Socialisme i socialistes.

Aparcant, ni que sigui per un moment, el gran debat -sobretot a Europa- al voltant de la funció que cal que compleixi el socialisme al present segle i quines formes ha d’adoptar per realitzar aquesta funció i sabent que en aquests moments domina la fórmula nord-americana: cap funció, cap forma de socialisme és útil.

La diferència més fàcilment explicable -simplificant- entre capitalisme i socialisme és que el primer afirma: cal afavorir la creació de riquesa, la seva distribució arribarà després automàticament, mentre que el socialisme diu que cal prioritzar la distribució equitativa de la riquesa al món, quantes més persones i pobles en participin, més creixerà la riquesa al món.

El que fan un i altre sistema -o els seus defensors- no és ben bé ser conseqüents.

Deixant de banda, sense perdre-ho de vista, tot això, val la pena que parlem del socialisme a casa nostra i a la casa del costat. Les ideologies sempre s’acaben encarnant en partits politics i és d’aquests que parlem.

Què li passa al PSC? Històricament no havia existit mai un partit socialista català significatiu. De fet va aparèixer a l’escenari polític nostre fa quaranta anys escassos. Anteriorment l’esquerra catalana estava representada per tres ideologies antagòniques entre si que només coincidien en la seva aversió a la burgesia. La més antiga i més potent de les tres era l’anarquisme, seguida del marxisme i d’un catalanisme més aviat d’intel•lectuals i classes mitjanes. Cap de les tres forces era realment socialista en els termes que actualment es concep.

I va aparèixer l’anomenada transició. Potser no es podia fer gran cosa més, però es va mal aprofitar un moment de profunda crisi, que són els millors moments per fer canvis significatius en les estructures de poder. Es va fer un pas prou important cap a la llibertat de les persones, però no del pobles. Es va conservar tot el poder en mans de les mateixes institucions, de les mateixes persones i de les mateixes ideologies dels darrers 40 anys. En dèiem els “poders fàctics” i tothom sabia de què parlàvem.

El socialisme hispano-andalús s’hi va adaptar ràpidament, cedint on calia i acabant diluït en el magma postfranquista. Va començar sentint-se molt potent, ràpidament es va convertir en prepotent (cambiaremos España, que no la va a reconocer ni la madre que la parió) deia amb el seu habitual “gracejo”el gran líder de masses perenne, per caure immediatament en la impotència. D’on no n’ha sortit, tot i haver recuperat el poder polític, i on ara patolleja desesperadament.

I el nostre socialisme, on es? Uns pocs -o bastants- s’han adonat que l’actitud defensada per l’actual direcció els faria passar a la Història com la segona versió del Lerrouxisme. I això els produeix calfreds. Es debaten com peixets dins d’uns peixereta que està dins d’una peixera més gran que al seu torn sura en un mar ple de taurons. Literatura a part, ¡quin panorama!

Com diem a pagès, Déu hi faci més que nosaltres.

20 de gener de 2014 (Que si no fos reminiscència feixista en diria “primer any de la victòria”)

La via catalana.

El dia 11 de setembre del 2012 vam comprendre que érem molts moltíssim als carrers de Barcelona. Érem una multitud amb poca importància de l’exactitud de la quantitat.

No hi ha cap dubte que va ser una extraordinària manifestació. Ens vam sentir poderosos… però de manifestacions n’hi ha moltes i això dilueix la impressió que deixa tant als manifestants com als espectadors.

L’onze de setembre del 2013 vam fer una cadena humana de 400 quilòmetres. I això va ser completament diferent a qualsevol manifestació. I d’això volia parlar, no només de l’efecte que va produir als espectadors sinó de la impressió que ens va deixar als participants.

La primera constatació que vam fer els participants no era que fóssim molts -només veiem uns quants metres de via- sinó que érem molt forts. Que tots i cadascun dels que érem allà estàvem molt convençuts i que n’érem conscients i n’estàvem contents.

