dels instruments convenients pel seu exercici, i dels mitjans per fer funcionar aquest instrument.
La distribució actual és la següent com tothom sap. Al centre de la península Ibérica existeix una aglomeració urbana de 600 km. quadrats i 2 milions vuit-cents mil habitants que conté totes, absolutament totes les institucions de poder en el grau màxim. Com exemple, que pot semblar de segon ordre, però significatiu, existeixen a Espanya uns organismes anomenats Institutos Nacionales de… indústria, comerç, pesca, boscos etc. que ho regulen i controlen tot, fins una dotzena, tots ubicats en aquell lloc, excepte un dedicat a l’espai exterior, no exterior a l’estat espanyol sinó a l’exterior, exterior, que està ubicat a les Canàries, perquè el cel és més net, perquè està més a prop de l’equador i sobretot perquè està finançat per Europa, que els va dir als madrilenyistes que prou conyes.
Continuant amb la geografia. Imagineu, i si no teniu prou imaginació agafeu un mapa, el triangle que té per vèrtex Terrassa, Mataró i Castelldefels. És un triangle rectangle. Terrassa i Mataró estan al mateix paral•lel, i Terrassa i Castelldefels al mateix meridià. Un catet d’aquest triangle fa 30 km, i l’altre 40. És a dir la superfície del triangle és de 600 km. quadrats i hi viuen prop de 4 milions de persones.
En aquest triangle, no cal recordar-ho, no hi radica cap entitat amb competències reals. Però hi radica la més gran potencialitat, econòmica, cultural, social, científica, turística etc. de tota la península, i una de les més grans d’Europa.
El desequilibri és tan manifest, que era inevitable que explotés amb tota la seva força en el moment que els ciutadans de Catalunya en prenguessin consciència.
Aquest moment ha arribat.
divendres, 22 de maig del 2015
divendres, 15 de maig del 2015
Parlem? Amb qui?
Segurament a molts espanyols se’ls fa difícil parlar amb Catalunya. Les raons ells se les sabran, el que sí jo sé són les raons per les quals a molts catalans se’ns fa impossible parlar amb Espanya.
Per començar no podem entendre que cap autoritat política ni cultural ni mediàtica ni de cap mena hagi fet els últims 40 anys una condemna total del franquisme. Quan es va morir el vell assassí i van començar a aparèixer cares noves a la tele, li deia a la meva família: ara aquest senyor farà un discurs de desfranquitzacio. Recordava que feia poc a Rússia, Krusxev havia fet els seu discurs de desestalinització. Estava segur que algú faria una cosa semblant a Madrid. Primer pensava que seria aquell que deia que podia prometre i prometia, després aquell altre que afirmava que era demòcrata de tota la vida després d’haver jurat fidelitat poc abans a tot el contrari. Res de res. La gran decepció la vaig tenir quan van arribar al poder l’any 82 amb majoria absoluta els suposats antifranquistes. Ni discurs de desfranquització ni res que s’hi assemblés.
La segona raó és que no podem entendre com és que es doni per bona 30 anys després una constitució sense haver convocat corts constituents, per un parlament elegit semi democràticament i aprovada en un ambient dominat per la por i la urgència.
Bona part dels catalans no entenem que s’imposés sense cap anàlisi, ni discussió democràtica una monarquia, nítidament franquista, sense cap opció a preferir un cap d’estat elegit pel poble.
Deu ser falta d’imaginació per part nostra, però no som capaços ni de somiar un partit polític espanyol que faci alguna proposta sobre competències plenes i exclusives per a la Generalitat en educació, cultura, llengua, esports i en tot allò que afecta solament a ciutadans de Catalunya.
Podríem parlar d’economia, i potser també d’infraestructures, i de deute, i de fiscalitat, sempre que es fes en una taula rodona entre socis iguals, i que tinguin allò que és fonamental en tota negociació el dret a aixecar-se de la cadira.
Així i tot, la gran dificultat, al meu entendre insalvable és que abans de començar a parlar, cal un reconeixement recíproc que l’altra part té l’entitat jurídica necessària i suficient.
Parlem? Amb qui? De què?
M’agradaria molt que algú fiable d’entre els que insisteixen que s’ha de parlar abans de fer cap pas, intentés dibuixar, encara que fos una mica borrós,un panorama creïble.
Ja ho sabem que s’ha de parlar. Però després de fer el pas, no abans. Abans és impossible.
14 de maig de 2015.
Per començar no podem entendre que cap autoritat política ni cultural ni mediàtica ni de cap mena hagi fet els últims 40 anys una condemna total del franquisme. Quan es va morir el vell assassí i van començar a aparèixer cares noves a la tele, li deia a la meva família: ara aquest senyor farà un discurs de desfranquitzacio. Recordava que feia poc a Rússia, Krusxev havia fet els seu discurs de desestalinització. Estava segur que algú faria una cosa semblant a Madrid. Primer pensava que seria aquell que deia que podia prometre i prometia, després aquell altre que afirmava que era demòcrata de tota la vida després d’haver jurat fidelitat poc abans a tot el contrari. Res de res. La gran decepció la vaig tenir quan van arribar al poder l’any 82 amb majoria absoluta els suposats antifranquistes. Ni discurs de desfranquització ni res que s’hi assemblés.
La segona raó és que no podem entendre com és que es doni per bona 30 anys després una constitució sense haver convocat corts constituents, per un parlament elegit semi democràticament i aprovada en un ambient dominat per la por i la urgència.
Bona part dels catalans no entenem que s’imposés sense cap anàlisi, ni discussió democràtica una monarquia, nítidament franquista, sense cap opció a preferir un cap d’estat elegit pel poble.
Deu ser falta d’imaginació per part nostra, però no som capaços ni de somiar un partit polític espanyol que faci alguna proposta sobre competències plenes i exclusives per a la Generalitat en educació, cultura, llengua, esports i en tot allò que afecta solament a ciutadans de Catalunya.
Podríem parlar d’economia, i potser també d’infraestructures, i de deute, i de fiscalitat, sempre que es fes en una taula rodona entre socis iguals, i que tinguin allò que és fonamental en tota negociació el dret a aixecar-se de la cadira.
Així i tot, la gran dificultat, al meu entendre insalvable és que abans de començar a parlar, cal un reconeixement recíproc que l’altra part té l’entitat jurídica necessària i suficient.
Parlem? Amb qui? De què?
M’agradaria molt que algú fiable d’entre els que insisteixen que s’ha de parlar abans de fer cap pas, intentés dibuixar, encara que fos una mica borrós,un panorama creïble.
Ja ho sabem que s’ha de parlar. Però després de fer el pas, no abans. Abans és impossible.
14 de maig de 2015.
dilluns, 11 de maig del 2015
Símptoma Wert.
Tots els ciutadans de Catalunya coneixem, usem i parlem castellà. Cap ciutadà de Catalunya vol renunciar a dominar una eina, que li resulta molt útil.
Tots els estudiants de tots els nivells aprenen, usen i acaben coneixent la llengua castellana amb el mateix grau que els estudiants de l’estat espanyol. Cap legislador català, elegit democràticament, canviarà aquesta situació.
Què pretén el sr. Wert? Evidentment no pretén que el coneixement del castellà superi l’actual nivell a Catalunya ni enlloc del territori en què té jurisdicció. Allò que busca és que disminueixi el coneixement del català.
Que això ho pretengui un representant significat del nacionalisme espanyol ho trobem comprensible, -si políticament és raonable o no, ho deixarem estar- perquè l’espanyolització que ell vol imposar als nens catalans, és la mateixa a què han estat sotmesos els nens no castellans més o menys des d’Olivares i el seu agent cultural, Quevedo. 400 anys de culturització són molts anys.
Que un habitant de Madrid tingui clar que la llengua catalana en el millor dels casos és prescindible, i que sempre és un inconvenient per al model d’estat que no acaben de poder construir, és explicable però no justificable. Que un ”Ciutadà” que viu i treballa a Catalunya, lluiti perquè el coneixement de la llengua catalana disminueixi no és ni justificable ni explicable, si no és amb arguments psiquiàtrics.
Es fa difícil, diuen allà els més sensats, entendre que si tant els catalans com els governs de l’estat, volen coses tan similars -que tots els ciutadans dominin la llengua castellana- hi hagi aquest rebuig tan exagerat a les propostes ministerials.
La resposta és senzilla. Allò que una persona o un poble vol fer lliurement, lluitarà per no fer-la si l’obliguen a fer-la per imposició forçada.
Més enllà d’allò que es fa, hi ha la necessitat vital de fer-ho amb llibertat.
La part de la humanitat que ha contribuït més a tota classe de progrés, és aquella que ha optat per córrer el risc d’equivocar-se en llibertat.
Això del sr. Wert és el símptoma de la real necessitat de demostrar qui mana. És indiferent el tema, no importa el resultat, allò que és fonamental és evidenciar que “ells” tenen el poder, tot el poder. Que no volen, ni poden acceptar cap interferència en la seva gestió sobirana (aquesta és la paraula màgica), perquè en el moment que acceptin que la relació amb Catalunya no ha de ser la relació: sobirà/súbdit, s’haurà acabat l’Edat mitjana en què estan instal•lats. Mentalment i políticament
Tots els estudiants de tots els nivells aprenen, usen i acaben coneixent la llengua castellana amb el mateix grau que els estudiants de l’estat espanyol. Cap legislador català, elegit democràticament, canviarà aquesta situació.
Què pretén el sr. Wert? Evidentment no pretén que el coneixement del castellà superi l’actual nivell a Catalunya ni enlloc del territori en què té jurisdicció. Allò que busca és que disminueixi el coneixement del català.
Que això ho pretengui un representant significat del nacionalisme espanyol ho trobem comprensible, -si políticament és raonable o no, ho deixarem estar- perquè l’espanyolització que ell vol imposar als nens catalans, és la mateixa a què han estat sotmesos els nens no castellans més o menys des d’Olivares i el seu agent cultural, Quevedo. 400 anys de culturització són molts anys.
Que un habitant de Madrid tingui clar que la llengua catalana en el millor dels casos és prescindible, i que sempre és un inconvenient per al model d’estat que no acaben de poder construir, és explicable però no justificable. Que un ”Ciutadà” que viu i treballa a Catalunya, lluiti perquè el coneixement de la llengua catalana disminueixi no és ni justificable ni explicable, si no és amb arguments psiquiàtrics.
Es fa difícil, diuen allà els més sensats, entendre que si tant els catalans com els governs de l’estat, volen coses tan similars -que tots els ciutadans dominin la llengua castellana- hi hagi aquest rebuig tan exagerat a les propostes ministerials.
La resposta és senzilla. Allò que una persona o un poble vol fer lliurement, lluitarà per no fer-la si l’obliguen a fer-la per imposició forçada.
Més enllà d’allò que es fa, hi ha la necessitat vital de fer-ho amb llibertat.
La part de la humanitat que ha contribuït més a tota classe de progrés, és aquella que ha optat per córrer el risc d’equivocar-se en llibertat.
Això del sr. Wert és el símptoma de la real necessitat de demostrar qui mana. És indiferent el tema, no importa el resultat, allò que és fonamental és evidenciar que “ells” tenen el poder, tot el poder. Que no volen, ni poden acceptar cap interferència en la seva gestió sobirana (aquesta és la paraula màgica), perquè en el moment que acceptin que la relació amb Catalunya no ha de ser la relació: sobirà/súbdit, s’haurà acabat l’Edat mitjana en què estan instal•lats. Mentalment i políticament
diumenge, 3 de maig del 2015
Carreró sense sortida.
Diuen i repeteixen les altes instàncies marianistes que el poble català està abocat a anar a parar a un carreró sense sortida, i com que hi haurem d’anar el dia 28 de setembre convé que ho analitzem.
Els carrerons amb sortida o sense, fan d’ample a tot estirar 4 metres. És a dir que hi caben de costat 5 persones. Cada metre hi ha dues files, posem.
