Necessito un socialista. Per exemple el sr. Iceta, per fer-li unes poques preguntes, a veure si m’aclareixo.
Pregunto:
El model que vostè defensa per a Catalunya, s’assembla més al del sr. Alfonso Guerra o al del sr. Ernest Maragall? Quines competències en exclusiva reclama en matèria d’educació, cultura, llengua per a la Generalitat? En proposa alguna?
Catalunya cal que tingui reconeixement jurídic per poder recórrer a Tribunals Internacionals en els seus conflictes amb l’estat espanyol?
Quin grau d’autonomia -dic autonomia- necessita Catalunya sobre els seus recursos fiscals por poder sobreviure com a país i atendre les necessitats del seus ciutadans?
Com que suposo que totes aquestes preguntes ja se les ha fet, i potser fins i tot ja se les ha contestades, no estaria de més -i li asseguro que molts li agrairíem- que ens fes arribar no només què en pensa vostè, sinó que en pensen i qui són -si existeixen- els interlocutors necessaris més enllà de l’Ebre.
Amb mitja dotzena de noms significatius en tindríem prou, per fer boca.
Sense esperar cap resposta, però amb força respecte, necessitem un socialista.
19 de juny de 2015.
dissabte, 20 de juny del 2015
dijous, 18 de juny del 2015
El Mur.
Diu que diuen els xinesos “Quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar 20.000 homes disposats a empènyer”
A la política espanyola hi ha un mur que amenaça ruïna. El partit, herència directa del franquisme, fundat per un dels més significats ministres de la dictadura i format pels seus hereus biològics i ideològics. Durant 40 anys ha estat l’únic representant polític al conjunt de l’estat de tota classe de dretes espanyoles. De conservadors i liberals. De monàrquics i republicans. De lliurepensadors i d’ultramuntans. Tothom que no era esquerrós, si volia participar en política a l’estat espanyol no tenia més remei que jurar fidelitat a Génova 13, Madrid – España.
És altament probable que el mur s’esfondri. Si això passa -i no passarà més de pressa per més ganes que jo en tingui- quedarà al descobert tot el paisatge que amagava. No sabem què hi trobarem en aquest paisatge. Potser hi ha un desert. O potser una jungla. Vés a saber.
No és gaire esperançador, que durant els últims anys els dos únics intents que s’han produït per generar un nou partit de dretes d’abast estatal, hagin estat els engendrats per Rosa Díez i Albert Rivera, els dos mamant del desaparegut falangisme i nítidament anticatalans.
Tampoc és esperançador el silenci clamorós, que ens arriba de la capital i províncies -com deien els diaris franquistes- de noticies referents a alguna proposta, idea, insinuació ni rumor, que ens pugui fer creure que existeix algun grup amb cara i ulls que estigui treballant de cara a un futur que tot fa témer, somiar, inevitable.
El mur caurà -o bé quedarà reduït a un envà de totxana- i la capital no quedarà protegida dels vents que li arribaran del nord ni de llevant.
Hi seran a temps de construir parets fermes amb fonaments sòlids sobre terreny netejat a fons de tota putrefacció?
Seran prou valents de fer un acte de confiança en el seu propi poble, començant per preguntar-li amb claredat si vol una República?
Hi haurà finalment una condemna de tot allò que va fer i va significar el franquisme?
Per si no tenen temps o voluntat o saviesa suficient de fer tot això, espero de tot cor que ens allunyem prou de presa i prou lluny perquè, no ens arribi ni tan sols la polseguera que produirà la caiguda del mur.
17 de juny de 2015.
A la política espanyola hi ha un mur que amenaça ruïna. El partit, herència directa del franquisme, fundat per un dels més significats ministres de la dictadura i format pels seus hereus biològics i ideològics. Durant 40 anys ha estat l’únic representant polític al conjunt de l’estat de tota classe de dretes espanyoles. De conservadors i liberals. De monàrquics i republicans. De lliurepensadors i d’ultramuntans. Tothom que no era esquerrós, si volia participar en política a l’estat espanyol no tenia més remei que jurar fidelitat a Génova 13, Madrid – España.
És altament probable que el mur s’esfondri. Si això passa -i no passarà més de pressa per més ganes que jo en tingui- quedarà al descobert tot el paisatge que amagava. No sabem què hi trobarem en aquest paisatge. Potser hi ha un desert. O potser una jungla. Vés a saber.
No és gaire esperançador, que durant els últims anys els dos únics intents que s’han produït per generar un nou partit de dretes d’abast estatal, hagin estat els engendrats per Rosa Díez i Albert Rivera, els dos mamant del desaparegut falangisme i nítidament anticatalans.
Tampoc és esperançador el silenci clamorós, que ens arriba de la capital i províncies -com deien els diaris franquistes- de noticies referents a alguna proposta, idea, insinuació ni rumor, que ens pugui fer creure que existeix algun grup amb cara i ulls que estigui treballant de cara a un futur que tot fa témer, somiar, inevitable.
El mur caurà -o bé quedarà reduït a un envà de totxana- i la capital no quedarà protegida dels vents que li arribaran del nord ni de llevant.
Hi seran a temps de construir parets fermes amb fonaments sòlids sobre terreny netejat a fons de tota putrefacció?
Seran prou valents de fer un acte de confiança en el seu propi poble, començant per preguntar-li amb claredat si vol una República?
Hi haurà finalment una condemna de tot allò que va fer i va significar el franquisme?
Per si no tenen temps o voluntat o saviesa suficient de fer tot això, espero de tot cor que ens allunyem prou de presa i prou lluny perquè, no ens arribi ni tan sols la polseguera que produirà la caiguda del mur.
17 de juny de 2015.
dimarts, 9 de juny del 2015
Sr. Iceta, Sr. Duran.
La mateixa carta em serveix pels dos. No tinc cap dubte que vostès dos són persones qualificades. Possiblement, altament qualificades. Tenen grans coneixements politics i els suposo una coherència intel•lectual amb els seus respectius posicionaments. Coneixen, amb tota seguretat, moltes persones amb poder tant polític com econòmic i segurament també acadèmic tant a Barcelona com a Madrid.
Tant un com l’altre insisteixen en què cal dialogar, que cal trobar un acord entre persones, entitats i institucions d’allà i d’aquí.
Els demano que diguin els noms de tres o quatre persones significatives i si pot ser amb poder polític, tant de la dreta com de l’esquerra madrilenya que estiguin disposats a parlar seriosament d’aquest tema. No només que diguin que n’han de parlar els altres, sinó que ells en volen parlar i què en volen dir.
També els demano, que si coneixen alguna institució de prestigi, o entitat acadèmica o universitària, que vostès saben que el tema els interessa, ens facin arribar als ciutadans de Catalunya, quin és el seu pensament.
Molts de nosaltres, tenim la sensació que des de Madrid ens veuen com heretges que cal convertir, si convé amb un “auto sacramental” o com empestats que necessiten passar una altra quarantena (d’anys, s’entén).
Seria d’agrair, que si se’n senten capaços ens facin arribar una mica d’aire fresc, i d’idees poc escoltades fins ara, expressades en veu alta, per persones significades, si pot ser una mica amables i fins i tot comprensives, lliures de la dogmatitis aguda dominant, perquè en cas contrari seguirem tement que vostès saben perfectament que, com una vegada em va dir el senyor Joan Rigol “Antoni, no hi ha res a fer, és picar en ferro fred”.
8 de juny de 2015.
Tant un com l’altre insisteixen en què cal dialogar, que cal trobar un acord entre persones, entitats i institucions d’allà i d’aquí.
Els demano que diguin els noms de tres o quatre persones significatives i si pot ser amb poder polític, tant de la dreta com de l’esquerra madrilenya que estiguin disposats a parlar seriosament d’aquest tema. No només que diguin que n’han de parlar els altres, sinó que ells en volen parlar i què en volen dir.
També els demano, que si coneixen alguna institució de prestigi, o entitat acadèmica o universitària, que vostès saben que el tema els interessa, ens facin arribar als ciutadans de Catalunya, quin és el seu pensament.
Molts de nosaltres, tenim la sensació que des de Madrid ens veuen com heretges que cal convertir, si convé amb un “auto sacramental” o com empestats que necessiten passar una altra quarantena (d’anys, s’entén).
Seria d’agrair, que si se’n senten capaços ens facin arribar una mica d’aire fresc, i d’idees poc escoltades fins ara, expressades en veu alta, per persones significades, si pot ser una mica amables i fins i tot comprensives, lliures de la dogmatitis aguda dominant, perquè en cas contrari seguirem tement que vostès saben perfectament que, com una vegada em va dir el senyor Joan Rigol “Antoni, no hi ha res a fer, és picar en ferro fred”.
8 de juny de 2015.
diumenge, 7 de juny del 2015
Líder, guia, o què?
Resulta que si volem travessar un desert, o creuar un riu o anar d’Aigües Tortes a sant Maurici pel Portilló d’Espot, el viatge serà més tranquil si hi ha un guia. També resulta que Moisés va prendre unes emprenyades de ca l’ample durant el viatge gràcies als seus fidels seguidors.
Un dels hàbits humans més consistents és lapidar els profetes, crucificar els redemptors, fer la vida impossible als líders, i segons els psiquiatres matar el pare, tot i saber que si no hi ha pare no hi ha fill.
És possible que guies, profetes, líders i pares, es vulguin atribuir més mèrits dels que els corresponen, però també és certs que sense guies, profetes, líders i pares (ja sé que faig trampa posant-los tots al mateix sac) el camí seria més erràtic, potser més divertit i segur més perillós.
Allí on vull arribar és a constatar que és millor tenir un guia que no tenir-lo. Que no hi ha cap líder imprescindible. Que el model més poc desitjable és el de pastor.
La millor definició de líder és; aquell que està disposat a córrer davant d’un conjunt de persones que volen anar en una direcció determinada o a un lloc concret. La seva missió més important és atreure sobre ell tots els atacs, totes les culpes fins i tot tots els insults dels contraris, adversaris i enemics del projecte. Fer de parallamps.
És més important que la seva imatge sigui sòlida encara que no sigui prou agradable o simpàtica. Ni tan sols és necessari una plena coincidència d’ideals.
És molt necessari que aquesta imatge sigui valorada -tant hi fa que positivament com negativament- pel món exterior ni amic ni enemic.
Del mostrari de candidats a ocupar aquest lloc “hic et nunc” el que s’ajusta més a aquestes condicions, al meu parer, és Artur Mas i Gabarró.
Que voleu que us digui.
5 de Juny de 2015.
Un dels hàbits humans més consistents és lapidar els profetes, crucificar els redemptors, fer la vida impossible als líders, i segons els psiquiatres matar el pare, tot i saber que si no hi ha pare no hi ha fill.
És possible que guies, profetes, líders i pares, es vulguin atribuir més mèrits dels que els corresponen, però també és certs que sense guies, profetes, líders i pares (ja sé que faig trampa posant-los tots al mateix sac) el camí seria més erràtic, potser més divertit i segur més perillós.
Allí on vull arribar és a constatar que és millor tenir un guia que no tenir-lo. Que no hi ha cap líder imprescindible. Que el model més poc desitjable és el de pastor.
La millor definició de líder és; aquell que està disposat a córrer davant d’un conjunt de persones que volen anar en una direcció determinada o a un lloc concret. La seva missió més important és atreure sobre ell tots els atacs, totes les culpes fins i tot tots els insults dels contraris, adversaris i enemics del projecte. Fer de parallamps.
És més important que la seva imatge sigui sòlida encara que no sigui prou agradable o simpàtica. Ni tan sols és necessari una plena coincidència d’ideals.
És molt necessari que aquesta imatge sigui valorada -tant hi fa que positivament com negativament- pel món exterior ni amic ni enemic.
Del mostrari de candidats a ocupar aquest lloc “hic et nunc” el que s’ajusta més a aquestes condicions, al meu parer, és Artur Mas i Gabarró.
Que voleu que us digui.
5 de Juny de 2015.
dijous, 4 de juny del 2015
Benvingudes.
Optimista com sóc de mena dono la benvinguda més o menys cordial a les dues alcaldesses per antonomàsia. Barcelona i Madrid, i en aquest ordre.
No puc negar, que sentir declamar a l’esperança d’Espanya el seu “2 de mayo” particular:
Oigo patria tu aflicción
Y escucho el triste concierto
Que forman tocando a muerto
Pablo Iglesias y Errejón.
Em produeix una maligna quasi alegria. Com qui sent pitar.
Però no és per això que dono la benvinguda a les dignes representants dels que diuen que poden. Han demostrat que poden. Que poden guanyar unes votacions força democràtiques. De fet el màxim democràtic que podem fer les coses al nostre país.
Entre les dues hi ha grans diferències de personalitat, de formació, de capacitats en camps molt diferents, però m’atreveixo a dir que les dues són honestes intel•lectualment, coherents emocionalment amb el seus pobles, i, i això ho remarco, tan demòcrates com la gran majoria de governants (això últim no sé ben bé si és un elogi).
Podem, diuen. I han pogut guanyar unes eleccions. Ara vindrà la segona part del podem. Desitjo de tot cor, que sí que puguin realitzar una part del seu programa, per petita que sigui, perquè en fa molta falta i sobretot espero que al mateix temps anem prenent consciència tots plegats, uns que no tot el que hem fet fins ara estava prou ben fet, i ells que no tot el que s’ha fet fins ara estava mal fet.
El fet que la noia que pot ser l’alcaldessa de Barcelona hagi nascut al mateix barri que els meus fills i el mateix any que el petit de casa, em fa semblar una mica paternal (ista). Però no és aquesta la causa del meu moderat optimisme. Crec que és positiu per a Catalunya i per a la seva voluntat de ser lliure, que la feina que ha fet la CUP, a moltes ciutats mitjanes del país, es faci en ambients metropolitans, encara que no tingui la mateixa nitidesa.
Cal entendre que en el conjunt de l’estat la suavització de les postures anticatalanes només pot venir per una nova esquerra. No està garantit però és l’única possibilitat.
La dreta espanyola està en mans del tardo franquisme poc evolucionat, sense cap possibilitat de canvi en cap sentit. Té totes les estructures mentals, ideològiques i biològiques del nacionalcatolicisme que va impregnar la dictadura de Franco. Ara li ha sortit un competidor, hereu directe de l’altra branca de la dictadura: el falangisme. L’actual Rivera (Albert) ha adoptat com a màxim lema de la seva ideologia el mateix que va predicar l’anterior Rivera (José Antonio) “España es una unidad de destino en lo universal”. I aquest lema agrada força a persones nostàlgiques de la “revolución pendiente” que l’altra branca del franquisme els va impedir portar a terme. Però el seu bagatge no dóna per més.
Ara veurem com per les espanyes es van robant vots, entre ells dos, mentre que a casa nostra per culpa de Vazquez Montalban, pensarem que allò que deia la frase era “Espanya es una unidad de desatino en lo universal”.
I esperarem -però no gaire- que sigui la nova esquerra qui l’encerti una mica més.
3 de juny de 2015.
No puc negar, que sentir declamar a l’esperança d’Espanya el seu “2 de mayo” particular:
Oigo patria tu aflicción
Y escucho el triste concierto
Que forman tocando a muerto
Pablo Iglesias y Errejón.
Em produeix una maligna quasi alegria. Com qui sent pitar.
Però no és per això que dono la benvinguda a les dignes representants dels que diuen que poden. Han demostrat que poden. Que poden guanyar unes votacions força democràtiques. De fet el màxim democràtic que podem fer les coses al nostre país.
Entre les dues hi ha grans diferències de personalitat, de formació, de capacitats en camps molt diferents, però m’atreveixo a dir que les dues són honestes intel•lectualment, coherents emocionalment amb el seus pobles, i, i això ho remarco, tan demòcrates com la gran majoria de governants (això últim no sé ben bé si és un elogi).
Podem, diuen. I han pogut guanyar unes eleccions. Ara vindrà la segona part del podem. Desitjo de tot cor, que sí que puguin realitzar una part del seu programa, per petita que sigui, perquè en fa molta falta i sobretot espero que al mateix temps anem prenent consciència tots plegats, uns que no tot el que hem fet fins ara estava prou ben fet, i ells que no tot el que s’ha fet fins ara estava mal fet.
El fet que la noia que pot ser l’alcaldessa de Barcelona hagi nascut al mateix barri que els meus fills i el mateix any que el petit de casa, em fa semblar una mica paternal (ista). Però no és aquesta la causa del meu moderat optimisme. Crec que és positiu per a Catalunya i per a la seva voluntat de ser lliure, que la feina que ha fet la CUP, a moltes ciutats mitjanes del país, es faci en ambients metropolitans, encara que no tingui la mateixa nitidesa.
Cal entendre que en el conjunt de l’estat la suavització de les postures anticatalanes només pot venir per una nova esquerra. No està garantit però és l’única possibilitat.
La dreta espanyola està en mans del tardo franquisme poc evolucionat, sense cap possibilitat de canvi en cap sentit. Té totes les estructures mentals, ideològiques i biològiques del nacionalcatolicisme que va impregnar la dictadura de Franco. Ara li ha sortit un competidor, hereu directe de l’altra branca de la dictadura: el falangisme. L’actual Rivera (Albert) ha adoptat com a màxim lema de la seva ideologia el mateix que va predicar l’anterior Rivera (José Antonio) “España es una unidad de destino en lo universal”. I aquest lema agrada força a persones nostàlgiques de la “revolución pendiente” que l’altra branca del franquisme els va impedir portar a terme. Però el seu bagatge no dóna per més.
Ara veurem com per les espanyes es van robant vots, entre ells dos, mentre que a casa nostra per culpa de Vazquez Montalban, pensarem que allò que deia la frase era “Espanya es una unidad de desatino en lo universal”.
I esperarem -però no gaire- que sigui la nova esquerra qui l’encerti una mica més.
3 de juny de 2015.
divendres, 22 de maig del 2015
Sotmesa o compromesa.
Tard o d’hora el dilema es plantejarà amb tota contundència.
Què és millor per a Espanya, una Catalunya sotmesa a l’estat espanyol o una Catalunya compromesa amb els ciutadans de tot Espanya. Perquè les dues coses alhora resulten inviables. Si els catalans o una part significativa d’ells se senten sotmesos, el seu compromís amb els andalusos o gallecs, murcians o extremenys, perdrà intensitat constantment. I inexorablement.
Serveix de ben poc discutir si el dilema és real o imaginari. En sociologia o religió o política té força de veritat allò que molta gent creu que és veritat. Sobretot quan el contingut de veritat d’una creença és tan gran com creure que Catalunya no té el grau de llibertat que necessita i que gaudeix de totes les condicions exigibles per tenir.
La llibertat de què parlo és aquella que es deriva de tenir totes aquelles competències amb plenitud i exclusivitat, necessàries pel millor funcionament possible d’un país. A més del reconeixement jurídic d’aquestes competències cal disposar dels instruments convenients pel seu exercici, i dels mitjans per fer funcionar aquest instrument.
La distribució actual és la següent com tothom sap. Al centre de la península Ibérica existeix una aglomeració urbana de 600 km. quadrats i 2 milions vuit-cents mil habitants que conté totes, absolutament totes les institucions de poder en el grau màxim. Com exemple, que pot semblar de segon ordre, però significatiu, existeixen a Espanya uns organismes anomenats Institutos Nacionales de… indústria, comerç, pesca, boscos etc. que ho regulen i controlen tot, fins una dotzena, tots ubicats en aquell lloc, excepte un dedicat a l’espai exterior, no exterior a l’estat espanyol sinó a l’exterior, exterior, que està ubicat a les Canàries, perquè el cel és més net, perquè està més a prop de l’equador i sobretot perquè està finançat per Europa, que els va dir als madrilenyistes que prou conyes.
Continuant amb la geografia. Imagineu, i si no teniu prou imaginació agafeu un mapa, el triangle que té per vèrtex Terrassa, Mataró i Castelldefels. És un triangle rectangle. Terrassa i Mataró estan al mateix paral•lel, i Terrassa i Castelldefels al mateix meridià. Un catet d’aquest triangle fa 30 km, i l’altre 40. És a dir la superfície del triangle és de 600 km. quadrats i hi viuen prop de 4 milions de persones.
En aquest triangle, no cal recordar-ho, no hi radica cap entitat amb competències reals. Però hi radica la més gran potencialitat, econòmica, cultural, social, científica, turística etc. de tota la península, i una de les més grans d’Europa.
El desequilibri és tan manifest, que era inevitable que explotés amb tota la seva força en el moment que els ciutadans de Catalunya en prenguessin consciència.
Aquest moment ha arribat.
Què és millor per a Espanya, una Catalunya sotmesa a l’estat espanyol o una Catalunya compromesa amb els ciutadans de tot Espanya. Perquè les dues coses alhora resulten inviables. Si els catalans o una part significativa d’ells se senten sotmesos, el seu compromís amb els andalusos o gallecs, murcians o extremenys, perdrà intensitat constantment. I inexorablement.
Serveix de ben poc discutir si el dilema és real o imaginari. En sociologia o religió o política té força de veritat allò que molta gent creu que és veritat. Sobretot quan el contingut de veritat d’una creença és tan gran com creure que Catalunya no té el grau de llibertat que necessita i que gaudeix de totes les condicions exigibles per tenir.
La llibertat de què parlo és aquella que es deriva de tenir totes aquelles competències amb plenitud i exclusivitat, necessàries pel millor funcionament possible d’un país. A més del reconeixement jurídic d’aquestes competències cal disposar dels instruments convenients pel seu exercici, i dels mitjans per fer funcionar aquest instrument.
La distribució actual és la següent com tothom sap. Al centre de la península Ibérica existeix una aglomeració urbana de 600 km. quadrats i 2 milions vuit-cents mil habitants que conté totes, absolutament totes les institucions de poder en el grau màxim. Com exemple, que pot semblar de segon ordre, però significatiu, existeixen a Espanya uns organismes anomenats Institutos Nacionales de… indústria, comerç, pesca, boscos etc. que ho regulen i controlen tot, fins una dotzena, tots ubicats en aquell lloc, excepte un dedicat a l’espai exterior, no exterior a l’estat espanyol sinó a l’exterior, exterior, que està ubicat a les Canàries, perquè el cel és més net, perquè està més a prop de l’equador i sobretot perquè està finançat per Europa, que els va dir als madrilenyistes que prou conyes.
