En la bona direcció.

Acceptant sense cap reserva que Catalunya posseeix totes les condicions intrínseques per poder accedir a la plena sobirania (si algú té dubtes sobre l’economia li recomano que llegeixi un informe editat pel Col•legi d’Economistes de Catalunya, encara que només sigui les conclusions a què arriba la Comissió d’Economia Catalana, que ha fet aquest estudi) cal intentar mostrar que la consecució de la independència va en la bona direcció no solament pel poble català sinó per una gran majoria de pobles d’Europa i de fora d’Europa.

A primera vista això, que nosaltres veiem molt clar, no ho és tant segons quins paràmetres politics es considerin dominants. Si la relació entre pobles és exclusivament una relació de força, de poder, de domini d’un sobre un altre, com ha estat històricament, es pot posar en qüestió l’existència d’Estats menys poderosos com ara Catalunya però també Espanya que encara que sigui una mica més poderosa, no podrà mai competir amb els Estats realment poderosos, no només els clàssics sinó els nous apareguts, com Xina ,Índia, Brasil i uns quants més que ara ningú té en compte.

En canvi si la direcció que la humanitat busca i no acaba de trobar és organitzar-se en grups humans, que tinguin capacitat d’autogestionar-se, col•laborant al màxim amb els pobles veïns, per aconseguir el millor per als dos, si aquesta és la bona direcció, Catalunya va en la bona direcció.

El camí iniciat serà llarg, difícil al començar, però molt menys costerut del que pretenen els que per raons viscerals, o bé de pèrdua de poder polític, o disminució del volum de riquesa controlada s’oposen a qualsevol pas endavant en la bona direcció.

Per llarg que sigui un camí sempre comença amb un primer pas. Fem-lo.

Tres, eren tres.

Les terceres vies eren tres, i com les filles d’Elena, tres eren tres, i la cançó diu quantes n’hi havia de bones.

La primera arriba a una autonomia amb grans competències. Plenes i exclusives competències de la Generalitat de Catalunya en cultura, llengua, educació i esports. Amb grans competències econòmiques i fiscals. Amb pactes lliurement acceptats sobre solidaritat. Amb reconeixement jurídic a fi que Catalunya pugui recórrer a qualsevol tribunal internacional, per dirimir conflictes amb l’estat espanyol. Bonic, oi?

La segona via condueix a un Estat federal -millor República- en què Catalunya té aquestes mateixes competències molt millorades, i garantides per la nova Constitució.

La tercera, aniria a parar a una confederació, lloc més agradable de viure però més difícil d’aconseguir i fins i tot de definir.

Tres terceres vies per arribar a tres llocs, tots ells millor que on som ara. Pot semblar temptador, perquè els tres llocs existeixen en els tractats de política. El problema rau en què els tres camins són intransitables, i per acabar-ho d’adobar molt abans d’arribar a la rotonda d’on surten els tres hi ha un rètol de direcció prohibida custodiat por la guàrdia civil.

Algú creu que un govern, partit o parlament espanyol pot fer una proposta, per generosa que sigui segons ells, que tingui alguna possibilitat de ser acceptada en una consulta al poble català? I si un president o govern català l’acceptés, sense consultar-ho als ciutadans, què li passaria a les següents eleccions? I al govern espanyol que s’atrevís a oferir cap de les competències dites abans, el tornaria a votar algú?

Si alguna possibilitat de trànsit tenen aquestes vies, és en sentit contrari, és a dir, a partir del fet consumat de la independència de Catalunya i si els ciutadans volen arribar a alguna de les situacions insinuades abans. Sempre lliurement, democràticament i pacíficament.

Finalitat o mitjà?

Això de la independència és una finalitat en si mateixa o bé és un mitjà per aconseguir què?

Avui, tot passejant per la platja de Ribes Roges, he vist un petit grup de peixets molt a prop de la sorra. Va, i els hi pregunto. Per a vosaltres l’aigua és una finalitat o és un mitjà? Fan cara de dir: què pregunta ara aquest ximple, i donant mitja volta se’n van mar endins. I penso en veu alta: què feliços estan. Darrere meu sento una veu coneguda que em diu. Zhuang Zi, si tu no ets peix, com saps que són feliços? Jo li responc, si tu no ets jo, com saps què puc saber jo?

Contínuament sentirem veus que vénen del més enllà - de mes enllà de les terres de l’Ebre- que ens preguntaran, i ens aconsellaran. Algunes són veus amigues, i fins i tot molt estimades. Alguna ens dirà: la independència no és la millor solució, potser ni tant sols és una bona solució. L’escoltarem com a bon amic. Fins i tot li podem admetre que té una bona part de raó: no és la millor solució, però la qüestió és que és l’única solució. Fora de l’aigua els peixos es moren.

Ho hem provat moltes vegades, hem cantat moltes vegades, diguem no. Hem repetit que nosaltres no érem d’eixe món. I hem aconseguit tan poques coses, dient no, que al final hem decidit deixar de dir no, i començar a dir sí, i ara volem dir Sí-Sí.

Demanem als nostres amics de més enllà o de més ençà de les terres de l’Ebre, que continuïn dient el que pensen, que no per pensar diferent de nosaltres deixaran de ser els nostres amics.

Jo no sóc peix, però puc saber que els peixos són més feliços dins de l’aigua que fora. No cal ser membre d’un poble per saber que es podrà realitzar millor sent lliure que no sent-ho.

