Cal que estiguem ben informats. Els catalans, s’entén. És que si no estem ben informats no tenim dret a opinar sobre res. Es veu que si votem sense estar ben informats, el resultat de la votació no val.
Suposo que aquesta afirmació només val pels catalans, perquè si fos veritat que una votació queda devaluada per falta d’informació dels votants, us juro que la constitució espanyola no té la més petita validesa, perquè una cosa tan senzilla com llegir-la abans de votar-la no ho va fer pràcticament ningú.
I si tanta gent va votar que sí, és perquè tothom tenia clar d’on volíem marxar -del franquisme pur i dur- amb molt poqueta informació d’on anàvem a parar: al neofranquisme disfressat de democràcia.
Cal saber història, és una bona font d’informació. Sabent, això sí, que la Història no demostra res. Informa molt, però demostra poc. O res. Per exemple.
El dia 9 de gener de 1875, arriba des de l’exili francès a Barcelona, Alfons XII. Com a resposta a les paraules del president del Foment del Treball Bosch i Labrus diu “Seré breve en mi contestación: si consiguiese hacer de España un Barcelona, estoy seguro que habría conseguido hacer de mi patria una gran nación”.
L’èxit que va tenir va ser perfectament descriptible. En aquells moments l’estat espanyol no era ni tan sols decadent. I ja que no sabia, no volia o no podia complir el desig de la seva restaurada (amb una mà de pintura) vella monarquia, de fer d’Espanya una Catalunya, va decidir fer de Catalunya una Espanya.
Per fer “una gran nación” va decidir liquidar, tota diferència, bona o dolenta, positiva o negativa.
Però la Historia acostuma a fer el seu camí amb menyspreu de la voluntat dels que es creuen poderosos, però que no en són tant com pensen. Citem a Churchill, per fardar una mica “per resoldre els problemes polítics, el mal no és usar la força, sinó usar una força insuficient”. Es devia quedar tan ample. I posats a citar, ara Mandela. “L’ús de la violència sempre genera més problemes dels que soluciona”.
El poder, la força, la violència obté victòries, que per decisives que semblin -i a vegades duren 40 anys- mai canvien el curs secular de la Història.
25 d’abril de 2014
dijous, 7 d’agost del 2014
diumenge, 3 d’agost del 2014
Idòlatres, iconoclastes.
Es veu que o bé som idòlatres o bé iconoclastes. Adorar o destruir l’ídol. Són dues formes simètriques de la mateixa malaltia. Bé, potser no és una malaltia, potser només és una insuficiència cardíaca: incapacitat d’estimar correctament, racionalment? la persona que sobresurt per mèrits propis o aparents prèviament elevada a la categoria d’ídol.
Una de les malalties de transmissió sexual més difícil d’eradicar és la monarquia. En la majoria de llocs en què s’ha aconseguit eliminar, rarament reapareix, però hi ha llocs on semblava desapareguda, on ha rebrotat amb força i és en aquests llocs on resulta més perillosa, perquè és molt probable que hagi estat re introduïda per forces obscures amb intencions de recuperar el domini sobre pobles sencers.
Alguns dels efectes secundaris que produeix aquesta malaltia són sorprenents, gairebé fan riure. Veure senyores elegantíssimes fer una espècie de genuflexió insinuada davant d’una locutora de TV. O veure doblegar el cap -un cop de cap no reeixit- davant d’un noi alt, que vés a saber perquè està palplantat, sabent perfectament que cap d’aquells cops de cap li arribarien més amunt d’unes medalles que porta al pit i que devia guanyar quan era més baix.
Hi ha cinc petits països europeus, que són dels més avançats, tot i que no l’han eradicada definitivament han aconseguit esterilitzar-la del tot. Ja no els fa nosa. Tothom sap que no serveix per a res però de tant en tant es diverteixen fent festes de casaments o batejos força lluïts estil segle dinou, però no tant fastuosos. I per altra banda els fa mandra fer canvis, com a tothom. Per cert la gran monarquia europea, amb aires imperials i sense perdre el reconegut humor britànic han aconseguit sacralitzar-la que és l’única manera de conservar-les.
I la pregunta és. Per què dimonis s’ha re introduït a l’estat espanyol? A qui cony podia interessar? Es volia fer renéixer la idolatria? Es volia fotre els iconoclastes? Preguntes retòriques, oi?
Val a dir que el moment que van aprofitar per fer-ho no podia estar més ben triat. I, sí, la idolatria ha renascut amb força, o potser no? I els iconoclastes estem ben fotuts, o potser no tant?
31 de juliol de 2014.
Una de les malalties de transmissió sexual més difícil d’eradicar és la monarquia. En la majoria de llocs en què s’ha aconseguit eliminar, rarament reapareix, però hi ha llocs on semblava desapareguda, on ha rebrotat amb força i és en aquests llocs on resulta més perillosa, perquè és molt probable que hagi estat re introduïda per forces obscures amb intencions de recuperar el domini sobre pobles sencers.
Alguns dels efectes secundaris que produeix aquesta malaltia són sorprenents, gairebé fan riure. Veure senyores elegantíssimes fer una espècie de genuflexió insinuada davant d’una locutora de TV. O veure doblegar el cap -un cop de cap no reeixit- davant d’un noi alt, que vés a saber perquè està palplantat, sabent perfectament que cap d’aquells cops de cap li arribarien més amunt d’unes medalles que porta al pit i que devia guanyar quan era més baix.
Hi ha cinc petits països europeus, que són dels més avançats, tot i que no l’han eradicada definitivament han aconseguit esterilitzar-la del tot. Ja no els fa nosa. Tothom sap que no serveix per a res però de tant en tant es diverteixen fent festes de casaments o batejos força lluïts estil segle dinou, però no tant fastuosos. I per altra banda els fa mandra fer canvis, com a tothom. Per cert la gran monarquia europea, amb aires imperials i sense perdre el reconegut humor britànic han aconseguit sacralitzar-la que és l’única manera de conservar-les.
I la pregunta és. Per què dimonis s’ha re introduït a l’estat espanyol? A qui cony podia interessar? Es volia fer renéixer la idolatria? Es volia fotre els iconoclastes? Preguntes retòriques, oi?
Val a dir que el moment que van aprofitar per fer-ho no podia estar més ben triat. I, sí, la idolatria ha renascut amb força, o potser no? I els iconoclastes estem ben fotuts, o potser no tant?
31 de juliol de 2014.
dimarts, 29 de juliol del 2014
La fi de la innocència.
De cop i volta el nen descobreix que el seu pare posa banyes a la seva mare. Sabia que a molts dels seus amics els passava el mateix, però el seu pare… no podia ser. Però era.
D’això i de moltes situacions similars i inevitables, en diem perdre la innocència. Deixar de ser nen i començar a ser adult. I això no és ni bo ni dolent. Pot ser més o menys dolorós, emprenyador o fer vergonya, però tothom acaba entomant-ho, i no escoltant els escarafalls del veïns, més o menys mal intencionats i que així obliden més de pressa que a ells els va passar el mateix no fa gaire.
Dic que no és bo ni dolent -depèn de la moralitat de cada lloc- però ajuda força a madurar. Pot retardar l’entrada d’algú a l’edat adulta, però mai impedir-ho.
Ja fa anys que sabem que el poder corromp. Que de l’ús necessari del poder, a l’abús hi ha una franja indefinible que no es veu igual d’ampla des de dalt que des de baix. Ningú que no hagi tingut mai poder pot entendre que la ratlla que defineix la separació entre aquests dos camps no sigui nítida i ben definida. Segurament tenim raó els de baix: hi ha una ratlla vermella.
I ara que ja hem proclamat la nostra honestedat, què fem? Escarafalls?
Diuen editorials amb grandiloqüència. La confessió de frau fiscal de l’ex honorable és una ofensa a tots els que paguen religiosament el seu impostos. Si fos veritat això, tranquil Jordi tranquil, no has ofès a ningú. Ningú paga religiosament els seus impostos, tots paguem aquells impostos que no podem evitar pagar. (Per altra banda tampoc sé què vol dir fer una cosa religiosament i quan ho entenc no em sembla una bona manera de fer res).
Dels homes públics, ens hauríem d’anar acostumant a jutjar la seva obra més que la seva persona. D’entrada cal que digui que jo no vaig votar mai el senyor Pujol, com no vaig votar mai a Felipe González. I això no m’impedeix afirmar que van ser el dos polítics, durant una dècada, que van fer més per allunyar-nos de la dictadura franquista. No ho van ser, la parella de moda -el rei i Suárez- el primer hereu directe de Franco i l’altre l’últim primer ministre del franquisme.
Doncs tant González com Pujol van acceptar el paper d’ídols dels seus respectius pobles. I aquest és el veritable pecat dels dos. Que aprofitessin per enriquir-se, encara que pugui fer molt mal d’ulls és realment secundari.
Els dos van cometre el mateix error polític: no saber marxar a temps. El cicle del poder és força repetitiu. Comença amb potència, que va augmentant primer de mica en mica i després de pressa. Aviat es cau en la prepotència, sense gairebé adonar-se’n. I de cop i volta apareix la impotència. El cicle és inexorable. El pitjor succeeix durant la fase de prepotència “canviarem Espanya que no la coneixerà ni la mare que la va parir” tronaven…
Avui molts catalans tenen el coragre, tenen por que les males notícies tinguin males conseqüències.
Si les noticies ens acosten més a la realitat, no són mai males notícies. Acostar-nos a la veritat no és una mala notícia. No som, ni volem ser un ramat que necessita pastor. Cal que veiem clar que som un poble, que sap on vol anar, i que en qui hem de confiar, és en nosaltres mateixos.
28 de juny de 2014.
D’això i de moltes situacions similars i inevitables, en diem perdre la innocència. Deixar de ser nen i començar a ser adult. I això no és ni bo ni dolent. Pot ser més o menys dolorós, emprenyador o fer vergonya, però tothom acaba entomant-ho, i no escoltant els escarafalls del veïns, més o menys mal intencionats i que així obliden més de pressa que a ells els va passar el mateix no fa gaire.
Dic que no és bo ni dolent -depèn de la moralitat de cada lloc- però ajuda força a madurar. Pot retardar l’entrada d’algú a l’edat adulta, però mai impedir-ho.
Ja fa anys que sabem que el poder corromp. Que de l’ús necessari del poder, a l’abús hi ha una franja indefinible que no es veu igual d’ampla des de dalt que des de baix. Ningú que no hagi tingut mai poder pot entendre que la ratlla que defineix la separació entre aquests dos camps no sigui nítida i ben definida. Segurament tenim raó els de baix: hi ha una ratlla vermella.
I ara que ja hem proclamat la nostra honestedat, què fem? Escarafalls?