Això significa que a cada metre de carreró hi caben deu persones. Pel cap baix hi anirem dos milions com sempre. Caldrà doncs que el carreró faci dos-cents mil metres de llarg, o sia 200 quilometres. Això sí sense sortida per tant farà falta que les parets tinguin 4 metres d’alçada. Total 400.000 metres de paret de 4 metres són un milió sis-cents mil metres quadrats de paret de 15 –suposo que no faran envans- que ACS, la constructora de Florentino tot i haver cobrat la indemnització d’aquell forat que va fer per emmagatzemar gas i que en comptes de “castor” li va sortir ornitorinc, haurà de demanar als seus amics que estan construint el canal de Panamà que li donin una cop de mà.
Per altra banda hi ha el costum entre molts catalans de fer castells, torres i pilars. Fent un petit castell de dos de cinc cada mig quilòmetre en faríem 400 i no necessitaríem més de 4000 castellers, que a casa nostra és una misèria, i amb una mica de sort, molt aviat no quedaria ningú al carreró.
Per entretenir el personal i aprofitant que tenim el Juanjo, entre nosaltres, quan pugés a dalt de la paret declamaria de cara a Madrid el clàssic:
Estos, Mariano, ay dolor que ves ahora
Campos de soledad, mustio collado
Fueron un dia Génova famosa…
Podria continuar escrivint bestieses una bona estona, perquè com més grossa és la bajanada inspiradora i més poderosa la veu que la proclama, més ganes té un de buidar el pap.
Un altre dia explicaré la feina que vaig tenir per trobar on col•locar Vilanova, quan el senyor Margallo ens va anunciar que Catalunya quedaria fora d’Europa, de totes totes.
La meva convicció que la partida està guanyada mentre mani el PP es reforça cada vegada que constato la precarietat dels arguments que els seus dirigents utilitzen. I de moment no es veu cap altra alternativa més intel•ligent.
Tot depèn de nosaltres i només de nosaltres.
30 d’abril de 2015
Els carrerons amb sortida o sense, fan d’ample a tot estirar 4 metres. És a dir que hi caben de costat 5 persones. Cada metre hi ha dues files, posem.
Això significa que a cada metre de carreró hi caben deu persones. Pel cap baix hi anirem dos milions com sempre. Caldrà doncs que el carreró faci dos-cents mil metres de llarg, o sia 200 quilometres. Això sí sense sortida per tant farà falta que les parets tinguin 4 metres d’alçada. Total 400.000 metres de paret de 4 metres són un milió sis-cents mil metres quadrats de paret de 15 –suposo que no faran envans- que ACS, la constructora de Florentino tot i haver cobrat la indemnització d’aquell forat que va fer per emmagatzemar gas i que en comptes de “castor” li va sortir ornitorinc, haurà de demanar als seus amics que estan construint el canal de Panamà que li donin una cop de mà.
Per altra banda hi ha el costum entre molts catalans de fer castells, torres i pilars. Fent un petit castell de dos de cinc cada mig quilòmetre en faríem 400 i no necessitaríem més de 4000 castellers, que a casa nostra és una misèria, i amb una mica de sort, molt aviat no quedaria ningú al carreró.
Per entretenir el personal i aprofitant que tenim el Juanjo, entre nosaltres, quan pugés a dalt de la paret declamaria de cara a Madrid el clàssic:
Estos, Mariano, ay dolor que ves ahora
Campos de soledad, mustio collado
Fueron un dia Génova famosa…
Podria continuar escrivint bestieses una bona estona, perquè com més grossa és la bajanada inspiradora i més poderosa la veu que la proclama, més ganes té un de buidar el pap.
Un altre dia explicaré la feina que vaig tenir per trobar on col•locar Vilanova, quan el senyor Margallo ens va anunciar que Catalunya quedaria fora d’Europa, de totes totes.
La meva convicció que la partida està guanyada mentre mani el PP es reforça cada vegada que constato la precarietat dels arguments que els seus dirigents utilitzen. I de moment no es veu cap altra alternativa més intel•ligent.
Tot depèn de nosaltres i només de nosaltres.
30 d’abril de 2015
dijous, 23 d’abril del 2015
Quina sorpresa?
Tothom ho sap i ho repeteix: el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament.
Durant quaranta anys -que llargs es van fer als que els vam viure tots- Espanya va estar sota un poder absolut,una dictadura militarista i feixista.
Era pura corrupció ideològica, política i econòmica. La majoria de ciutadans ho van patir amb totes les conseqüències, però tots els ciutadans, no. Uns quants formaven part de la corrupció. Tant en formaven part, que no creien que allò fos corrupció. Allò eren drets adquirits i el país els havia d’estar agraït.
Ens vam acostumar a respirar aquell aire corrupte fins al punt que nosaltres tampoc ho notàvem. Havíem nascut en aquell ambient i no en coneixíem cap altre. Ningú, ni franquista ni antifranquista, pensava que defraudar a hisenda fos immoral ni molt menys delicte. Qui duia diners a Andorra o a Suïssa, era perquè ho podia i ho sabia fer i qui no en portava era senzillament perquè no en tenia.
Tots els franquistes i alguns antifranquistes ho van fer. Els diners d’uns i altres provenien de l’ús, abús o aprofitament directe o indirecte del poder. I el poble què va fer?
Menjar poc i pair bé, i l’obrer a prendre pel cul sense perdre les creences que per això hi ha les conferències de sant Vicenç de Paül, com explicava algú uns anys abans. ¡Com s’assemblava tot!
I va arribar el “trànsit” tan esperat i la transició tan exaltada… després.
Es van obrir les finestres i algunes portes. Va entrar aire fresc, però no suficient per netejar l’ambient. Les tradicions i costums profundament arrelats, sobretot en la classe dirigent van passar de pares a fills i amb plenitud les ideologies i els comptes a Suïssa. La transició, tan lloada pels qui la van disfrutar, va deixar intactes totes les cúpules, militars, eclesials, bancàries, judicials, empresarials, constructores, serveis públics i altres que em deixo. Res va canviar, d’un cert nivell cap amunt.
Per acabar-ho d’adobar, es va establir un sistema de partits, que no podien evitar caure a la bassa dels fems per poder sobreviure.
Especialment nefast fou que per la dreta i amb caràcter estatal - Catalunya i el País Basc menjaven a part -solament van aparèixer partits franquistes fundats per ministres de Franco- UCD i AP més tard unificats com a PP, amb tots els seus dirigents emparentats ideològicament i biològicament amb aquelles cúpules que dèiem abans.
Allò que havia de passar, no ha deixat de passar i continuarà passant amb la nova generació de dirigents ara ja fills i néts dels fundadors.
Si més no, de sorpresa, sorpresa, res de res.
22 d’abril de 2015
Durant quaranta anys -que llargs es van fer als que els vam viure tots- Espanya va estar sota un poder absolut,una dictadura militarista i feixista.
Era pura corrupció ideològica, política i econòmica. La majoria de ciutadans ho van patir amb totes les conseqüències, però tots els ciutadans, no. Uns quants formaven part de la corrupció. Tant en formaven part, que no creien que allò fos corrupció. Allò eren drets adquirits i el país els havia d’estar agraït.
Ens vam acostumar a respirar aquell aire corrupte fins al punt que nosaltres tampoc ho notàvem. Havíem nascut en aquell ambient i no en coneixíem cap altre. Ningú, ni franquista ni antifranquista, pensava que defraudar a hisenda fos immoral ni molt menys delicte. Qui duia diners a Andorra o a Suïssa, era perquè ho podia i ho sabia fer i qui no en portava era senzillament perquè no en tenia.
Tots els franquistes i alguns antifranquistes ho van fer. Els diners d’uns i altres provenien de l’ús, abús o aprofitament directe o indirecte del poder. I el poble què va fer?
Menjar poc i pair bé, i l’obrer a prendre pel cul sense perdre les creences que per això hi ha les conferències de sant Vicenç de Paül, com explicava algú uns anys abans. ¡Com s’assemblava tot!
I va arribar el “trànsit” tan esperat i la transició tan exaltada… després.
Es van obrir les finestres i algunes portes. Va entrar aire fresc, però no suficient per netejar l’ambient. Les tradicions i costums profundament arrelats, sobretot en la classe dirigent van passar de pares a fills i amb plenitud les ideologies i els comptes a Suïssa. La transició, tan lloada pels qui la van disfrutar, va deixar intactes totes les cúpules, militars, eclesials, bancàries, judicials, empresarials, constructores, serveis públics i altres que em deixo. Res va canviar, d’un cert nivell cap amunt.
Per acabar-ho d’adobar, es va establir un sistema de partits, que no podien evitar caure a la bassa dels fems per poder sobreviure.
Especialment nefast fou que per la dreta i amb caràcter estatal - Catalunya i el País Basc menjaven a part -solament van aparèixer partits franquistes fundats per ministres de Franco- UCD i AP més tard unificats com a PP, amb tots els seus dirigents emparentats ideològicament i biològicament amb aquelles cúpules que dèiem abans.
Allò que havia de passar, no ha deixat de passar i continuarà passant amb la nova generació de dirigents ara ja fills i néts dels fundadors.
Si més no, de sorpresa, sorpresa, res de res.
22 d’abril de 2015
dijous, 16 d’abril del 2015
El dilema.
No sé si s’ho plantegen així, perquè el seu fort no és analitzar cap realitat amb ulls ben oberts. Per ajudar-los una mica voldria manifestar com ho veig jo des de Vilanova, que per altra banda dubto que de Madrid estant sàpiguen gaire cap a on cau, geogràficament o ideològicament, i això em fa sentir més lliure per opinar.
Més o menys, el 50% dels catalans són independentistes molt convençuts, i un altre 50% allò que en direm unionistes. Ara bé, aquest segon 50% està dividit, suposem a parts iguals, entre aquells que volen un canvi més o menys gran i més o menys pactat amb l’estat espanyol i els que no volen ni parlar-ne.
El dilema que se li presenta a qualsevol dirigent raonable -que algun en deu haver- per intentar desencallar el conflicte és si ha de fer una oferta per iniciar un diàleg amb Catalunya, o no.
Creu, i segurament no s’equivoca, que sigui quina sigui la proposta que faci, el 50% de ciutadans independentistes, la rebutjaran i de l’altre 50%, la meitat -aquells que no volen ni parlar-ne, també. És a dir seria una proposta que estaria destinada a ser tinguda en compte a tot estirar pel 25% dels catalans, en números rodons i aproximats.
Sigui quina sigui la proposta, la reacció “democràtica” a la resta d’Espanya no costa gaire d’imaginar perquè en l’inconscient hi tenen gravat un axioma: allò que afavoreix Catalunya, perjudica Espanya. El dilema seria clar, per parlar només amb el 25% dels catalans cal enfrontar-se amb tots els espanyols. No sembla gaire engrescadora la idea.
Encara que sembli paradoxal, l’estat espanyol només té una sortida possible d’aquesta situació. Convèncer en secret a Europa perquè aquesta prengui les mesures necessàries per “aconsellar” de forma pública i notòria la necessitat de pactar la independència de Catalunya.
Tan mefistofèlic com vulgueu, però si ho miren amb ulls neutrals (que ja sabem que no n’hi ha abundància) veuran que el dilema que se li ha plantejat a Espanya és el següent: acceptar tenir un bon veí a la porta al mig del camí que du a Europa o en cas contrari continuar vivint amb un cos estrany dintre del propi organisme, que li proporcionarà un mal viure permanent i en progressió ascendent, que el seu rei serà xiulat sempre que hi hagi ocasió, que aprofitant les fogueres de sant Joan cremaran -déu no ho vulgui- el llibre sagrat de la santa constitució, i altres maleses encara no imaginades, donat que aquest cos estrany no s’ha pogut ni absorbir ni dissoldre, que no fa més que engrandir-se i fer-se resistent, i que es pot estendre per tot l’organisme.
