El “ geni” ja ha sortit de l’ampolla.

L’ 1-O, va saltar el tap. La pressió era tan forta que el tap va sortir disparat.

Els genis en llibertat són incontrolables. Intentar tornar-los dins l’ampolla a cops de porra és pitjor que inútil: és ridícul. Voler-los caçar fent servir togues com a xarxes, deixa víctimes, però no aconsegueix res.

Hi ha una llarga tradició entre alguns jutges espanyols des de Torquemada, (a qui el meu llibre d’Història del Imperio Español de batxillerat definia com a juez justo aunque severo), fins per exemple Lamela o Llarena que segueixen una pauta similar en moments diferents. Una creença acceptada com a veritat indiscutida per una gran part del conjunt del propi poble adquireix  un caràcter sagrat. La llei que la defensa es converteix en dogma. Qui la transgredeix conscientment és un Heretge. Qui ho fa per ignorància és una Bruixa.

Els jutges disposen d’allò que se’n diu discrecionalitat  que vol dir que la sentència que emeten es mou dintre d’una ampla franja entre gran lenitat fins a severitat extrema.

Determinada saga de jutges quan han de dictar sentència sobre delictes comesos contra un Bé que en el seu inconscient tenen com a Sagrat tendeixen a moure’s per la franja de màxima duresa amb  el perill evident de trepitjar la línia de l’equitat.

Sempre ha estat més fàcil detectar heretges que bruixes, i en canvi sempre ha estat més fàcil condemnar bruixes que heretges.

Quan el pensament d’Erasme de Rotterdam, (el pare de les beques Erasmus), va ser declarat heretge els seus seguidors a Espanya van ser perseguits però sembla ser que no en van cremar més d’un parell. Quan de tant en tant hi  havia una passa de Bruixeria les fogueres eren molt abundants.

Avui en dia la Unidad de España  té un caràcter sagrat. La llei que la vol defensar té categoria de dogma. Aquells que la volem transgredir som heretges… o potser estem embruixats. Algú va dir que estàvem abduïts, que ve a ser el mateix en llenguatge actual.

I ara ve la gran pegunta. Si estem embruixats, qui són les bruixes? Si estem abduïts, on són els extraterrestres abductors?

Guàrdies civils, fiscals i jutges, van bojos remenant escombraries. I no troben res. En temps de la inquisició els jutges tenien la facilitat de poder torturar no només els acusats sinó també els testimonis. Aviat acabaven la feina. Ara només els queda el recurs de fer por. A tort i a dret. Però...

El geni que s’ha escapat de l’ampolla, no és ni bruixa ni E.T. No es pot tancar a la presó, ni es pot cremar.

I a més no té por ni té pressa.

19 de febrer de 2018.

L’ 1.O vam vèncer la por. El 21.D la pressa.

Sense por i sense pressa tenim la partida guanyada. Com es deia abans podem seure davant de casa esperant veure passar el cadàver del teu enemic. I ei, metafòricament¡¡¡ Que no vinguin ara fiscals i jutges, amb conyes marineres.

Mentre esperem i per no avorrir-nos podríem fer diverses festes. Per exemple:

Recordeu el  Jurament del “ Jeu de Paume”?  ( corrents cap a Google).

No tenia cap validesa jurídica. Políticament era incorrecte. El poder de tota la vida se’n fotia. Però... allí va començar tot i la Història ho recorda.

Mutatis mutandis, reunim a Brussel·les tres o quatre mil homes i dones que han estat elegits pel poble de Catalunya per a alguna  tasca política, tots ells fan un jurament, i la resta fem una bona campanya de publicitat. Segur que l’estat espanyol  hi contribuirà de molt bona mala gana. No hi ha millor propaganda que la prohibició, sobretot quan no es pot impedir que passi. (Diuen que l’editor de  Goethe, va fer mans i mànigues per aconseguir que  Werther que no comprava ningú, fos inclòs  a l’Índex de llibres prohibits. L’èxit va ser total).

Cal entendre que la principal batalla s’està produint a Europa. I Waterloo seria un bon lloc. Té nom de batalla guanyada pels bons. I això sempre ven.

Mentrestant per distreure la gent de casa, engrescar els cupaires i simpatitzants, posar en marxa amb molt de seny  allò dels carrers són nostres, i les carreteres  i les vies de tren també.

Assegudes només les brigades del tamboret .

L’espectacle que ens arriba de  Madrid, amb vídeos de sopars de família amb nenes educadetes,  de directors  generals de tràfic treballant amb entusiasme… Sincerament no crec que el poble espanyol s’ho mereixi. Si més no una bona part.

Ànims, que els catalans us podem ajudar a treure-us de sobre d’una vegada el tardo-franquisme i el neo-falangisme.

Ja que sembla impossible actualment l’aparició en el conjunt d’Espanya d’un partit conservador i democràtic alhora, la tasca de modernitzar, democratitzar, i regenerar la política del conjunt de l’Estat recau forçosament sobre els partits polítics d’esquerra.

Estaran a l’alçada?

No els demanem que  siguin independentistes. Només els exigim que siguin demòcrates. Sense por i sense pressa, però fem-ne via.

La guerra segueix.

Tranquils, doncs. Deixem que els guàrdies civils facin hores extres. I que els jutges es vagin desacreditant dia rere dia. Deixem que el govern espanyol segueixi  fent i dient bestieses. Vull dir que l’estat espanyol continuï fent la seva guerra. Nosaltres com si res.

Fem costat moral als presoners de guerra i a les seves famílies. Ajudem-los tant com puguem. Potser n’hi haurà més.

La major singularitat d’aquesta guerra és que només hi ha un bàndol bel·ligerant i això li fa creure  a aquest  bàndol, com van repetint any rere any, que el  procés s’ha acabat.

Però resulta que el procés no és res tangible, ni empresonable, ni atonyinable. L’estat espanyol ha declarat la guerra a no sap què ni qui.

Els jutges de qui no es  pot dubtar del seu amor a la justícia, ni de la seva preparació jurídica, fan una interpretació de la realitat tan imaginativa que mostra que estan parlant i dictaminant sobre una ficció. 

El problema no són els jutges, ni tan sols la guàrdia civil que compleix les seves ordres de tan bon grat. Igual que el problema no són els grans a la cara si tens una infecció  a la sang i no ho saps. Pitjor encara, si no ho vols saber. I encara pitjor, vols no saber-ho.

Aquest és el gran misteri: l’estat espanyol s’esforça per no saber.  S’entesta en no saber si el seu poble prefereix república a monarquia. Fa grans esforços per tancar els ulls, no fos cas que veiés què vol, pacíficament, el poble català.

Anar pel món amb els ulls clucs, funciona si és de nit -i encara- però no és aconsellable  caminar a les palpentes amb un garrot a la mà. Com va pintar Goya.

Entossudir-se en donar garrotades a tort i dret té dos perills inevitables. En primer lloc que no pots parar de donar-ne i en segon que acabes trencant les cames dels teus.

Els grans partits politics espanyols ni saben, ni volen ni poden canviar la seva tàctica. Acabaran tots amb les cames trencades. Sentint a Guerra,  Gonzalez, Rivera, Soraya i els seus lacais, i un llarguíssim etc., de comentaristes, tertulians, reis, etc., tinc l’estranya sensació que veuen la seva guerra definitivament perduda i molt aviat tots donaran la culpa a l’altre.

Abans però faran molt mal.

Presoners de guerra?

Per fi he entès perquè s’enfaden tant si diem que aquesta colla d’homes  que està a la presó són presos polítics. Tenen raó, no ho són. Són presoners de guerra.

Com deia Torrente Ballester el dret que  assistia a Castella per  reclamar els papers de Salamanca, era  el derecho de conquista.

Ara, veient que Catalunya posa en dubte aquest dret de conquesta, totes les forces vives i mortes de l’estat espanyol han proclamat l’inici d’una segona reconquesta, ara no contra els moros del sud, sinó contra els descreguts  del nord-est.

Val a dir que l’estat no fa servir per aquesta guerra l’única eina de què disposa expressament per fer aquesta feina. Això fa que surti una mica boteruda. Però guerra, ho és. A la fi , tots sabem que hi ha guerres fredes, guerres brutes, guerres fratricides o tribals, guerres comercials, fins i tot guerres d’idees. Però, guerres.

Doncs bé, l’estat utilitza totes les eines que té per fer la guerra, menys l’exèrcit. I totes les guerres fan presoners de guerra. Actualment n’hi ha quatre i bastants més a la sala d’espera. També fa víctimes col·laterals. Probablement sigui l’efecte més interessant.

El rei d’Espanya. Aquest senyor no podrà mai més aparèixer a Catalunya davant del públic en obert i en directe sense rebre una sobirana xiulada. Serà víctima de la  guerra que ell mateix ha patrocinat.

L’Albiol i els tres mosqueters residuals que li queden al PP al parlament de Catalunya anuncien l’hora dels adéus. Això sí, sense cap recança. I com ells els socialistes i una mica menys, però també víctimes col·laterals els comuns i els comunistes.

No obstant la víctima de guerra més important de totes i de majors conseqüències és la definitiva mort de la ja malaltissa esperança d’un acord  de bona fe  entre Catalunya i Espanya. L’acord hi serà, però la bona fe, no.