Diuen editorials amb grandiloqüència. La confessió de frau fiscal de l’ex honorable és una ofensa a tots els que paguen religiosament el seu impostos. Si fos veritat això, tranquil Jordi tranquil, no has ofès a ningú. Ningú paga religiosament els seus impostos, tots paguem aquells impostos que no podem evitar pagar. (Per altra banda tampoc sé què vol dir fer una cosa religiosament i quan ho entenc no em sembla una bona manera de fer res).
Dels homes públics, ens hauríem d’anar acostumant a jutjar la seva obra més que la seva persona. D’entrada cal que digui que jo no vaig votar mai el senyor Pujol, com no vaig votar mai a Felipe González. I això no m’impedeix afirmar que van ser el dos polítics, durant una dècada, que van fer més per allunyar-nos de la dictadura franquista. No ho van ser, la parella de moda -el rei i Suárez- el primer hereu directe de Franco i l’altre l’últim primer ministre del franquisme.
Doncs tant González com Pujol van acceptar el paper d’ídols dels seus respectius pobles. I aquest és el veritable pecat dels dos. Que aprofitessin per enriquir-se, encara que pugui fer molt mal d’ulls és realment secundari.
Els dos van cometre el mateix error polític: no saber marxar a temps. El cicle del poder és força repetitiu. Comença amb potència, que va augmentant primer de mica en mica i després de pressa. Aviat es cau en la prepotència, sense gairebé adonar-se’n. I de cop i volta apareix la impotència. El cicle és inexorable. El pitjor succeeix durant la fase de prepotència “canviarem Espanya que no la coneixerà ni la mare que la va parir” tronaven…
Avui molts catalans tenen el coragre, tenen por que les males notícies tinguin males conseqüències.
Si les noticies ens acosten més a la realitat, no són mai males notícies. Acostar-nos a la veritat no és una mala notícia. No som, ni volem ser un ramat que necessita pastor. Cal que veiem clar que som un poble, que sap on vol anar, i que en qui hem de confiar, és en nosaltres mateixos.
28 de juny de 2014.
diumenge, 29 de juny del 2014
Discrepàncies.
Acceptant sense cap recel, que un milió de catalans són iguals que un milió d’espanyols, que la proporció d’intel•ligents o gamarussos, d’honestos o aprofitats, de treballadors o de vividors en un o altre conjunt de ciutadans és molt similar. Acceptant encara amb seguretat que les coincidències genètiques són més que notables, sabent que des d’Hu bei o des d’Arkansas ens veuen exactament iguals, no hi ha cap dubte que vistos de prop apareixen discrepàncies a l’hora d’encarar la realitat més propera entre un i altre col•lectiu. Tot i que potser sigui veritat que la visió que tenim a Catalunya del ciutadà espanyol sigui exageradament decantada cap a la versió madrilenya, tot i sabent que “namés” (només, dit per la Camacho) representa aproximadament el 12% del conjunt.
Per exemple. La percepció del franquisme entre el catalans és molt negativa. Es pot afirmar que al voltant del 85 % assumeixen que no va tenir cap valor positiu, que va ser nefast per la totalitat del país, i que no només va ser una dictadura criminal, sinó que la totalitat de les idees que defensava eren inacceptables. En canvi sembla que la percepció que de la dictadura franquista es té a Espanya és notablement diferent. Els que la condemnen radicalment no sembla que arribin al 50% i encara entre aquests, condemnen més les formes dictatorials que la totalitat de les idees.
Aparentment un 50% accepta i aplaudeix l’obra de la dictadura encara que posi alguna tímida objecció a les formes, que en molts casos justifica.
Per exemple. La reminiscència, per llunyana i feble que sigui, d’haver estat un imperi. A les ciutats que han sigut capitals d’un gran imperi n’hi queda sempre un record mai oblidat. Queda un sentiment d’injustícia històrica entre els seus ciutadans, i sobretot hi queda un record d’Estat -institucions, funcionaris…- que necessita vitalment manifestar-se com pugui. No importa que sigui sobre dimensionat ni notablement arcaic ni ineficient, ha de seguir existint, i per no morir no té més remei que créixer i no parar. (Un cas notable de reminiscència imperial, el tenim ara a Moscou, on l’home que ha assumit el paper de recordar-ho als seus conciutadans és aclamat: Putin)
Ni a Barcelona ni a Catalunya, de tot això no n’hi ha ni rastre. Ni Catalunya ha estat un imperi ni Barcelona la seva capital. Ni ho enyorem, ni ho entenem. Però existeix i marca, i de quina manera, els ciutadans de Madrid, els funcionaris alts, mitjos i baixos, i sobretot tota la seva classe dirigent, política, econòmica, religiosa i desgraciadament també cultural. De dretes i d’esquerres. Els marca tant que els dificulta, gairebé els impossibilita -i alguns s’hi esforcen- a entendre una realitat diferent.
Marca més la nostàlgia d’un imperi perdut en la llunyania del temps i del que no en queda cap rastre del poder que tenia, que una pèrdua recent de la que encara queda un regust a la boca i una esperança de retorn. Londres encara té la City, i Moscou la Sibèria. A Madrid no li queda res.
I a sobre Barcelona li fa ombra. I Catalunya se’n vol anar. Els polítics de Madrid estan desconcertats. No se’ls acut res més que ignorar, menysprear i amenaçar. Alguns pensen que han de fer una proposta, una oferta, però tots saben que no en poden fer cap sense contradir-se a si mateixos ni sense irritar profundament els seus conciutadans. També pensen -i crec que amb raó- que sigui quina sigui la proposta els catalans la rebutjaran.
Aquesta història només té dos finals possibles. O la independència de Catalunya o l’aniquilació de la catalanitat. Que és el mateix que dir la desaparició definitiva de Catalunya. Però...
Reges volant
Leges mutant.
Populi manent... Dixit. 26 de juny de 2014.
Per exemple. La percepció del franquisme entre el catalans és molt negativa. Es pot afirmar que al voltant del 85 % assumeixen que no va tenir cap valor positiu, que va ser nefast per la totalitat del país, i que no només va ser una dictadura criminal, sinó que la totalitat de les idees que defensava eren inacceptables. En canvi sembla que la percepció que de la dictadura franquista es té a Espanya és notablement diferent. Els que la condemnen radicalment no sembla que arribin al 50% i encara entre aquests, condemnen més les formes dictatorials que la totalitat de les idees.
Aparentment un 50% accepta i aplaudeix l’obra de la dictadura encara que posi alguna tímida objecció a les formes, que en molts casos justifica.
Per exemple. La reminiscència, per llunyana i feble que sigui, d’haver estat un imperi. A les ciutats que han sigut capitals d’un gran imperi n’hi queda sempre un record mai oblidat. Queda un sentiment d’injustícia històrica entre els seus ciutadans, i sobretot hi queda un record d’Estat -institucions, funcionaris…- que necessita vitalment manifestar-se com pugui. No importa que sigui sobre dimensionat ni notablement arcaic ni ineficient, ha de seguir existint, i per no morir no té més remei que créixer i no parar. (Un cas notable de reminiscència imperial, el tenim ara a Moscou, on l’home que ha assumit el paper de recordar-ho als seus conciutadans és aclamat: Putin)
Ni a Barcelona ni a Catalunya, de tot això no n’hi ha ni rastre. Ni Catalunya ha estat un imperi ni Barcelona la seva capital. Ni ho enyorem, ni ho entenem. Però existeix i marca, i de quina manera, els ciutadans de Madrid, els funcionaris alts, mitjos i baixos, i sobretot tota la seva classe dirigent, política, econòmica, religiosa i desgraciadament també cultural. De dretes i d’esquerres. Els marca tant que els dificulta, gairebé els impossibilita -i alguns s’hi esforcen- a entendre una realitat diferent.
Marca més la nostàlgia d’un imperi perdut en la llunyania del temps i del que no en queda cap rastre del poder que tenia, que una pèrdua recent de la que encara queda un regust a la boca i una esperança de retorn. Londres encara té la City, i Moscou la Sibèria. A Madrid no li queda res.
I a sobre Barcelona li fa ombra. I Catalunya se’n vol anar. Els polítics de Madrid estan desconcertats. No se’ls acut res més que ignorar, menysprear i amenaçar. Alguns pensen que han de fer una proposta, una oferta, però tots saben que no en poden fer cap sense contradir-se a si mateixos ni sense irritar profundament els seus conciutadans. També pensen -i crec que amb raó- que sigui quina sigui la proposta els catalans la rebutjaran.
Aquesta història només té dos finals possibles. O la independència de Catalunya o l’aniquilació de la catalanitat. Que és el mateix que dir la desaparició definitiva de Catalunya. Però...
Reges volant
Leges mutant.
Populi manent... Dixit. 26 de juny de 2014.
dimecres, 11 de juny del 2014
Oportunitat històrica.
Els pobles que no saben aprofitar les oportunitats que se’ls presenten en safata de plata per fer un pas significatiu en la direcció que la Història condueix a la humanitat perden una gran ocasió per avançar cap a la modernitat.
Si fem talls retrospectius de cinquanta en cinquanta anys posem dels últims tres segles i comptem el nombre de monarquies de cada moment, veurem sense el més petit dubte quin és el sentit de la Història en allò que fa referència al dilema Monarquia-República.
A partir del segle divuit va començar allò que anomenem modernitat i certament no tot van ser millores ni igualment repartides, però ningú dubta que la línia nítidament dibuixada és allò que anomenem progrés, i tampoc ningú posa en dubte que aquesta línia va paral•lela a la de països que passen de monarquia a república. Amb tots els alts i baixos que vulgueu, amb algunes anades i tornades, però la modernitat té un sentit històric evident.
Europa pot semblar que té algunes excepcions, que tot i conservar les seves monarquies, són del més modern del món. És veritat. Sense entrar a analitzar en particular a cadascuna, podem afirmar que totes les monarquies nòrdiques van fer front als atacs del nazisme i van ajudar els seus pobles a sobreviure. Aquelles monarquies europees que en algun moment del segle vint van donar suport a qualsevol dictadura militar o feixista, han desaparegut definitivament. Excepte l’espanyola.
Tots els arguments a favor de la monarquia em semblen o bé arcaics o bé interessats. El millor de tots és que no fa nosa. Déu n’hi do.
Diuen: el rei reina però no governa. No pot prendre decisions. No té responsabilitats.
Llavors que coi fa. Per a què el necessitem?
El president de la república italiana senyor Napolitano durant les crisis recents ha pres grans decisions; fer marxar Berlusconi, nomenar un cap de govern de transició, obligar moralment els partits a posar-se d’acord, etc., doncs bé, cap d’aquestes coses les podria haver fet el rei d’Espanya.
(Suposant que ho hagués sabut fer).
Resulta evident que és necessari un cap d’estat amb responsabilitat, que pugui prendre decisions importants i que si s’equivoca pugui ser apartat del seu càrrec.
Mantenir un càrrec, una institució -encara que el titular ho faci bé- de tan baixa rendibilitat sempre serà car. Si només costés un euro, seria un euro mal aprofitat. Jo, evidentment preferia la república el 1975 i la prefereixo ara sigui qui sigui el president. Un president elegit sempre té data de caducitat.