7 de maig de 2014.

Efectes secundaris.

O no tan secundaris. Es parla molt dels efectes negatius de qualsevol separació. De parella, d’empresa o d’estat. És molt probable que n’hi hagin, però segurament són inferiors als efectes negatius de no fer un pas endavant, si la situació s’ha fet insuportable per una de les dues parts. Però avui toca parlar d’uns efectes secundaris, que no són demostrables però que és molt probable que passin, i com que estic parlant del “tema” en citaré dos. L’efecte eufòria i l’efecte capitalitat.

Del primer ja n’he llegit alguna referència al diari. Es diu que quan un país aconsegueix un èxit, o que molts ciutadans perceben com un èxit del país, sigui en el camp que sigui, encara que no tingui relació directa amb l’economia -guanyar un campionat mundial del que sigui- té una repercussió molt favorable sobre el PIB del conjunt de la nació. S’ha parlat d’un 3% per un campionat del món de futbol. A mi em sembla exagerat, però segur que l’eufòria d’una victòria aconseguida sense violència té conseqüències positives sobre l’ànim de la població, i avui dia tothom accepta, que la millora de l’economia d’un país és proporcional a la millora de l’estat d’ànim d’una majoria dels seus ciutadans. I sembla clar que per a molts catalans la millora d’aquest estat d’ànim seria més que notable.

El segon efecte secundari, del que se’n parla menys, per no dir gens, és l’efecte capitalitat. La ciutat que ostenta la titularitat de capital d’estat, és a dir, és la seu d’un poder polític sobirà, atreu indefectiblement empreses, capitals, inversions i visites per aquest sol fet, amb independència de les seves característiques pròpies. Si a aquesta atracció de la capitalitat si sumen unes condicions inherents a la ciutat anteriors a aquesta situació, no és aventurat suposar que els efectes positius sobre l’economia de la ciutat i de l’estat que lidera siguin molt considerables. Al meu entendre, Barcelona compleix amb escreix aquestes condicions, i no hi ha cap dubte que serà la gran beneficiada de la independència de Catalunya. És més m’atreveixo a dir que aquests efectes ja s’han començat a produir, abans d’haver-ho aconseguit.

Les conseqüències econòmiques d’aquest traspàs de poder polític de Madrid a Barcelona, és el gran escull en el camí encetat. Aquí és pràcticament impossible allò del “win- win” (això ho insinua repetidament el notari tertulià).

Si suposem que Espanya no és Madrid, i que els poders econòmics -bancs, constructores, empreses de serveis o energia etc.- no són precisament els millors representants del poble espanyol ni els seus millors servidors, sí que podem pensar que un sotrac com el que desitgem molts catalans sigui enormement profitós pel conjunt dels ciutadans de la península despenjada al sud-oest d’Europa. I que Europa capti el missatge, que bona falta li fa.

2 de maig de 2014.

És força interessant.

Això que vol aconseguir Catalunya per la forma que ho vol fer, per les dificultats que comporta i per aquells conceptes que qüestiona. És més que interessant.

Comencem per aquest últim tema que és a nivell internacional el que més dificultats provoca no solament als poders politics establerts sinó també entre molts, diguem-ne, politòlegs convencionals.

El primer concepte actualment dominant que queda profundament afectat pel procés català, és el de “sobirania” dels estats. S’entén per soberania d’un estat el fet acceptat per la resta dels estats que la persona o grup de persones que detecten el poder dins d’unes determinades fronteres acceptades de facto, té poder “sobirà” per dictar lleis, fer-les complir i defensar l’ordre intern i la integritat del país. És a dir, té tot el poder.

Als antics règims, aquells en què el poder l’exercia de ple dret una persona a qui s’anomenava Monarca (poder d’un sol) va aparèixer necessariament la parella de conceptes complementaris en què un necessita l’altre: sobirà –súbdit. Si no hi ha súbdit no hi ha sobirà.

Els revolucionaris francesos, després de guillotinar el rei, es van adonar que per seguir mantenint un ordre, calia defensar l’existència d’un titular de la sobirania. Van trobar una fórmula genial “la sobirania és del poble”. I tothom es va alegrar.

Tot seguit van deduir que si hi havia un poble sobirà, era necessari que existissin pobles súbdits, i que aquells que manaven en nom del poble sobirà podien decidir quins altres pobles eren els seus súbdits, fora o dintre de les pròpies fronteres.

La segona idea dominant és que la unitat és sempre millor que la separació. Amb total indiferència sobre les causes de la unitat, sense cap pregunta sobre la voluntat del conjunt de grups humans -ni de la seva diversitat- que formen aquesta unitat.

Aquestes dues idees, sobirania única dintre d’unes fronteres i unitat, sempre les defensaran els grups dominants en tots i cadascun dels estats existents, i les defensaran tant per al seu propi estat com per a la resta d’estats, encara que siguin enemics.

És cert que tenen força de positiu aquestes dues idees, sobirania i unitat però les dues han caigut en el mateix parany: s’han convertit en dogmes. Quan una creença es converteix en dogma, significa que no té prou arguments racionals per defensar-se de noves escomeses aparegudes en nous escenaris socials, i a manca d’arguments racionals solament queda l’ús de la força. Tradicionalment les armes.

Majoria d’edat.