L’acord hi serà per imperatiu biològic. Continuar aquesta guerra és molt pitjor que un crim, és una estupidesa. Catalunya prendrà mal, però Espanya se suïcidarà. Espanya té molt més poder que Catalunya, però la seva feblesa -atur, deute, corrupció- és molt més alta.

Quan un conflicte entre dos pobles, nacions o estats s’eternitza la responsabilitat de no trobar una solució és proporcional al quadrat de la relació de poder entre les dues parts. És a dir, si una té doble poder que l’altra, té quatre vegades més de responsabilitat. Però el risc de pèrdues és proporcional a la pròpia feblesa de cada part.

No ho dubtem gens. El temps corre a favor nostre.

26 de gener del 2018, (Aniversari de l’entrada  de les tropes franquistes per la Diagonal).

Pel bon camí.

Encara falta molt tros per arribar-hi, però el camí és l’encertat. Segurament tots els passos que dia a dia es van donant no són els òptims, però al meu entendre això és  irrellevant. Fins i tot m’atreveixo a dir que els protagonistes que en cada instant omplen tota la pantalla poden desaparèixer, i les seves paraules tan escoltades repetides i analitzades seran oblidades  aviat.

Sé que és un bon camí perquè jo el puc fer, el vull fer i el faré acompanyant milers i milers de persones, algunes com jo que no som ningú i altres que sortiran a la pantalla, que diran coses, i que acceptaran riscos.

Així com sé que el camí nostre és l’encertat, també sé que el camí que inevitablement faran aquells que s’oposen al nostre caminar no els porta enlloc. Dic inevitablement perquè no tindran més remei que incrementar la intensitat de la repressió com a única resposta a la persistència del nostre caminar endavant. L’estat no pot fer cap oferta mínimament acceptable, ni pels independentistes ni pels de la tercera via, i que al mateix temps no aixequi tempestes incontrolables  entre tota mena d’unionistes i constitucionalistes.

Sembla que l’estat té a la seves mans molt poder i molts poders, però en realitat només té una eina eficaç per aturar aquest tipus de conflictes, ara bé, aquesta eina sap perfectament que no la pot utilitzar. Encara que l’article 8 de la santa constitució digui que sí, no pot usar l’exèrcit. El rebombori que s’ha produït per  l’ús,  als seus ulls un ús  proporcionat, de la policia que a la fi no portava ni tan sols kalainikov. I que com deia l’exministre francès Valls tampoc no hi va haver cap mort.

L’estat no té més remei que incrementar la repressió, però no pot usar l’exèrcit. Heus aquí el dilema.

Aquesta situació que el govern central s’entesta a definir com a vuelta a la normalidad és insostenible i la primera víctima serà l’economia espanyola, amb un deute públic que farà que els assistents a Davos posin el crit al cel, sense voler saber si la culpa la té Puigdemont o Junqueras. Per aquells senyors l’únic responsable serà emepuntorajoy.

Amb un anorac gruixut i les velles xiruques ben cordades seguim caminant i quan serem a dalt de la carena veurem un cel pur i seré.

21 de gener de 2018.

El gos de l’hortolà.

L’han feta grossa amb aquella collonada que en van dir La España de las autonomías.  Ja se sap que una cosa mal engendrada no pot sortir ben parida.

Amb l’única finalitat d’emmascarar Catalunya i Euskadi van repartir cromos a tothom que passava per allí. L’error més garrafal va ser inventar-se una comunidad autónoma que incloïa al seu interior la capital d’Estat més centralista d’Europa. La concentració de poder polític, econòmic, judicial, eclesiàstic, militar i mediàtic ha convertit allò que històricament era un estat hipertrofiat  en un país malalt de macrocefalia tot ficat dins d’una autonomia.

Van donar un caramel a Euskadi i van acceptar de mala gana que Catalunya anés ficant durant anys  peix al cove.

Aviat es va veure que el cove era molt petit i la macrocefalia molt aguda.

Catalunya va llançar el cove a mar i es va posar a caminar primer i a córrer  de seguida cap a la pista d’enlairament per començar a volar.

Es veu que la macrocefalia produeix visió borrosa que no permet veure més enllà d’uns quants kilòmetres. Allò que volia fer Catalunya era al mateix temps, un pecat, un error i un delicte. Valga’m Déu val. (De fet qualsevol pas humà cap a més llibertat sempre és un pecat, un delicte o un error, per a algú).

Amb l’ajuda de fiscals, jutges, guàrdies civils, i periodistes, i fins i tot bisbes van creure que n’hi hauria prou. Però, no.

I ara, què?

Destituït un tal Moragas, (i degudament premiat) l’ ideòleg de l’operació que ha dut al cul de sac en què es troba ficat no només el govern de l’estat, sinó l’estat sencer, han buscat un ideòleg substitut. (¿?) que es veu que proposa donar a Catalunya un caramel, com al seu dia van donar a Euskadi.

Tot just ha començat a circular el rumor d’aquesta proposta un grapat de presidents de comunitats autònomes han posat el crit al cel fent bona aquella dita castellana del perro del hortelano, que ni come ni deja comer.

Aquest és el dilema de M. Rajoy: oferir a contracor un caramel a qui no el vol, i contra la voluntat dels seus amics, que sí que el volen. O bé admetre que el conflicte només té dues solucions possibles:

1.- Aniquilar definitivament tot signe de catalanitat.

2.-Pactar catalans i espanyols com a socis iguals tot allò que calgui.

Val a dir que l’home ho té fotut. No té ni capacitat mental ni força política per liderar cap dels dos camins.

Nosaltres només cal que resistim tranquils, controlant emocions, sense por ni pressa. Recordem que l’estat espanyol té tres punts molt flacs: el Deute, la Corrupció i la Monarquia .

Quin petarà primer?

6 de gener 2018. Dia de reis de veritat.

Charles Darwin. Bismarck i d’altres.

 Darwin deia: Les espècies que sobreviuen no són les mes fortes, sinó aquelles que s’adapten millor als canvis.

Bismarck diuen que deia: La política és l’art de gestionar allò que és possible. Jo m’atreveixo  a afegir; i també és la ciència de fer possible allò que és necessari. Art més ciència cal que facin realitat allò que és desitjable.

Per petulant que sembli i  per petita que sigui Catalunya (1 per mil gairebé exacte de la humanitat) gosa qüestionar pel cap baix, tres dels dogmes més sòlidament establerts en el pensament polític.

Què significa sobirania d’un estat?

Què vol ser  Europa?

És  l’Onu un instrument útil per millorar la relació entre pobles?

Aquestes preguntes estan sempre sent formulades per multitud de pensadors de totes classes i de molts llocs diversos. Allò que té de singular el qüestionament que en fa Catalunya és la ferma voluntat de dur a terme un acte real d’assumpció de competències plenes i exclusives en tots aquells camps que afecten exclusivament  els seus ciutadans, de gestionar els recursos propis necessaris per poder-ho fer, i per últim obtenir un reconeixement jurídic suficient internacionalment. I tot això, aconseguir-ho pacíficament.

Catalunya té una dimensió òptima de país que afavoreix la capacitat d’adaptar-se als canvis de tot tipus que constantment es van produint. (Bona cosa segons Darwin).

La societat catalana té una aptitud notable per governar-se d’acord amb les seves possibilitats (com aconsellava Bismarck)  i al mateix temps està imbuïda del desig de fer realitzable allò que és desitjable. (Tenim un somni, com deia Luther King).

Una gota d’aigua? Un gra de sorra? Un petit pas per a la humanitat però un immens pas per a un poble.

Allò que és possible i que és bo que sigui, acaba sent. Nomes cal no dubtar-ne.

1 de gener de 2018.

Neo-falangistes contra tardo-franquistes.

O el que és el mateix Ciutadans contra PP. Contra però fent el mateix camí, només que donant-se cops de colze.

Durant els 40 anys de dictadura militar el Caudillo va tenir el suport dels dos corrents ideològics dominants a la dreta espanyola, l’anomenat Nacional-catolicisme i  la Falange .

El lema dels primers era de caràcter dogmàtic: España Una, Grande y Libre. Aquest va ser el  crit dominant durant tota la dictadura. Els principals enemics eren els rojo-separatistas... La unidad era sagrada (encara avui dia hi ha bisbes que defensen que negar-ho  és anticristià) i és un  dogma de fe espanyol.

La Falange per no semblar iguals van adoptar el lema: España és una unidad de destino en lo universal.

Aquesta idea de ser un país amb un destí manifest  la va popularitzar un predicador purità cap allà l’any 1630 per justificar el dret dels colonitzadors nord-americans a ocupar les terres dels  indis igual que Israel poble escollit per Déu  va expulsar els pobles que vivien a la terra promesa. Avui dia molts  ianquis creuen que USA, té un destí manifest universal.

La idea de ser un poble amb un destí manifest era tan atractiva que la van anar copiant altres països fins arribar al seu màxim amb el nazis. D’aquests ho va copiar José Antonio Primo de Rivera. I d’aquell Rivera ho ha heretat l’actual Rivera.