L’únic dubte que tinc és de si això realment m’interessa.
Si fem talls retrospectius de cinquanta en cinquanta anys posem dels últims tres segles i comptem el nombre de monarquies de cada moment, veurem sense el més petit dubte quin és el sentit de la Història en allò que fa referència al dilema Monarquia-República.
A partir del segle divuit va començar allò que anomenem modernitat i certament no tot van ser millores ni igualment repartides, però ningú dubta que la línia nítidament dibuixada és allò que anomenem progrés, i tampoc ningú posa en dubte que aquesta línia va paral•lela a la de països que passen de monarquia a república. Amb tots els alts i baixos que vulgueu, amb algunes anades i tornades, però la modernitat té un sentit històric evident.
Europa pot semblar que té algunes excepcions, que tot i conservar les seves monarquies, són del més modern del món. És veritat. Sense entrar a analitzar en particular a cadascuna, podem afirmar que totes les monarquies nòrdiques van fer front als atacs del nazisme i van ajudar els seus pobles a sobreviure. Aquelles monarquies europees que en algun moment del segle vint van donar suport a qualsevol dictadura militar o feixista, han desaparegut definitivament. Excepte l’espanyola.
Tots els arguments a favor de la monarquia em semblen o bé arcaics o bé interessats. El millor de tots és que no fa nosa. Déu n’hi do.
Diuen: el rei reina però no governa. No pot prendre decisions. No té responsabilitats.
Llavors que coi fa. Per a què el necessitem?
El president de la república italiana senyor Napolitano durant les crisis recents ha pres grans decisions; fer marxar Berlusconi, nomenar un cap de govern de transició, obligar moralment els partits a posar-se d’acord, etc., doncs bé, cap d’aquestes coses les podria haver fet el rei d’Espanya.
(Suposant que ho hagués sabut fer).
Resulta evident que és necessari un cap d’estat amb responsabilitat, que pugui prendre decisions importants i que si s’equivoca pugui ser apartat del seu càrrec.
Mantenir un càrrec, una institució -encara que el titular ho faci bé- de tan baixa rendibilitat sempre serà car. Si només costés un euro, seria un euro mal aprofitat. Jo, evidentment preferia la república el 1975 i la prefereixo ara sigui qui sigui el president. Un president elegit sempre té data de caducitat.
L’únic dubte que tinc és de si això realment m’interessa.
divendres, 6 de juny del 2014
Xantatge.
Durant molts anys abans de la mort del dictador Franco i alguns després, es va anar difonent, la idea dominant que el poble espanyol no estava preparat per a la democràcia. Els defensors del règim franquista ho defensaven per raons òbvies, però desgraciadament alguns dels seus opositors també ho creien. La idea es va introduir al subconscient de molts ciutadans, generant una desconfiança força general uns del altres. El poble no confiava en si mateix i sobretot tenia por, molta por.
Mort el general, es va produir un estat de coses absolutament caòtic, amb molta més violència i morts de les que ara es vol recordar. Els defensors de la dictadura, Juan Carlos entre ells, no volien cedir ni un pam de poder, fins que pressionats per França (Giscard d’Estaing) Alemanya (Willy Brandt) i pels ambaixadors d’Estats Units i de Gran Bretanya, que encara es malfiaven més del poble (fins al menyspreu) i per por d’una revolta popular comunista similar a la portuguesa de l’any anterior, van fer un pas enrere, i després un altre pas i un altre. D’això en van dir la transició.
L’ambient estava dominat per dues pèssimes conselleres: la por i la urgència i de les dues se’n van saber aprofitar amb profunditat i traïdoria el grup liderat per Suarez i el rei per conduir el procés a favor propi. El xantatge era: nosaltres o els militars. La majoria de ciutadans ho van creure i la totalitat de governs europeus i americans els anava molt bé creure-ho. Tots van dir: vosaltres.
Res de consens, res de pactes. Redactada la constitució per franquistes de tota la vida, amb algun retoc de nouvinguts al món de la política democràtica. Es diu que totes les parts van cedir per arribar a un acord. La meva pregunta era llavors i continua sent ara. En què van cedir els franquistes? En concedir unes llibertats als ciutadans, que no volien concedir? No hem quedat que els dos representants màxims del règim franquista que van liderar la transició eren uns grans demòcrates?
A l’hora de redactar les formes del poder, de distribuir-lo, d’exercir-lo, la golejada que van encaixar els no franquistes va ser descomunal i sobretot va ser per plorar tot allò que fa referència a cap possible modificació ni petita ni gran que no vulgui fer el partit que està en mans dels hereus ideològics, genealògics i econòmics del franquisme.
Les malformacions congènites d’aquella nounada democràcia tard o d’hora s’havien de manifestar i molt més sobretot pel comportament -per altra banda previsible- de totes aquelles institucions, grups econòmics i derivats politics hereus d’aquell règim que el poble definia com una dictadura suavitzada per la corrupció que inevitablement havia de convertir-se en una corrupció disfressada de democràcia.
¿Algú podia creure que els poders fàctics -en dèiem- que feia quaranta anys menyspreaven els demòcrates quan no podien tancar-los a la presó o condemnar-los a l’infern previ pas pel ”garrote vil”, algú creia que les persones que encarnaven aquests poders farien un curset de vint-i-quatre hores per convertir-se en demòcrates de tota la vida? Estic parlant de “totes“ les persones, i evidentment començant per dalt de tot.
La transició va ser un èxit. Nomes hi va haver cinc cents morts. Es veu que els hem d’agrair que alguns dels seus vells companys de dictadura no fessin una barbaritat més grossa. Doncs, bé: moltes gràcies. Però eren els vostres companys, no els nostres.
Em queden tantes preguntes, tantes paraules, tants dubtes… per exemple; segueix el poble espanyol no preparat per a la democràcia? Cal que els catalans els ajudem a democratitzar-se?...
4 de juny de 2014
Mort el general, es va produir un estat de coses absolutament caòtic, amb molta més violència i morts de les que ara es vol recordar. Els defensors de la dictadura, Juan Carlos entre ells, no volien cedir ni un pam de poder, fins que pressionats per França (Giscard d’Estaing) Alemanya (Willy Brandt) i pels ambaixadors d’Estats Units i de Gran Bretanya, que encara es malfiaven més del poble (fins al menyspreu) i per por d’una revolta popular comunista similar a la portuguesa de l’any anterior, van fer un pas enrere, i després un altre pas i un altre. D’això en van dir la transició.
L’ambient estava dominat per dues pèssimes conselleres: la por i la urgència i de les dues se’n van saber aprofitar amb profunditat i traïdoria el grup liderat per Suarez i el rei per conduir el procés a favor propi. El xantatge era: nosaltres o els militars. La majoria de ciutadans ho van creure i la totalitat de governs europeus i americans els anava molt bé creure-ho. Tots van dir: vosaltres.
Res de consens, res de pactes. Redactada la constitució per franquistes de tota la vida, amb algun retoc de nouvinguts al món de la política democràtica. Es diu que totes les parts van cedir per arribar a un acord. La meva pregunta era llavors i continua sent ara. En què van cedir els franquistes? En concedir unes llibertats als ciutadans, que no volien concedir? No hem quedat que els dos representants màxims del règim franquista que van liderar la transició eren uns grans demòcrates?
A l’hora de redactar les formes del poder, de distribuir-lo, d’exercir-lo, la golejada que van encaixar els no franquistes va ser descomunal i sobretot va ser per plorar tot allò que fa referència a cap possible modificació ni petita ni gran que no vulgui fer el partit que està en mans dels hereus ideològics, genealògics i econòmics del franquisme.
Les malformacions congènites d’aquella nounada democràcia tard o d’hora s’havien de manifestar i molt més sobretot pel comportament -per altra banda previsible- de totes aquelles institucions, grups econòmics i derivats politics hereus d’aquell règim que el poble definia com una dictadura suavitzada per la corrupció que inevitablement havia de convertir-se en una corrupció disfressada de democràcia.
¿Algú podia creure que els poders fàctics -en dèiem- que feia quaranta anys menyspreaven els demòcrates quan no podien tancar-los a la presó o condemnar-los a l’infern previ pas pel ”garrote vil”, algú creia que les persones que encarnaven aquests poders farien un curset de vint-i-quatre hores per convertir-se en demòcrates de tota la vida? Estic parlant de “totes“ les persones, i evidentment començant per dalt de tot.
La transició va ser un èxit. Nomes hi va haver cinc cents morts. Es veu que els hem d’agrair que alguns dels seus vells companys de dictadura no fessin una barbaritat més grossa. Doncs, bé: moltes gràcies. Però eren els vostres companys, no els nostres.
Em queden tantes preguntes, tantes paraules, tants dubtes… per exemple; segueix el poble espanyol no preparat per a la democràcia? Cal que els catalans els ajudem a democratitzar-se?...
4 de juny de 2014
divendres, 30 de maig del 2014
En la bona direcció.
Acceptant sense cap reserva que Catalunya posseeix totes les condicions intrínseques per poder accedir a la plena sobirania (si algú té dubtes sobre l’economia li recomano que llegeixi un informe editat pel Col•legi d’Economistes de Catalunya, encara que només sigui les conclusions a què arriba la Comissió d’Economia Catalana, que ha fet aquest estudi) cal intentar mostrar que la consecució de la independència va en la bona direcció no solament pel poble català sinó per una gran majoria de pobles d’Europa i de fora d’Europa.
A primera vista això, que nosaltres veiem molt clar, no ho és tant segons quins paràmetres politics es considerin dominants. Si la relació entre pobles és exclusivament una relació de força, de poder, de domini d’un sobre un altre, com ha estat històricament, es pot posar en qüestió l’existència d’Estats menys poderosos com ara Catalunya però també Espanya que encara que sigui una mica més poderosa, no podrà mai competir amb els Estats realment poderosos, no només els clàssics sinó els nous apareguts, com Xina ,Índia, Brasil i uns quants més que ara ningú té en compte.
En canvi si la direcció que la humanitat busca i no acaba de trobar és organitzar-se en grups humans, que tinguin capacitat d’autogestionar-se, col•laborant al màxim amb els pobles veïns, per aconseguir el millor per als dos, si aquesta és la bona direcció, Catalunya va en la bona direcció.
El camí iniciat serà llarg, difícil al començar, però molt menys costerut del que pretenen els que per raons viscerals, o bé de pèrdua de poder polític, o disminució del volum de riquesa controlada s’oposen a qualsevol pas endavant en la bona direcció.
Per llarg que sigui un camí sempre comença amb un primer pas. Fem-lo.