Esperem que tot i que sembla impossible, fent les coses tan bé com les sabem fer, jo no tinc cap dubte de quin serà el final.
Ni por ni pressa. Fermesa i constància.
14 d’abril de 2015. Dia de la República.
Més o menys, el 50% dels catalans són independentistes molt convençuts, i un altre 50% allò que en direm unionistes. Ara bé, aquest segon 50% està dividit, suposem a parts iguals, entre aquells que volen un canvi més o menys gran i més o menys pactat amb l’estat espanyol i els que no volen ni parlar-ne.
El dilema que se li presenta a qualsevol dirigent raonable -que algun en deu haver- per intentar desencallar el conflicte és si ha de fer una oferta per iniciar un diàleg amb Catalunya, o no.
Creu, i segurament no s’equivoca, que sigui quina sigui la proposta que faci, el 50% de ciutadans independentistes, la rebutjaran i de l’altre 50%, la meitat -aquells que no volen ni parlar-ne, també. És a dir seria una proposta que estaria destinada a ser tinguda en compte a tot estirar pel 25% dels catalans, en números rodons i aproximats.
Sigui quina sigui la proposta, la reacció “democràtica” a la resta d’Espanya no costa gaire d’imaginar perquè en l’inconscient hi tenen gravat un axioma: allò que afavoreix Catalunya, perjudica Espanya. El dilema seria clar, per parlar només amb el 25% dels catalans cal enfrontar-se amb tots els espanyols. No sembla gaire engrescadora la idea.
Encara que sembli paradoxal, l’estat espanyol només té una sortida possible d’aquesta situació. Convèncer en secret a Europa perquè aquesta prengui les mesures necessàries per “aconsellar” de forma pública i notòria la necessitat de pactar la independència de Catalunya.
Tan mefistofèlic com vulgueu, però si ho miren amb ulls neutrals (que ja sabem que no n’hi ha abundància) veuran que el dilema que se li ha plantejat a Espanya és el següent: acceptar tenir un bon veí a la porta al mig del camí que du a Europa o en cas contrari continuar vivint amb un cos estrany dintre del propi organisme, que li proporcionarà un mal viure permanent i en progressió ascendent, que el seu rei serà xiulat sempre que hi hagi ocasió, que aprofitant les fogueres de sant Joan cremaran -déu no ho vulgui- el llibre sagrat de la santa constitució, i altres maleses encara no imaginades, donat que aquest cos estrany no s’ha pogut ni absorbir ni dissoldre, que no fa més que engrandir-se i fer-se resistent, i que es pot estendre per tot l’organisme.
Esperem que tot i que sembla impossible, fent les coses tan bé com les sabem fer, jo no tinc cap dubte de quin serà el final.
Ni por ni pressa. Fermesa i constància.
14 d’abril de 2015. Dia de la República.
dimecres, 8 d’abril del 2015
Geografia.
Del vell batxillerat del meu temps, l’assignatura que més m’agradava era Geografia i Història. Les dues juntes, i en aquest ordre. Significava que la geografia era abans de la història. De tots els factors que condicionen la Història de qualsevol poble o país el més immutable és el conjunt de components que genera tota geografia. No cal dir a l’inici de totes les civilitzacions en què l’Home depenia absolutament de l’entorn més proper.
També, quan semblava que la humanitat dominava la naturalesa, no feia més que buscar un equilibri, que mai ha resultat del tot a favor seu.
Fa 500 anys Europa va iniciar el seu paper protagonista. Edat Moderna en dèiem. Vam descobrir Amèrica. Vam donar la volta al món. Érem els civilitzadors del planeta. Tots els països i tots els pobles del món eren nostres. I els europeus “ens“ ho crèiem. Quina vergonya, déumeu.
Però la geografia hi era i no en feia cap cas. I el món era i és molt gran.
Cadascun dels regnes d’Europa hi va participar segons pensava la pròpia elit dominant, és a dir la“casta”. Cadascuna d’aquestes, actuava d’acord amb la ideologia pròpia i condicionada per la geografia que li havia tocat.
El primer que van decidir va ser barallar-se entre ells, fins que més de 400 anys després es van gairebé aniquilar mútuament. El seu suposat prestigi va quedar anorreat.
Un cas particular, però molt carismàtic, era i és la península Ibérica. Només cal mirar el mapa. Penja avall a l’esquerra, separada del nucli fort d’Europa, aquella el•lipse allargada que té per eix principal la línia Londres Roma. La península en queda lluny i separada per uns Pirineus que els simpàtics veïns del nord deien, i potser encara pensen, que eren la frontera nord d’Àfrica.
Tota la península Ibérica a finals del segle XVI, estava sota el domini d’un sol home i les decisions que va prendre han condicionat el futur durant tants anys que els seus efectes duren avui.
Fa uns dies parlava de la decisió dels reis d’encapçalar la contrareforma religiosa i ideològica allunyant-se del camí que començava a recórrer Europa cap a la modernitat.
Avui parlarem de la decisió de triar on situava la seu del seu enorme poder polític i militar d’abast universal. Els savis de l’època no parlaven de geopolítica ni encara Robert D. Kaplan havia titulat el seu llibre “La venjança de la geografia”. La geografia ni oblida ni perdona. La tria que es va fer per situar el centre del gran imperi, lluny del mar i sense cap riu amb cara i ulls a prop, al primer moment podia semblar encertada o al menys tolerable, però amb el pas dels anys i dels segles s’ha comprovat que les conseqüències de les opcions ideològica i geogràfica adoptades pel rei Felip II, han sumat els seus efectes negatius sobre el progrés de l’estat espanyol.
Una maquinària de l’estat hipertrofiada fins a nivells grotescos amb gran dificultats per modernitzar-se, concentrada en poques hectàrees d’una Villa y Corte.
Cap als anys cinquanta del segle passat es van adonar d’aquesta hipertrofia paralitzant (de fet, feia segles que ho sabien ”vuelva usted mañana” va escriure Larra).
Podien decidir tres camins:
1.-Curar la hipertrofia, reduint la grandària de l’estat i millorar l’eficàcia.
2.-Distribuir els instruments d’estat per tota la geografia espanyola.
3.-Fer més gran la capital per adequar-la a la magnitud de l’estat.
No van tenir cap dubte, la tercera era la bona. Va començar la boja carrera per fer de Madrid una ciutat gran, enorme, sense calcular costos, absorbint els pobles propers per real decret, construint avingudes i carrers, metros i cinturons M 20, 30, 40, 50, que semblava que els feien de deu en deu.
Ningú va calcular costos ni efectes secundaris sobre la resta del territori. Ara ja tenen una macro ciutat i no han deixat de tenir un estat hipertrofiat. Han concentrat en pocs anys, el 12% dels habitants del país, en l’1 % del territori. Han intentat amagar la hipertrofia, amb una macrocefalia. I no hi ha res pitjor que dissimular un defecte amb un altre de més gros. Al voltant d’aquests 5000 km. quadrats hi ha un territori 50 vegades més gran -250.000 km quadrats- les dues Castelles, Extremadura, el sud d’Aragó i el nord d’Andalusia, amb no gaire més del 17% del espanyols. El més sorprenent és que aquests territoris que són les majors víctimes d’aquest model no posin el crit al cel contra els autors.
Ara, Madrid és una ciutat molt gran, amb molt poder sobre la península i molt poc sobre Europa.
És auto sostenible? Pot ser el motor econòmic d’Espanya? Pot substituir Catalunya, en aquesta funció? Pot prescindir-ne, com pretenien els teòrics del projecte? Està ben situada geogràficament per poder-ho fer? Els seus ciutadans estaran disposats a fer l’esforç necessari per aconseguir-ho? Els territoris perifèrics cauran del burro algun dia?
Moltes preguntes -i encara n’hi ha més- que des de Catalunya en sabem la resposta, però que no serveix de res dir-la a qui ni vol ni pot ni sap escoltar.
7 d’ abril de 2015.
També, quan semblava que la humanitat dominava la naturalesa, no feia més que buscar un equilibri, que mai ha resultat del tot a favor seu.
Fa 500 anys Europa va iniciar el seu paper protagonista. Edat Moderna en dèiem. Vam descobrir Amèrica. Vam donar la volta al món. Érem els civilitzadors del planeta. Tots els països i tots els pobles del món eren nostres. I els europeus “ens“ ho crèiem. Quina vergonya, déumeu.
Però la geografia hi era i no en feia cap cas. I el món era i és molt gran.
Cadascun dels regnes d’Europa hi va participar segons pensava la pròpia elit dominant, és a dir la“casta”. Cadascuna d’aquestes, actuava d’acord amb la ideologia pròpia i condicionada per la geografia que li havia tocat.
El primer que van decidir va ser barallar-se entre ells, fins que més de 400 anys després es van gairebé aniquilar mútuament. El seu suposat prestigi va quedar anorreat.
Un cas particular, però molt carismàtic, era i és la península Ibérica. Només cal mirar el mapa. Penja avall a l’esquerra, separada del nucli fort d’Europa, aquella el•lipse allargada que té per eix principal la línia Londres Roma. La península en queda lluny i separada per uns Pirineus que els simpàtics veïns del nord deien, i potser encara pensen, que eren la frontera nord d’Àfrica.
Tota la península Ibérica a finals del segle XVI, estava sota el domini d’un sol home i les decisions que va prendre han condicionat el futur durant tants anys que els seus efectes duren avui.
Fa uns dies parlava de la decisió dels reis d’encapçalar la contrareforma religiosa i ideològica allunyant-se del camí que començava a recórrer Europa cap a la modernitat.
Avui parlarem de la decisió de triar on situava la seu del seu enorme poder polític i militar d’abast universal. Els savis de l’època no parlaven de geopolítica ni encara Robert D. Kaplan havia titulat el seu llibre “La venjança de la geografia”. La geografia ni oblida ni perdona. La tria que es va fer per situar el centre del gran imperi, lluny del mar i sense cap riu amb cara i ulls a prop, al primer moment podia semblar encertada o al menys tolerable, però amb el pas dels anys i dels segles s’ha comprovat que les conseqüències de les opcions ideològica i geogràfica adoptades pel rei Felip II, han sumat els seus efectes negatius sobre el progrés de l’estat espanyol.
Una maquinària de l’estat hipertrofiada fins a nivells grotescos amb gran dificultats per modernitzar-se, concentrada en poques hectàrees d’una Villa y Corte.
Cap als anys cinquanta del segle passat es van adonar d’aquesta hipertrofia paralitzant (de fet, feia segles que ho sabien ”vuelva usted mañana” va escriure Larra).
Podien decidir tres camins:
1.-Curar la hipertrofia, reduint la grandària de l’estat i millorar l’eficàcia.
2.-Distribuir els instruments d’estat per tota la geografia espanyola.
3.-Fer més gran la capital per adequar-la a la magnitud de l’estat.
No van tenir cap dubte, la tercera era la bona. Va començar la boja carrera per fer de Madrid una ciutat gran, enorme, sense calcular costos, absorbint els pobles propers per real decret, construint avingudes i carrers, metros i cinturons M 20, 30, 40, 50, que semblava que els feien de deu en deu.
Ningú va calcular costos ni efectes secundaris sobre la resta del territori. Ara ja tenen una macro ciutat i no han deixat de tenir un estat hipertrofiat. Han concentrat en pocs anys, el 12% dels habitants del país, en l’1 % del territori. Han intentat amagar la hipertrofia, amb una macrocefalia. I no hi ha res pitjor que dissimular un defecte amb un altre de més gros. Al voltant d’aquests 5000 km. quadrats hi ha un territori 50 vegades més gran -250.000 km quadrats- les dues Castelles, Extremadura, el sud d’Aragó i el nord d’Andalusia, amb no gaire més del 17% del espanyols. El més sorprenent és que aquests territoris que són les majors víctimes d’aquest model no posin el crit al cel contra els autors.
Ara, Madrid és una ciutat molt gran, amb molt poder sobre la península i molt poc sobre Europa.
