Els líders del procés sembla que es barallen. Molt millor. Si no discrepessin entre ells profundament significaria que no els interessa prou.
Ho fan per interès de partit? Molt bé. Ho fan per interès personal? Millor. I si ho fan per prepotència, per orgull o vanitat, fins i tot si discrepen entre si per petiteses no importa gaire, perquè la força que impulsa el moviment està en un altre lloc.Tots sabem on està.
Es pot expressar en forma d’integral. Sí, d’integral matemàtica.
Ja sabem que en democràcia es compten el nombre de vots i res més, però la realitat és que el que compta a la vida d’un poble és la suma dels productes de cada ciutadà multiplicat per la intensitat de l’adhesió amb allò que vota.
En una obra de Samuel Beckett hi ha un personatge que li diu al seu presoner:
Em demanes llibertat. Té la donaré si m’expliques què és això.
L’altre li respon:
No ho sé, i encara que m’arranquessis les ungles una a una, no t’ho sabria dir. L’únic que sé és que la vull.
Els entesos en el tema parlen de dues variants d’aquesta idea:
Llibertat de o bé llibertat per a.
Llibertat de què o llibertat per a què. De què et vols alliberar o per fer què vols la llibertat.
La primera té un fort component emocional sense deixar de ser racional, i la segona el component racional és més fort que l’emocional.
Les emocions es contagien i les raons s’expliquen.
Tothom sent en un moment o altre de la vida aquesta necessitat d’alliberar-se de… i aquí poseu la llista tan llarga com vulgueu i entre aquestes necessitats n’hi apareix de tant en tant alguna molt intensa que sense saber com descobreixes que és compartida per molta gent.
Persones molt properes i altres que ni tan sols sabies que existien. De molt més cultes que tu i de més ignorants, de més joves i de més velles.
I també descobreixes que hi ha persones que no entenen de què parles quan demanes llibertat i que se n’estranyen com el carceller de Beckett.
El cert és que entre aquells que demanen llibertat de, hi acostuma a haver-hi una gran sintonia.
Quant a la segona versió de llibertat, llibertat per a què … les coses són força diferents.
Diuen que Lenin que no era gaire amant de la llibertat, en un discurs per enterrar-la, va fer precisament aquesta pregunta. Llibertat?, per a què?
La primera part la tenim clara. Ens volem alliberar de l’Estat espanyol. I es inútil explicar-ho, si no ets poeta.
Quan algú comença a preguntar: per a què? sense fer cap esforç previ d’entendre de què, li serà molt difícil d’entendre què es la llibertat que volem.
Per programar la resposta a aquest per a què, existeixen els polítics. I les diverses respostes que donen, generen les discrepàncies i baralles que dèiem al començar. Benvingudes siguin. Tots aquells polítics que han donat la mateixa resposta a la primera pregunta; de què ens volem separar? mereixen el nostre vot de confiança. Després, ja votarem a qui vulguem tantes vegades com calgui.
Tinc la ferma convicció que tots aquells que ja hem fet el pas emocional o racional cap a la no dependència no canviarem d’opinió, i que bastants dels que encara no l’han fet, l’acabaran fent amb la ferma ajuda dels poders de l’estat espanyol que tant s’hi esforcen.
No està recomanat però està permès escoltar comentaristes i tertulians, això sí, sense deixar de la mà el comandament a distància, per poder actuar ràpid.
dijous, 15 de setembre del 2016
dimarts, 6 de setembre del 2016
El temps és or.
Al segle dinou en plena febre descobridora Àsia es va omplir d’exploradors de tota mena. La majoria britànics. Hi ha un riu que passa pel nord de l’Himàlaia al sud de la capital del Tibet, Lhasa. Una mica més avall de la capital hi ha aquest riu que li deien Tsengpo. Ressegueix la vessant nord de la serralada cap a l’est, i aviat s’endinsa cap a una zona molt abrupta amb vegetació que el fa impenetrable.
Per altra banda, al sud de l’Himàlaia prop de la desembocadura del Ganges, hi arriba un riu que els indis anomenaven Brahmaputra, fill de Brahma, perquè ningú sabia d’on venia.
Membres de la Reial Societat Geogràfica discutien si els dos riu eren el mateix o no. Un explorador va tenir una idea tot passejant pel Tibet. Va tallar dotze grossos troncs d’arbre, els va marcar i els va enviar riu avall. La idea era bona, no comptava cap risc personal i era econòmica.
Al cap de quatre anys el van avisar han arribat dos troncs al Brahmapautra. Demostrat; els dos rius són el mateix.
Content com un gínjol convoca una reunió extraordinària a la Reial Societat per comunicar als socis l’èxit de la demostració.
Arriba el dia que tant somniava i a la sala no hi ha ningú. Què passa?
El seu ajudant compungit li explica. Un mes després d’enviar els troncs una expedició imprudent i temerària es va llançar riu avall. Hi va haver víctimes i tot. Però ja fa tres anys que van arribar.
No sé per què aquesta historia me’n recorda una altra.
Hi havia un país al dong bei (1) de la península situada al nanxi (2) d’Europa que volia marxar de la península sense sortir d’Europa. I discutien.
Un grup del petit país va tenir una gran idea. Convencerem els nostres companys de partit que allò que vam dir a Suresnes: “La definitiva solución del problema pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiente del derecho de autodeterminación” és tan veritat avui com ho era l’any 1974. Un cop convençuts continuarem treballant fins aconseguir,etc. etc.
Passat un temps va arribar al carrer Nicaragua una nota confidencial: tots els partits estatals acceptaven una consulta.
Ho hem de dir a l’Iceta que es posarà molt content. Nerviós i emocionat aquest va començar a donar ordres. Convocarem a tot el poble català a una gran concentració per comunicar-los una gran notícia. Podrem votar.
Van muntar un escenari espectacular davant de les fonts de Montjuïc. Arribada l’hora, l’Iceta tot nerviós i amb ganes de ballar puja a l’escenari i mira cap al públic.
Què passa? Com és que no hi ha ningú?
L’ajudant, tot empenyent la cadira de rodes li confessa “no ens atrevíem a dir-li però és que Catalunya fa deu anys que és independent.
Notes. (1) Nord-est. (2) Sud-oest. Hem fet dues petites mostres de l’ idioma més parlat del món per si el Sr. Rivera creu oportú començar a introduir el seu aprenentatge a tercer de primària dels nens d’Ulldecona.
Per altra banda, al sud de l’Himàlaia prop de la desembocadura del Ganges, hi arriba un riu que els indis anomenaven Brahmaputra, fill de Brahma, perquè ningú sabia d’on venia.
Membres de la Reial Societat Geogràfica discutien si els dos riu eren el mateix o no. Un explorador va tenir una idea tot passejant pel Tibet. Va tallar dotze grossos troncs d’arbre, els va marcar i els va enviar riu avall. La idea era bona, no comptava cap risc personal i era econòmica.
Al cap de quatre anys el van avisar han arribat dos troncs al Brahmapautra. Demostrat; els dos rius són el mateix.
Content com un gínjol convoca una reunió extraordinària a la Reial Societat per comunicar als socis l’èxit de la demostració.
Arriba el dia que tant somniava i a la sala no hi ha ningú. Què passa?
El seu ajudant compungit li explica. Un mes després d’enviar els troncs una expedició imprudent i temerària es va llançar riu avall. Hi va haver víctimes i tot. Però ja fa tres anys que van arribar.
No sé per què aquesta historia me’n recorda una altra.
Hi havia un país al dong bei (1) de la península situada al nanxi (2) d’Europa que volia marxar de la península sense sortir d’Europa. I discutien.
Un grup del petit país va tenir una gran idea. Convencerem els nostres companys de partit que allò que vam dir a Suresnes: “La definitiva solución del problema pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiente del derecho de autodeterminación” és tan veritat avui com ho era l’any 1974. Un cop convençuts continuarem treballant fins aconseguir,etc. etc.
Passat un temps va arribar al carrer Nicaragua una nota confidencial: tots els partits estatals acceptaven una consulta.
Ho hem de dir a l’Iceta que es posarà molt content. Nerviós i emocionat aquest va començar a donar ordres. Convocarem a tot el poble català a una gran concentració per comunicar-los una gran notícia. Podrem votar.
Van muntar un escenari espectacular davant de les fonts de Montjuïc. Arribada l’hora, l’Iceta tot nerviós i amb ganes de ballar puja a l’escenari i mira cap al públic.
Què passa? Com és que no hi ha ningú?
L’ajudant, tot empenyent la cadira de rodes li confessa “no ens atrevíem a dir-li però és que Catalunya fa deu anys que és independent.
Notes. (1) Nord-est. (2) Sud-oest. Hem fet dues petites mostres de l’ idioma més parlat del món per si el Sr. Rivera creu oportú començar a introduir el seu aprenentatge a tercer de primària dels nens d’Ulldecona.
diumenge, 4 de setembre del 2016
Acervo, acerbo.
Contundents mots castellans. El primer sense traducció lineal al català i el segon només traient la O final queda idèntic.
Doncs aquest “acervo, acerbo” espanyol és el principal escull que troben aquells escadussers individus de més avall de l’Ebre que intenten fer avançar el seu país al ritme de la Història. I és el principal obstacle que troben els ciutadans del nord de l’Ebre per seguir el seu propi camí a la velocitat dels veïns de nord enllà.
Acervo: Conjunto de valores éticos i culturales de una comunidad. Diccionari Anaya dixit.
Acerb: Aspre, rigorós, cruel.
Tota comunitat està satisfeta i fins i tot orgullosa del conjunt de valors ètics i culturals que creu que la identifiquen. Encara que de tant en tant apareguin esgarriacries que remuguin i fins i tot que desertin.
Cap d’aquests valors ha sorgit per generació espontània gracies al “geni” de la pròpia raça. Tots estan influïts per la geografia i per la història.
La geografia és estàtica i la història dinàmica. La geografia frena i la història estira. La geografia aïlla i la història barreja.
La història d’Espanya no ha sabut guanyar la batalla a la seva geografia. Quan, sobretot a partir dels segles disset i divuit, Europa va començar a córrer cap al futur, les elits, els poderosos, els molt nobles senyors, els dirigents politics i culturals espanyols, es van quedar aturats admirant-se a si mateixos i gaudint del magnífic “acervo” espanyol.
Els catalans, que no estaven ten ben servits d’acervo propi van decidir agafar el tren de la història que circulava prop d’ells. I hi van ser a temps.
No sent ni més bons ni més dolents, ni més intel•ligents ni més rucs, el cert és que a principis del segle vint Catalunya vivia, pensava i treballava ben bé 50 anys per davant d’Espanya.
Res de xoc de trens. El tren català molt més lleuger d’equipatge, s‘allunyava cada dia més i més del tren de càrrega espanyol amb el seu feixuc i pesat “acervo” que l’aixafava.
Quan Madrid en va prendre consciència…(“Quiero hacer de España, un Barcelona” proclamava Alfons XII tot tornant de l’exili”), el seu “acervo” es va tornar acerb.
El nefast segle vint espanyol amb més anys de dictadures i guerra civil que de pau, gairebé va anorrear Catalunya. No és que 40 anys de franquisme creessin els vicis intel•lectuals, les corrupcions econòmiques,la ineficiència governamental, la hipertrofia de la màquina de l’estat, de la qual actualment tant ens queixem. No, els 40 anys de franquisme no van crear això. La realitat és, que la dictadura franquista va durar 40 anys perquè estava en perfecta sintonia amb l’Acervo Espanyol.
Hi ha a la vista algun indici, per petit que sigui, que volen canviar?
Des de Catalunya els podem donar un cop de mà, però donada la lentitud secular que aquests canvis requereixen -revolucions excloses- no és esperable que el canvi, adquireixi un nivell acceptable en un temps raonable.
O algú creu que sí?
3 de setembre de 2016.
Doncs aquest “acervo, acerbo” espanyol és el principal escull que troben aquells escadussers individus de més avall de l’Ebre que intenten fer avançar el seu país al ritme de la Història. I és el principal obstacle que troben els ciutadans del nord de l’Ebre per seguir el seu propi camí a la velocitat dels veïns de nord enllà.
Acervo: Conjunto de valores éticos i culturales de una comunidad. Diccionari Anaya dixit.
Acerb: Aspre, rigorós, cruel.
Tota comunitat està satisfeta i fins i tot orgullosa del conjunt de valors ètics i culturals que creu que la identifiquen. Encara que de tant en tant apareguin esgarriacries que remuguin i fins i tot que desertin.
Cap d’aquests valors ha sorgit per generació espontània gracies al “geni” de la pròpia raça. Tots estan influïts per la geografia i per la història.
La geografia és estàtica i la història dinàmica. La geografia frena i la història estira. La geografia aïlla i la història barreja.
La història d’Espanya no ha sabut guanyar la batalla a la seva geografia. Quan, sobretot a partir dels segles disset i divuit, Europa va començar a córrer cap al futur, les elits, els poderosos, els molt nobles senyors, els dirigents politics i culturals espanyols, es van quedar aturats admirant-se a si mateixos i gaudint del magnífic “acervo” espanyol.
Els catalans, que no estaven ten ben servits d’acervo propi van decidir agafar el tren de la història que circulava prop d’ells. I hi van ser a temps.
No sent ni més bons ni més dolents, ni més intel•ligents ni més rucs, el cert és que a principis del segle vint Catalunya vivia, pensava i treballava ben bé 50 anys per davant d’Espanya.
Res de xoc de trens. El tren català molt més lleuger d’equipatge, s‘allunyava cada dia més i més del tren de càrrega espanyol amb el seu feixuc i pesat “acervo” que l’aixafava.
Quan Madrid en va prendre consciència…(“Quiero hacer de España, un Barcelona” proclamava Alfons XII tot tornant de l’exili”), el seu “acervo” es va tornar acerb.
El nefast segle vint espanyol amb més anys de dictadures i guerra civil que de pau, gairebé va anorrear Catalunya. No és que 40 anys de franquisme creessin els vicis intel•lectuals, les corrupcions econòmiques,la ineficiència governamental, la hipertrofia de la màquina de l’estat, de la qual actualment tant ens queixem. No, els 40 anys de franquisme no van crear això. La realitat és, que la dictadura franquista va durar 40 anys perquè estava en perfecta sintonia amb l’Acervo Espanyol.
Hi ha a la vista algun indici, per petit que sigui, que volen canviar?
Des de Catalunya els podem donar un cop de mà, però donada la lentitud secular que aquests canvis requereixen -revolucions excloses- no és esperable que el canvi, adquireixi un nivell acceptable en un temps raonable.
O algú creu que sí?
3 de setembre de 2016.
dissabte, 27 d’agost del 2016
Vides paral•leles.
Aprofitant el temps mort de què gaudim i que l’Ebre passa per Flix m’agradaria explicar de memòria la vida i miracles de dos personatges que no tenen res a veure l’un amb l’altre ni cap dels dos amb allò que ara i aquí interessa.
L’any 1928 just al mig de les dues guerres més criminals de la història de la humanitat, existia entre moltes persones la sensació que el seu món s’estava enfonsant, socialment, culturalment i religiosament.
El mateix any 28 i amb només dos mesos de diferència van aparèixer a escena, dues persones en llocs tan diferents com Egipte una i Espanya l’altra.
Cadascuna d’elles estava molt angoixada per la situació de la pròpia religió. Musulmana allà i Catòlica aquí. Les dues persones consideraven els seus propis països i la seva fe -profunda en els dos casos- en perill de mort.
Els dos tenien al voltant de 25 anys i els dos pertanyien al món de l’ensenyament. Ensenyament primari l’egipci i universitari l’espanyol.
Allò que els feia més iguals era el magnífic ús de la paraula que els dos dominaven. Conviccions profundes, paraules enardidores que els dos van usar per crear un petit grup de companys de feina i preocupats com ells per la situació de llur fe. Posem que al principi es reunien una dotzena de persones que és un nombre carismàtic. Evidentment tots mascles.
L’egipci es deia Hassan al Banna. L’espanyol Escrivà de Balaguer.
Al Banna va fundar a Ismailia -prop del canal de Suez- els Germans Musulmans. Escrivà va fundar a Madrid l’Opus Dei.
El mateix any, en els propis mons de l’ensenyament i amb la mateixa finalitat: salvar la pròpia fe i la dels seus pobles.
L’egipci creia que la salvació de l’Islam s’havia de produir de baix a dalt. El poble havia de tornar creure en si mateix i en l’Alcorà. Quan el poble tornés a l’Islam els seus dirigents expulsarien els britànics i la seva cultura estrangera, i Egipte primer i tot el món islàmic després tornarien a l’Islam.
L’espanyol creia que la salvació de la malparada fe cristiana s’havia de produir de dalt a baix. Calia crear un grup d’universitaris, fermament convençuts, molt ben preparats professionalment amb capacitat d’influir sobre la classe dirigent.
Tant el Germans com l’Opus van passar els primers quinze anys desapercebuts, però creixent. Enfortint la pròpia fe i augmentant en quantitat i en qualitat.
Quan va aparèixer Nasser com a salvador del poble egipci, els germans li van fer costat. Quan va aparèixer Franco com a salvador del poble espanyol l’Opus li va fer costat.
Molt aviat, però, aquelles dues històries tan rarament similars van adquirir trets propis força diferents. Nasser i els germans musulmans es van començar a fer nosa mútuament. Molts germans van anar a la presó. Banna va morir aviat. Els germans ja no eren allò que eren i Nasser era un dictador derrotat. Le deriva definitiva dels germans cap a la violència va ser escrita amb molta força per Sayid Qubt tancat i mort a la presó. De les idees d’aquest han sorgit la gran majoria jihadistes de dotzenes de països. De les idees inicials dels germans en queda poca cosa.
La relació de l’Opus amb el poder ha anat per un altre camí. Hi ha hagut recels, però sempre han caminat l’un al costat de l’altre.
L’eina que van usar els dos grups per arribar a posseir poder fou la mateixa. La Paraula.
Quan uns i altres van entrar en conflicte amb els poders públics que a més de la paraula posseïen les altres dues eines de domini, les armes i els diners van fer opcions diferents. Els germans van decidir usar les armes sense abandonar la paraula. L’Opus va optar pels diners deixant la paraula per a ús intern. Els dos justifiquen l’ús d’aquests instruments dient que són necessaris per defensar un bé superior.
A l’emblema dels germans hi veureu un parell de simitarres.
L’Opus no té emblema. Però el nom ho diu tot. Obra de Deu. M’hauria agradat que m’expliqués aquest atreviment -gairebé blasfèmia –un dels seus millors pensadors, que vés per on era cosí germà meu, però s’havia exiliat a Viena, i no crec que fos perquè havia traduït al català “Camino”.
Conten que un pare de Manresa volent orientar el seu fill que iniciava el camí de la vida d’adult li va dir:
“Molt aviat t’adonaràs que pots triar entre dedicar els teus esforços a ajudar els altres o dedicar-te a treballar per guanyar diners. Perquè recordis el primer camí et regalo aquest llibre: L’evangeli. Perquè recordis l’altre camí et regalo aquest bitllet de mil pessetes. (Els binladens no existien). Tu tria.”
El noi eixerit com era, obre el llibre i entre les pàgines 25 i 26 hi col•loca el bitllet. El pare bon home, però no tonto, li diu:
“Bé. Vols dir que et faràs de l’Opus. I què vols ser quan siguis gran? President de la Caixa li diu el fill.”
Actualment una i altra institució actuen a més de 50 països.
Suposo que tots heu endevinat que és impossible col•locar cap paper entre les pagines 25 i 26 de cap llibre.
Tota la resta està molt a prop de ser veritat. I la pregunta és:
Ha millorat la Fe dels respectius pobles?
23 d’agost de 2016.
L’any 1928 just al mig de les dues guerres més criminals de la història de la humanitat, existia entre moltes persones la sensació que el seu món s’estava enfonsant, socialment, culturalment i religiosament.
El mateix any 28 i amb només dos mesos de diferència van aparèixer a escena, dues persones en llocs tan diferents com Egipte una i Espanya l’altra.
Cadascuna d’elles estava molt angoixada per la situació de la pròpia religió. Musulmana allà i Catòlica aquí. Les dues persones consideraven els seus propis països i la seva fe -profunda en els dos casos- en perill de mort.
Els dos tenien al voltant de 25 anys i els dos pertanyien al món de l’ensenyament. Ensenyament primari l’egipci i universitari l’espanyol.
Allò que els feia més iguals era el magnífic ús de la paraula que els dos dominaven. Conviccions profundes, paraules enardidores que els dos van usar per crear un petit grup de companys de feina i preocupats com ells per la situació de llur fe. Posem que al principi es reunien una dotzena de persones que és un nombre carismàtic. Evidentment tots mascles.
L’egipci es deia Hassan al Banna. L’espanyol Escrivà de Balaguer.
Al Banna va fundar a Ismailia -prop del canal de Suez- els Germans Musulmans. Escrivà va fundar a Madrid l’Opus Dei.
El mateix any, en els propis mons de l’ensenyament i amb la mateixa finalitat: salvar la pròpia fe i la dels seus pobles.
L’egipci creia que la salvació de l’Islam s’havia de produir de baix a dalt. El poble havia de tornar creure en si mateix i en l’Alcorà. Quan el poble tornés a l’Islam els seus dirigents expulsarien els britànics i la seva cultura estrangera, i Egipte primer i tot el món islàmic després tornarien a l’Islam.
L’espanyol creia que la salvació de la malparada fe cristiana s’havia de produir de dalt a baix. Calia crear un grup d’universitaris, fermament convençuts, molt ben preparats professionalment amb capacitat d’influir sobre la classe dirigent.
Tant el Germans com l’Opus van passar els primers quinze anys desapercebuts, però creixent. Enfortint la pròpia fe i augmentant en quantitat i en qualitat.
Quan va aparèixer Nasser com a salvador del poble egipci, els germans li van fer costat. Quan va aparèixer Franco com a salvador del poble espanyol l’Opus li va fer costat.
Molt aviat, però, aquelles dues històries tan rarament similars van adquirir trets propis força diferents. Nasser i els germans musulmans es van començar a fer nosa mútuament. Molts germans van anar a la presó. Banna va morir aviat. Els germans ja no eren allò que eren i Nasser era un dictador derrotat. Le deriva definitiva dels germans cap a la violència va ser escrita amb molta força per Sayid Qubt tancat i mort a la presó. De les idees d’aquest han sorgit la gran majoria jihadistes de dotzenes de països. De les idees inicials dels germans en queda poca cosa.
