Una pregunta només.

És a dir, moltes preguntes.

Dirigida al conjunt de ciutadans espanyols, (especialment als madrilenys) que siguin  conservadors, de dretes, democratacristians, etc.

Professionals, acadèmics, comerciants o industrials, fins i tot financers o alts directius. Votants en general de partits de dreta.

A veure si la sé fer correctament la pregunta o preguntes.

¿Creieu que algun dels  dos personatges; Casado i Rivera que encapçalen els únics partits a què podeu votar coherentment, és sòlid, és creïble, és vàlid -poc o gens- per ser president del govern?  

                    

A mi, si fos de dretes (que no en sóc gaire) i bon espanyol (que no en sóc gens) em faria una mica  d’allò a l’estómac veure’m  obligat a escollir algun d’aquests dos xitxarel·los feixistoides.

¿No trobeu estrany que no existeixi en el conjunt de l’estat -com existeix a Catalunya i a Euscadi- un partit, tan  conservador com  vulgueu, però nítidament antifranquista?

¿Per què Espanya no va trobar un Adenauer o un De Gasperi, conservadors els dos, per recuperar els seus països després de derrotar llurs feixismes?

¿O bé resulta que a Espanya el feixisme no ha estat mai derrotat?

Ens agradi o ens emprenyi, els partits politics conservadors són necessaris, exactament igual que ho són els partits polítics d’esquerres. I no ens ha de fer por que per un costat hi hagi filo marxistes i a l’altre n’hi hagi de filo feixistes. El que fa angoixa és que la dreta espanyola actual estigui tan sotmesa ideològicament a l’anterior règim.

Insisteixo, Espanya té un greu problema polític i el té a la dreta. La conseqüència més deplorable d’aquest buit és que l’esquerra -PSOE fins ara- es desplaci perillosament cap a la dreta deixant el seu espai natural a la intempèrie.

I a nosaltres, què?  Preguntareu.

D’entrada és bo saber qui  hi ha a l’altra banda de la xarxa, per saber si hem d’esmatxar o fer un globus, i en segon lloc -i això ho tenim millor del que pensem- fer veure al jutge de cadira que la pilota ha entrat.

Per altra banda, encara que no s’ho creguin, no volem als espanyols ni de dretes ni d’esquerres, cap mal

.

Volem tenir bons veïns al nord i al sud. No dubtem que França i Espanya siguin grans nacions, i després de cridar visca Catalunya no ens sap greu cridar  viva España i vive la France. Això sí, cadascú a casa seva i Internet a la de tots.

Dic jo, vaja.

Mala peça al teler.

L’estat espanyol, sigui del color que sigui el seu govern, ho té francament fotut. Si és socialista, ho té pitjor.

Cada dia que passa es fa més evident, dins i fora de les fronteres, la necessitat imperiosa de desfranquitzar. Desfranquitzar-ho tot. Totes les cúpules i tots els quartos foscos.

Els tardo-franquistes del PP evidentment no en tenen cap ganes i els ciutadans neo-falangistes menys. Tant a  uns com als altres rebutjar, ni que sigui una miqueta, el franquisme, els deixa despullats.

El problema gros el tenen els socialistes que diuen que volen netejar de merda el valle de los caidos sense fer malbé l’herència del gran caganer. Saben que si qüestionen una miqueta la terrible obra de Franco, necessàriament qüestionen la legitimitat del seu hereu i de tota la seva herència. Constitució inclosa.

El senyor Borrell, anant per Europa fent de ministre, ha notat una mala olor intensa que pujava del sud dels Pirineus. Calia desinfectar si es volia curar les ferides, va dir. I tenia raó, és urgent desinfectar. L’ home, però no va encertar el diagnòstic d’on venia la infecció fins que uns jutges de poble alemanys que en temes de feixisme en tenen el cul pelat li van fotre  un clatellot.

El seu cap, un tal Sánchez, que  diu que vol desinfectar el valle, i al mateix temps salvar la monarquia ens vol convèncer que aquest Felip entén molt bé la España plural. Però no diu si entén la Catalunya singular.