És auto sostenible? Pot ser el motor econòmic d’Espanya? Pot substituir Catalunya, en aquesta funció? Pot prescindir-ne, com pretenien els teòrics del projecte? Està ben situada geogràficament per poder-ho fer? Els seus ciutadans estaran disposats a fer l’esforç necessari per aconseguir-ho? Els territoris perifèrics cauran del burro algun dia?
Moltes preguntes -i encara n’hi ha més- que des de Catalunya en sabem la resposta, però que no serveix de res dir-la a qui ni vol ni pot ni sap escoltar.
7 d’ abril de 2015.
dijous, 12 de març del 2015
Un lloc al món.
Durant dos o tres mesos no passarà res massa significatiu. Hi haurà paraules abundants. Desqualificacions a dojo. Desapareixerà algú i apareixeran nous pretesos protagonistes. Tot plegat poca cosa.
Aprofitant doncs aquests temps de calma relativa, convé que intentem entendre quin significat té allò que pretenem els catalans que sigui Catalunya en un context més ample que el peninsular.
Per valorar amb visió universal qualsevol canvi, per petit i local que sigui, d’unes estructures polítiques i econòmiques concretes, es fa necessari conèixer, ni que sigui superficialment, quin és el paisatge del conjunt del qual forma part el territori en qüestió, i si els canvis pretesos tendeixen a millorar, no solament les pròpies condicions de vida, sinó que també contribueixen, per petit que sigui l’impacte, a millorar el panorama general.
No cal ser molt viatjat ni tampoc massa llegit per entendre dos dels defectes -per dir-ho dolçament- més evidents del panorama universal.
El primer és la inequitativa distribució de la riquesa universal. Fins a la iniquitat. Fa autèntica vergonya formar part d’una espècie animal, que ha estat capaç de crear una magnitud de riqueses de tota mena, abundants i sobreabundants, necessàries i innecessàries, i que a l’hora de fer-les arribar als seus congèneres ha fracassat d’aquesta manera tan brutal. Potser ni tant sols ho ha intenta mai. El pitjor de tot plegat és creure que no hi ha res a fer i que ningú n’és responsable.
El segon defecte més evident és la irracional distribució del poder polític. Atribuir la mateixa qualitat de nació, independència, estat i sobirania a entitats humanes com Xina i Malta, o Rússia i Timor oriental o Índia i El Vaticà, que van de 1.400 milions de persones a uns centenars o 18 milions de Km quadrats a unes hectàrees, només vol dir una cosa: aquelles quatre paraules no signifiquen res. No tenen cap contingut real. Són pures ficcions o, diguem-ne, convencions per quedar correctes.
Cal iniciar una camí per racionalitzar la distribució del poder polític per que sigui útil als habitants dels diversos territoris del planeta.
També és evident que aquests dos problemes, la falta d’equitat econòmica i política, són d’àmbit universal, i que ningú individualment per poderós i influent que sigui hi pot fer res significatiu. Ni cap nació per rica i armada que estigui, tampoc. Són problemes de caire universal que exigeixen plantejaments universals.
El que sí podem fer cada persona o cada país és que cap acció o cap decisió nostra tendeixi a empitjorar el panorama descrit. De les accions individuals en som responsables cadascú de nosaltres, i encara que no sempre en som plenament conscients, hi ha a la boca de l’estómac no sé què que ens diu “això no ha anat gaire bé”, o sí.
Quant al col•lectiu de ciutadans que vol ser considerat com igual als altres 205 països que actualment són independents i sobirans convé que sàpiga que no és gens difícil millorar el nivell mig en tots els aspectes d’aquest col•lectiu si poden formar-ne part.
Per definir un Estat s’acostuma a donar 5 dades quantitatives força concretes: superfície, quantitat d’habitants, PIB total, renda per càpita i IDH (índex de desenvolupament humà).
Doncs bé. Catalunya està per sobre de 50 dels països acceptats a l’ONU, en TOTS aquests paràmetres. En dos o tres paràmetres està per sobre de més de cent altres països, i només està per sota en tots els paràmetres d’un país d’Àsia (Japó) en dos d’Amèrica (EEUU i Canadà) en cap d’Africà, i en no més de mitja dotzena d’Europa. Tot això si no és exacte, s’hi acosta molt.
La nostra presència al club milloraria el conjunt.
11 de març de 2015
Aprofitant doncs aquests temps de calma relativa, convé que intentem entendre quin significat té allò que pretenem els catalans que sigui Catalunya en un context més ample que el peninsular.
Per valorar amb visió universal qualsevol canvi, per petit i local que sigui, d’unes estructures polítiques i econòmiques concretes, es fa necessari conèixer, ni que sigui superficialment, quin és el paisatge del conjunt del qual forma part el territori en qüestió, i si els canvis pretesos tendeixen a millorar, no solament les pròpies condicions de vida, sinó que també contribueixen, per petit que sigui l’impacte, a millorar el panorama general.
No cal ser molt viatjat ni tampoc massa llegit per entendre dos dels defectes -per dir-ho dolçament- més evidents del panorama universal.
El primer és la inequitativa distribució de la riquesa universal. Fins a la iniquitat. Fa autèntica vergonya formar part d’una espècie animal, que ha estat capaç de crear una magnitud de riqueses de tota mena, abundants i sobreabundants, necessàries i innecessàries, i que a l’hora de fer-les arribar als seus congèneres ha fracassat d’aquesta manera tan brutal. Potser ni tant sols ho ha intenta mai. El pitjor de tot plegat és creure que no hi ha res a fer i que ningú n’és responsable.
El segon defecte més evident és la irracional distribució del poder polític. Atribuir la mateixa qualitat de nació, independència, estat i sobirania a entitats humanes com Xina i Malta, o Rússia i Timor oriental o Índia i El Vaticà, que van de 1.400 milions de persones a uns centenars o 18 milions de Km quadrats a unes hectàrees, només vol dir una cosa: aquelles quatre paraules no signifiquen res. No tenen cap contingut real. Són pures ficcions o, diguem-ne, convencions per quedar correctes.
Cal iniciar una camí per racionalitzar la distribució del poder polític per que sigui útil als habitants dels diversos territoris del planeta.
També és evident que aquests dos problemes, la falta d’equitat econòmica i política, són d’àmbit universal, i que ningú individualment per poderós i influent que sigui hi pot fer res significatiu. Ni cap nació per rica i armada que estigui, tampoc. Són problemes de caire universal que exigeixen plantejaments universals.
El que sí podem fer cada persona o cada país és que cap acció o cap decisió nostra tendeixi a empitjorar el panorama descrit. De les accions individuals en som responsables cadascú de nosaltres, i encara que no sempre en som plenament conscients, hi ha a la boca de l’estómac no sé què que ens diu “això no ha anat gaire bé”, o sí.
Quant al col•lectiu de ciutadans que vol ser considerat com igual als altres 205 països que actualment són independents i sobirans convé que sàpiga que no és gens difícil millorar el nivell mig en tots els aspectes d’aquest col•lectiu si poden formar-ne part.
Per definir un Estat s’acostuma a donar 5 dades quantitatives força concretes: superfície, quantitat d’habitants, PIB total, renda per càpita i IDH (índex de desenvolupament humà).
Doncs bé. Catalunya està per sobre de 50 dels països acceptats a l’ONU, en TOTS aquests paràmetres. En dos o tres paràmetres està per sobre de més de cent altres països, i només està per sota en tots els paràmetres d’un país d’Àsia (Japó) en dos d’Amèrica (EEUU i Canadà) en cap d’Africà, i en no més de mitja dotzena d’Europa. Tot això si no és exacte, s’hi acosta molt.
La nostra presència al club milloraria el conjunt.
11 de març de 2015
dimarts, 10 de març del 2015
La llei s’ha de complir.
És la frase preferida de tota massa opinadora de qualsevol pelatge. I que consti que jo no ho nego. Però…
El protagonista principal del naixement de la gran nació espanyola, ens ensenyaven al meu batxillerat de 7 anys de durada, era Felip II. Hi ha dues de les decisions que va prendre, fa bastant més de 400 anys, que han marcat tant el caràcter i el tarannà espanyol que s’han mantingut plenament identificables fins avui. Amb variacions a la baixa una d’elles i a l’alça, l’altra. Una ideològica i l’altra geogràfica.
L’opció ideològica va ser liderar l’anomenada contrareforma, és a dir la lluita aferrissada contra qualsevol pas endavant cap a l’alliberament del pensament. Avui dia tothom parla a Espanya de les beques “erasmus”com si des de sempre l’estat espanyol hagi honorat el senyor de Rotterdam a qui es deu aquest nom, oblidant que els seus seguidors van ser perseguits i condemnats per la “santa” inquisició espanyola durant molts anys.
El pensament dominant a tota la classe dirigent tant en el camp de la política com del pensament ha estat des de llavors impregnat d’un perfum de dogmatisme, no solament en el camp diguem-ne conservador, sinó també entre els seguidors de doctrines liberals a partir de la influència de la revolució francesa.
Entre uns i altres, tirant-se dogmes pel cap van dificultar la possibilitat d’un veritable avenç, cap a la ciència, la filosofia o la política com feia segles que Europa es movia.
Quan parles de la falta de pensadors o científics als segles 19 o 20, tot seguit et sortiran amb Ortega i Gasset, i Ramon i Cajal, que sembla que siguin quatre senyors, però que només en són dos.
Per cert aquest últim es va lamentar; “al carro de la cultura española, le falta la rueda de la ciencia”, on clarament denunciava sense voler dues coses alhora: per una banda l’evident absència de ciència i per l’altra que la cultura espanyola era un carro.
Encara que avui dia hagi millorat tant la ciència com el pensament filosòfic en el conjunt de la societat espanyola, no s’ha abandonat una manera inconscient de defensar les idees dogmàticament i donat que els dogmes que defensava fins fa poc han caigut en desús, s’han substituït per altres que semblen més moderns.
La unitat d’Espanya i la Constitució, per exemple, són defensades com dogmes i en pura lògica qui en discrepi és un heretge. I amb els heretges no es discuteix res. Es condemnen i es … No, això no ho poden fer.
Un altre dia parlarem de geografia.
9 de març de 2015.
El protagonista principal del naixement de la gran nació espanyola, ens ensenyaven al meu batxillerat de 7 anys de durada, era Felip II. Hi ha dues de les decisions que va prendre, fa bastant més de 400 anys, que han marcat tant el caràcter i el tarannà espanyol que s’han mantingut plenament identificables fins avui. Amb variacions a la baixa una d’elles i a l’alça, l’altra. Una ideològica i l’altra geogràfica.
L’opció ideològica va ser liderar l’anomenada contrareforma, és a dir la lluita aferrissada contra qualsevol pas endavant cap a l’alliberament del pensament. Avui dia tothom parla a Espanya de les beques “erasmus”com si des de sempre l’estat espanyol hagi honorat el senyor de Rotterdam a qui es deu aquest nom, oblidant que els seus seguidors van ser perseguits i condemnats per la “santa” inquisició espanyola durant molts anys.
El pensament dominant a tota la classe dirigent tant en el camp de la política com del pensament ha estat des de llavors impregnat d’un perfum de dogmatisme, no solament en el camp diguem-ne conservador, sinó també entre els seguidors de doctrines liberals a partir de la influència de la revolució francesa.
Entre uns i altres, tirant-se dogmes pel cap van dificultar la possibilitat d’un veritable avenç, cap a la ciència, la filosofia o la política com feia segles que Europa es movia.
Quan parles de la falta de pensadors o científics als segles 19 o 20, tot seguit et sortiran amb Ortega i Gasset, i Ramon i Cajal, que sembla que siguin quatre senyors, però que només en són dos.
Per cert aquest últim es va lamentar; “al carro de la cultura española, le falta la rueda de la ciencia”, on clarament denunciava sense voler dues coses alhora: per una banda l’evident absència de ciència i per l’altra que la cultura espanyola era un carro.