Continuant amb la geografia. Imagineu, i si no teniu prou imaginació agafeu un mapa, el triangle que té per vèrtex Terrassa, Mataró i Castelldefels. És un triangle rectangle. Terrassa i Mataró estan al mateix paral•lel, i Terrassa i Castelldefels al mateix meridià. Un catet d’aquest triangle fa 30 km, i l’altre 40. És a dir la superfície del triangle és de 600 km. quadrats i hi viuen prop de 4 milions de persones.
En aquest triangle, no cal recordar-ho, no hi radica cap entitat amb competències reals. Però hi radica la més gran potencialitat, econòmica, cultural, social, científica, turística etc. de tota la península, i una de les més grans d’Europa.
El desequilibri és tan manifest, que era inevitable que explotés amb tota la seva força en el moment que els ciutadans de Catalunya en prenguessin consciència.
Aquest moment ha arribat.
divendres, 15 de maig del 2015
Parlem? Amb qui?
Segurament a molts espanyols se’ls fa difícil parlar amb Catalunya. Les raons ells se les sabran, el que sí jo sé són les raons per les quals a molts catalans se’ns fa impossible parlar amb Espanya.
Per començar no podem entendre que cap autoritat política ni cultural ni mediàtica ni de cap mena hagi fet els últims 40 anys una condemna total del franquisme. Quan es va morir el vell assassí i van començar a aparèixer cares noves a la tele, li deia a la meva família: ara aquest senyor farà un discurs de desfranquitzacio. Recordava que feia poc a Rússia, Krusxev havia fet els seu discurs de desestalinització. Estava segur que algú faria una cosa semblant a Madrid. Primer pensava que seria aquell que deia que podia prometre i prometia, després aquell altre que afirmava que era demòcrata de tota la vida després d’haver jurat fidelitat poc abans a tot el contrari. Res de res. La gran decepció la vaig tenir quan van arribar al poder l’any 82 amb majoria absoluta els suposats antifranquistes. Ni discurs de desfranquització ni res que s’hi assemblés.
La segona raó és que no podem entendre com és que es doni per bona 30 anys després una constitució sense haver convocat corts constituents, per un parlament elegit semi democràticament i aprovada en un ambient dominat per la por i la urgència.
Bona part dels catalans no entenem que s’imposés sense cap anàlisi, ni discussió democràtica una monarquia, nítidament franquista, sense cap opció a preferir un cap d’estat elegit pel poble.
Deu ser falta d’imaginació per part nostra, però no som capaços ni de somiar un partit polític espanyol que faci alguna proposta sobre competències plenes i exclusives per a la Generalitat en educació, cultura, llengua, esports i en tot allò que afecta solament a ciutadans de Catalunya.
Podríem parlar d’economia, i potser també d’infraestructures, i de deute, i de fiscalitat, sempre que es fes en una taula rodona entre socis iguals, i que tinguin allò que és fonamental en tota negociació el dret a aixecar-se de la cadira.
Així i tot, la gran dificultat, al meu entendre insalvable és que abans de començar a parlar, cal un reconeixement recíproc que l’altra part té l’entitat jurídica necessària i suficient.
Parlem? Amb qui? De què?
M’agradaria molt que algú fiable d’entre els que insisteixen que s’ha de parlar abans de fer cap pas, intentés dibuixar, encara que fos una mica borrós,un panorama creïble.
Ja ho sabem que s’ha de parlar. Però després de fer el pas, no abans. Abans és impossible.
14 de maig de 2015.
Per començar no podem entendre que cap autoritat política ni cultural ni mediàtica ni de cap mena hagi fet els últims 40 anys una condemna total del franquisme. Quan es va morir el vell assassí i van començar a aparèixer cares noves a la tele, li deia a la meva família: ara aquest senyor farà un discurs de desfranquitzacio. Recordava que feia poc a Rússia, Krusxev havia fet els seu discurs de desestalinització. Estava segur que algú faria una cosa semblant a Madrid. Primer pensava que seria aquell que deia que podia prometre i prometia, després aquell altre que afirmava que era demòcrata de tota la vida després d’haver jurat fidelitat poc abans a tot el contrari. Res de res. La gran decepció la vaig tenir quan van arribar al poder l’any 82 amb majoria absoluta els suposats antifranquistes. Ni discurs de desfranquització ni res que s’hi assemblés.
La segona raó és que no podem entendre com és que es doni per bona 30 anys després una constitució sense haver convocat corts constituents, per un parlament elegit semi democràticament i aprovada en un ambient dominat per la por i la urgència.
Bona part dels catalans no entenem que s’imposés sense cap anàlisi, ni discussió democràtica una monarquia, nítidament franquista, sense cap opció a preferir un cap d’estat elegit pel poble.
Deu ser falta d’imaginació per part nostra, però no som capaços ni de somiar un partit polític espanyol que faci alguna proposta sobre competències plenes i exclusives per a la Generalitat en educació, cultura, llengua, esports i en tot allò que afecta solament a ciutadans de Catalunya.
Podríem parlar d’economia, i potser també d’infraestructures, i de deute, i de fiscalitat, sempre que es fes en una taula rodona entre socis iguals, i que tinguin allò que és fonamental en tota negociació el dret a aixecar-se de la cadira.
Així i tot, la gran dificultat, al meu entendre insalvable és que abans de començar a parlar, cal un reconeixement recíproc que l’altra part té l’entitat jurídica necessària i suficient.
Parlem? Amb qui? De què?
M’agradaria molt que algú fiable d’entre els que insisteixen que s’ha de parlar abans de fer cap pas, intentés dibuixar, encara que fos una mica borrós,un panorama creïble.
Ja ho sabem que s’ha de parlar. Però després de fer el pas, no abans. Abans és impossible.
14 de maig de 2015.
dilluns, 11 de maig del 2015
Símptoma Wert.
Tots els ciutadans de Catalunya coneixem, usem i parlem castellà. Cap ciutadà de Catalunya vol renunciar a dominar una eina, que li resulta molt útil.
Tots els estudiants de tots els nivells aprenen, usen i acaben coneixent la llengua castellana amb el mateix grau que els estudiants de l’estat espanyol. Cap legislador català, elegit democràticament, canviarà aquesta situació.
Què pretén el sr. Wert? Evidentment no pretén que el coneixement del castellà superi l’actual nivell a Catalunya ni enlloc del territori en què té jurisdicció. Allò que busca és que disminueixi el coneixement del català.
Que això ho pretengui un representant significat del nacionalisme espanyol ho trobem comprensible, -si políticament és raonable o no, ho deixarem estar- perquè l’espanyolització que ell vol imposar als nens catalans, és la mateixa a què han estat sotmesos els nens no castellans més o menys des d’Olivares i el seu agent cultural, Quevedo. 400 anys de culturització són molts anys.
Que un habitant de Madrid tingui clar que la llengua catalana en el millor dels casos és prescindible, i que sempre és un inconvenient per al model d’estat que no acaben de poder construir, és explicable però no justificable. Que un ”Ciutadà” que viu i treballa a Catalunya, lluiti perquè el coneixement de la llengua catalana disminueixi no és ni justificable ni explicable, si no és amb arguments psiquiàtrics.
Es fa difícil, diuen allà els més sensats, entendre que si tant els catalans com els governs de l’estat, volen coses tan similars -que tots els ciutadans dominin la llengua castellana- hi hagi aquest rebuig tan exagerat a les propostes ministerials.
La resposta és senzilla. Allò que una persona o un poble vol fer lliurement, lluitarà per no fer-la si l’obliguen a fer-la per imposició forçada.
Més enllà d’allò que es fa, hi ha la necessitat vital de fer-ho amb llibertat.
La part de la humanitat que ha contribuït més a tota classe de progrés, és aquella que ha optat per córrer el risc d’equivocar-se en llibertat.
Això del sr. Wert és el símptoma de la real necessitat de demostrar qui mana. És indiferent el tema, no importa el resultat, allò que és fonamental és evidenciar que “ells” tenen el poder, tot el poder. Que no volen, ni poden acceptar cap interferència en la seva gestió sobirana (aquesta és la paraula màgica), perquè en el moment que acceptin que la relació amb Catalunya no ha de ser la relació: sobirà/súbdit, s’haurà acabat l’Edat mitjana en què estan instal•lats. Mentalment i políticament
Tots els estudiants de tots els nivells aprenen, usen i acaben coneixent la llengua castellana amb el mateix grau que els estudiants de l’estat espanyol. Cap legislador català, elegit democràticament, canviarà aquesta situació.
Què pretén el sr. Wert? Evidentment no pretén que el coneixement del castellà superi l’actual nivell a Catalunya ni enlloc del territori en què té jurisdicció. Allò que busca és que disminueixi el coneixement del català.
Que això ho pretengui un representant significat del nacionalisme espanyol ho trobem comprensible, -si políticament és raonable o no, ho deixarem estar- perquè l’espanyolització que ell vol imposar als nens catalans, és la mateixa a què han estat sotmesos els nens no castellans més o menys des d’Olivares i el seu agent cultural, Quevedo. 400 anys de culturització són molts anys.
Que un habitant de Madrid tingui clar que la llengua catalana en el millor dels casos és prescindible, i que sempre és un inconvenient per al model d’estat que no acaben de poder construir, és explicable però no justificable. Que un ”Ciutadà” que viu i treballa a Catalunya, lluiti perquè el coneixement de la llengua catalana disminueixi no és ni justificable ni explicable, si no és amb arguments psiquiàtrics.
Es fa difícil, diuen allà els més sensats, entendre que si tant els catalans com els governs de l’estat, volen coses tan similars -que tots els ciutadans dominin la llengua castellana- hi hagi aquest rebuig tan exagerat a les propostes ministerials.
La resposta és senzilla. Allò que una persona o un poble vol fer lliurement, lluitarà per no fer-la si l’obliguen a fer-la per imposició forçada.
Més enllà d’allò que es fa, hi ha la necessitat vital de fer-ho amb llibertat.
La part de la humanitat que ha contribuït més a tota classe de progrés, és aquella que ha optat per córrer el risc d’equivocar-se en llibertat.
Això del sr. Wert és el símptoma de la real necessitat de demostrar qui mana. És indiferent el tema, no importa el resultat, allò que és fonamental és evidenciar que “ells” tenen el poder, tot el poder. Que no volen, ni poden acceptar cap interferència en la seva gestió sobirana (aquesta és la paraula màgica), perquè en el moment que acceptin que la relació amb Catalunya no ha de ser la relació: sobirà/súbdit, s’haurà acabat l’Edat mitjana en què estan instal•lats. Mentalment i políticament
diumenge, 3 de maig del 2015
Carreró sense sortida.
Diuen i repeteixen les altes instàncies marianistes que el poble català està abocat a anar a parar a un carreró sense sortida, i com que hi haurem d’anar el dia 28 de setembre convé que ho analitzem.
Els carrerons amb sortida o sense, fan d’ample a tot estirar 4 metres. És a dir que hi caben de costat 5 persones. Cada metre hi ha dues files, posem.
Això significa que a cada metre de carreró hi caben deu persones. Pel cap baix hi anirem dos milions com sempre. Caldrà doncs que el carreró faci dos-cents mil metres de llarg, o sia 200 quilometres. Això sí sense sortida per tant farà falta que les parets tinguin 4 metres d’alçada. Total 400.000 metres de paret de 4 metres són un milió sis-cents mil metres quadrats de paret de 15 –suposo que no faran envans- que ACS, la constructora de Florentino tot i haver cobrat la indemnització d’aquell forat que va fer per emmagatzemar gas i que en comptes de “castor” li va sortir ornitorinc, haurà de demanar als seus amics que estan construint el canal de Panamà que li donin una cop de mà.
Per altra banda hi ha el costum entre molts catalans de fer castells, torres i pilars. Fent un petit castell de dos de cinc cada mig quilòmetre en faríem 400 i no necessitaríem més de 4000 castellers, que a casa nostra és una misèria, i amb una mica de sort, molt aviat no quedaria ningú al carreró.
Per entretenir el personal i aprofitant que tenim el Juanjo, entre nosaltres, quan pugés a dalt de la paret declamaria de cara a Madrid el clàssic:
Estos, Mariano, ay dolor que ves ahora
Campos de soledad, mustio collado
Fueron un dia Génova famosa…
Podria continuar escrivint bestieses una bona estona, perquè com més grossa és la bajanada inspiradora i més poderosa la veu que la proclama, més ganes té un de buidar el pap.
Un altre dia explicaré la feina que vaig tenir per trobar on col•locar Vilanova, quan el senyor Margallo ens va anunciar que Catalunya quedaria fora d’Europa, de totes totes.
La meva convicció que la partida està guanyada mentre mani el PP es reforça cada vegada que constato la precarietat dels arguments que els seus dirigents utilitzen. I de moment no es veu cap altra alternativa més intel•ligent.
Tot depèn de nosaltres i només de nosaltres.
30 d’abril de 2015
Els carrerons amb sortida o sense, fan d’ample a tot estirar 4 metres. És a dir que hi caben de costat 5 persones. Cada metre hi ha dues files, posem.
Això significa que a cada metre de carreró hi caben deu persones. Pel cap baix hi anirem dos milions com sempre. Caldrà doncs que el carreró faci dos-cents mil metres de llarg, o sia 200 quilometres. Això sí sense sortida per tant farà falta que les parets tinguin 4 metres d’alçada. Total 400.000 metres de paret de 4 metres són un milió sis-cents mil metres quadrats de paret de 15 –suposo que no faran envans- que ACS, la constructora de Florentino tot i haver cobrat la indemnització d’aquell forat que va fer per emmagatzemar gas i que en comptes de “castor” li va sortir ornitorinc, haurà de demanar als seus amics que estan construint el canal de Panamà que li donin una cop de mà.
Per altra banda hi ha el costum entre molts catalans de fer castells, torres i pilars. Fent un petit castell de dos de cinc cada mig quilòmetre en faríem 400 i no necessitaríem més de 4000 castellers, que a casa nostra és una misèria, i amb una mica de sort, molt aviat no quedaria ningú al carreró.
Per entretenir el personal i aprofitant que tenim el Juanjo, entre nosaltres, quan pugés a dalt de la paret declamaria de cara a Madrid el clàssic:
Estos, Mariano, ay dolor que ves ahora
Campos de soledad, mustio collado
Fueron un dia Génova famosa…
Podria continuar escrivint bestieses una bona estona, perquè com més grossa és la bajanada inspiradora i més poderosa la veu que la proclama, més ganes té un de buidar el pap.
Un altre dia explicaré la feina que vaig tenir per trobar on col•locar Vilanova, quan el senyor Margallo ens va anunciar que Catalunya quedaria fora d’Europa, de totes totes.
La meva convicció que la partida està guanyada mentre mani el PP es reforça cada vegada que constato la precarietat dels arguments que els seus dirigents utilitzen. I de moment no es veu cap altra alternativa més intel•ligent.
Tot depèn de nosaltres i només de nosaltres.
30 d’abril de 2015
dijous, 23 d’abril del 2015
Quina sorpresa?
Tothom ho sap i ho repeteix: el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament.
Durant quaranta anys -que llargs es van fer als que els vam viure tots- Espanya va estar sota un poder absolut,una dictadura militarista i feixista.
Era pura corrupció ideològica, política i econòmica. La majoria de ciutadans ho van patir amb totes les conseqüències, però tots els ciutadans, no. Uns quants formaven part de la corrupció. Tant en formaven part, que no creien que allò fos corrupció. Allò eren drets adquirits i el país els havia d’estar agraït.
Ens vam acostumar a respirar aquell aire corrupte fins al punt que nosaltres tampoc ho notàvem. Havíem nascut en aquell ambient i no en coneixíem cap altre. Ningú, ni franquista ni antifranquista, pensava que defraudar a hisenda fos immoral ni molt menys delicte. Qui duia diners a Andorra o a Suïssa, era perquè ho podia i ho sabia fer i qui no en portava era senzillament perquè no en tenia.
Tots els franquistes i alguns antifranquistes ho van fer. Els diners d’uns i altres provenien de l’ús, abús o aprofitament directe o indirecte del poder. I el poble què va fer?
Menjar poc i pair bé, i l’obrer a prendre pel cul sense perdre les creences que per això hi ha les conferències de sant Vicenç de Paül, com explicava algú uns anys abans. ¡Com s’assemblava tot!
I va arribar el “trànsit” tan esperat i la transició tan exaltada… després.
Es van obrir les finestres i algunes portes. Va entrar aire fresc, però no suficient per netejar l’ambient. Les tradicions i costums profundament arrelats, sobretot en la classe dirigent van passar de pares a fills i amb plenitud les ideologies i els comptes a Suïssa. La transició, tan lloada pels qui la van disfrutar, va deixar intactes totes les cúpules, militars, eclesials, bancàries, judicials, empresarials, constructores, serveis públics i altres que em deixo. Res va canviar, d’un cert nivell cap amunt.
Per acabar-ho d’adobar, es va establir un sistema de partits, que no podien evitar caure a la bassa dels fems per poder sobreviure.
Especialment nefast fou que per la dreta i amb caràcter estatal - Catalunya i el País Basc menjaven a part -solament van aparèixer partits franquistes fundats per ministres de Franco- UCD i AP més tard unificats com a PP, amb tots els seus dirigents emparentats ideològicament i biològicament amb aquelles cúpules que dèiem abans.
Allò que havia de passar, no ha deixat de passar i continuarà passant amb la nova generació de dirigents ara ja fills i néts dels fundadors.
Si més no, de sorpresa, sorpresa, res de res.
22 d’abril de 2015
Durant quaranta anys -que llargs es van fer als que els vam viure tots- Espanya va estar sota un poder absolut,una dictadura militarista i feixista.
Era pura corrupció ideològica, política i econòmica. La majoria de ciutadans ho van patir amb totes les conseqüències, però tots els ciutadans, no. Uns quants formaven part de la corrupció. Tant en formaven part, que no creien que allò fos corrupció. Allò eren drets adquirits i el país els havia d’estar agraït.
Ens vam acostumar a respirar aquell aire corrupte fins al punt que nosaltres tampoc ho notàvem. Havíem nascut en aquell ambient i no en coneixíem cap altre. Ningú, ni franquista ni antifranquista, pensava que defraudar a hisenda fos immoral ni molt menys delicte. Qui duia diners a Andorra o a Suïssa, era perquè ho podia i ho sabia fer i qui no en portava era senzillament perquè no en tenia.
Tots els franquistes i alguns antifranquistes ho van fer. Els diners d’uns i altres provenien de l’ús, abús o aprofitament directe o indirecte del poder. I el poble què va fer?
Menjar poc i pair bé, i l’obrer a prendre pel cul sense perdre les creences que per això hi ha les conferències de sant Vicenç de Paül, com explicava algú uns anys abans. ¡Com s’assemblava tot!
I va arribar el “trànsit” tan esperat i la transició tan exaltada… després.
Es van obrir les finestres i algunes portes. Va entrar aire fresc, però no suficient per netejar l’ambient. Les tradicions i costums profundament arrelats, sobretot en la classe dirigent van passar de pares a fills i amb plenitud les ideologies i els comptes a Suïssa. La transició, tan lloada pels qui la van disfrutar, va deixar intactes totes les cúpules, militars, eclesials, bancàries, judicials, empresarials, constructores, serveis públics i altres que em deixo. Res va canviar, d’un cert nivell cap amunt.
Per acabar-ho d’adobar, es va establir un sistema de partits, que no podien evitar caure a la bassa dels fems per poder sobreviure.
Especialment nefast fou que per la dreta i amb caràcter estatal - Catalunya i el País Basc menjaven a part -solament van aparèixer partits franquistes fundats per ministres de Franco- UCD i AP més tard unificats com a PP, amb tots els seus dirigents emparentats ideològicament i biològicament amb aquelles cúpules que dèiem abans.
Allò que havia de passar, no ha deixat de passar i continuarà passant amb la nova generació de dirigents ara ja fills i néts dels fundadors.
Si més no, de sorpresa, sorpresa, res de res.
22 d’abril de 2015
dijous, 16 d’abril del 2015
El dilema.
No sé si s’ho plantegen així, perquè el seu fort no és analitzar cap realitat amb ulls ben oberts. Per ajudar-los una mica voldria manifestar com ho veig jo des de Vilanova, que per altra banda dubto que de Madrid estant sàpiguen gaire cap a on cau, geogràficament o ideològicament, i això em fa sentir més lliure per opinar.
Més o menys, el 50% dels catalans són independentistes molt convençuts, i un altre 50% allò que en direm unionistes. Ara bé, aquest segon 50% està dividit, suposem a parts iguals, entre aquells que volen un canvi més o menys gran i més o menys pactat amb l’estat espanyol i els que no volen ni parlar-ne.
El dilema que se li presenta a qualsevol dirigent raonable -que algun en deu haver- per intentar desencallar el conflicte és si ha de fer una oferta per iniciar un diàleg amb Catalunya, o no.
Creu, i segurament no s’equivoca, que sigui quina sigui la proposta que faci, el 50% de ciutadans independentistes, la rebutjaran i de l’altre 50%, la meitat -aquells que no volen ni parlar-ne, també. És a dir seria una proposta que estaria destinada a ser tinguda en compte a tot estirar pel 25% dels catalans, en números rodons i aproximats.
Sigui quina sigui la proposta, la reacció “democràtica” a la resta d’Espanya no costa gaire d’imaginar perquè en l’inconscient hi tenen gravat un axioma: allò que afavoreix Catalunya, perjudica Espanya. El dilema seria clar, per parlar només amb el 25% dels catalans cal enfrontar-se amb tots els espanyols. No sembla gaire engrescadora la idea.
Encara que sembli paradoxal, l’estat espanyol només té una sortida possible d’aquesta situació. Convèncer en secret a Europa perquè aquesta prengui les mesures necessàries per “aconsellar” de forma pública i notòria la necessitat de pactar la independència de Catalunya.