Per a tardo-franquistes i neo-falangistes una altra relació entre Espanya i Catalunya  que no sigui  la que hi ha entre sobirà i súbdit és impensable.

El poder d’aquestes dues expressions  de la dreta espanyola és tan gran, que qualsevol intent per part de la trista esquerra, encara que ho volgués fer -i la veritat és que tampoc ho vol gaire- de modificar aquest tipus de relació Espanya /Catalunya està condemnada al fracàs.

De la mateixa manera és impensable cap proposta política de  cedir competències plenes i exclusives de les llarguíssimes llistes del articles 148, 149, o d’interpretar democràticament  els articles 150 i 151,  o de  congelar el 155, o de pactar  equitativament els articles 157 i 158.

Ni el govern actual espanyol, ni cap govern que sorgeixi en els propers bastants anys ni voldrà, ni sabrà i ni, el que és pitjor, podrà  posar sobre la taula una proposta que serveixi per iniciar un diàleg.

El dilema continuarà sent el mateix i a la llarga només té dos finals possibles: o l’aniquilació  de tota mena de catalanitat  (cultural, lingüística, econòmica, identitària, etc.) o  bé asseure’s en una o moltes taules rodones amb igualtat de fet (tolerada o reconeguda) per negociar-ho  tot. I tot vol dir tot.

Aquesta segona opció és de llarg la millor per les dues parts.

Encara que no ho  sembli, estem avançant a una gran velocitat, rara en aquests processos, sense grans costos humans ni econòmics.

Ni por, ni pressa, ni angoixa. Ni dubtes.

18 de desembre de 2017.

Limitar-se o no limitar-se. Aquesta és la qüestió.

Diu  M. Rajoy.  Jo em limito a assumir la responsabilitat de governar.

Diu el jutge.  Jo em limito a complir la llei i a fer-la complir.

Diu el guàrdia civil.  Jo em limito a obeir les ordres del jutge.

Diu la Unió Europea. El conflicte es  limita a una qüestió interna d’Espanya.

Nosaltres ens limitem a fer manifestacions multitudinàries i pacífiques.

Tantes limitacions no poden ser bones per la salut democràtica.

Però és que… M. Rajoy i cia. s’extralimiten amb l’ús abusiu del poder, el jutge interpreta arbitràriament la llei a la manera de  M. Rajoy i cia. I el guàrdia civil actua com sempre ha actuat el guàrdia civil. Perseguint vagos y maleantes, com als seus bons temps franquistes.

I Europa ja no ho mira de tan lluny, i el que veu li fa arrufar el nas.

Potser ha arribat l’hora per part nostra de fer manifestacions pacífiques i eficients alhora. Potser l’endemà del 21D. Amb independència dels resultats, bons o no tant.

Eficiència significa que els guanys obtinguts superen els costos inevitables.

Analitzem. Quin és punt més feble de l’estat espanyol? L’economia sens dubte. Els seu deute posa la pell de gallina.

Quin és el camp que més preocupa la Unió Europea? Evidentment l’economia. El deute dels estats del sud d’Europa els té neguitosos.

Quin és el camp en què és proporcionalment més forta Catalunya respecte d’Espanya? Altra vegada  l’econòmic.

Doncs bé:

Tornem a cridar els carrers són nostres. I afegim-hi i les carreteres i les vies de tren. I el Corredor mediterrani. No com a propietaris únics, però sí amb ple dret  a usar-los.

No sé si heu sentit parlar del 8 català. És la figura geomètrica que formen les línies de tren que surten de Barcelona per la costa i per l’interior tant cap al nord com cap al sud. Les del nord es tornen a ajuntar a Massanet-Massanes, i les del sud a Sant Vicenç de Calders.

Si per casualitat -posem un dilluns al matí- anessin pacíficament uns pocs milers, no calen gaires, d’amants dels ferrocarrils a visitar sense presses les estacions de Massanet o de Sant Vicenç, i al mateix temps un altre petit grup d’amants dels tractors o cotxes diversos fes un rally per carretera des de Girona cap a França, i per la seva banda uns quants universitaris fan allò que els surt tan bé de tallar per exemple la Diagonal o els carrers que els quedin més a mà, si sense necessitat d’organitzar-ho passés alhora tot això quedarien instituïts els matins dels dilluns: ressaca.

Si al cap d’alguns dilluns de ressaca, aquell qui cal que ho capti dissimula, caldria afegir els divendres a la tarda: xerinola amb un format similar.

Pacíficament i civilitzadament. I demanant excuses als perjudicats.

Cada dia per la frontera nord de Catalunya circulen 100 trens amb 40.000 tones de mercaderies i camions amb unes 300.000 tones. (Dossier La Vanguardia. El corredor mediterrani).

Quantes setmanes seguiria callant Europa?

Vés a saber.

11 de desembre de 2017

A por ellos i a por ellas. Culpabilitzar la víctima.

Les víctimes sempre són culpables, si no, no serien víctimes. Brillant raonament secular en totes les societats del planeta.

Si les dones no provoquessin, ningú les agrediria.

Si els esclaus es revolten, l’amo no té més remei, contra la seva voluntat, que assotar-los.

Si un poble demana llibertat es converteix en culpable de desobeir les sagrades lleis del poble dominador.

La víctima no té dret a queixar-se, perquè ja sap què li passarà, si intenta trencar l’ORDRE.

Les dones ja saben que a totes les cultures del món l’exigència d’ordre ha conduït a subordinar la dona a l’home. Les religions monoteistes presenten el déu suprem mascle. L’ordre social en la  poc teista cultura confuciana es basa en el model de la família que consideren ordre natural. Tot el poder és del pare. ( Curiositat: Constitució espanyola).

Article 14. Els espanyols són iguals... no pot prevaler cap discriminació per raó de…sexe...

Article 57. La corona d’Espanya és hereditària… La successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura… I en el mateix grau… serà preferit sempre… l’home a la dona...).

Totes les cultures humanes han estat generades molt majoritàriament pels mascles adults de l’espècie.

 L’ordre dominant continuarà sent  durant anys masclista. Intentar canviar-lo és provocar desordre. I això es castiga.

Tots els estats del mon esta organitzats  al voltant del grup de persones mes o menys nombrós, coherent i civilitzat ,que son o es creuen propietaris de les armes  ,els  diners o les lleis. Tot conjunt humà  que no pertany a l’anterior grup –esclaus , obrers, separatistes etc.- serà acusat de provocar desordre . I això es castiga.

A l’estat espanyol, els dos intents de República han acabat molt malament. Per tant el republicanisme és nefast, diuen, quan és exactament el contrari. Les conseqüències dolentes de la primera i funestes de la segona república van ser provocades per la reacció criminal dels defensors de l’ordre.

Però la Història  no sempre obeeix les lleis dels homes. Hi ha una llei no escrita i poques vegades acceptada i sempre complerta a batzegades, dues  passes endavant i una enrere, que diu que la tendència universal és incrementar el grau de llibertat de les persones i dels conjunts humans.

Els esclaus desapareixen, les dones van adquirint drets socials, els obrers ja se’ls escolta una mica més, i els pobles van conquerint  llibertat.

Tot molt menys del necessari i més lentament del desitjable. Perquè el grup dominant, per civilitzat que sigui, té a la seva disposició un conjunt  de (no trobo l’adjectiu precís) individus amb ganes i necessitats de cridar.

A por ellos i a por ellas.

24 de novembre de 2017.

Espanya té un greu problema.

I no és Catalunya. L’anomenat conflicte català no és res més que una conseqüència d’aquest greu problema.

La principal mancança que té Espanya -conjunt d’estat i ciutadans- deriva del fet d’haver arribat tard al segle XX europeu.  No havia atrapat a Europa en tot el segle  XIX, només Catalunya s’hi havia apropat.

Les tres dècades -del 1950 al 1980- han passat a la història europea com els gloriosos trenta anys.

Acabada la brutal guerra mundial l’any 45 i després de 5 anys de terrible  misèria va haver-hi un esclat d’energia i un aprofitament al màxim del pla Marshall, d’ajuda americana.

Espanya en va quedar fora per culpa del seu Estat i de la seva classe dirigent. Els seus ciutadans no existien. Ni per a Europa ni per als seus propis dirigents. Franco va morir, i Europa va admetre a Espanya just quan Europa començava a frenar el seu entusiasme .

Però 40 any de franquisme no s’obliden aviat, i molt menys quan els seus hereus havien tingut temps de sobres per preparar la gran transacció (mal anomenada transició) en què a canvi del reconeixement exigit per Europa, d’uns quants drets civils dels ciutadans (força correctes val a dir) van conservar totes les estructures de poder, totes les cúpules militars, econòmiques, policials, judicials, fins i tot eclesiàstiques que mantenien intactes tota la seva ideologia i tota la seva corrupció, d’on creieu que ha sorgit la corrupció actual?

Ja sabem que d’un  pare franquista no en surt necessàriament un fill igual però també sabem que de 100 pares franquistes en surten 80 fills que ho són. Per dissimular una mica van afegir-hi  la cirereta monàrquica i de passada com qui no vol la cosa una amnistia universal per aconseguir que les generacions futures no sabessin mai que van ser 40 anys de dictadura feixista.