No sé com s’ho farà per desinfectar sense llançar la peça més pudent de totes.

Com a anècdota històrica recordem que a aquest Felip li ha tocat el numero VI, perquè el seu avantpassat Carles III, fill de Felip V, al seu primogènit li va posar Felip i li tocava ser Felip VI, però no va poder ser. Va ser declarat oficialment  idiota.

Vés per on aquella vegada hi van arribar  a temps. 

Aquest és el dilema dels socialistes: desinfectem a fons o emblanquinem l’escala?

Continuarà…

Amb agreujant de catalanitat.

A l’inconscient d’una gran majoria de jutges espanyols -evidentment ho negaran- a tots els delictes comesos per persones públiques de reconegut catalanisme, hi concorre l’agreujant de catalanitat.

A l’inconscient d’un important conjunt de ciutadans espanyols de diferents nivells culturals existeix la creença que la catalanitat és només una tara de l’espanyolitat ben entesa. Ortega y Gasset deia que era una pura herida.

A la cultura política de la totalitat dels partits politics d’àmbit estatal hi ha la idea  (que dèiem abans) que col·laborar amb partits politics catalans és cedir al xantatge i que oposar-s’hi frontalment, dona vots.

Al pensament conscient de tots els estrats de ciutadans espanyols hi ha profundament arrelada la idea que la relació política entre el poble castellà i el poble català té la forma natural de sobirà-súbdit.

Ara, bé.

D’una manera més nebulosa, expressada per molt pocs i en termes força críptics, apareix la sospita que alguna cosa  anomenada progrés arriba a Espanya pel corredor mediterrani. Progrés industrial, progrés social, ideològic, econòmic  però tot ell tacat de catalanitat.

Com destriar allò que és progrés, d’allò que és catalanisme? Gran dilema mai resolt per l’espanyolitat de centre o d’esquerra,  mentre que la dreta  ha resolt  la situació negant que allò fos progrés i aniquilant allò que era catalanitat.

L’intent de progrés més frustrant duu el nom de:  “ República”.

Fa 150 anys, el primer intent de fer República a Espanya va arribar de mans de catalans. Els dos primers presidents -Figueres i Pi- tenien noms d’arbres mediterranis. Van desaparèixer a la primera ponentada. I de la República ni rastre durant 60 anys.

Altra vegada van bufar vents republicans fa 90 anys (i com passa el temps!). Aviat el senyor Azaña, gran republicà, va tenir clar que sense Catalunya la República no tenia cap possibilitat d’èxit i va cedir al xantatge de Macià  que volia un estatut d’autonomia.

El que va passar després és terriblement prou sabut; 40 anys de dictadura tràgica amb un final còmic.

Ara, uns altres 40 anys més tard  (i com passa el temps!) sant tornem-hi.

La República apareix amb més força que mai de la mà de Catalunya. Ara els catalans ja no volen un estatut, volen una República i la volen pròpia. I si els espanyols  volen la seva -per què ningú no els ho pregunta?- els ajudarem de bon cor.

I no penseu que això sigui somiar truites a la francesa.

El mur s’esquerda.

Tots els nostres intents  d’avançar pacíficament cap a un nivell superior de llibertat, cap a una millora substancial de democràcia xoquen contra un mur.

Espanya, diuen, és una democràcia. Espanya, diuen, forma part del grup d’estats democràtics més sòlid del món. La Unió Europea, oficialment reconeix  tots els seus membres com a democràcies. 

Oficialment diuen que l’estat espanyol és  una democràcia consolidada, paraula que evita emetre un judici sobre la seva qualitat.

Les velles democràcies europees -posem francesos i anglesos- quan parlen entre elles de la democràcia espanyola  fan servir aquella dita castellana: “para quien és don Juan, doña Maria basta“ .

El món  polític, periodístic i potser l’acadèmic espanyol no veu -no vol o no pot veure- la feblesa de les institucions en què es fonamenta la seva trista democràcia embolcallada en una mal engendrada i no gaire ben parida Constitució. La monarquia, la justícia, la corrupció, els partits polítics, la jerarquia eclesiàstica, el franquisme gens residual, el militarisme, la ineficiència, fins i tot als ulls dels seus ciutadans, l’abjecta submissió a tot poder econòmic propi i aliè.