Tan mefistofèlic com vulgueu, però si ho miren amb ulls neutrals (que ja sabem que no n’hi ha abundància) veuran que el dilema que se li ha plantejat a Espanya és el següent: acceptar tenir un bon veí a la porta al mig del camí que du a Europa o en cas contrari continuar vivint amb un cos estrany dintre del propi organisme, que li proporcionarà un mal viure permanent i en progressió ascendent, que el seu rei serà xiulat sempre que hi hagi ocasió, que aprofitant les fogueres de sant Joan cremaran -déu no ho vulgui- el llibre sagrat de la santa constitució, i altres maleses encara no imaginades, donat que aquest cos estrany no s’ha pogut ni absorbir ni dissoldre, que no fa més que engrandir-se i fer-se resistent, i que es pot estendre per tot l’organisme.
Esperem que tot i que sembla impossible, fent les coses tan bé com les sabem fer, jo no tinc cap dubte de quin serà el final.
Ni por ni pressa. Fermesa i constància.
14 d’abril de 2015. Dia de la República.
Més o menys, el 50% dels catalans són independentistes molt convençuts, i un altre 50% allò que en direm unionistes. Ara bé, aquest segon 50% està dividit, suposem a parts iguals, entre aquells que volen un canvi més o menys gran i més o menys pactat amb l’estat espanyol i els que no volen ni parlar-ne.
El dilema que se li presenta a qualsevol dirigent raonable -que algun en deu haver- per intentar desencallar el conflicte és si ha de fer una oferta per iniciar un diàleg amb Catalunya, o no.
Creu, i segurament no s’equivoca, que sigui quina sigui la proposta que faci, el 50% de ciutadans independentistes, la rebutjaran i de l’altre 50%, la meitat -aquells que no volen ni parlar-ne, també. És a dir seria una proposta que estaria destinada a ser tinguda en compte a tot estirar pel 25% dels catalans, en números rodons i aproximats.
Sigui quina sigui la proposta, la reacció “democràtica” a la resta d’Espanya no costa gaire d’imaginar perquè en l’inconscient hi tenen gravat un axioma: allò que afavoreix Catalunya, perjudica Espanya. El dilema seria clar, per parlar només amb el 25% dels catalans cal enfrontar-se amb tots els espanyols. No sembla gaire engrescadora la idea.
Encara que sembli paradoxal, l’estat espanyol només té una sortida possible d’aquesta situació. Convèncer en secret a Europa perquè aquesta prengui les mesures necessàries per “aconsellar” de forma pública i notòria la necessitat de pactar la independència de Catalunya.
Tan mefistofèlic com vulgueu, però si ho miren amb ulls neutrals (que ja sabem que no n’hi ha abundància) veuran que el dilema que se li ha plantejat a Espanya és el següent: acceptar tenir un bon veí a la porta al mig del camí que du a Europa o en cas contrari continuar vivint amb un cos estrany dintre del propi organisme, que li proporcionarà un mal viure permanent i en progressió ascendent, que el seu rei serà xiulat sempre que hi hagi ocasió, que aprofitant les fogueres de sant Joan cremaran -déu no ho vulgui- el llibre sagrat de la santa constitució, i altres maleses encara no imaginades, donat que aquest cos estrany no s’ha pogut ni absorbir ni dissoldre, que no fa més que engrandir-se i fer-se resistent, i que es pot estendre per tot l’organisme.
Esperem que tot i que sembla impossible, fent les coses tan bé com les sabem fer, jo no tinc cap dubte de quin serà el final.
Ni por ni pressa. Fermesa i constància.
14 d’abril de 2015. Dia de la República.
dimecres, 8 d’abril del 2015
Geografia.
Del vell batxillerat del meu temps, l’assignatura que més m’agradava era Geografia i Història. Les dues juntes, i en aquest ordre. Significava que la geografia era abans de la història. De tots els factors que condicionen la Història de qualsevol poble o país el més immutable és el conjunt de components que genera tota geografia. No cal dir a l’inici de totes les civilitzacions en què l’Home depenia absolutament de l’entorn més proper.
També, quan semblava que la humanitat dominava la naturalesa, no feia més que buscar un equilibri, que mai ha resultat del tot a favor seu.
Fa 500 anys Europa va iniciar el seu paper protagonista. Edat Moderna en dèiem. Vam descobrir Amèrica. Vam donar la volta al món. Érem els civilitzadors del planeta. Tots els països i tots els pobles del món eren nostres. I els europeus “ens“ ho crèiem. Quina vergonya, déumeu.
Però la geografia hi era i no en feia cap cas. I el món era i és molt gran.
Cadascun dels regnes d’Europa hi va participar segons pensava la pròpia elit dominant, és a dir la“casta”. Cadascuna d’aquestes, actuava d’acord amb la ideologia pròpia i condicionada per la geografia que li havia tocat.
El primer que van decidir va ser barallar-se entre ells, fins que més de 400 anys després es van gairebé aniquilar mútuament. El seu suposat prestigi va quedar anorreat.
Un cas particular, però molt carismàtic, era i és la península Ibérica. Només cal mirar el mapa. Penja avall a l’esquerra, separada del nucli fort d’Europa, aquella el•lipse allargada que té per eix principal la línia Londres Roma. La península en queda lluny i separada per uns Pirineus que els simpàtics veïns del nord deien, i potser encara pensen, que eren la frontera nord d’Àfrica.
Tota la península Ibérica a finals del segle XVI, estava sota el domini d’un sol home i les decisions que va prendre han condicionat el futur durant tants anys que els seus efectes duren avui.
Fa uns dies parlava de la decisió dels reis d’encapçalar la contrareforma religiosa i ideològica allunyant-se del camí que començava a recórrer Europa cap a la modernitat.
Avui parlarem de la decisió de triar on situava la seu del seu enorme poder polític i militar d’abast universal. Els savis de l’època no parlaven de geopolítica ni encara Robert D. Kaplan havia titulat el seu llibre “La venjança de la geografia”. La geografia ni oblida ni perdona. La tria que es va fer per situar el centre del gran imperi, lluny del mar i sense cap riu amb cara i ulls a prop, al primer moment podia semblar encertada o al menys tolerable, però amb el pas dels anys i dels segles s’ha comprovat que les conseqüències de les opcions ideològica i geogràfica adoptades pel rei Felip II, han sumat els seus efectes negatius sobre el progrés de l’estat espanyol.
Una maquinària de l’estat hipertrofiada fins a nivells grotescos amb gran dificultats per modernitzar-se, concentrada en poques hectàrees d’una Villa y Corte.
Cap als anys cinquanta del segle passat es van adonar d’aquesta hipertrofia paralitzant (de fet, feia segles que ho sabien ”vuelva usted mañana” va escriure Larra).
Podien decidir tres camins:
1.-Curar la hipertrofia, reduint la grandària de l’estat i millorar l’eficàcia.
2.-Distribuir els instruments d’estat per tota la geografia espanyola.
3.-Fer més gran la capital per adequar-la a la magnitud de l’estat.
No van tenir cap dubte, la tercera era la bona. Va començar la boja carrera per fer de Madrid una ciutat gran, enorme, sense calcular costos, absorbint els pobles propers per real decret, construint avingudes i carrers, metros i cinturons M 20, 30, 40, 50, que semblava que els feien de deu en deu.
Ningú va calcular costos ni efectes secundaris sobre la resta del territori. Ara ja tenen una macro ciutat i no han deixat de tenir un estat hipertrofiat. Han concentrat en pocs anys, el 12% dels habitants del país, en l’1 % del territori. Han intentat amagar la hipertrofia, amb una macrocefalia. I no hi ha res pitjor que dissimular un defecte amb un altre de més gros. Al voltant d’aquests 5000 km. quadrats hi ha un territori 50 vegades més gran -250.000 km quadrats- les dues Castelles, Extremadura, el sud d’Aragó i el nord d’Andalusia, amb no gaire més del 17% del espanyols. El més sorprenent és que aquests territoris que són les majors víctimes d’aquest model no posin el crit al cel contra els autors.
Ara, Madrid és una ciutat molt gran, amb molt poder sobre la península i molt poc sobre Europa.
És auto sostenible? Pot ser el motor econòmic d’Espanya? Pot substituir Catalunya, en aquesta funció? Pot prescindir-ne, com pretenien els teòrics del projecte? Està ben situada geogràficament per poder-ho fer? Els seus ciutadans estaran disposats a fer l’esforç necessari per aconseguir-ho? Els territoris perifèrics cauran del burro algun dia?
Moltes preguntes -i encara n’hi ha més- que des de Catalunya en sabem la resposta, però que no serveix de res dir-la a qui ni vol ni pot ni sap escoltar.
7 d’ abril de 2015.
També, quan semblava que la humanitat dominava la naturalesa, no feia més que buscar un equilibri, que mai ha resultat del tot a favor seu.
Fa 500 anys Europa va iniciar el seu paper protagonista. Edat Moderna en dèiem. Vam descobrir Amèrica. Vam donar la volta al món. Érem els civilitzadors del planeta. Tots els països i tots els pobles del món eren nostres. I els europeus “ens“ ho crèiem. Quina vergonya, déumeu.
Però la geografia hi era i no en feia cap cas. I el món era i és molt gran.
Cadascun dels regnes d’Europa hi va participar segons pensava la pròpia elit dominant, és a dir la“casta”. Cadascuna d’aquestes, actuava d’acord amb la ideologia pròpia i condicionada per la geografia que li havia tocat.
El primer que van decidir va ser barallar-se entre ells, fins que més de 400 anys després es van gairebé aniquilar mútuament. El seu suposat prestigi va quedar anorreat.
Un cas particular, però molt carismàtic, era i és la península Ibérica. Només cal mirar el mapa. Penja avall a l’esquerra, separada del nucli fort d’Europa, aquella el•lipse allargada que té per eix principal la línia Londres Roma. La península en queda lluny i separada per uns Pirineus que els simpàtics veïns del nord deien, i potser encara pensen, que eren la frontera nord d’Àfrica.
Tota la península Ibérica a finals del segle XVI, estava sota el domini d’un sol home i les decisions que va prendre han condicionat el futur durant tants anys que els seus efectes duren avui.
Fa uns dies parlava de la decisió dels reis d’encapçalar la contrareforma religiosa i ideològica allunyant-se del camí que començava a recórrer Europa cap a la modernitat.
Avui parlarem de la decisió de triar on situava la seu del seu enorme poder polític i militar d’abast universal. Els savis de l’època no parlaven de geopolítica ni encara Robert D. Kaplan havia titulat el seu llibre “La venjança de la geografia”. La geografia ni oblida ni perdona. La tria que es va fer per situar el centre del gran imperi, lluny del mar i sense cap riu amb cara i ulls a prop, al primer moment podia semblar encertada o al menys tolerable, però amb el pas dels anys i dels segles s’ha comprovat que les conseqüències de les opcions ideològica i geogràfica adoptades pel rei Felip II, han sumat els seus efectes negatius sobre el progrés de l’estat espanyol.
Una maquinària de l’estat hipertrofiada fins a nivells grotescos amb gran dificultats per modernitzar-se, concentrada en poques hectàrees d’una Villa y Corte.
Cap als anys cinquanta del segle passat es van adonar d’aquesta hipertrofia paralitzant (de fet, feia segles que ho sabien ”vuelva usted mañana” va escriure Larra).
Podien decidir tres camins:
1.-Curar la hipertrofia, reduint la grandària de l’estat i millorar l’eficàcia.
2.-Distribuir els instruments d’estat per tota la geografia espanyola.
3.-Fer més gran la capital per adequar-la a la magnitud de l’estat.
No van tenir cap dubte, la tercera era la bona. Va començar la boja carrera per fer de Madrid una ciutat gran, enorme, sense calcular costos, absorbint els pobles propers per real decret, construint avingudes i carrers, metros i cinturons M 20, 30, 40, 50, que semblava que els feien de deu en deu.
Ningú va calcular costos ni efectes secundaris sobre la resta del territori. Ara ja tenen una macro ciutat i no han deixat de tenir un estat hipertrofiat. Han concentrat en pocs anys, el 12% dels habitants del país, en l’1 % del territori. Han intentat amagar la hipertrofia, amb una macrocefalia. I no hi ha res pitjor que dissimular un defecte amb un altre de més gros. Al voltant d’aquests 5000 km. quadrats hi ha un territori 50 vegades més gran -250.000 km quadrats- les dues Castelles, Extremadura, el sud d’Aragó i el nord d’Andalusia, amb no gaire més del 17% del espanyols. El més sorprenent és que aquests territoris que són les majors víctimes d’aquest model no posin el crit al cel contra els autors.
Ara, Madrid és una ciutat molt gran, amb molt poder sobre la península i molt poc sobre Europa.
És auto sostenible? Pot ser el motor econòmic d’Espanya? Pot substituir Catalunya, en aquesta funció? Pot prescindir-ne, com pretenien els teòrics del projecte? Està ben situada geogràficament per poder-ho fer? Els seus ciutadans estaran disposats a fer l’esforç necessari per aconseguir-ho? Els territoris perifèrics cauran del burro algun dia?
Moltes preguntes -i encara n’hi ha més- que des de Catalunya en sabem la resposta, però que no serveix de res dir-la a qui ni vol ni pot ni sap escoltar.
7 d’ abril de 2015.
dijous, 12 de març del 2015
Un lloc al món.
Durant dos o tres mesos no passarà res massa significatiu. Hi haurà paraules abundants. Desqualificacions a dojo. Desapareixerà algú i apareixeran nous pretesos protagonistes. Tot plegat poca cosa.
Aprofitant doncs aquests temps de calma relativa, convé que intentem entendre quin significat té allò que pretenem els catalans que sigui Catalunya en un context més ample que el peninsular.
Per valorar amb visió universal qualsevol canvi, per petit i local que sigui, d’unes estructures polítiques i econòmiques concretes, es fa necessari conèixer, ni que sigui superficialment, quin és el paisatge del conjunt del qual forma part el territori en qüestió, i si els canvis pretesos tendeixen a millorar, no solament les pròpies condicions de vida, sinó que també contribueixen, per petit que sigui l’impacte, a millorar el panorama general.
No cal ser molt viatjat ni tampoc massa llegit per entendre dos dels defectes -per dir-ho dolçament- més evidents del panorama universal.
El primer és la inequitativa distribució de la riquesa universal. Fins a la iniquitat. Fa autèntica vergonya formar part d’una espècie animal, que ha estat capaç de crear una magnitud de riqueses de tota mena, abundants i sobreabundants, necessàries i innecessàries, i que a l’hora de fer-les arribar als seus congèneres ha fracassat d’aquesta manera tan brutal. Potser ni tant sols ho ha intenta mai. El pitjor de tot plegat és creure que no hi ha res a fer i que ningú n’és responsable.
El segon defecte més evident és la irracional distribució del poder polític. Atribuir la mateixa qualitat de nació, independència, estat i sobirania a entitats humanes com Xina i Malta, o Rússia i Timor oriental o Índia i El Vaticà, que van de 1.400 milions de persones a uns centenars o 18 milions de Km quadrats a unes hectàrees, només vol dir una cosa: aquelles quatre paraules no signifiquen res. No tenen cap contingut real. Són pures ficcions o, diguem-ne, convencions per quedar correctes.
Cal iniciar una camí per racionalitzar la distribució del poder polític per que sigui útil als habitants dels diversos territoris del planeta.
També és evident que aquests dos problemes, la falta d’equitat econòmica i política, són d’àmbit universal, i que ningú individualment per poderós i influent que sigui hi pot fer res significatiu. Ni cap nació per rica i armada que estigui, tampoc. Són problemes de caire universal que exigeixen plantejaments universals.
El que sí podem fer cada persona o cada país és que cap acció o cap decisió nostra tendeixi a empitjorar el panorama descrit. De les accions individuals en som responsables cadascú de nosaltres, i encara que no sempre en som plenament conscients, hi ha a la boca de l’estómac no sé què que ens diu “això no ha anat gaire bé”, o sí.
Quant al col•lectiu de ciutadans que vol ser considerat com igual als altres 205 països que actualment són independents i sobirans convé que sàpiga que no és gens difícil millorar el nivell mig en tots els aspectes d’aquest col•lectiu si poden formar-ne part.
Per definir un Estat s’acostuma a donar 5 dades quantitatives força concretes: superfície, quantitat d’habitants, PIB total, renda per càpita i IDH (índex de desenvolupament humà).
Doncs bé. Catalunya està per sobre de 50 dels països acceptats a l’ONU, en TOTS aquests paràmetres. En dos o tres paràmetres està per sobre de més de cent altres països, i només està per sota en tots els paràmetres d’un país d’Àsia (Japó) en dos d’Amèrica (EEUU i Canadà) en cap d’Africà, i en no més de mitja dotzena d’Europa. Tot això si no és exacte, s’hi acosta molt.
La nostra presència al club milloraria el conjunt.
11 de març de 2015
Aprofitant doncs aquests temps de calma relativa, convé que intentem entendre quin significat té allò que pretenem els catalans que sigui Catalunya en un context més ample que el peninsular.
Per valorar amb visió universal qualsevol canvi, per petit i local que sigui, d’unes estructures polítiques i econòmiques concretes, es fa necessari conèixer, ni que sigui superficialment, quin és el paisatge del conjunt del qual forma part el territori en qüestió, i si els canvis pretesos tendeixen a millorar, no solament les pròpies condicions de vida, sinó que també contribueixen, per petit que sigui l’impacte, a millorar el panorama general.
No cal ser molt viatjat ni tampoc massa llegit per entendre dos dels defectes -per dir-ho dolçament- més evidents del panorama universal.
El primer és la inequitativa distribució de la riquesa universal. Fins a la iniquitat. Fa autèntica vergonya formar part d’una espècie animal, que ha estat capaç de crear una magnitud de riqueses de tota mena, abundants i sobreabundants, necessàries i innecessàries, i que a l’hora de fer-les arribar als seus congèneres ha fracassat d’aquesta manera tan brutal. Potser ni tant sols ho ha intenta mai. El pitjor de tot plegat és creure que no hi ha res a fer i que ningú n’és responsable.
El segon defecte més evident és la irracional distribució del poder polític. Atribuir la mateixa qualitat de nació, independència, estat i sobirania a entitats humanes com Xina i Malta, o Rússia i Timor oriental o Índia i El Vaticà, que van de 1.400 milions de persones a uns centenars o 18 milions de Km quadrats a unes hectàrees, només vol dir una cosa: aquelles quatre paraules no signifiquen res. No tenen cap contingut real. Són pures ficcions o, diguem-ne, convencions per quedar correctes.
Cal iniciar una camí per racionalitzar la distribució del poder polític per que sigui útil als habitants dels diversos territoris del planeta.
També és evident que aquests dos problemes, la falta d’equitat econòmica i política, són d’àmbit universal, i que ningú individualment per poderós i influent que sigui hi pot fer res significatiu. Ni cap nació per rica i armada que estigui, tampoc. Són problemes de caire universal que exigeixen plantejaments universals.
El que sí podem fer cada persona o cada país és que cap acció o cap decisió nostra tendeixi a empitjorar el panorama descrit. De les accions individuals en som responsables cadascú de nosaltres, i encara que no sempre en som plenament conscients, hi ha a la boca de l’estómac no sé què que ens diu “això no ha anat gaire bé”, o sí.
Quant al col•lectiu de ciutadans que vol ser considerat com igual als altres 205 països que actualment són independents i sobirans convé que sàpiga que no és gens difícil millorar el nivell mig en tots els aspectes d’aquest col•lectiu si poden formar-ne part.
Per definir un Estat s’acostuma a donar 5 dades quantitatives força concretes: superfície, quantitat d’habitants, PIB total, renda per càpita i IDH (índex de desenvolupament humà).
Doncs bé. Catalunya està per sobre de 50 dels països acceptats a l’ONU, en TOTS aquests paràmetres. En dos o tres paràmetres està per sobre de més de cent altres països, i només està per sota en tots els paràmetres d’un país d’Àsia (Japó) en dos d’Amèrica (EEUU i Canadà) en cap d’Africà, i en no més de mitja dotzena d’Europa. Tot això si no és exacte, s’hi acosta molt.
La nostra presència al club milloraria el conjunt.
11 de març de 2015
dimarts, 10 de març del 2015
La llei s’ha de complir.
És la frase preferida de tota massa opinadora de qualsevol pelatge. I que consti que jo no ho nego. Però…
El protagonista principal del naixement de la gran nació espanyola, ens ensenyaven al meu batxillerat de 7 anys de durada, era Felip II. Hi ha dues de les decisions que va prendre, fa bastant més de 400 anys, que han marcat tant el caràcter i el tarannà espanyol que s’han mantingut plenament identificables fins avui. Amb variacions a la baixa una d’elles i a l’alça, l’altra. Una ideològica i l’altra geogràfica.
L’opció ideològica va ser liderar l’anomenada contrareforma, és a dir la lluita aferrissada contra qualsevol pas endavant cap a l’alliberament del pensament. Avui dia tothom parla a Espanya de les beques “erasmus”com si des de sempre l’estat espanyol hagi honorat el senyor de Rotterdam a qui es deu aquest nom, oblidant que els seus seguidors van ser perseguits i condemnats per la “santa” inquisició espanyola durant molts anys.
El pensament dominant a tota la classe dirigent tant en el camp de la política com del pensament ha estat des de llavors impregnat d’un perfum de dogmatisme, no solament en el camp diguem-ne conservador, sinó també entre els seguidors de doctrines liberals a partir de la influència de la revolució francesa.
Entre uns i altres, tirant-se dogmes pel cap van dificultar la possibilitat d’un veritable avenç, cap a la ciència, la filosofia o la política com feia segles que Europa es movia.
Quan parles de la falta de pensadors o científics als segles 19 o 20, tot seguit et sortiran amb Ortega i Gasset, i Ramon i Cajal, que sembla que siguin quatre senyors, però que només en són dos.
Per cert aquest últim es va lamentar; “al carro de la cultura española, le falta la rueda de la ciencia”, on clarament denunciava sense voler dues coses alhora: per una banda l’evident absència de ciència i per l’altra que la cultura espanyola era un carro.
Encara que avui dia hagi millorat tant la ciència com el pensament filosòfic en el conjunt de la societat espanyola, no s’ha abandonat una manera inconscient de defensar les idees dogmàticament i donat que els dogmes que defensava fins fa poc han caigut en desús, s’han substituït per altres que semblen més moderns.