La relació de l’Opus amb el poder ha anat per un altre camí. Hi ha hagut recels, però sempre han caminat l’un al costat de l’altre.
L’eina que van usar els dos grups per arribar a posseir poder fou la mateixa. La Paraula.
Quan uns i altres van entrar en conflicte amb els poders públics que a més de la paraula posseïen les altres dues eines de domini, les armes i els diners van fer opcions diferents. Els germans van decidir usar les armes sense abandonar la paraula. L’Opus va optar pels diners deixant la paraula per a ús intern. Els dos justifiquen l’ús d’aquests instruments dient que són necessaris per defensar un bé superior.
A l’emblema dels germans hi veureu un parell de simitarres.
L’Opus no té emblema. Però el nom ho diu tot. Obra de Deu. M’hauria agradat que m’expliqués aquest atreviment -gairebé blasfèmia –un dels seus millors pensadors, que vés per on era cosí germà meu, però s’havia exiliat a Viena, i no crec que fos perquè havia traduït al català “Camino”.
Conten que un pare de Manresa volent orientar el seu fill que iniciava el camí de la vida d’adult li va dir:
“Molt aviat t’adonaràs que pots triar entre dedicar els teus esforços a ajudar els altres o dedicar-te a treballar per guanyar diners. Perquè recordis el primer camí et regalo aquest llibre: L’evangeli. Perquè recordis l’altre camí et regalo aquest bitllet de mil pessetes. (Els binladens no existien). Tu tria.”
El noi eixerit com era, obre el llibre i entre les pàgines 25 i 26 hi col•loca el bitllet. El pare bon home, però no tonto, li diu:
“Bé. Vols dir que et faràs de l’Opus. I què vols ser quan siguis gran? President de la Caixa li diu el fill.”
Actualment una i altra institució actuen a més de 50 països.
Suposo que tots heu endevinat que és impossible col•locar cap paper entre les pagines 25 i 26 de cap llibre.
Tota la resta està molt a prop de ser veritat. I la pregunta és:
Ha millorat la Fe dels respectius pobles?
23 d’agost de 2016.
dissabte, 30 de juliol del 2016
El semàfor i el sr. Iceta.
Diu aquest senyor que la senyora Forcadell ha de saber que si un se salta un semàfor i l’enganxen, el multen.
Sí senyor les lleis s’han de complir.
Una vegada un home va agafar el cotxe per anar a buscar medecines a la farmàcia del poble veí, perquè al seu no hi havia farmàcia. Només hi havia una carretera que en una cruïlla sense gaire trànsit hi havien posat un semàfor.
Quan hi va arribar, el semàfor estava en vermell. Civilitzat com era es va aturar. Van passar uns minuts i allò no canviava. Aviat es va formar una cua de cotxes darrera seu. I va començar un concert de clàxons.
Però les lleis s’han de complir. Es deia a si mateix. Però li va entrar un dubte; Totes les lleis s’han de complir? Totes les lleis s’han de complir sempre? Un semàfor no té per finalitat facilitar el tràfic?
Va arrancar el cotxe, es va saltar el semàfor en vermell, i darrera d’ell dos milions de persones van fer el mateix.
La multa li van posar només a ell, i el sr. Iceta va quedar satisfet.
29 de juliol de 2016.
Sí senyor les lleis s’han de complir.
Una vegada un home va agafar el cotxe per anar a buscar medecines a la farmàcia del poble veí, perquè al seu no hi havia farmàcia. Només hi havia una carretera que en una cruïlla sense gaire trànsit hi havien posat un semàfor.
Quan hi va arribar, el semàfor estava en vermell. Civilitzat com era es va aturar. Van passar uns minuts i allò no canviava. Aviat es va formar una cua de cotxes darrera seu. I va començar un concert de clàxons.
Però les lleis s’han de complir. Es deia a si mateix. Però li va entrar un dubte; Totes les lleis s’han de complir? Totes les lleis s’han de complir sempre? Un semàfor no té per finalitat facilitar el tràfic?
Va arrancar el cotxe, es va saltar el semàfor en vermell, i darrera d’ell dos milions de persones van fer el mateix.
La multa li van posar només a ell, i el sr. Iceta va quedar satisfet.
29 de juliol de 2016.
dimarts, 12 de juliol del 2016
Renfe. T.C. Monarquia.
Tres raons que per sí soles justifiquen amb escreix defensar i aconseguir la independència.
La Renfe, el Tribunal Constitucional i la Monarquia. És vital que ens els traguem de sobre per començar a poder respirar, aquests tres monuments a la ineficàcia. I resulta igual en quin ordre ho fem, mentre no tardem gaire a aconseguir-ho.
L a Renfe, resulta tan evident que cal fer-la desaparèixer del nostre horitzó, que no necessita gaires arguments per demostrar-ho. I quan dic Renfe, dic Aena, dic Adif, dic les infinites estructures d’estat hipertrofiades, anquilosades i que per acabar-ho d’adobar treballen per implantar un model de país d’un centralisme malaltís.
Alliberar-nos del T.C. pur franquisme ideològic despullat per sort de les atribucions del seu antecessor el Tribunal d’Ordre Públic, el TOP del que ha pogut aprofitar les sigles com a Tribunal d’Ordre Polític.
I, no puc evitar la pedanteria, “last but not least”, la monarquia. Clau de volta de tota l’arquitectura tardofranquista que va construir la casta espanyola amb la inestimable col•laboració dels poders dominants de l’entorn europeu i americà que només volien -i encara volen- que als toreros espanyols no se’ls acudis tornar-se comunistes.
Els catalans hem de respectar la voluntat dels ciutadans espanyols que volen i defensen aquestes tres institucions -i unes quantes més- que simbolitzen la seva democràcia. És el seu problema.
Nosaltres tenim tot el dret de voler respirar un altre aire .
La Renfe, el Tribunal Constitucional i la Monarquia. És vital que ens els traguem de sobre per començar a poder respirar, aquests tres monuments a la ineficàcia. I resulta igual en quin ordre ho fem, mentre no tardem gaire a aconseguir-ho.
L a Renfe, resulta tan evident que cal fer-la desaparèixer del nostre horitzó, que no necessita gaires arguments per demostrar-ho. I quan dic Renfe, dic Aena, dic Adif, dic les infinites estructures d’estat hipertrofiades, anquilosades i que per acabar-ho d’adobar treballen per implantar un model de país d’un centralisme malaltís.
Alliberar-nos del T.C. pur franquisme ideològic despullat per sort de les atribucions del seu antecessor el Tribunal d’Ordre Públic, el TOP del que ha pogut aprofitar les sigles com a Tribunal d’Ordre Polític.
I, no puc evitar la pedanteria, “last but not least”, la monarquia. Clau de volta de tota l’arquitectura tardofranquista que va construir la casta espanyola amb la inestimable col•laboració dels poders dominants de l’entorn europeu i americà que només volien -i encara volen- que als toreros espanyols no se’ls acudis tornar-se comunistes.
Els catalans hem de respectar la voluntat dels ciutadans espanyols que volen i defensen aquestes tres institucions -i unes quantes més- que simbolitzen la seva democràcia. És el seu problema.
Nosaltres tenim tot el dret de voler respirar un altre aire .
divendres, 6 de maig del 2016
Única sortida per a nosaltres i la millor per a ells.
Ja fa temps que sabem que la no dependència de l’estat espanyol és l’única sortida pensable pels catalans i cada cop tinc més clar que és la millor sortida per a ells. Val a dir que per a Espanya no és, com per a Catalunya l’única, però sí la millor. Guanya tanta llibertat l’esclau que és alliberat com l’amo que l’allibera.
Cal que convertim aquest únic camí que tenim en un camí òptim.
Fem de Catalunya una nació sense nacionalistes. Cal que es conegui i es reconegui a tot arreu com una entitat jurídica amb tots els atributs de nació, i cal que nosaltres mostrem i demostrem que no som ni volem ser nacionalistes.
El signe diferencial d’un estat independent és la seva competència en legislar sobiranament. Fer lleis plenes i exclusives, només sotmeses a les lleis de drets humans i a aquelles altres normes emeses per institucions lliurement acceptades. Fem de Catalunya un país sobirà sense sobirans ni sobiranistes.
Fem de Catalunya una República. En el sentit en què va néixer el concepte “res publica”. I amb el sentit modern. Diguem amb Beaumarchais, a tothom, que pretengui ser rei:
Quins serveis ha realitzat per arribar a ser un gran home mereixedor del poder que té? Vous vous êtes donne la peine de naître - et rien de plus¡ L’esforç de néixer, això és tot.
Cosa publica. I encara que Coromines digui que no està clar que públic vingui de poble, creurem que sí. República Catalana, gestió i administració del poble de Catalunya per les persones elegides pels catalans…
Repetim-ho. Només depèn de nosaltres. Tant de la quantitat de catalans que ho vulguin com de la fermesa amb què ho vulguin.
I d’aquest últim factor no en dubto gens.
Cal que convertim aquest únic camí que tenim en un camí òptim.
Fem de Catalunya una nació sense nacionalistes. Cal que es conegui i es reconegui a tot arreu com una entitat jurídica amb tots els atributs de nació, i cal que nosaltres mostrem i demostrem que no som ni volem ser nacionalistes.
El signe diferencial d’un estat independent és la seva competència en legislar sobiranament. Fer lleis plenes i exclusives, només sotmeses a les lleis de drets humans i a aquelles altres normes emeses per institucions lliurement acceptades. Fem de Catalunya un país sobirà sense sobirans ni sobiranistes.
Fem de Catalunya una República. En el sentit en què va néixer el concepte “res publica”. I amb el sentit modern. Diguem amb Beaumarchais, a tothom, que pretengui ser rei:
Quins serveis ha realitzat per arribar a ser un gran home mereixedor del poder que té? Vous vous êtes donne la peine de naître - et rien de plus¡ L’esforç de néixer, això és tot.
Cosa publica. I encara que Coromines digui que no està clar que públic vingui de poble, creurem que sí. República Catalana, gestió i administració del poble de Catalunya per les persones elegides pels catalans…
Repetim-ho. Només depèn de nosaltres. Tant de la quantitat de catalans que ho vulguin com de la fermesa amb què ho vulguin.
I d’aquest últim factor no en dubto gens.
dimecres, 20 d’abril del 2016
Catalunya no ha de tenir conferència episcopal pròpia.
Molt d’acord, Sr. Arquebisbe. Ni de propietat ni de lloguer. Ni conferència episcopal, ni ayatolalad, ni gran consell budista o jueu. A Catalunya hi ha d’haver bisbes i imams, i els corresponents guies budistes o jueus. Sense oblidar els sikhs, els hindús. Tothom hi cap. I molts catalans ho volen, fins i tot ho necessiten.
Però no cal que Catalunya tingui cap mena de conferència i molt menys episcopal i catòlica. Precisament per avançar en direcció d’augmentar la llibertat no només dels altres sinó també dels mateixos fidels, practicants, creients de qualsevol creença, religió, església o filosofia.
Fent una salt al buit m’atreveixo a afirmar que Catalunya tampoc cal que tingui exèrcit propi. Algú ho havia de dir.
Reconec que és molt més fàcil explicar allò que Catalunya no ha de ser, que què i com ha de ser. Però és molt cert que hi ha moltes persones molt preparades que fa molts anys hi treballen “de debò” com diu el Sr. Borja de Riquer. I ara més que mai.
18 d’abril de 2016.
Però no cal que Catalunya tingui cap mena de conferència i molt menys episcopal i catòlica. Precisament per avançar en direcció d’augmentar la llibertat no només dels altres sinó també dels mateixos fidels, practicants, creients de qualsevol creença, religió, església o filosofia.
Fent una salt al buit m’atreveixo a afirmar que Catalunya tampoc cal que tingui exèrcit propi. Algú ho havia de dir.
Reconec que és molt més fàcil explicar allò que Catalunya no ha de ser, que què i com ha de ser. Però és molt cert que hi ha moltes persones molt preparades que fa molts anys hi treballen “de debò” com diu el Sr. Borja de Riquer. I ara més que mai.
18 d’abril de 2016.
dimecres, 13 d’abril del 2016
Ai Empar, què has fet?
Dona, que no sabies que cremar palla mullada, no escalfa gens i fa molta fumarada? No em diràs que no sabies que allò que cremaves només era palla.
Una muntanya de palla que van acumular uns senyors fa més de 40 anys per donar menjar als dòcils i atemorits servidors, com han fet sempre els pagesos amb els rucs.
Però resulta que des de llavors ha plogut molt, i la palla s’ha mullat. I cremar palla mullada -no sé si ho has vist mai, Empar- crea una atmosfera irrespirable. I més si bufa vent de ponent.
Parlant de la transició i de la seva obra magna: “La constitució”, el Sr. Gregorio Morán ha reeditat el seu llibre “El precio de la transición”.
Copio al peu de la lletra, pag. 10:
El rey era el primer operador fraudulento del país, como lo habian sido todos sus predecesores… y se creyera en la potestad de exigir doble factura a los ciudadanos: la impunidad que le concedia el Estado y la de su real gana...la irresponsabilidad del monarca no fue solo política…. Sino eco- nómica... se puede decir que él fue el ejemplo a seguir para todos los logreros.
Doncs bé, ni aquest llibre ni el seu autor, han merescut ni mereixeran cap escandalera ni amb prou feina algun comentari.
Amb els ulls esbatanats Empar, et preguntaràs. A ell no li diuen res i a mi em volen cremar?
Doncs clar que sí. Ell no és català i tu sí. Ell escriu llibres i tu surts a la tele catalana. I per acabar-ho d’adobar, tu ets una dona.
Que no se’t acudeixi mai més cremar palla barrejada amb fems secs de vaca i molt menys quan s’està començant a podrir.
Escriu llibres que ara ve sant Jordi.
Una muntanya de palla que van acumular uns senyors fa més de 40 anys per donar menjar als dòcils i atemorits servidors, com han fet sempre els pagesos amb els rucs.
Però resulta que des de llavors ha plogut molt, i la palla s’ha mullat. I cremar palla mullada -no sé si ho has vist mai, Empar- crea una atmosfera irrespirable. I més si bufa vent de ponent.
Parlant de la transició i de la seva obra magna: “La constitució”, el Sr. Gregorio Morán ha reeditat el seu llibre “El precio de la transición”.
Copio al peu de la lletra, pag. 10:
El rey era el primer operador fraudulento del país, como lo habian sido todos sus predecesores… y se creyera en la potestad de exigir doble factura a los ciudadanos: la impunidad que le concedia el Estado y la de su real gana...la irresponsabilidad del monarca no fue solo política…. Sino eco- nómica... se puede decir que él fue el ejemplo a seguir para todos los logreros.
Doncs bé, ni aquest llibre ni el seu autor, han merescut ni mereixeran cap escandalera ni amb prou feina algun comentari.
Amb els ulls esbatanats Empar, et preguntaràs. A ell no li diuen res i a mi em volen cremar?
Doncs clar que sí. Ell no és català i tu sí. Ell escriu llibres i tu surts a la tele catalana. I per acabar-ho d’adobar, tu ets una dona.
Que no se’t acudeixi mai més cremar palla barrejada amb fems secs de vaca i molt menys quan s’està començant a podrir.
Escriu llibres que ara ve sant Jordi.
dissabte, 12 de març del 2016
Matar el rei.
És una mica curiós que la paraula més usada en la majoria de discursos i manifestacions de polítics espanyols aparegui la paraula canvi. Cal fer un canvi. El poble espanyol demana un canvi.
I aquí es queden. Dic que resulta interessant perquè gairebé l’única veritat que tots defensen de forma contundent és la unitat d’Espanya amb l’argument que és així des de fa 500 anys. Semblaria natural que demanessin un canvi, però no. Demanen un canvi per seguir igual que els últims 500 anys.
El problema és que per fer un canvi que valgui s’ha de fer una revolució i per fer una revolució s’ha de començar matant el rei. I els espanyols no han matat mai el seu rei, com van fer primer els anglesos, abans de la seva revolució de 1688, després els francesos, a la seva de 1789, i finalment els russos el 1917.
Convé que siguin els súbdits que matin el rei, sinó no val. Tots els reis que han mort assassinats pels seu pares, fills o germans -que són la majoria- no serveixen d’exemple. Allò que és necessari és que els súbdits vegin que és possible matar el rei, i que els reis entenguin que això pot passar.
No n’hi ha prou en fer-los fugir. Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII van fugir vius i tard o d’hora van tornar, ells o els seus hereus. I així no s’arregla res.
Val a dir que ara les revolucions no estan de moda, i matar el rei no estaria ben vist. Per sort la civilització ha trobat el desllorigador i l’ha batejat amb el nom de República.
A l’estat espanyol no hi haurà cap canvi que mereixi aquest nom sense fer el primer pas: matar el rei simbòlicament.
Després poden discutir si la república la volen federal, unitària, centralista o descentralitzada. Molt o poc presidencialista. És el seu problema.
Si volen que els ajudem, amb molt de gust ho farem.
I aquí es queden. Dic que resulta interessant perquè gairebé l’única veritat que tots defensen de forma contundent és la unitat d’Espanya amb l’argument que és així des de fa 500 anys. Semblaria natural que demanessin un canvi, però no. Demanen un canvi per seguir igual que els últims 500 anys.
El problema és que per fer un canvi que valgui s’ha de fer una revolució i per fer una revolució s’ha de començar matant el rei. I els espanyols no han matat mai el seu rei, com van fer primer els anglesos, abans de la seva revolució de 1688, després els francesos, a la seva de 1789, i finalment els russos el 1917.
Convé que siguin els súbdits que matin el rei, sinó no val. Tots els reis que han mort assassinats pels seu pares, fills o germans -que són la majoria- no serveixen d’exemple. Allò que és necessari és que els súbdits vegin que és possible matar el rei, i que els reis entenguin que això pot passar.
No n’hi ha prou en fer-los fugir. Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII van fugir vius i tard o d’hora van tornar, ells o els seus hereus. I així no s’arregla res.
Val a dir que ara les revolucions no estan de moda, i matar el rei no estaria ben vist. Per sort la civilització ha trobat el desllorigador i l’ha batejat amb el nom de República.
A l’estat espanyol no hi haurà cap canvi que mereixi aquest nom sense fer el primer pas: matar el rei simbòlicament.
Després poden discutir si la república la volen federal, unitària, centralista o descentralitzada. Molt o poc presidencialista. És el seu problema.
Si volen que els ajudem, amb molt de gust ho farem.
divendres, 4 de març del 2016
Jo, si fos espanyol…
Estaria molt preocupat, sobre tot si fos de dretes. ¿Com pot ser que al conjunt d’Espanya i sobretot a Madrid no hi hagi un partit polític conservador que no hagi estat fundat per un franquista convençut com era Fraga? ¿Com poden acceptar que l’única alternativa que trobi la gent de dretes sigui un neofalangista que per acabar-ho d’adobar ve de Catalunya?
No em puc creure que no existeixi una gran quantitat de professionals, universitaris, classe mitja alta o baixa, etc., d’ideologia més liberal o més conservadora, democristians o republicans, allò que genèricament en diem gent de dretes que rebutgi tot allò que va ser, i que va significar el franquisme.
Fins que no aparegui un partit plenament espanyol, plenament conservador amb capacitat de condemnar la totalitat de la ideologia i la majoria dels fets d’aquella època, Espanya no sortirà del fangar, i no serà capaç de trobar un model de país viable.
Si fos espanyol i de dretes de veritat estaria amoïnat.
Si fos espanyol i visqués a Andalusia tant si fos de dretes com d’esquerres, a més de preocupat estaria trist. No acabaria d’entendre el delit de les elits de dretes i d’esquerres, des del Conde Duque d’Olivares fins Felipe González de voler anar a Madrid a manar girant-se de esquena a la seva terra.
Fa 40 anys quan jo era enginyer i dirigia una fabrica de prefabricats de formigó a Viladecans, tots els treballadors eren andalusos. Vam fer encarregat de taller a un d’ells. Es deia Pedro Pérez Pareja. De Huescar, Granada. Era i espero que continuï sent, la persona més sòlida, honesta i, fiable i seriosa que he conegut en el món del treball. M’explicava que ell havia vist a la seva terra com un “senyor” fuetejava la cara d’un nen de 12 anys perquè no li aguantava bé l’estrep del cavall. Els ulls li espurnejaven. Ell no m’ho va dir, però moltes vegades he pensat que aquell nen era ell. No tenia res a veure amb l’estereotip de l’andalús que ens han venut. Estava trist.
Si fos espanyol i hagués nascut al nord o al sud dels Picos de Europa, o prop del Cantàbric, no em faria ni poca ni gens de gràcia la imatge que des de fa segles s’ha anat projectant a Europa del meu país. I que encara avui dia es continua fomentant.
Si fos veí de Valladolid, Toledo, o Mérida quan es van inventar allò de les autonomies hauria pensat, mira que bé, visc en una capital castellana, ara podrem ressuscitar. Però va durar poc l’alegria, com a casa dels pobres. Tot seguit es van treure de la màniga l’as que duien amagat, i van crear del no res una nova comunitat autònoma. Si la majoria de les altres ja eren embastades amb puntades llargues aquesta ja vorejava l’absurd. Li van dir Comunidad autónoma de Madrid i contenia al seu interior totes les institucions públiques i privades de tota mena de poder polític, econòmic, militar, religiós, jurídic del país més centralista d’Europa. Si fos veí de Valladolid, Toledo o Mérida, m’hauria quedat cara de tonto.
Si fos… etc., etc., etc. Però com que no és el cas, només puc dir, si voleu alguna cosa només cal que ho demaneu.
No em puc creure que no existeixi una gran quantitat de professionals, universitaris, classe mitja alta o baixa, etc., d’ideologia més liberal o més conservadora, democristians o republicans, allò que genèricament en diem gent de dretes que rebutgi tot allò que va ser, i que va significar el franquisme.
Fins que no aparegui un partit plenament espanyol, plenament conservador amb capacitat de condemnar la totalitat de la ideologia i la majoria dels fets d’aquella època, Espanya no sortirà del fangar, i no serà capaç de trobar un model de país viable.
Si fos espanyol i de dretes de veritat estaria amoïnat.
Si fos espanyol i visqués a Andalusia tant si fos de dretes com d’esquerres, a més de preocupat estaria trist. No acabaria d’entendre el delit de les elits de dretes i d’esquerres, des del Conde Duque d’Olivares fins Felipe González de voler anar a Madrid a manar girant-se de esquena a la seva terra.