A tota persona, a tota generació, a tot poble que vol adquirir la majoria d’edat se li demana -de fet se li exigeix- que superi les condicions, no només del seu estatus anterior, sinó també el de la generació que l’ha precedit. És lògic i d’acord amb la naturalesa humana que això succeeixi d’aquesta manera. D’això se’n diu progrés.

Com que ja sabeu de què parlo, anem al gra. Quines fites s’ha de fixar el nou Estat que anhela bona part del poble català? Definim l’estat com el conjunt d’institucions, organismes i funcions que permeten que un grup humà actuï com un tot coherent davant dels altres grups humans.

Hi ha unes característiques prou ben estudiades que defineixen els camps d’actuació de tot estat que abracen la totalitat de la seva raó de ser.
En diré tres que a mi em semblen indispensables perquè tot nou Estat millori la situació anterior.

Tot estat ha de ser: eficient, equitatiu i sostenible.

Primer cal que la relació entre els recursos utilitzats i els resultats obtinguts augmenti i millori significativament. Per sort aconseguir això és fàcil. Fins i tot perillosament fàcil, el llistó està tan baix que pot passar que ens donem per satisfets amb poca cosa. Millorar l’eficiència és indispensable.

En segon lloc, no resultarà tan fàcil ser més equitatiu. Les regles de joc imposades pels poders dominants al món al que volem pertànyer, no permeten gaires alegries. És el camp en què convindrà més la presència de factors favorables a treballar en aquest sentit (si’s plau, socialistes catalans no abandoneu Catalunya).

I en tercer lloc la sostenibilitat que tot i semblar actualment poc rellevant, crec que aviat es veurà tan o més urgent que tota altra consideració. Cal que sigui sostenible, econòmicament, ecològicament i socialment.

Déu meu quina feinada.

Geometria variable.

De Barcelona a Madrid hi ha 600 Km. És força lluny això. Però el problema és que de Madrid a Barcelona n’hi ha 6.000. Des d’aquí, sentim, escoltem i entenem tot el que es diu allà. Des d’allà se sent un soroll confús que ve del nord-est que no aconsegueixen entendre.

Aquí entenem la seva llengua, sabem totes les seves paraules, coneixem tots els sentits que tenen, comprenem què diuen i què volen dir. Allà, no puc dir res que tots no ho hagueu pensat; no entenen la nostra llengua, no entenen les nostres paraules encara que tantes vegades són les mateixes que les seves.

No entenen res, encara que els parlem en la seva llengua com hem fet tan sovint i durant tants anys.

Ara digueu, entre dos que discuteixen, qui té avantatge, el que entén l’altre o bé el que no sap de què li estan parlant?

La cohesió Barcelona-Catalunya és considerablement superior a la quasi inexistent Madrid–Espanya.

La primera està fonamentada en allò que ara en diuen “soft power” poder tou, força d’atracció basada principalment en llengua, cultura idiosincràsia, tarannà i, sí, també comerç i indústria amb tots els seus defectes.

No cal dir que la cohesió Madrid–Espanya és del tipus “hard power”. Poder dur. Poder basat fonamentalment en l’ús de la coerció, sent el seu instrument preferit l’exèrcit com van cometre la ignomínia de deixar escrit en la sagrada Constitució a l’article 8. Entenien i continuen entenent Clausewitz al revés. Si aquest defensor de la violència militar deia que la guerra és la política feta amb altres mitjans, allà creuen que la política és la guerra feta amb tots els mitjans que el poder posa a les teves mans.

Les discrepàncies s’han evidenciat de manera poderosa a mida que ha anat apareixent en escena un actor, que mica en mica ha anat pujant a tots els escenaris del món. Diguem-ne poble, diguem-ne societat civil. Plaça Tahir o Puerta del Sol. Maidan o Via Catalana. Tots són mostres d’un malestar profund, tots són moviments socials que disposen d’uns mitjans que mai havien tingut a les seves mans.

La gran diferència entre la Via Catalana i tots els altres, allò que la fa ser singular, és no només el compromís absolut amb la no violència -altres també ho diuen- sinó el fet únic de proposar una solució concreta i realista, i un camí absolutament democràtic per arribar-hi: una votació.

Qui vulgui entendre-ho, pot.

Sotmès però no submís.

Així estan les coses. Mentre el poble català se senti sotmès no té més remei que mostrar-se in-submís.

La insubmissió és el primer pas cap a la rebel•lió que sinó s’atura camina cap a la revolta. I aquesta a la revolució.

Els catalans no volen fer aquest camí, però volen deixar de sentir-se sotmesos. I no tenim més remei que manifestar-nos insubmisos, sense cap violència, sense estridències, fins i tot com diu el decret de “nova planta” que es produeixi l’efecte sense que es noti la causa. Ja que tenim fama de creatius, fem treballar a fons la imaginació individualment i col•lectivament.

Segur que ja hi ha grups que hi treballen. Pensem que allò que volem és bo per a nosaltres i no és dolent per a ningú. Que hi tenim tot el dret a voler sentir-nos més lliures. Augmentar la llibertat d’una persona o d’un poble és sempre positiu pel que s’allibera, però també ho és pel que allibera.

Mai cap poble que ha aconseguit la llibertat per difícil que hagi estat el procés i per grans que hagin estat les dificultats de tot tipus al principi, ha fet marxa enrere.

Fem les coses bé, sense por, sense recança, sense urgència. Però també sense imprudència, sense odi, i sense pausa. Som molts els que ho volem i els que ho volem ho volem molt.