La unitat d’Espanya i la Constitució, per exemple, són defensades com dogmes i en pura lògica qui en discrepi és un heretge. I amb els heretges no es discuteix res. Es condemnen i es … No, això no ho poden fer.
Un altre dia parlarem de geografia.
9 de març de 2015.
El protagonista principal del naixement de la gran nació espanyola, ens ensenyaven al meu batxillerat de 7 anys de durada, era Felip II. Hi ha dues de les decisions que va prendre, fa bastant més de 400 anys, que han marcat tant el caràcter i el tarannà espanyol que s’han mantingut plenament identificables fins avui. Amb variacions a la baixa una d’elles i a l’alça, l’altra. Una ideològica i l’altra geogràfica.
L’opció ideològica va ser liderar l’anomenada contrareforma, és a dir la lluita aferrissada contra qualsevol pas endavant cap a l’alliberament del pensament. Avui dia tothom parla a Espanya de les beques “erasmus”com si des de sempre l’estat espanyol hagi honorat el senyor de Rotterdam a qui es deu aquest nom, oblidant que els seus seguidors van ser perseguits i condemnats per la “santa” inquisició espanyola durant molts anys.
El pensament dominant a tota la classe dirigent tant en el camp de la política com del pensament ha estat des de llavors impregnat d’un perfum de dogmatisme, no solament en el camp diguem-ne conservador, sinó també entre els seguidors de doctrines liberals a partir de la influència de la revolució francesa.
Entre uns i altres, tirant-se dogmes pel cap van dificultar la possibilitat d’un veritable avenç, cap a la ciència, la filosofia o la política com feia segles que Europa es movia.
Quan parles de la falta de pensadors o científics als segles 19 o 20, tot seguit et sortiran amb Ortega i Gasset, i Ramon i Cajal, que sembla que siguin quatre senyors, però que només en són dos.
Per cert aquest últim es va lamentar; “al carro de la cultura española, le falta la rueda de la ciencia”, on clarament denunciava sense voler dues coses alhora: per una banda l’evident absència de ciència i per l’altra que la cultura espanyola era un carro.
Encara que avui dia hagi millorat tant la ciència com el pensament filosòfic en el conjunt de la societat espanyola, no s’ha abandonat una manera inconscient de defensar les idees dogmàticament i donat que els dogmes que defensava fins fa poc han caigut en desús, s’han substituït per altres que semblen més moderns.
La unitat d’Espanya i la Constitució, per exemple, són defensades com dogmes i en pura lògica qui en discrepi és un heretge. I amb els heretges no es discuteix res. Es condemnen i es … No, això no ho poden fer.
Un altre dia parlarem de geografia.
9 de març de 2015.
divendres, 27 de febrer del 2015
Instruments de poder.
Tot estat que es preui una mica té tres instruments per imposar ordre entre els ciutadans sempre díscols i a vegades amb moltes ganes de fer gresca. És a dir, els catalans.
Aquestes tres eines són: les lleis, els diners i les armes. I té especialistes per usar-les a cor que vols cor que desitges, amb moltes ganes de fer feina.
Els tribunals grossos no paren. Invaliden tot el que els rota, expulsen jutges, dicten sentències i querelles. Tot molt espectacular i que omple pàgines de diaris i tertúlies, però que a la majoria de nosaltres no ens fa ni fred ni calor i al cap d’una setmana ho hem oblidat perquè tots sabem que les sentències de jutge perjudiquen i molt a una persona però que a un poble no li fan pessigolles.
El segon instrument que deia són els diners. Aquí sempre es parla de la màquina de l’estat per excel•lència. Hisenda. Passejant pel parc de sota casa observo amb no gaire simpatia com funcionen els gossos il•legalment sense lligar. Van d’un costat a l’altre olorant tots els arbres, bancs i fanals que troben. De tant en tant en un, s’hi pixen, i més de tard en tard en un altre pataplum... això. Es veu que hi ha gossos ensinistrats que els donen a olorar un mocador o uns calçotets de la persona perduda i no paren fins que la troben. Males llengües diuen que els inspectors d’hisenda fan si fa no fa el mateix, fiquen el nas sense ordre ni concert per tot arreu però que si se’ls dóna a olorar la cartera d’un catalanista segur que s’hi pixaran.
Aquesta eina fa més por, però només a aquells que tenen una cartera farcida perquè sempre diem que el diner no fa olor però que si n’hi ha molt fa olor de suat. Vull dir que pel gruix dels onzesetembrers que som nosaltres, no hi ha perill per aquest costat.
I el tercer instrument, què? Per què el senyor Marià, no fa complir la seva adorada constitució i usa l’únic instrument que de veritat fa por a tots el pobles i populatxos? Que jo sàpiga, l’article 8 de la constitució no ha estat derogat. Sigui valent senyor Rajoy. Apliqui l’article 8 i veurà com tots nosaltres ens amaguem al cau i s’acaben les quimeres que deia l’ex rei, i les derives separatistes que diu vostè.
(Per estalviar-vos viquipèdia diré: article 8. Les forces armades constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l‘Armada i l’Exèrcit de l’Aire tenen com a missió… defensar la integritat territorial d’Espanya.)
Senyor Rajoy, vostè diu que Espanya és sobirana, i que vostè és l’administrador d’aquesta sobirania, que la constitució s’ha de complir i fer complir, doncs, au som-hi. Mani a la Brunete que escalfi motors.
I què passarà si no ens amaguem al cau?
26 de febrer de 2015.
Aquestes tres eines són: les lleis, els diners i les armes. I té especialistes per usar-les a cor que vols cor que desitges, amb moltes ganes de fer feina.
Els tribunals grossos no paren. Invaliden tot el que els rota, expulsen jutges, dicten sentències i querelles. Tot molt espectacular i que omple pàgines de diaris i tertúlies, però que a la majoria de nosaltres no ens fa ni fred ni calor i al cap d’una setmana ho hem oblidat perquè tots sabem que les sentències de jutge perjudiquen i molt a una persona però que a un poble no li fan pessigolles.
El segon instrument que deia són els diners. Aquí sempre es parla de la màquina de l’estat per excel•lència. Hisenda. Passejant pel parc de sota casa observo amb no gaire simpatia com funcionen els gossos il•legalment sense lligar. Van d’un costat a l’altre olorant tots els arbres, bancs i fanals que troben. De tant en tant en un, s’hi pixen, i més de tard en tard en un altre pataplum... això. Es veu que hi ha gossos ensinistrats que els donen a olorar un mocador o uns calçotets de la persona perduda i no paren fins que la troben. Males llengües diuen que els inspectors d’hisenda fan si fa no fa el mateix, fiquen el nas sense ordre ni concert per tot arreu però que si se’ls dóna a olorar la cartera d’un catalanista segur que s’hi pixaran.
Aquesta eina fa més por, però només a aquells que tenen una cartera farcida perquè sempre diem que el diner no fa olor però que si n’hi ha molt fa olor de suat. Vull dir que pel gruix dels onzesetembrers que som nosaltres, no hi ha perill per aquest costat.
I el tercer instrument, què? Per què el senyor Marià, no fa complir la seva adorada constitució i usa l’únic instrument que de veritat fa por a tots el pobles i populatxos? Que jo sàpiga, l’article 8 de la constitució no ha estat derogat. Sigui valent senyor Rajoy. Apliqui l’article 8 i veurà com tots nosaltres ens amaguem al cau i s’acaben les quimeres que deia l’ex rei, i les derives separatistes que diu vostè.
(Per estalviar-vos viquipèdia diré: article 8. Les forces armades constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l‘Armada i l’Exèrcit de l’Aire tenen com a missió… defensar la integritat territorial d’Espanya.)
Senyor Rajoy, vostè diu que Espanya és sobirana, i que vostè és l’administrador d’aquesta sobirania, que la constitució s’ha de complir i fer complir, doncs, au som-hi. Mani a la Brunete que escalfi motors.
I què passarà si no ens amaguem al cau?
26 de febrer de 2015.
dimarts, 3 de febrer del 2015
Escàndols i escandaleres.
Em temo molt que tenim massa afició a les escandaleres, per poder escandalitzar-nos de debò. Ara caldria que expliqués amb exemples què és una cosa i què l’altra. Però no ho faré. Ho deixo al bon criteri de cadascú.
En intentar explicar què és corrupció i què no ho és tant, es corre el risc que es confongui explicar amb justificar.
Entre el necessari ús del poder i l’abús del mateix no hi ha com diuen els fabricants d’escandaleres una fina línia roja. Hi ha una franja. Per damunt d’aquesta franja està clar que l’ús és correcte, per sota és abús clarament.
Però què passa amb totes les decisions, pactes, ordres, actuacions dels titulars del poder, que queden dintre de la franja? Resulta que la majoria de decisions, pactes, ordres i actuacions, cauen dins de la franja, per millorar l’eficàcia, per responsabilitat, per guanyar temps etc. si més no a criteri del protagonista. I moltes vegades amb raó.
El mal de les escandaleres és que serveixen per tapar els escàndols, i el mal dels escàndols és que dificulten enormement el coneixement dels problemes de fons.
A casa nostra ja tenim la suficient ració d’escàndols i d’escandaleres per poder-nos considerar un país normal. Ara convé que tot aquest soroll per retronant que sembli, no ens faci creure que tota la resta són trons.
També som un país normal, en el fet que els defensors de la independència es barallin entre ells. Mai arribaran tan lluny com Michael Colins i Eamon de Valera, lluitadors per la independència d’Irlanda. Ni com El Dustur i el Neo Dustur, dos partits que lluitaven per la independència de Tunísia, i que només un va arribar al final. O com Menahen Begin i Ben Gurion o la Haganah i l’Irgun lluitaven colze a colze per la creació de l’Estat d’Israel... No arribaran mai més enllà de fer-se alguna traveta cosa que si no es fessin voldria dir que no som un país normal.
Tant és així, que crec que el fet, que CIU, ERC i la CUP, es barallin és positiu pel resultat final, perquè deixa clar que volent el mateix no ho volen de la mateixa manera, perquè hi ha moltes maneres de voler-ho. Quantes més formes diverses es manifestin, més maneres de pensar i de sentir hi cabran. I més persones veuran que no hi ha “tongo”.
La majoria de pobles que han arribat a la independència ho han aconseguit barallant-se entre ells. Possiblement una de les causes per la que els escocesos no ho van aconseguir fos que ho defensava un sol partit i un sol líder, per més majoria que tingués. Els líders únics fan molt bonic a la Història, però sempre fan una mica de nosa al moment real.
Que els escàndols i les escandeleres no ens distreguin més enllà d’una estona davant del televisor.
1 de febrer de 2015
En intentar explicar què és corrupció i què no ho és tant, es corre el risc que es confongui explicar amb justificar.
Entre el necessari ús del poder i l’abús del mateix no hi ha com diuen els fabricants d’escandaleres una fina línia roja. Hi ha una franja. Per damunt d’aquesta franja està clar que l’ús és correcte, per sota és abús clarament.
Però què passa amb totes les decisions, pactes, ordres, actuacions dels titulars del poder, que queden dintre de la franja? Resulta que la majoria de decisions, pactes, ordres i actuacions, cauen dins de la franja, per millorar l’eficàcia, per responsabilitat, per guanyar temps etc. si més no a criteri del protagonista. I moltes vegades amb raó.
El mal de les escandaleres és que serveixen per tapar els escàndols, i el mal dels escàndols és que dificulten enormement el coneixement dels problemes de fons.
A casa nostra ja tenim la suficient ració d’escàndols i d’escandaleres per poder-nos considerar un país normal. Ara convé que tot aquest soroll per retronant que sembli, no ens faci creure que tota la resta són trons.
També som un país normal, en el fet que els defensors de la independència es barallin entre ells. Mai arribaran tan lluny com Michael Colins i Eamon de Valera, lluitadors per la independència d’Irlanda. Ni com El Dustur i el Neo Dustur, dos partits que lluitaven per la independència de Tunísia, i que només un va arribar al final. O com Menahen Begin i Ben Gurion o la Haganah i l’Irgun lluitaven colze a colze per la creació de l’Estat d’Israel... No arribaran mai més enllà de fer-se alguna traveta cosa que si no es fessin voldria dir que no som un país normal.
Tant és així, que crec que el fet, que CIU, ERC i la CUP, es barallin és positiu pel resultat final, perquè deixa clar que volent el mateix no ho volen de la mateixa manera, perquè hi ha moltes maneres de voler-ho. Quantes més formes diverses es manifestin, més maneres de pensar i de sentir hi cabran. I més persones veuran que no hi ha “tongo”.
La majoria de pobles que han arribat a la independència ho han aconseguit barallant-se entre ells. Possiblement una de les causes per la que els escocesos no ho van aconseguir fos que ho defensava un sol partit i un sol líder, per més majoria que tingués. Els líders únics fan molt bonic a la Història, però sempre fan una mica de nosa al moment real.
Que els escàndols i les escandeleres no ens distreguin més enllà d’una estona davant del televisor.
1 de febrer de 2015
dilluns, 26 de gener del 2015
Revoltes capitalistes.
Ahir a Atenes i passat demà a Madrid. Fa tres anys a El Caire i fa 25 anys a Pekin. És a dir, revoltes a la capital del país i que vistes des de lluny sembla que passen a tot el país.
Aquestes “revolucions” tenen més o menys èxit en funció de la relació de poder que té la capital respecte al total del país. Si per poder, només comptabilitzem el poder polític, gairebé totes haurien d’aconseguir un èxit ràpid, però resulta que també hi compta la demografia, la geografia, la cultura, el comerç i la indústria. La plaça Tian an Men és més de vint vegades més gran que la Puerta del Sol, però la Xina és trenta vegades més gran que Espanya. I del juny del 89, allà no se’n recorda ningú.
És molt més probable que triomfi Syriza (o com s’escrigui) a Grècia que Podemos a Espanya.
Les dues són revoltes capitalistes, però el pes del conjunt Atenes-El Pireu, respecte al conjunt de Grècia és de l’ordre de tres vegades superior del que representa Madrid respecte a la totalitat de l’estat espanyol.
Fa poc, un orador de Podemos deia que totes les coses importants que han passat a Espanya els últims 200 anys han començat a la Puerta del Sol.
Suposo que es referia a la primera línia de tren de la península que era de “Puerta del Sol – Mataró” O a la primera màquina de vapor que es va muntar a una fàbrica a prop d’Atocha, O a la primera emissora de radio que va ser EAJ 1 radio Puerta del Sol. O a tot el comerç marítim que cap al món sencer, sortia de l’Estanque del Retiro, tot baixant pel Manzanares.
Ara, si es referia a generals muntats a cavall, entrant al Congrés, O a assassinats de primers ministres a la calle del Turco o pels voltants, o concentracions de gran fervor patriòtic a la Plaza de Oriente durant quaranta gloriosos anys… llavors té molta raó. Tot allò important que ha passat a Espanya, ha passat a Madrid, per la senzilla raó que tot allò que no ha passat a Madrid o no era important o senzillament no ha passat a Espanya.
Per acabar vull demanar perdó als ciutadans de la capital de l’estat espanyol a qui considero les primeres víctimes del model ideològic dominant.
26 de gener de 20015.
Aquestes “revolucions” tenen més o menys èxit en funció de la relació de poder que té la capital respecte al total del país. Si per poder, només comptabilitzem el poder polític, gairebé totes haurien d’aconseguir un èxit ràpid, però resulta que també hi compta la demografia, la geografia, la cultura, el comerç i la indústria. La plaça Tian an Men és més de vint vegades més gran que la Puerta del Sol, però la Xina és trenta vegades més gran que Espanya. I del juny del 89, allà no se’n recorda ningú.
És molt més probable que triomfi Syriza (o com s’escrigui) a Grècia que Podemos a Espanya.
Les dues són revoltes capitalistes, però el pes del conjunt Atenes-El Pireu, respecte al conjunt de Grècia és de l’ordre de tres vegades superior del que representa Madrid respecte a la totalitat de l’estat espanyol.
Fa poc, un orador de Podemos deia que totes les coses importants que han passat a Espanya els últims 200 anys han començat a la Puerta del Sol.
Suposo que es referia a la primera línia de tren de la península que era de “Puerta del Sol – Mataró” O a la primera màquina de vapor que es va muntar a una fàbrica a prop d’Atocha, O a la primera emissora de radio que va ser EAJ 1 radio Puerta del Sol. O a tot el comerç marítim que cap al món sencer, sortia de l’Estanque del Retiro, tot baixant pel Manzanares.
Ara, si es referia a generals muntats a cavall, entrant al Congrés, O a assassinats de primers ministres a la calle del Turco o pels voltants, o concentracions de gran fervor patriòtic a la Plaza de Oriente durant quaranta gloriosos anys… llavors té molta raó. Tot allò important que ha passat a Espanya, ha passat a Madrid, per la senzilla raó que tot allò que no ha passat a Madrid o no era important o senzillament no ha passat a Espanya.
Per acabar vull demanar perdó als ciutadans de la capital de l’estat espanyol a qui considero les primeres víctimes del model ideològic dominant.
26 de gener de 20015.
divendres, 9 de gener del 2015
No hi ha alternativa.
L’abril de l’any 1939 -jo tenia sis anys- un periodista falangista deixava escrit: “los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles”. Havien guanyat la guerra. Començava la dictadura.
74 anys més tard -jo ja passava dels 80- un ministre d’educació de Madrid clamava: “vamos a españolizar a los niños catalanes”. Tenien, per segona vegada al segle XXI, majoria absoluta.
El missatge no ha canviat. Els instruments que tenien a les mans per fer-lo complir, sí. I les eines que tenim a les mans els catalans per impedir-ho, també.
Qui és el ministre en qüestió tots ho recordem. Qui era el periodista que va parir aquells escrits convé recordar-ho per entendre la persistència de les idees. Es deia Manuel Aznar. I al seu fill el va batejar amb el nom de… exacte ho heu endevinat.
Les herències biològiques i ideològiques acostumen a anar molt paral•leles. Això passa aquí i allà. Durant tres quartes parts de la meva no curta vida -és a dir la totalitat de la meva vida conscient- he vist sempre el mateix panorama mental enquadrat en paisatges força canviants, tan econòmicament com políticament, però la ideologia dominant al conjunt de l’estat espanyol referent a què és i què vol Catalunya és un invariable.
I allò que volen els catalans, també. Volen més llibertat com a poble. Igual que ho volien fa setanta anys i potser fa tres-cents anys.
La meva curta capacitat d’imaginació no em permet veure cap altra solució que -digueu-ne com vulgueu- la independència o l’acceptació de les propostes dels senyors Aznar, pare i fill. Deixant de banda que l’esperit sant tingui una altra solució.
9 de gener de 2015. (Renoi, 2015).
74 anys més tard -jo ja passava dels 80- un ministre d’educació de Madrid clamava: “vamos a españolizar a los niños catalanes”. Tenien, per segona vegada al segle XXI, majoria absoluta.
El missatge no ha canviat. Els instruments que tenien a les mans per fer-lo complir, sí. I les eines que tenim a les mans els catalans per impedir-ho, també.
Qui és el ministre en qüestió tots ho recordem. Qui era el periodista que va parir aquells escrits convé recordar-ho per entendre la persistència de les idees. Es deia Manuel Aznar. I al seu fill el va batejar amb el nom de… exacte ho heu endevinat.
Les herències biològiques i ideològiques acostumen a anar molt paral•leles. Això passa aquí i allà. Durant tres quartes parts de la meva no curta vida -és a dir la totalitat de la meva vida conscient- he vist sempre el mateix panorama mental enquadrat en paisatges força canviants, tan econòmicament com políticament, però la ideologia dominant al conjunt de l’estat espanyol referent a què és i què vol Catalunya és un invariable.
I allò que volen els catalans, també. Volen més llibertat com a poble. Igual que ho volien fa setanta anys i potser fa tres-cents anys.
La meva curta capacitat d’imaginació no em permet veure cap altra solució que -digueu-ne com vulgueu- la independència o l’acceptació de les propostes dels senyors Aznar, pare i fill. Deixant de banda que l’esperit sant tingui una altra solució.
9 de gener de 2015. (Renoi, 2015).
dimarts, 6 de gener del 2015
El borinot.
Ni por ni pressa. Ni impaciència ni resignació. Fermesa i constància.
Nosaltres som el combustible nuclear que proporciona l’energia necessària perquè la màquina funcioni. Com la del Sol, energia de fusió nuclear, no de fissió com les bombes que han sabut fabricar els exèrcits dels estats per destruir-se mútuament.
La màquina s’està dissenyant, el projecte ja comença a tenir cara i ulls. Hi ha molts i bons professionals treballant-hi. Quan el presentem al món; ¿Es panya? ¿Europa? cal que estigui el màxim elaborat possible, no solament com una utopia, sinó acompanyat dels instruments i camins per arribar-hi. Instruments i camins mai utilitzats fins ara.
Hem d’estar convençuts - jo n’estic- que podem fer-ho, que volem fer-ho, que sabem fer-ho, i que ho farem.
Europa en aquests moments és una associació de propietaris de grans finques, que tenen por que una d’elles es parcel•li, i que l’operació tingui un èxit espectacular. No cal esperar res d’Europa a priori, però tampoc cal témer res d’ella a posteriori. Sobretot si el programa que presentem no només té cara i ulls, com tindrà, sinó que garanteix que cobraran els deutes nostres i la part dels deutes espanyols que acceptem pagar nosaltres. I a l’hora de negociar caldrà ser generosos.
Tampoc s’ha de tenir por de l’aterratge d’un Dron la setmana passada a la Vall d’Hebron, i de la rebuda que li van fer tres mil entusiastes seguidors.
No oblidem una cosa: Dron en anglès significa “borinot” tant en sentit semàntic com metafòric.
Repeteixo: ni por ni pressa. Cal que els polítics que han tingut la sort d’estar en primera fila en aquest moment tan singular recordin que tothom és necessari, però que ningú és imprescindible. Que a la majoria del poble li és indiferent el camí que decideixin ni els importa gaire qui va davant de tot. Que deixin de fer el borinot i de comportar-se com fan els polítics espanyols.
És a dir BON ANY 2015. 5 de gener.