El mur que defensa tot aquest món s’està esquerdant. I com diuen els xinesos, vells entesos en muralles, quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer.

Nosaltres diem: no vint mil, sinó dos milions.

  

Benvolgut rondinaire.

Segurament tens força raó en algunes coses que dius.

També reconec que ets necessari en tota caminada llarga.

El rabadà deia que era perdre el temps allò que volien fer aquella colla.

Si  no rondinés ningú, pensaria que alguna cosa no es fa bé. De fet crec que molts trobem que una cosa o altra no es fa prou bé, però no rondinem. Entre el que fa i el que opina, no he tingut mai cap dubte de donar deu punts d’avantatge al primer.

Quan un projecte col·lectiu afecta tan intensament  un conjunt important de ciutadans, d’acord amb el tarannà de cadascú adopta una actitud mental entre els dos extrems que definiríem així:

Tot aquell que no està amb mi, està contra mi o bé tot aquell que no està contra mi està amb mi.

La primera és l’actitud mental de gairebé totes les religions, teistes i atees, la segona de moltes filosofies estoiques o epicúries. Tots entenem què vol dir actuar religiosament o prendre-s’ho filosòficament. I aquesta és la diferència.

Quan un conflicte interessa molt intensament a una quantitat important de persones apareixen  diferències, tot i que buscant el mateix resultat final volen seguir camins diferents. Quan més gran és la dificultat per aconseguir l’èxit final, més separades semblaran  les diferents opcions i cap d’elles apareixerà com a nítidament millor.

Encara que sembli que la falta d’unitat és un inconvenient, la història diu que no ho és tant. Només cal recordar les diferències entre Michael Collins i Eamon de Valera lluitant per la independència d’Irlanda o els crits a les reunions de Gandhi, Nehru, i Jinnah que discrepaven radicalment sobre la independència de l’Índia. Irlanda i Índia són independents.

Allò que dona una força a tots aquests moviments, no és el camí a fer, ni qui en serà el conductor, ni tan sols a on es vol  arribar. Allò que dona una força imparable és d’on i de què es vol marxar. Ja sigui d’una presó, d’una dominació aliena, d’una opressió cultural o econòmica, o d’un menyspreu. O de tot alhora.

Aquesta forta voluntat de marxar d’on som portarà a un final inevitable, facin el que facin  els politics d’aquí i d’allà.

Remuguem o aplaudim,  ens farà canviar d’humor, i poca cosa més.

El camí fa baixada i com ens deia aquell sergent d’artilleria que ens explicava balística: Las balas caen por la ley de la gravedad, pero es igual porqué tambien caerian por su propio peso.

Espanya està franquitzada.

Qui la desenfranquitzarà, el bon desenfranquitzador que la desenfranquitzi, bon desenfranquitzador serà.

Però, ha nascut ja?

El senyor Monedero deia ahir que els catalans hem de arxivar la idea que España és  irreformable. Fa bé de dir-ho, i fa bé de creure que el seu moviment serà el motor del canvi.

I jo li diria: doncs, au, som-hi, que entre tots ho farem tot que diem per aquí.

Comencem  per negar la idea generalment indiscutida, que 40 anys de dictadura van ser la causa principal que les idees i les formes de fer política  a Espanya actualment siguin tan escassament democràtiques. La realitat és que la dictadura franquista va durar 40 anys perquè la ideologia que defensava i les eines amb què ho feia coincidien plenament amb les  de feia segles al país.

Els 40 anys de dictadura i els 40 de post dictadura, no són res més que una variant amb èxit de la política practicada -amb curtes excepcions fracassades- per tots els grups dominants els últims dos segles, tirant curt.

Els senyors de Podemos, creuen que poden reformar Espanya.

No serem nosaltres qui els posarà dificultats, ans al contrari. Però creiem molt fermament, senyor  Domenech, que la nostra ajuda serà molt més eficaç si disposem de tots els instruments de què gaudeixen els Estats.