Encara que avui dia hagi millorat tant la ciència com el pensament filosòfic en el conjunt de la societat espanyola, no s’ha abandonat una manera inconscient de defensar les idees dogmàticament i donat que els dogmes que defensava fins fa poc han caigut en desús, s’han substituït per altres que semblen més moderns.
La unitat d’Espanya i la Constitució, per exemple, són defensades com dogmes i en pura lògica qui en discrepi és un heretge. I amb els heretges no es discuteix res. Es condemnen i es … No, això no ho poden fer.
Un altre dia parlarem de geografia.
9 de març de 2015.
divendres, 27 de febrer del 2015
Instruments de poder.
Tot estat que es preui una mica té tres instruments per imposar ordre entre els ciutadans sempre díscols i a vegades amb moltes ganes de fer gresca. És a dir, els catalans.
Aquestes tres eines són: les lleis, els diners i les armes. I té especialistes per usar-les a cor que vols cor que desitges, amb moltes ganes de fer feina.
Els tribunals grossos no paren. Invaliden tot el que els rota, expulsen jutges, dicten sentències i querelles. Tot molt espectacular i que omple pàgines de diaris i tertúlies, però que a la majoria de nosaltres no ens fa ni fred ni calor i al cap d’una setmana ho hem oblidat perquè tots sabem que les sentències de jutge perjudiquen i molt a una persona però que a un poble no li fan pessigolles.
El segon instrument que deia són els diners. Aquí sempre es parla de la màquina de l’estat per excel•lència. Hisenda. Passejant pel parc de sota casa observo amb no gaire simpatia com funcionen els gossos il•legalment sense lligar. Van d’un costat a l’altre olorant tots els arbres, bancs i fanals que troben. De tant en tant en un, s’hi pixen, i més de tard en tard en un altre pataplum... això. Es veu que hi ha gossos ensinistrats que els donen a olorar un mocador o uns calçotets de la persona perduda i no paren fins que la troben. Males llengües diuen que els inspectors d’hisenda fan si fa no fa el mateix, fiquen el nas sense ordre ni concert per tot arreu però que si se’ls dóna a olorar la cartera d’un catalanista segur que s’hi pixaran.
Aquesta eina fa més por, però només a aquells que tenen una cartera farcida perquè sempre diem que el diner no fa olor però que si n’hi ha molt fa olor de suat. Vull dir que pel gruix dels onzesetembrers que som nosaltres, no hi ha perill per aquest costat.
I el tercer instrument, què? Per què el senyor Marià, no fa complir la seva adorada constitució i usa l’únic instrument que de veritat fa por a tots el pobles i populatxos? Que jo sàpiga, l’article 8 de la constitució no ha estat derogat. Sigui valent senyor Rajoy. Apliqui l’article 8 i veurà com tots nosaltres ens amaguem al cau i s’acaben les quimeres que deia l’ex rei, i les derives separatistes que diu vostè.
(Per estalviar-vos viquipèdia diré: article 8. Les forces armades constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l‘Armada i l’Exèrcit de l’Aire tenen com a missió… defensar la integritat territorial d’Espanya.)
Senyor Rajoy, vostè diu que Espanya és sobirana, i que vostè és l’administrador d’aquesta sobirania, que la constitució s’ha de complir i fer complir, doncs, au som-hi. Mani a la Brunete que escalfi motors.
I què passarà si no ens amaguem al cau?
26 de febrer de 2015.
Aquestes tres eines són: les lleis, els diners i les armes. I té especialistes per usar-les a cor que vols cor que desitges, amb moltes ganes de fer feina.
Els tribunals grossos no paren. Invaliden tot el que els rota, expulsen jutges, dicten sentències i querelles. Tot molt espectacular i que omple pàgines de diaris i tertúlies, però que a la majoria de nosaltres no ens fa ni fred ni calor i al cap d’una setmana ho hem oblidat perquè tots sabem que les sentències de jutge perjudiquen i molt a una persona però que a un poble no li fan pessigolles.
El segon instrument que deia són els diners. Aquí sempre es parla de la màquina de l’estat per excel•lència. Hisenda. Passejant pel parc de sota casa observo amb no gaire simpatia com funcionen els gossos il•legalment sense lligar. Van d’un costat a l’altre olorant tots els arbres, bancs i fanals que troben. De tant en tant en un, s’hi pixen, i més de tard en tard en un altre pataplum... això. Es veu que hi ha gossos ensinistrats que els donen a olorar un mocador o uns calçotets de la persona perduda i no paren fins que la troben. Males llengües diuen que els inspectors d’hisenda fan si fa no fa el mateix, fiquen el nas sense ordre ni concert per tot arreu però que si se’ls dóna a olorar la cartera d’un catalanista segur que s’hi pixaran.
Aquesta eina fa més por, però només a aquells que tenen una cartera farcida perquè sempre diem que el diner no fa olor però que si n’hi ha molt fa olor de suat. Vull dir que pel gruix dels onzesetembrers que som nosaltres, no hi ha perill per aquest costat.
I el tercer instrument, què? Per què el senyor Marià, no fa complir la seva adorada constitució i usa l’únic instrument que de veritat fa por a tots el pobles i populatxos? Que jo sàpiga, l’article 8 de la constitució no ha estat derogat. Sigui valent senyor Rajoy. Apliqui l’article 8 i veurà com tots nosaltres ens amaguem al cau i s’acaben les quimeres que deia l’ex rei, i les derives separatistes que diu vostè.
(Per estalviar-vos viquipèdia diré: article 8. Les forces armades constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l‘Armada i l’Exèrcit de l’Aire tenen com a missió… defensar la integritat territorial d’Espanya.)
Senyor Rajoy, vostè diu que Espanya és sobirana, i que vostè és l’administrador d’aquesta sobirania, que la constitució s’ha de complir i fer complir, doncs, au som-hi. Mani a la Brunete que escalfi motors.
I què passarà si no ens amaguem al cau?
26 de febrer de 2015.
dimarts, 3 de febrer del 2015
Escàndols i escandaleres.
Em temo molt que tenim massa afició a les escandaleres, per poder escandalitzar-nos de debò. Ara caldria que expliqués amb exemples què és una cosa i què l’altra. Però no ho faré. Ho deixo al bon criteri de cadascú.
En intentar explicar què és corrupció i què no ho és tant, es corre el risc que es confongui explicar amb justificar.
Entre el necessari ús del poder i l’abús del mateix no hi ha com diuen els fabricants d’escandaleres una fina línia roja. Hi ha una franja. Per damunt d’aquesta franja està clar que l’ús és correcte, per sota és abús clarament.
Però què passa amb totes les decisions, pactes, ordres, actuacions dels titulars del poder, que queden dintre de la franja? Resulta que la majoria de decisions, pactes, ordres i actuacions, cauen dins de la franja, per millorar l’eficàcia, per responsabilitat, per guanyar temps etc. si més no a criteri del protagonista. I moltes vegades amb raó.
El mal de les escandaleres és que serveixen per tapar els escàndols, i el mal dels escàndols és que dificulten enormement el coneixement dels problemes de fons.
A casa nostra ja tenim la suficient ració d’escàndols i d’escandaleres per poder-nos considerar un país normal. Ara convé que tot aquest soroll per retronant que sembli, no ens faci creure que tota la resta són trons.
També som un país normal, en el fet que els defensors de la independència es barallin entre ells. Mai arribaran tan lluny com Michael Colins i Eamon de Valera, lluitadors per la independència d’Irlanda. Ni com El Dustur i el Neo Dustur, dos partits que lluitaven per la independència de Tunísia, i que només un va arribar al final. O com Menahen Begin i Ben Gurion o la Haganah i l’Irgun lluitaven colze a colze per la creació de l’Estat d’Israel... No arribaran mai més enllà de fer-se alguna traveta cosa que si no es fessin voldria dir que no som un país normal.
Tant és així, que crec que el fet, que CIU, ERC i la CUP, es barallin és positiu pel resultat final, perquè deixa clar que volent el mateix no ho volen de la mateixa manera, perquè hi ha moltes maneres de voler-ho. Quantes més formes diverses es manifestin, més maneres de pensar i de sentir hi cabran. I més persones veuran que no hi ha “tongo”.
La majoria de pobles que han arribat a la independència ho han aconseguit barallant-se entre ells. Possiblement una de les causes per la que els escocesos no ho van aconseguir fos que ho defensava un sol partit i un sol líder, per més majoria que tingués. Els líders únics fan molt bonic a la Història, però sempre fan una mica de nosa al moment real.
Que els escàndols i les escandeleres no ens distreguin més enllà d’una estona davant del televisor.
1 de febrer de 2015
En intentar explicar què és corrupció i què no ho és tant, es corre el risc que es confongui explicar amb justificar.
Entre el necessari ús del poder i l’abús del mateix no hi ha com diuen els fabricants d’escandaleres una fina línia roja. Hi ha una franja. Per damunt d’aquesta franja està clar que l’ús és correcte, per sota és abús clarament.
Però què passa amb totes les decisions, pactes, ordres, actuacions dels titulars del poder, que queden dintre de la franja? Resulta que la majoria de decisions, pactes, ordres i actuacions, cauen dins de la franja, per millorar l’eficàcia, per responsabilitat, per guanyar temps etc. si més no a criteri del protagonista. I moltes vegades amb raó.
El mal de les escandaleres és que serveixen per tapar els escàndols, i el mal dels escàndols és que dificulten enormement el coneixement dels problemes de fons.
A casa nostra ja tenim la suficient ració d’escàndols i d’escandaleres per poder-nos considerar un país normal. Ara convé que tot aquest soroll per retronant que sembli, no ens faci creure que tota la resta són trons.
També som un país normal, en el fet que els defensors de la independència es barallin entre ells. Mai arribaran tan lluny com Michael Colins i Eamon de Valera, lluitadors per la independència d’Irlanda. Ni com El Dustur i el Neo Dustur, dos partits que lluitaven per la independència de Tunísia, i que només un va arribar al final. O com Menahen Begin i Ben Gurion o la Haganah i l’Irgun lluitaven colze a colze per la creació de l’Estat d’Israel... No arribaran mai més enllà de fer-se alguna traveta cosa que si no es fessin voldria dir que no som un país normal.
Tant és així, que crec que el fet, que CIU, ERC i la CUP, es barallin és positiu pel resultat final, perquè deixa clar que volent el mateix no ho volen de la mateixa manera, perquè hi ha moltes maneres de voler-ho. Quantes més formes diverses es manifestin, més maneres de pensar i de sentir hi cabran. I més persones veuran que no hi ha “tongo”.
La majoria de pobles que han arribat a la independència ho han aconseguit barallant-se entre ells. Possiblement una de les causes per la que els escocesos no ho van aconseguir fos que ho defensava un sol partit i un sol líder, per més majoria que tingués. Els líders únics fan molt bonic a la Història, però sempre fan una mica de nosa al moment real.
Que els escàndols i les escandeleres no ens distreguin més enllà d’una estona davant del televisor.
1 de febrer de 2015
dilluns, 26 de gener del 2015
Revoltes capitalistes.
Ahir a Atenes i passat demà a Madrid. Fa tres anys a El Caire i fa 25 anys a Pekin. És a dir, revoltes a la capital del país i que vistes des de lluny sembla que passen a tot el país.
Aquestes “revolucions” tenen més o menys èxit en funció de la relació de poder que té la capital respecte al total del país. Si per poder, només comptabilitzem el poder polític, gairebé totes haurien d’aconseguir un èxit ràpid, però resulta que també hi compta la demografia, la geografia, la cultura, el comerç i la indústria. La plaça Tian an Men és més de vint vegades més gran que la Puerta del Sol, però la Xina és trenta vegades més gran que Espanya. I del juny del 89, allà no se’n recorda ningú.
És molt més probable que triomfi Syriza (o com s’escrigui) a Grècia que Podemos a Espanya.