Intentem convèncer aquells que poden escoltar, però a aquells que no volen, no saben o no poden escoltar, deixem-los en pau. Discutir no acostuma a ser útil.

Pensem que complim amb escreix totes les condicions, demogràfiques, culturals i econòmiques per poder ser un estat independent.

Que en qualsevol paràmetre que ens fixem trobarem sempre darrere nostre gairebé la meitat dels països del món a qui ningú discuteix la seva sobirania.

Tots sabem que només hi ha un impediment que per gran que sigui és un de sol. I tots sabem que quan per resoldre una situació qualsevol hi ha una dificultat i solament una, sempre és molt més fàcil superar-la, sobretot si t’adones que l’únic obstacle que trobem al nostre camí està amenaçat de ruïna, i que els que el volen mantenir dret no semblen massa destres ni gaire enginyosos.

De bona veritat, no hi ha marxa enrere.

Raonaments racionals.

Diuen: la independència de Catalunya és impossible. Doncs mira que bé, ja s’ha acabat el problema. Allò que és impossible no passa mai, i llestos.
A més està prohibit que passi.

Alto!. Ningú prohibeix una cosa que és impossible. És perdre el temps. O bé hem d’entendre que si està prohibit és precisament perquè pot passar. És més si està molt prohibit vol dir que és molt probable que passi. Fins i tot es pot afirmar que el grau de prohibició és proporcional al nivell de probabilitat que passi. Fixeu-vos com està de prohibit robar. De mil maneres està prohibit, perquè passa de deu mil les formes de robar.

Segueixen: és impossible, està prohibit i fan una campanya intensa, ferotge, per terra mar i aire a casa i a l’estranger, insultant i atemorint perquè tothom voti que no.

I dic jo, si és impossible, si està prohibit, si no hi haurà cap votació, si ningú votarà res, no cal fer campanya ni a favor del sí ni del no.
Aquest argumentari em recorda molt el clàssic d’aquell senyor que quan el veí li reclama que li torni el gerro xinès que li va deixar l’any passat li raona:

En primer lloc, jo no t’he demanat mai cap gerro.

En segon lloc quan me’l vas deixar ja estava trencat.

I a més ja fa més de mig any que te’l vaig tornar…

O sigui que tranquils, podem esperar asseguts a la porta de casa a veure com passa el cadàver (políticament , s’entén) de l’adversari perquè és molt sabut que s’atrapa abans un mentider que un coix.

I molt abans un mentider estúpid. I encara més, coix.

Dones i Política.

El 10 de juny de l’any passat vaig dedicar un blog a parlar de la presència de dones a la política catalana. Hi parlava de quatre dones. Ahir amb sorpresa i alegria vaig veure aquelles quatre mateixes persones a la televisió. Era en un programa de tertúlies, segurament el millor dels que s’emeten -que jo entengui- produït pel pitjor conductor de diàlegs públics (ell sol parla habitualment tant com tots els tertulians junts, talla la paraula, fa llargues preguntes que inclouen una resposta del seu gust, vantant-se d’imparcialitat intenta portar la conversa en una sola direcció: cap allà on la seva omnisciència el condueix).

Aquelles quatre dones parlaven de Política, i no es van deixar arrossegar pel conductor -ahir més moderat que mai- a parlar de política.

Cadascuna d’elles té una visió des d’un nivell diferent, des de la mirada universalista i gairebé utòpica de la Teresa Forcades, a la visió pragmàtica del problema immediat de l’Ada Colau -situades a l’esquerra de l’espectador- des de la visió de Catalunya com a actor polític integral de Carme Forcadell, fins a una mirada més cultural i inclinada a la moderació de Muriel Casals.

Cap d’elles excloïa res de les altres. Totes entenien les paraules i comprenien les actituds de totes. Alegrava el cor escoltar, fins i tot petits discursos, que abarcaven una amplitud de la qüestió Política alhora universal i de casa nostra.

Segurament exagero. Però vaig anar a dormir reconfortat.

El carreró.

Insisteixen una vegada i una altra. Catalunya s’ha ficat en un carreró sense sortida. Ho diuen tant, amb tanta insistència i tan convençuts, que al final he intentat entendre què volen dir.

I em sembla que ho entès. Com que s’ho miren des del sud, tenen raó. El carrer en què s’ha posat Catalunya no té sortida cap al sud.

Però resulta que tots els carrers i carrerons , tenen sempre dues puntes d’est a oest, o de nord a sud o amb diagonal. I, sí senyor, el carrer en què s’ha ficat Catalunya no té sortida cap al sud, però en té, i molt ampla cap al nord.

I no és un carreró, com el carrer de les Mosques o el de Perot lo lladre (que per cert també tenen dues sortides). En un carreró, que es mereixi aquest bonic nom, a tot estirar hi caben cinc persones de costat que si caminen, cada filera ocupa un metre.

Vull dir que dos milions de persones ocuparien quatre-cents quilòmetres (us sona això?) de carreró i carrerons de quatre-cents quilòmetres no n’hi ha cap.

Diuen que, d’acord, no és carreró, potser que era la Meridiana que va de nord a sud, però que tampoc no té sortida. Mirem-ho més de prop. Doncs és veritat, cap avall no es pot sortir, però no és perquè no en tingui, de sortida, sinó perquè al bell mig hi han posat un trasto enorme que ocupa tot l’ample. Un endimari , que en dirien a Vilanova. Allò no hi ha qui ho pugui moure. Ni els mateixos que ho han anat posant al llarg de molts anys. Si algun d’ells ho intentés s’esllomaria per tota la vida, si abans alguns dels amos d’aquell enorme trasto no l’enviés a criar malves, com han fet tradicionalment l’últim parell de segles.