A primera vista això, que nosaltres veiem molt clar, no ho és tant segons quins paràmetres politics es considerin dominants. Si la relació entre pobles és exclusivament una relació de força, de poder, de domini d’un sobre un altre, com ha estat històricament, es pot posar en qüestió l’existència d’Estats menys poderosos com ara Catalunya però també Espanya que encara que sigui una mica més poderosa, no podrà mai competir amb els Estats realment poderosos, no només els clàssics sinó els nous apareguts, com Xina ,Índia, Brasil i uns quants més que ara ningú té en compte.
En canvi si la direcció que la humanitat busca i no acaba de trobar és organitzar-se en grups humans, que tinguin capacitat d’autogestionar-se, col•laborant al màxim amb els pobles veïns, per aconseguir el millor per als dos, si aquesta és la bona direcció, Catalunya va en la bona direcció.
El camí iniciat serà llarg, difícil al començar, però molt menys costerut del que pretenen els que per raons viscerals, o bé de pèrdua de poder polític, o disminució del volum de riquesa controlada s’oposen a qualsevol pas endavant en la bona direcció.
Per llarg que sigui un camí sempre comença amb un primer pas. Fem-lo.
divendres, 9 de maig del 2014
Tres, eren tres.
Les terceres vies eren tres, i com les filles d’Elena, tres eren tres, i la cançó diu quantes n’hi havia de bones.
La primera arriba a una autonomia amb grans competències. Plenes i exclusives competències de la Generalitat de Catalunya en cultura, llengua, educació i esports. Amb grans competències econòmiques i fiscals. Amb pactes lliurement acceptats sobre solidaritat. Amb reconeixement jurídic a fi que Catalunya pugui recórrer a qualsevol tribunal internacional, per dirimir conflictes amb l’estat espanyol. Bonic, oi?
La segona via condueix a un Estat federal -millor República- en què Catalunya té aquestes mateixes competències molt millorades, i garantides per la nova Constitució.
La tercera, aniria a parar a una confederació, lloc més agradable de viure però més difícil d’aconseguir i fins i tot de definir.
Tres terceres vies per arribar a tres llocs, tots ells millor que on som ara. Pot semblar temptador, perquè els tres llocs existeixen en els tractats de política. El problema rau en què els tres camins són intransitables, i per acabar-ho d’adobar molt abans d’arribar a la rotonda d’on surten els tres hi ha un rètol de direcció prohibida custodiat por la guàrdia civil.
Algú creu que un govern, partit o parlament espanyol pot fer una proposta, per generosa que sigui segons ells, que tingui alguna possibilitat de ser acceptada en una consulta al poble català? I si un president o govern català l’acceptés, sense consultar-ho als ciutadans, què li passaria a les següents eleccions? I al govern espanyol que s’atrevís a oferir cap de les competències dites abans, el tornaria a votar algú?
Si alguna possibilitat de trànsit tenen aquestes vies, és en sentit contrari, és a dir, a partir del fet consumat de la independència de Catalunya i si els ciutadans volen arribar a alguna de les situacions insinuades abans. Sempre lliurement, democràticament i pacíficament.
La primera arriba a una autonomia amb grans competències. Plenes i exclusives competències de la Generalitat de Catalunya en cultura, llengua, educació i esports. Amb grans competències econòmiques i fiscals. Amb pactes lliurement acceptats sobre solidaritat. Amb reconeixement jurídic a fi que Catalunya pugui recórrer a qualsevol tribunal internacional, per dirimir conflictes amb l’estat espanyol. Bonic, oi?
La segona via condueix a un Estat federal -millor República- en què Catalunya té aquestes mateixes competències molt millorades, i garantides per la nova Constitució.
La tercera, aniria a parar a una confederació, lloc més agradable de viure però més difícil d’aconseguir i fins i tot de definir.
Tres terceres vies per arribar a tres llocs, tots ells millor que on som ara. Pot semblar temptador, perquè els tres llocs existeixen en els tractats de política. El problema rau en què els tres camins són intransitables, i per acabar-ho d’adobar molt abans d’arribar a la rotonda d’on surten els tres hi ha un rètol de direcció prohibida custodiat por la guàrdia civil.
Algú creu que un govern, partit o parlament espanyol pot fer una proposta, per generosa que sigui segons ells, que tingui alguna possibilitat de ser acceptada en una consulta al poble català? I si un president o govern català l’acceptés, sense consultar-ho als ciutadans, què li passaria a les següents eleccions? I al govern espanyol que s’atrevís a oferir cap de les competències dites abans, el tornaria a votar algú?
Si alguna possibilitat de trànsit tenen aquestes vies, és en sentit contrari, és a dir, a partir del fet consumat de la independència de Catalunya i si els ciutadans volen arribar a alguna de les situacions insinuades abans. Sempre lliurement, democràticament i pacíficament.
dimecres, 7 de maig del 2014
Finalitat o mitjà?
Això de la independència és una finalitat en si mateixa o bé és un mitjà per aconseguir què?
Avui, tot passejant per la platja de Ribes Roges, he vist un petit grup de peixets molt a prop de la sorra. Va, i els hi pregunto. Per a vosaltres l’aigua és una finalitat o és un mitjà? Fan cara de dir: què pregunta ara aquest ximple, i donant mitja volta se’n van mar endins. I penso en veu alta: què feliços estan. Darrere meu sento una veu coneguda que em diu. Zhuang Zi, si tu no ets peix, com saps que són feliços? Jo li responc, si tu no ets jo, com saps què puc saber jo?
Contínuament sentirem veus que vénen del més enllà - de mes enllà de les terres de l’Ebre- que ens preguntaran, i ens aconsellaran. Algunes són veus amigues, i fins i tot molt estimades. Alguna ens dirà: la independència no és la millor solució, potser ni tant sols és una bona solució. L’escoltarem com a bon amic. Fins i tot li podem admetre que té una bona part de raó: no és la millor solució, però la qüestió és que és l’única solució. Fora de l’aigua els peixos es moren.
Ho hem provat moltes vegades, hem cantat moltes vegades, diguem no. Hem repetit que nosaltres no érem d’eixe món. I hem aconseguit tan poques coses, dient no, que al final hem decidit deixar de dir no, i començar a dir sí, i ara volem dir Sí-Sí.
Demanem als nostres amics de més enllà o de més ençà de les terres de l’Ebre, que continuïn dient el que pensen, que no per pensar diferent de nosaltres deixaran de ser els nostres amics.
Jo no sóc peix, però puc saber que els peixos són més feliços dins de l’aigua que fora. No cal ser membre d’un poble per saber que es podrà realitzar millor sent lliure que no sent-ho.
7 de maig de 2014.
Avui, tot passejant per la platja de Ribes Roges, he vist un petit grup de peixets molt a prop de la sorra. Va, i els hi pregunto. Per a vosaltres l’aigua és una finalitat o és un mitjà? Fan cara de dir: què pregunta ara aquest ximple, i donant mitja volta se’n van mar endins. I penso en veu alta: què feliços estan. Darrere meu sento una veu coneguda que em diu. Zhuang Zi, si tu no ets peix, com saps que són feliços? Jo li responc, si tu no ets jo, com saps què puc saber jo?
Contínuament sentirem veus que vénen del més enllà - de mes enllà de les terres de l’Ebre- que ens preguntaran, i ens aconsellaran. Algunes són veus amigues, i fins i tot molt estimades. Alguna ens dirà: la independència no és la millor solució, potser ni tant sols és una bona solució. L’escoltarem com a bon amic. Fins i tot li podem admetre que té una bona part de raó: no és la millor solució, però la qüestió és que és l’única solució. Fora de l’aigua els peixos es moren.
Ho hem provat moltes vegades, hem cantat moltes vegades, diguem no. Hem repetit que nosaltres no érem d’eixe món. I hem aconseguit tan poques coses, dient no, que al final hem decidit deixar de dir no, i començar a dir sí, i ara volem dir Sí-Sí.
Demanem als nostres amics de més enllà o de més ençà de les terres de l’Ebre, que continuïn dient el que pensen, que no per pensar diferent de nosaltres deixaran de ser els nostres amics.
Jo no sóc peix, però puc saber que els peixos són més feliços dins de l’aigua que fora. No cal ser membre d’un poble per saber que es podrà realitzar millor sent lliure que no sent-ho.
7 de maig de 2014.
dissabte, 3 de maig del 2014
Efectes secundaris.
O no tan secundaris. Es parla molt dels efectes negatius de qualsevol separació. De parella, d’empresa o d’estat. És molt probable que n’hi hagin, però segurament són inferiors als efectes negatius de no fer un pas endavant, si la situació s’ha fet insuportable per una de les dues parts. Però avui toca parlar d’uns efectes secundaris, que no són demostrables però que és molt probable que passin, i com que estic parlant del “tema” en citaré dos. L’efecte eufòria i l’efecte capitalitat.
Del primer ja n’he llegit alguna referència al diari. Es diu que quan un país aconsegueix un èxit, o que molts ciutadans perceben com un èxit del país, sigui en el camp que sigui, encara que no tingui relació directa amb l’economia -guanyar un campionat mundial del que sigui- té una repercussió molt favorable sobre el PIB del conjunt de la nació. S’ha parlat d’un 3% per un campionat del món de futbol. A mi em sembla exagerat, però segur que l’eufòria d’una victòria aconseguida sense violència té conseqüències positives sobre l’ànim de la població, i avui dia tothom accepta, que la millora de l’economia d’un país és proporcional a la millora de l’estat d’ànim d’una majoria dels seus ciutadans. I sembla clar que per a molts catalans la millora d’aquest estat d’ànim seria més que notable.
El segon efecte secundari, del que se’n parla menys, per no dir gens, és l’efecte capitalitat. La ciutat que ostenta la titularitat de capital d’estat, és a dir, és la seu d’un poder polític sobirà, atreu indefectiblement empreses, capitals, inversions i visites per aquest sol fet, amb independència de les seves característiques pròpies. Si a aquesta atracció de la capitalitat si sumen unes condicions inherents a la ciutat anteriors a aquesta situació, no és aventurat suposar que els efectes positius sobre l’economia de la ciutat i de l’estat que lidera siguin molt considerables. Al meu entendre, Barcelona compleix amb escreix aquestes condicions, i no hi ha cap dubte que serà la gran beneficiada de la independència de Catalunya. És més m’atreveixo a dir que aquests efectes ja s’han començat a produir, abans d’haver-ho aconseguit.
Les conseqüències econòmiques d’aquest traspàs de poder polític de Madrid a Barcelona, és el gran escull en el camí encetat. Aquí és pràcticament impossible allò del “win- win” (això ho insinua repetidament el notari tertulià).
Si suposem que Espanya no és Madrid, i que els poders econòmics -bancs, constructores, empreses de serveis o energia etc.- no són precisament els millors representants del poble espanyol ni els seus millors servidors, sí que podem pensar que un sotrac com el que desitgem molts catalans sigui enormement profitós pel conjunt dels ciutadans de la península despenjada al sud-oest d’Europa. I que Europa capti el missatge, que bona falta li fa.