Es va votar i aprovar la Constitució. Sí senyor, amb gran majoria, però...

Els dos estats d’ànims que dominaven els ciutadans aquells dies eren la por i l’urgència.

Dues pèssimes conselleres per aprovar o rebutjar una Constitució.

Por pel soroll de sabres i pistoles (no pilotes de goma) i urgència per sortir de la presó després de 40 anys (tot el país era una presó). Qui no ho ha viscut no es pot imaginar com són de llargs.

Uns altres 40 anys després els catalans no tenim por però comencem a tenir pressa, per poder ajudar els espanyols a resoldre el seu greu problema. Si ens deixen.

Espanya té un gran problema, i no és Catalunya.

20 N, de 2017.

Eppur si muove.

Si hagués d’anar acompanyat de la guàrdia civil a declarar davant d’un jutge de l’estat espanyol li respondria tot el que volgués sentir el fiscal, negaria ser de la ceba, li diria que Espanya és el país més democràtic del món i part de l’estranger, que la justícia espanyola és la conya d’independent, i si convé ho juraria damunt de la constitució. La seva.

Si amb aquesta actitud obedient em deixava en llibertat al sortir li faria una genuflexió amb el genoll dret a terra, que és la genuflexió correcta.

Un cop al carrer diria exactament igual que Galileu quan va perdre de vista  la santa inquisició: Eppur si muove.

Que la Terra giri o no giri, no depèn ni de Galileu ni dels  inquisidors. Que  Catalunya sigui independent no depèn del jutge, ni de la guàrdia civil, ni del que un suposat jo digui davant d’ells. En realitat només depèn de la voluntat d’una majoria suficient de catalans.

Les lleis s’han de complir...Els ciutadans de Catalunya van pactar amb l’estat una autonomia i estan obligats in aeternum.

Però hi ha tantes maneres de complir un pacte...

Cap allà el segle XVI, els russos van començar a colonitzar les terres més enllà dels Urals. La Sibèria. Els Tsars, es van anar convertint en senyors de tot el país. Però Siberià quedava lluny. Allà hi havia una família molt poderosa, els Stroganov, que feia el que els hi rotava. El tsar, nominalment era l’amo, però els Stroganov caçaven, explotaven mines d’or, de plata, negociaven amb qui volien, etc.

Llavors el tsar va oferir un pacte amb el seu súbdit. L’autoritzava a seguir explotant el territori amb una sola condició, que les mines d’or que descobrís passarien a ser propietat dels tsars. Van firmar un pacte i van jurar que el complirien. I el van complir.

Resultat: Els Stroganov no van descobrir mai més una mina d’or.

Si els pactes -i totes les lleis en general- a més de justes, no són intel·ligents acaben produint els efectes contraris als pretesos

No oblidem que totes les lleis humanes són instruments per obtenir un fi i no són un fi en si mateixes. 

Si les sacralitzem, les petrifiquem. Un cop petrificades nomes serveixen per acabar a pedrades.

Una de les raons per les que vaig votar no a la dita constitució va ser llegir (aquesta mania que tinc de llegir) tot l’articulat fins i tot el que es referia a les condicions per a reformar-la.

Simplificant, allò era a la pràctica impossible de reformar.

Una llei, que ella mateixa s’autoproclama eterna (o gairebé) queda invalidada a l’acte (o gairebé).

Que sobre el paper a part de la independència hi ha pensable una altra relació entre l’estat espanyol i Catalunya, és veritat. Només té un problema. Que és impossible.  I no per culpa de  Catalunya.

Passi els que passi el 21 D, els problemes de fons continuaran sent els mateixos i el govern central ho tindrà molt pitjor per enfocar-los. Se sentirà obligat a fer una proposta que inevitablement Catalunya rebutjarà per insuficient i que la resta d’Espanya qualificarà de baixada de pantalons  premiant els catalans per la seva insurrecció.

Han sembrat tanta animadversió, han dit tantes mentides, han estat tan poc intel·ligents que cada vegada queda més clara l’única solució possible.

Mantenir la situació actual portarà aviat a posar en pràctica el crit:

Els carrers són nostres, i qui diu els carrers diu les carreteres i les vies de tren.

14 de novembre de 2017.

Orígens i evolucions dels conflictes.

A la Xina ho expliquen així.

Quan dos grups humans desconeguts entre si, contacten sempre es produeix aquesta seqüència d’actituds recíproques:

Primer, desconfiança.  Què fan? Què volen?

Segon,  sospita. Ens volen mal? Ens robaran?

Tercer, acusació. Ara ja és afirmatiu. Ens volen mal.

Quart, condemna. Són perversos. Ens hem de defensar. La millor defensa és un bon atac.

Sigui o no sigui inevitable aquesta seqüència, el cert és, que al llarg dels temps i dels llocs, grups humans per desconeguts que fossin abans, no tenen més remei que continuar vivint junts més o menys barrejats, tot i conservar cadascun d’ells, alguns o molts dels trets diferencials propis que habitualment són de tres naturaleses. Ètniques, religioses, o lingüístiques. O bé tots tres alhora.

 Aviat un dels dos grups agafa el paper de conjunt dominant per múltiples i diverses raons. L’escenari següent ja està ben definit, un grup dominador i un altre dominat. L’evolució d’aquesta situació porta a tres  models  de finals:

a.-El grup dominador absorbeix el grup dominat.

b.-El grup dominador aniquila el grup dominat.

c.-Continuen malvivint  junts anys i panys, desconfiant un de l’altre, amb animadversió constant i finalment  acaben o bé separant-se o bé destruint-se mútuament, o pel cap baix trencant-se les cames.

Els resultats a i b s’obtenen quan un dels dos grups té instruments de poder molt superiors a l’altre grup. Aquests instruments tenen dues formes marcadament diferents. El que els anglosaxons anomenen hard power  i  soft power. Els nord-americans tenen preferència pel primer i els europeus pel segon. Si més no en els discursos. Les eines  hard són evidentment les armes, les soft, les paraules. I tant en una fórmula com en l’altra, s’hi afegeixen els diners.

L’ús preferent  hard condueix  a la solució b. La combinació hard / soft a la solució a. Ningú ha intentat fins ara usar solament soft power. Que Catalunya ho vulgui intentar sorprèn i molesta. i Junker s’indigna.

Des de la més remota antiguitat aquests tres instruments, armes, paraules i diners, amb múltiples variants cadascun d’ells, han determinat les relacions entre pobles.

La situació c es presenta quan cap dels dos grups humans en presència, disposa d’una clara superioritat  en tots  tres  conjunts d’instruments de poder. El que té més armes potser no té més paraules. Els que té més diners potser no té més armes o paraules, etc.

Fins aquí una molt simple exposició d’escenaris possibles.

En quin ens trobem  hic et nunc.?

Ni pressa ni por.

O com diu el president Puigdemont paciència, perseverança, perspectiva.

Ho repeteixo una vegada i una altra. Avui estem més a prop de la llibertat que ahir i demà més que avui. Per fort que sigui el soroll aquests dies, d’aquí un mes no se sentirà gaire i d’aquí un any ens costarà recordar-ho.

No hi ha cap altre final possible que una llarga negociació entre iguals al voltant d’una taula  rodona amb president, moderador i notari neutrals.

Totes les situacions que no siguin d’aquest format fracassaran. Els intents per entorpir aquest camí poden endarrerir-lo, però no canviaran el resultat final.

                                     ……………………………………………

Una altra vegada a mig escriure el soroll ambient em talla la concentració.

Vaig ser engendrat i parit en una república i es veu que podré plegar en una república i entremig 85 anys de tot, guerra, dictadura franquista, feixisme, postfranquisme acompanyat de neofalangisme, i finalment tornada als orígens.

Bufa. Renoi. Coi. Siguem ben parlats que no costa una punyetera merda.

Sento dir que la independència divideix els catalans en vencedors i vençuts. Es veu  que és millor tots units i tots vençuts com fins ahir. I si intentem senzillament ser tots més lliures?

Què passarà avui i què passarà la setmana que ve no ho sé. Sang, suor, esforç i llàgrimes? No ho crec. Sang, gens; bé potser alguna sang d’algun nas, esforç, moltíssim (per cert, al títol de la pel·lícula, esforç no hi figurava) suor la que calgui i llàgrimes, moltes d’alegria.

Hi ha dos factors bàsics que ningú canviarà. El factor humà: hi ha milions de catalans que volem la independència i no canviarem d’opinió. I tal com van les coses cada dia en serem més.

I el factor econòmic.

Un estudi de l’economia mundial es basa en les anomenades megaregions. Conjunts de territoris i ciutats relacionats entre si amb continuïtat industrial,   comercial , comunicacions, amb ports, aeroports de primer ordre, etc., amb independència de pertànyer o no al mateix estat.

La quarta megaregió europea i onzena en el rànquing mundial és l’anomenada Barcelona –Lyon que abraça des de Lió fins a Murcia. Pels ports de València i Barcelona arriben mercaderies a través de l’ampliat canal de Suez des de tot Àsia. La capital econòmica d’aquesta megaregió és Barcelona però les capitals polítiques són París i Madrid. Aquesta última està (mireu el mapa) desconnectada de cap altra regió econòmica i del seu propi entorn. La comunitat  de Madrid té una densitat de població de més de 800 hab. per km2. El seu hinterland (les dues Castelles i Extremadura), gairebé 25 vegades més gran, té 26 hab. per km2. És econòmicament i socialment insostenible.