Les dues són revoltes capitalistes, però el pes del conjunt Atenes-El Pireu, respecte al conjunt de Grècia és de l’ordre de tres vegades superior del que representa Madrid respecte a la totalitat de l’estat espanyol.
Fa poc, un orador de Podemos deia que totes les coses importants que han passat a Espanya els últims 200 anys han començat a la Puerta del Sol.
Suposo que es referia a la primera línia de tren de la península que era de “Puerta del Sol – Mataró” O a la primera màquina de vapor que es va muntar a una fàbrica a prop d’Atocha, O a la primera emissora de radio que va ser EAJ 1 radio Puerta del Sol. O a tot el comerç marítim que cap al món sencer, sortia de l’Estanque del Retiro, tot baixant pel Manzanares.
Ara, si es referia a generals muntats a cavall, entrant al Congrés, O a assassinats de primers ministres a la calle del Turco o pels voltants, o concentracions de gran fervor patriòtic a la Plaza de Oriente durant quaranta gloriosos anys… llavors té molta raó. Tot allò important que ha passat a Espanya, ha passat a Madrid, per la senzilla raó que tot allò que no ha passat a Madrid o no era important o senzillament no ha passat a Espanya.
Per acabar vull demanar perdó als ciutadans de la capital de l’estat espanyol a qui considero les primeres víctimes del model ideològic dominant.
26 de gener de 20015.
Aquestes “revolucions” tenen més o menys èxit en funció de la relació de poder que té la capital respecte al total del país. Si per poder, només comptabilitzem el poder polític, gairebé totes haurien d’aconseguir un èxit ràpid, però resulta que també hi compta la demografia, la geografia, la cultura, el comerç i la indústria. La plaça Tian an Men és més de vint vegades més gran que la Puerta del Sol, però la Xina és trenta vegades més gran que Espanya. I del juny del 89, allà no se’n recorda ningú.
És molt més probable que triomfi Syriza (o com s’escrigui) a Grècia que Podemos a Espanya.
Les dues són revoltes capitalistes, però el pes del conjunt Atenes-El Pireu, respecte al conjunt de Grècia és de l’ordre de tres vegades superior del que representa Madrid respecte a la totalitat de l’estat espanyol.
Fa poc, un orador de Podemos deia que totes les coses importants que han passat a Espanya els últims 200 anys han començat a la Puerta del Sol.
Suposo que es referia a la primera línia de tren de la península que era de “Puerta del Sol – Mataró” O a la primera màquina de vapor que es va muntar a una fàbrica a prop d’Atocha, O a la primera emissora de radio que va ser EAJ 1 radio Puerta del Sol. O a tot el comerç marítim que cap al món sencer, sortia de l’Estanque del Retiro, tot baixant pel Manzanares.
Ara, si es referia a generals muntats a cavall, entrant al Congrés, O a assassinats de primers ministres a la calle del Turco o pels voltants, o concentracions de gran fervor patriòtic a la Plaza de Oriente durant quaranta gloriosos anys… llavors té molta raó. Tot allò important que ha passat a Espanya, ha passat a Madrid, per la senzilla raó que tot allò que no ha passat a Madrid o no era important o senzillament no ha passat a Espanya.
Per acabar vull demanar perdó als ciutadans de la capital de l’estat espanyol a qui considero les primeres víctimes del model ideològic dominant.
26 de gener de 20015.
divendres, 9 de gener del 2015
No hi ha alternativa.
L’abril de l’any 1939 -jo tenia sis anys- un periodista falangista deixava escrit: “los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles”. Havien guanyat la guerra. Començava la dictadura.
74 anys més tard -jo ja passava dels 80- un ministre d’educació de Madrid clamava: “vamos a españolizar a los niños catalanes”. Tenien, per segona vegada al segle XXI, majoria absoluta.
El missatge no ha canviat. Els instruments que tenien a les mans per fer-lo complir, sí. I les eines que tenim a les mans els catalans per impedir-ho, també.
Qui és el ministre en qüestió tots ho recordem. Qui era el periodista que va parir aquells escrits convé recordar-ho per entendre la persistència de les idees. Es deia Manuel Aznar. I al seu fill el va batejar amb el nom de… exacte ho heu endevinat.
Les herències biològiques i ideològiques acostumen a anar molt paral•leles. Això passa aquí i allà. Durant tres quartes parts de la meva no curta vida -és a dir la totalitat de la meva vida conscient- he vist sempre el mateix panorama mental enquadrat en paisatges força canviants, tan econòmicament com políticament, però la ideologia dominant al conjunt de l’estat espanyol referent a què és i què vol Catalunya és un invariable.
I allò que volen els catalans, també. Volen més llibertat com a poble. Igual que ho volien fa setanta anys i potser fa tres-cents anys.
La meva curta capacitat d’imaginació no em permet veure cap altra solució que -digueu-ne com vulgueu- la independència o l’acceptació de les propostes dels senyors Aznar, pare i fill. Deixant de banda que l’esperit sant tingui una altra solució.
9 de gener de 2015. (Renoi, 2015).
74 anys més tard -jo ja passava dels 80- un ministre d’educació de Madrid clamava: “vamos a españolizar a los niños catalanes”. Tenien, per segona vegada al segle XXI, majoria absoluta.
El missatge no ha canviat. Els instruments que tenien a les mans per fer-lo complir, sí. I les eines que tenim a les mans els catalans per impedir-ho, també.
Qui és el ministre en qüestió tots ho recordem. Qui era el periodista que va parir aquells escrits convé recordar-ho per entendre la persistència de les idees. Es deia Manuel Aznar. I al seu fill el va batejar amb el nom de… exacte ho heu endevinat.
Les herències biològiques i ideològiques acostumen a anar molt paral•leles. Això passa aquí i allà. Durant tres quartes parts de la meva no curta vida -és a dir la totalitat de la meva vida conscient- he vist sempre el mateix panorama mental enquadrat en paisatges força canviants, tan econòmicament com políticament, però la ideologia dominant al conjunt de l’estat espanyol referent a què és i què vol Catalunya és un invariable.
I allò que volen els catalans, també. Volen més llibertat com a poble. Igual que ho volien fa setanta anys i potser fa tres-cents anys.
La meva curta capacitat d’imaginació no em permet veure cap altra solució que -digueu-ne com vulgueu- la independència o l’acceptació de les propostes dels senyors Aznar, pare i fill. Deixant de banda que l’esperit sant tingui una altra solució.
9 de gener de 2015. (Renoi, 2015).
dimarts, 6 de gener del 2015
El borinot.
Ni por ni pressa. Ni impaciència ni resignació. Fermesa i constància.
Nosaltres som el combustible nuclear que proporciona l’energia necessària perquè la màquina funcioni. Com la del Sol, energia de fusió nuclear, no de fissió com les bombes que han sabut fabricar els exèrcits dels estats per destruir-se mútuament.
La màquina s’està dissenyant, el projecte ja comença a tenir cara i ulls. Hi ha molts i bons professionals treballant-hi. Quan el presentem al món; ¿Es panya? ¿Europa? cal que estigui el màxim elaborat possible, no solament com una utopia, sinó acompanyat dels instruments i camins per arribar-hi. Instruments i camins mai utilitzats fins ara.
Hem d’estar convençuts - jo n’estic- que podem fer-ho, que volem fer-ho, que sabem fer-ho, i que ho farem.
Europa en aquests moments és una associació de propietaris de grans finques, que tenen por que una d’elles es parcel•li, i que l’operació tingui un èxit espectacular. No cal esperar res d’Europa a priori, però tampoc cal témer res d’ella a posteriori. Sobretot si el programa que presentem no només té cara i ulls, com tindrà, sinó que garanteix que cobraran els deutes nostres i la part dels deutes espanyols que acceptem pagar nosaltres. I a l’hora de negociar caldrà ser generosos.
Tampoc s’ha de tenir por de l’aterratge d’un Dron la setmana passada a la Vall d’Hebron, i de la rebuda que li van fer tres mil entusiastes seguidors.
No oblidem una cosa: Dron en anglès significa “borinot” tant en sentit semàntic com metafòric.
Repeteixo: ni por ni pressa. Cal que els polítics que han tingut la sort d’estar en primera fila en aquest moment tan singular recordin que tothom és necessari, però que ningú és imprescindible. Que a la majoria del poble li és indiferent el camí que decideixin ni els importa gaire qui va davant de tot. Que deixin de fer el borinot i de comportar-se com fan els polítics espanyols.
És a dir BON ANY 2015. 5 de gener.
Nosaltres som el combustible nuclear que proporciona l’energia necessària perquè la màquina funcioni. Com la del Sol, energia de fusió nuclear, no de fissió com les bombes que han sabut fabricar els exèrcits dels estats per destruir-se mútuament.
La màquina s’està dissenyant, el projecte ja comença a tenir cara i ulls. Hi ha molts i bons professionals treballant-hi. Quan el presentem al món; ¿Es panya? ¿Europa? cal que estigui el màxim elaborat possible, no solament com una utopia, sinó acompanyat dels instruments i camins per arribar-hi. Instruments i camins mai utilitzats fins ara.
Hem d’estar convençuts - jo n’estic- que podem fer-ho, que volem fer-ho, que sabem fer-ho, i que ho farem.
Europa en aquests moments és una associació de propietaris de grans finques, que tenen por que una d’elles es parcel•li, i que l’operació tingui un èxit espectacular. No cal esperar res d’Europa a priori, però tampoc cal témer res d’ella a posteriori. Sobretot si el programa que presentem no només té cara i ulls, com tindrà, sinó que garanteix que cobraran els deutes nostres i la part dels deutes espanyols que acceptem pagar nosaltres. I a l’hora de negociar caldrà ser generosos.
Tampoc s’ha de tenir por de l’aterratge d’un Dron la setmana passada a la Vall d’Hebron, i de la rebuda que li van fer tres mil entusiastes seguidors.
No oblidem una cosa: Dron en anglès significa “borinot” tant en sentit semàntic com metafòric.
Repeteixo: ni por ni pressa. Cal que els polítics que han tingut la sort d’estar en primera fila en aquest moment tan singular recordin que tothom és necessari, però que ningú és imprescindible. Que a la majoria del poble li és indiferent el camí que decideixin ni els importa gaire qui va davant de tot. Que deixin de fer el borinot i de comportar-se com fan els polítics espanyols.
És a dir BON ANY 2015. 5 de gener.
dissabte, 6 de desembre del 2014
La por i la pressa.
Ningú té cap dubte que s’ha de travessar el riu. Ningú dubte que el riu serà travessat. Fins i tot ho creuen aquells que amb els braços enlaire, invoquen el follet del federalisme que no els fa cas perquè no l’aclamen amb els seu veritable i honrós nom “República federal” i això el té emprenyat.
Els que el volen travessar sense que els peus perdin contacte amb el fons busquen amb delit el lloc més adient, en què el riu no té massa fondària.
Esperen que les aigües baixin més manses. No tenen gens de pressa i tenen una mica massa de por. Temen que a l’altre costat els rebin a pedrades i no hi estan acostumats. Noten que els empenyen, però la por no es venç fàcilment. Diu que una vegada una multitud mirava des d’un pont les aigües d’un riu que baixava fort, quan de sobte veuen que arrossegaven una dona. Tothom cridava però ningú es tirava a l’aigua per ajudar-la. De sobte un home es tira a les aigües furioses i aconsegueix sortir ell i la dona sans i estalvis . L’aclamen, és un heroi etc. etc. ”Gràcies -diu ell- ha estat emocionant… i ara digueu-me qui ha esta el fill de puta que m’ha donat l’empenta”.
Els altres -model búfal- tenen molta pressa. I volen ser molts. Quants més siguem a empènyer, més serem els que arribem a l’altre costat. Si hi arribem molts ningú ens apedregarà. Segurament tenen una mica massa de pressa.
Ni la por ni la pressa són bones conselleres, però ningú ha travessat mai cap riu sense una mica de por i una mica de pressa.