Perquè aquell trasto es diu “ Estat Espanyol” que fa 35 anys van repintar. Però els materials que es van fer servir per pintar, tot i que al pot deia “democràcia” eren de molt mala qualitat i ja només en queda el rètol “constitució”.

23 de febrer (quina casualitat, oi?) de 2014.

Corrupció. 2

Vam començar pel cap perquè és per on sempre comença a podrir-se el peix. Encara que no sigui la part més podrida, sinó s’elimina es fa molt difícil seguir netejant. En aquest moments la monarquia espanyola amenaça ruïna i com diu una dita xinesa “quan un mur amenaça de caure, és molt fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer”.

Tota dictadura es basa, entre altres suports, en la corrupció. Una de les dificultats més gran per sortir-ne de les dictadures és precisament, l’enorme quantitat de persones i interessos implicats –a banda de fets més o menys criminals i delictius- en xarxes de corrupció. Quan una dictadura dura molts anys, encara que desaparegui del tot, és impossible fer net en aquest tema.

Durant anys es van construint complicitats, es van fent coneixences i amistats. A les famílies de tota la vida (que mai fan fàstics a cap dictadura) s’hi afegeixen els nouvinguts. Apareixen cunyats i nebots. Sogres i consogres. Ex, i noves parelles dels ex. Amics de pupitre i amics dels amics. Afegiu-hi el que la imaginació, i no en cal gaire, us aporti.

I això durant 40 anys. Per pobre que sigui un país, i ho era molt, es construeixen pantans (Paco, el rana li deien, que salta de pantà a pantà), carreteres (no gaires), trens. Se subministra electricitat… És a dir que per pobre que sigui un país es mouen molts diners, i tots passen per les mans i les butxaques d’una minoria absoluta, que fa tants anys que ho està fent, que no solament ha perdut la consciència de si està bé o malament el que fa, sinó que a més a més ha quedat “enganxada” a aquesta droga.

Tan enganxada estava, que a la mort de Franco (potser no ho havia dit, però suposo que tothom havia endevinat de quin país parlava) l’única preocupació real i reial dels poders “factuals” que en dèiem, era aconseguir un canvi (si no fos que ja fa escudella la frase, diria allò del Gatopardo) que aprovés l’examen intern i extern, però que mantingués intacta la trama d’aquella minoria absoluta. I ho van aconseguir. Tot estava lligat i ben lligat. Tot potser no, però no es va renovar l’aire.

Amb la democràcia van aparèixer nous actors a la política. Nous gestors de l’obra pública. Dels serveis i de les elèctriques. I aviat es van habituar a respirar l’aire putrefacte i van veure que no era tan maligne com creien abans. I també es van enganxar. El nas ho acaba suportant tot.

La solució no és solament canviar els protagonistes. Això és relativament fàcil. Ni tancar-los a la presó, que ja resulta més difícil.

En tot cas,un cop fet això, cal obrir totes les finestres, ventilar i desinfectar. És un procés costós i sobretot molt, molt llarg, per això és molt recomanable i necessari fugir ràpidament a la muntanya, i si, d’aquí uns anys els nostres néts veuen que ja es respira un aire pur (bé,suficientment pur, tampoc cal exagerar) a tota la península, tornar a baixar i dir-los: parlem?.

14 de febrer de 2014.

Corrupció. 1

És la paraula més de moda a l’estat espanyol. Com si tots els mals del espanyols tinguessin aquesta causa, quan la veritat és que tot i la seva magnitud majestuosa (en tots els sentits de la paraula) és més una conseqüència inevitable d’una sèrie de factors estructurals, històrics i fins i tot culturals que formen part de la gènesi del poder i de totes les classes dominants del país, singularment centrats en el seu epicentre geogràfic i històric, que tan bé sabem tots cap on cau.

Es diu que es vol acabar amb la corrupció, però ningú no s’atreveix ni tan sols a analitzar aquests factors generadors.

Per defensar la sagrada unitat d’Espanya, un dels arguments més repetits, és que és la nació més antiga no sé si del món o d’Europa. Deixant de banda aquesta bajanada, sí que es detecta que a Espanya, la màquina de l’estat central és probablement la més antiquada d’Europa, amb hipertròfia galopant, endogàmia malaltissa, amb defectes heretats de segles, (vuelva usted mañana, deien fa dos segles) amb mentalitat centralista i centralitzadora, (no fa gaire als diaris hi havia dues seccions Madrid i províncies). La primera era la important.

Segons el principi de Peter quan una feina no la pot fer un funcionari sol, en col•loquen un al costat i això genera l’aparició d’un tercer que els coordina. Segons el principi de vés a saber qui, en les estructures jeràrquiques tothom que sigui competent en la seva feina va ascendint de categoria, fins que arriba a ocupar un càrrec pel qual és necessàriament incompetent. Segons tothom la burocràcia genera burocràcia. I en quatre segles se n' acumula muntanyes i crea addicció.

La solució que es va trobar en l’última reestructuració de l’estat, va ser situar a dalt de tot de la piràmide del poder el personatge més ineficient possible, tampoc costava gaire trobar aspirants amb bons curricula (nota: el plural de currículum és curricula), i es va dictaminar que seria incompetent, (no tindria competències) i irresponsable (no tindria responsabilitats).