Al costat nostre que veníem de Vilanova hi havia una altra parella de persones grans que venia d’Igualada. No ens coneixíem de res i no crec que ens tornem a veure mai més. L’home anava amb bastons per caminar i jo li vaig agafar la mà amb bastó i tot .Érem a Vilafranca a mig camí de casa seva i casa nostra. Quatre persones que no coneixíem a ningú més dels voltants.

La segona constatació, ja més elaborada, era saber que per aconseguir aquella realitat -es miri com es miri, i es jutgi com es vulgui- calia l’existència d’un conjunt de persones que ho havia pensat, elaborat i realitzat d’una manera eficient. És a dir, darrera -o davant- dels que érem allà sabíem que hi havia molta gent preparada i sobretot entusiasmada.

El 2012 ens vam demostrar a nosaltres mateixos que érem multitud. El 2013 vam creure en nosaltres mateixos.

Un poble que creu en si mateix i que confia en aquells que s’esforcen per tirar endavant el seu projecte té més de la meitat del camí fet i sobretot, no se’l pot parar.

Em fa il•lusió.

Viure en una Catalunya Independent (CI), perquè…

En una CI mai governaria el PP.

En una CI els ciutadans podrien decidir si volen monarquia o república (encara que el resultat fos cantat).

En una CI podríem condemnar solemnement el franquisme i honorar totes les seves víctimes, començant pel president Companys.

En una CI podríem votar el partit socialista sense mala consciència.

En una CI, cinc-cents mil ciutadans cridant al passeig de Gracia “ No a la guerra” s’escoltarien necessàriament a la plaça S. Jaume.

En una CI admiraríem les belleses de Madrid amb el mateix esperit amb què admirem les belleses de París.

En una CI ens farien gracia els acudits sobre catalans vinguessin d’on vinguessin encara que no fossin gaire bons.

En una CI aplaudiríem amb el mateix entusiasme tots els bons escriptors del nostre país. I dels països veïns.

Seguiríem comprant pernil de Jabugo, fino de Xerès, taronges de València, marisc de Galícia i jugadors de futbol d’on fos.

És a dir seríem una mica més lliures, i de fet podríem fer moltes coses que la resta d’espanyols també tenen ganes de fer però no els deixen. I, vés per on, potser els podríem ajudar a donar un pas endavant, etc,etc.

29 de desembre de 2013

El culpable.

Estic una mica molest. 

Sento gent molt enfadada denunciant culpables d’una catàstrofe apocalíptica que succeirà a Espanya l’any que ve. Estic molest perquè ningú  assenyala l’autèntic culpable:  Jo. Jo i 1.499 .999  individus més que no tenen res més a fer que manifestacions, vies, cadenes, etc.

Jo vull sentir-me culpable i que es reconegui públicament. No m’agrada gens que diguin que m’han enganyat, que estic manipulat, que no sé la veritat sobre què passarà. Que no sé història, que no conec res d’economia, que  ho faig per odi a no sé qui. Que només és una emoció sense fonament racional. Que solament ho faig per egoisme. Que vull posar fronteres on no n’hi ha.

N’estic tip i fart d’aquest color. Exigeixo que es digui ben clar i fort que el culpable d’aquest enrenou, és el poble català. I que si han d’amenaçar a algú, que m’amenacin a mi i als altres 2.999.999 que volen votar sí – sí.

A tots aquests baladrers, a qui els fa tanta por la democràcia, i perquè creuen tenir la força s’atreveixen a amenaçar, cal que recordin Tunísia, Egipte, Kiev  i que aquí també hi ha mobils.

35 anys.

Aquests dies es diu i es repeteix que ara fa 35 anys es va pactar un document al que anomenen constitució, fruit d’un esperit d’entesa i d’una generositat de tots els espanyols.