Nosaltres som el combustible nuclear que proporciona l’energia necessària perquè la màquina funcioni. Com la del Sol, energia de fusió nuclear, no de fissió com les bombes que han sabut fabricar els exèrcits dels estats per destruir-se mútuament.
La màquina s’està dissenyant, el projecte ja comença a tenir cara i ulls. Hi ha molts i bons professionals treballant-hi. Quan el presentem al món; ¿Es panya? ¿Europa? cal que estigui el màxim elaborat possible, no solament com una utopia, sinó acompanyat dels instruments i camins per arribar-hi. Instruments i camins mai utilitzats fins ara.
Hem d’estar convençuts - jo n’estic- que podem fer-ho, que volem fer-ho, que sabem fer-ho, i que ho farem.
Europa en aquests moments és una associació de propietaris de grans finques, que tenen por que una d’elles es parcel•li, i que l’operació tingui un èxit espectacular. No cal esperar res d’Europa a priori, però tampoc cal témer res d’ella a posteriori. Sobretot si el programa que presentem no només té cara i ulls, com tindrà, sinó que garanteix que cobraran els deutes nostres i la part dels deutes espanyols que acceptem pagar nosaltres. I a l’hora de negociar caldrà ser generosos.
Tampoc s’ha de tenir por de l’aterratge d’un Dron la setmana passada a la Vall d’Hebron, i de la rebuda que li van fer tres mil entusiastes seguidors.
No oblidem una cosa: Dron en anglès significa “borinot” tant en sentit semàntic com metafòric.
Repeteixo: ni por ni pressa. Cal que els polítics que han tingut la sort d’estar en primera fila en aquest moment tan singular recordin que tothom és necessari, però que ningú és imprescindible. Que a la majoria del poble li és indiferent el camí que decideixin ni els importa gaire qui va davant de tot. Que deixin de fer el borinot i de comportar-se com fan els polítics espanyols.
És a dir BON ANY 2015. 5 de gener.
dissabte, 6 de desembre del 2014
La por i la pressa.
Ningú té cap dubte que s’ha de travessar el riu. Ningú dubte que el riu serà travessat. Fins i tot ho creuen aquells que amb els braços enlaire, invoquen el follet del federalisme que no els fa cas perquè no l’aclamen amb els seu veritable i honrós nom “República federal” i això el té emprenyat.
Els que el volen travessar sense que els peus perdin contacte amb el fons busquen amb delit el lloc més adient, en què el riu no té massa fondària.
Esperen que les aigües baixin més manses. No tenen gens de pressa i tenen una mica massa de por. Temen que a l’altre costat els rebin a pedrades i no hi estan acostumats. Noten que els empenyen, però la por no es venç fàcilment. Diu que una vegada una multitud mirava des d’un pont les aigües d’un riu que baixava fort, quan de sobte veuen que arrossegaven una dona. Tothom cridava però ningú es tirava a l’aigua per ajudar-la. De sobte un home es tira a les aigües furioses i aconsegueix sortir ell i la dona sans i estalvis . L’aclamen, és un heroi etc. etc. ”Gràcies -diu ell- ha estat emocionant… i ara digueu-me qui ha esta el fill de puta que m’ha donat l’empenta”.
Els altres -model búfal- tenen molta pressa. I volen ser molts. Quants més siguem a empènyer, més serem els que arribem a l’altre costat. Si hi arribem molts ningú ens apedregarà. Segurament tenen una mica massa de pressa.
Ni la por ni la pressa són bones conselleres, però ningú ha travessat mai cap riu sense una mica de por i una mica de pressa.
Ara passem a alta mar. Metafòricament s’entén.
Vull dir: de moment nosaltres marxem.
Un cop Espanya ha aconseguit expulsar de dins del seu organisme aquest cos estrany que l’ha fet malviure durant segles es pot replantejar amb l’esperit més tranquil el seu futur.
Tothom sembla tenir clar que el primer que cal fer és recuperar la confiança del poble en els seus dirigents, i que la millor manera és que els dirigents confiïn en el seu poble, cosa que de moment no han fet mai.
Que els preguntin sense por què volen. Alliberats de l’al•lèrgia a LA CONSULTA, podran preguntar als canaris si volen petroli o turisme, podran preguntar als habitants del Condado de Treviño, si volen ser burgalesos o alabesos, fins i tot podran preguntar a bascos o gallecs, què cony volen.
I també podran preguntar a tots junts si prefereixen un cap d’estat elegit o heretat.
Un cop preguntat tot el que calgui i decidit com s’ho munten, serà l’hora de plantejar amb tanta democràcia com siguem capaços quines relacions s’estableixen entre Catalunya i Espanya, i acceptar allò que en resulti.
Bonic, oi?
Els que el volen travessar sense que els peus perdin contacte amb el fons busquen amb delit el lloc més adient, en què el riu no té massa fondària.
Esperen que les aigües baixin més manses. No tenen gens de pressa i tenen una mica massa de por. Temen que a l’altre costat els rebin a pedrades i no hi estan acostumats. Noten que els empenyen, però la por no es venç fàcilment. Diu que una vegada una multitud mirava des d’un pont les aigües d’un riu que baixava fort, quan de sobte veuen que arrossegaven una dona. Tothom cridava però ningú es tirava a l’aigua per ajudar-la. De sobte un home es tira a les aigües furioses i aconsegueix sortir ell i la dona sans i estalvis . L’aclamen, és un heroi etc. etc. ”Gràcies -diu ell- ha estat emocionant… i ara digueu-me qui ha esta el fill de puta que m’ha donat l’empenta”.
Els altres -model búfal- tenen molta pressa. I volen ser molts. Quants més siguem a empènyer, més serem els que arribem a l’altre costat. Si hi arribem molts ningú ens apedregarà. Segurament tenen una mica massa de pressa.
Ni la por ni la pressa són bones conselleres, però ningú ha travessat mai cap riu sense una mica de por i una mica de pressa.
Ara passem a alta mar. Metafòricament s’entén.
Vull dir: de moment nosaltres marxem.
Un cop Espanya ha aconseguit expulsar de dins del seu organisme aquest cos estrany que l’ha fet malviure durant segles es pot replantejar amb l’esperit més tranquil el seu futur.
Tothom sembla tenir clar que el primer que cal fer és recuperar la confiança del poble en els seus dirigents, i que la millor manera és que els dirigents confiïn en el seu poble, cosa que de moment no han fet mai.
Que els preguntin sense por què volen. Alliberats de l’al•lèrgia a LA CONSULTA, podran preguntar als canaris si volen petroli o turisme, podran preguntar als habitants del Condado de Treviño, si volen ser burgalesos o alabesos, fins i tot podran preguntar a bascos o gallecs, què cony volen.
I també podran preguntar a tots junts si prefereixen un cap d’estat elegit o heretat.
Un cop preguntat tot el que calgui i decidit com s’ho munten, serà l’hora de plantejar amb tanta democràcia com siguem capaços quines relacions s’estableixen entre Catalunya i Espanya, i acceptar allò que en resulti.
Bonic, oi?
dimecres, 19 de novembre del 2014
El quart manament.
Com que suposo, que ara no s’ensenya a l’escola, però s’aprèn a casa us diré que aquest manament al meu temps deia així “honraràs pare i mare”, i volia dir obeiràs el pare, faràs i pensaràs el que ell et digui, arribaràs a casa a l’hora correcta (que era la que deia ell) etc., ah, si i a la mare també.
Conseqüència d’això va sorgir allò de “De tal palo tal astilla”.
Ara tenim molt clar que ningú és responsable del que va ser o fer el seu pare, però continuem pensant que el refrany no anava gaire desencaminat.
A Internet hi ha una enciclopèdia, que no sé per què li han posat el nom de la nostra fillola Viqui.
Com que es veu que hi és tot i tothom, a vegades resulta entretingut jugar a trobar nissagues, per allò del tronc i l’estella.
Hi podeu trobar: Saenz de Santamaria, José Antonio, general molt addicte al seu Generalíssim. Va tenir l’honor de col•laborar en les execucions del darrers condemnats del franquisme. Va posar el bonic nom de Soraya a la seva filla.
Torres-Dulce, Antonio. Un dels jutges del TOP més eficaç. TOP, Tribunal de Orden Público, especialment dedicat a perseguir estudiants i obrers, no addictes al GMN, Glorioso Movimiento Nacional. Les places de jutges del TOP es cobrien per jutges que es presentaven voluntàriament per fer aquesta feina. Don Antonio va posar al seu fill el nom d’Eduardo.
Això i moltes altres coses tenen la importància que li vulguem donar en funció del judici que ens mereixi el franquisme en el seu conjunt. És molt probable, que aquet judici sigui força diferent en funció del lloc i del temps. És segur que els que el vam viure íntegrament durant 40 anys i a Catalunya, ens costi entendre que a la resta d’Espanya -si més no la meitat dels ciutadans- en tinguin una visió tan distorsionada. Només se m’acut que deu ser perquè allà la meitat de la població va guanyar la guerra i solament la meitat la va perdre, mentre a Catalunya la va perdre tothom.
Abans pensava que tants anys de franquisme havia conformat el pensament dels ciutadans d’Espanya, però ara m’adono que era al revés que si la dictadura va durar tants anys fou perquè la seva ideologia, i la seva manera de fer i fins i tot amb el tarannà, coincidia amb una gran majoria d’espanyols.
Aquestes dues maneres tan oposades veure els mateixos fets, expliquen en una gran part, l’enorme dificultat d’arribar a enteniments que resultin mínimament satisfactoris per uns i altres.
Però difícil, no vol dir impossible. I els catalans tenim el gran avantatge que ja ho hem pensat.
18 de novembre de 2014.
Conseqüència d’això va sorgir allò de “De tal palo tal astilla”.
Ara tenim molt clar que ningú és responsable del que va ser o fer el seu pare, però continuem pensant que el refrany no anava gaire desencaminat.
A Internet hi ha una enciclopèdia, que no sé per què li han posat el nom de la nostra fillola Viqui.
Com que es veu que hi és tot i tothom, a vegades resulta entretingut jugar a trobar nissagues, per allò del tronc i l’estella.
Hi podeu trobar: Saenz de Santamaria, José Antonio, general molt addicte al seu Generalíssim. Va tenir l’honor de col•laborar en les execucions del darrers condemnats del franquisme. Va posar el bonic nom de Soraya a la seva filla.
Torres-Dulce, Antonio. Un dels jutges del TOP més eficaç. TOP, Tribunal de Orden Público, especialment dedicat a perseguir estudiants i obrers, no addictes al GMN, Glorioso Movimiento Nacional. Les places de jutges del TOP es cobrien per jutges que es presentaven voluntàriament per fer aquesta feina. Don Antonio va posar al seu fill el nom d’Eduardo.
Això i moltes altres coses tenen la importància que li vulguem donar en funció del judici que ens mereixi el franquisme en el seu conjunt. És molt probable, que aquet judici sigui força diferent en funció del lloc i del temps. És segur que els que el vam viure íntegrament durant 40 anys i a Catalunya, ens costi entendre que a la resta d’Espanya -si més no la meitat dels ciutadans- en tinguin una visió tan distorsionada. Només se m’acut que deu ser perquè allà la meitat de la població va guanyar la guerra i solament la meitat la va perdre, mentre a Catalunya la va perdre tothom.
Abans pensava que tants anys de franquisme havia conformat el pensament dels ciutadans d’Espanya, però ara m’adono que era al revés que si la dictadura va durar tants anys fou perquè la seva ideologia, i la seva manera de fer i fins i tot amb el tarannà, coincidia amb una gran majoria d’espanyols.
Aquestes dues maneres tan oposades veure els mateixos fets, expliquen en una gran part, l’enorme dificultat d’arribar a enteniments que resultin mínimament satisfactoris per uns i altres.
Però difícil, no vol dir impossible. I els catalans tenim el gran avantatge que ja ho hem pensat.
18 de novembre de 2014.
dijous, 6 de novembre del 2014
L’altre “gran” partit polític.
Resulta prou evident que l’anomenat partit popular és inaprofitable per a la democràcia, ni admet cap reforma que el transformi en homologable. Cal necessariament que sigui substituït per una altra formació radicalment diferent. Si els ciutadans espanyols no són capaços de fer-ho, tindran problemes insolubles durant anys. Si algun dia pogués, preguntaria al Sr. Miquel Roca, si ha trobat resposta a la pregunta que feia fa uns trenta anys i que fins i tot donà títol al seu llibre “Per què no?”
Però ara volia parlar de “l’altre”. Del partit socialista. El primer que vull dir és que un partit socialista avui dia encara és necessari. Fins i tot indispensable. Això no vol dir que l’actual formació no necessiti una remodelació profunda, que en aquests moments sembla molt difícil de realitzar, però que la recent desaparició de l’escena de l’últim dinosaure protagonista de primera línia socialista de la trista transició, podria ser una bona oportunitat.
Seran prou valents per defensar sense embuts una República Federal, o continuaran amb ambigüitats que els portaran a fer companyia a l’altre “gran” partit? Per què el PSC, no aconsella, demana o exigeix que els seus socis d’allà entenguin que és l’únic camí que té sortida?
Ara, però els catalans ens preguntem: Cal que ens hi emmerdem en tots aquests fangars? Ens ho podem mirar des de la barrera?
En aquests moments no sé quina és la resposta correcta. Potser el que avui es veu confós en un futur no gaire llunyà ho veurem claríssim.
Així ho espero. De moment, diumenge, a votar.
6 de novembre de 2014.
Però ara volia parlar de “l’altre”. Del partit socialista. El primer que vull dir és que un partit socialista avui dia encara és necessari. Fins i tot indispensable. Això no vol dir que l’actual formació no necessiti una remodelació profunda, que en aquests moments sembla molt difícil de realitzar, però que la recent desaparició de l’escena de l’últim dinosaure protagonista de primera línia socialista de la trista transició, podria ser una bona oportunitat.
Seran prou valents per defensar sense embuts una República Federal, o continuaran amb ambigüitats que els portaran a fer companyia a l’altre “gran” partit? Per què el PSC, no aconsella, demana o exigeix que els seus socis d’allà entenguin que és l’únic camí que té sortida?
Ara, però els catalans ens preguntem: Cal que ens hi emmerdem en tots aquests fangars? Ens ho podem mirar des de la barrera?
En aquests moments no sé quina és la resposta correcta. Potser el que avui es veu confós en un futur no gaire llunyà ho veurem claríssim.
Així ho espero. De moment, diumenge, a votar.
6 de novembre de 2014.
dimarts, 4 de novembre del 2014
El gran dèficit.
El gran dèficit polític de la transició va ser la falta d’un partit conservador a nivell del conjunt de l’estat que no fos de paternitat franquista. Tant pel nom dels seus fundadors, com per la seva ideologia i la de la gran majoria dels seus prohoms i dels seus promotors econòmics.
Era inevitable que es passés d’un règim definit com a dictadura suavitzada per la corrupció a un altre que acabés sent una corrupció disfressada de democràcia. I la corrupció acaba derrotant la democràcia.
En aquests moments és de primera necessitat que el PP, desaparegui de primera línia de la política espanyola. Per a Catalunya, però encara és més necessari per a Espanya.
És cert que aquest partit està en greu perill, i com diuen els xinesos quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer.
La gran incògnita ni tan sols plantejada per ningú, si més no públicament, és qui omplirà el buit immens que deixarà. Perquè és indispensable l’existència d’un partit que representi el pensament de dretes, sigui més liberal o més conservador, però que estigui totalment alliberat del franquisme residual i no tan residual. Que pugui explicar la Història del segle vint sense amagar res. Que no esperi justícia argentina, per denunciar i condemnar.
La modernitat exigeix l’existència de partits d’esquerra valents i partits de dreta honestos. I també al reves. I uns i altres democràtics i intel•ligents.
De partits d’esquerra el panorama d’Espanya n’està farcit, de partits de dreta a banda del PP només n’hi ha dos de territorials, el PNB i CiU, i precisament de territoris que tenen un peu i mig a fora.
Aquest gran dèficit en la política espanyola d’una dreta culta, civilitzada i moderna no es veu com es podrà omplir. A l’horitzó no es veu cap senyal. Ni de fum.
3 de novembre de 2014.
Era inevitable que es passés d’un règim definit com a dictadura suavitzada per la corrupció a un altre que acabés sent una corrupció disfressada de democràcia. I la corrupció acaba derrotant la democràcia.
En aquests moments és de primera necessitat que el PP, desaparegui de primera línia de la política espanyola. Per a Catalunya, però encara és més necessari per a Espanya.
És cert que aquest partit està en greu perill, i com diuen els xinesos quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer.
La gran incògnita ni tan sols plantejada per ningú, si més no públicament, és qui omplirà el buit immens que deixarà. Perquè és indispensable l’existència d’un partit que representi el pensament de dretes, sigui més liberal o més conservador, però que estigui totalment alliberat del franquisme residual i no tan residual. Que pugui explicar la Història del segle vint sense amagar res. Que no esperi justícia argentina, per denunciar i condemnar.
La modernitat exigeix l’existència de partits d’esquerra valents i partits de dreta honestos. I també al reves. I uns i altres democràtics i intel•ligents.
De partits d’esquerra el panorama d’Espanya n’està farcit, de partits de dreta a banda del PP només n’hi ha dos de territorials, el PNB i CiU, i precisament de territoris que tenen un peu i mig a fora.
Aquest gran dèficit en la política espanyola d’una dreta culta, civilitzada i moderna no es veu com es podrà omplir. A l’horitzó no es veu cap senyal. Ni de fum.
3 de novembre de 2014.
diumenge, 2 de novembre del 2014
Em costa molt.
No ho puc entendre, de veritat. Fa molt de temps que em faig la pregunta. Com creuen a Madrid que acabarà el procés català?
N’hi ha uns que diuen que no existeix tal procés. S’ho creuen ells això encara que ho diguin cridant?
N’hi ha uns altres que afirmen que és només una jugada d’un o dos politics amb intencions partidistes.
Uns altres prediquen que s’ha enganyat el poble català, i se l’ha induït a demanar allò que no és bo per a ell mateix, i que mai havia desitjat. Això i altres coses molt més desagradables, francament insultants, sentim per aquí que es diuen a Madrid, i la primera cosa que em crida l’atenció és que davant de l’allau de soroll que ens arriba de la capital, de la resta del país només arribin veus sempre singulars, un president d’aquí, un bisbe d’allà, un pensador de més enllà… però que la gran riuada de paraules, amenaces, avisos, prohibicions, en diaris i en altres mitjans “d’opinió” vénen d’allò que tots entenem què vol dir, quan diem Madrid.
Intentant esbrinar què pensen de com acabarà tot plegat, no n’he tret mai l’aigua clara. Val a dir que ni bruta. No veig, no tan sols cap proposta per poc positiva que sigui, ni cap indici de cap on creuen que aniran les coses, aquestes tres o quatre cosetes -versió Mariano- que passen a Catalunya.
Potser que la nova onada de gestors de l’estat espanyol, liderats per la Sra. Saenz, hereus directes ideològicament i genealògicament del franquisme, però lliures del sentiment de culpa d’haver participat en primera línea en els crims de la dictadura com vam fer els seus pares, se senten tan segurs d’ells mateixos que estan cometent un pecat de supèrbia que obnubila la ment impedint veure cap altra realitat que no sigui la del seu entorn més proper.
Segurament estan més ben preparats que la generació anterior. Potser han participat menys en corrupcions. Saben més llengües -tampoc costa gaire- han llegit una mica més i tot plegat els fa sentir tan segurs que s’atreveixen a fer afirmacions categòriques, que només s’aguanten pel pes del poder de què gaudeixen.
Però tampoc saben on van ni on són. Xuten molt fort, però totes les pilotes van fora.
Escoltant a uns i altres, joves, o no tan joves i a vells, de dretes i de tortes, no hi ha forma d’intuir com pensen que acabarà tot plegat.
Suposo que deu ser perquè sóc una mica -és un eufemisme- sord.
1 de novembre de 2014.
N’hi ha uns que diuen que no existeix tal procés. S’ho creuen ells això encara que ho diguin cridant?
N’hi ha uns altres que afirmen que és només una jugada d’un o dos politics amb intencions partidistes.
Uns altres prediquen que s’ha enganyat el poble català, i se l’ha induït a demanar allò que no és bo per a ell mateix, i que mai havia desitjat. Això i altres coses molt més desagradables, francament insultants, sentim per aquí que es diuen a Madrid, i la primera cosa que em crida l’atenció és que davant de l’allau de soroll que ens arriba de la capital, de la resta del país només arribin veus sempre singulars, un president d’aquí, un bisbe d’allà, un pensador de més enllà… però que la gran riuada de paraules, amenaces, avisos, prohibicions, en diaris i en altres mitjans “d’opinió” vénen d’allò que tots entenem què vol dir, quan diem Madrid.
Intentant esbrinar què pensen de com acabarà tot plegat, no n’he tret mai l’aigua clara. Val a dir que ni bruta. No veig, no tan sols cap proposta per poc positiva que sigui, ni cap indici de cap on creuen que aniran les coses, aquestes tres o quatre cosetes -versió Mariano- que passen a Catalunya.
Potser que la nova onada de gestors de l’estat espanyol, liderats per la Sra. Saenz, hereus directes ideològicament i genealògicament del franquisme, però lliures del sentiment de culpa d’haver participat en primera línea en els crims de la dictadura com vam fer els seus pares, se senten tan segurs d’ells mateixos que estan cometent un pecat de supèrbia que obnubila la ment impedint veure cap altra realitat que no sigui la del seu entorn més proper.
Segurament estan més ben preparats que la generació anterior. Potser han participat menys en corrupcions. Saben més llengües -tampoc costa gaire- han llegit una mica més i tot plegat els fa sentir tan segurs que s’atreveixen a fer afirmacions categòriques, que només s’aguanten pel pes del poder de què gaudeixen.
Però tampoc saben on van ni on són. Xuten molt fort, però totes les pilotes van fora.
Escoltant a uns i altres, joves, o no tan joves i a vells, de dretes i de tortes, no hi ha forma d’intuir com pensen que acabarà tot plegat.
Suposo que deu ser perquè sóc una mica -és un eufemisme- sord.
1 de novembre de 2014.
divendres, 17 d’octubre del 2014
Travessar el riu.