Incompetent i irresponsable. Val a dir que van escollir un gran candidat, que s’ha esforçat -és un dir- a complir amb excel•lència (amb tots els sentits de la paraula) les dues funcions.

Segurament les proporcions de corruptors i de corruptibles són molt similars a tot el món. Però no el nombre de corruptes. Quan entren en contacte un corruptor i un corruptible, en surten dos corruptes si en resulten determinades conseqüències, i la quantitat d’èxits obtinguts està en funció del medi en què es produeixi aquest contacte.

Hi ha un refrany castellà una mica bèstia que diu “yo desnudo y tu sin bragas… (no sé com acaba, el refrany vull dir, el vaig aprendre en temps d’espanyolització forçosa i intensiva i negada pel susdit) que explica força bé que quan les circumstàncies hi ajuden, allò que podia passar, passarà segur.

No sé si m’explico.

11 de febrer de 2014

Diàleg?

Si els governs de l’estat i el de la generalitat (Madrid i Barcelona, per entendre’ns) han d’acabar dialogant, per què no comencen d’una vegada?

La resposta, crec, és força senzilla. En les circumstàncies actuals cap dels dos no està situat al lloc que li pertoca i que probablement li convindria estar per arribar a disposar del que els anglosaxons en diuen “abeyances” que més o menys es podrien explicar com “pactes informals no escrits prèviament”.

Madrid només pot parlar des de la sobirania pròpia i el que ocupa el càrrec de sobirà (o similar) no té més opció que parlar amb Barcelona com a súbdit. Caricaturitzant, assegut dalt d’un tron amb el súbdit als seus peus. I tots dos saben que això no és dialogar.

L’”abeyance” prèvia a totes i que cal aconseguir és arribar a entendre que s’ha de parlar com socis d’una empresa comú, asseguts en una taula rodona, i no com sobirà i súbdit. Socis que s’han de posar d’acord per sortir-ne beneficiats tots dos. Que encara que un sigui majoritari, necessita que l’altre no s’aixequi de la taula a mitja negociació. Que cadascun d’ells pugui posar sobre la taula què aporta i quins títols l’avalen per negociar, i quines propostes fa per millorar el projecte comú.

Cal entendre, que cap dels interlocutors ocupa el càrrec en propietat, i que els dos saben que han de donar explicacions a qui no les vol sentir (si més no ha de fer veure que no les vol entendre) i així i tot les ha d’acceptar.

El primer pas –i això ho saben els dos- és conèixer cadascun quina força real té l’altre. En aquest moment el que creu que en té més, es nega a voler saber quanta en té l’altre, però més d’hora que tard ho acabarà sabent. L’únic que pretén ara és que sigui ben tard, si pot ser quan hagi marxat.

Tot això acabarà passant, abans del que es pensa. Un cop fet el primer pas -una consulta de qualsevol tipus- els fets es precipitaran. Cap dels dos interlocutors, siguin els que siguin, tindrà ni políticament ni moralment força suficient ni per menystenir l’altre ni molt menys per anorrear-lo. Els pactes genèrics poden ser ràpids, la realització en canvi serà molt llarga, complexa, empipadora, una mica decebedora. És en aquesta fase en què es necessitaran les persones més preparades, els negociadors més hàbils i darrere d’ells la societat civil més forta.

I com diuen a pagès, Déu hi faci més que nosaltres.

3 de febrer de 2014.

Socialisme i socialistes.

Aparcant, ni que sigui per un moment, el gran debat -sobretot a Europa- al voltant de la funció que cal que compleixi el socialisme al present segle i quines formes ha d’adoptar per realitzar aquesta funció i sabent que en aquests moments domina la fórmula nord-americana: cap funció, cap forma de socialisme és útil.

La diferència més fàcilment explicable -simplificant- entre capitalisme i socialisme és que el primer afirma: cal afavorir la creació de riquesa, la seva distribució arribarà després automàticament, mentre que el socialisme diu que cal prioritzar la distribució equitativa de la riquesa al món, quantes més persones i pobles en participin, més creixerà la riquesa al món.

El que fan un i altre sistema -o els seus defensors- no és ben bé ser conseqüents.

Deixant de banda, sense perdre-ho de vista, tot això, val la pena que parlem del socialisme a casa nostra i a la casa del costat. Les ideologies sempre s’acaben encarnant en partits politics i és d’aquests que parlem.

Què li passa al PSC? Històricament no havia existit mai un partit socialista català significatiu. De fet va aparèixer a l’escenari polític nostre fa quaranta anys escassos. Anteriorment l’esquerra catalana estava representada per tres ideologies antagòniques entre si que només coincidien en la seva aversió a la burgesia. La més antiga i més potent de les tres era l’anarquisme, seguida del marxisme i d’un catalanisme més aviat d’intel•lectuals i classes mitjanes. Cap de les tres forces era realment socialista en els termes que actualment es concep.

I va aparèixer l’anomenada transició. Potser no es podia fer gran cosa més, però es va mal aprofitar un moment de profunda crisi, que són els millors moments per fer canvis significatius en les estructures de poder. Es va fer un pas prou important cap a la llibertat de les persones, però no del pobles. Es va conservar tot el poder en mans de les mateixes institucions, de les mateixes persones i de les mateixes ideologies dels darrers 40 anys. En dèiem els “poders fàctics” i tothom sabia de què parlàvem.