 

(Imatges tretes dun dossier de la Vanguardia. El corredor del Mediterráneo. Novembre del 2017).

 

Ni París ni sobretot Madrid volen sentir parlar de perdre el domini polític de la  megaregió mediterrània, i al mateix temps saben que qualsevol disminució de l’activitat  econòmica de la regió seria molt negativa per a França i fatal per a Espanya. I això  fa angúnia a Europa. I Catalunya té aquesta eina a la mà.

Si Catalunya juga bé les cartes  (i crec que ho està fent), tant el factor humà com el factor economia, ens portaran inevitablement al final de:

El somni vell

sovint trencat

du el nom etern

de llibertat.

(S. Espriu)

30 d’octubre de 2017.

Que cony feu.

Però que cony esteu fent socialistes. Vosaltres que us feu dir socialistes catalans, com podeu anar de la mà del franquisme encarnat pel partit polític més corrupte d’Europa? No us fa fàstic conviure amb el neo-falangisme de Ciudadanos?

Que el vostre líder a Catalunya, faci pallassades ens entristeix molt, però que faci canallades no li perdonarem mai.

Si poguéssiu explicar-me una miqueta de res, perquè feu el que feu, faria un esforç per entendre-us. No crec que us cregueu res de reformes federalistes que sabeu que són impossibles. Qualsevol reforma petita o gran que vingui de la mà de qualsevol dels dos partits politics a qui doneu suport sabeu perfectament que seran pitjors per a Catalunya que la pèssima situació actual.

Perquè feu això? Si us voleu suïcidar em sabrà una mica de greu, cada dia menys. Però si us plau suïcideu-vos de pressa.

Abans de fer-ho, encara que sigui en veu baixa, digueu-li al vostre líder espanyol que no vindrà d’una vegada que canviï d’opinió, i que si vol que algú se l’escolti parli sense manies de República Federal.

Encara que només tenies 14 anys, suposo Iceta, que t’han explicat que al congrés de Suresnes l’any 1974 el PSOE va elegir com a líders un parell de nois andalusos totalment desconeguts fins llavors i massa coneguts ara. Es veu que van celebrar la seva victòria amb fino de Jérez, seco, generoso amb abundància i vinga alegria. Amb aquesta alegria Felipe i Alfonso van redactar el projecte polític per a España que proclamava entre altres punts aquests dos:

1. Forma de L’Estat: República.

2. Dret d’autodeterminació dels diversos territoris espanyols.

Un parell d’anys després passada l’alegria van oblidar tot això. I un quants anys més tard quan ja manaven molt no només no recordaven res, sinó que aquestes dues propostes eren un pecat mortal, un delicte criminal i un gran error històric. Tot alhora.

Als que volem república catalana ens queda clar: al sortir de la presó anirem a l’infern.

No tenim ganes d’anar a la presó que ja sabem com és, però a l’infern com que no hi hem estat mai vés a saber si no s’hi està millor que allí on som ara.

Temeritats i Errors

Les temeritats solen ser fruit de la unió d’ignorància (no saber i no voler saber) i d’arrogància. Poden tenir conseqüències traumàtiques importants però d’abast més reduït.
Els efectes d’un error són proporcionals per una banda a la seva magnitud i per l’altra al poder que té qui els comet. Els errors solen ser difícils de detectar.

Exemple:

Fa un segle la primera guerra mundial arribava a la seva fi. Polítics i pensadors van creure que per evitar en el futur una altra guerra com aquella era necessària la creació d’una Societat de Nacions, amb seu a Ginebra. Un dels seus grans promotors era el president dels Estats Units Wilson.

La guerra la va perdre Alemanya. Amb Rússia no s’hi podia comptar. La Xina era un estat fallit. Wilson volia de totes maneres que a Ginebra hi participés un estat asiàtic i en aquells anys només n’hi havia un que s’hagués modernitzat significativament: Japó, però que no mostrava entusiasme per occident.

A la Xina després de perdre les guerres de l’opi contra Anglaterra, totes les potències occidentals es van apoderar de territoris i ciutats on instal•laven espais fora de la jurisdicció xinesa. Anglaterra, França, Estats Units i també Alemanya, que es va instal•lar a Tsingtao o Qingdao. Els visitants actuals diuen que és una autèntica ciutat alemanya.

Wilson en el seu afany d’aconseguir que Japó volgués formar part de la Societat de Nacions va aconseguir que els vencedors de la guerra acceptessin prendre Qingdao als alemanys i entregar-la al Japó, sense consultar els xinesos.

Les conseqüències d’aquest error van ser terribles. El llavors petit partit comunista xinés es va convertir en pocs mesos en un potentíssim enemic. Els japonesos es van creure en el dret de crear un estat satèl•lit, Mantxukuo, a la Manxúria xinesa...Terrible.

Per acabar d’arrodonir l’episodi, el Congrés nord-americà va vetar l’entrada dels Estats Units a la Societat de Nacions.

Ara, en aquets moments l’Estat espanyol està a punt de cometre una temeritat i Europa un error Històric.

L’Estat espanyol, conjunt d’institucions, partits politics, etc. Vol obrir la gàbia 155, on té amagat des de fa 40 anys un goril•la gegantí.

Veient que ni les rates de claveguera, mosques tse tse, mosquits tigre, ni gossos policies aconseguien fer tornar al corral els bens disfressats de tigre -¿o són tigres disfressats de bens?- de la cleda del nord-est de la seva propietat exclusiva, hi enviaran el King Kong.

A Sitges com a tot Catalunya sabem que King Kong inspira terror i també rialles. Aquestes bèsties en llibertat són incontrolables i difícils de tornar a la gàbia. És una temeritat treure-les al carrer.

De totes maneres a mi em preocupa molt més l’error que està cometent Europa en negar-se -si més no oficialment- a aprofitar el cas català per plantejar en profunditat cap on vol anar.

Europa vol ser un conjunt d’estats heterogeni amb democràcia interna de qualitat discutible però que no es pot qüestionar? L’única exigència als estats membres és econòmica?

Si com diuen els Junkers de torn hi ha trenta casos més com Catalunya això significa que trenta conjunts de ciutadans europeus -30 milions, 50 milions?- no estan gens satisfets amb la fórmula vigent. Negar-se a parlar-ne és un error històric que comet una entitat encara molt poderosa que es diu Europa. Les conseqüències, extenses i nefastes.

25 d’octubre de 2017

Presos politics.

Dos estan a la presó, i tres milions estem al carrer amb llibertat sota fiança (16 mil milions d’euros anuals) vigilats per milers d’homes armats amb fusells i centenars d’altres armats amb birrets i togues.

Diuen que volen fer funcionar l’administració catalana amb gent enviada de fora per dirigir-la. Això només se li pot ocórrer a un culdolla de primera magnitud. ¿Que no sap que totes les administracions públiques de tot el món es caracteritzen per la gran tendència a encallar-se soles? Poques coses resulten més fàcils -prémer un botó erroni, obrir un calaix sense voler, extraviar un document, etc. etc.- que produir petits grans problemes involuntaris amb conseqüències de tota mena. Creure que el ditxós 155 servirà de res positiu per a algú, ni d’aquí ni d’allà, diríem que és d’ingenu, si no fos que… allò que es pretén és precisament que no funcioni. La intenció en aquest cas és de lliure interpretació.

Qui escriu els discursos del xicot aquell que fa de rei d’Espanya? Passi el que passi no podrà mai més presentar-se en públic per aquests verals ni disfressat de rei Baltasar. Jo diria que fa temps que ho sap i per això ens diu: ara us fotré. I nosaltres tan panxos.

La necessitat imperiosa que ha demostrat el govern espanyol, per aconseguir que molts dels caps d’estat europeus, diguin que és un “afer intern” se li girarà en contra més aviat del que pensa, perquè tots aquests li donaran tota la culpa a ell i només a ell, de la pèssima solució aconseguida. Fins i tot l’acusaran -pobre Rajoy- dels problemes similars que ja tenen als seus propis estats.

Quan veig la Soraya fent el paper de senyu que ens envia al racó de pensar perquè això que hem fet els catalanets és molt lleig, em sap molt greu per ella. Ho fa amb tant convenciment i amb tan bones intencions que se m’humitegen els ulls. No ho tornaré a fer més senyu.

No ho tornaré a fer més, perquè molt aviat ja no caldrà.

…………………………………………………………………………………………………

A mig escriure aquest elaborat text m’arriba la notícia; el susdit Rajoy ha decidit aplicar l’article 26, si home aquell que...

Diu l’article vint-i-sis:

Que en un cas de compromís...

El govern té atribucions...

Per passar-se pels collons...

Totes les lleis del país...

Diuen que ho ha fet per demostrar als seus que ho dubtaven que sí que en té. Diuen també que tots aquests fantasmes europeus li han exigit que acabi d’una vegada això que en diuen la incertesa i que si s’ha de pegar una hòstia quan més aviat millor, i que se la pegui sol.