Senyors del PSC, què hi diuen? Volen o no volen reformar Espanya? O ja els està bé com ha anat des  que Pablo Iglesias -el primer- ho va intentar sense gaire èxit.

Desenfranquitzeu el país d’una punyetera vegada. Un cop ho hagueu fet veureu com n’és de fàcil parlar, col·laborar, progressar de qualsevol de les moltes maneres possibles. Això sí, lliurement.

9 de juliol de 2018.   Avui s’ha fet un pas de puça, però en la bona direcció.

El trinquet que us deia funciona així.

Va començar així  i així continua.

Durant tot el segle dinou Catalunya va anar renaixent, construint i fabricant. En començar el segle vint va exigir disposar d’eines polítiques més ben esmolades per fer la feina.

L’Estat espanyol va acceptar  que les diputacions provincials (que eren els únics ens polítics existents) d’una mateixa regió poguessin mancomunar serveis. Només s’hi va apuntar Catalunya.

El 1914 la Mancomunitat de Catalunya va començar a treballar de valent sobre tot en educació  i carreteres comarcals. I en sentiment d’identitat.

L’any 1923 un cop d’estat militar -Primo de Rivera- va liquidar la Mancomunitat.

El 1930  va caure la dictadura i la monarquia. Ara Catalunya ja no volia una mancomunitat de diputacions, volia un Estatut d’Autonomia. Ho va aconseguir amb pena i dolor.

De nou un altre cop d’estat militar seguit d’una brutal guerra civil, va tornar a liquidar l’Estatut i gairebé Catalunya.

Cambó, a qui li acabava de caure la bena dels ulls, li deia a Gaziel, exiliats els dos a París; Això serà molt pitjor que el 1714. I tenia raó.

Però els dictadors per brutals que siguin, també moren. El 20 de  novembre de 1975, milers de catalans vam beure xampany francès.

L’onze de setembre de 1977, centenars de milers de catalans, amb el cor alegre, novament demanàvem un nou estatut, que va arribar dos anys després. I novament un cop d’estat, el 23 F de 1981, va intentar liquidar-lo i per sort només ho va aconseguir a mitges, la Loapa el va deixar coix, però per primer cop a la història d’Espanya, les armes no van dir l’última paraula.

Roca Junyent el 1982, al seu llibre Per què no? es preguntava; Com pot ser que diguin que per salvar la democràcia a Espanya cal limitar l’autonomia de Catalunya?  Ignoro si ha trobat la resposta.

Cansats de coixejar, altra vegada -que pesados son estos catalanes- el Parlament  de  Catalunya aprova un nou estatut amb el 89% de vots a favor.

Vam veure la imatge de l’expresident Pujol, felicitant el president Maragall i el futur president Mas tot dient; ”heu fet molt bona feina.”

Tan bona feina havien fet que l’Estat espanyol, no podent usar l’exèrcit aquesta vegada, primer va usar a fons el ribot;  “ese estatuto lo hemos cepillado i bien cepillado” deia amb el seu gracejo andalús l’inefable Alfonso, mentre el també inefable Mariano des de l’altre extrem de la península perquè quedés clar que hi eren todos los españoles de bien, recollia firmes contra los catalanes.

Els tribunals van decidir prendre el relleu a l’exèrcit. Ara serien ells els que salvessin España. I en això estan. I en això estem. Les togues han iniciat el seu immens descrèdit, com abans havien fet les armes. I entre armes i togues, la Monarquia.

L’efecte trinquet porta inexorablement a l’últim graó. Ara ningú demanarà mai més ni mancomunitats, ni estatuts.

 La megatendència històrica és inevitable. Estigueu-ne segurs .

L’efecte trinquet i les megatendències.

Els historiadors i també els sociòlegs parlen de l’efecte trinquet referint-se al mecanisme que permet parar transitòriament el moviment d’una màquina i poder reengegar-la  després. El rellotge de pèndul n’és un bon exemple.