El socialisme hispano-andalús s’hi va adaptar ràpidament, cedint on calia i acabant diluït en el magma postfranquista. Va començar sentint-se molt potent, ràpidament es va convertir en prepotent (cambiaremos España, que no la va a reconocer ni la madre que la parió) deia amb el seu habitual “gracejo”el gran líder de masses perenne, per caure immediatament en la impotència. D’on no n’ha sortit, tot i haver recuperat el poder polític, i on ara patolleja desesperadament.

I el nostre socialisme, on es? Uns pocs -o bastants- s’han adonat que l’actitud defensada per l’actual direcció els faria passar a la Història com la segona versió del Lerrouxisme. I això els produeix calfreds. Es debaten com peixets dins d’uns peixereta que està dins d’una peixera més gran que al seu torn sura en un mar ple de taurons. Literatura a part, ¡quin panorama!

Com diem a pagès, Déu hi faci més que nosaltres.

20 de gener de 2014 (Que si no fos reminiscència feixista en diria “primer any de la victòria”)

La via catalana.

El dia 11 de setembre del 2012 vam comprendre que érem molts moltíssim als carrers de Barcelona. Érem una multitud amb poca importància de l’exactitud de la quantitat.

No hi ha cap dubte que va ser una extraordinària manifestació. Ens vam sentir poderosos… però de manifestacions n’hi ha moltes i això dilueix la impressió que deixa tant als manifestants com als espectadors.

L’onze de setembre del 2013 vam fer una cadena humana de 400 quilòmetres. I això va ser completament diferent a qualsevol manifestació. I d’això volia parlar, no només de l’efecte que va produir als espectadors sinó de la impressió que ens va deixar als participants.

La primera constatació que vam fer els participants no era que fóssim molts -només veiem uns quants metres de via- sinó que érem molt forts. Que tots i cadascun dels que érem allà estàvem molt convençuts i que n’érem conscients i n’estàvem contents.

Al costat nostre que veníem de Vilanova hi havia una altra parella de persones grans que venia d’Igualada. No ens coneixíem de res i no crec que ens tornem a veure mai més. L’home anava amb bastons per caminar i jo li vaig agafar la mà amb bastó i tot .Érem a Vilafranca a mig camí de casa seva i casa nostra. Quatre persones que no coneixíem a ningú més dels voltants.

La segona constatació, ja més elaborada, era saber que per aconseguir aquella realitat -es miri com es miri, i es jutgi com es vulgui- calia l’existència d’un conjunt de persones que ho havia pensat, elaborat i realitzat d’una manera eficient. És a dir, darrera -o davant- dels que érem allà sabíem que hi havia molta gent preparada i sobretot entusiasmada.

El 2012 ens vam demostrar a nosaltres mateixos que érem multitud. El 2013 vam creure en nosaltres mateixos.

Un poble que creu en si mateix i que confia en aquells que s’esforcen per tirar endavant el seu projecte té més de la meitat del camí fet i sobretot, no se’l pot parar.

Em fa il•lusió.

Viure en una Catalunya Independent (CI), perquè…

En una CI mai governaria el PP.

En una CI els ciutadans podrien decidir si volen monarquia o república (encara que el resultat fos cantat).

En una CI podríem condemnar solemnement el franquisme i honorar totes les seves víctimes, començant pel president Companys.

En una CI podríem votar el partit socialista sense mala consciència.

En una CI, cinc-cents mil ciutadans cridant al passeig de Gracia “ No a la guerra” s’escoltarien necessàriament a la plaça S. Jaume.

En una CI admiraríem les belleses de Madrid amb el mateix esperit amb què admirem les belleses de París.

En una CI ens farien gracia els acudits sobre catalans vinguessin d’on vinguessin encara que no fossin gaire bons.

En una CI aplaudiríem amb el mateix entusiasme tots els bons escriptors del nostre país. I dels països veïns.

Seguiríem comprant pernil de Jabugo, fino de Xerès, taronges de València, marisc de Galícia i jugadors de futbol d’on fos.

És a dir seríem una mica més lliures, i de fet podríem fer moltes coses que la resta d’espanyols també tenen ganes de fer però no els deixen. I, vés per on, potser els podríem ajudar a donar un pas endavant, etc,etc.

29 de desembre de 2013

El culpable.

Estic una mica molest. 

Sento gent molt enfadada denunciant culpables d’una catàstrofe apocalíptica que succeirà a Espanya l’any que ve. Estic molest perquè ningú  assenyala l’autèntic culpable:  Jo. Jo i 1.499 .999  individus més que no tenen res més a fer que manifestacions, vies, cadenes, etc.

Jo vull sentir-me culpable i que es reconegui públicament. No m’agrada gens que diguin que m’han enganyat, que estic manipulat, que no sé la veritat sobre què passarà. Que no sé història, que no conec res d’economia, que  ho faig per odi a no sé qui. Que només és una emoció sense fonament racional. Que solament ho faig per egoisme. Que vull posar fronteres on no n’hi ha.

N’estic tip i fart d’aquest color. Exigeixo que es digui ben clar i fort que el culpable d’aquest enrenou, és el poble català. I que si han d’amenaçar a algú, que m’amenacin a mi i als altres 2.999.999 que volen votar sí – sí.