Perdoneu les paraulotes però és que ja n’estic fins als… de tantes…

20 d’octubre de 2017.

Franquistes i estúpids.

Potser que ens vam precipitar bevent xampany francès la nit del 20 de novembre de 1975. Franco, el vell assassí, acabava de morir. N’hi havia per celebrar-ho. Només els que ho hem viscut podem recordar que llargs es fan 40 anys de dictadura. Acabes pensant que mai s’acabarà. I quan s’acaba t’agafa desprevingut.

Tan desprevinguts ens va agafar que ens vam precipitar a celebrar-ho. Franco era mort , però el franquisme era molt viu.

Feia ja uns deu anys que sabien que allò passaria aviat, i els hereus polítics, econòmics, militars, judicials, policials i fins i tot religiosos van tenir temps de sobres per preparar-ho tot.

Van declarar que la sobirania era del poble, però que el poble era menor d’edat, i al nen li diem el rei de la casa però hi ha moltes coses que no se li pregunta. Ja ho tenien tot preparat. Nosaltres, els nens, estàvem contents per una banda, però per l’altra teníem molta por i molta pressa per sortir al pati a jugar. La por i la pressa són molt males conselleres per encertar les decisions dels nens i dels pobles.

Franco va morir, però el franquisme ideològic va continuar amb una mà de vernís mal fotuda però suficient perquè Europa fes veure que s’ho creia.

Cal entendre que democràcia és un concepte potent però d’ús intern. La meravellosa democràcia anglesa desapareix bruscament a 12 milles de la seva costa, la francesa mai ha travessat els Pirineus. No cal dir l’americana que ningú l’espera més enllà dels 50 estats.

L’estat espanyol i els seus dirigents habituals, estan impregnat de franquisme fins la medul•la. (Com explicar, sinó el Valle de los caidos).

Franquistes , però per sort estúpids. No s’adonen que el seu model de país és insostenible sense usar els mateixos instruments i mètodes que feia servir Franco. I aquests mètodes i instruments estan mal vistos al nord dels Pirineus. Si més no, els europeus que volen mantenir el prestigi mundial , que creuen que tenen, els fa mal als ulls certes imatges al mateix temps que no s’atreveixen ni tan sols a renyar el responsable.

Durant la dictadura ens deien si cumples la ley no te pasará nada. Igual que ara. Com que ara en España no hay presos políticos. Sempre és fàcil trobar un jutge que posi la mel a la boca d’un dictador.

Franquistes i estúpids. No sé quina de les dues coses em fa més por.

O potser cap.

Les brigades del tamboret.

Deixeu-me constatar unes poques premisses:

Catalunya no té cap sortida viable dins de l’estat espanyol.

Cap poder polític -ni partit, ni institució- pot oferir un encaix econòmic, cultural ni jurídic dins de l’estat espanyol que satisfaci de manera permanent més enllà del 30% de la població catalana.

És inevitable que es produeixin xocs entre forces policials estatals i ciutadans catalans.

La millor i única actitud ciutadana és la resistència pacífica.

L’única batalla que podem guanyar -i que ja hem començat a fer- és la de l’opinió internacional a través de les imatges. La millor arma de què disposem és el mòbil.

És molt important mostrar de forma espectacular l’enfrontament entre la força de l’estat i la feblesa del poble.

D’aquestes premisses -especialment l’última- sorgeix una proposta entre bastant ridícula i molt potent.

Hem observat que a totes les manifestacions hi assistien una bona quantitat de persones grans. Amb gran força de voluntat. Aguantant més enllà dels límits -val a dir que curts- de la seva resistència. Amb ganes de ser-hi. (Entre aquestes persones m’hi trobo jo).

Doncs bé, proposo coordinar grups formats exclusivament per gent gran, posem majors de 65 anys, proveïts d’un tamboret (de platja, plegable o seient similar) amb la missió de fer ocupacions asseguts per exemple a la plaça Sant Jaume. Un manifestant assegut equival a 4 drets i l’impacte visual és moltes vegades superior. Assegut, ho dic per experiència, aguanto el triple que dret.

Potser caldria estudiar un sistema de proveïment de tamborets complementari i un servei d’ajuda format per joves amb braçalet groc.

Amb una bona coordinació i renovació de manifestants es podria mantenir una asseguda força hores.

En diríem brigades del tamboret.

M’imagino convocar una parada a can Millo o Delegació del Govern. Quatre brigades, una per cada carrer, xino-xano cap allà. Amb tota seguretat els apareixerien al davant un mur format per robustos agents de l’ordre proporcionat. La resposta senzilla i elegant: plantar els tamborets a terra i seure d’esquena als susdits agents.

I sobretot fotografies, moltes fotografies.

Nota. Em diuen que podríem rebaixar l’edat mínima fins als 57 anys, que són els més joves que van votar la Constitució. Més joves no, que no en tenen cap culpa d’aquella immensa presa de pèl.

Res no és més fort.

Res no és més fort que una idea a la qual li ha arribat l’hora. Entre molts d’altres ho va escriure Victor Hugo. Allò que fa la cita important és la quantitat de veritat que conté.

Moltes idees s’han passat anys o segles vagant després que el primer que la va dir o escriure desaparegués del món. Grans o petites idees. Petits o grans pensadors. Idees fins i tot genials que ningú va escoltar.

Les idees es van covant durant temps potser anys i de cop i volta els arriba la seva hora. Passa de ser un anhel de pocs, a la categoria d’una veritat acceptada per molts. És l’anomenada idea-força.

Res no és més fort que una idea a la qual ha arribat la seva hora. Res la deté del seu camí. Sembla a voltes que perd impuls o que no podrà superar els obstacles, com s’ha trobat i es trobarà el nostre país en el seu camí cap a la independència.

Fa anys que tothom sap que a les idees no se les pot afusellar, que les amenaces les alimenten i els cop de porra les engreixen.

Jo recomano un senzill exercici per comprovar com va el procés. Examinem en quin estadi estava fa 5 anys o en fa 4. Quina força tenia fa 2 anys o 1 any. Quina força tenia fa un mes i quina en té avui.

Per exemple algú pensa que un ministre d’educació espanyol s’atreviria avui a dir al congrés sense posar-se vermell: Vamos a españolizar a los niños catalanes?

Quantes amenaces terribles, quants comentaris indignes fets fa un any estan oblidats absolutament. Quantes amenaces, o comentaris s’estan fent avui que d’aquí un any ningú recordarà?

El dia a dia és impossible preveure’l. El perjudicis a persones són previsibles. El malestar general és pronosticable. Però el resultat final, no té altra solució que Independència. No es pot mantenir democràticament dins d’un estat una majoria de ciutadans altament cohesionats que en volen marxar. I per demostrar que no són majoria no hi ha cap altre sistema democràtic que comptar vots.

Aquell que no vol comptar vots, digui el que digui la llei, és que no és demòcrata.

12 d’octubre de 2017.

Kunta-Kinte.

Els plantadors de canya de sucre dels estats sudistes d’Amèrica del Nord estaven convençuts que sense esclaus la recol•lecció de la canya era impossible. Era una feina dura, massa dura per ningú que no fos esclau.

Entre els amos hi havia com a tot arreu persones de totes menes. Des d’una extrema crueltat -recordeu Kunta Kinte- fins d’altres que els tractaven bé.

Hi havia un pacte entre tots ells -els bons i els dolents- que si un esclau fugia de la seva plantació, qualsevol altre plantador que el trobés l’havia de tornar al seu legítim amo. Alguns ho feien a contracor, perquè sabien que era enviar-los a la mort, o que li tallessin un peu com al repetit Kunta.

Era un pacte entre cavallers i s’havia de complir.

Un bon dia, els estats esclavistes (ells no han acceptat mai aquest nom) van decidir que no volien pagar els impostos que la capital federal els exigia. I van fer una DUI. Molt semblant a la que no gaires anys abans havien fet els estats del nord contra la monarquia anglesa.

Això d’una DUI no és igual fer-la que te la facin. Lincoln que manava al nord va declarar, abans de començar la guerra, que no tenia cap intenció d’abolir l’esclavitud, que només volia defensar la inviolable unitat del país (i de passada cobrar els impostos). Com que els del nord van guanyar, es van encarregar d’escriure la història i de fer les pel•lícules de bons i dolents.

L’esclavitud va desaparèixer oficialment i a Lincoln li van fer una estàtua enorme. Però...

Historiadors amb ganes d’emprenyar diuen que l’esclavitud va desaparèixer per dos motius que no tenen res a veure ni amb guerres ni amb herois.

Per una banda a les illes caribenyes també produïen sucre i van descobrir que la remolatxa no necessitava tanta mà d’obra I els esclaus feien més nosa que servei.

L’altra causa va ser que a Amèrica del Nord havien aparegut una colla de ferrers i manyans entossudits en fabricar enginys per fer feines de tota mena. Aviat les màquines recol•lectores de canya de sucre feien més feina que 100 esclaus i no calia alimentar-les tot l’any.

L’esclavitud va desaparèixer per la senzilla raó que la seva desaparició anava paral•lela amb el sentit de la Història.

Amb DUI o sense, estic plenament convençut que el pas que volem fer molts catalans va en el sentit de la Història.