Home, que vols que et digui. Aquells temps jo ja era grandet i participava en més d’una obra de tipus social una, parroquial una altra , de barri etc. Doncs bé, puc afirmar i afirmo que els sentiments que dominaven a tota la gent de manera absoluta eren la por i la urgència. Teníem por, molta por. Que l’exèrcit, totalment franquista (quatre militars que es van declarar demòcrates els van expulsar) volgués continuar al poder del que no havia sortit en 40 anys. Teníem por de la guàrdia civil. Teníem por dels grisos. Teníem por del tribunal d’ordre públic. Teníem por de les velles guàrdies i de les cavernes. En realitat teníem por de tot.

Diuen que vam ser generosos. Més o menys tan generosos com  quan dónes la cartera si t’apunten amb una pistola al cap. I ells tan generosos que té la tornen buida.

Però teníem pressa. Molta pressa per sortir de la presó. Quan es va obrir una porta de sortida ningú va mirar a on conduïa.

Però resulta que ells també tenien por. Primer d’ells mateixos. Mort el dictador, tot i que feia anys que només era un vell carcamal, ningú s’atrevia a moure un dit de tanta basarda que els  feia. Però va morir al llit, i ningú es va poder atribuir l’èxit. I sobretot tenien por del poble al qual desconeixien i menyspreaven, i que creien en mans de comunistes i separatistes. Val a dir que només funcionaven per un costat  les comissions obreres -en mans del PCE i del  PSUC-, i per un altre costat L’Assemblea de Catalunya.

Tenien tanta por del poble que no es van atrevir a preguntar-li res, i en això hi van estar d’acord Europa i EEUU. El poble espanyol mai havia estat gaire valorat –diguem-ho suaument- més enllà del Pirineu. Deien que no estàvem preparats per a la democràcia. I no van fer res per fer arribar una democràcia amb cara i ulls. De fet tampoc calia esperar-ho. En teníem prou amb sortir de la presó.

Sense convocar eleccions constituents van redactar una constitució. Tot el poder estava en mans del govern neofranquista  de Suarez-Juan Carlos. Es va prohibir taxativament que en la confecció de  aquelles corts, semi democràtiques  hi participés cap grup que fes olor (ells deien pudor) de republicà o de “separatista”.

El document que en va sortir té clarament diferenciat dos blocs de normes. Una referida al conjunt de drets i obligacions dels ciutadans. I cal acceptar que era força correcta. I a aquesta part és a la que van votar “ sí” la majoria de votants. L’altre bloc de normes fa referència a la distribució del poder polític. I aquesta era i  és incomestible. I sobretot molt propícia a ser interpretada en sentit contrari del pretès esperit de concòrdia per arribar a una democràcia de veritat.

Vaig tenir l’humorada de llegir-la. Allò era impossible de retocar per ser millorada però no per empitjorar.

Per acabar-ho d’adobar, en el conjunt de l’estat espanyol, no va aparèixer cap partit conservador o de dretes que no fos fundat per un ministre de Franco. Només a Catalunya i Euskadi -CIU i  PNB- existia una dreta no franquista.  Allò no pintava gens bé. Tard o d’hora tornaria al poder el franquisme i la capa de vernís democràtic aniria despintant-se.

És molt difícil construir una democràcia si abans no s’han generat demòcrates. 

Els dos “no” de les paperetes de casa, no van servir per a res.

Direcció única.

L’any 1947 al món hi havia 67 estats sobirans.

L’any 2005 n’hi havia 179.

Ara , més de 200.

Els orígens, situacions i processos han estat enormement  diversos. La gran majoria de llarga durada. Els resultats obtinguts van des d’èxits esclatants, fins més aviat discutibles.

En la gran majoria dels casos -excepte Txèquia- l’estat dominant s’hi ha oposat amb tota la seva energia, majoritàriament amb l’ús de l’eina preferida: l’exèrcit. També amb amenaces, preferentment, econòmiques.

Ni un sol país que ha aconseguit la independència, sigui quina sigui la situació en què ha quedat, ha tornat voluntàriament - ni de cap altra manera- a la situació anterior.