A tots aquests baladrers, a qui els fa tanta por la democràcia, i perquè creuen tenir la força s’atreveixen a amenaçar, cal que recordin Tunísia, Egipte, Kiev  i que aquí també hi ha mobils.

35 anys.

Aquests dies es diu i es repeteix que ara fa 35 anys es va pactar un document al que anomenen constitució, fruit d’un esperit d’entesa i d’una generositat de tots els espanyols.

Home, que vols que et digui. Aquells temps jo ja era grandet i participava en més d’una obra de tipus social una, parroquial una altra , de barri etc. Doncs bé, puc afirmar i afirmo que els sentiments que dominaven a tota la gent de manera absoluta eren la por i la urgència. Teníem por, molta por. Que l’exèrcit, totalment franquista (quatre militars que es van declarar demòcrates els van expulsar) volgués continuar al poder del que no havia sortit en 40 anys. Teníem por de la guàrdia civil. Teníem por dels grisos. Teníem por del tribunal d’ordre públic. Teníem por de les velles guàrdies i de les cavernes. En realitat teníem por de tot.

Diuen que vam ser generosos. Més o menys tan generosos com  quan dónes la cartera si t’apunten amb una pistola al cap. I ells tan generosos que té la tornen buida.

Però teníem pressa. Molta pressa per sortir de la presó. Quan es va obrir una porta de sortida ningú va mirar a on conduïa.

Però resulta que ells també tenien por. Primer d’ells mateixos. Mort el dictador, tot i que feia anys que només era un vell carcamal, ningú s’atrevia a moure un dit de tanta basarda que els  feia. Però va morir al llit, i ningú es va poder atribuir l’èxit. I sobretot tenien por del poble al qual desconeixien i menyspreaven, i que creien en mans de comunistes i separatistes. Val a dir que només funcionaven per un costat  les comissions obreres -en mans del PCE i del  PSUC-, i per un altre costat L’Assemblea de Catalunya.

Tenien tanta por del poble que no es van atrevir a preguntar-li res, i en això hi van estar d’acord Europa i EEUU. El poble espanyol mai havia estat gaire valorat –diguem-ho suaument- més enllà del Pirineu. Deien que no estàvem preparats per a la democràcia. I no van fer res per fer arribar una democràcia amb cara i ulls. De fet tampoc calia esperar-ho. En teníem prou amb sortir de la presó.

Sense convocar eleccions constituents van redactar una constitució. Tot el poder estava en mans del govern neofranquista  de Suarez-Juan Carlos. Es va prohibir taxativament que en la confecció de  aquelles corts, semi democràtiques  hi participés cap grup que fes olor (ells deien pudor) de republicà o de “separatista”.

El document que en va sortir té clarament diferenciat dos blocs de normes. Una referida al conjunt de drets i obligacions dels ciutadans. I cal acceptar que era força correcta. I a aquesta part és a la que van votar “ sí” la majoria de votants. L’altre bloc de normes fa referència a la distribució del poder polític. I aquesta era i  és incomestible. I sobretot molt propícia a ser interpretada en sentit contrari del pretès esperit de concòrdia per arribar a una democràcia de veritat.

Vaig tenir l’humorada de llegir-la. Allò era impossible de retocar per ser millorada però no per empitjorar.

Per acabar-ho d’adobar, en el conjunt de l’estat espanyol, no va aparèixer cap partit conservador o de dretes que no fos fundat per un ministre de Franco. Només a Catalunya i Euskadi -CIU i  PNB- existia una dreta no franquista.  Allò no pintava gens bé. Tard o d’hora tornaria al poder el franquisme i la capa de vernís democràtic aniria despintant-se.

És molt difícil construir una democràcia si abans no s’han generat demòcrates. 

Els dos “no” de les paperetes de casa, no van servir per a res.

Direcció única.

L’any 1947 al món hi havia 67 estats sobirans.

L’any 2005 n’hi havia 179.

Ara , més de 200.

Els orígens, situacions i processos han estat enormement  diversos. La gran majoria de llarga durada. Els resultats obtinguts van des d’èxits esclatants, fins més aviat discutibles.

En la gran majoria dels casos -excepte Txèquia- l’estat dominant s’hi ha oposat amb tota la seva energia, majoritàriament amb l’ús de l’eina preferida: l’exèrcit. També amb amenaces, preferentment, econòmiques.

Ni un sol país que ha aconseguit la independència, sigui quina sigui la situació en què ha quedat, ha tornat voluntàriament - ni de cap altra manera- a la situació anterior.

El procés sempre és irreversible.

Des de països immensos com Índia o minúsculs com Timor oriental. Des de Belize fins al Sudan del sud. A tots els continents, a totes les cultures i a tots els nivells econòmics. En 60 anys s’ha triplicat  la quantitat de països independents. I continuarà. Tibet, Kurdistan, Escòcia, Euskadi, Catalunya… no sé en quin ordre ni en quin temps però succeirà.

De la mateixa manera que els individus de l’espècie humana senten sempre necessitat  de més llibertat, també els pobles tenen aquest anhel, i quan aquest desig es fa fort entre els seus components, només es pot retardar amb violència, però no és possible eliminar-lo.

 A mida que augmenta -lentament val a dir-ho- la culturització dels pobles, el seu nivell econòmic, i el sentit democràtic, ha anat i seguirà anant en augment aquest fenomen, que és universal i unidireccional.

Només cal estar-ne convençut.

3 de desembre de 2013.