2 de maig de 2014.
Del primer ja n’he llegit alguna referència al diari. Es diu que quan un país aconsegueix un èxit, o que molts ciutadans perceben com un èxit del país, sigui en el camp que sigui, encara que no tingui relació directa amb l’economia -guanyar un campionat mundial del que sigui- té una repercussió molt favorable sobre el PIB del conjunt de la nació. S’ha parlat d’un 3% per un campionat del món de futbol. A mi em sembla exagerat, però segur que l’eufòria d’una victòria aconseguida sense violència té conseqüències positives sobre l’ànim de la població, i avui dia tothom accepta, que la millora de l’economia d’un país és proporcional a la millora de l’estat d’ànim d’una majoria dels seus ciutadans. I sembla clar que per a molts catalans la millora d’aquest estat d’ànim seria més que notable.
El segon efecte secundari, del que se’n parla menys, per no dir gens, és l’efecte capitalitat. La ciutat que ostenta la titularitat de capital d’estat, és a dir, és la seu d’un poder polític sobirà, atreu indefectiblement empreses, capitals, inversions i visites per aquest sol fet, amb independència de les seves característiques pròpies. Si a aquesta atracció de la capitalitat si sumen unes condicions inherents a la ciutat anteriors a aquesta situació, no és aventurat suposar que els efectes positius sobre l’economia de la ciutat i de l’estat que lidera siguin molt considerables. Al meu entendre, Barcelona compleix amb escreix aquestes condicions, i no hi ha cap dubte que serà la gran beneficiada de la independència de Catalunya. És més m’atreveixo a dir que aquests efectes ja s’han començat a produir, abans d’haver-ho aconseguit.
Les conseqüències econòmiques d’aquest traspàs de poder polític de Madrid a Barcelona, és el gran escull en el camí encetat. Aquí és pràcticament impossible allò del “win- win” (això ho insinua repetidament el notari tertulià).
Si suposem que Espanya no és Madrid, i que els poders econòmics -bancs, constructores, empreses de serveis o energia etc.- no són precisament els millors representants del poble espanyol ni els seus millors servidors, sí que podem pensar que un sotrac com el que desitgem molts catalans sigui enormement profitós pel conjunt dels ciutadans de la península despenjada al sud-oest d’Europa. I que Europa capti el missatge, que bona falta li fa.
2 de maig de 2014.
dissabte, 26 d’abril del 2014
És força interessant.
Això que vol aconseguir Catalunya per la forma que ho vol fer, per les dificultats que comporta i per aquells conceptes que qüestiona. És més que interessant.
Comencem per aquest últim tema que és a nivell internacional el que més dificultats provoca no solament als poders politics establerts sinó també entre molts, diguem-ne, politòlegs convencionals.
El primer concepte actualment dominant que queda profundament afectat pel procés català, és el de “sobirania” dels estats. S’entén per soberania d’un estat el fet acceptat per la resta dels estats que la persona o grup de persones que detecten el poder dins d’unes determinades fronteres acceptades de facto, té poder “sobirà” per dictar lleis, fer-les complir i defensar l’ordre intern i la integritat del país. És a dir, té tot el poder.
Als antics règims, aquells en què el poder l’exercia de ple dret una persona a qui s’anomenava Monarca (poder d’un sol) va aparèixer necessariament la parella de conceptes complementaris en què un necessita l’altre: sobirà –súbdit. Si no hi ha súbdit no hi ha sobirà.
Els revolucionaris francesos, després de guillotinar el rei, es van adonar que per seguir mantenint un ordre, calia defensar l’existència d’un titular de la sobirania. Van trobar una fórmula genial “la sobirania és del poble”. I tothom es va alegrar.
Tot seguit van deduir que si hi havia un poble sobirà, era necessari que existissin pobles súbdits, i que aquells que manaven en nom del poble sobirà podien decidir quins altres pobles eren els seus súbdits, fora o dintre de les pròpies fronteres.
La segona idea dominant és que la unitat és sempre millor que la separació. Amb total indiferència sobre les causes de la unitat, sense cap pregunta sobre la voluntat del conjunt de grups humans -ni de la seva diversitat- que formen aquesta unitat.
Aquestes dues idees, sobirania única dintre d’unes fronteres i unitat, sempre les defensaran els grups dominants en tots i cadascun dels estats existents, i les defensaran tant per al seu propi estat com per a la resta d’estats, encara que siguin enemics.
És cert que tenen força de positiu aquestes dues idees, sobirania i unitat però les dues han caigut en el mateix parany: s’han convertit en dogmes. Quan una creença es converteix en dogma, significa que no té prou arguments racionals per defensar-se de noves escomeses aparegudes en nous escenaris socials, i a manca d’arguments racionals solament queda l’ús de la força. Tradicionalment les armes.
Comencem per aquest últim tema que és a nivell internacional el que més dificultats provoca no solament als poders politics establerts sinó també entre molts, diguem-ne, politòlegs convencionals.
El primer concepte actualment dominant que queda profundament afectat pel procés català, és el de “sobirania” dels estats. S’entén per soberania d’un estat el fet acceptat per la resta dels estats que la persona o grup de persones que detecten el poder dins d’unes determinades fronteres acceptades de facto, té poder “sobirà” per dictar lleis, fer-les complir i defensar l’ordre intern i la integritat del país. És a dir, té tot el poder.
Als antics règims, aquells en què el poder l’exercia de ple dret una persona a qui s’anomenava Monarca (poder d’un sol) va aparèixer necessariament la parella de conceptes complementaris en què un necessita l’altre: sobirà –súbdit. Si no hi ha súbdit no hi ha sobirà.
Els revolucionaris francesos, després de guillotinar el rei, es van adonar que per seguir mantenint un ordre, calia defensar l’existència d’un titular de la sobirania. Van trobar una fórmula genial “la sobirania és del poble”. I tothom es va alegrar.
Tot seguit van deduir que si hi havia un poble sobirà, era necessari que existissin pobles súbdits, i que aquells que manaven en nom del poble sobirà podien decidir quins altres pobles eren els seus súbdits, fora o dintre de les pròpies fronteres.
La segona idea dominant és que la unitat és sempre millor que la separació. Amb total indiferència sobre les causes de la unitat, sense cap pregunta sobre la voluntat del conjunt de grups humans -ni de la seva diversitat- que formen aquesta unitat.
Aquestes dues idees, sobirania única dintre d’unes fronteres i unitat, sempre les defensaran els grups dominants en tots i cadascun dels estats existents, i les defensaran tant per al seu propi estat com per a la resta d’estats, encara que siguin enemics.
És cert que tenen força de positiu aquestes dues idees, sobirania i unitat però les dues han caigut en el mateix parany: s’han convertit en dogmes. Quan una creença es converteix en dogma, significa que no té prou arguments racionals per defensar-se de noves escomeses aparegudes en nous escenaris socials, i a manca d’arguments racionals solament queda l’ús de la força. Tradicionalment les armes.
divendres, 4 d’abril del 2014
Majoria d’edat.
A tota persona, a tota generació, a tot poble que vol adquirir la majoria d’edat se li demana -de fet se li exigeix- que superi les condicions, no només del seu estatus anterior, sinó també el de la generació que l’ha precedit. És lògic i d’acord amb la naturalesa humana que això succeeixi d’aquesta manera. D’això se’n diu progrés.
Com que ja sabeu de què parlo, anem al gra. Quines fites s’ha de fixar el nou Estat que anhela bona part del poble català? Definim l’estat com el conjunt d’institucions, organismes i funcions que permeten que un grup humà actuï com un tot coherent davant dels altres grups humans.
Hi ha unes característiques prou ben estudiades que defineixen els camps d’actuació de tot estat que abracen la totalitat de la seva raó de ser.
En diré tres que a mi em semblen indispensables perquè tot nou Estat millori la situació anterior.
Tot estat ha de ser: eficient, equitatiu i sostenible.
Primer cal que la relació entre els recursos utilitzats i els resultats obtinguts augmenti i millori significativament. Per sort aconseguir això és fàcil. Fins i tot perillosament fàcil, el llistó està tan baix que pot passar que ens donem per satisfets amb poca cosa. Millorar l’eficiència és indispensable.
En segon lloc, no resultarà tan fàcil ser més equitatiu. Les regles de joc imposades pels poders dominants al món al que volem pertànyer, no permeten gaires alegries. És el camp en què convindrà més la presència de factors favorables a treballar en aquest sentit (si’s plau, socialistes catalans no abandoneu Catalunya).
I en tercer lloc la sostenibilitat que tot i semblar actualment poc rellevant, crec que aviat es veurà tan o més urgent que tota altra consideració. Cal que sigui sostenible, econòmicament, ecològicament i socialment.
Déu meu quina feinada.
Com que ja sabeu de què parlo, anem al gra. Quines fites s’ha de fixar el nou Estat que anhela bona part del poble català? Definim l’estat com el conjunt d’institucions, organismes i funcions que permeten que un grup humà actuï com un tot coherent davant dels altres grups humans.
Hi ha unes característiques prou ben estudiades que defineixen els camps d’actuació de tot estat que abracen la totalitat de la seva raó de ser.
En diré tres que a mi em semblen indispensables perquè tot nou Estat millori la situació anterior.
Tot estat ha de ser: eficient, equitatiu i sostenible.
Primer cal que la relació entre els recursos utilitzats i els resultats obtinguts augmenti i millori significativament. Per sort aconseguir això és fàcil. Fins i tot perillosament fàcil, el llistó està tan baix que pot passar que ens donem per satisfets amb poca cosa. Millorar l’eficiència és indispensable.
En segon lloc, no resultarà tan fàcil ser més equitatiu. Les regles de joc imposades pels poders dominants al món al que volem pertànyer, no permeten gaires alegries. És el camp en què convindrà més la presència de factors favorables a treballar en aquest sentit (si’s plau, socialistes catalans no abandoneu Catalunya).
I en tercer lloc la sostenibilitat que tot i semblar actualment poc rellevant, crec que aviat es veurà tan o més urgent que tota altra consideració. Cal que sigui sostenible, econòmicament, ecològicament i socialment.
Déu meu quina feinada.
divendres, 28 de març del 2014
Geometria variable.
De Barcelona a Madrid hi ha 600 Km. És força lluny això. Però el problema és que de Madrid a Barcelona n’hi ha 6.000. Des d’aquí, sentim, escoltem i entenem tot el que es diu allà. Des d’allà se sent un soroll confús que ve del nord-est que no aconsegueixen entendre.
Aquí entenem la seva llengua, sabem totes les seves paraules, coneixem tots els sentits que tenen, comprenem què diuen i què volen dir. Allà, no puc dir res que tots no ho hagueu pensat; no entenen la nostra llengua, no entenen les nostres paraules encara que tantes vegades són les mateixes que les seves.
No entenen res, encara que els parlem en la seva llengua com hem fet tan sovint i durant tants anys.