El procés sempre és irreversible.

Des de països immensos com Índia o minúsculs com Timor oriental. Des de Belize fins al Sudan del sud. A tots els continents, a totes les cultures i a tots els nivells econòmics. En 60 anys s’ha triplicat  la quantitat de països independents. I continuarà. Tibet, Kurdistan, Escòcia, Euskadi, Catalunya… no sé en quin ordre ni en quin temps però succeirà.

De la mateixa manera que els individus de l’espècie humana senten sempre necessitat  de més llibertat, també els pobles tenen aquest anhel, i quan aquest desig es fa fort entre els seus components, només es pot retardar amb violència, però no és possible eliminar-lo.

 A mida que augmenta -lentament val a dir-ho- la culturització dels pobles, el seu nivell econòmic, i el sentit democràtic, ha anat i seguirà anant en augment aquest fenomen, que és universal i unidireccional.

Només cal estar-ne convençut.

3 de desembre de 2013.

El missatge.

S’ha rebut un missatge.

Qui l’ha rebut?

Qui havia de ser: Catalunya.

D’on ve aquest missatge?

D’on havia de ser: de Madrid.

I qui el firma?

Veus això no queda gaire clar. La firma està borrosa. Només queda clara la inicial, és una R.

El rei. Deu ser el rei franco-borbònic o el rei  de bastos?

No, no és el rei. La firma té cinc lletres, i el text parla  d’un dogma i d’una escriptura sagrada.

Ah d’acord. Així deu ser el Sr. Rouco que ens explica el dogma de la Trinitat i ens parla del Nou Testament.

No, la trinitat és un nus de les rondes que cada dia es fa i es desfà, com les sardanes, i el testament de què parla no és nou. 

En realitat parla de la santíssima unitat, i el testament el va fer el general Franco. 

Així està més clar. La firma diu Rajoy. I la sagrada escriptura  que cita és la Constitució, que al cel sia.

Aclarit això, què diu el missatge? S’entén be?

Molt bé s’entén. De fet està escrit en lletres de motlle. Com si fos el títol d’un llibre. Resa així.

CATALUÑA, CÁSATE CON ESPAÑA I SÉ SUMISA 

.

Autor: Rajoy  y otros muchos.

I encara hi ha un subtítol en lletra més petita. RECUERDA QUE EL DIVORCIO ES PECADO (Pròleg escrit per Rouco i no gaires més).

Missatge rebut. En quina paperera l’arxivem?

Cromos i cromosomes.

A vegades sembla que la banalitat d’unes paraules sigui proporcional al poder de la persona que les pronuncia. El que hem intercanviat durant segles els habitants del món, i com més veïns més, no són cromos, sinó cromosomes, que s’assemblen etimològicament però no són ben bé el mateix.

Els habitants de tot el món, i com més veïns més, durant segles hem intercanviat cromosomes. I sí. Els ciutadans de la península sencera som força parents, i no són aquests llaços de família el que volem trencar els catalans. Allò que volem, és poder disposar plenament  i lliurement, de la nostra cultura, amb el màxim respecte a totes les altres, properes o llunyanes, i això no té res a veure amb els cromosomes ni amb els cromos. També volem, poder administrar, amb tota la generositat que calgui, el producte del nostre esforç en la creació de riquesa. I principalment, encara que sembli l’últim, volem tenir el dret  a seguir sent allò que som, un poble.

Durant anys, segles, i per moltes i diverses raons, ciutadans de tota la península han vingut a Catalunya, convençuts que no sortien del seu país. Doncs, bé, allò que voldria per la nova Catalunya seria, que això no canviés.

Sé que el que dic sembla una contradicció. L’explicació és llarga, massa llarga per un “blog”.

Però espero que els nostres fills, que seran els protagonistes d’aquesta història ho entenguin millor del que ho han entès els seus pares.