L’explicació no cap en un bloc.

8 d’octubre de 2017.

Parlem? Parlem.

30 de setembre de 2005. El parlament de Catalunya aprova per 120 vots a favor 15 en contra el nou estatut de Catalunya. 89% a favor 11% en contra. En acabar la sessió parlamentària l’expresident de la Generalitat felicita el president i el futur president (Pujol, Maragall, Mas) textualment diu heu fet molt bona feina.

30 de març de 2006. El congrés espanyol el modifica i l’aprova.

10 d’abril del mateix any. El president de la comissió, Alfonso Guerra, comenta El estatuto de Catalunya nos lo hemos cepillado y bien cepillado. Entre moltes altres coses ignorava el consell maquiavèl•lic: A l’enemic vençut, mata’l, però no l’humiliïs, els seus fills oblidaran abans la derrota, que la humiliació.

Si ho va dir per guanyar vots a les espanyes, no li va sortir bé. Per molt que ell tingués profunda aversió a tot allò que sonés a català no va preveure que els seus contrincants polítics ho odiaven sense manies. Aquests van recollir firmes pels carrers contra los catalanes. Van presentar-ho al seu tribunal constitucional perquè sabien que els seus jutges també eren anticatalanes.

El 28 de juny de 2010 el TC dicta sentència condemnatòria sobre les restes de l’estatut. I el PP va guanyar les següents eleccions amb majoria absoluta.

El 10 de juliol de 2010, amb una calor que fonia les pedres, molts catalans (entre ells, jo) vam descobrir que allò que feia tant temps que ens desassossegava per dins era el mateix que angoixava a centenars de milers.

Es va posar tot en marxa. Any rere any, cada any més que l’anterior. Cadenes, ve baixes, samarretes fent senyeres quilomètriques, diagonals i meridianes.

A l’altre costat no escoltava ningú.

El 8 d’abril de 2014 tres parlamentaris catalans, van fer una proposta al congrés dels diputats a Madrid. No calia modificar la Constitució per votar sí. Només calia que algú hagués escoltat què passava a Catalunya. Es veu que si de Barcelona a Madrid hi ha 600 km. de Madrid a Barcelona n’hi ha 6000. El no va ser aclaparador.

Ara s’han esverat. Tots els d’allà i alguns dels d’aquí.

Parlem, diuen. Hablemos.

Per cert senyor Iceta. Segur que vostè llegeix la revista d’història de la seva germana Núria (Ja sé que l’Avenç no és propietat d’ella, però hi pinta molt) doncs bé, sense anar més lluny, en el numero 437 del mes passat hi ha un article del senyor Albert Fabà que el títol ho diu tot:
Operació diàleg, o aixecada de camisa?

Parlem?

7 d’octubre de 2017.

Cada dia ho tinc més clar.

Catalunya serà independent perquè no hi ha cap altre final pensable. Potser fa tres o quatre anys encara es podia imaginar una proposta d’ample espectre de competències cedides a la Generalitat en els tres camps: llengua i cultura, hisenda i economia, i estatus jurídic, que fossin acceptades encara que fos a contracor per polítics i ciutadans catalans.

Cap polític o analista espanyol va poder intuir les conseqüències d’una posició immobilista. Encara privava la idea soufflé.

Ara el panorama ha canviat radicalment. Aquelles riuades humanes no han parat de créixer i d’exigir més. Cada dia més fins demanar-ho tot.

Mentrestant polítics, mitjans i comentaristes espanyols han caminat el següent itinerari. Ignorar, menysprear, ridiculitzar, insultar i finalment amenaçar. I d’aquí no poden passar.

L’intent barroer, entre ridícul i brutal, de frenar la votació de l ‘1.O, tindrà unes conseqüències decisives favorables a la independència.

Aquests fets han posat el procés a primaríssim fila d’informadors d’Europa o d’Amèrica i això impedirà absolutament l’ús per part de l’Estat espanyol de l’única eina efectiva que tenen els estats per aturar moviments massius: les armes.

La justícia i els diners no tenen cap impacte eficient sobre multituds. Contra individus, sí, contra masses no.

La justícia i el diner, ens els refregaran pels morros per veure si ens fan por. La troballa del crit no tenim por nascut en una tràgica situació s’ha convertit en una extraordinària eina imbatible. Europa (no els estats) no està contra la independència a Catalunya , allò que li preocupa és que sigui unilateral i saben perfectament qui impedeix que sigui bilateral.

El discurs del rei confirma la irreversibilitat del procés. Catalunya és republicana i això no ho canviarà cap tribunal ni cap policia. Les paraules i el to no anaven dirigits als catalans, que ja sap que no hi són, anaven dirigits als espanyols suplicant-los (amenaçant) que no segueixin el mal exemple del nord-est del seu reialme que veu, amb raó, en perill tot ell.

Cal que els catalans controlem les emocions individuals i col•lectives. tan positives com negatives. Ni por, ni urgència. Ni eufòria ni desencís. Molta fermesa i molta confiança.

Tinguem-ho clar: no hi ha alternativa ni per a Catalunya ni per a Espanya. Es disfressarà del que calgui, pot tardar més del que desitjaríem, el camí serà, pedregós i costerut , però no n’hi ha cap més.

...sempre ens quedarà Polònia.

6 d’octubre de 2017.

Tiananmem o Tahrir.

Quin model triarà l’estat espanyol per a desallotjar la plaça Catalunya qualsevol dia d’aquest?

De Tiananmen la imatge que n’ha quedat per a la història és la d’un paio palplantat davant d’un tanc. De Tahrir no n’ha quedat cap imatge icònica, hi havia molta pols i els gasos no surten a la foto.

Els exèrcits respectius van aconseguir els seu propòsit: desallotjar la seva plaça. Èxit total si no es compten els morts, al cap i a la fi uns eren xinesos i els altres egipcis i gràcies a déu no hi havia cap europeu. Però… la Xina va canviar radicalment la seva política i Hosni Mubarak va acabar a la presó.

Diuen els honestos capitostos europeus que l’ús de la força ha d’estar exclòs en política. Però la veritat és que tots ells en fan tant us com poden i tan dissimuladament com saben. Això sí, trien honestament contra qui i diuen que ho fan per responsabilitat.

Segueixen el savi consell del gran pacificador Mr. Churchill:

“Per resoldre els conflictes l’error no està en fer servir la força, sinó en fer servir una força insuficient.”

Una força insuficient no resol els problemes i en crea de més grossos.

Vet aquí la pregunta. ¿Pot l’Estat Espanyol utilitzar una força suficient per acabar el conflicte amb Catalunya? La meva resposta és contundent: NO.

Ni amb la força ni amb habilitat perquè d’això no en té gaire. Si tingués ganes de fer-hi conya m’imaginaria a Mr. Bean intentant tornar a posar dins del tub de dentífric la pasta que li ha sortit disparada i ha anat a parar a l’escot de…

No, ni l’estat, ni el seu cap, ni els seus gestors actuals, ni els probables gestors dels propers anys, ni saben, ni poden, ni volen trobar una proposta que sigui acceptable al mateix temps per a una majoria d’espanyols per una banda i per a una majoria de catalans per l’altra.

Catalunya no ha d’enfocar-ho com si fos un combat de boxa, cal que manllevi el principi essencial de l’aikido: Recolza’t en la força de l’adversari. Deixem que vagi cometent errors.

Fermesa, constància, habilitat, ni pors ni urgències.

En tres dies hem fet un pas endavant extraordinari.

3 d’octubre de 2017.

Estic molt emprenyat.

He dit culdolla al Rajoy. He anat a totes les manis. Votaré sí. Proclamo ben alt i ben fort que la monarquia espanyola és franquista. Que si la santa constitució hagués proposat que el cap d’estat fos un piano tothom l’hauria votat igualment sense preguntar si de cua o vertical.

He fet i seguiré fent tot això, i res. En tant que ciutadà em declaro insubmís. A veure si algú em fa cas.

Diu que la Cospedal va enviar espies militars a veure l’exèrcit enemic.

Cuantos son? Preguntà.

Dos millones siete. Li digué l’espia.

Buen trabajo, muchacho la exactitud es una virtud militar. Como los has contado?

Mire, ministra delante van siete i detrás un par de millones.

O sea que enpaquetando (la Cospe ja ha après llenguatge cuartelero) a siete, asunto resuelto. I així li explica al seu amo, qui comença a corre-cuita a manar registres.

Entenc molt bé que l’esmentat culdolla no pari de manar registres a propietats de qui sigui. Cal no oblidar que ell és Registrador de la Propietat i que enyora l’únic ofici que domina, registrar. Un dels enigmes que no puc entendre, és que una persona amb les qualitats intel•lectuals, oratòries, dialèctiques i lingüístiques tan brillants com el citat registrador manifesta en públic, sigui president de res, ni tan sols d’un artefacte tan arcaic, com és el PP.

En realitat va guanyar unes eleccions per falta de compareixença del rival. Hi havia un partit socialista a Catalunya que va durar exactament entre dues frases:

1. Apoyaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el parlamento catalan.

2. El Estatuto de Catalunya lo hemos cepillado i bien cepillado.

Arxivat el PSOE, el tardofranquisme es va veure amo i senyor de tot, i va començar a desbarrar. Va manar al seu (del PP) Tribunal que defensava la seva (del PP) Constitució que aprofités l’avinentesa d’atacar a fons les restes de l’Estatut víctimes de guerra de Guerra.