Ara digueu, entre dos que discuteixen, qui té avantatge, el que entén l’altre o bé el que no sap de què li estan parlant?
La cohesió Barcelona-Catalunya és considerablement superior a la quasi inexistent Madrid–Espanya.
La primera està fonamentada en allò que ara en diuen “soft power” poder tou, força d’atracció basada principalment en llengua, cultura idiosincràsia, tarannà i, sí, també comerç i indústria amb tots els seus defectes.
No cal dir que la cohesió Madrid–Espanya és del tipus “hard power”. Poder dur. Poder basat fonamentalment en l’ús de la coerció, sent el seu instrument preferit l’exèrcit com van cometre la ignomínia de deixar escrit en la sagrada Constitució a l’article 8. Entenien i continuen entenent Clausewitz al revés. Si aquest defensor de la violència militar deia que la guerra és la política feta amb altres mitjans, allà creuen que la política és la guerra feta amb tots els mitjans que el poder posa a les teves mans.
Les discrepàncies s’han evidenciat de manera poderosa a mida que ha anat apareixent en escena un actor, que mica en mica ha anat pujant a tots els escenaris del món. Diguem-ne poble, diguem-ne societat civil. Plaça Tahir o Puerta del Sol. Maidan o Via Catalana. Tots són mostres d’un malestar profund, tots són moviments socials que disposen d’uns mitjans que mai havien tingut a les seves mans.
La gran diferència entre la Via Catalana i tots els altres, allò que la fa ser singular, és no només el compromís absolut amb la no violència -altres també ho diuen- sinó el fet únic de proposar una solució concreta i realista, i un camí absolutament democràtic per arribar-hi: una votació.
Qui vulgui entendre-ho, pot.
Aquí entenem la seva llengua, sabem totes les seves paraules, coneixem tots els sentits que tenen, comprenem què diuen i què volen dir. Allà, no puc dir res que tots no ho hagueu pensat; no entenen la nostra llengua, no entenen les nostres paraules encara que tantes vegades són les mateixes que les seves.
No entenen res, encara que els parlem en la seva llengua com hem fet tan sovint i durant tants anys.
Ara digueu, entre dos que discuteixen, qui té avantatge, el que entén l’altre o bé el que no sap de què li estan parlant?
La cohesió Barcelona-Catalunya és considerablement superior a la quasi inexistent Madrid–Espanya.
La primera està fonamentada en allò que ara en diuen “soft power” poder tou, força d’atracció basada principalment en llengua, cultura idiosincràsia, tarannà i, sí, també comerç i indústria amb tots els seus defectes.
No cal dir que la cohesió Madrid–Espanya és del tipus “hard power”. Poder dur. Poder basat fonamentalment en l’ús de la coerció, sent el seu instrument preferit l’exèrcit com van cometre la ignomínia de deixar escrit en la sagrada Constitució a l’article 8. Entenien i continuen entenent Clausewitz al revés. Si aquest defensor de la violència militar deia que la guerra és la política feta amb altres mitjans, allà creuen que la política és la guerra feta amb tots els mitjans que el poder posa a les teves mans.
Les discrepàncies s’han evidenciat de manera poderosa a mida que ha anat apareixent en escena un actor, que mica en mica ha anat pujant a tots els escenaris del món. Diguem-ne poble, diguem-ne societat civil. Plaça Tahir o Puerta del Sol. Maidan o Via Catalana. Tots són mostres d’un malestar profund, tots són moviments socials que disposen d’uns mitjans que mai havien tingut a les seves mans.
La gran diferència entre la Via Catalana i tots els altres, allò que la fa ser singular, és no només el compromís absolut amb la no violència -altres també ho diuen- sinó el fet únic de proposar una solució concreta i realista, i un camí absolutament democràtic per arribar-hi: una votació.
Qui vulgui entendre-ho, pot.
dimecres, 26 de març del 2014
Sotmès però no submís.
Així estan les coses. Mentre el poble català se senti sotmès no té més remei que mostrar-se in-submís.
La insubmissió és el primer pas cap a la rebel•lió que sinó s’atura camina cap a la revolta. I aquesta a la revolució.
Els catalans no volen fer aquest camí, però volen deixar de sentir-se sotmesos. I no tenim més remei que manifestar-nos insubmisos, sense cap violència, sense estridències, fins i tot com diu el decret de “nova planta” que es produeixi l’efecte sense que es noti la causa. Ja que tenim fama de creatius, fem treballar a fons la imaginació individualment i col•lectivament.
Segur que ja hi ha grups que hi treballen. Pensem que allò que volem és bo per a nosaltres i no és dolent per a ningú. Que hi tenim tot el dret a voler sentir-nos més lliures. Augmentar la llibertat d’una persona o d’un poble és sempre positiu pel que s’allibera, però també ho és pel que allibera.
Mai cap poble que ha aconseguit la llibertat per difícil que hagi estat el procés i per grans que hagin estat les dificultats de tot tipus al principi, ha fet marxa enrere.
Fem les coses bé, sense por, sense recança, sense urgència. Però també sense imprudència, sense odi, i sense pausa. Som molts els que ho volem i els que ho volem ho volem molt.
Intentem convèncer aquells que poden escoltar, però a aquells que no volen, no saben o no poden escoltar, deixem-los en pau. Discutir no acostuma a ser útil.
Pensem que complim amb escreix totes les condicions, demogràfiques, culturals i econòmiques per poder ser un estat independent.
Que en qualsevol paràmetre que ens fixem trobarem sempre darrere nostre gairebé la meitat dels països del món a qui ningú discuteix la seva sobirania.
Tots sabem que només hi ha un impediment que per gran que sigui és un de sol. I tots sabem que quan per resoldre una situació qualsevol hi ha una dificultat i solament una, sempre és molt més fàcil superar-la, sobretot si t’adones que l’únic obstacle que trobem al nostre camí està amenaçat de ruïna, i que els que el volen mantenir dret no semblen massa destres ni gaire enginyosos.
De bona veritat, no hi ha marxa enrere.
La insubmissió és el primer pas cap a la rebel•lió que sinó s’atura camina cap a la revolta. I aquesta a la revolució.
Els catalans no volen fer aquest camí, però volen deixar de sentir-se sotmesos. I no tenim més remei que manifestar-nos insubmisos, sense cap violència, sense estridències, fins i tot com diu el decret de “nova planta” que es produeixi l’efecte sense que es noti la causa. Ja que tenim fama de creatius, fem treballar a fons la imaginació individualment i col•lectivament.
Segur que ja hi ha grups que hi treballen. Pensem que allò que volem és bo per a nosaltres i no és dolent per a ningú. Que hi tenim tot el dret a voler sentir-nos més lliures. Augmentar la llibertat d’una persona o d’un poble és sempre positiu pel que s’allibera, però també ho és pel que allibera.
Mai cap poble que ha aconseguit la llibertat per difícil que hagi estat el procés i per grans que hagin estat les dificultats de tot tipus al principi, ha fet marxa enrere.
Fem les coses bé, sense por, sense recança, sense urgència. Però també sense imprudència, sense odi, i sense pausa. Som molts els que ho volem i els que ho volem ho volem molt.
Intentem convèncer aquells que poden escoltar, però a aquells que no volen, no saben o no poden escoltar, deixem-los en pau. Discutir no acostuma a ser útil.
Pensem que complim amb escreix totes les condicions, demogràfiques, culturals i econòmiques per poder ser un estat independent.
Que en qualsevol paràmetre que ens fixem trobarem sempre darrere nostre gairebé la meitat dels països del món a qui ningú discuteix la seva sobirania.
Tots sabem que només hi ha un impediment que per gran que sigui és un de sol. I tots sabem que quan per resoldre una situació qualsevol hi ha una dificultat i solament una, sempre és molt més fàcil superar-la, sobretot si t’adones que l’únic obstacle que trobem al nostre camí està amenaçat de ruïna, i que els que el volen mantenir dret no semblen massa destres ni gaire enginyosos.
De bona veritat, no hi ha marxa enrere.
divendres, 14 de març del 2014
Raonaments racionals.
Diuen: la independència de Catalunya és impossible. Doncs mira que bé, ja s’ha acabat el problema. Allò que és impossible no passa mai, i llestos.
A més està prohibit que passi.
Alto!. Ningú prohibeix una cosa que és impossible. És perdre el temps. O bé hem d’entendre que si està prohibit és precisament perquè pot passar. És més si està molt prohibit vol dir que és molt probable que passi. Fins i tot es pot afirmar que el grau de prohibició és proporcional al nivell de probabilitat que passi. Fixeu-vos com està de prohibit robar. De mil maneres està prohibit, perquè passa de deu mil les formes de robar.
Segueixen: és impossible, està prohibit i fan una campanya intensa, ferotge, per terra mar i aire a casa i a l’estranger, insultant i atemorint perquè tothom voti que no.
I dic jo, si és impossible, si està prohibit, si no hi haurà cap votació, si ningú votarà res, no cal fer campanya ni a favor del sí ni del no.
Aquest argumentari em recorda molt el clàssic d’aquell senyor que quan el veí li reclama que li torni el gerro xinès que li va deixar l’any passat li raona:
En primer lloc, jo no t’he demanat mai cap gerro.
En segon lloc quan me’l vas deixar ja estava trencat.
I a més ja fa més de mig any que te’l vaig tornar…
O sigui que tranquils, podem esperar asseguts a la porta de casa a veure com passa el cadàver (políticament , s’entén) de l’adversari perquè és molt sabut que s’atrapa abans un mentider que un coix.
I molt abans un mentider estúpid. I encara més, coix.
A més està prohibit que passi.
Alto!. Ningú prohibeix una cosa que és impossible. És perdre el temps. O bé hem d’entendre que si està prohibit és precisament perquè pot passar. És més si està molt prohibit vol dir que és molt probable que passi. Fins i tot es pot afirmar que el grau de prohibició és proporcional al nivell de probabilitat que passi. Fixeu-vos com està de prohibit robar. De mil maneres està prohibit, perquè passa de deu mil les formes de robar.
Segueixen: és impossible, està prohibit i fan una campanya intensa, ferotge, per terra mar i aire a casa i a l’estranger, insultant i atemorint perquè tothom voti que no.
I dic jo, si és impossible, si està prohibit, si no hi haurà cap votació, si ningú votarà res, no cal fer campanya ni a favor del sí ni del no.
Aquest argumentari em recorda molt el clàssic d’aquell senyor que quan el veí li reclama que li torni el gerro xinès que li va deixar l’any passat li raona:
En primer lloc, jo no t’he demanat mai cap gerro.
En segon lloc quan me’l vas deixar ja estava trencat.
I a més ja fa més de mig any que te’l vaig tornar…
O sigui que tranquils, podem esperar asseguts a la porta de casa a veure com passa el cadàver (políticament , s’entén) de l’adversari perquè és molt sabut que s’atrapa abans un mentider que un coix.