Fa 40 anys quan jo era enginyer i dirigia una fabrica de prefabricats de formigó a Viladecans, tots els treballadors eren andalusos. Vam fer encarregat de taller a un d’ells. Es deia Pedro Pérez Pareja. De Huescar, Granada. Era i espero que continuï sent, la persona més sòlida, honesta i, fiable i seriosa que he conegut en el món del treball. M’explicava que ell havia vist a la seva terra com un “senyor” fuetejava la cara d’un nen de 12 anys perquè no li aguantava bé l’estrep del cavall. Els ulls li espurnejaven. Ell no m’ho va dir, però moltes vegades he pensat que aquell nen era ell. No tenia res a veure amb l’estereotip de l’andalús que ens han venut. Estava trist.
Si fos espanyol i hagués nascut al nord o al sud dels Picos de Europa, o prop del Cantàbric, no em faria ni poca ni gens de gràcia la imatge que des de fa segles s’ha anat projectant a Europa del meu país. I que encara avui dia es continua fomentant.
Si fos veí de Valladolid, Toledo, o Mérida quan es van inventar allò de les autonomies hauria pensat, mira que bé, visc en una capital castellana, ara podrem ressuscitar. Però va durar poc l’alegria, com a casa dels pobres. Tot seguit es van treure de la màniga l’as que duien amagat, i van crear del no res una nova comunitat autònoma. Si la majoria de les altres ja eren embastades amb puntades llargues aquesta ja vorejava l’absurd. Li van dir Comunidad autónoma de Madrid i contenia al seu interior totes les institucions públiques i privades de tota mena de poder polític, econòmic, militar, religiós, jurídic del país més centralista d’Europa. Si fos veí de Valladolid, Toledo o Mérida, m’hauria quedat cara de tonto.
Si fos… etc., etc., etc. Però com que no és el cas, només puc dir, si voleu alguna cosa només cal que ho demaneu.
dijous, 25 de febrer del 2016
Un cop de mà.
M’agradaria molt poder donar un cop de mà als espanyols. Vull dir a aquella part de la ciutadania -no sé qui ni quants són- que es volen treure de sobre les restes del franquisme que impregnen ideologies, institucions i actuacions de moltes menes.
Durant molts anys vam pensar que 40 anys de franquisme van condicionar profundament el ser i l’estar d’una gran majoria d’espanyols. Un bon dia vam descobrir, amb una gran tristor, que la Història explicava que si el franquisme va durar 40 anys era perquè connectava amb un corrent secular del diguem-ne tarannà d’una part important de la societat espanyola.
Però sembla que avui una part de la ciutadania espanyola intueix que els hereus ideològics, biològics i econòmics del franquisme que formen el PP, un cop alliberats de l’estigma de dictadura, amb aquella herència van rebre la principal característica social d’aquell sistema: la corrupció.
Es deia que el règim franquista era una cruel dictadura militar, suavitzada per la corrupció. Era pràcticament necessària per a algunes empreses per sobreviure, i per les grans constructores i de serveis públics era la font més important de beneficis.
Mort el dictador, va quedar la corrupció.
Els partits politics que han tastat poder post dictadura, no han sabut, no han volgut o no han pogut evitar embrutar-se. El grau de corrupció de cada partit és directament proporcional a dos factors.
El primer factor és el volum de diner que ha manejat de lliure disposició i en aquest tema el govern central supera de llarg a totes les altres administracions juntes.
El segon factor és l’afinitat i relació personal o familiar entre corruptor i corruptible, i aquí el PP guanya per golejada.
Cal -i en això els catalans podem donar un cop de mà- reduir el PP espanyol a un paper testimonial com el que té a Catalunya. Que ens recordi a tots, què era el franquisme, però que no tingui cap possibilitat de recuperar el poder. Ni amb l’ajuda del neofalangisme que defensa allò que Espanya és “una unidad de destino en lo universal”.
Estem disposats a donar un cop de mà, amb el risc enorme que s’interpreti que volem donar un cop de puny.
Durant molts anys vam pensar que 40 anys de franquisme van condicionar profundament el ser i l’estar d’una gran majoria d’espanyols. Un bon dia vam descobrir, amb una gran tristor, que la Història explicava que si el franquisme va durar 40 anys era perquè connectava amb un corrent secular del diguem-ne tarannà d’una part important de la societat espanyola.
Però sembla que avui una part de la ciutadania espanyola intueix que els hereus ideològics, biològics i econòmics del franquisme que formen el PP, un cop alliberats de l’estigma de dictadura, amb aquella herència van rebre la principal característica social d’aquell sistema: la corrupció.
Es deia que el règim franquista era una cruel dictadura militar, suavitzada per la corrupció. Era pràcticament necessària per a algunes empreses per sobreviure, i per les grans constructores i de serveis públics era la font més important de beneficis.
Mort el dictador, va quedar la corrupció.
Els partits politics que han tastat poder post dictadura, no han sabut, no han volgut o no han pogut evitar embrutar-se. El grau de corrupció de cada partit és directament proporcional a dos factors.
El primer factor és el volum de diner que ha manejat de lliure disposició i en aquest tema el govern central supera de llarg a totes les altres administracions juntes.
El segon factor és l’afinitat i relació personal o familiar entre corruptor i corruptible, i aquí el PP guanya per golejada.
Cal -i en això els catalans podem donar un cop de mà- reduir el PP espanyol a un paper testimonial com el que té a Catalunya. Que ens recordi a tots, què era el franquisme, però que no tingui cap possibilitat de recuperar el poder. Ni amb l’ajuda del neofalangisme que defensa allò que Espanya és “una unidad de destino en lo universal”.
Estem disposats a donar un cop de mà, amb el risc enorme que s’interpreti que volem donar un cop de puny.
divendres, 19 de febrer del 2016
Som-hi.
Hi ha dues forces que empenyen les persones i els pobles a moure’s. La primera i, encara que no ho sembli, la més poderosa, és la necessitat de marxar del lloc -físic, emocional o racional- on es troben. I la segona raó és l’atracció d’anar a un lloc diferent, millor? Segurament, però sempre poc o molt desconegut.
La suma de les dues forces és imparable.
Sembla evident que pel cap baix, la meitat dels catalans senten els efectes de les dues forces i que l’altra meitat de ciutadans no sent la necessitat primera, la de marxar, però pot desitjar la segona, anar a un lloc millor.
Per això dic: Som-hi. És just i necessari, definir tan bé com siguem capaços i construir sòlidament i creïble el país on volem anar, tant per satisfer la necessitat del primer col•lectiu com per atreure el segon.
(En aquest moment m’arriba la terrible notícia: Muriel Casals. Tota paraula és inútil).
Cal canviar aquella frase bíblica tan sentida com poc política “aquell que no està amb mi, està contra mi“ per la seva contrària: aquell que no està contra mi està a favor meu.
Aquells que no estan en contra de la llibertat dels pobles però no saben reconèixer que som un poble no són els nostres enemics. Aquells que ens desconeixen, tampoc ho són.
Semblaria que el més raonable és explicar, intentar convèncer, demostrar quanta raó tenim. No dic que no s’hagi de fer, però tinc la profunda convicció; segurament més raonable que racional -com tota convicció, i com més profunda més- que la forma més eficaç d’arribar al final del camí que hem emprès és mostrar una fermesa tranqui-la, una constància pacífica, una confiança amb nosaltres mateixos sense fatxenderies, una pressa sense urgències. Demostrant a aquells que han acceptat el repte de liderar el llarg procés que confiem en ells, que sabem que cometran errors, si no en cometessin no serien de fiar, que ens expliquin allò que ens hagin d’explicar i sabent que sempre hi haurà una part, si pot ser ben petita, que és preferible no publicar.
És a dir: model Muriel Casals.
La suma de les dues forces és imparable.
Sembla evident que pel cap baix, la meitat dels catalans senten els efectes de les dues forces i que l’altra meitat de ciutadans no sent la necessitat primera, la de marxar, però pot desitjar la segona, anar a un lloc millor.
Per això dic: Som-hi. És just i necessari, definir tan bé com siguem capaços i construir sòlidament i creïble el país on volem anar, tant per satisfer la necessitat del primer col•lectiu com per atreure el segon.
(En aquest moment m’arriba la terrible notícia: Muriel Casals. Tota paraula és inútil).
Cal canviar aquella frase bíblica tan sentida com poc política “aquell que no està amb mi, està contra mi“ per la seva contrària: aquell que no està contra mi està a favor meu.
Aquells que no estan en contra de la llibertat dels pobles però no saben reconèixer que som un poble no són els nostres enemics. Aquells que ens desconeixen, tampoc ho són.
Semblaria que el més raonable és explicar, intentar convèncer, demostrar quanta raó tenim. No dic que no s’hagi de fer, però tinc la profunda convicció; segurament més raonable que racional -com tota convicció, i com més profunda més- que la forma més eficaç d’arribar al final del camí que hem emprès és mostrar una fermesa tranqui-la, una constància pacífica, una confiança amb nosaltres mateixos sense fatxenderies, una pressa sense urgències. Demostrant a aquells que han acceptat el repte de liderar el llarg procés que confiem en ells, que sabem que cometran errors, si no en cometessin no serien de fiar, que ens expliquin allò que ens hagin d’explicar i sabent que sempre hi haurà una part, si pot ser ben petita, que és preferible no publicar.
És a dir: model Muriel Casals.
divendres, 22 de gener del 2016
Ja hem travessat el riu.
Encara que algú ho dubti, ja estem a l’altra riba. La resistència que hem trobat és molt més feble del que ens temíem. Tot és cridòria i poca cosa més.
Saben que l’única eina que té un estat per frenar un poble és l’exèrcit, i aquesta eina no la poden usar. Les altres dues armes de què disposen, els diners i les lleis, poden alentir la marxa però difícilment la poden frenar. L’empenta que du, és molt potent.
De moment és un cap de pont, però un cap de pont enormement sòlid. Només mirant la fortalesa dels tres pilars principals -Puigdemont, Forcadell, Junqueres- t’adones de la fermesa de la construcció.
La fortalesa d’una posició sempre es demostra en relació a la fortalesa de l’altra. Fa quatre dies el sr. Puigdemont deia que estava disposat a parlar amb un president del govern espanyol efectiu i no amb un en funcions. De cop i volta aquest president en funcions cau de quatre grapes en una broma d’un programa de radio “El matí i la mare que el va parir” (déu n’hi do del títol), per la necessitat enorme que té que algú vulgui parlar amb ell, ja que diu que no té res més a fer.
D’aquesta esperpèntica situació cal treure’n alguna lliçó. Catalunya segueix igual de forta que fa anys i ara ha aconseguit posar el peus sòlidament en camp contrari. La dificultat de fons continua sent la mateixa, però la relació de forces ha fet un tomb significatiu. Potser que ara calgui més prudència que mai i la mateixa constància que sempre. I diria que els tres que he anomenat al principi i l’enorme equip que els acompanya han demostrat que en tenen.
Saben que l’única eina que té un estat per frenar un poble és l’exèrcit, i aquesta eina no la poden usar. Les altres dues armes de què disposen, els diners i les lleis, poden alentir la marxa però difícilment la poden frenar. L’empenta que du, és molt potent.
De moment és un cap de pont, però un cap de pont enormement sòlid. Només mirant la fortalesa dels tres pilars principals -Puigdemont, Forcadell, Junqueres- t’adones de la fermesa de la construcció.
La fortalesa d’una posició sempre es demostra en relació a la fortalesa de l’altra. Fa quatre dies el sr. Puigdemont deia que estava disposat a parlar amb un president del govern espanyol efectiu i no amb un en funcions. De cop i volta aquest president en funcions cau de quatre grapes en una broma d’un programa de radio “El matí i la mare que el va parir” (déu n’hi do del títol), per la necessitat enorme que té que algú vulgui parlar amb ell, ja que diu que no té res més a fer.
D’aquesta esperpèntica situació cal treure’n alguna lliçó. Catalunya segueix igual de forta que fa anys i ara ha aconseguit posar el peus sòlidament en camp contrari. La dificultat de fons continua sent la mateixa, però la relació de forces ha fet un tomb significatiu. Potser que ara calgui més prudència que mai i la mateixa constància que sempre. I diria que els tres que he anomenat al principi i l’enorme equip que els acompanya han demostrat que en tenen.
dimecres, 6 de gener del 2016
Recapitulem.
Catalunya supera amb escreix, totes les condicions i paràmetres exigibles a qualsevol nació independent. Ho feia fa 5 anys i ho continua fent avui. I ho continuarà complint d’aquí 5 anys.
El poble català té tot el dret a voler ser independent. Aquest dret ni l’ha perdut ni el perdrà.
El camí que ha elegit Catalunya per aconseguir aquest fi té un nom i només un: democràcia.
En l’actual distribució universal dels pobles o ets un país independent o no ets res. No hi ha terme mig. Es pot pensar que al món potser hi ha dos casos de solucions intermèdies vàlides. Estats Units de Nord-Amèrica i Alemanya. El primer fruit de la seva gènesi única a la història i el segon conseqüència de la seva gran derrota de 1945. L’estat espanyol no s’assembla ni en pintura a cap dels dos.
No hi ha terceres vies ni segones. No existeix cap possibilitat que en un termini de temps raonable cap forma de poder, ni cap partit polític, ni cap ideologia dels dominants a Espanya pugui fer una proposta -i molt menys oferta plausible- en cap dels tres camps següents:
1.- Competències plenes i exclusives en matèria d’educació, cultura i usos lingüístics en tot el territori, i en general en totes aquelles qüestions que afecten exclusivament ciutadans de Catalunya.
2.- Gestió de l’economia i administració de la fiscalitat, amb competències plenes.
3.- Reconeixement jurídic suficient, per poder recórrer amb caràcter ordinari, en cas de conflicte amb l’estat espanyol, als tribunals internacionals pertinents.
Oi que tot això sona a música celestial?
Aquesta era la realitat fa 5 anys, ho és avui, i més de dos milions de catalans no volen que ho sigui d’aquí a 5 anys.
Aquests dies sembla que passin moltes coses, però significatives cap. Res del que tant soroll fa avui, figurarà a les pàgines dels llibres d’Història.
Fins i tot és possible que d’aquí un any, no ens en recordem.
El màxim que puc dir és que aquest any serà divertit.
Nit de reis, 2016.
El poble català té tot el dret a voler ser independent. Aquest dret ni l’ha perdut ni el perdrà.
El camí que ha elegit Catalunya per aconseguir aquest fi té un nom i només un: democràcia.
En l’actual distribució universal dels pobles o ets un país independent o no ets res. No hi ha terme mig. Es pot pensar que al món potser hi ha dos casos de solucions intermèdies vàlides. Estats Units de Nord-Amèrica i Alemanya. El primer fruit de la seva gènesi única a la història i el segon conseqüència de la seva gran derrota de 1945. L’estat espanyol no s’assembla ni en pintura a cap dels dos.
No hi ha terceres vies ni segones. No existeix cap possibilitat que en un termini de temps raonable cap forma de poder, ni cap partit polític, ni cap ideologia dels dominants a Espanya pugui fer una proposta -i molt menys oferta plausible- en cap dels tres camps següents:
1.- Competències plenes i exclusives en matèria d’educació, cultura i usos lingüístics en tot el territori, i en general en totes aquelles qüestions que afecten exclusivament ciutadans de Catalunya.
2.- Gestió de l’economia i administració de la fiscalitat, amb competències plenes.
3.- Reconeixement jurídic suficient, per poder recórrer amb caràcter ordinari, en cas de conflicte amb l’estat espanyol, als tribunals internacionals pertinents.
Oi que tot això sona a música celestial?
Aquesta era la realitat fa 5 anys, ho és avui, i més de dos milions de catalans no volen que ho sigui d’aquí a 5 anys.
Aquests dies sembla que passin moltes coses, però significatives cap. Res del que tant soroll fa avui, figurarà a les pàgines dels llibres d’Història.
Fins i tot és possible que d’aquí un any, no ens en recordem.
El màxim que puc dir és que aquest any serà divertit.
Nit de reis, 2016.
dissabte, 26 de desembre del 2015
El discurs del rei.
No va tartamudejar gens. Ho va dir tot amb convenciment, d’aquells que no convenç a ningú. Feia cara d’estar enfadat amb tothom. I trobo que va ser una llàstima, perquè va dir alguna cosa interessant.
Va afirmar que res pitjor que quan uns pocs imposen la seva voluntat a una majoria. Era una clara referència al que va fer el general Franco quan acompanyat d’una minoria de feixistes va imposar de forma brutal la seva voluntat durant 40 anys a la totalitat dels catalans.
Em va estranyar una mica que fes una condemna tan explicita a l’obra del seu avi putatiu, (el seu pare no es cansava de repetir que Franco era com el seu pare) perquè als avis se’ls ha de respectar i més en aquest cas en què el nét deu tot el que és i tot el que té, que no és poc, al seu avi.
També em va agradar que recordés els refugiats que per culpa de la guerra han d’abandonar casa seva i el seu país. Això li vull agrair personalment, perquè el dia que jo complia 6 anys, dormia a l’estació de Saragossa acompanyat de la mare i quatre germans, el més gran de 12 anys, fugint de Flix per l’arribada de les tropes franquistes, en una imatge que es devia assemblar força a l’estació de Budapest d’enguany.
Suposo que per això aquell xicot estava enfadat. S’adonava que tot allò que defensava, era exactament el mateix que defensava el seu avi putatiu i al mateix temps veia que tot plegat era indefensable.
També pot ser que jo estigui completament equivocat, que les bombes que van caure a casa nostra, que la fugida massiva de catalans que mai van tornar, que la persecució a sang contra la meva llengua, que l’obligació d’estudiar “La vaca ciega” de Maragall o “El pino de Formentor” de Costa i Llobera, que tot això i infinitat de “detalls” durant 40 anys, fos pel nostre bé per evitar que els catalans cometessin el pecat, el delicte i l’error de voler ser lliures.
Sentint aquell apassionat i apassionant discurs del rei solament puc dir “res de nou a l’oest.”
Va afirmar que res pitjor que quan uns pocs imposen la seva voluntat a una majoria. Era una clara referència al que va fer el general Franco quan acompanyat d’una minoria de feixistes va imposar de forma brutal la seva voluntat durant 40 anys a la totalitat dels catalans.
Em va estranyar una mica que fes una condemna tan explicita a l’obra del seu avi putatiu, (el seu pare no es cansava de repetir que Franco era com el seu pare) perquè als avis se’ls ha de respectar i més en aquest cas en què el nét deu tot el que és i tot el que té, que no és poc, al seu avi.
També em va agradar que recordés els refugiats que per culpa de la guerra han d’abandonar casa seva i el seu país. Això li vull agrair personalment, perquè el dia que jo complia 6 anys, dormia a l’estació de Saragossa acompanyat de la mare i quatre germans, el més gran de 12 anys, fugint de Flix per l’arribada de les tropes franquistes, en una imatge que es devia assemblar força a l’estació de Budapest d’enguany.
Suposo que per això aquell xicot estava enfadat. S’adonava que tot allò que defensava, era exactament el mateix que defensava el seu avi putatiu i al mateix temps veia que tot plegat era indefensable.
També pot ser que jo estigui completament equivocat, que les bombes que van caure a casa nostra, que la fugida massiva de catalans que mai van tornar, que la persecució a sang contra la meva llengua, que l’obligació d’estudiar “La vaca ciega” de Maragall o “El pino de Formentor” de Costa i Llobera, que tot això i infinitat de “detalls” durant 40 anys, fos pel nostre bé per evitar que els catalans cometessin el pecat, el delicte i l’error de voler ser lliures.
Sentint aquell apassionat i apassionant discurs del rei solament puc dir “res de nou a l’oest.”
dimarts, 15 de desembre del 2015
El pont dels dos dogmes.
Fa quatre dies que l’hem travessat, aquest pont. Ja hem comptat si s’han mort a la carretera més persones que l’any passat. Ja ho hem oblidat. L’any que ve repetirem ponts i dogmes.
És un pont molt sòlid perquè se sosté en dues columnes altes i robustes fruit d’una manera de pensar: els dogmes.
Actualment ningú s’interessa per saber què van fer Joaquim i Anna per engendrar una nena sense pecat original. En realitat poca gent deu saber què és el pecat original, jo tampoc ho sé. El que sí sé és que el dia 8 era festa. Era una festa robusta al sud dels Pirineus, basada en un dogma amb un nom tan contundent com; Immaculada Concepció.
El dia 6 també era festa. Un altre dogma; la Sagrada Constitució. Aquest dogma és més jove, 124 anys més jove que l’altre però més poderós avui dia.
Quan el 1854 el Papa de torn va proclamar el dogma de la Concepció Immaculada de Maria per acabar amb les baralles entre defensors i contraris va tenir un èxit notable: a partir d’aquell moment el tema va deixar d’interessar, i avui dia ja no interessa a ningú. I per celebrar l’èxit van començar a fer festa el dia 8 de desembre. I tots tan contents.
El 1978, el dia que jo complia 46,5 anys justos, vaig votar no. A casa tothom que ho podia fer, va votar no. És a dir dos NO.
Es veu que per cada no, hi va haver 20 SÍ. A primer cop d’ull, un èxit. I és veritat que ho va ser, perquè el dilema que s’oferia era: O bé voteu sí a “tota” la constitució, o continua el franquisme 40 anys més (això no ho deien però s’entenia perfectament).
I va ser un èxit perquè la part més dolorosa del franquisme es va acabar. Van obrir les portes dels calabossos on feia 40 anys que estàvem tancats i ens van deixar sortir al pati de la presó. Ens van donar permís per parlar. per saltar i córrer, i una colla més de drets i llibertats que ens van enlluernar tant, que no vam veure l’altra meitat de la constitució: aquella que explicava qui es quedava tot el poder polític.
Aquesta segona mitja part és el dogma de la constitució. I aquest és el seu pecat original.
Doncs bé, el dia 8 vaig sentir al ministre de l’interior, un tal Fernández, que ell era molt devot dels “dos” dogmes. I vaig pensar: tenim pont per estona.
Serà millor que travessem el riu per un gual.
És un pont molt sòlid perquè se sosté en dues columnes altes i robustes fruit d’una manera de pensar: els dogmes.
Actualment ningú s’interessa per saber què van fer Joaquim i Anna per engendrar una nena sense pecat original. En realitat poca gent deu saber què és el pecat original, jo tampoc ho sé. El que sí sé és que el dia 8 era festa. Era una festa robusta al sud dels Pirineus, basada en un dogma amb un nom tan contundent com; Immaculada Concepció.
