dijous, 31 de maig del 2012

Errors forçats i errors no forçats.


Els cronistes de tennis avaluen les derrotes dels jugadors comptant si les faltes comeses són degudes al bon joc o major força del contrincant -error forçat- o a la  incapacitat pròpia -error no forçat- i atribueixen la derrota a aquest tipus d’error. 

La partida entre franquisme i democràcia anomenada transició en la conquesta del poder a llarg termini va ser guanyada pel franquisme -si més no ideològic i social- amb un simple tractament de maquillatge.

El primer i gran error forçat, el poble no tenia cap eina per evitar-lo, fou deixar conduir  tot el procés de canvi per dues persones -Suarez i Juan Carlos- d’alt contingut  franquista que havien jurat no feia gaire fidelitat als principis i lleis de Franco així com total submissió a la seva persona. Degudament  torturat pel seu gendre i família el dictador va morir. Les nacions  europees van beneir el que fos mentre no els emprenyéssim gaire. I la veritat sigui dita hi havia massa por i massa urgència per emprenyar. Aviat va deixar de sentir-se el crit dominant d’aquells dies:

“Espanya  -Manyana-   serà republicana “ és a dir, demà. I aquest va ser un altre error  forçat.

Però avui vull parlar del gran error no forçat que va cometre el poble de l’estat.

A les eleccions primeres suficientment democràtiques i a les successives, no va reeixir al conjunt de l’àmbit de tot l’estat cap partit en representació de la dreta de cap tipus que no fos de paternitat  franquista i fundat per un ministre de Franco. UCD i AP , al principi, i PP després. Els dos únics partits amb votants  de dreta i de paternitat no franquista, van ser , i continuen sent, el PNB i CiU.  Els dos d’àmbit autonòmic.

Què va passar i continua passant a la resta de l’estat? Tots els ciutadans conservadors, intel·lectuals i pensadors no d’esquerres, tots els professionals tots, tots ells, fins i tot empresaris grans o mitjos, els satisfà  que si no volen votar un  partit d’esquerra, no tenen més remei que votar neofranquisme o tardofranquista?

Tant impacte van fer 40 anys de franquisme  que no hi ha forma de desfranquitzar el país? O és tot el contrari, que el franquisme va durar 40 anys perquè a la dreta espanyola li agradaven molt les idees i els mètodes del règim? Com s’entén, sinó, la impossibilitat manifesta -sinó de perseguir-  com a mínim explicar els crims de 40 anys?

I això és un altre error no forçat que cometen  aquells que es diuen demòcrates.

                                31 de maig de 2012.

1 comentari:

  1. Recordes el fracàs que tingué la iniciativa d'un Partit Reformista, de centre-dreta-liberal ? Hi havia al front en Roca Junyent, Florentino Pérez, etc. El desastre va ser tan sonat que en cinquanta anys no hi haurà cap més iniciativa. Amb matisos, pocs, penso que tant els votants de PSOE com PP, pel que fa al concepte "España" estan tallats pel mateix patró "franquista".

    ResponElimina