I els jutges?

Durant els judicis de Nuremberg, van ser jutjats uns quants jutges. Tots ells van usar el mateix argument de defensa:

Jo em limitava a complir la llei i a fer-la complir.

Allò més sorprenent és que era veritat.

25 de setembre de 2017.

Som molts i ho volem molt.

Ho volem moltíssim com nens una joguina nova i com vells una esperança antiga.

Per saber si som suficients només hi ha una fórmula. Votar. Tot allò que es faci per impedir l’ús d’aquesta formula potser aconsegueixi endarrerir-la però res més. Tots aquells que ho volem molt, nens, joves i vells continuarem volent-ho molt d’aquí quinze dies i d’aquí a...

Em costa creure que als òrgans d’intel•ligència de l’estat (del altres òrgans de moment no en direm res) no hagin entès quin és realment el conflicte. És més, estic convençut que sí que ho han entès i ponderat correctament. I saben, com nosaltres quina és l’única fórmula aplicable.

Però -i aquí rau tot el quid de qüestió- ¿Com s’ho fa el marit que sap que la seva dona l’enganya, quan és ella la que porta els diners a casa? Un dia la va sentir que cantava aquella cançó que feia: Soy tuya, por que lo dicta un papel pero en mi corazón... No va poder seguir escoltant.

Ells que eren molt de missa sabien que la llei deia, en castellà naturalment; Que el hombre no separe, aquello que Dios ha unido.

I les lleis s’han de complir ... Però..., maleïts peròs.

La realitat és com un riu, flueix, corre sense parar. Massa vegades ¿sempre? les lleis i fins i tot La Llei no segueix el ritme de la vida i el conflicte queda així: És la realitat que està fora de la llei o és la llei que està fora de la realitat? És l’Home que està fet per a la llei o és la llei que està feta per a l’Home? Fa molts segles que l’Escriptura va respondre aquesta pregunta però fa els mateixos segles que els predicadors de totes les Escriptures fan el contrari.

Em demano a mi mateix i ho demano a tots els meus conciutadans fermesa, constància, confiança i no perdre de vista la realitat.

Por o riallades, i altres bajanades.

És a dir: Guardia Civil. A Catalunya aquesta institució ha provocat des de fa molts anys o bé terror o bé riallades. Sempre més del primer.

Últimament havia aconseguit millorar l’impacte visual i últimament ja només feia nosa.

(Que quedi clar que no parlo de les persones, sinó de la institució.)

D’ençà que s’ha ajuntat amb males companyies (jutges i fiscals) ha perdut molta força la seva imatge. Ara ja no fa por i està en risc imminent de ni tan sols fer riure.

Molt bona idea.

Ahir sentia el senyor Iceta que defensava la seva solució política d’implantar el federalisme a Espanya. S’explicava molt bé, amb gran entusiasme.I convenciment.

La idea resultava atractiva. Només una cosa no em va quedar clara; de quin segle parlava el senyor Iceta? Cal dir que està a punt de fer aparèixer al diccionari un nou oxímoron: socialisme català.

Cal que t'ho pensis bé Ada.

Suposo que ja hi havies pensat o algun Pisarello t’havia comentat la importància de l’anomenat efecte capitalitat.

Desaprofitaràs l’ocasió única a la vida que se’t presenta de ser Alcaldessa d’una ciutat capital d’Estat? La primera alcaldessa de Barcelona capital de l’Estat de Catalunya? Sortiries a la Història amb lletres grans.

Va, dona. Que t’ho mereixes i no saps com mola. Si has de fer un esforç som molts que l’ajudarem. Seria tan maco.

Diuen que Catalunya sortirà d’Europa.

Que si s’independitza no formarà part de la Comissió Europea: és a dir igual que ara. Que no podrà enviar cap ministre al consell de ministres d’Europa: és a dir igual que ara. Que no podrà presentar candidats en representació de Catalunya al Parlament Europeu: és a dir com ara. Que s’haurà de posar a la cua dels que sol•liciten entrar. Doncs mira, això molt millor que ara que no pot ni demanar tanda.

Però no diuen, perquè no seria veritat, que cap ciutadà perdés ni un sol dret dels que ara té com a ciutadà europeu, en tant que ciutadà espanyol:

Constitució espanyola. Article 11-2. Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.

Vull dir, que no seria tan terrible. I ja sé que no s’ha de pensar, però és que hi ha vegades que Europa….

La culpa és teva.

Hi havia en una ciutat alemanya un noi que es dedicava, anant en bicicleta, a estirar les bosses de les senyores, les obria ràpidament agafava les monedes que podia i de seguida la deixava en algun lloc proper perquè la víctima la pogués trobar i s’escapava. Sempre era poca cosa. La majoria de les vegades ni tan sols el denunciaven. Però...

Un dia una dona va agafar fort la bossa i de l’estrebada va caure, es va pegar un cop al cap i va morir. Una història vulgar i tristíssima. Van detenir el culpable. El van jutjar per homicidi i no hauria passat a la història si no fos per l’argument que va exposar per defensar-se:
La culpa és d’ella, perquè no li costava res deixar anar la bossa, com sempre totes han fet!!!

Fa quatre dies el senyor Rajoy deia amenaçador a Puigdemont. Tot allò que passi ara serà culpa seva. Perquè no li costa res fer com sempre han fet els catalans: cedir, renunciar, resignar-se.

Estàs avisat català, la culpa és teva.

Doncs, bé. Ho accepto, la culpa és meva i per això estic tan convençut de la victòria final. Jo sé qui és el meu contrincant i ell no en té ni idea.

Ells es pensen que l’enemic és Puigdemont o Junqueras o la Forcadell i uns quants més. Al principi volien un combat de boxa perquè pensaven amb raó que el govern català té un braç lligat a l’esquena, però es veia massa el tongo. Després han dit que boxa no. Que serà un partit de futbol.

Això sí, jugat a Madrid amb tots els àrbitres de casa i amb públic i altaveus propis. I molt soroll.

Tampoc? Doncs, va una partida d’escacs que és més igualada. Som-hi van dir els catalans, però… aviat surt un problema, l’Estat espanyol no pot fer mat perquè Catalunya no té rei. Ni reina ni cavalls ni alfils ni torres. Només té milions de peons. Un d’aquest sóc jo i a Madrid ningú sap que jo existeixo.

Jo sé qui és el meu contrincant i ells no en tenen ni idea. Passat demà em poden buscar al carrer Aragó. O al passeig de Gràcia vés a saber.

9 de setembre de 2017

A tots nivells.

Allò que em fa sentir més segur de l’èxit de Catalunya, en aquest no gens fàcil pas, és l’actitud dels diferents estrats que hi participen.

En primer lloc, el factor humà. Primer estrat. Tots aquells que han acceptat anar al capdavant, donant la cara i acceptant moltes amenaces, unes reals i altres imaginàries, però sempre perilloses. Doncs bé, en l’actitud dels components d’aquest grup de persones destaquen dues característiques: fermesa i serenitat.

Segon estrat. Hi ha tota una munió de persones volgudament difícil de comptabilitzar que treballen en llocs menys visibles però igualment necessaris pel bon funcionament d’una societat complexa. Les dues paraules que millor defineixen aquest grup són: discreció i eficiència.

I també cal tenir present el tercer estrat, en el que em trobo jo barrejat amb mils de desconeguts i rodejat de prop per dotzenes de persones estimades, formant un gruix de formes i fons, sinó úniques sí molt escasses al món. Allò que destaca més d’aquest conjunt és: la perseverança i la confiança.

En segon lloc parlem dels materials de la construcció.

Hi ha sis paràmetres basics que defineixen tot estat nacional.

Habitants. Superfície. PIB. Renda per càpita. Nivell d’escolarització i Sanitat.

Actualment al món hi ha 204 estats independents reconeguts jurídicament. Catalunya supera en tot els sis paràmetres a més del 25% d’aquests estats i és superada en tots ells per un 4%.

En tercer lloc la raó i les raons. Catalunya no pot seguir formant part d’un estat que no pot fer un canvi tan important de mentalitat -que haurà d’acabar fent- en un termini de temps mínimament acceptable. Com a exemple significatiu que no té res a veure amb Catalunya; El valle de los caidos. El seu significat, l’aberració moral del seu contingut, la vilesa de la seva conservació, etc. Que lluny queda un canvi.

Hi ha tres grups de raons, per exigir competències sobiranes. El primer és la cultura, la llengua, l’educació, el dret civil català, la justícia, el territori , les costes, els boscos…

El segon és el grup econòmic. Hisenda, infraestructures, serveis...

Finalment: Reconeixement jurídic internacional.

En cap d’aquests camps de competències mai cap variant de l’estat espanyol podrà fer una oferta que sigui acceptable al mateix temps per un mínim suficient de catalans i per un mínim necessari d’espanyols.

Avui 6 de setembre de 2017, la lluna plena il•lumina la cara alegre de molts catalans. Hem fet un pas endavant irreversible.