El dia 6 també era festa. Un altre dogma; la Sagrada Constitució. Aquest dogma és més jove, 124 anys més jove que l’altre però més poderós avui dia.
Quan el 1854 el Papa de torn va proclamar el dogma de la Concepció Immaculada de Maria per acabar amb les baralles entre defensors i contraris va tenir un èxit notable: a partir d’aquell moment el tema va deixar d’interessar, i avui dia ja no interessa a ningú. I per celebrar l’èxit van començar a fer festa el dia 8 de desembre. I tots tan contents.
El 1978, el dia que jo complia 46,5 anys justos, vaig votar no. A casa tothom que ho podia fer, va votar no. És a dir dos NO.
Es veu que per cada no, hi va haver 20 SÍ. A primer cop d’ull, un èxit. I és veritat que ho va ser, perquè el dilema que s’oferia era: O bé voteu sí a “tota” la constitució, o continua el franquisme 40 anys més (això no ho deien però s’entenia perfectament).
I va ser un èxit perquè la part més dolorosa del franquisme es va acabar. Van obrir les portes dels calabossos on feia 40 anys que estàvem tancats i ens van deixar sortir al pati de la presó. Ens van donar permís per parlar. per saltar i córrer, i una colla més de drets i llibertats que ens van enlluernar tant, que no vam veure l’altra meitat de la constitució: aquella que explicava qui es quedava tot el poder polític.
Aquesta segona mitja part és el dogma de la constitució. I aquest és el seu pecat original.
Doncs bé, el dia 8 vaig sentir al ministre de l’interior, un tal Fernández, que ell era molt devot dels “dos” dogmes. I vaig pensar: tenim pont per estona.
Serà millor que travessem el riu per un gual.
dijous, 10 de desembre del 2015
Comencem pel Senat.
Aquests dies he sentit que volien traslladar el Senat a Barcelona. Em sem- bla molt bé. No sé a quin hospital l’ingressaran. Jo aconsellaria a Sant Pau on tenen un servei de cures pal•liatives per a terminals, molt eficient.
Hauria preferit, però, que comencessin pel Tribunal Constitucional, per iniciar el tractament de la madrilenitis macrocefàlica a què ha conduit el pla de cures de la hipertròfia secular de l’Estat, aplicat les últimes dècades.
L’atròfia feia molts anys que estava diagnosticada. El símptoma més repetit en deien “vuelva usted mañana”, però no s’havien posat mai a la feina per intentar una millora, fins a mitjans del segle passat, amb la dictadura agonitzant. Van aparèixer uns senyors (una quants d’ells es deien Lopez però el poble els deia l’opus) que tenien un pla. L’amo els va donar permís.
Recordaven el desig que Alfons XII, tornant de l’exili francès, va expressar a Barcelona “hacer de España un Barcelona”. Després de 100 anys d’aquell discurs aquests senyors van constatar que ni tan sols s’havia intentat res seriosament, i van tenir una idea. Si no es podia fer d’Espanya un Barcelona, sí que es podia fer de Madrid un Barcelona en el sentit que ho volia aquell rei de curta durada.
Calia que Catalunya deixés de ser el motor (li racionarien la gasolina) havia de deixar de ser la locomotora (això rai, no posant vies s’acabava el problema) però per això era necessari un nou motor i una nova locomotora: Madrid.
La demografia ens dóna un indici.
Habitants de Madrid: 1900 -540.000
1920 -750.000
1940 -1.100.000
1960 -2.260.000
1980 -3.200.000.
Tenien la mà d’obra, tenien tots els diners dels espanyols, tenien tot el poder polític autocràtic, i tenien quilòmetres quadrats disponibles de sobres.
I naturalment ho van fer. Madrid, ara, és una gran ciutat, amb molts bons serveis públics i privats, amb indústria, comerç, entitats financeres, seus de multinacionals de dintre i de fora, amb funcionaris de tota classe i de tot nivell. Es pot dir que l’operació ha estat un èxit ... per als madrilenys.
Deixant de banda quant ha costat i a qui, deixant de banda els efectes col•laterals d’haver concentrat en 7.000 Km.2 més habitants que en els 220.000 Km.2 del seu hinterland, deixant de banda que el 68% dels habitants del país estan a una distància mitjana de 400 semi poblats Km. de la capital, sorgeix la pregunta: És Madrid el motor de l’economia espanyola? Pot ser-ho? És sostenible aquest model? La resposta fa temps que se sap.
Un petit exemple per acabar. Aquest any s’ha inaugurat una de les obres públiques més importants pel comerç mundial i especialment per Europa. El canal de Suez ha ampliat la seva capacitat de pas de vaixells. Molt aviat, es triplicarà la quantitat de mercaderies, provinents de Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam, etc. que arribaran al mediterrani. El port més ben preparat per rebre’n és Barcelona, però és molt deficitari en estructures ferroviàries, per distribuir-les per Europa. No solament pel maltractat corredor mediterrani, sinó per un altre corredor tan necessari com oblidat. La connexió entre la costa mediterrània i l’atlàntica a traves del corredor del Ebre, que uneixi les dues zones mes dinàmiques de la península ibèrica, i que podria cobrir tot el sud de França.
És evident que aquestes propostes no conjuguen amb aquell model del qual parlàvem abans. Ni tan sols és pensable.
Hi ha tres causes que arruïnen els pobles: La corrupció del seus dirigents, la ineficiència dels seus gestors, però la pitjor de totes és equivocar-se de model.
Ja us ho deia. El senat a Sant Pau.
Hauria preferit, però, que comencessin pel Tribunal Constitucional, per iniciar el tractament de la madrilenitis macrocefàlica a què ha conduit el pla de cures de la hipertròfia secular de l’Estat, aplicat les últimes dècades.
L’atròfia feia molts anys que estava diagnosticada. El símptoma més repetit en deien “vuelva usted mañana”, però no s’havien posat mai a la feina per intentar una millora, fins a mitjans del segle passat, amb la dictadura agonitzant. Van aparèixer uns senyors (una quants d’ells es deien Lopez però el poble els deia l’opus) que tenien un pla. L’amo els va donar permís.
Recordaven el desig que Alfons XII, tornant de l’exili francès, va expressar a Barcelona “hacer de España un Barcelona”. Després de 100 anys d’aquell discurs aquests senyors van constatar que ni tan sols s’havia intentat res seriosament, i van tenir una idea. Si no es podia fer d’Espanya un Barcelona, sí que es podia fer de Madrid un Barcelona en el sentit que ho volia aquell rei de curta durada.
Calia que Catalunya deixés de ser el motor (li racionarien la gasolina) havia de deixar de ser la locomotora (això rai, no posant vies s’acabava el problema) però per això era necessari un nou motor i una nova locomotora: Madrid.
La demografia ens dóna un indici.
Habitants de Madrid: 1900 -540.000
1920 -750.000
1940 -1.100.000
1960 -2.260.000
1980 -3.200.000.
Tenien la mà d’obra, tenien tots els diners dels espanyols, tenien tot el poder polític autocràtic, i tenien quilòmetres quadrats disponibles de sobres.
I naturalment ho van fer. Madrid, ara, és una gran ciutat, amb molts bons serveis públics i privats, amb indústria, comerç, entitats financeres, seus de multinacionals de dintre i de fora, amb funcionaris de tota classe i de tot nivell. Es pot dir que l’operació ha estat un èxit ... per als madrilenys.
Deixant de banda quant ha costat i a qui, deixant de banda els efectes col•laterals d’haver concentrat en 7.000 Km.2 més habitants que en els 220.000 Km.2 del seu hinterland, deixant de banda que el 68% dels habitants del país estan a una distància mitjana de 400 semi poblats Km. de la capital, sorgeix la pregunta: És Madrid el motor de l’economia espanyola? Pot ser-ho? És sostenible aquest model? La resposta fa temps que se sap.
Un petit exemple per acabar. Aquest any s’ha inaugurat una de les obres públiques més importants pel comerç mundial i especialment per Europa. El canal de Suez ha ampliat la seva capacitat de pas de vaixells. Molt aviat, es triplicarà la quantitat de mercaderies, provinents de Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam, etc. que arribaran al mediterrani. El port més ben preparat per rebre’n és Barcelona, però és molt deficitari en estructures ferroviàries, per distribuir-les per Europa. No solament pel maltractat corredor mediterrani, sinó per un altre corredor tan necessari com oblidat. La connexió entre la costa mediterrània i l’atlàntica a traves del corredor del Ebre, que uneixi les dues zones mes dinàmiques de la península ibèrica, i que podria cobrir tot el sud de França.
És evident que aquestes propostes no conjuguen amb aquell model del qual parlàvem abans. Ni tan sols és pensable.
Hi ha tres causes que arruïnen els pobles: La corrupció del seus dirigents, la ineficiència dels seus gestors, però la pitjor de totes és equivocar-se de model.
Ja us ho deia. El senat a Sant Pau.
dimecres, 25 de novembre del 2015
Transició i constitució.
Ara que estem a punt de fer una cosa similar, convé conèixer els errors que es van cometre fa quaranta anys. Com llavors, ara ens dominen dos estats d’ànim col•lectius: la por i la pressa.
Teníem por que la transició no acabés bé i teníem molta urgència.
Cap d’aquestes emocions són bones conselleres per fer passos sòlids, però són bones per empènyer el procés.
Fa alguns anys em produïa una gran estranyesa els grans elogis que arribaven d’alguns estats estrangers democràtics, sobre la transició a Espanya i la seva constitució.
Ara ho entenc una mica millor. D’entrada cal dir que cap país dels anomenats grans democràcies estén l’exigència de molta democràcia més enllà de les pròpies fronteres. A l’altre costat amb una mica en tenen prou.
La gran raó perquè lloïn tant la transició espanyola és perquè ells la van dissenyar, la van finançar, i van aprovar el resultat final.
Sense creure al peu de la lletra el que explica Cristina Martin, al seu llibre “Los planes del club Bilderberg para España” on diu que tot va ser una conspiració, la veritat és que s’hi va assemblar força. L’omnipresent Henry Kissinger, si bé preferia el tardo franquisme de Fraga que volia alentir qualsevol pas endavant, va acabar acceptant la tesi de l’amant de les monarquies Giscard d’Estaing que en volia imposar una, al país de sota (no només geogràficament) encara que fos donant suport al neofranquista Suárez a qui menyspreava. Per acabar de tancar la feina Willi Brandt, tòtem del socialisme europeu, va beneir i finançar a través de la fundació Ebert el doblet Gonzalez-Guerra.
Per acabar de deixar contentes i satisfetes les “grans democràcies” es va aconseguir que durant el canvi “només “ es produïssin unes 500 morts violentes. (La transicion sangrienta, titula al seu llibre Mariano Sánchez Sorel).
Què més podien esperar les democràcies? Un canvi d’imatge, uns governs obedients, i una economia entregada amb cos i ànima als interessos de les pròpies elits. Perfecte.
I la constitució, què? “Para quien es don Juan, doña Maria basta” pensaven francesos, anglesos i alemanys. Els americans segurament no coneixien el sentit de la frase castellana. L’opinió que mereixien i continuen mereixent el poble i sobretot els líders espanyols al nord dels Pirineus és perfectament quantificable.
Algú pot pensar que els alemanys haurien acceptat un senat similar per representar els landers? El anglesos, podrien tolerar un sistema judicial com el dibuixat a la constitució d’aquí? Els francesos s’empassarien un article 8? Els americans només volien les bases i que els governs espanyols no imitessin la revolució dels clavells de l’any anterior a Portugal (que va resultar molt més light del que es temia).
Té força gràcia que aquesta constitució que no volien de cap manera ni el fundador emèrit ni els líders del futur PP, sigui ara el gran dogma dels seus actuals dirigents i dirigits. Té gràcia, però no fa riure.
Déu hi faci més que nosaltres, deien als pobles davant de qualsevol desgràcia que no podien evitar.
Doncs això.
Teníem por que la transició no acabés bé i teníem molta urgència.
Cap d’aquestes emocions són bones conselleres per fer passos sòlids, però són bones per empènyer el procés.
Fa alguns anys em produïa una gran estranyesa els grans elogis que arribaven d’alguns estats estrangers democràtics, sobre la transició a Espanya i la seva constitució.
Ara ho entenc una mica millor. D’entrada cal dir que cap país dels anomenats grans democràcies estén l’exigència de molta democràcia més enllà de les pròpies fronteres. A l’altre costat amb una mica en tenen prou.
La gran raó perquè lloïn tant la transició espanyola és perquè ells la van dissenyar, la van finançar, i van aprovar el resultat final.
Sense creure al peu de la lletra el que explica Cristina Martin, al seu llibre “Los planes del club Bilderberg para España” on diu que tot va ser una conspiració, la veritat és que s’hi va assemblar força. L’omnipresent Henry Kissinger, si bé preferia el tardo franquisme de Fraga que volia alentir qualsevol pas endavant, va acabar acceptant la tesi de l’amant de les monarquies Giscard d’Estaing que en volia imposar una, al país de sota (no només geogràficament) encara que fos donant suport al neofranquista Suárez a qui menyspreava. Per acabar de tancar la feina Willi Brandt, tòtem del socialisme europeu, va beneir i finançar a través de la fundació Ebert el doblet Gonzalez-Guerra.
Per acabar de deixar contentes i satisfetes les “grans democràcies” es va aconseguir que durant el canvi “només “ es produïssin unes 500 morts violentes. (La transicion sangrienta, titula al seu llibre Mariano Sánchez Sorel).
Què més podien esperar les democràcies? Un canvi d’imatge, uns governs obedients, i una economia entregada amb cos i ànima als interessos de les pròpies elits. Perfecte.
I la constitució, què? “Para quien es don Juan, doña Maria basta” pensaven francesos, anglesos i alemanys. Els americans segurament no coneixien el sentit de la frase castellana. L’opinió que mereixien i continuen mereixent el poble i sobretot els líders espanyols al nord dels Pirineus és perfectament quantificable.
Algú pot pensar que els alemanys haurien acceptat un senat similar per representar els landers? El anglesos, podrien tolerar un sistema judicial com el dibuixat a la constitució d’aquí? Els francesos s’empassarien un article 8? Els americans només volien les bases i que els governs espanyols no imitessin la revolució dels clavells de l’any anterior a Portugal (que va resultar molt més light del que es temia).
Té força gràcia que aquesta constitució que no volien de cap manera ni el fundador emèrit ni els líders del futur PP, sigui ara el gran dogma dels seus actuals dirigents i dirigits. Té gràcia, però no fa riure.
Déu hi faci més que nosaltres, deien als pobles davant de qualsevol desgràcia que no podien evitar.
Doncs això.
dimarts, 24 de novembre del 2015
EL Suïcidi està permès, però no és obligatori.
Amics de la CUP, teniu permís per suïcidar-vos. Només us demanaríem que trieu un altre mètode, perquè aquest d’enfonsar la barca, als que no sabem nedar no ens fa peça.
Com a bons deixebles que sou de Francesc d’Assis, no necessiteu gaire coses i les que necessiteu no les necessiteu gaire. Però a la barca hi anem una colla de bona gent que sí que tenim necessitats diverses i a vegades curioses. Sense anar més lluny tenim necessitat urgent d’arribar, ni que sigui a l’illa de Lesbos, per començar a caminar per terra ferma, camí d’Europa.
Suposo que sou dels que creieu que una cosa a la que podem anomenar “poble català” existeix. Un país on hi viu un poble, que es creu nació i vol tenir estat Independent i sobirà. Cap d’aquestes paraules contenen un dogma obligat a creure-ho, ni un axioma consensuat per la raó universal, però al món hi ha unes 200 unitats d’aquest tipus acceptades. I el “poble català” i vosaltres en formeu part, no entén què impedeix que n’hi hagi 201.
Una gran part d’aquest poble creu que el primer pas és ara triar un president provisional posem per 18 mesos, i en proposa un de determinat. Els vostres portantveus han dit que ni per activa ni per passiva l’accepteu.
Diu la saviesa popular que l’home és amo dels seus silencis, i esclau de les seves paraules, però també diu que l’home lliure -com vosaltres- no pot ser esclau de res ni de ningú. Ni de les pròpies paraules.
Jo us proposo, que si no ho voleu fer ni per activa ni per passiva, ho feu per “perifràstica” aquells temps verbals formats amb l’ajut d’un verb auxiliar.
Entre vosaltres hi ha gent molt llegida i amb molta imaginació que trobarà una bona solució que impedeixi que acabeu suïcidant-vos. I sobretot, no afoneu lo llagut, que diuen al meu poble.
Com a bons deixebles que sou de Francesc d’Assis, no necessiteu gaire coses i les que necessiteu no les necessiteu gaire. Però a la barca hi anem una colla de bona gent que sí que tenim necessitats diverses i a vegades curioses. Sense anar més lluny tenim necessitat urgent d’arribar, ni que sigui a l’illa de Lesbos, per començar a caminar per terra ferma, camí d’Europa.
Suposo que sou dels que creieu que una cosa a la que podem anomenar “poble català” existeix. Un país on hi viu un poble, que es creu nació i vol tenir estat Independent i sobirà. Cap d’aquestes paraules contenen un dogma obligat a creure-ho, ni un axioma consensuat per la raó universal, però al món hi ha unes 200 unitats d’aquest tipus acceptades. I el “poble català” i vosaltres en formeu part, no entén què impedeix que n’hi hagi 201.
Una gran part d’aquest poble creu que el primer pas és ara triar un president provisional posem per 18 mesos, i en proposa un de determinat. Els vostres portantveus han dit que ni per activa ni per passiva l’accepteu.
Diu la saviesa popular que l’home és amo dels seus silencis, i esclau de les seves paraules, però també diu que l’home lliure -com vosaltres- no pot ser esclau de res ni de ningú. Ni de les pròpies paraules.
Jo us proposo, que si no ho voleu fer ni per activa ni per passiva, ho feu per “perifràstica” aquells temps verbals formats amb l’ajut d’un verb auxiliar.
Entre vosaltres hi ha gent molt llegida i amb molta imaginació que trobarà una bona solució que impedeixi que acabeu suïcidant-vos. I sobretot, no afoneu lo llagut, que diuen al meu poble.
divendres, 13 de novembre del 2015
És molt senzill.
D’entendre, vull dir. Fem una minilectura de la santa constitució i un parell de sumes.
Article 167:
“Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de tres cinquenes parts de cada una de les cambres”. Ergo el 40% dels senadors poden impedir tota reforma.
Article 69:
2) Cada província elegirà quatre senadors…
5) Cada comunitat autònoma designarà un senador més un senador per cada milió d’habitants.
Per exemple:
Catalunya: 4 províncies, 1 comunitat, 7 milions d’habitants, 16+1+7=24
Castilla Leon + Castilla la Mancha + Extremadura (La Meseta):
16 províncies, 3 comunitats, 5 milions d’habitants, 64+3+5 = 72
Resum: 7,5 milions de catalans tenen 24 senadors i 5,3 milions de castellans en tenen 72 (i el Sr Rajoy no para de declamar que ell defensarà la igualtat de no sé qui). I això és només un botó de mostra, i amb un n’hi prou.
Per això deia que és molt fàcil deduir que:
1. Qualsevol proposta de reforma constitucional proposada per Catalunya, en defensa dels seus interessos i competències, encara que sigui pel 100% dels seus representants, no té cap probabilitat de ser acceptada.
2. La probabilitat que qualsevol modificació constitucional resulti perjudicial a les competències i interessos dels catalans, és 10 vegades superior a la probabilitat del contrari. Aproximadament hi ha un senador català per cada 10 que no.
Tot això no és matemàtica pura, però s’hi assembla força.
Insisteixo. Aquest procés nomes té dos finals possibles. O bé s’aconsegueix la independència tan negociada i pactada com es vulgui, o bé 2 o 3 milions de catalans renuncien d’una vegada per sempre, per a ells i pels seus fills, a tot signe de catalanitat.
I jo estic segur de quin serà el final. La voluntat ferma d’un poble que confia en ell mateix, no té aturador.
Article 167:
“Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de tres cinquenes parts de cada una de les cambres”. Ergo el 40% dels senadors poden impedir tota reforma.
Article 69:
2) Cada província elegirà quatre senadors…
5) Cada comunitat autònoma designarà un senador més un senador per cada milió d’habitants.
Per exemple:
Catalunya: 4 províncies, 1 comunitat, 7 milions d’habitants, 16+1+7=24
Castilla Leon + Castilla la Mancha + Extremadura (La Meseta):
16 províncies, 3 comunitats, 5 milions d’habitants, 64+3+5 = 72
Resum: 7,5 milions de catalans tenen 24 senadors i 5,3 milions de castellans en tenen 72 (i el Sr Rajoy no para de declamar que ell defensarà la igualtat de no sé qui). I això és només un botó de mostra, i amb un n’hi prou.
Per això deia que és molt fàcil deduir que:
1. Qualsevol proposta de reforma constitucional proposada per Catalunya, en defensa dels seus interessos i competències, encara que sigui pel 100% dels seus representants, no té cap probabilitat de ser acceptada.
2. La probabilitat que qualsevol modificació constitucional resulti perjudicial a les competències i interessos dels catalans, és 10 vegades superior a la probabilitat del contrari. Aproximadament hi ha un senador català per cada 10 que no.
Tot això no és matemàtica pura, però s’hi assembla força.
Insisteixo. Aquest procés nomes té dos finals possibles. O bé s’aconsegueix la independència tan negociada i pactada com es vulgui, o bé 2 o 3 milions de catalans renuncien d’una vegada per sempre, per a ells i pels seus fills, a tot signe de catalanitat.
I jo estic segur de quin serà el final. La voluntat ferma d’un poble que confia en ell mateix, no té aturador.
diumenge, 8 de novembre del 2015
Homes i pobles.
Naixem dependents i la nostra obligació és fer-nos lliures.
( J.A.Marina).
El somni vell
Sovint trencat
Duu l’etern nom
De llibertat.
(S. Espriu)
Els dos parlen de persones i de pobles. Si el teu poble no és lliure, tu no pots ser lliure.
Poetes i pedagogs, defensen el mateix amb mirades des de la persona al grup o des del grup a la persona. Som el que som en tant que formem part d’un poble.
Ni poetes ni pedagogs són especialment estimats per aquells que no creuen que la llei s’ha fet per a l’home i no l’home per a la llei, tot i proclamar-se seguidors d’aquell que va dir això.
Pedagogs i poetes parlen massa de llibertat, diuen, i massa poc d’ordre.