Quan Mao, “el gran timoner” li deien, va morir va agafar el timó Deng Xiaoping. A aquest li van dir “el petit timoner”. No arribava al metre seixanta. Per què deu ser que les metàfores marineres funcionen tan bé en política? Tanco parèntesi.
Doncs bé, Deng deia que els xinesos havien de travessar el riu. Que continuar a la mateixa banda, era un suïcidi, (era una manera elegant de carregar-se el maoisme, que tothom maleïa però feia veure que no). Però matisava, havien de travessar el riu sense que els peus perdessin contacte amb el fons. Això era més que una metàfora, era una declaració de principis. En direm, mètode Deng.
Quan un ramat de búfals entén que la pastura a la seva banda de riu s’està esgotant i veu que allà lluny hi ha senyals d’un incendi al bosc, es posa a mirar a l’altra banda del riu i intueix que el color verd que hi veu és bo de trepitjar, només cal que un tro llunyà vagi seguit d’un altre més proper, per posar-se a córrer cap al riu, i sense pensar-s’hi més començar a travessar-lo. Alguns dels primers perden peu i es queden al fons del riu, i la resta del ramat passa per sobre dels seus cossos fins a l’altra banda. És un mètode, ràpid i eficaç. Però deixa víctimes. En direm, mètode búfal.
Un altre mètode en direm sistema Moisés. Et plantes davant del riu, aixeques els braços enlaire, i demanes al teu déu que aturi el riu una estoneta. De fet Moisés ho va fer així perquè no sabia prou geografia. D’haver-ne sabut, en arribar davant del mar Roig hauria seguit cap a l’esquerra, en direcció al Mediterrani i hauria arribat a la terra promesa a peu sec. Es veu que li havien dit a on havia d’anar, però no li van explicar bé el camí.
Segons la ciència més de moda aquest segle 21, la neurociència, cadascun de nosaltres entén, enfoca, analitza i decideix segons quin model de còrtex prefrontal ens ha tocat, i segons com anem de dopamina, -som el nostre cervell, afirmen categòricament- i com que en la nostra ignorància no ho podem discutir, va i ens ho creiem. Doncs, bé i a això volia arribar, a l’hora de travessar el riu cadascú de nosaltres trobarà més simpàtic, més factible, més eficaç qualsevol dels tres mètodes o de les seves variants. Val a dir que el tercer model anomenat Moisés no té gaires seguidors, ni variants atractives, però sempre hi ha homes de fe, si més no de bona fe.
En una cosa sí que coincidirem una bona majoria: cal travessar el riu.
16 d’octubre de 2014.
Doncs bé, Deng deia que els xinesos havien de travessar el riu. Que continuar a la mateixa banda, era un suïcidi, (era una manera elegant de carregar-se el maoisme, que tothom maleïa però feia veure que no). Però matisava, havien de travessar el riu sense que els peus perdessin contacte amb el fons. Això era més que una metàfora, era una declaració de principis. En direm, mètode Deng.
Quan un ramat de búfals entén que la pastura a la seva banda de riu s’està esgotant i veu que allà lluny hi ha senyals d’un incendi al bosc, es posa a mirar a l’altra banda del riu i intueix que el color verd que hi veu és bo de trepitjar, només cal que un tro llunyà vagi seguit d’un altre més proper, per posar-se a córrer cap al riu, i sense pensar-s’hi més començar a travessar-lo. Alguns dels primers perden peu i es queden al fons del riu, i la resta del ramat passa per sobre dels seus cossos fins a l’altra banda. És un mètode, ràpid i eficaç. Però deixa víctimes. En direm, mètode búfal.
Un altre mètode en direm sistema Moisés. Et plantes davant del riu, aixeques els braços enlaire, i demanes al teu déu que aturi el riu una estoneta. De fet Moisés ho va fer així perquè no sabia prou geografia. D’haver-ne sabut, en arribar davant del mar Roig hauria seguit cap a l’esquerra, en direcció al Mediterrani i hauria arribat a la terra promesa a peu sec. Es veu que li havien dit a on havia d’anar, però no li van explicar bé el camí.
Segons la ciència més de moda aquest segle 21, la neurociència, cadascun de nosaltres entén, enfoca, analitza i decideix segons quin model de còrtex prefrontal ens ha tocat, i segons com anem de dopamina, -som el nostre cervell, afirmen categòricament- i com que en la nostra ignorància no ho podem discutir, va i ens ho creiem. Doncs, bé i a això volia arribar, a l’hora de travessar el riu cadascú de nosaltres trobarà més simpàtic, més factible, més eficaç qualsevol dels tres mètodes o de les seves variants. Val a dir que el tercer model anomenat Moisés no té gaires seguidors, ni variants atractives, però sempre hi ha homes de fe, si més no de bona fe.
En una cosa sí que coincidirem una bona majoria: cal travessar el riu.
16 d’octubre de 2014.
dimecres, 15 d’octubre del 2014
Independències.
Catalunya farà un pas endavant cap a la llibertat, sí, i només sí existeix una quantitat prou significativa de ciutadans que ho volen cadascun d’ells de manera suficientment profunda i constant. És l’única condició necessària i és a l’hora suficient.
Perquè aquest pas no sigui ni massa llunyà ni massa feixuc, cal que existeixi un gruix suficient de persones, surtin o no els seus noms als diaris, disposats a posar a disposició del conjunt les seves capacitats professionals.
Al meu entendre, aquestes dues situacions es donen, i es donen de forma robusta dintre d’una societat civil altament estructurada com la nostra.
En aquests processos els polítics com a conjunt són necessaris, però cap d’ells en particular és imprescindible. Potser ho saben, però tots ells han de fer veure que no ho saben. Sempre n’hi haurà algun que es pot creure molt necessari, i és inútil desenganyar-lo i a vegades és millor fer-li creure que ens ho creiem. La Història, que acaba simplificant de manera no sempre justa, situarà a cadascun al seu lloc. Sobretot cal no escoltar gaire les declaracions dels polítics. I les dels comentaristes, tampoc.
La tan demanada unitat entre polítics no ha existit mai en aquestes situacions.
Quan Irlanda lluitava per la seva independència, els dos líders, Eamon de Valera i Michael Collins no anaven precisament de bracet. Assassinat el segon, males llengües insinuaven coses molt lletges del primer.
Quan Tunísia, va decidir emancipar-se de França, va aparèixer un partit que es va dir Dustur que vol dir Constitució, que és el que volien pactar amb França. No va tardar gaire a sorgir un altre partit més radical que es va dir Neo Dustur, que acusava els primers de ser massa pactistes, els va arraconar i va aconseguir la independència.
No oblidem que a Gandhi el va assassinar un hindú i no un musulmà. Era un dels seus…etc.
Els polítics són necessaris, cap d’ells imprescindible. Millor si van junts però no cal esperar-ho massa. Si van alhora faran la feina més de pressa, però si les condicions que esmentava al principi es compleixen com passa a casa nostra, el final està cantat. A hores d’ara ningú sap quin d’ells escolliran els historiadors per titular el capítol.
Deia abans que la Historia simplifica molt i si segueixen com fins ara els socialistes catalans, passaran a fer companyia als lerrouxistes als futurs llibres d’història.
14 d’octubre de 2014.
Perquè aquest pas no sigui ni massa llunyà ni massa feixuc, cal que existeixi un gruix suficient de persones, surtin o no els seus noms als diaris, disposats a posar a disposició del conjunt les seves capacitats professionals.
Al meu entendre, aquestes dues situacions es donen, i es donen de forma robusta dintre d’una societat civil altament estructurada com la nostra.
En aquests processos els polítics com a conjunt són necessaris, però cap d’ells en particular és imprescindible. Potser ho saben, però tots ells han de fer veure que no ho saben. Sempre n’hi haurà algun que es pot creure molt necessari, i és inútil desenganyar-lo i a vegades és millor fer-li creure que ens ho creiem. La Història, que acaba simplificant de manera no sempre justa, situarà a cadascun al seu lloc. Sobretot cal no escoltar gaire les declaracions dels polítics. I les dels comentaristes, tampoc.
La tan demanada unitat entre polítics no ha existit mai en aquestes situacions.
Quan Irlanda lluitava per la seva independència, els dos líders, Eamon de Valera i Michael Collins no anaven precisament de bracet. Assassinat el segon, males llengües insinuaven coses molt lletges del primer.
Quan Tunísia, va decidir emancipar-se de França, va aparèixer un partit que es va dir Dustur que vol dir Constitució, que és el que volien pactar amb França. No va tardar gaire a sorgir un altre partit més radical que es va dir Neo Dustur, que acusava els primers de ser massa pactistes, els va arraconar i va aconseguir la independència.
No oblidem que a Gandhi el va assassinar un hindú i no un musulmà. Era un dels seus…etc.
Els polítics són necessaris, cap d’ells imprescindible. Millor si van junts però no cal esperar-ho massa. Si van alhora faran la feina més de pressa, però si les condicions que esmentava al principi es compleixen com passa a casa nostra, el final està cantat. A hores d’ara ningú sap quin d’ells escolliran els historiadors per titular el capítol.
Deia abans que la Historia simplifica molt i si segueixen com fins ara els socialistes catalans, passaran a fer companyia als lerrouxistes als futurs llibres d’història.
14 d’octubre de 2014.
dijous, 2 d’octubre del 2014
Sobirania. Efectes secundaris.
Dèiem ahir que la sobirania, sense súbdit no existeix. Si inicialment estava composta per un sobirà i molts súbdits, quan la quantitat de súbdits va començar a augmentar, que va ser molt aviat, si bé la titularitat de la sobirania va continuar sent unipersonal, l’exercici de la mateixa es va anar estenent al voltant del titular. Primer la família més directa, després la no tan directa i molt aviat la cort.
Com que l’exercici de la sobirania dóna moltes satisfaccions, resulta expansiu de per si, i cada vegada abraça cercles més amples, de persones i grups que en volen participar, o que creuen que en participen. Moltes vegades és un efecte il•lusori. Virtual en diríem ara. Però s’ho creuen.
Si inicialment fou un rei, després una cort i aviat va infectar tota una ciutat. La “Villa i Corte” en deien.
La constitució espanyola de 1931, Art,5, La capitalidad de la Republica se fija en Madrid.
La constitució espanyola de 1978, Art. 5, La capital del estado es la villa de Madrid.
A part de la curiosa coincidència numeral, la primera diu Madrid sense especificar si província, ciutat o Villa y Corte i la segona diu villa amb minúscula. I ja està. Tothom sap de què parlem i no cal que diem res més. I de fet ni una ni l’altra constitució expliquen de què va.
Els efectes secundaris -danys col•laterals podríem dir- més notables apareixen a força d’anys d’exercici de la sobirania per part d’una ciutat. Totes aquelles persones o institucions que participen del poder en una ciutat capital d’estat, s’autoatribueixen la seva ració de “sobirania” i miren com a súbdits els habitants de la resta del país. Qualsevol institució: conferencia episcopal, patronal, sindicat intel•lectual o artística etc. i sobretot els mitjans de comunicació, parlen en to doctoral, coneixen a la perfecció què passa i què convé a cada “província”.
No poden entendre que alguna “regió” s’afarti de ser súbdit. No entenen que un súbdit, pugui sentir-se maltractat pel seu sobirà. Per definició un sobirà sempre protegeix, sempre fa el millor pel súbdit. Si el súbdit no ho entén això és perquè està enganyat, o és un traïdor. Un súbdit insubmís és un perill per als altres súbdits, i per a ell mateix.
L’entesa és pràcticament impossible. O gairebé.
Finalment un incís. Una de les víctimes més pregones d’aquesta simbiosi poder/elit, és aquella part de la pròpia ciutadania que no en participa. Ara el “poble“ de Madrid ha començat a adonar-se’n. La pregunta és ¿Podran?
1 d’octubre de 2014.
Com que l’exercici de la sobirania dóna moltes satisfaccions, resulta expansiu de per si, i cada vegada abraça cercles més amples, de persones i grups que en volen participar, o que creuen que en participen. Moltes vegades és un efecte il•lusori. Virtual en diríem ara. Però s’ho creuen.
Si inicialment fou un rei, després una cort i aviat va infectar tota una ciutat. La “Villa i Corte” en deien.
La constitució espanyola de 1931, Art,5, La capitalidad de la Republica se fija en Madrid.
La constitució espanyola de 1978, Art. 5, La capital del estado es la villa de Madrid.
A part de la curiosa coincidència numeral, la primera diu Madrid sense especificar si província, ciutat o Villa y Corte i la segona diu villa amb minúscula. I ja està. Tothom sap de què parlem i no cal que diem res més. I de fet ni una ni l’altra constitució expliquen de què va.
Els efectes secundaris -danys col•laterals podríem dir- més notables apareixen a força d’anys d’exercici de la sobirania per part d’una ciutat. Totes aquelles persones o institucions que participen del poder en una ciutat capital d’estat, s’autoatribueixen la seva ració de “sobirania” i miren com a súbdits els habitants de la resta del país. Qualsevol institució: conferencia episcopal, patronal, sindicat intel•lectual o artística etc. i sobretot els mitjans de comunicació, parlen en to doctoral, coneixen a la perfecció què passa i què convé a cada “província”.
No poden entendre que alguna “regió” s’afarti de ser súbdit. No entenen que un súbdit, pugui sentir-se maltractat pel seu sobirà. Per definició un sobirà sempre protegeix, sempre fa el millor pel súbdit. Si el súbdit no ho entén això és perquè està enganyat, o és un traïdor. Un súbdit insubmís és un perill per als altres súbdits, i per a ell mateix.
L’entesa és pràcticament impossible. O gairebé.
Finalment un incís. Una de les víctimes més pregones d’aquesta simbiosi poder/elit, és aquella part de la pròpia ciutadania que no en participa. Ara el “poble“ de Madrid ha començat a adonar-se’n. La pregunta és ¿Podran?
1 d’octubre de 2014.
dimarts, 30 de setembre del 2014
Sobirà / súbdit
Sobirania és una idea que la història ha anat elaborant al costat de les figures dels reis o emperadors per crear la parella de conceptes sobirà/súbdit que es necessiten l’un a l’altre per mantenir un determinat ordre social. No hi ha sobirà si no hi ha súbdit.
A mitjans del segle 17, els anglesos van matar el seu rei però no van eliminar la sobirania dels reis que van venir després. Se la van repartir entre el rei i una petita minoria de nobles. Amb algunes variacions no significatives encara dura avui dia.
Els francesos, a finals del segle 18, també van matar el seu rei, i li van anul•lar la soberania. Aviat es van adonar, que per odiós que fos ser súbdit, alguna mena de sobirania feia falta per mantenir l’ordre públic. La idea que van tenir -de fet no sé de qui va ser- fou dir i només dir que la sobirania era del poble.
El primer problema que se’ls va presentar era ¿qui era el poble? Van decidir que eren els ciutadans “citoyens “ que evidentment no era tot el poble. Van ampliar la base dels sobirans.
El segon problema que no es van plantejar però que hi era, va ser: si el poble és sobirà, i perquè pugui existir un sobirà ha d’existir un súbdit, ¿qui és aquest súbdit? Aquesta pregunta no l’ha contestada mai cap pensador francès, però l’han contestat amb els fets tots el francesos. El poble sobirà és el poble francès, tots els altres pobles són súbdits reals o en potència (i si no que li preguntin al poble argelí).
Una gran majoria de sobiranies europees ha anat imitant amb més o menys mala gana el model francès per imperfecte que fos -i déu n’hi do- això de la sobirania del poble, i de com posar-la a la pràctica. Cada terra fa sa guerra, diem per aquí, i si bé ho diem metafòricament ha resultat una frase d’un realisme esgarrifós. La guerra ha estat l’instrument més vegades usat pels “administradors” de les sobiranies, que eren dels pobles, precisament contra els pobles.
Aquests administradors de les sobiranies, eren més o menys -més aviat menys i moltes vegades gens- elegits pels ciutadans. I tot i ser un sistema clarament defectuós, és el millor de llarg de tots els sistemes coneguts generant automàticament la terrible idea dominant que és millor no tocar-ho. Ni tan sols de pensament o paraula. I molt menys d’obra.
L’altra idea màgica ve de juxtaposar dos conceptes incompatibles entre si, aprofitant dos mots grecs “demos” i “kratia” i voler-ne fer una paraula única: democràcia. El que significaven al seu origen aquestes paraules i el que signifiquen ara té una relació igual que el que significava àtom llavors i el que significa ara. Físicament parlant, cap relació.
El temps, i l’angunia de pensar, sacralitzen les paraules. I si a més hi ha paraules com “sobirania” que afavoreixen els posseïdors del poder, veureu com tots aquells que se senten copropietaris d’alguna forma de poder, dins i fora de qualsevol país posaran el crit al cel -i si només és el crit, rai- contra qui gosi tan sols parlar-ne. Ja ho sabeu, els diran que són “populistes “ o “separatistes”.
El tema dóna per tant…
A mitjans del segle 17, els anglesos van matar el seu rei però no van eliminar la sobirania dels reis que van venir després. Se la van repartir entre el rei i una petita minoria de nobles. Amb algunes variacions no significatives encara dura avui dia.
Els francesos, a finals del segle 18, també van matar el seu rei, i li van anul•lar la soberania. Aviat es van adonar, que per odiós que fos ser súbdit, alguna mena de sobirania feia falta per mantenir l’ordre públic. La idea que van tenir -de fet no sé de qui va ser- fou dir i només dir que la sobirania era del poble.
El primer problema que se’ls va presentar era ¿qui era el poble? Van decidir que eren els ciutadans “citoyens “ que evidentment no era tot el poble. Van ampliar la base dels sobirans.
El segon problema que no es van plantejar però que hi era, va ser: si el poble és sobirà, i perquè pugui existir un sobirà ha d’existir un súbdit, ¿qui és aquest súbdit? Aquesta pregunta no l’ha contestada mai cap pensador francès, però l’han contestat amb els fets tots el francesos. El poble sobirà és el poble francès, tots els altres pobles són súbdits reals o en potència (i si no que li preguntin al poble argelí).
Una gran majoria de sobiranies europees ha anat imitant amb més o menys mala gana el model francès per imperfecte que fos -i déu n’hi do- això de la sobirania del poble, i de com posar-la a la pràctica. Cada terra fa sa guerra, diem per aquí, i si bé ho diem metafòricament ha resultat una frase d’un realisme esgarrifós. La guerra ha estat l’instrument més vegades usat pels “administradors” de les sobiranies, que eren dels pobles, precisament contra els pobles.
Aquests administradors de les sobiranies, eren més o menys -més aviat menys i moltes vegades gens- elegits pels ciutadans. I tot i ser un sistema clarament defectuós, és el millor de llarg de tots els sistemes coneguts generant automàticament la terrible idea dominant que és millor no tocar-ho. Ni tan sols de pensament o paraula. I molt menys d’obra.
L’altra idea màgica ve de juxtaposar dos conceptes incompatibles entre si, aprofitant dos mots grecs “demos” i “kratia” i voler-ne fer una paraula única: democràcia. El que significaven al seu origen aquestes paraules i el que signifiquen ara té una relació igual que el que significava àtom llavors i el que significa ara. Físicament parlant, cap relació.
El temps, i l’angunia de pensar, sacralitzen les paraules. I si a més hi ha paraules com “sobirania” que afavoreixen els posseïdors del poder, veureu com tots aquells que se senten copropietaris d’alguna forma de poder, dins i fora de qualsevol país posaran el crit al cel -i si només és el crit, rai- contra qui gosi tan sols parlar-ne. Ja ho sabeu, els diran que són “populistes “ o “separatistes”.
El tema dóna per tant…
divendres, 26 de setembre del 2014
Sr. Sánchez.
Com que vostè és políglota, suposo que m’entendrà. En tot cas pot demanar que li tradueixi l’ex alcalde de Vilanova Sr. Elena que interpretarà millor el que vull dir que el Sr. Iceta. I els dos són socialistes.
La setmana passada ens va dir que la majoria de catalans volen ”una Catalunya millor, dins d’una Espanya millor”. Certament tots els catalans volem una Catalunya millor i una Espanya millor, no ho dubti.
A la frase només hi canviem una preposició. En comptes de “dins” posem “al costat”.
Resulta que des de” dins”, els ciutadans de Catalunya no podem fer res efectiu, per millorar Espanya, i en prou feines per millorar Catalunya. Demanem estar al costat d’Espanya per poder contribuir a millorar-la.
Li serà molt difícil, convèncer els catalans, que no tenim dret a expressar cap on volem anar i com hi volem anar. Per descomptat, democràticament no ho aconseguiran. Si ho volen impedir no tindran més remei que fer costat a les posicions del pensament tardo franquista del PP. Vostès mateixos.
Sr. Sánchez, durant 40 anys. Catalunya ha estat lligada de peus i mans i amb la boca emmordassada. Primer li van deslligar les mans, perquè pogués treballar al servei dels seus amos, però no li van treure la bola dels peus. Els catalans només podíem parlar en veu baixa entre nosaltres. Però parlàvem.
Quan va morir l’assassí ho vam celebrar -encara d’amagat- bevent Xampany francès. Va morir Franco però el franquisme va continuar al poder, i mai no n’ha marxat. (¿Com pot ser que al conjunt de l’estat espanyol no hagi pogut sorgir un partit polític de dretes, conservador, liberal o democratacristià que no fos de paternitat franquista? ¿Per què això només ha estat possible a Euskadi i a Catalunya?.
A més d’allargar la cadena amb què arrossegava una bola a un peu, a Catalunya li van treure la mordassa de la boca i allò que feia anys ens anàvem dient a cau d’orella ho vam poder dir en veu alta. Van aparèixer diaris, ràdios, televisions, tertúlies, conferències, associacions de veïns i comunitats cristianes. I escoles catalanes, de barri, cooperatives, públiques i privades.
No crec que ni vostè, ni ningú mínimament informat, pensi seriosament que la culpa és del Sr. Mas o del Sr. Junqueres, i que desapareixent ells s’acaba el problema. Tots vostès saben que el problema ve de molt lluny, de molt abans de néixer vostè Sr. Sánchez i de molt abans de néixer jo, que li porto més de 40 anys d’avantatge. Quan jo estava a punt de néixer el Sr. Ortega y Gaset clamava contra la voluntat dels catalans de tenir un estatut d’autonomia tot dient “cuando alguien es pura herida, curarle es matarlo. Pues tal sucede con el problema catalan”. Ell no era franquista, però els franquistes van aprofitar el seu prestigi per aplicar aquesta cura, per liquidar d’una vegada el “problema catalán”.