I molt abans un mentider estúpid. I encara més, coix.
divendres, 7 de març del 2014
Dones i Política.
El 10 de juny de l’any passat vaig dedicar un blog a parlar de la presència de dones a la política catalana. Hi parlava de quatre dones. Ahir amb sorpresa i alegria vaig veure aquelles quatre mateixes persones a la televisió. Era en un programa de tertúlies, segurament el millor dels que s’emeten -que jo entengui- produït pel pitjor conductor de diàlegs públics (ell sol parla habitualment tant com tots els tertulians junts, talla la paraula, fa llargues preguntes que inclouen una resposta del seu gust, vantant-se d’imparcialitat intenta portar la conversa en una sola direcció: cap allà on la seva omnisciència el condueix).
Aquelles quatre dones parlaven de Política, i no es van deixar arrossegar pel conductor -ahir més moderat que mai- a parlar de política.
Cadascuna d’elles té una visió des d’un nivell diferent, des de la mirada universalista i gairebé utòpica de la Teresa Forcades, a la visió pragmàtica del problema immediat de l’Ada Colau -situades a l’esquerra de l’espectador- des de la visió de Catalunya com a actor polític integral de Carme Forcadell, fins a una mirada més cultural i inclinada a la moderació de Muriel Casals.
Cap d’elles excloïa res de les altres. Totes entenien les paraules i comprenien les actituds de totes. Alegrava el cor escoltar, fins i tot petits discursos, que abarcaven una amplitud de la qüestió Política alhora universal i de casa nostra.
Segurament exagero. Però vaig anar a dormir reconfortat.
Aquelles quatre dones parlaven de Política, i no es van deixar arrossegar pel conductor -ahir més moderat que mai- a parlar de política.
Cadascuna d’elles té una visió des d’un nivell diferent, des de la mirada universalista i gairebé utòpica de la Teresa Forcades, a la visió pragmàtica del problema immediat de l’Ada Colau -situades a l’esquerra de l’espectador- des de la visió de Catalunya com a actor polític integral de Carme Forcadell, fins a una mirada més cultural i inclinada a la moderació de Muriel Casals.
Cap d’elles excloïa res de les altres. Totes entenien les paraules i comprenien les actituds de totes. Alegrava el cor escoltar, fins i tot petits discursos, que abarcaven una amplitud de la qüestió Política alhora universal i de casa nostra.
Segurament exagero. Però vaig anar a dormir reconfortat.
dilluns, 24 de febrer del 2014
El carreró.
Insisteixen una vegada i una altra. Catalunya s’ha ficat en un carreró sense sortida. Ho diuen tant, amb tanta insistència i tan convençuts, que al final he intentat entendre què volen dir.
I em sembla que ho entès. Com que s’ho miren des del sud, tenen raó. El carrer en què s’ha posat Catalunya no té sortida cap al sud.
Però resulta que tots els carrers i carrerons , tenen sempre dues puntes d’est a oest, o de nord a sud o amb diagonal. I, sí senyor, el carrer en què s’ha ficat Catalunya no té sortida cap al sud, però en té, i molt ampla cap al nord.
I no és un carreró, com el carrer de les Mosques o el de Perot lo lladre (que per cert també tenen dues sortides). En un carreró, que es mereixi aquest bonic nom, a tot estirar hi caben cinc persones de costat que si caminen, cada filera ocupa un metre.
Vull dir que dos milions de persones ocuparien quatre-cents quilòmetres (us sona això?) de carreró i carrerons de quatre-cents quilòmetres no n’hi ha cap.
Diuen que, d’acord, no és carreró, potser que era la Meridiana que va de nord a sud, però que tampoc no té sortida. Mirem-ho més de prop. Doncs és veritat, cap avall no es pot sortir, però no és perquè no en tingui, de sortida, sinó perquè al bell mig hi han posat un trasto enorme que ocupa tot l’ample. Un endimari , que en dirien a Vilanova. Allò no hi ha qui ho pugui moure. Ni els mateixos que ho han anat posant al llarg de molts anys. Si algun d’ells ho intentés s’esllomaria per tota la vida, si abans alguns dels amos d’aquell enorme trasto no l’enviés a criar malves, com han fet tradicionalment l’últim parell de segles.
Perquè aquell trasto es diu “ Estat Espanyol” que fa 35 anys van repintar. Però els materials que es van fer servir per pintar, tot i que al pot deia “democràcia” eren de molt mala qualitat i ja només en queda el rètol “constitució”.
23 de febrer (quina casualitat, oi?) de 2014.
I em sembla que ho entès. Com que s’ho miren des del sud, tenen raó. El carrer en què s’ha posat Catalunya no té sortida cap al sud.
Però resulta que tots els carrers i carrerons , tenen sempre dues puntes d’est a oest, o de nord a sud o amb diagonal. I, sí senyor, el carrer en què s’ha ficat Catalunya no té sortida cap al sud, però en té, i molt ampla cap al nord.
I no és un carreró, com el carrer de les Mosques o el de Perot lo lladre (que per cert també tenen dues sortides). En un carreró, que es mereixi aquest bonic nom, a tot estirar hi caben cinc persones de costat que si caminen, cada filera ocupa un metre.
Vull dir que dos milions de persones ocuparien quatre-cents quilòmetres (us sona això?) de carreró i carrerons de quatre-cents quilòmetres no n’hi ha cap.
Diuen que, d’acord, no és carreró, potser que era la Meridiana que va de nord a sud, però que tampoc no té sortida. Mirem-ho més de prop. Doncs és veritat, cap avall no es pot sortir, però no és perquè no en tingui, de sortida, sinó perquè al bell mig hi han posat un trasto enorme que ocupa tot l’ample. Un endimari , que en dirien a Vilanova. Allò no hi ha qui ho pugui moure. Ni els mateixos que ho han anat posant al llarg de molts anys. Si algun d’ells ho intentés s’esllomaria per tota la vida, si abans alguns dels amos d’aquell enorme trasto no l’enviés a criar malves, com han fet tradicionalment l’últim parell de segles.
Perquè aquell trasto es diu “ Estat Espanyol” que fa 35 anys van repintar. Però els materials que es van fer servir per pintar, tot i que al pot deia “democràcia” eren de molt mala qualitat i ja només en queda el rètol “constitució”.
23 de febrer (quina casualitat, oi?) de 2014.
dissabte, 15 de febrer del 2014
Corrupció. 2
Vam començar pel cap perquè és per on sempre comença a podrir-se el peix. Encara que no sigui la part més podrida, sinó s’elimina es fa molt difícil seguir netejant. En aquest moments la monarquia espanyola amenaça ruïna i com diu una dita xinesa “quan un mur amenaça de caure, és molt fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer”.
Tota dictadura es basa, entre altres suports, en la corrupció. Una de les dificultats més gran per sortir-ne de les dictadures és precisament, l’enorme quantitat de persones i interessos implicats –a banda de fets més o menys criminals i delictius- en xarxes de corrupció. Quan una dictadura dura molts anys, encara que desaparegui del tot, és impossible fer net en aquest tema.
Durant anys es van construint complicitats, es van fent coneixences i amistats. A les famílies de tota la vida (que mai fan fàstics a cap dictadura) s’hi afegeixen els nouvinguts. Apareixen cunyats i nebots. Sogres i consogres. Ex, i noves parelles dels ex. Amics de pupitre i amics dels amics. Afegiu-hi el que la imaginació, i no en cal gaire, us aporti.
I això durant 40 anys. Per pobre que sigui un país, i ho era molt, es construeixen pantans (Paco, el rana li deien, que salta de pantà a pantà), carreteres (no gaires), trens. Se subministra electricitat… És a dir que per pobre que sigui un país es mouen molts diners, i tots passen per les mans i les butxaques d’una minoria absoluta, que fa tants anys que ho està fent, que no solament ha perdut la consciència de si està bé o malament el que fa, sinó que a més a més ha quedat “enganxada” a aquesta droga.
Tan enganxada estava, que a la mort de Franco (potser no ho havia dit, però suposo que tothom havia endevinat de quin país parlava) l’única preocupació real i reial dels poders “factuals” que en dèiem, era aconseguir un canvi (si no fos que ja fa escudella la frase, diria allò del Gatopardo) que aprovés l’examen intern i extern, però que mantingués intacta la trama d’aquella minoria absoluta. I ho van aconseguir. Tot estava lligat i ben lligat. Tot potser no, però no es va renovar l’aire.
Amb la democràcia van aparèixer nous actors a la política. Nous gestors de l’obra pública. Dels serveis i de les elèctriques. I aviat es van habituar a respirar l’aire putrefacte i van veure que no era tan maligne com creien abans. I també es van enganxar. El nas ho acaba suportant tot.
La solució no és solament canviar els protagonistes. Això és relativament fàcil. Ni tancar-los a la presó, que ja resulta més difícil.
En tot cas,un cop fet això, cal obrir totes les finestres, ventilar i desinfectar. És un procés costós i sobretot molt, molt llarg, per això és molt recomanable i necessari fugir ràpidament a la muntanya, i si, d’aquí uns anys els nostres néts veuen que ja es respira un aire pur (bé,suficientment pur, tampoc cal exagerar) a tota la península, tornar a baixar i dir-los: parlem?.
14 de febrer de 2014.
Tota dictadura es basa, entre altres suports, en la corrupció. Una de les dificultats més gran per sortir-ne de les dictadures és precisament, l’enorme quantitat de persones i interessos implicats –a banda de fets més o menys criminals i delictius- en xarxes de corrupció. Quan una dictadura dura molts anys, encara que desaparegui del tot, és impossible fer net en aquest tema.
Durant anys es van construint complicitats, es van fent coneixences i amistats. A les famílies de tota la vida (que mai fan fàstics a cap dictadura) s’hi afegeixen els nouvinguts. Apareixen cunyats i nebots. Sogres i consogres. Ex, i noves parelles dels ex. Amics de pupitre i amics dels amics. Afegiu-hi el que la imaginació, i no en cal gaire, us aporti.
I això durant 40 anys. Per pobre que sigui un país, i ho era molt, es construeixen pantans (Paco, el rana li deien, que salta de pantà a pantà), carreteres (no gaires), trens. Se subministra electricitat… És a dir que per pobre que sigui un país es mouen molts diners, i tots passen per les mans i les butxaques d’una minoria absoluta, que fa tants anys que ho està fent, que no solament ha perdut la consciència de si està bé o malament el que fa, sinó que a més a més ha quedat “enganxada” a aquesta droga.
Tan enganxada estava, que a la mort de Franco (potser no ho havia dit, però suposo que tothom havia endevinat de quin país parlava) l’única preocupació real i reial dels poders “factuals” que en dèiem, era aconseguir un canvi (si no fos que ja fa escudella la frase, diria allò del Gatopardo) que aprovés l’examen intern i extern, però que mantingués intacta la trama d’aquella minoria absoluta. I ho van aconseguir. Tot estava lligat i ben lligat. Tot potser no, però no es va renovar l’aire.