Un dilema és aquest: De què va més escassa la humanitat de llibertat o d’ordre?
L’altre gran dilema diu: Què és més urgent; produir el màxim de riquesa o buscar-ne una distribució equitativa?
I si els dos dilemes fossin el mateix?
Una ullada no cal gaire profunda al panorama universal detecta dos greus defectes destacables:
1. Un repartiment de la totalitat de la riquesa que ha produït el conjunt de la humanitat al llarg dels segles, totalment injust, fins extrems criminals. Per petit que sigui el nostre sentit de l’equitat, això resulta evident.
2. Una distribució del poder polític entre conjunts de ciutadans totalment irracional. Aplicar el mateix reconeixement d’estat independent i sobirà a realitats tan heterogènies com Xina o Andorra, Estats Units o Timor Oriental, només pot tenir una interpretació racional: el reconeixement jurídic com Estat independent, de qualsevol conjunt de ciutadans, és una pura ficció, creada i sostinguda pels mateixos grups de persones que al llarg dels segles s’han apoderat de la part del lleó de la riquesa universal.
Catalunya, està ara a punt de fer un pas endavant necessari per poder seguir existint, perquè en la realitat política universal o ets un estat independent o no ets res, no hi ha terme mig, i tot i saber el simple valor convencional que té el terme estat independent, cal aconseguir-ho.
Al fer aquest pas és convenient que no oblidi aquells dos defectes mundials, i apliqui la norma tan sensata que aconsella trobar solucions locals a problemes universals. Per petita que sigui l’aportació dels catalans -som exactament una mil•lèsima del total- pot ser exemplar en molts aspectes. I això és la nostra força.
( J.A.Marina).
El somni vell
Sovint trencat
Duu l’etern nom
De llibertat.
(S. Espriu)
Els dos parlen de persones i de pobles. Si el teu poble no és lliure, tu no pots ser lliure.
Poetes i pedagogs, defensen el mateix amb mirades des de la persona al grup o des del grup a la persona. Som el que som en tant que formem part d’un poble.
Ni poetes ni pedagogs són especialment estimats per aquells que no creuen que la llei s’ha fet per a l’home i no l’home per a la llei, tot i proclamar-se seguidors d’aquell que va dir això.
Pedagogs i poetes parlen massa de llibertat, diuen, i massa poc d’ordre.
Un dilema és aquest: De què va més escassa la humanitat de llibertat o d’ordre?
L’altre gran dilema diu: Què és més urgent; produir el màxim de riquesa o buscar-ne una distribució equitativa?
I si els dos dilemes fossin el mateix?
Una ullada no cal gaire profunda al panorama universal detecta dos greus defectes destacables:
1. Un repartiment de la totalitat de la riquesa que ha produït el conjunt de la humanitat al llarg dels segles, totalment injust, fins extrems criminals. Per petit que sigui el nostre sentit de l’equitat, això resulta evident.
2. Una distribució del poder polític entre conjunts de ciutadans totalment irracional. Aplicar el mateix reconeixement d’estat independent i sobirà a realitats tan heterogènies com Xina o Andorra, Estats Units o Timor Oriental, només pot tenir una interpretació racional: el reconeixement jurídic com Estat independent, de qualsevol conjunt de ciutadans, és una pura ficció, creada i sostinguda pels mateixos grups de persones que al llarg dels segles s’han apoderat de la part del lleó de la riquesa universal.
Catalunya, està ara a punt de fer un pas endavant necessari per poder seguir existint, perquè en la realitat política universal o ets un estat independent o no ets res, no hi ha terme mig, i tot i saber el simple valor convencional que té el terme estat independent, cal aconseguir-ho.
Al fer aquest pas és convenient que no oblidi aquells dos defectes mundials, i apliqui la norma tan sensata que aconsella trobar solucions locals a problemes universals. Per petita que sigui l’aportació dels catalans -som exactament una mil•lèsima del total- pot ser exemplar en molts aspectes. I això és la nostra força.
dimecres, 4 de novembre del 2015
Als senyors Obama i Merkel. (Tot segueix igual)
Cal que tinguem molt present que continua sent cert que no hi ha altra solució. Per arriscada -que no ho és gaire- per incerta o llarga que resulti és l’única solució pensable.
Quan més escoltem TOTS els representants de totes les forces politiques de l’estat espanyol més manifest queden dues coses, no han entès res i no deixen cap possibilitat de diàleg, que en realitat són la mateixa cosa: no hi ha cap altre camí.
Quan el Sr. Rajoy, diu que està disposat a escoltar està dient que ho vol fer com a “sobirà” amb el “súbdit”, sempre i quan aquest reconegui “lleialment” aquesta relació, mentre que el president de la generalitat, sigui qui sigui, diu que hem de parlar amb Madrid, pensa en una taula rodona en què representants de diverses empreses analitzen i proposen pactes i accions beneficioses per tothom, i en què tots els presents tenen dret a “aixecar-se de la taula”.
Aquesta actitud indispensable per a Catalunya, és impensable per a Madrid. Cap politic espanyol, que vulgui guanyar unes eleccions al conjunt de l’estat, encara que cregués que seria una bona solució pot proposar res similar.
L’única solució tant per a nosaltres com per a ells és el camí iniciat pel parlament català. Per estrany i confós que sembli, els altres camins -terceres vies- que vistos en abstracte i per un observador extern, poden semblar més racionals són inviables.
Al Sr. Obama li diria que si Catalunya fos l’estat 51 del seu país, amb seguretat no demanaria sortir-ne. Al cap i a la fi del seu despatx a Barcelona no hi ha més dilatància que a Honolulú. I aquí li deixaríem fer rodes de premsa en una sala oval com el seu despatx però més gran i més maca.
A la Sra. Merkel li explicaria que si Catalunya fos un “lander” veí de Baviera no demanaríem canviar de sistema. I el Barça podria jugar contra el Bayern. Amb Guardiola fent d’àrbitre.
Però el que passa Srs. Obamas I Merkels i altres, és que de qui es vol independitzar Catalunya és de l’estat espanyol i només de l’estat espanyol que no crec que vostès el coneguin tan bé com nosaltres.
Aprofitant una de les seves visites a Madrid, demanin al Sr. Rajoy que el proper dia 20 de novembre els acompanyi a visitar el Valle de los Caidos, (no sé si n’han sentit parlar) perquè és un dia de festa grossa. Allí hi ha enterrat un home a qui un cap d’estat alemany anterior a la Sra. Merkel va ajudar a guanyar una guerra i de passada aprofitar l’avinentesa per intentar liquidar el poble català. Ja sabem Sra. Merkel, que deu estar tipa de demanar perdó en nom del seu estat, per aquells fets. No li demanem que demani perdó per tot allò, però sis plau, no oblidi la Història i de passada expliqui-la al Sr. Obama que segurament no recorda massa que va ser un president americà -I Like Ike- que va allargar 20 anys més l’obra de l’home que Espanya recorda cada 20 N en aquell “magnífic” mausoleu.
Quan més escoltem TOTS els representants de totes les forces politiques de l’estat espanyol més manifest queden dues coses, no han entès res i no deixen cap possibilitat de diàleg, que en realitat són la mateixa cosa: no hi ha cap altre camí.
Quan el Sr. Rajoy, diu que està disposat a escoltar està dient que ho vol fer com a “sobirà” amb el “súbdit”, sempre i quan aquest reconegui “lleialment” aquesta relació, mentre que el president de la generalitat, sigui qui sigui, diu que hem de parlar amb Madrid, pensa en una taula rodona en què representants de diverses empreses analitzen i proposen pactes i accions beneficioses per tothom, i en què tots els presents tenen dret a “aixecar-se de la taula”.
Aquesta actitud indispensable per a Catalunya, és impensable per a Madrid. Cap politic espanyol, que vulgui guanyar unes eleccions al conjunt de l’estat, encara que cregués que seria una bona solució pot proposar res similar.
L’única solució tant per a nosaltres com per a ells és el camí iniciat pel parlament català. Per estrany i confós que sembli, els altres camins -terceres vies- que vistos en abstracte i per un observador extern, poden semblar més racionals són inviables.
Al Sr. Obama li diria que si Catalunya fos l’estat 51 del seu país, amb seguretat no demanaria sortir-ne. Al cap i a la fi del seu despatx a Barcelona no hi ha més dilatància que a Honolulú. I aquí li deixaríem fer rodes de premsa en una sala oval com el seu despatx però més gran i més maca.
A la Sra. Merkel li explicaria que si Catalunya fos un “lander” veí de Baviera no demanaríem canviar de sistema. I el Barça podria jugar contra el Bayern. Amb Guardiola fent d’àrbitre.
Però el que passa Srs. Obamas I Merkels i altres, és que de qui es vol independitzar Catalunya és de l’estat espanyol i només de l’estat espanyol que no crec que vostès el coneguin tan bé com nosaltres.
Aprofitant una de les seves visites a Madrid, demanin al Sr. Rajoy que el proper dia 20 de novembre els acompanyi a visitar el Valle de los Caidos, (no sé si n’han sentit parlar) perquè és un dia de festa grossa. Allí hi ha enterrat un home a qui un cap d’estat alemany anterior a la Sra. Merkel va ajudar a guanyar una guerra i de passada aprofitar l’avinentesa per intentar liquidar el poble català. Ja sabem Sra. Merkel, que deu estar tipa de demanar perdó en nom del seu estat, per aquells fets. No li demanem que demani perdó per tot allò, però sis plau, no oblidi la Història i de passada expliqui-la al Sr. Obama que segurament no recorda massa que va ser un president americà -I Like Ike- que va allargar 20 anys més l’obra de l’home que Espanya recorda cada 20 N en aquell “magnífic” mausoleu.
dijous, 29 d’octubre del 2015
La llei s’ha de complir.
Com tothom sap l’article 155 de la santa constitució diu:
1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la constitució… el govern podrà adoptar les mesures necessàries per
obligar-la al compliment forçós de les anomenades obligacions…
2. Per a la execució de les mesures previstes... el govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.
… I ja està. Algú creu que això pot funcionar? A part de servir per amenaçar, no serveix per a res més.
Em costa molt entendre per què no avisen que faran servir l’article 8 que diu:
1. Les forces armades … terra mar i aire... tenen com a missió… Defensar la integritat territorial…
I l’article 62 apartat h) diu:
Correspon al rei el comandament suprem de les forces armades.
… veus, aquests articles sí que poden funcionar, perquè tothom sap que l’única manera de convèncer un milió de persones que obeeixin és l’ús de l’exèrcit.
L’ús de les lleis i els tribunals i la policia, pot forçar a obeir una o 10 o 50 persones, però no a mil ni molt menys a un milió.
Com és doncs que ni tan sols el citen l’article 8? No serà que tan sols citar-lo seria mortal de necessitat per l’autoritat que ho fes? La tan vilipendiada Europa faria veure que no ho pot tolerar i no ho toleraria.
Les coses aniran així:
El parlament de Catalunya aprovarà un dia d’aquests el document en qüestió. El Govern de Madrid com diu el 155… farà un requeriment al president de la comunitat autònoma que si aquest president desatent… (no diu quan temps té per atendre’l) etc . etc.
Mentre el president s’ho rumia, ja estarà presentat a mans del tribunal que l’ONU té a La Haia i del tribunal que Europa té a Luxemburg un conflicte de legitimitats entre l’estat espanyol i el parlament de Catalunya, dues institucions legitimades en els seus camps.
En el moment que qualsevol dels dos tribunals accepti a tràmit l’estudi del conflicte el panorama farà un tomb radical.
És probable -i ara especulo més que fins aquí- que ho faci primer el de La Haia, perquè reconeix en la seva declaració dels drets dels pobles el dret d’autogovernar-se, si bé no defineix amb precisió quines condicions mínimes cal que es compleixin. Condicions que molts catalans estem segurs que complim amb escreix.
De totes maneres el procés serà llarg però cada vegada més sòlid. Això sí ens mullarem. Fins on?
Com diuen a Vilanova l’u de gener quan es fa el primer bany de l’any:
Primer nivell fins al turmell.
Nivell segon fins al genoll.
Tercer nivell fins a l’aparell.
I quart nivell fins al clatell.
És a dir que poc o molt tots ens mullarem.
1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la constitució… el govern podrà adoptar les mesures necessàries per
obligar-la al compliment forçós de les anomenades obligacions…
2. Per a la execució de les mesures previstes... el govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.
… I ja està. Algú creu que això pot funcionar? A part de servir per amenaçar, no serveix per a res més.
Em costa molt entendre per què no avisen que faran servir l’article 8 que diu:
1. Les forces armades … terra mar i aire... tenen com a missió… Defensar la integritat territorial…
I l’article 62 apartat h) diu:
Correspon al rei el comandament suprem de les forces armades.
… veus, aquests articles sí que poden funcionar, perquè tothom sap que l’única manera de convèncer un milió de persones que obeeixin és l’ús de l’exèrcit.
L’ús de les lleis i els tribunals i la policia, pot forçar a obeir una o 10 o 50 persones, però no a mil ni molt menys a un milió.
Com és doncs que ni tan sols el citen l’article 8? No serà que tan sols citar-lo seria mortal de necessitat per l’autoritat que ho fes? La tan vilipendiada Europa faria veure que no ho pot tolerar i no ho toleraria.
Les coses aniran així:
El parlament de Catalunya aprovarà un dia d’aquests el document en qüestió. El Govern de Madrid com diu el 155… farà un requeriment al president de la comunitat autònoma que si aquest president desatent… (no diu quan temps té per atendre’l) etc . etc.
Mentre el president s’ho rumia, ja estarà presentat a mans del tribunal que l’ONU té a La Haia i del tribunal que Europa té a Luxemburg un conflicte de legitimitats entre l’estat espanyol i el parlament de Catalunya, dues institucions legitimades en els seus camps.
En el moment que qualsevol dels dos tribunals accepti a tràmit l’estudi del conflicte el panorama farà un tomb radical.
És probable -i ara especulo més que fins aquí- que ho faci primer el de La Haia, perquè reconeix en la seva declaració dels drets dels pobles el dret d’autogovernar-se, si bé no defineix amb precisió quines condicions mínimes cal que es compleixin. Condicions que molts catalans estem segurs que complim amb escreix.
De totes maneres el procés serà llarg però cada vegada més sòlid. Això sí ens mullarem. Fins on?
Com diuen a Vilanova l’u de gener quan es fa el primer bany de l’any:
Primer nivell fins al turmell.
Nivell segon fins al genoll.
Tercer nivell fins a l’aparell.
I quart nivell fins al clatell.
És a dir que poc o molt tots ens mullarem.
divendres, 2 d’octubre del 2015
Engrescador.
Aquesta és la paraula més definidora del camí que volem iniciar ben aviat una gran majoria de catalans. L’amplíssim ventall de possibilitats que s’obre davant de cada persona, de cada grup i de tot un poble és gairebé marejador.
Aquest dies ens fixem sobretot en els aspectes politics i massa en els econòmics, per importants que siguin -que ho són- i no mirem tant l’efecte que produeix ser i sentir-se més lliure sobre totes i cadascuna de les activitats humanes. Des de la ciència a l’art. Des de l’arquitectura a les ciències socials. L’educació i la sanitat, tot hi surt guanyant si els seus treballadors s’hi senten més lliures.
Volem construir una casa nova, tenim el territori i sabem com la volem. Ara estem discutint a quin arquitecte li encarreguem que faci el projecte de l’obra, l’obra que nosaltres volem no la que vulgui ell, que busqui el seu equip de treball, que s’encarregui d’aconseguir els permisos necessaris i que ens proposi un constructor.
I com tota família que vol una casa nova cadascú hi dirà la seva. Com ha de ser el menjador. Com la cuina, els dormitoris i les habitacions dels nens. A mi m’agradaria molt que tingués golfes. I jardí.
Després veurem el pressupost, amb la seguretat absoluta que estarà al nostre abast, perquè serem molts els disposats a posar-hi el coll.
Engrescats i amatents. Als detalls i als projectes de grans ambicions.
No en tinguem cap dubte. Complim de sobres tots els paràmetres necessaris per a aquesta tasca. Tenim el solar en condicions exigides.
La decisió de tantes persones compromeses, les que donen la cara i les que estan a segona fila, els voluntaris i els professionals i tots nosaltres que hem sortit i sortirem al carrer totes les vegades que calgui, i votarem en urnes de cartró o de metacrilat, que sabem què volem i no pararem de demanar-ho, fins aconseguir-ho.
Cal que l’estat espanyol vagi entenent que solament té dos finals possibles aquesta història: o bé l’acceptació de tenir un estat amic disposat a col•laborar en tot o bé aniquilar la catalanitat en totes les seves dimensions, des de la forta voluntat de treballar tan reconeguda, fins la creativitat.
L’estat espanyol ha de valorar quina de les dues solucions li és més favorable, i encara que ara estigui incapacitat d’emetre un judici racional, molt aviat caurà del burro. Velis nolis.
Mentrestant no deixarem de donar empentes ni de xiular sempre que es presenti l’ocasió.
Fermesa, confiança i constància. Que de tot això ens en sobra.
Aquest dies ens fixem sobretot en els aspectes politics i massa en els econòmics, per importants que siguin -que ho són- i no mirem tant l’efecte que produeix ser i sentir-se més lliure sobre totes i cadascuna de les activitats humanes. Des de la ciència a l’art. Des de l’arquitectura a les ciències socials. L’educació i la sanitat, tot hi surt guanyant si els seus treballadors s’hi senten més lliures.
Volem construir una casa nova, tenim el territori i sabem com la volem. Ara estem discutint a quin arquitecte li encarreguem que faci el projecte de l’obra, l’obra que nosaltres volem no la que vulgui ell, que busqui el seu equip de treball, que s’encarregui d’aconseguir els permisos necessaris i que ens proposi un constructor.
I com tota família que vol una casa nova cadascú hi dirà la seva. Com ha de ser el menjador. Com la cuina, els dormitoris i les habitacions dels nens. A mi m’agradaria molt que tingués golfes. I jardí.
Després veurem el pressupost, amb la seguretat absoluta que estarà al nostre abast, perquè serem molts els disposats a posar-hi el coll.
Engrescats i amatents. Als detalls i als projectes de grans ambicions.
No en tinguem cap dubte. Complim de sobres tots els paràmetres necessaris per a aquesta tasca. Tenim el solar en condicions exigides.
La decisió de tantes persones compromeses, les que donen la cara i les que estan a segona fila, els voluntaris i els professionals i tots nosaltres que hem sortit i sortirem al carrer totes les vegades que calgui, i votarem en urnes de cartró o de metacrilat, que sabem què volem i no pararem de demanar-ho, fins aconseguir-ho.
Cal que l’estat espanyol vagi entenent que solament té dos finals possibles aquesta història: o bé l’acceptació de tenir un estat amic disposat a col•laborar en tot o bé aniquilar la catalanitat en totes les seves dimensions, des de la forta voluntat de treballar tan reconeguda, fins la creativitat.
L’estat espanyol ha de valorar quina de les dues solucions li és més favorable, i encara que ara estigui incapacitat d’emetre un judici racional, molt aviat caurà del burro. Velis nolis.
Mentrestant no deixarem de donar empentes ni de xiular sempre que es presenti l’ocasió.
Fermesa, confiança i constància. Que de tot això ens en sobra.
dimarts, 22 de setembre del 2015
Confiança.
La més notable diferència entre la política espanyola i la catalana radica en un fet no entre polítics. La desconfiança entre ciutadans i politics inicialment és força similar, però allò que al meu entendre és radicalment diferent és la confiança del poble amb si mateix.
Les quatre o cinc últimes manifestacions d’una gran part del poble català han estat indiscutiblement una mostra extraordinària de confiança mútua i recíproca entre multituds de ciutadans que ens desconeixíem entre nosaltres, però que ens reconeixíem com a poble. Hem fet esforços -a les quatre ultimes he assistit amb més de 80 anys- hem suportat empentes i embussos, ens han acusat d’immorals, de delictius i d’estúpids, però ens hem donat la mà, hem somrigut i hem cantat. Tot això només ho pot fer un poble que confia en ell mateix.
Tant hi confia en si mateix que ha forçat la seva classe dirigent -política i econòmica també- a confiar-hi. Val a dir que molts dels components d’aquests dirigents estaven força predisposats a fer-ho.
Per altra banda, cal remarcar l’escassa confiança entre poble espanyol i els seus dirigents que es va demostrar indecorosament a la mort del vell assassí.
La desconfiança era -i em penso que continua sent- tan gran que no es van atrevir a preguntar una cosa tan fonamental per iniciar un nou camí, si volien monarquia o república: España, mañana serà republicana. Cridaven les multituds.
S’oblida molt fàcilment que la confiança és la característica humana que exigeix més reciprocitat. Si vols que l’altre confiï en tu, tu has de confiar en l’altre. Ja des de Confuci se sap que la condició més necessària per governar és tenir la confiança del governat i que per tenir aquesta confiança és imprescindible confiar en ell.
Estic profundament convençut, per vivències pròpies, que en aquest camp els catalans portem un gran avantatge.
En tenim una altra més terrenal que se’n diu imaginació, fins i tot per solucionar el terrible problema del futbol. Proposaríem fer una lliga Ibèrica, invitant el Benfica i el Porto i algun altre a participar-hi. Com tothom sap cada vegada més al món del futbol qui mana és l’economia i pocs es negarien a participar en retransmissions per tele d’un Barça- Benfica o d’un Madrid-Oporto. Ja se sap que qui paga mana. Això sí amb esperit esportiu.
DIC. Democràcia, imaginació, confiança. Bon triplet d’atac. I de defensa.
Les quatre o cinc últimes manifestacions d’una gran part del poble català han estat indiscutiblement una mostra extraordinària de confiança mútua i recíproca entre multituds de ciutadans que ens desconeixíem entre nosaltres, però que ens reconeixíem com a poble. Hem fet esforços -a les quatre ultimes he assistit amb més de 80 anys- hem suportat empentes i embussos, ens han acusat d’immorals, de delictius i d’estúpids, però ens hem donat la mà, hem somrigut i hem cantat. Tot això només ho pot fer un poble que confia en ell mateix.
Tant hi confia en si mateix que ha forçat la seva classe dirigent -política i econòmica també- a confiar-hi. Val a dir que molts dels components d’aquests dirigents estaven força predisposats a fer-ho.
Per altra banda, cal remarcar l’escassa confiança entre poble espanyol i els seus dirigents que es va demostrar indecorosament a la mort del vell assassí.