Espanya ha malviscut incòmoda, amb un cos estrany a les seves entranyes. Castella el va fagocitar fa tres-cents anys, però no el va poder digerir. ”Los catalanes, son españoles o no?” -clamava Prim-, “si ho són tractem-los com iguals i si no ho són, eliminem-los”. Mai han volgut fer el primer i mai han aconseguit fer el segon, per més que ho han intentat. I així seguim.
Sr. Sánchez, diu l’article 168 de la Constitució que vostè proposa reformar, que n’hi ha prou amb què un terç dels senadors o un terç dels diputats -i tant valen uns com els altres- s’hi oposi per frenar tota reforma.
Honestament, Sr Sánchez ¿vostè creu que és possible modificar la Constitució? ¿No és més racional i raonable, saber què volen els catalans que negar-se a saber-ho?
25 de setembre de 2014.
dimarts, 23 de setembre del 2014
Paraules maleïdes.
Hi ha paraules que l’ús ha anat convertint en descriptives d’allò que la societat benpensant rebutja sense haver-se detingut mai a analitzar-les. Ni sobretot a voler entendre perquè ha sorgit allò que condemnen, ni qui n’és més responsable.
A Europa han sorgit tot una colla de grups diversos, als que s’ha qualificat de antieuropeus, sense distingir els d’un costat o l’altre, sense analitzar si són contraris a Europa o a un model determinat d’Europa. Tothom que està al poder desqualificarà tot allò que li fa por o simplement li fa ombra al seu poder.
A l’estat espanyol n’han aparegut entre altres un parell que manifesten un profund malestar contra la situació política, cultural i econòmica. Un d’aquests moviments ha aparegut majoritàriament a Madrid i l’altre íntegrament a Catalunya. Els dos són poderoses expressions de multitud de persones. Les causes que els han generat tenen força punts similars.
Uns són “populistes” els altres ”separatistes”. Trobades les paraules maleïdes ja està tot dit. Són malvats, o ignorants o mal informats. Un cop qualificats degudament queda oberta la caça. El gossos es preparen per iniciar la persecució…
Tot i que les causes profundes tenen algunes similituds hi ha diferències substancials entre un i altre moviment.
Mentre el de Madrid és una gran protesta enormement justificada, li costa molt fer una proposta coherent i constructiva, el moviment català té molt clar no només el projecte, sinó també el camí a fer.
Els dos moviments són per sortir d’on som, però un no troba la porta de sortida i l’altre la té molt clara.
El d’allà pot fer molt mal al sistema de partits polítics grans responsables actuals del pèssim funcionament de l’Estat. El d’aquí va directament a allunyar-se d’aquest Estat.
I aquí tenim l’estat espanyol, totes les forces politiques que el sostenen, totes les institucions, mitjans de comunicació, poders econòmics còmplices etc. incapacitats d’intentar estudiar amb voluntat d’entendre quin significat té tot el que passa, que es limiten a dir : “populistes uns, separatistes els altres”, i no en parlem més.
A Europa han sorgit tot una colla de grups diversos, als que s’ha qualificat de antieuropeus, sense distingir els d’un costat o l’altre, sense analitzar si són contraris a Europa o a un model determinat d’Europa. Tothom que està al poder desqualificarà tot allò que li fa por o simplement li fa ombra al seu poder.
A l’estat espanyol n’han aparegut entre altres un parell que manifesten un profund malestar contra la situació política, cultural i econòmica. Un d’aquests moviments ha aparegut majoritàriament a Madrid i l’altre íntegrament a Catalunya. Els dos són poderoses expressions de multitud de persones. Les causes que els han generat tenen força punts similars.
Uns són “populistes” els altres ”separatistes”. Trobades les paraules maleïdes ja està tot dit. Són malvats, o ignorants o mal informats. Un cop qualificats degudament queda oberta la caça. El gossos es preparen per iniciar la persecució…
Tot i que les causes profundes tenen algunes similituds hi ha diferències substancials entre un i altre moviment.
Mentre el de Madrid és una gran protesta enormement justificada, li costa molt fer una proposta coherent i constructiva, el moviment català té molt clar no només el projecte, sinó també el camí a fer.
Els dos moviments són per sortir d’on som, però un no troba la porta de sortida i l’altre la té molt clara.
El d’allà pot fer molt mal al sistema de partits polítics grans responsables actuals del pèssim funcionament de l’Estat. El d’aquí va directament a allunyar-se d’aquest Estat.
I aquí tenim l’estat espanyol, totes les forces politiques que el sostenen, totes les institucions, mitjans de comunicació, poders econòmics còmplices etc. incapacitats d’intentar estudiar amb voluntat d’entendre quin significat té tot el que passa, que es limiten a dir : “populistes uns, separatistes els altres”, i no en parlem més.
diumenge, 21 de setembre del 2014
Sra. Sáenz.
Vostè i el seu cap plasmàtic insisteixen una i una altra vegada que els catalans no podem votar en una consulta perquè és anticonstitucional. Ho han dit i repetit tantes vegades que al final sembla veritat.
Doncs, no. No és anticonstitucional.
Fa pocs mesos, tres diputats del parlament de Catalunya van acudir al Congrés dels diputats a fer una petició perfectament constitucional. Era tan constitucional votar sí com votar no. Vostès van votar no, per raons de partit polític, no per raons jurídiques o constitucionals. És a dir els catalans si no podem votar no és perquè la Constitució ho prohibeixi, sinó perquè vostès, fidels a la ideologia nítidament franquista del seu fundador, no ho podien admetre. Vostè, a més, havia de ser fidel a la memòria del seu pare, que suposo que ja li han explicat alguna vegada, que quan era vostè una nena de 4 anys, el seu pare va participar activament i amb fidelitat al seu superior militar -el generalíssim- li deien- a fer complir els afusellaments perquè com vostè recorda “la llei és la que és” i s’ha de complir. Que tot Europa clamés en contra era un detall sense importància. En aquesta vida ser fidel a la memòria des pare està molt ben vist.
Segurament, té molt poder, però li asseguro que no té cap autoritat. També suposo que ha sentit parlar de la diferència entre “auctoritas” i “potestas”.
Li agrada molt parlar, s’aprofita de les poques ganes que en té el seu cap de files. A vegades penso que el seu cap sap, que qui parla més, és el que diu més bestieses i s’aprofita de la seva loquacitat diarreica per fer-li dir allò que ell no vol dir perquè sap que és mentida. I, no Sra. Sáenz. El senyor Mas no és president de la Generalitat gràcies a una constitució que vostès no van votar i que el seu fundador va torpedinar tant com va poder. El Sr. Mas és president perquè l`han votat els catalans.
De totes maneres li dic que vostès restringint la democràcia tant com poden, i no deixar-nos exercir-la, votant, són més coherents amb la seva ideologia fundacional, que l’altre partit nacional espanyol, que en el congrés d’octubre de 1974, en què va sortir elegit el líder carismàtic per excel•lència, i que va representar una refundació del PSOE, van decidir formalment:
“Resolucion política: La definitiva solucion del problema de las naciones que integran el estado español, parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas.”
Ja ho veu Sra. Sáenz. Es poden permetre ser tan poc democràtics com els tolerin les circumstàncies, perquè els seus contrincant són tan incoherents com els permet la memòria.
El miracle espanyol de la gloriosa transició va ser construir una democràcia, sense demòcrates. El problema gros és que no hi ha miracles, sobretot en política.
Doncs, no. No és anticonstitucional.
Fa pocs mesos, tres diputats del parlament de Catalunya van acudir al Congrés dels diputats a fer una petició perfectament constitucional. Era tan constitucional votar sí com votar no. Vostès van votar no, per raons de partit polític, no per raons jurídiques o constitucionals. És a dir els catalans si no podem votar no és perquè la Constitució ho prohibeixi, sinó perquè vostès, fidels a la ideologia nítidament franquista del seu fundador, no ho podien admetre. Vostè, a més, havia de ser fidel a la memòria del seu pare, que suposo que ja li han explicat alguna vegada, que quan era vostè una nena de 4 anys, el seu pare va participar activament i amb fidelitat al seu superior militar -el generalíssim- li deien- a fer complir els afusellaments perquè com vostè recorda “la llei és la que és” i s’ha de complir. Que tot Europa clamés en contra era un detall sense importància. En aquesta vida ser fidel a la memòria des pare està molt ben vist.
Segurament, té molt poder, però li asseguro que no té cap autoritat. També suposo que ha sentit parlar de la diferència entre “auctoritas” i “potestas”.
Li agrada molt parlar, s’aprofita de les poques ganes que en té el seu cap de files. A vegades penso que el seu cap sap, que qui parla més, és el que diu més bestieses i s’aprofita de la seva loquacitat diarreica per fer-li dir allò que ell no vol dir perquè sap que és mentida. I, no Sra. Sáenz. El senyor Mas no és president de la Generalitat gràcies a una constitució que vostès no van votar i que el seu fundador va torpedinar tant com va poder. El Sr. Mas és president perquè l`han votat els catalans.
De totes maneres li dic que vostès restringint la democràcia tant com poden, i no deixar-nos exercir-la, votant, són més coherents amb la seva ideologia fundacional, que l’altre partit nacional espanyol, que en el congrés d’octubre de 1974, en què va sortir elegit el líder carismàtic per excel•lència, i que va representar una refundació del PSOE, van decidir formalment:
“Resolucion política: La definitiva solucion del problema de las naciones que integran el estado español, parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas.”
Ja ho veu Sra. Sáenz. Es poden permetre ser tan poc democràtics com els tolerin les circumstàncies, perquè els seus contrincant són tan incoherents com els permet la memòria.
El miracle espanyol de la gloriosa transició va ser construir una democràcia, sense demòcrates. El problema gros és que no hi ha miracles, sobretot en política.
dimecres, 17 de setembre del 2014
Suposem el problema resolt.
Quan estudiàvem la carrera vam aprendre que existien problemes de molt difícil solució, o bé per falta de dades o bé per incapacitat nostra o per falta d’eines matemàtiques a la nostra disposició. Després a la vida professional vam veure que aquests eren els problemes més freqüents.
Convenia aplicar-los el mètode que anomenàvem “suposem el problema resolt” i donàvem a la incògnita buscada un valor que per deducció o per intuïció pressuposàvem, i a partir d’aquest valor estudiàvem les conseqüències que se’n derivaven. Moltes voltes en comptes de provar un valor calia intentar-ho amb dos. Optàvem per aquell que produïa millors conseqüències.
El “problema català“ té dues solucions finals i només dues. Independència o aniquilació de Catalunya.
Sabem que Independència absoluta no la té cap estat. Tots són interdependents. Per això sabem que quan demanem “independència” volem dir “interdependència” com la que té Dinamarca, per exemple. Anar pel carrer cridant INTERDEPENDÈNCIA seria poc melòdic.
També sabem que l’Aniquilació de Catalunya, no seria total, ni un extermini del poble, però sí que seria una reproducció amb mètodes moderns d’allò que va passar el 1939. Els mètodes moderns vol dir bàsicament substituir l’exèrcit pels tribunals, amb la finalitat d’evitar a Europa i a Estats Units, la vergonya de repetir el fet d’haver donat suport a una dictadura feixista durant 40 anys.
Conseqüències altament probables de cadascuna de les dues solucions del problema català:
Primera solució: independència.
Després d’una petita pausa per pair-ho, increment exponencial del PIB, degut a tres factors fonamentals: eufòria de la població, millora de la rendibilitat dels mitjans disponibles, increment de la confiança en tots els camps. Si a aquesta solució s’hi ha arribat per camins raonables, aquesta millora del PIB català repercutirà favorablement en la majoria de ciutadans de la resta de l’estat actual. Tots, evidentment no. Probablement la llotja del Bernabeu, i la Zarzuela hi surtin perdent.
Segona solució: aniquilació de Catalunya.
Profunda depressió de la població. Baixada del PIB català fins el 20% i per tant del 4% de baixada del PIB espanyol. Escruiximent total. Això sí, no hi haurà violència. Europa s’ho mirarà de lluny. Només estarà preocupada per saber com cobrarà el que Espanya li deu, que no és poc.
Tot i saber -que ho saben- quina és la millor solució de les dues, solament se’ls acut dir que no podem votar. I ho poden impedir perquè són els mateixos que a mi no en van deixar votar fins que tenia 45 anys, i ningú me n’ha demanat disculpes.
Si no confiés en els nostres fills i néts, em posaria a plorar.
Convenia aplicar-los el mètode que anomenàvem “suposem el problema resolt” i donàvem a la incògnita buscada un valor que per deducció o per intuïció pressuposàvem, i a partir d’aquest valor estudiàvem les conseqüències que se’n derivaven. Moltes voltes en comptes de provar un valor calia intentar-ho amb dos. Optàvem per aquell que produïa millors conseqüències.
El “problema català“ té dues solucions finals i només dues. Independència o aniquilació de Catalunya.
Sabem que Independència absoluta no la té cap estat. Tots són interdependents. Per això sabem que quan demanem “independència” volem dir “interdependència” com la que té Dinamarca, per exemple. Anar pel carrer cridant INTERDEPENDÈNCIA seria poc melòdic.
També sabem que l’Aniquilació de Catalunya, no seria total, ni un extermini del poble, però sí que seria una reproducció amb mètodes moderns d’allò que va passar el 1939. Els mètodes moderns vol dir bàsicament substituir l’exèrcit pels tribunals, amb la finalitat d’evitar a Europa i a Estats Units, la vergonya de repetir el fet d’haver donat suport a una dictadura feixista durant 40 anys.
Conseqüències altament probables de cadascuna de les dues solucions del problema català:
Primera solució: independència.
Després d’una petita pausa per pair-ho, increment exponencial del PIB, degut a tres factors fonamentals: eufòria de la població, millora de la rendibilitat dels mitjans disponibles, increment de la confiança en tots els camps. Si a aquesta solució s’hi ha arribat per camins raonables, aquesta millora del PIB català repercutirà favorablement en la majoria de ciutadans de la resta de l’estat actual. Tots, evidentment no. Probablement la llotja del Bernabeu, i la Zarzuela hi surtin perdent.
Segona solució: aniquilació de Catalunya.
Profunda depressió de la població. Baixada del PIB català fins el 20% i per tant del 4% de baixada del PIB espanyol. Escruiximent total. Això sí, no hi haurà violència. Europa s’ho mirarà de lluny. Només estarà preocupada per saber com cobrarà el que Espanya li deu, que no és poc.
Tot i saber -que ho saben- quina és la millor solució de les dues, solament se’ls acut dir que no podem votar. I ho poden impedir perquè són els mateixos que a mi no en van deixar votar fins que tenia 45 anys, i ningú me n’ha demanat disculpes.
Si no confiés en els nostres fills i néts, em posaria a plorar.
divendres, 5 de setembre del 2014
Història.
Cal llegir Història. Cal saber que la Història ensenya moltes coses, en mostra i n’explica moltes més, però no en demostra cap. Cal llegir-la (professionals a part) sense jutjar amb criteris d’avui el comportament dels actors de cada moment. Sense intentar magnificar els fets i les intencions dels “nostres” ni condemnar els contraris. Les dosis de canalles i d’herois, d’estúpids i de genis són gairebé sempre molt similars.
Però s’aprenen alguns perquès i força coms. Sobretot actituds que s’han mantingut constants -amb tants altibaixos, o frenades i acceleracions com vulgueu- al llarg fins i tot de segles. L’aparença d’un problema pot variar notablement, i quan reapareix els que neguen que existeixi tal conflicte diran que és nou, ignoraran que és el mateix d’abans amb formes noves. És cert que els actors no són els mateixos, que l’entorn ha canviat, però si és un conflicte entre pobles, només l’eliminació absoluta d’un dels dos pobles, resol definitivament la qüestió.
Mirem uns quants moments significatius, però que històricament formen un “continuum”.
1635. El comte-duc d’Olivares necessita més soldats i més impostos per fer guerres a Europa. Richelieu pensa el mateix. Segons Elliot són personatges comparables, però el regne d’Espanya inicia la baixada i el de França la pujada. Any rere any la distància augmenta. Els dos volen incrementar el domini sobre els propis territoris. Unificar i uniformar. Imposar la llengua del dominador.
Olivares ordena que a Catalunya el castellà sigui l’única llengua usada. Però… en aquella època a Catalunya tot el poder local estava en mans de l’Església. Bisbes i Canonges manaven molt aquí i bastant allà. Els d’aquí van argumentar que no es podia ensenyar la veritable religió a un poble ignorant i analfabet, com era el català, en una llengua que no entenia. Els d’allà ho van entomar i els d’aquí van creure allò que “la veritat us farà lliures”. Uns i altres van oblidar què havien fet a Amèrica.
1714. Ara els catalans defensaven el descendent del rei que havia nomenat Olivares, perquè el descendent del rei que havia noment Richelieu s’havia tornat molt més centralista, i a França l’anorreament de les diferències tenia molt més èxit que al sud dels Pirineus. Ara els d’aquí, ja no defensaven únicament la llegua catalana, ara ja defensaven la catalanitat. S’havia iniciat un procés.
La derrota va ser majúscula. Però… a partir d’aquest moment ja no era simplement la llengua, ara ja era la catalanitat.
Cent anys més tard semblava que tot s’havia acabat. A la “república de les lletres, el català és una llengua morta” deien saberuts de principis de segle dinou. Vés per on, poc després, tot va renéixer. I en van dir la Renaixença. Primer la llengua, després, la catalanitat i no va tardar gaire a sortir a escena, el catalanisme. La narrativa havia fet un pas endavant.
Altra vegada la reacció estatal va ser la mateixa. Calia extirpar el mal, i com era d’esperar el mal va créixer. Primer en van dir “regionalisme” La Lliga regional catalana. Cambó i Prat de la Riba. La mancomunitat. Altra vegada l’estat va reaccionar igual que sempre. Cop militar i dictadura. El catalanisme regional, a fer gàrgares (siguem benparlats). I altra vegada la reaparició de Catalunya, va pujar un graó més amunt. Ara la demanda ja era un estatut d’autonomia. Quin “disbarat” clamava Ortega y Gasset.
Aquest cop va ser massa, i la reacció fou brutal. Cop d’estat “Alzamiento” en deien ells. Guerra. I Victoria. I per al “problema catalan: solucion final”. D’aquesta última etapa en sóc testimoni de càrrec.
El vell assassí es va acabar morint com tots els vells assassins o no. I va aparèixer en escena el nacionalisme català. Un graó més amunt, que el regionalisme. Aquest nacionalisme català es va atrevir a fer un estatut, i quin estatut clamaven els de sempre. Després de ribotar-lo i ben ribotar-lo uns i de sentenciar-lo a mort els altres, va passar el que havia de passar. Ara el catalans exigeixen la independència.
Durant tots aquests anys han passat moltes, moltíssimes coses. Algunes molt importants i que res tenen a veure amb aquesta narració. Tantes, que els que vulguin negar-les poden, fins i tot de bona fe, fer-ho. Però la història és la història.
Hi ha un fil conductor de tota aquesta narrativa. Un conjunt de ciutadans del nord-est de la península Ibérica no s’ha sentit secularment ni identificada plenament ni ben tractada pels poders centrals, i ha intentat mostrar-ho. Aquest poder no ha volgut mai acceptar-ho i ha reaccionat sempre intentant eliminar-ne la causa. L’instrument que ha usat habitualment ha estat l’exèrcit. Després de cada intent fracassat d’eliminació del problema, aquest ha ressorgit amb més força i un pas més enlaire de l’anterior. A mida que la comunitat catalana augmentava en cultura, en economia i en prestigi, s’incrementava la consciència de la pròpia identitat. Molts dels noms dels actors d’aquesta narració estan oblidats, com ho estaran la majoria dels que avui omplen les pàgines dels diaris.
També és cert que els protagonistes de cadascun dels moments més intensos, han cregut que eren moments definitius. I alguns d’ells no han dubtat de jugar-s’hi la vida. Per sort, avui dia, quan l’aposta és la més alta d’aquesta història, l’estat no pot usar l’exèrcit, I per la part catalana tothom rebutja tota violència.
Més bé no pot anar.
Però s’aprenen alguns perquès i força coms. Sobretot actituds que s’han mantingut constants -amb tants altibaixos, o frenades i acceleracions com vulgueu- al llarg fins i tot de segles. L’aparença d’un problema pot variar notablement, i quan reapareix els que neguen que existeixi tal conflicte diran que és nou, ignoraran que és el mateix d’abans amb formes noves. És cert que els actors no són els mateixos, que l’entorn ha canviat, però si és un conflicte entre pobles, només l’eliminació absoluta d’un dels dos pobles, resol definitivament la qüestió.
Mirem uns quants moments significatius, però que històricament formen un “continuum”.
1635. El comte-duc d’Olivares necessita més soldats i més impostos per fer guerres a Europa. Richelieu pensa el mateix. Segons Elliot són personatges comparables, però el regne d’Espanya inicia la baixada i el de França la pujada. Any rere any la distància augmenta. Els dos volen incrementar el domini sobre els propis territoris. Unificar i uniformar. Imposar la llengua del dominador.
Olivares ordena que a Catalunya el castellà sigui l’única llengua usada. Però… en aquella època a Catalunya tot el poder local estava en mans de l’Església. Bisbes i Canonges manaven molt aquí i bastant allà. Els d’aquí van argumentar que no es podia ensenyar la veritable religió a un poble ignorant i analfabet, com era el català, en una llengua que no entenia. Els d’allà ho van entomar i els d’aquí van creure allò que “la veritat us farà lliures”. Uns i altres van oblidar què havien fet a Amèrica.
1714. Ara els catalans defensaven el descendent del rei que havia nomenat Olivares, perquè el descendent del rei que havia noment Richelieu s’havia tornat molt més centralista, i a França l’anorreament de les diferències tenia molt més èxit que al sud dels Pirineus. Ara els d’aquí, ja no defensaven únicament la llegua catalana, ara ja defensaven la catalanitat. S’havia iniciat un procés.