Amb la democràcia van aparèixer nous actors a la política. Nous gestors de l’obra pública. Dels serveis i de les elèctriques. I aviat es van habituar a respirar l’aire putrefacte i van veure que no era tan maligne com creien abans. I també es van enganxar. El nas ho acaba suportant tot.
La solució no és solament canviar els protagonistes. Això és relativament fàcil. Ni tancar-los a la presó, que ja resulta més difícil.
En tot cas,un cop fet això, cal obrir totes les finestres, ventilar i desinfectar. És un procés costós i sobretot molt, molt llarg, per això és molt recomanable i necessari fugir ràpidament a la muntanya, i si, d’aquí uns anys els nostres néts veuen que ja es respira un aire pur (bé,suficientment pur, tampoc cal exagerar) a tota la península, tornar a baixar i dir-los: parlem?.
14 de febrer de 2014.
dimecres, 12 de febrer del 2014
Corrupció. 1
És la paraula més de moda a l’estat espanyol. Com si tots els mals del espanyols tinguessin aquesta causa, quan la veritat és que tot i la seva magnitud majestuosa (en tots els sentits de la paraula) és més una conseqüència inevitable d’una sèrie de factors estructurals, històrics i fins i tot culturals que formen part de la gènesi del poder i de totes les classes dominants del país, singularment centrats en el seu epicentre geogràfic i històric, que tan bé sabem tots cap on cau.
Es diu que es vol acabar amb la corrupció, però ningú no s’atreveix ni tan sols a analitzar aquests factors generadors.
Per defensar la sagrada unitat d’Espanya, un dels arguments més repetits, és que és la nació més antiga no sé si del món o d’Europa. Deixant de banda aquesta bajanada, sí que es detecta que a Espanya, la màquina de l’estat central és probablement la més antiquada d’Europa, amb hipertròfia galopant, endogàmia malaltissa, amb defectes heretats de segles, (vuelva usted mañana, deien fa dos segles) amb mentalitat centralista i centralitzadora, (no fa gaire als diaris hi havia dues seccions Madrid i províncies). La primera era la important.
Segons el principi de Peter quan una feina no la pot fer un funcionari sol, en col•loquen un al costat i això genera l’aparició d’un tercer que els coordina. Segons el principi de vés a saber qui, en les estructures jeràrquiques tothom que sigui competent en la seva feina va ascendint de categoria, fins que arriba a ocupar un càrrec pel qual és necessàriament incompetent. Segons tothom la burocràcia genera burocràcia. I en quatre segles se n' acumula muntanyes i crea addicció.
La solució que es va trobar en l’última reestructuració de l’estat, va ser situar a dalt de tot de la piràmide del poder el personatge més ineficient possible, tampoc costava gaire trobar aspirants amb bons curricula (nota: el plural de currículum és curricula), i es va dictaminar que seria incompetent, (no tindria competències) i irresponsable (no tindria responsabilitats).
Incompetent i irresponsable. Val a dir que van escollir un gran candidat, que s’ha esforçat -és un dir- a complir amb excel•lència (amb tots els sentits de la paraula) les dues funcions.
Segurament les proporcions de corruptors i de corruptibles són molt similars a tot el món. Però no el nombre de corruptes. Quan entren en contacte un corruptor i un corruptible, en surten dos corruptes si en resulten determinades conseqüències, i la quantitat d’èxits obtinguts està en funció del medi en què es produeixi aquest contacte.
Hi ha un refrany castellà una mica bèstia que diu “yo desnudo y tu sin bragas… (no sé com acaba, el refrany vull dir, el vaig aprendre en temps d’espanyolització forçosa i intensiva i negada pel susdit) que explica força bé que quan les circumstàncies hi ajuden, allò que podia passar, passarà segur.
No sé si m’explico.
11 de febrer de 2014
Es diu que es vol acabar amb la corrupció, però ningú no s’atreveix ni tan sols a analitzar aquests factors generadors.
Per defensar la sagrada unitat d’Espanya, un dels arguments més repetits, és que és la nació més antiga no sé si del món o d’Europa. Deixant de banda aquesta bajanada, sí que es detecta que a Espanya, la màquina de l’estat central és probablement la més antiquada d’Europa, amb hipertròfia galopant, endogàmia malaltissa, amb defectes heretats de segles, (vuelva usted mañana, deien fa dos segles) amb mentalitat centralista i centralitzadora, (no fa gaire als diaris hi havia dues seccions Madrid i províncies). La primera era la important.
Segons el principi de Peter quan una feina no la pot fer un funcionari sol, en col•loquen un al costat i això genera l’aparició d’un tercer que els coordina. Segons el principi de vés a saber qui, en les estructures jeràrquiques tothom que sigui competent en la seva feina va ascendint de categoria, fins que arriba a ocupar un càrrec pel qual és necessàriament incompetent. Segons tothom la burocràcia genera burocràcia. I en quatre segles se n' acumula muntanyes i crea addicció.
La solució que es va trobar en l’última reestructuració de l’estat, va ser situar a dalt de tot de la piràmide del poder el personatge més ineficient possible, tampoc costava gaire trobar aspirants amb bons curricula (nota: el plural de currículum és curricula), i es va dictaminar que seria incompetent, (no tindria competències) i irresponsable (no tindria responsabilitats).
Incompetent i irresponsable. Val a dir que van escollir un gran candidat, que s’ha esforçat -és un dir- a complir amb excel•lència (amb tots els sentits de la paraula) les dues funcions.
Segurament les proporcions de corruptors i de corruptibles són molt similars a tot el món. Però no el nombre de corruptes. Quan entren en contacte un corruptor i un corruptible, en surten dos corruptes si en resulten determinades conseqüències, i la quantitat d’èxits obtinguts està en funció del medi en què es produeixi aquest contacte.
Hi ha un refrany castellà una mica bèstia que diu “yo desnudo y tu sin bragas… (no sé com acaba, el refrany vull dir, el vaig aprendre en temps d’espanyolització forçosa i intensiva i negada pel susdit) que explica força bé que quan les circumstàncies hi ajuden, allò que podia passar, passarà segur.
No sé si m’explico.
11 de febrer de 2014
dijous, 6 de febrer del 2014
Diàleg?
Si els governs de l’estat i el de la generalitat (Madrid i Barcelona, per entendre’ns) han d’acabar dialogant, per què no comencen d’una vegada?
La resposta, crec, és força senzilla. En les circumstàncies actuals cap dels dos no està situat al lloc que li pertoca i que probablement li convindria estar per arribar a disposar del que els anglosaxons en diuen “abeyances” que més o menys es podrien explicar com “pactes informals no escrits prèviament”.
Madrid només pot parlar des de la sobirania pròpia i el que ocupa el càrrec de sobirà (o similar) no té més opció que parlar amb Barcelona com a súbdit. Caricaturitzant, assegut dalt d’un tron amb el súbdit als seus peus. I tots dos saben que això no és dialogar.
L’”abeyance” prèvia a totes i que cal aconseguir és arribar a entendre que s’ha de parlar com socis d’una empresa comú, asseguts en una taula rodona, i no com sobirà i súbdit. Socis que s’han de posar d’acord per sortir-ne beneficiats tots dos. Que encara que un sigui majoritari, necessita que l’altre no s’aixequi de la taula a mitja negociació. Que cadascun d’ells pugui posar sobre la taula què aporta i quins títols l’avalen per negociar, i quines propostes fa per millorar el projecte comú.
Cal entendre, que cap dels interlocutors ocupa el càrrec en propietat, i que els dos saben que han de donar explicacions a qui no les vol sentir (si més no ha de fer veure que no les vol entendre) i així i tot les ha d’acceptar.
El primer pas –i això ho saben els dos- és conèixer cadascun quina força real té l’altre. En aquest moment el que creu que en té més, es nega a voler saber quanta en té l’altre, però més d’hora que tard ho acabarà sabent. L’únic que pretén ara és que sigui ben tard, si pot ser quan hagi marxat.
Tot això acabarà passant, abans del que es pensa. Un cop fet el primer pas -una consulta de qualsevol tipus- els fets es precipitaran. Cap dels dos interlocutors, siguin els que siguin, tindrà ni políticament ni moralment força suficient ni per menystenir l’altre ni molt menys per anorrear-lo. Els pactes genèrics poden ser ràpids, la realització en canvi serà molt llarga, complexa, empipadora, una mica decebedora. És en aquesta fase en què es necessitaran les persones més preparades, els negociadors més hàbils i darrere d’ells la societat civil més forta.
I com diuen a pagès, Déu hi faci més que nosaltres.
3 de febrer de 2014.
La resposta, crec, és força senzilla. En les circumstàncies actuals cap dels dos no està situat al lloc que li pertoca i que probablement li convindria estar per arribar a disposar del que els anglosaxons en diuen “abeyances” que més o menys es podrien explicar com “pactes informals no escrits prèviament”.
Madrid només pot parlar des de la sobirania pròpia i el que ocupa el càrrec de sobirà (o similar) no té més opció que parlar amb Barcelona com a súbdit. Caricaturitzant, assegut dalt d’un tron amb el súbdit als seus peus. I tots dos saben que això no és dialogar.
L’”abeyance” prèvia a totes i que cal aconseguir és arribar a entendre que s’ha de parlar com socis d’una empresa comú, asseguts en una taula rodona, i no com sobirà i súbdit. Socis que s’han de posar d’acord per sortir-ne beneficiats tots dos. Que encara que un sigui majoritari, necessita que l’altre no s’aixequi de la taula a mitja negociació. Que cadascun d’ells pugui posar sobre la taula què aporta i quins títols l’avalen per negociar, i quines propostes fa per millorar el projecte comú.
Cal entendre, que cap dels interlocutors ocupa el càrrec en propietat, i que els dos saben que han de donar explicacions a qui no les vol sentir (si més no ha de fer veure que no les vol entendre) i així i tot les ha d’acceptar.
El primer pas –i això ho saben els dos- és conèixer cadascun quina força real té l’altre. En aquest moment el que creu que en té més, es nega a voler saber quanta en té l’altre, però més d’hora que tard ho acabarà sabent. L’únic que pretén ara és que sigui ben tard, si pot ser quan hagi marxat.
Tot això acabarà passant, abans del que es pensa. Un cop fet el primer pas -una consulta de qualsevol tipus- els fets es precipitaran. Cap dels dos interlocutors, siguin els que siguin, tindrà ni políticament ni moralment força suficient ni per menystenir l’altre ni molt menys per anorrear-lo. Els pactes genèrics poden ser ràpids, la realització en canvi serà molt llarga, complexa, empipadora, una mica decebedora. És en aquesta fase en què es necessitaran les persones més preparades, els negociadors més hàbils i darrere d’ells la societat civil més forta.
I com diuen a pagès, Déu hi faci més que nosaltres.
3 de febrer de 2014.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)