La desconfiança era -i em penso que continua sent- tan gran que no es van atrevir a preguntar una cosa tan fonamental per iniciar un nou camí, si volien monarquia o república: España, mañana serà republicana. Cridaven les multituds.
S’oblida molt fàcilment que la confiança és la característica humana que exigeix més reciprocitat. Si vols que l’altre confiï en tu, tu has de confiar en l’altre. Ja des de Confuci se sap que la condició més necessària per governar és tenir la confiança del governat i que per tenir aquesta confiança és imprescindible confiar en ell.
Estic profundament convençut, per vivències pròpies, que en aquest camp els catalans portem un gran avantatge.
En tenim una altra més terrenal que se’n diu imaginació, fins i tot per solucionar el terrible problema del futbol. Proposaríem fer una lliga Ibèrica, invitant el Benfica i el Porto i algun altre a participar-hi. Com tothom sap cada vegada més al món del futbol qui mana és l’economia i pocs es negarien a participar en retransmissions per tele d’un Barça- Benfica o d’un Madrid-Oporto. Ja se sap que qui paga mana. Això sí amb esperit esportiu.
DIC. Democràcia, imaginació, confiança. Bon triplet d’atac. I de defensa.
divendres, 18 de setembre del 2015
Obama, Merkel, Cameron.
L`’home més poderós de la terra, el president de la DEMOCRÀCIA per antonomàsia, ha dit que espera col•laborar amb una Espanya, forta i unificada.
El 21 de desembre de 1959, el president d’EUA, Eisenhower va anar a Madrid a visitar Franco per dir-li que EUA volia col•laborar amb una Espanya forta i unida. La brutal dictadura feixista amb aquesta “col•laboració” va allargar-se 20 anys més.
De joves fèiem teatre d’alta simplicitat, i quan un actor deia una cosa ambigua que volia que el públic entengués el doble sentit de la frase el llibret deia (apart) i l’actor girava la cara i com aquell que no diu res deia el contrari del que havia dit, mentre el seu interlocutor feia veure que no ho sentia.
Doncs bé ¿Què van dir Eisenhower, Obama i Merkel, apart, perquè el públic ho entengui i l’interlocutor faci veure que no ho ha sentit? Els tres van dir (apart) el mateix. Que volien col•laborar amb una Espanya forta unida (i obedient). Quan el general Franco va anar a l’aeroport a rebre l’americà, en baixar del cotxe se li va arremangar el camal esquerre del pantaló i no se’n va adonar. El seu ajudant esverat li va dir a cau d’orella “Excelencia, los pantalones” I ell va exclamar “¿Ya? Si todavia no ha bajado del avion”.
El tercer home, el Cameron de l’illa (britànica) va dir si fa no fa el mateix, però el Mariano no se’n va fiar gaire. El fundador del seu partit -el del Mariano- emprenyat amb el poca pena de cap d’estat que li havia engaltat el seu adorat generalíssim, perquè no l’havia fet primer ministre va marxar a Londres a fer d’ambaixador (males llengües deien que tant el Suárez com el rei el volien perdre de vista). Doncs, bé, el Sr. Fraga va advertir el Mariano que mai s’havia de fiar de la “pérfida Albión”.
El Mariano ho va veure clar. El tal Cameron, havia donat permís als escocesos per votar només per fer-li la punyeta i fer-lo passar com a poc democràtic perquè no donava permís als catalans per votar. I que això ho feia per no tornar Gibraltar al seu legítim propietari, Espanya. Perquè tothom sap que des de fa 2200 anys Anníbal va travessar l’estret venint de Cartago, amb unes quantes dotzenes d’elefants i així va quedar inaugurada la nació més antiga del món (què en deuen pensar els xinesos?) i que des de llavors Gibraltar és espanyol. Una altra sobredosi de vanitat per dissimular el dèficit de dignitat?
En resum, els estats poderosos, volen una Espanya unida i obedient. Els estats petits ho veuen molt diferent.
A l’hora de la veritat tothom sap que s’ha de ser realista i que allò que té futur és allò que té més bones condicions per tenir futur. No en tinguem cap dubte, la Sra. Merkel d’aquí a 10 anys no tindrà cap poder, però la Volkswagen, sí. I aquesta, diuen que es gastarà no sé quants mils de milions d’euros a Martorell, que pel que jo sé està a Catalunya.
Deixeu que els politics enterrin els polítics, com diu l’evangeli. Els politics són necessaris, alguns més que altres. Però no n’hi ha cap d’imprescindible.
El 21 de desembre de 1959, el president d’EUA, Eisenhower va anar a Madrid a visitar Franco per dir-li que EUA volia col•laborar amb una Espanya forta i unida. La brutal dictadura feixista amb aquesta “col•laboració” va allargar-se 20 anys més.
De joves fèiem teatre d’alta simplicitat, i quan un actor deia una cosa ambigua que volia que el públic entengués el doble sentit de la frase el llibret deia (apart) i l’actor girava la cara i com aquell que no diu res deia el contrari del que havia dit, mentre el seu interlocutor feia veure que no ho sentia.
Doncs bé ¿Què van dir Eisenhower, Obama i Merkel, apart, perquè el públic ho entengui i l’interlocutor faci veure que no ho ha sentit? Els tres van dir (apart) el mateix. Que volien col•laborar amb una Espanya forta unida (i obedient). Quan el general Franco va anar a l’aeroport a rebre l’americà, en baixar del cotxe se li va arremangar el camal esquerre del pantaló i no se’n va adonar. El seu ajudant esverat li va dir a cau d’orella “Excelencia, los pantalones” I ell va exclamar “¿Ya? Si todavia no ha bajado del avion”.
El tercer home, el Cameron de l’illa (britànica) va dir si fa no fa el mateix, però el Mariano no se’n va fiar gaire. El fundador del seu partit -el del Mariano- emprenyat amb el poca pena de cap d’estat que li havia engaltat el seu adorat generalíssim, perquè no l’havia fet primer ministre va marxar a Londres a fer d’ambaixador (males llengües deien que tant el Suárez com el rei el volien perdre de vista). Doncs, bé, el Sr. Fraga va advertir el Mariano que mai s’havia de fiar de la “pérfida Albión”.
El Mariano ho va veure clar. El tal Cameron, havia donat permís als escocesos per votar només per fer-li la punyeta i fer-lo passar com a poc democràtic perquè no donava permís als catalans per votar. I que això ho feia per no tornar Gibraltar al seu legítim propietari, Espanya. Perquè tothom sap que des de fa 2200 anys Anníbal va travessar l’estret venint de Cartago, amb unes quantes dotzenes d’elefants i així va quedar inaugurada la nació més antiga del món (què en deuen pensar els xinesos?) i que des de llavors Gibraltar és espanyol. Una altra sobredosi de vanitat per dissimular el dèficit de dignitat?
En resum, els estats poderosos, volen una Espanya unida i obedient. Els estats petits ho veuen molt diferent.
A l’hora de la veritat tothom sap que s’ha de ser realista i que allò que té futur és allò que té més bones condicions per tenir futur. No en tinguem cap dubte, la Sra. Merkel d’aquí a 10 anys no tindrà cap poder, però la Volkswagen, sí. I aquesta, diuen que es gastarà no sé quants mils de milions d’euros a Martorell, que pel que jo sé està a Catalunya.
Deixeu que els politics enterrin els polítics, com diu l’evangeli. Els politics són necessaris, alguns més que altres. Però no n’hi ha cap d’imprescindible.
dilluns, 14 de setembre del 2015
Sr. Duran i Lleida
Abans que vostè se’n vagi del tot, deixi’m qui li demani un favor. Durant una bona pila d’anys vostè ha tingut taula parada i llit fet a Madrid. Més d’una i de dues vegades ha estat escollit com el millor parlamentari a les Corts espanyoles.
Segur que s’ha relacionat amb multitud de persones i personatges importants i influents. Amb poder polític i econòmic. Amb audiència i amb autoritat en el món mediàtic o acadèmic en tota classe d’ambients madrilenys.
Allò que li vull demanar és si em pot donar el nom de mitja dotzena d’aquestes persones que vulguin expressar d’una manera pública (en privat no val) alguna proposta per iniciar un diàleg amb els catalans.
Només demanaria que aquesta proposta fos una mica concreta i que superés dos mínims de cara a la ciutadania catalana: que fos mínimament creïble i que fos mínimament acceptable. I aquests dos mínims vostè sap perfectament quins són.
Què diu? Que mitja dotzena són massa?
Bé, deixem-ho en un parell de persones.
Tampoc?
Bé, què hi farem.
Em sembla molt que si vostè no en troba és per la senzilla raó, que no n’hi ha. Perdó, em descuidava la veu que clama en el desert: el Sr. Gabilondo, i no és ben bé madrileny.
I no n’hi ha per la mateixa raó que no hi ha avets al mig del desert. No n’hi poden haver mentre no es produeixin un seguit de canvis que de moment no s’albiren (paraula guai) per cap costat.
Primer el PP hauria de passar a ocupar a Madrid un espai polític similar al que ocupa a Catalunya. No convé que desaparegui del tot, no fos cas que els espanyols oblidessin què va ser el franquisme.
L’espai polític que quedaria disponible es veuria amenaçat de ser ocupat per ideologies neofalangistes, una en decadència (Rosa Diez) i l’altra emergent (Albert Rivera) a qui tampoc auguro gaire durada.
I aquí ve la pregunta a la que fa molts anys que no hi trobo resposta i que vostè com proper a la branca nacional-católica espanyola podria contestar.
¿Com pot ser que ni durant la transició, ni durant els 35 anys que portem de quasi democràcia no hagi aparegut en l’espai, que anomenem de dretes tant, conservador, com liberal, un partit polític arrelat a Madrid, i que no sigui de paternitat franquista? ¿No hi ha a Madrid cap altra ideologia de dretes que la heretada del franquisme?
Durant molt temps pensàvem, que 40 anys de franquisme, havia canviat profundament el pensament polític dels espanyols, però ara constatem que la realitat és que la dictadura feixista va durar tants anys a Espanya perquè la seva ideologia coincidia plenament o parcialment, més del que voldríem amb el tarannà d’una majoria de ciutadans.
Sr. Duran, li agrairia força que abans de deixar lliures la taula i el llit de l’hotelet cèntric del centre del món (ho sé que és cèntric perquè fa uns 50 anys hi vaig anar un dia a prendre cafè per feina, no recordo amb qui ni per què) dic que li agrairia qualsevol resposta.
Segur que s’ha relacionat amb multitud de persones i personatges importants i influents. Amb poder polític i econòmic. Amb audiència i amb autoritat en el món mediàtic o acadèmic en tota classe d’ambients madrilenys.
Allò que li vull demanar és si em pot donar el nom de mitja dotzena d’aquestes persones que vulguin expressar d’una manera pública (en privat no val) alguna proposta per iniciar un diàleg amb els catalans.
Només demanaria que aquesta proposta fos una mica concreta i que superés dos mínims de cara a la ciutadania catalana: que fos mínimament creïble i que fos mínimament acceptable. I aquests dos mínims vostè sap perfectament quins són.
Què diu? Que mitja dotzena són massa?
Bé, deixem-ho en un parell de persones.
Tampoc?
Bé, què hi farem.
Em sembla molt que si vostè no en troba és per la senzilla raó, que no n’hi ha. Perdó, em descuidava la veu que clama en el desert: el Sr. Gabilondo, i no és ben bé madrileny.
I no n’hi ha per la mateixa raó que no hi ha avets al mig del desert. No n’hi poden haver mentre no es produeixin un seguit de canvis que de moment no s’albiren (paraula guai) per cap costat.
Primer el PP hauria de passar a ocupar a Madrid un espai polític similar al que ocupa a Catalunya. No convé que desaparegui del tot, no fos cas que els espanyols oblidessin què va ser el franquisme.
L’espai polític que quedaria disponible es veuria amenaçat de ser ocupat per ideologies neofalangistes, una en decadència (Rosa Diez) i l’altra emergent (Albert Rivera) a qui tampoc auguro gaire durada.
I aquí ve la pregunta a la que fa molts anys que no hi trobo resposta i que vostè com proper a la branca nacional-católica espanyola podria contestar.
¿Com pot ser que ni durant la transició, ni durant els 35 anys que portem de quasi democràcia no hagi aparegut en l’espai, que anomenem de dretes tant, conservador, com liberal, un partit polític arrelat a Madrid, i que no sigui de paternitat franquista? ¿No hi ha a Madrid cap altra ideologia de dretes que la heretada del franquisme?
Durant molt temps pensàvem, que 40 anys de franquisme, havia canviat profundament el pensament polític dels espanyols, però ara constatem que la realitat és que la dictadura feixista va durar tants anys a Espanya perquè la seva ideologia coincidia plenament o parcialment, més del que voldríem amb el tarannà d’una majoria de ciutadans.
Sr. Duran, li agrairia força que abans de deixar lliures la taula i el llit de l’hotelet cèntric del centre del món (ho sé que és cèntric perquè fa uns 50 anys hi vaig anar un dia a prendre cafè per feina, no recordo amb qui ni per què) dic que li agrairia qualsevol resposta.
dissabte, 12 de setembre del 2015
Les malediccions de Margallo.
Una Catalunya independent:
No formarà part de l’ONU
És a dir, igual que ara.
No serà Estat membre D’Europa.
És a dir, igual que ara.
El president de la generalitat no assistirà a les cimeres europees.
És a dir, igual que ara.
Catalunya no podrà demanar ajuda al BCE.
És a dir, igual que ara. Etc. etc.
És a dir, tots els mals que augura el Sr Margallo, amb tanta gràcia, per a una Catalunya independent seran exactament els mateixos que ara aquesta pateix i que si no intenta ser independent seguirà patint “in eternis”. No creieu que val la pena intentar canviar la realitat actual? És necessari buscar un sí, perquè el no ja el tenim des de fa massa anys.
El més interessant, és que durant tot el temps de la transició cap a la independència, nosaltres, els ciutadans que amb el nostre vot ho podem decidir, no en pagarem preu ni alt ni baix, haguem votat el que haguem votat.
L’article 11.2 de la Santíssima Constitució diu:
“Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.”
És a dir, que continuarem tenint tots els mateixos drets que ara i seguirem sent Europeus de ple dret. I els nostres productes també.
Perquè hi hagi un canvi en la ciutadania de cadascun de nosaltres que no hem comés cap altre “delicte” que votar és indispensable que sigui reconeguda Catalunya com Estat Independent, i llavors, i només llavors les decisions seran personals i lliures. I les opcions diverses.
Diuen que Catalunya no té cap Estat amic. És veritat. Igual que Espanya.
L’avantatge que té Catalunya és que tampoc en té d’enemics. I a molta gent li agrada fer nous amics.
Bé, això últim és retòrica.
I les malediccions del Sr. Margallo retòrica vetusta.
Bon 11 de setembre. I això no és retòrica.
10 de setembre de 2015.
No formarà part de l’ONU
És a dir, igual que ara.
No serà Estat membre D’Europa.
És a dir, igual que ara.
El president de la generalitat no assistirà a les cimeres europees.
És a dir, igual que ara.
Catalunya no podrà demanar ajuda al BCE.
És a dir, igual que ara. Etc. etc.
És a dir, tots els mals que augura el Sr Margallo, amb tanta gràcia, per a una Catalunya independent seran exactament els mateixos que ara aquesta pateix i que si no intenta ser independent seguirà patint “in eternis”. No creieu que val la pena intentar canviar la realitat actual? És necessari buscar un sí, perquè el no ja el tenim des de fa massa anys.
El més interessant, és que durant tot el temps de la transició cap a la independència, nosaltres, els ciutadans que amb el nostre vot ho podem decidir, no en pagarem preu ni alt ni baix, haguem votat el que haguem votat.
L’article 11.2 de la Santíssima Constitució diu:
“Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.”
És a dir, que continuarem tenint tots els mateixos drets que ara i seguirem sent Europeus de ple dret. I els nostres productes també.
Perquè hi hagi un canvi en la ciutadania de cadascun de nosaltres que no hem comés cap altre “delicte” que votar és indispensable que sigui reconeguda Catalunya com Estat Independent, i llavors, i només llavors les decisions seran personals i lliures. I les opcions diverses.
Diuen que Catalunya no té cap Estat amic. És veritat. Igual que Espanya.
L’avantatge que té Catalunya és que tampoc en té d’enemics. I a molta gent li agrada fer nous amics.
Bé, això últim és retòrica.
I les malediccions del Sr. Margallo retòrica vetusta.
Bon 11 de setembre. I això no és retòrica.
10 de setembre de 2015.
dilluns, 7 de setembre del 2015
Sr. Iceta.
Benvolgut Sr. li agrairia que aprofitant que el conseller delegat de la seva empresa està aquests dies per Barcelona m’expliquessin una mica com tenen pensada la distribució de competències en el model que proposen de República Federal.
Encara que no ho han dit no tinc cap dubte que un socialista no pot pensar en altra cosa que en una República.
Allò que m’interessa és saber quines competències tindrà Catalunya en quins camps i en quina qualitat.
M’explico. En matèria d’usos lingüístics tindrà competències plenes i exclusives? En els camps de la cultura, de l’educació, dels esports, del dret civil català, de l’administració local, d’organització del territori i en general en tot allò que afecta únicament a ciutadans de Catalunya, tindrà competències plenes i exclusives?
En matèria fiscal quina mena de relació establirà la República, entre el govern central i els diversos estats federats. Podran aquests establir relacions bilaterals entre ells, sense necessitar permís central? I amb països estrangers?
Tindrà Catalunya reconegut un “estatus” jurídic internacional suficient per poder recórrer a tribunals internacionals en cas de conflicte amb el poder central de la República?
Com que suposo que tot això i moltes més coses ja s’ho han parlat i tenen un model definit, una última qüestió:
Quan creuen que tardaran a posar-ho en funcionament?.
Per cert no dubto del grau d’acceptació per part dels responsables del diversos departaments del seu model de República Federal, per ordre de poder: a) Sánchez b) Diaz c)…………….u) v) x) i zeta.
I perdoni l’expressió.
Encara que no ho han dit no tinc cap dubte que un socialista no pot pensar en altra cosa que en una República.
Allò que m’interessa és saber quines competències tindrà Catalunya en quins camps i en quina qualitat.
M’explico. En matèria d’usos lingüístics tindrà competències plenes i exclusives? En els camps de la cultura, de l’educació, dels esports, del dret civil català, de l’administració local, d’organització del territori i en general en tot allò que afecta únicament a ciutadans de Catalunya, tindrà competències plenes i exclusives?
En matèria fiscal quina mena de relació establirà la República, entre el govern central i els diversos estats federats. Podran aquests establir relacions bilaterals entre ells, sense necessitar permís central? I amb països estrangers?
Tindrà Catalunya reconegut un “estatus” jurídic internacional suficient per poder recórrer a tribunals internacionals en cas de conflicte amb el poder central de la República?
Com que suposo que tot això i moltes més coses ja s’ho han parlat i tenen un model definit, una última qüestió:
Quan creuen que tardaran a posar-ho en funcionament?.
Per cert no dubto del grau d’acceptació per part dels responsables del diversos departaments del seu model de República Federal, per ordre de poder: a) Sánchez b) Diaz c)…………….u) v) x) i zeta.
I perdoni l’expressió.
diumenge, 6 de setembre del 2015
Pecat, delicte, error.
Aquestes tres qualificacions com a mínim, són les que em mereixo per voler la llibertat del meu poble.
Diuen:
La unitat d’Espanya és un dogma. És una veritat sagrada, i pensar res contra ella és un pecat i per tant em mereixo anar a l’infern. Els meus redemptors m’avisen, estic pecant de pensament paraula i obra. La pitjor herència que ha deixat el nacionalcatolicisme franquista ha estat que els seus hereus ideològics, biològics i politics, ara que el catolicisme ja no és el que era, han continuat raonant de manera dogmàtica, i s’han aferrat al millor dogma que han trobat a mà i que saben que és compartit per molts compatriotes: la sagrada unitat d’Espanya.
És un delicte. Durant 40 anys ens van dir que el règim de què gaudíem, era una democràcia orgànica. Gairebé ens ho creiem, perquè els dolents eren els d’aquella mitja Europa que es beneficiaven d’una democràcia popular. Tant un adjectiu com l’altre han desaparegut d’Europa. Ara ens diuen que a Espanya hi ha una democràcia constitucional, i aquesta ens diu que voler més llibertat pel meu poble és un delicte i m’han de tancar a la presó. I jo em pregunto: i si deixéssim de posar adjectius a la democràcia? Potser seria hora de fer una democràcia democràtica.
És un error, diuen els més saberuts. Estàs equivocat, em diuen, has de tornar a l’escola. I jo, a qui sempre m’ha agradat força llegir, llegeixo, que és el que s’ha de fer per aprendre. Llegeixo força. Història, economia, drets humans, drets dels pobles, sociologia, i moltes altres coses de tota mena.
Evidentment no pretenc dir que en sé gaire de tot el tema, però sí que puc assegurar i ho afirmo que com més llegeixo més clar ho veig: la independència de Catalunya, és factible, és necessària, és bona pel seus ciutadans i acabarà sent beneficiosa per a la resta d’espanyols perquè els ajudarà a fer un pas important per superar la càrrega secular que arrosseguen de pensament arcaic i que ja molts, sobretot joves universitaris, comencen a entendre. I en aquest camp sí que “poden”.
Diuen:
La unitat d’Espanya és un dogma. És una veritat sagrada, i pensar res contra ella és un pecat i per tant em mereixo anar a l’infern. Els meus redemptors m’avisen, estic pecant de pensament paraula i obra. La pitjor herència que ha deixat el nacionalcatolicisme franquista ha estat que els seus hereus ideològics, biològics i politics, ara que el catolicisme ja no és el que era, han continuat raonant de manera dogmàtica, i s’han aferrat al millor dogma que han trobat a mà i que saben que és compartit per molts compatriotes: la sagrada unitat d’Espanya.
És un delicte. Durant 40 anys ens van dir que el règim de què gaudíem, era una democràcia orgànica. Gairebé ens ho creiem, perquè els dolents eren els d’aquella mitja Europa que es beneficiaven d’una democràcia popular. Tant un adjectiu com l’altre han desaparegut d’Europa. Ara ens diuen que a Espanya hi ha una democràcia constitucional, i aquesta ens diu que voler més llibertat pel meu poble és un delicte i m’han de tancar a la presó. I jo em pregunto: i si deixéssim de posar adjectius a la democràcia? Potser seria hora de fer una democràcia democràtica.