La derrota va ser majúscula. Però… a partir d’aquest moment ja no era simplement la llengua, ara ja era la catalanitat.
Cent anys més tard semblava que tot s’havia acabat. A la “república de les lletres, el català és una llengua morta” deien saberuts de principis de segle dinou. Vés per on, poc després, tot va renéixer. I en van dir la Renaixença. Primer la llengua, després, la catalanitat i no va tardar gaire a sortir a escena, el catalanisme. La narrativa havia fet un pas endavant.
Altra vegada la reacció estatal va ser la mateixa. Calia extirpar el mal, i com era d’esperar el mal va créixer. Primer en van dir “regionalisme” La Lliga regional catalana. Cambó i Prat de la Riba. La mancomunitat. Altra vegada l’estat va reaccionar igual que sempre. Cop militar i dictadura. El catalanisme regional, a fer gàrgares (siguem benparlats). I altra vegada la reaparició de Catalunya, va pujar un graó més amunt. Ara la demanda ja era un estatut d’autonomia. Quin “disbarat” clamava Ortega y Gasset.
Aquest cop va ser massa, i la reacció fou brutal. Cop d’estat “Alzamiento” en deien ells. Guerra. I Victoria. I per al “problema catalan: solucion final”. D’aquesta última etapa en sóc testimoni de càrrec.
El vell assassí es va acabar morint com tots els vells assassins o no. I va aparèixer en escena el nacionalisme català. Un graó més amunt, que el regionalisme. Aquest nacionalisme català es va atrevir a fer un estatut, i quin estatut clamaven els de sempre. Després de ribotar-lo i ben ribotar-lo uns i de sentenciar-lo a mort els altres, va passar el que havia de passar. Ara el catalans exigeixen la independència.
Durant tots aquests anys han passat moltes, moltíssimes coses. Algunes molt importants i que res tenen a veure amb aquesta narració. Tantes, que els que vulguin negar-les poden, fins i tot de bona fe, fer-ho. Però la història és la història.
Hi ha un fil conductor de tota aquesta narrativa. Un conjunt de ciutadans del nord-est de la península Ibérica no s’ha sentit secularment ni identificada plenament ni ben tractada pels poders centrals, i ha intentat mostrar-ho. Aquest poder no ha volgut mai acceptar-ho i ha reaccionat sempre intentant eliminar-ne la causa. L’instrument que ha usat habitualment ha estat l’exèrcit. Després de cada intent fracassat d’eliminació del problema, aquest ha ressorgit amb més força i un pas més enlaire de l’anterior. A mida que la comunitat catalana augmentava en cultura, en economia i en prestigi, s’incrementava la consciència de la pròpia identitat. Molts dels noms dels actors d’aquesta narració estan oblidats, com ho estaran la majoria dels que avui omplen les pàgines dels diaris.
També és cert que els protagonistes de cadascun dels moments més intensos, han cregut que eren moments definitius. I alguns d’ells no han dubtat de jugar-s’hi la vida. Per sort, avui dia, quan l’aposta és la més alta d’aquesta història, l’estat no pot usar l’exèrcit, I per la part catalana tothom rebutja tota violència.
Més bé no pot anar.
dissabte, 30 d’agost del 2014
Tres nivells.
Allò que em fa estar més tranquil i segur de l’èxit del procés d’independència de Catalunya és observar l’alt grau de coherència entre els tres estrats implicats i fortament compromesos.
L’estrat que en direm superior, no per qualitat dels seus components que és la mateixa que la resta, però sí per ser el més visible està format per la classe política. Certament el procés és polític, però no únicament polític. Ni tan sols principalment polític. Les forces estatals que s‘hi oposen frontalment creuen –si més no fan veure que ho creuen- que és un problema exclusivament entre politics. (Jo em temo molt que ja saben que és un problema entre un estat i un poble, però això no ho poden admetre en públic.)
L’estrat que en direm inferior, som nosaltres. Els que anem i anirem a les manifestacions. La característica més destacable és l’alegria amb què hi anem. La serenor i l’entusiasme, que ens fa que en sortim satisfets i plens de confiança amb nosaltres mateixos. I sigui com sigui i quan sigui serem els que votarem.
Però a més existeix un estrat intermedi, no tan visible com aquests dos, format per professionals de totes les branques que formen una societat altament estructurada com és la catalana. Jutges, sociòlegs, metges, enginyers, periodistes, advocats i un llarguíssim etc. Compromesos i implicats. Que hi treballen i hi dediquen hores i il•lusions. D’aquest estrat també en formen part més de dues mil agrupacions, des de col•legis professionals a colles castelleres… i voluntaris de tots els colors.
La cohesió entre aquests tres estrats, fa que la necessitat que tenen alguns membres del primer de no callar, per no sentir-se morts, la puguem entomar com uns esquitxos a la cara que no ens fan perdre de vista ni la mar de fons ni la força de les onades.
Som-hi, doncs.
L’estrat que en direm superior, no per qualitat dels seus components que és la mateixa que la resta, però sí per ser el més visible està format per la classe política. Certament el procés és polític, però no únicament polític. Ni tan sols principalment polític. Les forces estatals que s‘hi oposen frontalment creuen –si més no fan veure que ho creuen- que és un problema exclusivament entre politics. (Jo em temo molt que ja saben que és un problema entre un estat i un poble, però això no ho poden admetre en públic.)
L’estrat que en direm inferior, som nosaltres. Els que anem i anirem a les manifestacions. La característica més destacable és l’alegria amb què hi anem. La serenor i l’entusiasme, que ens fa que en sortim satisfets i plens de confiança amb nosaltres mateixos. I sigui com sigui i quan sigui serem els que votarem.
Però a més existeix un estrat intermedi, no tan visible com aquests dos, format per professionals de totes les branques que formen una societat altament estructurada com és la catalana. Jutges, sociòlegs, metges, enginyers, periodistes, advocats i un llarguíssim etc. Compromesos i implicats. Que hi treballen i hi dediquen hores i il•lusions. D’aquest estrat també en formen part més de dues mil agrupacions, des de col•legis professionals a colles castelleres… i voluntaris de tots els colors.
La cohesió entre aquests tres estrats, fa que la necessitat que tenen alguns membres del primer de no callar, per no sentir-se morts, la puguem entomar com uns esquitxos a la cara que no ens fan perdre de vista ni la mar de fons ni la força de les onades.
Som-hi, doncs.
divendres, 29 d’agost del 2014
És un disbarat.
Va dir. A mi no em va quedar clar si deia que està prohibit perquè és un disbarat o bé al revés, votar és un disbarat perquè està prohibit. Si els disbarats estan prohibits al senyor Rajoy, Goya i Valle Inclan, el deuen fer patir de valent.
Diuen que a mitjans del segle 18, a Pennsilvanià, Edwin Drake va tenir l’ocurrència de fer un pou al mig del pati de casa seva perquè hi havia una taca oliosa força grossa i volia treure’n petroli. Tothom li va dir que era un disbarat. Ell no en va fotre cas. Va fer un pou de vint metres i va començar a sortir petroli a manta. Quan el país estava ple de pous de petroli, d’aquell indret en deien i encara en diuen “el disbarat d’en Drake”.
Em penso molt que el susdit Mariano va usar aquest argument tan poderós, perquè no n’ha trobat cap altre més convincent.
La pregunta que em faig moltes vegades és què deu pensar que passarà,quines conseqüències tindrà la seva actitud. I només hi trobo una explicació. Està convençut que la independència de Catalunya és inevitable. N’està més convençut, que el més convençut dels catalans.
N’està tan segur que l’únic que vol aconseguir, és que això no passi sent ell president del govern espanyol. Sap que al president que li passi això, ocuparà un lloc vilipendiat, denigrat, insultat etc.etc. pels segles dels segles en la Història Sagrada d’Espanya. Això és massa dur…
Va pensar: ara que tinc al meu costat la Sra. Merkel, tan estimada per tota la població del meu país, podré usar paraules contundents sobre l’únic problema que no puc resoldre de cap manera, i ella no podrà dir que allò del “disbarat” li semblava una bajanada.
Vaig recordar l’escena del pare polític de Rajoy, l’ínclit Aznar, convencent l’espavilat Bush que ell, Aznar, aconseguiria que Xile i Mèxic votessin al consell de seguretat de l’ONU del qual en aquell moment en formaven part a favor de la proposta del ianqui d’intervenir militarment a l’Irak. L’Aznar es vantava que els iberoamericans farien el que la “madre patria” els manava. Mèxic i Xile van votar “NO”. Bush no va a tornar a deixar que Aznar posés els peus sobre la taula al ranxo de Texas.
Ara, Rajoy ha jurat a Merkel que l’ajudarà a superar el mal moment que aquesta passa per culpa de França i Itàlia que no li fan gaire cas. L’alemanya ha fet veure que s’ho creia i a canvi ha fotut un clatellot a Catalunya, com li demanava Rajoy. Tot plegat -passejada inclosa- no arribava a semblar ni tan sols un disbarat. De fet, ja ningú se’n recorda. ¿Quan tardaran Merkel i Rajoy a tornar a passejar junts?
S’admeten apostes.
28 d’agost de 2014
Diuen que a mitjans del segle 18, a Pennsilvanià, Edwin Drake va tenir l’ocurrència de fer un pou al mig del pati de casa seva perquè hi havia una taca oliosa força grossa i volia treure’n petroli. Tothom li va dir que era un disbarat. Ell no en va fotre cas. Va fer un pou de vint metres i va començar a sortir petroli a manta. Quan el país estava ple de pous de petroli, d’aquell indret en deien i encara en diuen “el disbarat d’en Drake”.
Em penso molt que el susdit Mariano va usar aquest argument tan poderós, perquè no n’ha trobat cap altre més convincent.
La pregunta que em faig moltes vegades és què deu pensar que passarà,quines conseqüències tindrà la seva actitud. I només hi trobo una explicació. Està convençut que la independència de Catalunya és inevitable. N’està més convençut, que el més convençut dels catalans.
N’està tan segur que l’únic que vol aconseguir, és que això no passi sent ell president del govern espanyol. Sap que al president que li passi això, ocuparà un lloc vilipendiat, denigrat, insultat etc.etc. pels segles dels segles en la Història Sagrada d’Espanya. Això és massa dur…
Va pensar: ara que tinc al meu costat la Sra. Merkel, tan estimada per tota la població del meu país, podré usar paraules contundents sobre l’únic problema que no puc resoldre de cap manera, i ella no podrà dir que allò del “disbarat” li semblava una bajanada.
Vaig recordar l’escena del pare polític de Rajoy, l’ínclit Aznar, convencent l’espavilat Bush que ell, Aznar, aconseguiria que Xile i Mèxic votessin al consell de seguretat de l’ONU del qual en aquell moment en formaven part a favor de la proposta del ianqui d’intervenir militarment a l’Irak. L’Aznar es vantava que els iberoamericans farien el que la “madre patria” els manava. Mèxic i Xile van votar “NO”. Bush no va a tornar a deixar que Aznar posés els peus sobre la taula al ranxo de Texas.
Ara, Rajoy ha jurat a Merkel que l’ajudarà a superar el mal moment que aquesta passa per culpa de França i Itàlia que no li fan gaire cas. L’alemanya ha fet veure que s’ho creia i a canvi ha fotut un clatellot a Catalunya, com li demanava Rajoy. Tot plegat -passejada inclosa- no arribava a semblar ni tan sols un disbarat. De fet, ja ningú se’n recorda. ¿Quan tardaran Merkel i Rajoy a tornar a passejar junts?
S’admeten apostes.
28 d’agost de 2014
dijous, 7 d’agost del 2014
Hem trobat un bon boc.
Expiatori, vull dir. D’aquells que carreguen totes les culpes, les pròpies i les alienes. Un cop ben carregat de culpes, l’enviem al sacrifici, i llestos, tots lliures de pecats.
Com que a més a més, tenim la sort que de culpes pròpies en té moltes, potser aconseguirem que se’n carregui tantes que pugui semblar que la resta d’abusos de poder, de corrupcions i corrupteles eren minúcies sense importància.
Ara deixeu-me ser un pèl cínic. És tanta la fòbia que ha despertat l’anomenat cas Pujol, per les espanyes, era tanta la rancúnia que despertava el personatge, que els sembla que descarregant tota la bilis justiciera sobre una família que ells creuen que representa un poble -i precisament per això- de forma que sense expressar-ho, creuen que era una família corrupta perquè era catalana. Mentre que aquí molts creiem que era corrupta perquè era poderosa.
A vegades convé que un home mori per un poble, paro mai que un poble mori per un home. Han dit evangelistes i poetes.
I en certa manera és indiferent que aquest home sigui innocent o culpable. Mai ningú és absolutament una cosa o l’altra. Per als pobles és tan saludable tenir màrtirs com tenir bocs expiatoris. I una mica de cinisme no fa mal a ningú.
Sempre ens quedarà la ironia salvífica.
8 d’agost de 2014.
Com que a més a més, tenim la sort que de culpes pròpies en té moltes, potser aconseguirem que se’n carregui tantes que pugui semblar que la resta d’abusos de poder, de corrupcions i corrupteles eren minúcies sense importància.
Ara deixeu-me ser un pèl cínic. És tanta la fòbia que ha despertat l’anomenat cas Pujol, per les espanyes, era tanta la rancúnia que despertava el personatge, que els sembla que descarregant tota la bilis justiciera sobre una família que ells creuen que representa un poble -i precisament per això- de forma que sense expressar-ho, creuen que era una família corrupta perquè era catalana. Mentre que aquí molts creiem que era corrupta perquè era poderosa.
A vegades convé que un home mori per un poble, paro mai que un poble mori per un home. Han dit evangelistes i poetes.
I en certa manera és indiferent que aquest home sigui innocent o culpable. Mai ningú és absolutament una cosa o l’altra. Per als pobles és tan saludable tenir màrtirs com tenir bocs expiatoris. I una mica de cinisme no fa mal a ningú.
Sempre ens quedarà la ironia salvífica.
8 d’agost de 2014.
Informats.
Cal que estiguem ben informats. Els catalans, s’entén. És que si no estem ben informats no tenim dret a opinar sobre res. Es veu que si votem sense estar ben informats, el resultat de la votació no val.
Suposo que aquesta afirmació només val pels catalans, perquè si fos veritat que una votació queda devaluada per falta d’informació dels votants, us juro que la constitució espanyola no té la més petita validesa, perquè una cosa tan senzilla com llegir-la abans de votar-la no ho va fer pràcticament ningú.
I si tanta gent va votar que sí, és perquè tothom tenia clar d’on volíem marxar -del franquisme pur i dur- amb molt poqueta informació d’on anàvem a parar: al neofranquisme disfressat de democràcia.
Cal saber història, és una bona font d’informació. Sabent, això sí, que la Història no demostra res. Informa molt, però demostra poc. O res. Per exemple.
El dia 9 de gener de 1875, arriba des de l’exili francès a Barcelona, Alfons XII. Com a resposta a les paraules del president del Foment del Treball Bosch i Labrus diu “Seré breve en mi contestación: si consiguiese hacer de España un Barcelona, estoy seguro que habría conseguido hacer de mi patria una gran nación”.
L’èxit que va tenir va ser perfectament descriptible. En aquells moments l’estat espanyol no era ni tan sols decadent. I ja que no sabia, no volia o no podia complir el desig de la seva restaurada (amb una mà de pintura) vella monarquia, de fer d’Espanya una Catalunya, va decidir fer de Catalunya una Espanya.
Per fer “una gran nación” va decidir liquidar, tota diferència, bona o dolenta, positiva o negativa.
Però la Historia acostuma a fer el seu camí amb menyspreu de la voluntat dels que es creuen poderosos, però que no en són tant com pensen. Citem a Churchill, per fardar una mica “per resoldre els problemes polítics, el mal no és usar la força, sinó usar una força insuficient”. Es devia quedar tan ample. I posats a citar, ara Mandela. “L’ús de la violència sempre genera més problemes dels que soluciona”.
El poder, la força, la violència obté victòries, que per decisives que semblin -i a vegades duren 40 anys- mai canvien el curs secular de la Història.
25 d’abril de 2014
Suposo que aquesta afirmació només val pels catalans, perquè si fos veritat que una votació queda devaluada per falta d’informació dels votants, us juro que la constitució espanyola no té la més petita validesa, perquè una cosa tan senzilla com llegir-la abans de votar-la no ho va fer pràcticament ningú.
I si tanta gent va votar que sí, és perquè tothom tenia clar d’on volíem marxar -del franquisme pur i dur- amb molt poqueta informació d’on anàvem a parar: al neofranquisme disfressat de democràcia.
Cal saber història, és una bona font d’informació. Sabent, això sí, que la Història no demostra res. Informa molt, però demostra poc. O res. Per exemple.
El dia 9 de gener de 1875, arriba des de l’exili francès a Barcelona, Alfons XII. Com a resposta a les paraules del president del Foment del Treball Bosch i Labrus diu “Seré breve en mi contestación: si consiguiese hacer de España un Barcelona, estoy seguro que habría conseguido hacer de mi patria una gran nación”.
L’èxit que va tenir va ser perfectament descriptible. En aquells moments l’estat espanyol no era ni tan sols decadent. I ja que no sabia, no volia o no podia complir el desig de la seva restaurada (amb una mà de pintura) vella monarquia, de fer d’Espanya una Catalunya, va decidir fer de Catalunya una Espanya.
Per fer “una gran nación” va decidir liquidar, tota diferència, bona o dolenta, positiva o negativa.
Però la Historia acostuma a fer el seu camí amb menyspreu de la voluntat dels que es creuen poderosos, però que no en són tant com pensen. Citem a Churchill, per fardar una mica “per resoldre els problemes polítics, el mal no és usar la força, sinó usar una força insuficient”. Es devia quedar tan ample. I posats a citar, ara Mandela. “L’ús de la violència sempre genera més problemes dels que soluciona”.
El poder, la força, la violència obté victòries, que per decisives que semblin -i a vegades duren 40 anys- mai canvien el curs secular de la Història.
25 d’abril de 2014
diumenge, 3 d’agost del 2014
Idòlatres, iconoclastes.
Es veu que o bé som idòlatres o bé iconoclastes. Adorar o destruir l’ídol. Són dues formes simètriques de la mateixa malaltia. Bé, potser no és una malaltia, potser només és una insuficiència cardíaca: incapacitat d’estimar correctament, racionalment? la persona que sobresurt per mèrits propis o aparents prèviament elevada a la categoria d’ídol.
Una de les malalties de transmissió sexual més difícil d’eradicar és la monarquia. En la majoria de llocs en què s’ha aconseguit eliminar, rarament reapareix, però hi ha llocs on semblava desapareguda, on ha rebrotat amb força i és en aquests llocs on resulta més perillosa, perquè és molt probable que hagi estat re introduïda per forces obscures amb intencions de recuperar el domini sobre pobles sencers.
Alguns dels efectes secundaris que produeix aquesta malaltia són sorprenents, gairebé fan riure. Veure senyores elegantíssimes fer una espècie de genuflexió insinuada davant d’una locutora de TV. O veure doblegar el cap -un cop de cap no reeixit- davant d’un noi alt, que vés a saber perquè està palplantat, sabent perfectament que cap d’aquells cops de cap li arribarien més amunt d’unes medalles que porta al pit i que devia guanyar quan era més baix.
Hi ha cinc petits països europeus, que són dels més avançats, tot i que no l’han eradicada definitivament han aconseguit esterilitzar-la del tot. Ja no els fa nosa. Tothom sap que no serveix per a res però de tant en tant es diverteixen fent festes de casaments o batejos força lluïts estil segle dinou, però no tant fastuosos. I per altra banda els fa mandra fer canvis, com a tothom. Per cert la gran monarquia europea, amb aires imperials i sense perdre el reconegut humor britànic han aconseguit sacralitzar-la que és l’única manera de conservar-les.
I la pregunta és. Per què dimonis s’ha re introduït a l’estat espanyol? A qui cony podia interessar? Es volia fer renéixer la idolatria? Es volia fotre els iconoclastes? Preguntes retòriques, oi?
Val a dir que el moment que van aprofitar per fer-ho no podia estar més ben triat. I, sí, la idolatria ha renascut amb força, o potser no? I els iconoclastes estem ben fotuts, o potser no tant?
31 de juliol de 2014.
Una de les malalties de transmissió sexual més difícil d’eradicar és la monarquia. En la majoria de llocs en què s’ha aconseguit eliminar, rarament reapareix, però hi ha llocs on semblava desapareguda, on ha rebrotat amb força i és en aquests llocs on resulta més perillosa, perquè és molt probable que hagi estat re introduïda per forces obscures amb intencions de recuperar el domini sobre pobles sencers.
Alguns dels efectes secundaris que produeix aquesta malaltia són sorprenents, gairebé fan riure. Veure senyores elegantíssimes fer una espècie de genuflexió insinuada davant d’una locutora de TV. O veure doblegar el cap -un cop de cap no reeixit- davant d’un noi alt, que vés a saber perquè està palplantat, sabent perfectament que cap d’aquells cops de cap li arribarien més amunt d’unes medalles que porta al pit i que devia guanyar quan era més baix.
Hi ha cinc petits països europeus, que són dels més avançats, tot i que no l’han eradicada definitivament han aconseguit esterilitzar-la del tot. Ja no els fa nosa. Tothom sap que no serveix per a res però de tant en tant es diverteixen fent festes de casaments o batejos força lluïts estil segle dinou, però no tant fastuosos. I per altra banda els fa mandra fer canvis, com a tothom. Per cert la gran monarquia europea, amb aires imperials i sense perdre el reconegut humor britànic han aconseguit sacralitzar-la que és l’única manera de conservar-les.
I la pregunta és. Per què dimonis s’ha re introduït a l’estat espanyol? A qui cony podia interessar? Es volia fer renéixer la idolatria? Es volia fotre els iconoclastes? Preguntes retòriques, oi?
Val a dir que el moment que van aprofitar per fer-ho no podia estar més ben triat. I, sí, la idolatria ha renascut amb força, o potser no? I els iconoclastes estem ben fotuts, o potser no tant?
31 de juliol de 2014.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)