Ara passem a alta mar. Metafòricament s’entén.
Vull dir: de moment nosaltres marxem.
Un cop Espanya ha aconseguit expulsar de dins del seu organisme aquest cos estrany que l’ha fet malviure durant segles es pot replantejar amb l’esperit més tranquil el seu futur.
Tothom sembla tenir clar que el primer que cal fer és recuperar la confiança del poble en els seus dirigents, i que la millor manera és que els dirigents confiïn en el seu poble, cosa que de moment no han fet mai.
Que els preguntin sense por què volen. Alliberats de l’al•lèrgia a LA CONSULTA, podran preguntar als canaris si volen petroli o turisme, podran preguntar als habitants del Condado de Treviño, si volen ser burgalesos o alabesos, fins i tot podran preguntar a bascos o gallecs, què cony volen.
I també podran preguntar a tots junts si prefereixen un cap d’estat elegit o heretat.
Un cop preguntat tot el que calgui i decidit com s’ho munten, serà l’hora de plantejar amb tanta democràcia com siguem capaços quines relacions s’estableixen entre Catalunya i Espanya, i acceptar allò que en resulti.
Bonic, oi?
Els que el volen travessar sense que els peus perdin contacte amb el fons busquen amb delit el lloc més adient, en què el riu no té massa fondària.
Esperen que les aigües baixin més manses. No tenen gens de pressa i tenen una mica massa de por. Temen que a l’altre costat els rebin a pedrades i no hi estan acostumats. Noten que els empenyen, però la por no es venç fàcilment. Diu que una vegada una multitud mirava des d’un pont les aigües d’un riu que baixava fort, quan de sobte veuen que arrossegaven una dona. Tothom cridava però ningú es tirava a l’aigua per ajudar-la. De sobte un home es tira a les aigües furioses i aconsegueix sortir ell i la dona sans i estalvis . L’aclamen, és un heroi etc. etc. ”Gràcies -diu ell- ha estat emocionant… i ara digueu-me qui ha esta el fill de puta que m’ha donat l’empenta”.
Els altres -model búfal- tenen molta pressa. I volen ser molts. Quants més siguem a empènyer, més serem els que arribem a l’altre costat. Si hi arribem molts ningú ens apedregarà. Segurament tenen una mica massa de pressa.
Ni la por ni la pressa són bones conselleres, però ningú ha travessat mai cap riu sense una mica de por i una mica de pressa.
Ara passem a alta mar. Metafòricament s’entén.
Vull dir: de moment nosaltres marxem.
Un cop Espanya ha aconseguit expulsar de dins del seu organisme aquest cos estrany que l’ha fet malviure durant segles es pot replantejar amb l’esperit més tranquil el seu futur.
Tothom sembla tenir clar que el primer que cal fer és recuperar la confiança del poble en els seus dirigents, i que la millor manera és que els dirigents confiïn en el seu poble, cosa que de moment no han fet mai.
Que els preguntin sense por què volen. Alliberats de l’al•lèrgia a LA CONSULTA, podran preguntar als canaris si volen petroli o turisme, podran preguntar als habitants del Condado de Treviño, si volen ser burgalesos o alabesos, fins i tot podran preguntar a bascos o gallecs, què cony volen.
I també podran preguntar a tots junts si prefereixen un cap d’estat elegit o heretat.
Un cop preguntat tot el que calgui i decidit com s’ho munten, serà l’hora de plantejar amb tanta democràcia com siguem capaços quines relacions s’estableixen entre Catalunya i Espanya, i acceptar allò que en resulti.
Bonic, oi?
dimecres, 19 de novembre del 2014
El quart manament.
Com que suposo, que ara no s’ensenya a l’escola, però s’aprèn a casa us diré que aquest manament al meu temps deia així “honraràs pare i mare”, i volia dir obeiràs el pare, faràs i pensaràs el que ell et digui, arribaràs a casa a l’hora correcta (que era la que deia ell) etc., ah, si i a la mare també.
Conseqüència d’això va sorgir allò de “De tal palo tal astilla”.
Ara tenim molt clar que ningú és responsable del que va ser o fer el seu pare, però continuem pensant que el refrany no anava gaire desencaminat.
A Internet hi ha una enciclopèdia, que no sé per què li han posat el nom de la nostra fillola Viqui.
Com que es veu que hi és tot i tothom, a vegades resulta entretingut jugar a trobar nissagues, per allò del tronc i l’estella.
Hi podeu trobar: Saenz de Santamaria, José Antonio, general molt addicte al seu Generalíssim. Va tenir l’honor de col•laborar en les execucions del darrers condemnats del franquisme. Va posar el bonic nom de Soraya a la seva filla.
Torres-Dulce, Antonio. Un dels jutges del TOP més eficaç. TOP, Tribunal de Orden Público, especialment dedicat a perseguir estudiants i obrers, no addictes al GMN, Glorioso Movimiento Nacional. Les places de jutges del TOP es cobrien per jutges que es presentaven voluntàriament per fer aquesta feina. Don Antonio va posar al seu fill el nom d’Eduardo.
Això i moltes altres coses tenen la importància que li vulguem donar en funció del judici que ens mereixi el franquisme en el seu conjunt. És molt probable, que aquet judici sigui força diferent en funció del lloc i del temps. És segur que els que el vam viure íntegrament durant 40 anys i a Catalunya, ens costi entendre que a la resta d’Espanya -si més no la meitat dels ciutadans- en tinguin una visió tan distorsionada. Només se m’acut que deu ser perquè allà la meitat de la població va guanyar la guerra i solament la meitat la va perdre, mentre a Catalunya la va perdre tothom.
Abans pensava que tants anys de franquisme havia conformat el pensament dels ciutadans d’Espanya, però ara m’adono que era al revés que si la dictadura va durar tants anys fou perquè la seva ideologia, i la seva manera de fer i fins i tot amb el tarannà, coincidia amb una gran majoria d’espanyols.
Aquestes dues maneres tan oposades veure els mateixos fets, expliquen en una gran part, l’enorme dificultat d’arribar a enteniments que resultin mínimament satisfactoris per uns i altres.
Però difícil, no vol dir impossible. I els catalans tenim el gran avantatge que ja ho hem pensat.
18 de novembre de 2014.
Conseqüència d’això va sorgir allò de “De tal palo tal astilla”.
Ara tenim molt clar que ningú és responsable del que va ser o fer el seu pare, però continuem pensant que el refrany no anava gaire desencaminat.
A Internet hi ha una enciclopèdia, que no sé per què li han posat el nom de la nostra fillola Viqui.
Com que es veu que hi és tot i tothom, a vegades resulta entretingut jugar a trobar nissagues, per allò del tronc i l’estella.
Hi podeu trobar: Saenz de Santamaria, José Antonio, general molt addicte al seu Generalíssim. Va tenir l’honor de col•laborar en les execucions del darrers condemnats del franquisme. Va posar el bonic nom de Soraya a la seva filla.
Torres-Dulce, Antonio. Un dels jutges del TOP més eficaç. TOP, Tribunal de Orden Público, especialment dedicat a perseguir estudiants i obrers, no addictes al GMN, Glorioso Movimiento Nacional. Les places de jutges del TOP es cobrien per jutges que es presentaven voluntàriament per fer aquesta feina. Don Antonio va posar al seu fill el nom d’Eduardo.
Això i moltes altres coses tenen la importància que li vulguem donar en funció del judici que ens mereixi el franquisme en el seu conjunt. És molt probable, que aquet judici sigui força diferent en funció del lloc i del temps. És segur que els que el vam viure íntegrament durant 40 anys i a Catalunya, ens costi entendre que a la resta d’Espanya -si més no la meitat dels ciutadans- en tinguin una visió tan distorsionada. Només se m’acut que deu ser perquè allà la meitat de la població va guanyar la guerra i solament la meitat la va perdre, mentre a Catalunya la va perdre tothom.
Abans pensava que tants anys de franquisme havia conformat el pensament dels ciutadans d’Espanya, però ara m’adono que era al revés que si la dictadura va durar tants anys fou perquè la seva ideologia, i la seva manera de fer i fins i tot amb el tarannà, coincidia amb una gran majoria d’espanyols.
Aquestes dues maneres tan oposades veure els mateixos fets, expliquen en una gran part, l’enorme dificultat d’arribar a enteniments que resultin mínimament satisfactoris per uns i altres.
Però difícil, no vol dir impossible. I els catalans tenim el gran avantatge que ja ho hem pensat.
18 de novembre de 2014.
dijous, 6 de novembre del 2014
L’altre “gran” partit polític.
Resulta prou evident que l’anomenat partit popular és inaprofitable per a la democràcia, ni admet cap reforma que el transformi en homologable. Cal necessariament que sigui substituït per una altra formació radicalment diferent. Si els ciutadans espanyols no són capaços de fer-ho, tindran problemes insolubles durant anys. Si algun dia pogués, preguntaria al Sr. Miquel Roca, si ha trobat resposta a la pregunta que feia fa uns trenta anys i que fins i tot donà títol al seu llibre “Per què no?”
Però ara volia parlar de “l’altre”. Del partit socialista. El primer que vull dir és que un partit socialista avui dia encara és necessari. Fins i tot indispensable. Això no vol dir que l’actual formació no necessiti una remodelació profunda, que en aquests moments sembla molt difícil de realitzar, però que la recent desaparició de l’escena de l’últim dinosaure protagonista de primera línia socialista de la trista transició, podria ser una bona oportunitat.
Seran prou valents per defensar sense embuts una República Federal, o continuaran amb ambigüitats que els portaran a fer companyia a l’altre “gran” partit? Per què el PSC, no aconsella, demana o exigeix que els seus socis d’allà entenguin que és l’únic camí que té sortida?
Ara, però els catalans ens preguntem: Cal que ens hi emmerdem en tots aquests fangars? Ens ho podem mirar des de la barrera?
En aquests moments no sé quina és la resposta correcta. Potser el que avui es veu confós en un futur no gaire llunyà ho veurem claríssim.
Així ho espero. De moment, diumenge, a votar.
6 de novembre de 2014.
Però ara volia parlar de “l’altre”. Del partit socialista. El primer que vull dir és que un partit socialista avui dia encara és necessari. Fins i tot indispensable. Això no vol dir que l’actual formació no necessiti una remodelació profunda, que en aquests moments sembla molt difícil de realitzar, però que la recent desaparició de l’escena de l’últim dinosaure protagonista de primera línia socialista de la trista transició, podria ser una bona oportunitat.
Seran prou valents per defensar sense embuts una República Federal, o continuaran amb ambigüitats que els portaran a fer companyia a l’altre “gran” partit? Per què el PSC, no aconsella, demana o exigeix que els seus socis d’allà entenguin que és l’únic camí que té sortida?
Ara, però els catalans ens preguntem: Cal que ens hi emmerdem en tots aquests fangars? Ens ho podem mirar des de la barrera?
En aquests moments no sé quina és la resposta correcta. Potser el que avui es veu confós en un futur no gaire llunyà ho veurem claríssim.
Així ho espero. De moment, diumenge, a votar.
6 de novembre de 2014.
dimarts, 4 de novembre del 2014
El gran dèficit.
El gran dèficit polític de la transició va ser la falta d’un partit conservador a nivell del conjunt de l’estat que no fos de paternitat franquista. Tant pel nom dels seus fundadors, com per la seva ideologia i la de la gran majoria dels seus prohoms i dels seus promotors econòmics.
Era inevitable que es passés d’un règim definit com a dictadura suavitzada per la corrupció a un altre que acabés sent una corrupció disfressada de democràcia. I la corrupció acaba derrotant la democràcia.
En aquests moments és de primera necessitat que el PP, desaparegui de primera línia de la política espanyola. Per a Catalunya, però encara és més necessari per a Espanya.
És cert que aquest partit està en greu perill, i com diuen els xinesos quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer.