És un error, diuen els més saberuts. Estàs equivocat, em diuen, has de tornar a l’escola. I jo, a qui sempre m’ha agradat força llegir, llegeixo, que és el que s’ha de fer per aprendre. Llegeixo força. Història, economia, drets humans, drets dels pobles, sociologia, i moltes altres coses de tota mena.
Evidentment no pretenc dir que en sé gaire de tot el tema, però sí que puc assegurar i ho afirmo que com més llegeixo més clar ho veig: la independència de Catalunya, és factible, és necessària, és bona pel seus ciutadans i acabarà sent beneficiosa per a la resta d’espanyols perquè els ajudarà a fer un pas important per superar la càrrega secular que arrosseguen de pensament arcaic i que ja molts, sobretot joves universitaris, comencen a entendre. I en aquest camp sí que “poden”.
dilluns, 31 d’agost del 2015
El Sr. González m’ha escrit una carta.
Jo hauria preferit que me l‘hagués escrit en català. Però me’n faig càrrec, no el domina prou bé. Val a dir que no l’he llegida sencera, perquè no l’ha publicada en un diari dels diversos que s’editen a Catalunya. Potser tan li feia que jo la llegís.
Al Sr. González jo el vaig votar fins l’any 1982. Sabia que l’havien elegit secretari general del PSOE l’octubre de 1974 al congrés socialista de Suresnes. En aquest congrés van decidir la “Resolución Política” que deia:
Punto 11. Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas.
I explicava: la definitiva solución del problema… pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación…
L’any 1938, jo vivia a Flix. Al meu germà gran que tenia 17 anys el van mobilitzar (la quinta del biberó) i tenia la missió amb uns quants com ell, de pujar al castell i quan veien venir avions fer sonar una sirena que sonava igual que la de l’Electroquímica, però com que no era hora de plegar tothom sabia què volia dir.
Arribaven uns avions i bombardejaven. Uns deien que eren els “nacionals”. Altres deien que eren els “feixistes”. Ja se sap que la gent als pobles parla per parlar. Sense solta ni volta. Per això agraeixo molt al Sr. González que m’hagi aclarit que els feixistes érem nosaltres. Els que entomàvem les bombes.
Ara entenc perquè allò que amb solemnitat i traïdoria van aprovar els socialistes a Suresnes el 74 i que el 77 continuaven defensant, el 78 es va convertir en fum.
El Sr. González va veure la llum l’11 de setembre de 1977 quan va veure el passeig de Gràcia ple de parafeixistes catalans, entre els que em trobava jo amb tota la família amb un nen de tres anys a l’espatlla, i amb molts milers d’amics i de desconeguts al voltant.
No va ser fins el 84, més o menys que vaig sentir en directe al Sr. Guerra, que també havia estat elegit a Suresnes i havia firmat aquella ”resolución política” en un míting fent costat al PSC. Allò que va dir de mi, en tant que català, em va fer venir ganes de vomitar. Mai més he pogut votar socialista ni espanyol ni català de cap mena. Per això dono gràcies al Sr. González, per haver-me confirmat en la meva convicció: no hi ha cap altra sortida.
Algú força enginyós, madrileny, deia que això dels “Junts pel si” significava “Junts pel 3%”.
Ben bé no és així perquè en realitat vol dir ”JUNTS PEL 100%”.
Al Sr. González jo el vaig votar fins l’any 1982. Sabia que l’havien elegit secretari general del PSOE l’octubre de 1974 al congrés socialista de Suresnes. En aquest congrés van decidir la “Resolución Política” que deia:
Punto 11. Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas.
I explicava: la definitiva solución del problema… pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación…
L’any 1938, jo vivia a Flix. Al meu germà gran que tenia 17 anys el van mobilitzar (la quinta del biberó) i tenia la missió amb uns quants com ell, de pujar al castell i quan veien venir avions fer sonar una sirena que sonava igual que la de l’Electroquímica, però com que no era hora de plegar tothom sabia què volia dir.
Arribaven uns avions i bombardejaven. Uns deien que eren els “nacionals”. Altres deien que eren els “feixistes”. Ja se sap que la gent als pobles parla per parlar. Sense solta ni volta. Per això agraeixo molt al Sr. González que m’hagi aclarit que els feixistes érem nosaltres. Els que entomàvem les bombes.
Ara entenc perquè allò que amb solemnitat i traïdoria van aprovar els socialistes a Suresnes el 74 i que el 77 continuaven defensant, el 78 es va convertir en fum.
El Sr. González va veure la llum l’11 de setembre de 1977 quan va veure el passeig de Gràcia ple de parafeixistes catalans, entre els que em trobava jo amb tota la família amb un nen de tres anys a l’espatlla, i amb molts milers d’amics i de desconeguts al voltant.
No va ser fins el 84, més o menys que vaig sentir en directe al Sr. Guerra, que també havia estat elegit a Suresnes i havia firmat aquella ”resolución política” en un míting fent costat al PSC. Allò que va dir de mi, en tant que català, em va fer venir ganes de vomitar. Mai més he pogut votar socialista ni espanyol ni català de cap mena. Per això dono gràcies al Sr. González, per haver-me confirmat en la meva convicció: no hi ha cap altra sortida.
Algú força enginyós, madrileny, deia que això dels “Junts pel si” significava “Junts pel 3%”.
Ben bé no és així perquè en realitat vol dir ”JUNTS PEL 100%”.
dissabte, 29 d’agost del 2015
La direcció de la Història.
La història de la humanitat avança en una direcció sovint poc clara. Als protagonistes de cada moment els costa molt veure-ho, però la direcció existeix, i més definida del que podem creure.
Convé mirar el panorama en salts de 50 o 100 anys per copsar en quin sentit es mou el conjunt universal tant de la política com de l’economia. Certament no es mou igual a diferents indrets, i moltes vegades va en sentit contrari segons miris al nord o al sud, a la dreta o a l’esquerra.
És allò tan difícil de definir i tantes vegades negat, que anomenem progrés. Però, existeix.
Hi ha fets polítics que sempre o pràcticament sempre van en la mateixa direcció i mai en la contrària i això ens fa creure que van en el sentit de la Història, sense jutjar-ne la seva qualitat política ni tan sols la seva conveniència.
Per exemple:
Passar de monarquia a república va en el sentit de la Història.
Passar de província a Estat independent, va en el sentit de la Història.
Allò que no ha de fer mai un país és donar passos, arriscats o no, en sentit contrari a la direcció que du la Història.
Alguns països han sabut aprofitar millor que d’altres els moments que es presentaven per fer passos significatius endavant, mentre que d’altres en millors condicions per fer-ho desaprofitaven una ocasió darrera l’altra.
El segle dinou fou un moment d’avenços notables a Europa. Sobretot a la meitat nord. Molts països de tot el món van aprofitar l’empenta de la història. Però no tots ni d’igual forma.
Posem dos exemples ben distants i completament oposats.
Per una banda, Japó. Fins el 1867, tancat en si mateix, no volent comerciar ni saber res de la resta del món enormement endarrerit en tots els aspectes, quatre canonades americanes li van obrir els ulls. En menys de 25 anys l’anomenada revolució Meiji va fer entrar el Japó a la Història de la humanitat amb tanta força que aviat es va convertir en una gran potència. No totes les conseqüències van ser bones, però de la primera línia de la Història ja no n’ha marxat.
Un altre exemple més proper i exactament contrari. Espanya. Tot estava passant a pocs centenars de quilòmetres i les seves classes dirigents es van dedicar a barallar-se per l‘escàs poder polític que quedava a Madrid. Amb monarques i generals –“espadones” els deien- d’un nivell polític perfectament descriptible. Van acabar de perdre el tren del progrés.
Tota Espanya? Tota no. Allà al nord-est el dong bei, que dirien els xinesos, uns quants havien endevinat que allò que passava a l’altra banda de la frontera anava de veres. No és que fossin ni més llestos, ni més honestos, ni més generosos que la resta de peninsulars, simplement van saber pujar al tren de la Història i un cop a dalt del tren van veure que s’allunyaven, i no n’han volgut baixar mai més.
Molt resumida aquesta és la realitat de les relacions entre Catalunya i Espanya. Som veïns propers en l’espai però llunyans en el temps.
28 d’agost de 2015
Convé mirar el panorama en salts de 50 o 100 anys per copsar en quin sentit es mou el conjunt universal tant de la política com de l’economia. Certament no es mou igual a diferents indrets, i moltes vegades va en sentit contrari segons miris al nord o al sud, a la dreta o a l’esquerra.
És allò tan difícil de definir i tantes vegades negat, que anomenem progrés. Però, existeix.
Hi ha fets polítics que sempre o pràcticament sempre van en la mateixa direcció i mai en la contrària i això ens fa creure que van en el sentit de la Història, sense jutjar-ne la seva qualitat política ni tan sols la seva conveniència.
Per exemple:
Passar de monarquia a república va en el sentit de la Història.
Passar de província a Estat independent, va en el sentit de la Història.
Allò que no ha de fer mai un país és donar passos, arriscats o no, en sentit contrari a la direcció que du la Història.
Alguns països han sabut aprofitar millor que d’altres els moments que es presentaven per fer passos significatius endavant, mentre que d’altres en millors condicions per fer-ho desaprofitaven una ocasió darrera l’altra.
El segle dinou fou un moment d’avenços notables a Europa. Sobretot a la meitat nord. Molts països de tot el món van aprofitar l’empenta de la història. Però no tots ni d’igual forma.
Posem dos exemples ben distants i completament oposats.
Per una banda, Japó. Fins el 1867, tancat en si mateix, no volent comerciar ni saber res de la resta del món enormement endarrerit en tots els aspectes, quatre canonades americanes li van obrir els ulls. En menys de 25 anys l’anomenada revolució Meiji va fer entrar el Japó a la Història de la humanitat amb tanta força que aviat es va convertir en una gran potència. No totes les conseqüències van ser bones, però de la primera línia de la Història ja no n’ha marxat.
Un altre exemple més proper i exactament contrari. Espanya. Tot estava passant a pocs centenars de quilòmetres i les seves classes dirigents es van dedicar a barallar-se per l‘escàs poder polític que quedava a Madrid. Amb monarques i generals –“espadones” els deien- d’un nivell polític perfectament descriptible. Van acabar de perdre el tren del progrés.
Tota Espanya? Tota no. Allà al nord-est el dong bei, que dirien els xinesos, uns quants havien endevinat que allò que passava a l’altra banda de la frontera anava de veres. No és que fossin ni més llestos, ni més honestos, ni més generosos que la resta de peninsulars, simplement van saber pujar al tren de la Història i un cop a dalt del tren van veure que s’allunyaven, i no n’han volgut baixar mai més.
Molt resumida aquesta és la realitat de les relacions entre Catalunya i Espanya. Som veïns propers en l’espai però llunyans en el temps.
28 d’agost de 2015
diumenge, 2 d’agost del 2015
Legitimitats.
La gran majoria de conflictes que s’han produït al llarg de la història de la humanitat entre pobles s’han “resolt” amb l’ús de les armes. Ha tingut més raó, qui ha guanyat la guerra. I qui ha tingut més ”raons”, ha fet les lleis, que li han acabat donant legitimitat.
Encara que la història de la legalitat tingui una legitimitat tan feble s’ha d’admetre que existeix i que els beneficis que ha aportat a l’ordre tan necessari entre els pobles són certs.
El problema sorgeix quan els posseïdors d’un determinat poder legal, neguen la possibilitat de l’aparició de noves legitimitats per altres camins diferents a l’ús de la violència de la que en són exclusius propietaris.
Però existeixen. Existeixen des que la paraula democràcia va adquirir el sentit actual. Quan els grecs van inventar la paraula juxtaposant poble i poder, el contingut d’aquestes dues paraules no tenia cap similitud amb l’actual. Les revolucions francesa i russa van fer un pas notable en l’evolució del concepte poble, però no gaire en el concepte poder.
El grau de legitimitat de les lleis és molt variable, en funció de qui l’ha promulgat, quina autoritat s’atribuïa i en quines circumstàncies ha entrat en vigor. Segurament hi ha més condicionants.
Tant la redacció com l’aprovació de la constitució actualment vigent a l’estat espanyol, es va fer en circumstàncies de molt baixa legitimitat.
L‘aprovació la va fer la ciutadania en unes condicions socials dominades amplament per tres qüestions significatives:
La por (molta por a un cop militar).
La urgència (40 anys de dictadura fan tenir molta pressa per sortir-ne com sigui).
I la ignorància (no es va permetre la més petita discussió pública).
El plantejament era: o aquella constitució o continuar amb la dictadura.
La trampa era mortal de necessitat i allò que en va sortir era una democràcia formal però de baixa legitimitat.
Això ens dóna als catalans l’oportunitat d’aconseguir el 27 S una carta de presentació al món, que encara que la legalitat en sigui discutible la seva legitimitat no sigui qüestionable pel món de la jurisprudència, de forma que es pugui plantejar un conflicte de legitimitats, que necessariament l'ha de dirimir un tribunal o una institució aliena a les dues parts en conflicte.
Jo no en sóc entès ni poc ni gens, però tinc plena confiança en les persones que sé que estan compromeses a fons en el procés i que en són especialistes, com sé que hi ha persones molt enteses en economia, en fiscalitat, en infraestructures, en educació, en salut… persones que potser el seu nom no surt gaire als diaris ni gens a les tertúlies, però que hi són.
Aquest gruix de persones situades entre els polítics que donen la cara i nosaltres que anem a les manifestacions amb tanta alegria com entusiasme, donen una cohesió al conjunt realment excepcional.
El final no el coneixem, però la vivència del camí és insuperable.
Encara que la història de la legalitat tingui una legitimitat tan feble s’ha d’admetre que existeix i que els beneficis que ha aportat a l’ordre tan necessari entre els pobles són certs.
El problema sorgeix quan els posseïdors d’un determinat poder legal, neguen la possibilitat de l’aparició de noves legitimitats per altres camins diferents a l’ús de la violència de la que en són exclusius propietaris.
Però existeixen. Existeixen des que la paraula democràcia va adquirir el sentit actual. Quan els grecs van inventar la paraula juxtaposant poble i poder, el contingut d’aquestes dues paraules no tenia cap similitud amb l’actual. Les revolucions francesa i russa van fer un pas notable en l’evolució del concepte poble, però no gaire en el concepte poder.
El grau de legitimitat de les lleis és molt variable, en funció de qui l’ha promulgat, quina autoritat s’atribuïa i en quines circumstàncies ha entrat en vigor. Segurament hi ha més condicionants.
Tant la redacció com l’aprovació de la constitució actualment vigent a l’estat espanyol, es va fer en circumstàncies de molt baixa legitimitat.
L‘aprovació la va fer la ciutadania en unes condicions socials dominades amplament per tres qüestions significatives:
La por (molta por a un cop militar).
La urgència (40 anys de dictadura fan tenir molta pressa per sortir-ne com sigui).
I la ignorància (no es va permetre la més petita discussió pública).
El plantejament era: o aquella constitució o continuar amb la dictadura.
La trampa era mortal de necessitat i allò que en va sortir era una democràcia formal però de baixa legitimitat.
Això ens dóna als catalans l’oportunitat d’aconseguir el 27 S una carta de presentació al món, que encara que la legalitat en sigui discutible la seva legitimitat no sigui qüestionable pel món de la jurisprudència, de forma que es pugui plantejar un conflicte de legitimitats, que necessariament l'ha de dirimir un tribunal o una institució aliena a les dues parts en conflicte.
Jo no en sóc entès ni poc ni gens, però tinc plena confiança en les persones que sé que estan compromeses a fons en el procés i que en són especialistes, com sé que hi ha persones molt enteses en economia, en fiscalitat, en infraestructures, en educació, en salut… persones que potser el seu nom no surt gaire als diaris ni gens a les tertúlies, però que hi són.
Aquest gruix de persones situades entre els polítics que donen la cara i nosaltres que anem a les manifestacions amb tanta alegria com entusiasme, donen una cohesió al conjunt realment excepcional.
El final no el coneixem, però la vivència del camí és insuperable.
divendres, 17 de juliol del 2015
Europa vs. democràcia?
És molt probable que el màxim de democràcia que actualment es practiqui al món, sigui europeu. I al mateix ningú nega els grans dèficits que presenta aquest exercici. De fet hi ha moltes veus que ho denuncien, però poques que es facin escoltar a l’hora de les decisions concretes.
En aquests moments hi ha dos conflictes aguts en terres europees entre demos (el poble) i kratia ( el poder). Dos conflictes radicalment diferents: Grècia i Ucraïna. En cap dels dos, els líders europeus -Europa- saben com actuar. A Grècia s’han situat clarament al costat de Kratia. A Ucraïna han decidit mirar cap un altre costat.
A l’horitzó europeu hi apareix -fa anys que hi és,- però que és prou petit per poder fer veure que no existeix: Catalunya. Diuen que és un conflicte intern d’Espanya i no europeu. ¿És que Ucraïna i Grècia, no són conflictes interns de dos països sobirans i ningú dubte que siguin problemes europeus?
Europa -cal fer-li veure- té una ocasió magnifica per fer una demostració de respecte a la democràcia en la resolució d’un conflicte, que presenta dues característiques enormement significatives que no presenten altres conflictes: que no costaran un sol euro i que no es vessarà ni una gota de sang.
Els dirigents europeus saben que estan molt necessitats de millorar la seva imatge democràtica, davant dels seus ciutadans i davant de la resta del món. Ara tenen una ocasió. Serem capaços d’explicar-ho amb claredat i en veu prou forta?
Doncs, mireu, jo crec que sí.
En aquests moments hi ha dos conflictes aguts en terres europees entre demos (el poble) i kratia ( el poder). Dos conflictes radicalment diferents: Grècia i Ucraïna. En cap dels dos, els líders europeus -Europa- saben com actuar. A Grècia s’han situat clarament al costat de Kratia. A Ucraïna han decidit mirar cap un altre costat.
A l’horitzó europeu hi apareix -fa anys que hi és,- però que és prou petit per poder fer veure que no existeix: Catalunya. Diuen que és un conflicte intern d’Espanya i no europeu. ¿És que Ucraïna i Grècia, no són conflictes interns de dos països sobirans i ningú dubte que siguin problemes europeus?
Europa -cal fer-li veure- té una ocasió magnifica per fer una demostració de respecte a la democràcia en la resolució d’un conflicte, que presenta dues característiques enormement significatives que no presenten altres conflictes: que no costaran un sol euro i que no es vessarà ni una gota de sang.
Els dirigents europeus saben que estan molt necessitats de millorar la seva imatge democràtica, davant dels seus ciutadans i davant de la resta del món. Ara tenen una ocasió. Serem capaços d’explicar-ho amb claredat i en veu prou forta?
Doncs, mireu, jo crec que sí.
divendres, 26 de juny del 2015
Judicis i prejudicis.
Ahir van visitar Catalunya dos nois de la generació dels meus fills que venien de Madrid. Són del bo i millor d’aquelles terres.
El que va fer cap a Girona, és un xicot molt alt, que pertany a les altes esferes, i que casa seva l’han batejada amb nom molt modern si bé no sé si fa referència a aquelles representacions teatrals que tot cantant el noi li preguntava a la noia a on anava amb mantó de manila, o bé si el nom de la casa es refereix al deliciós plat de peix que tan bo ens fa la Teresa.
L’altre noi, de pit no gaire atlétic i amb cua de cavall (al pentinat s’entén) va anar a Badalona. Venia de la universitat molt central. I cèntrica. I centrada. I centralista.
Fa força anys, els mestres de les escoles ensenyaven als nens de poble, “gramàtica i grimética” deien. Aquesta segona consistia en saber les quatre regles. I ja podien anar pel món. I hi anaven. També aprenien doctrina. Entenien com ningú allò de la santíssima trinitat, però mai ningú no els va dir que d’aquelles quatre regles n’hi havien dues de bones i santes i dues de dolentes.
Sort en tenim que els dos xicots que ens van visitar -que es veu que d’amagat són amics- ens van aclarir que sumar i multiplicar és bo, i restar i dividir és pecat. Un ho explicava amb engolada d’allò més convincent, nomes calia mirar la cara de l’alcalde de Girona (el tros que no li tapa el serrell), o la mirada aguda de l’únic ministre català.
L’àltre xicot -el de Badalona- només el vaig escoltar 50 segons. Me’n van sobrar 40.
No puc evitar explicar la satisfacció que m’han deixat aquestes visites. Si són dues mostres del més alt nivell polític i universitari d’allà, podem estar tranquils. Ni restar ni dividir són regles pitjors que sumar o multiplicar. Els exemple són infinits.
El que va fer cap a Girona, és un xicot molt alt, que pertany a les altes esferes, i que casa seva l’han batejada amb nom molt modern si bé no sé si fa referència a aquelles representacions teatrals que tot cantant el noi li preguntava a la noia a on anava amb mantó de manila, o bé si el nom de la casa es refereix al deliciós plat de peix que tan bo ens fa la Teresa.
L’altre noi, de pit no gaire atlétic i amb cua de cavall (al pentinat s’entén) va anar a Badalona. Venia de la universitat molt central. I cèntrica. I centrada. I centralista.
Fa força anys, els mestres de les escoles ensenyaven als nens de poble, “gramàtica i grimética” deien. Aquesta segona consistia en saber les quatre regles. I ja podien anar pel món. I hi anaven. També aprenien doctrina. Entenien com ningú allò de la santíssima trinitat, però mai ningú no els va dir que d’aquelles quatre regles n’hi havien dues de bones i santes i dues de dolentes.
Sort en tenim que els dos xicots que ens van visitar -que es veu que d’amagat són amics- ens van aclarir que sumar i multiplicar és bo, i restar i dividir és pecat. Un ho explicava amb engolada d’allò més convincent, nomes calia mirar la cara de l’alcalde de Girona (el tros que no li tapa el serrell), o la mirada aguda de l’únic ministre català.
L’àltre xicot -el de Badalona- només el vaig escoltar 50 segons. Me’n van sobrar 40.
No puc evitar explicar la satisfacció que m’han deixat aquestes visites. Si són dues mostres del més alt nivell polític i universitari d’allà, podem estar tranquils. Ni restar ni dividir són regles pitjors que sumar o multiplicar. Els exemple són infinits.
dimecres, 24 de juny del 2015
Preocupat? Gens ni mica.
Quan un poble ha pres una empenta prou gran per fer un camí, és força secundari qui li va al davant. Fins i tot és secundari si el camí és més o menys costerut o si anem tots apilats o en grups diversos.
Quan es tenen tantes ganes de votar, és indiferent si pots triar una, dues o tres paperetes, si saps que duen al mateix lloc. Té poca importància si hi ha un camí o tres, si al final s’ajunten.
Algú creu que alguns d’aquells que vam anar a la cadena, a la V, o al 9 N, deixarem d’anar a votar el 27 S sigui quina sigui la nostra preferència, o sigui quina sigui l’oferta que podem triar. Encara que no ni hagi cap que ens satisfaci plenament, votarem. I tant si votarem.
Els comentaristes, tertulians i periodistes més o menys ben informats, no poden evitar xerrar. És la seva feina i és el seu pecat. Observareu que tots opinen d’acord amb el seu tarannà previ. Escolteu-los, no us farà cap mal. Molt probablement no ens faran canviar d’opinió.
L’altre dia llegia que un molt alt esportista català es lamentava, preguntat sobre la xiulada, que digués el que digués els uns o els altres el criticarien agrament. El pobre noi no sabia que si no en deia res llavors el criticarien tots.
Un dels candidats a la presidència del Barça aprofita l’avinentesa per declarar la seva posició netament sobiranista. ¡Horror¡ exclamen, el Barça és de tots. Deixar fora de joc els altres no és fair play. Però la falta la xiulen al que es queda orsai.
Un dia d’aquests nomenaran nou Bisbe de Barcelona. Endevineu de quina característica del nominat es parlarà més? De si és un gran teòleg? O un magnífic administrador? De si sap set llengües? Tos sabem que es parlarà sobretot de la seva actitud davant del “tema”.
Algú dubta que sempre que es presenti l’ocasió hi haurà una gran xiulada, tantes vegades com calgui?
Parafrasejant el poeta: Gairebé tot està per fer i un gran pas endavant és possible.
Preocupat? Gens ni mica.
23 de juny de 2015.
Quan es tenen tantes ganes de votar, és indiferent si pots triar una, dues o tres paperetes, si saps que duen al mateix lloc. Té poca importància si hi ha un camí o tres, si al final s’ajunten.
Algú creu que alguns d’aquells que vam anar a la cadena, a la V, o al 9 N, deixarem d’anar a votar el 27 S sigui quina sigui la nostra preferència, o sigui quina sigui l’oferta que podem triar. Encara que no ni hagi cap que ens satisfaci plenament, votarem. I tant si votarem.
Els comentaristes, tertulians i periodistes més o menys ben informats, no poden evitar xerrar. És la seva feina i és el seu pecat. Observareu que tots opinen d’acord amb el seu tarannà previ. Escolteu-los, no us farà cap mal. Molt probablement no ens faran canviar d’opinió.
L’altre dia llegia que un molt alt esportista català es lamentava, preguntat sobre la xiulada, que digués el que digués els uns o els altres el criticarien agrament. El pobre noi no sabia que si no en deia res llavors el criticarien tots.
Un dels candidats a la presidència del Barça aprofita l’avinentesa per declarar la seva posició netament sobiranista. ¡Horror¡ exclamen, el Barça és de tots. Deixar fora de joc els altres no és fair play. Però la falta la xiulen al que es queda orsai.
Un dia d’aquests nomenaran nou Bisbe de Barcelona. Endevineu de quina característica del nominat es parlarà més? De si és un gran teòleg? O un magnífic administrador? De si sap set llengües? Tos sabem que es parlarà sobretot de la seva actitud davant del “tema”.
Algú dubta que sempre que es presenti l’ocasió hi haurà una gran xiulada, tantes vegades com calgui?
Parafrasejant el poeta: Gairebé tot està per fer i un gran pas endavant és possible.
Preocupat? Gens ni mica.
23 de juny de 2015.
dissabte, 20 de juny del 2015
Un socialista, sisplau.
Necessito un socialista. Per exemple el sr. Iceta, per fer-li unes poques preguntes, a veure si m’aclareixo.
Pregunto:
El model que vostè defensa per a Catalunya, s’assembla més al del sr. Alfonso Guerra o al del sr. Ernest Maragall? Quines competències en exclusiva reclama en matèria d’educació, cultura, llengua per a la Generalitat? En proposa alguna?
Catalunya cal que tingui reconeixement jurídic per poder recórrer a Tribunals Internacionals en els seus conflictes amb l’estat espanyol?
Quin grau d’autonomia -dic autonomia- necessita Catalunya sobre els seus recursos fiscals por poder sobreviure com a país i atendre les necessitats del seus ciutadans?
Com que suposo que totes aquestes preguntes ja se les ha fet, i potser fins i tot ja se les ha contestades, no estaria de més -i li asseguro que molts li agrairíem- que ens fes arribar no només què en pensa vostè, sinó que en pensen i qui són -si existeixen- els interlocutors necessaris més enllà de l’Ebre.
Amb mitja dotzena de noms significatius en tindríem prou, per fer boca.
Sense esperar cap resposta, però amb força respecte, necessitem un socialista.
19 de juny de 2015.
Pregunto:
El model que vostè defensa per a Catalunya, s’assembla més al del sr. Alfonso Guerra o al del sr. Ernest Maragall? Quines competències en exclusiva reclama en matèria d’educació, cultura, llengua per a la Generalitat? En proposa alguna?
Catalunya cal que tingui reconeixement jurídic per poder recórrer a Tribunals Internacionals en els seus conflictes amb l’estat espanyol?
Quin grau d’autonomia -dic autonomia- necessita Catalunya sobre els seus recursos fiscals por poder sobreviure com a país i atendre les necessitats del seus ciutadans?
Com que suposo que totes aquestes preguntes ja se les ha fet, i potser fins i tot ja se les ha contestades, no estaria de més -i li asseguro que molts li agrairíem- que ens fes arribar no només què en pensa vostè, sinó que en pensen i qui són -si existeixen- els interlocutors necessaris més enllà de l’Ebre.
Amb mitja dotzena de noms significatius en tindríem prou, per fer boca.
Sense esperar cap resposta, però amb força respecte, necessitem un socialista.
19 de juny de 2015.
dijous, 18 de juny del 2015
El Mur.
Diu que diuen els xinesos “Quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar 20.000 homes disposats a empènyer”
A la política espanyola hi ha un mur que amenaça ruïna. El partit, herència directa del franquisme, fundat per un dels més significats ministres de la dictadura i format pels seus hereus biològics i ideològics. Durant 40 anys ha estat l’únic representant polític al conjunt de l’estat de tota classe de dretes espanyoles. De conservadors i liberals. De monàrquics i republicans. De lliurepensadors i d’ultramuntans. Tothom que no era esquerrós, si volia participar en política a l’estat espanyol no tenia més remei que jurar fidelitat a Génova 13, Madrid – España.
És altament probable que el mur s’esfondri. Si això passa -i no passarà més de pressa per més ganes que jo en tingui- quedarà al descobert tot el paisatge que amagava. No sabem què hi trobarem en aquest paisatge. Potser hi ha un desert. O potser una jungla. Vés a saber.
No és gaire esperançador, que durant els últims anys els dos únics intents que s’han produït per generar un nou partit de dretes d’abast estatal, hagin estat els engendrats per Rosa Díez i Albert Rivera, els dos mamant del desaparegut falangisme i nítidament anticatalans.
Tampoc és esperançador el silenci clamorós, que ens arriba de la capital i províncies -com deien els diaris franquistes- de noticies referents a alguna proposta, idea, insinuació ni rumor, que ens pugui fer creure que existeix algun grup amb cara i ulls que estigui treballant de cara a un futur que tot fa témer, somiar, inevitable.
El mur caurà -o bé quedarà reduït a un envà de totxana- i la capital no quedarà protegida dels vents que li arribaran del nord ni de llevant.
Hi seran a temps de construir parets fermes amb fonaments sòlids sobre terreny netejat a fons de tota putrefacció?
Seran prou valents de fer un acte de confiança en el seu propi poble, començant per preguntar-li amb claredat si vol una República?
Hi haurà finalment una condemna de tot allò que va fer i va significar el franquisme?
Per si no tenen temps o voluntat o saviesa suficient de fer tot això, espero de tot cor que ens allunyem prou de presa i prou lluny perquè, no ens arribi ni tan sols la polseguera que produirà la caiguda del mur.
17 de juny de 2015.
A la política espanyola hi ha un mur que amenaça ruïna. El partit, herència directa del franquisme, fundat per un dels més significats ministres de la dictadura i format pels seus hereus biològics i ideològics. Durant 40 anys ha estat l’únic representant polític al conjunt de l’estat de tota classe de dretes espanyoles. De conservadors i liberals. De monàrquics i republicans. De lliurepensadors i d’ultramuntans. Tothom que no era esquerrós, si volia participar en política a l’estat espanyol no tenia més remei que jurar fidelitat a Génova 13, Madrid – España.
És altament probable que el mur s’esfondri. Si això passa -i no passarà més de pressa per més ganes que jo en tingui- quedarà al descobert tot el paisatge que amagava. No sabem què hi trobarem en aquest paisatge. Potser hi ha un desert. O potser una jungla. Vés a saber.
No és gaire esperançador, que durant els últims anys els dos únics intents que s’han produït per generar un nou partit de dretes d’abast estatal, hagin estat els engendrats per Rosa Díez i Albert Rivera, els dos mamant del desaparegut falangisme i nítidament anticatalans.
Tampoc és esperançador el silenci clamorós, que ens arriba de la capital i províncies -com deien els diaris franquistes- de noticies referents a alguna proposta, idea, insinuació ni rumor, que ens pugui fer creure que existeix algun grup amb cara i ulls que estigui treballant de cara a un futur que tot fa témer, somiar, inevitable.
El mur caurà -o bé quedarà reduït a un envà de totxana- i la capital no quedarà protegida dels vents que li arribaran del nord ni de llevant.
Hi seran a temps de construir parets fermes amb fonaments sòlids sobre terreny netejat a fons de tota putrefacció?
Seran prou valents de fer un acte de confiança en el seu propi poble, començant per preguntar-li amb claredat si vol una República?
Hi haurà finalment una condemna de tot allò que va fer i va significar el franquisme?
Per si no tenen temps o voluntat o saviesa suficient de fer tot això, espero de tot cor que ens allunyem prou de presa i prou lluny perquè, no ens arribi ni tan sols la polseguera que produirà la caiguda del mur.
17 de juny de 2015.
dimarts, 9 de juny del 2015
Sr. Iceta, Sr. Duran.
La mateixa carta em serveix pels dos. No tinc cap dubte que vostès dos són persones qualificades. Possiblement, altament qualificades. Tenen grans coneixements politics i els suposo una coherència intel•lectual amb els seus respectius posicionaments. Coneixen, amb tota seguretat, moltes persones amb poder tant polític com econòmic i segurament també acadèmic tant a Barcelona com a Madrid.
Tant un com l’altre insisteixen en què cal dialogar, que cal trobar un acord entre persones, entitats i institucions d’allà i d’aquí.
Els demano que diguin els noms de tres o quatre persones significatives i si pot ser amb poder polític, tant de la dreta com de l’esquerra madrilenya que estiguin disposats a parlar seriosament d’aquest tema. No només que diguin que n’han de parlar els altres, sinó que ells en volen parlar i què en volen dir.
També els demano, que si coneixen alguna institució de prestigi, o entitat acadèmica o universitària, que vostès saben que el tema els interessa, ens facin arribar als ciutadans de Catalunya, quin és el seu pensament.
Molts de nosaltres, tenim la sensació que des de Madrid ens veuen com heretges que cal convertir, si convé amb un “auto sacramental” o com empestats que necessiten passar una altra quarantena (d’anys, s’entén).
Seria d’agrair, que si se’n senten capaços ens facin arribar una mica d’aire fresc, i d’idees poc escoltades fins ara, expressades en veu alta, per persones significades, si pot ser una mica amables i fins i tot comprensives, lliures de la dogmatitis aguda dominant, perquè en cas contrari seguirem tement que vostès saben perfectament que, com una vegada em va dir el senyor Joan Rigol “Antoni, no hi ha res a fer, és picar en ferro fred”.
8 de juny de 2015.
Tant un com l’altre insisteixen en què cal dialogar, que cal trobar un acord entre persones, entitats i institucions d’allà i d’aquí.
Els demano que diguin els noms de tres o quatre persones significatives i si pot ser amb poder polític, tant de la dreta com de l’esquerra madrilenya que estiguin disposats a parlar seriosament d’aquest tema. No només que diguin que n’han de parlar els altres, sinó que ells en volen parlar i què en volen dir.
També els demano, que si coneixen alguna institució de prestigi, o entitat acadèmica o universitària, que vostès saben que el tema els interessa, ens facin arribar als ciutadans de Catalunya, quin és el seu pensament.
Molts de nosaltres, tenim la sensació que des de Madrid ens veuen com heretges que cal convertir, si convé amb un “auto sacramental” o com empestats que necessiten passar una altra quarantena (d’anys, s’entén).
Seria d’agrair, que si se’n senten capaços ens facin arribar una mica d’aire fresc, i d’idees poc escoltades fins ara, expressades en veu alta, per persones significades, si pot ser una mica amables i fins i tot comprensives, lliures de la dogmatitis aguda dominant, perquè en cas contrari seguirem tement que vostès saben perfectament que, com una vegada em va dir el senyor Joan Rigol “Antoni, no hi ha res a fer, és picar en ferro fred”.
8 de juny de 2015.
diumenge, 7 de juny del 2015
Líder, guia, o què?
Resulta que si volem travessar un desert, o creuar un riu o anar d’Aigües Tortes a sant Maurici pel Portilló d’Espot, el viatge serà més tranquil si hi ha un guia. També resulta que Moisés va prendre unes emprenyades de ca l’ample durant el viatge gràcies als seus fidels seguidors.
Un dels hàbits humans més consistents és lapidar els profetes, crucificar els redemptors, fer la vida impossible als líders, i segons els psiquiatres matar el pare, tot i saber que si no hi ha pare no hi ha fill.
És possible que guies, profetes, líders i pares, es vulguin atribuir més mèrits dels que els corresponen, però també és certs que sense guies, profetes, líders i pares (ja sé que faig trampa posant-los tots al mateix sac) el camí seria més erràtic, potser més divertit i segur més perillós.
Allí on vull arribar és a constatar que és millor tenir un guia que no tenir-lo. Que no hi ha cap líder imprescindible. Que el model més poc desitjable és el de pastor.
La millor definició de líder és; aquell que està disposat a córrer davant d’un conjunt de persones que volen anar en una direcció determinada o a un lloc concret. La seva missió més important és atreure sobre ell tots els atacs, totes les culpes fins i tot tots els insults dels contraris, adversaris i enemics del projecte. Fer de parallamps.
És més important que la seva imatge sigui sòlida encara que no sigui prou agradable o simpàtica. Ni tan sols és necessari una plena coincidència d’ideals.
És molt necessari que aquesta imatge sigui valorada -tant hi fa que positivament com negativament- pel món exterior ni amic ni enemic.
Del mostrari de candidats a ocupar aquest lloc “hic et nunc” el que s’ajusta més a aquestes condicions, al meu parer, és Artur Mas i Gabarró.
Que voleu que us digui.
5 de Juny de 2015.
Un dels hàbits humans més consistents és lapidar els profetes, crucificar els redemptors, fer la vida impossible als líders, i segons els psiquiatres matar el pare, tot i saber que si no hi ha pare no hi ha fill.
És possible que guies, profetes, líders i pares, es vulguin atribuir més mèrits dels que els corresponen, però també és certs que sense guies, profetes, líders i pares (ja sé que faig trampa posant-los tots al mateix sac) el camí seria més erràtic, potser més divertit i segur més perillós.
Allí on vull arribar és a constatar que és millor tenir un guia que no tenir-lo. Que no hi ha cap líder imprescindible. Que el model més poc desitjable és el de pastor.
La millor definició de líder és; aquell que està disposat a córrer davant d’un conjunt de persones que volen anar en una direcció determinada o a un lloc concret. La seva missió més important és atreure sobre ell tots els atacs, totes les culpes fins i tot tots els insults dels contraris, adversaris i enemics del projecte. Fer de parallamps.
És més important que la seva imatge sigui sòlida encara que no sigui prou agradable o simpàtica. Ni tan sols és necessari una plena coincidència d’ideals.
És molt necessari que aquesta imatge sigui valorada -tant hi fa que positivament com negativament- pel món exterior ni amic ni enemic.
Del mostrari de candidats a ocupar aquest lloc “hic et nunc” el que s’ajusta més a aquestes condicions, al meu parer, és Artur Mas i Gabarró.
Que voleu que us digui.
5 de Juny de 2015.
dijous, 4 de juny del 2015
Benvingudes.
Optimista com sóc de mena dono la benvinguda més o menys cordial a les dues alcaldesses per antonomàsia. Barcelona i Madrid, i en aquest ordre.
No puc negar, que sentir declamar a l’esperança d’Espanya el seu “2 de mayo” particular:
Oigo patria tu aflicción
Y escucho el triste concierto
Que forman tocando a muerto
Pablo Iglesias y Errejón.
Em produeix una maligna quasi alegria. Com qui sent pitar.
Però no és per això que dono la benvinguda a les dignes representants dels que diuen que poden. Han demostrat que poden. Que poden guanyar unes votacions força democràtiques. De fet el màxim democràtic que podem fer les coses al nostre país.
Entre les dues hi ha grans diferències de personalitat, de formació, de capacitats en camps molt diferents, però m’atreveixo a dir que les dues són honestes intel•lectualment, coherents emocionalment amb el seus pobles, i, i això ho remarco, tan demòcrates com la gran majoria de governants (això últim no sé ben bé si és un elogi).
Podem, diuen. I han pogut guanyar unes eleccions. Ara vindrà la segona part del podem. Desitjo de tot cor, que sí que puguin realitzar una part del seu programa, per petita que sigui, perquè en fa molta falta i sobretot espero que al mateix temps anem prenent consciència tots plegats, uns que no tot el que hem fet fins ara estava prou ben fet, i ells que no tot el que s’ha fet fins ara estava mal fet.
El fet que la noia que pot ser l’alcaldessa de Barcelona hagi nascut al mateix barri que els meus fills i el mateix any que el petit de casa, em fa semblar una mica paternal (ista). Però no és aquesta la causa del meu moderat optimisme. Crec que és positiu per a Catalunya i per a la seva voluntat de ser lliure, que la feina que ha fet la CUP, a moltes ciutats mitjanes del país, es faci en ambients metropolitans, encara que no tingui la mateixa nitidesa.
Cal entendre que en el conjunt de l’estat la suavització de les postures anticatalanes només pot venir per una nova esquerra. No està garantit però és l’única possibilitat.
La dreta espanyola està en mans del tardo franquisme poc evolucionat, sense cap possibilitat de canvi en cap sentit. Té totes les estructures mentals, ideològiques i biològiques del nacionalcatolicisme que va impregnar la dictadura de Franco. Ara li ha sortit un competidor, hereu directe de l’altra branca de la dictadura: el falangisme. L’actual Rivera (Albert) ha adoptat com a màxim lema de la seva ideologia el mateix que va predicar l’anterior Rivera (José Antonio) “España es una unidad de destino en lo universal”. I aquest lema agrada força a persones nostàlgiques de la “revolución pendiente” que l’altra branca del franquisme els va impedir portar a terme. Però el seu bagatge no dóna per més.
Ara veurem com per les espanyes es van robant vots, entre ells dos, mentre que a casa nostra per culpa de Vazquez Montalban, pensarem que allò que deia la frase era “Espanya es una unidad de desatino en lo universal”.
I esperarem -però no gaire- que sigui la nova esquerra qui l’encerti una mica més.
3 de juny de 2015.
No puc negar, que sentir declamar a l’esperança d’Espanya el seu “2 de mayo” particular:
Oigo patria tu aflicción
Y escucho el triste concierto
Que forman tocando a muerto
Pablo Iglesias y Errejón.
Em produeix una maligna quasi alegria. Com qui sent pitar.
Però no és per això que dono la benvinguda a les dignes representants dels que diuen que poden. Han demostrat que poden. Que poden guanyar unes votacions força democràtiques. De fet el màxim democràtic que podem fer les coses al nostre país.
Entre les dues hi ha grans diferències de personalitat, de formació, de capacitats en camps molt diferents, però m’atreveixo a dir que les dues són honestes intel•lectualment, coherents emocionalment amb el seus pobles, i, i això ho remarco, tan demòcrates com la gran majoria de governants (això últim no sé ben bé si és un elogi).
Podem, diuen. I han pogut guanyar unes eleccions. Ara vindrà la segona part del podem. Desitjo de tot cor, que sí que puguin realitzar una part del seu programa, per petita que sigui, perquè en fa molta falta i sobretot espero que al mateix temps anem prenent consciència tots plegats, uns que no tot el que hem fet fins ara estava prou ben fet, i ells que no tot el que s’ha fet fins ara estava mal fet.
El fet que la noia que pot ser l’alcaldessa de Barcelona hagi nascut al mateix barri que els meus fills i el mateix any que el petit de casa, em fa semblar una mica paternal (ista). Però no és aquesta la causa del meu moderat optimisme. Crec que és positiu per a Catalunya i per a la seva voluntat de ser lliure, que la feina que ha fet la CUP, a moltes ciutats mitjanes del país, es faci en ambients metropolitans, encara que no tingui la mateixa nitidesa.
Cal entendre que en el conjunt de l’estat la suavització de les postures anticatalanes només pot venir per una nova esquerra. No està garantit però és l’única possibilitat.
La dreta espanyola està en mans del tardo franquisme poc evolucionat, sense cap possibilitat de canvi en cap sentit. Té totes les estructures mentals, ideològiques i biològiques del nacionalcatolicisme que va impregnar la dictadura de Franco. Ara li ha sortit un competidor, hereu directe de l’altra branca de la dictadura: el falangisme. L’actual Rivera (Albert) ha adoptat com a màxim lema de la seva ideologia el mateix que va predicar l’anterior Rivera (José Antonio) “España es una unidad de destino en lo universal”. I aquest lema agrada força a persones nostàlgiques de la “revolución pendiente” que l’altra branca del franquisme els va impedir portar a terme. Però el seu bagatge no dóna per més.
Ara veurem com per les espanyes es van robant vots, entre ells dos, mentre que a casa nostra per culpa de Vazquez Montalban, pensarem que allò que deia la frase era “Espanya es una unidad de desatino en lo universal”.
I esperarem -però no gaire- que sigui la nova esquerra qui l’encerti una mica més.
3 de juny de 2015.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)