La gran incògnita ni tan sols plantejada per ningú, si més no públicament, és qui omplirà el buit immens que deixarà. Perquè és indispensable l’existència d’un partit que representi el pensament de dretes, sigui més liberal o més conservador, però que estigui totalment alliberat del franquisme residual i no tan residual. Que pugui explicar la Història del segle vint sense amagar res. Que no esperi justícia argentina, per denunciar i condemnar.
La modernitat exigeix l’existència de partits d’esquerra valents i partits de dreta honestos. I també al reves. I uns i altres democràtics i intel•ligents.
De partits d’esquerra el panorama d’Espanya n’està farcit, de partits de dreta a banda del PP només n’hi ha dos de territorials, el PNB i CiU, i precisament de territoris que tenen un peu i mig a fora.
Aquest gran dèficit en la política espanyola d’una dreta culta, civilitzada i moderna no es veu com es podrà omplir. A l’horitzó no es veu cap senyal. Ni de fum.
3 de novembre de 2014.
Era inevitable que es passés d’un règim definit com a dictadura suavitzada per la corrupció a un altre que acabés sent una corrupció disfressada de democràcia. I la corrupció acaba derrotant la democràcia.
En aquests moments és de primera necessitat que el PP, desaparegui de primera línia de la política espanyola. Per a Catalunya, però encara és més necessari per a Espanya.
És cert que aquest partit està en greu perill, i com diuen els xinesos quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer.
La gran incògnita ni tan sols plantejada per ningú, si més no públicament, és qui omplirà el buit immens que deixarà. Perquè és indispensable l’existència d’un partit que representi el pensament de dretes, sigui més liberal o més conservador, però que estigui totalment alliberat del franquisme residual i no tan residual. Que pugui explicar la Història del segle vint sense amagar res. Que no esperi justícia argentina, per denunciar i condemnar.
La modernitat exigeix l’existència de partits d’esquerra valents i partits de dreta honestos. I també al reves. I uns i altres democràtics i intel•ligents.
De partits d’esquerra el panorama d’Espanya n’està farcit, de partits de dreta a banda del PP només n’hi ha dos de territorials, el PNB i CiU, i precisament de territoris que tenen un peu i mig a fora.
Aquest gran dèficit en la política espanyola d’una dreta culta, civilitzada i moderna no es veu com es podrà omplir. A l’horitzó no es veu cap senyal. Ni de fum.
3 de novembre de 2014.
diumenge, 2 de novembre del 2014
Em costa molt.
No ho puc entendre, de veritat. Fa molt de temps que em faig la pregunta. Com creuen a Madrid que acabarà el procés català?
N’hi ha uns que diuen que no existeix tal procés. S’ho creuen ells això encara que ho diguin cridant?
N’hi ha uns altres que afirmen que és només una jugada d’un o dos politics amb intencions partidistes.
Uns altres prediquen que s’ha enganyat el poble català, i se l’ha induït a demanar allò que no és bo per a ell mateix, i que mai havia desitjat. Això i altres coses molt més desagradables, francament insultants, sentim per aquí que es diuen a Madrid, i la primera cosa que em crida l’atenció és que davant de l’allau de soroll que ens arriba de la capital, de la resta del país només arribin veus sempre singulars, un president d’aquí, un bisbe d’allà, un pensador de més enllà… però que la gran riuada de paraules, amenaces, avisos, prohibicions, en diaris i en altres mitjans “d’opinió” vénen d’allò que tots entenem què vol dir, quan diem Madrid.
Intentant esbrinar què pensen de com acabarà tot plegat, no n’he tret mai l’aigua clara. Val a dir que ni bruta. No veig, no tan sols cap proposta per poc positiva que sigui, ni cap indici de cap on creuen que aniran les coses, aquestes tres o quatre cosetes -versió Mariano- que passen a Catalunya.
Potser que la nova onada de gestors de l’estat espanyol, liderats per la Sra. Saenz, hereus directes ideològicament i genealògicament del franquisme, però lliures del sentiment de culpa d’haver participat en primera línea en els crims de la dictadura com vam fer els seus pares, se senten tan segurs d’ells mateixos que estan cometent un pecat de supèrbia que obnubila la ment impedint veure cap altra realitat que no sigui la del seu entorn més proper.
Segurament estan més ben preparats que la generació anterior. Potser han participat menys en corrupcions. Saben més llengües -tampoc costa gaire- han llegit una mica més i tot plegat els fa sentir tan segurs que s’atreveixen a fer afirmacions categòriques, que només s’aguanten pel pes del poder de què gaudeixen.
Però tampoc saben on van ni on són. Xuten molt fort, però totes les pilotes van fora.
Escoltant a uns i altres, joves, o no tan joves i a vells, de dretes i de tortes, no hi ha forma d’intuir com pensen que acabarà tot plegat.
Suposo que deu ser perquè sóc una mica -és un eufemisme- sord.
1 de novembre de 2014.
N’hi ha uns que diuen que no existeix tal procés. S’ho creuen ells això encara que ho diguin cridant?
N’hi ha uns altres que afirmen que és només una jugada d’un o dos politics amb intencions partidistes.
Uns altres prediquen que s’ha enganyat el poble català, i se l’ha induït a demanar allò que no és bo per a ell mateix, i que mai havia desitjat. Això i altres coses molt més desagradables, francament insultants, sentim per aquí que es diuen a Madrid, i la primera cosa que em crida l’atenció és que davant de l’allau de soroll que ens arriba de la capital, de la resta del país només arribin veus sempre singulars, un president d’aquí, un bisbe d’allà, un pensador de més enllà… però que la gran riuada de paraules, amenaces, avisos, prohibicions, en diaris i en altres mitjans “d’opinió” vénen d’allò que tots entenem què vol dir, quan diem Madrid.
Intentant esbrinar què pensen de com acabarà tot plegat, no n’he tret mai l’aigua clara. Val a dir que ni bruta. No veig, no tan sols cap proposta per poc positiva que sigui, ni cap indici de cap on creuen que aniran les coses, aquestes tres o quatre cosetes -versió Mariano- que passen a Catalunya.
Potser que la nova onada de gestors de l’estat espanyol, liderats per la Sra. Saenz, hereus directes ideològicament i genealògicament del franquisme, però lliures del sentiment de culpa d’haver participat en primera línea en els crims de la dictadura com vam fer els seus pares, se senten tan segurs d’ells mateixos que estan cometent un pecat de supèrbia que obnubila la ment impedint veure cap altra realitat que no sigui la del seu entorn més proper.
Segurament estan més ben preparats que la generació anterior. Potser han participat menys en corrupcions. Saben més llengües -tampoc costa gaire- han llegit una mica més i tot plegat els fa sentir tan segurs que s’atreveixen a fer afirmacions categòriques, que només s’aguanten pel pes del poder de què gaudeixen.
Però tampoc saben on van ni on són. Xuten molt fort, però totes les pilotes van fora.
Escoltant a uns i altres, joves, o no tan joves i a vells, de dretes i de tortes, no hi ha forma d’intuir com pensen que acabarà tot plegat.
Suposo que deu ser perquè sóc una mica -és un eufemisme- sord.
1 de novembre de 2014.
divendres, 17 d’octubre del 2014
Travessar el riu.
Quan Mao, “el gran timoner” li deien, va morir va agafar el timó Deng Xiaoping. A aquest li van dir “el petit timoner”. No arribava al metre seixanta. Per què deu ser que les metàfores marineres funcionen tan bé en política? Tanco parèntesi.
Doncs bé, Deng deia que els xinesos havien de travessar el riu. Que continuar a la mateixa banda, era un suïcidi, (era una manera elegant de carregar-se el maoisme, que tothom maleïa però feia veure que no). Però matisava, havien de travessar el riu sense que els peus perdessin contacte amb el fons. Això era més que una metàfora, era una declaració de principis. En direm, mètode Deng.
Quan un ramat de búfals entén que la pastura a la seva banda de riu s’està esgotant i veu que allà lluny hi ha senyals d’un incendi al bosc, es posa a mirar a l’altra banda del riu i intueix que el color verd que hi veu és bo de trepitjar, només cal que un tro llunyà vagi seguit d’un altre més proper, per posar-se a córrer cap al riu, i sense pensar-s’hi més començar a travessar-lo. Alguns dels primers perden peu i es queden al fons del riu, i la resta del ramat passa per sobre dels seus cossos fins a l’altra banda. És un mètode, ràpid i eficaç. Però deixa víctimes. En direm, mètode búfal.
Un altre mètode en direm sistema Moisés. Et plantes davant del riu, aixeques els braços enlaire, i demanes al teu déu que aturi el riu una estoneta. De fet Moisés ho va fer així perquè no sabia prou geografia. D’haver-ne sabut, en arribar davant del mar Roig hauria seguit cap a l’esquerra, en direcció al Mediterrani i hauria arribat a la terra promesa a peu sec. Es veu que li havien dit a on havia d’anar, però no li van explicar bé el camí.
Segons la ciència més de moda aquest segle 21, la neurociència, cadascun de nosaltres entén, enfoca, analitza i decideix segons quin model de còrtex prefrontal ens ha tocat, i segons com anem de dopamina, -som el nostre cervell, afirmen categòricament- i com que en la nostra ignorància no ho podem discutir, va i ens ho creiem. Doncs, bé i a això volia arribar, a l’hora de travessar el riu cadascú de nosaltres trobarà més simpàtic, més factible, més eficaç qualsevol dels tres mètodes o de les seves variants. Val a dir que el tercer model anomenat Moisés no té gaires seguidors, ni variants atractives, però sempre hi ha homes de fe, si més no de bona fe.
En una cosa sí que coincidirem una bona majoria: cal travessar el riu.
16 d’octubre de 2014.
Doncs bé, Deng deia que els xinesos havien de travessar el riu. Que continuar a la mateixa banda, era un suïcidi, (era una manera elegant de carregar-se el maoisme, que tothom maleïa però feia veure que no). Però matisava, havien de travessar el riu sense que els peus perdessin contacte amb el fons. Això era més que una metàfora, era una declaració de principis. En direm, mètode Deng.
Quan un ramat de búfals entén que la pastura a la seva banda de riu s’està esgotant i veu que allà lluny hi ha senyals d’un incendi al bosc, es posa a mirar a l’altra banda del riu i intueix que el color verd que hi veu és bo de trepitjar, només cal que un tro llunyà vagi seguit d’un altre més proper, per posar-se a córrer cap al riu, i sense pensar-s’hi més començar a travessar-lo. Alguns dels primers perden peu i es queden al fons del riu, i la resta del ramat passa per sobre dels seus cossos fins a l’altra banda. És un mètode, ràpid i eficaç. Però deixa víctimes. En direm, mètode búfal.
Un altre mètode en direm sistema Moisés. Et plantes davant del riu, aixeques els braços enlaire, i demanes al teu déu que aturi el riu una estoneta. De fet Moisés ho va fer així perquè no sabia prou geografia. D’haver-ne sabut, en arribar davant del mar Roig hauria seguit cap a l’esquerra, en direcció al Mediterrani i hauria arribat a la terra promesa a peu sec. Es veu que li havien dit a on havia d’anar, però no li van explicar bé el camí.
Segons la ciència més de moda aquest segle 21, la neurociència, cadascun de nosaltres entén, enfoca, analitza i decideix segons quin model de còrtex prefrontal ens ha tocat, i segons com anem de dopamina, -som el nostre cervell, afirmen categòricament- i com que en la nostra ignorància no ho podem discutir, va i ens ho creiem. Doncs, bé i a això volia arribar, a l’hora de travessar el riu cadascú de nosaltres trobarà més simpàtic, més factible, més eficaç qualsevol dels tres mètodes o de les seves variants. Val a dir que el tercer model anomenat Moisés no té gaires seguidors, ni variants atractives, però sempre hi ha homes de fe, si més no de bona fe.
En una cosa sí que coincidirem una bona majoria: cal travessar el riu.
16 d’octubre de 2014.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)