Sembla ser que els processos històrics disposen d’un mecanisme trinquet immaterial i imprevisible que actua sobre ells. Quan un conjunt de circumstàncies socials, culturals o econòmiques provoquen l’inici d’un canvi  imparable -la revolució francesa per exemple-  el camí que segueix no és ni lineal, ni recte, ni continu. Reapareix una vegada i una altra. Fins i tot quan les causes que van provocar l’inici han desaparegut. Si era imparable… seguirà sent-ho.

Sociòlegs i historiadors han intentat fa temps -i cada vegada més científicament-  estudiar i entendre, allò que anomenen megatendències.

Cap a on tendirà la demografia? Cap a on tendirà la democràcia? Cap a on tendirà el clima? Cap a on…?

Si la voluntat d’un poble de fer un pas cap a una plena realització política és ferma, justificada, raonable, constant i pacífica, encara que per l’efecte trinquet pateixi parades, seguirà endavant en paral·lel amb la tendència humana cap a més democràcia i menys autoritarisme, més llibertat i menys repressió, més coordinació  i menys subordinació.

Algú ho dubta?

La monarquia, la guàrdia civil i jo.

No és que fem cap triangle, ni tan sols es pot dir que convivim en pau.

La primera vegada que la guàrdia civil i jo personalment vam coincidir va ser el 1951. Hi havia a Barcelona una vaga de tramvies. Jo tenia 18 anys i feia 5 quilòmetres caminant per anar a classe. A cada cantonada hi havia una parella de GC. amb fusells.

A la sortida de classe, a Llúria, Granvia com sempre tres de nosaltres ens vam quedar a la porta del carrer intentant entendre què era allò de les  equacions diferencials que ens acabava d’explicar el senyor Turet.

De seguida ens va quedar clar. Una parella de GC. va aparèixer, tot cridant “disuelvan grupos”. Tres segons després ni rastre del grup. Amb el nostre esperit matemàtic l’endemà analitzàvem si dos era grupo o no, i si sis era un grup o un conjunt de dos grups.

La segona vegada que vam coincidir la GC i jo, va ser set anys després. Érem a Jerez de la Frontera fent els tres mesos com a alférez de complemento. M’havien deixat una  Guzzi 98. Aprofitant tres dies de permís vam decidir visitar Ubrique. M’acompanyava el Poch que casualment era un dels tres d’aquell grup disuelto anys abans.

Vam sortir de Jerez de bon matí vestits de militar com era obligació. Quan portàvem uns quants quilometres per una carretera fosca i estreta veiem davant nostre algú que ens fa senyals de parar. Ja hem begut oli vam pensar: era la guàrdia civil. Vam parar. I oh sorpresa, el guàrdia civil es va quadrar; A sus ordenes mi alférez. Vayan ustedes con cuidado, esta carretera es peligrosa. Que tengan buen viaje.

Molts, molts anys després recordar aquests dos insignificants episodis m’ha ajudat a entendre què pretenia el Duc d’Ahumada, cap a mitjans del segle dinou, al crear un cos armat de caràcter militar batejant-lo de Civil. Obediència cega a l’autoritat militar i sospita a priori de tot civil.

Així m’explico i em justifico alhora d’allò que m’inspira la presència de la guàrdia civil: un immens respecte, en el pitjor sentit de la paraula.

Ah, i la monarquia? Què? Com a vèrtex superior de la piràmide sustentada per la GC, diré que allò que m’inspira és un sentiment perfectament antisimètric  de l’anterior: un immens menyspreu en el millor sentit de la paraula.

Les dues institucions són incompatibles amb qualsevol model pensable de Catalunya. I , a mi personalment em….

25 de juny de 2018.

Quants referèndums haurem de fer?

Un referèndum? Dos? Quatre?

Jo ho tinc clar. Prefereixo fer mitja dotzena de referèndums que mitja guerra.

Guerra ni una ni mitja. Ni guanyada ni empatada. Ni victoriosa. Encara que m’asseguressin que la guanyaríem 10 a 0. No i no.

Tot el que sigui  guanyat en una guerra és una pèrdua per a la humanitat.

Sé perfectament que aquest no és el pensament dominant enlloc del món. Domina el “si vis pacem para bellu” o de qualsevol discrepància fer-ne un “casus belli”. Però tampoc és acceptable aquell “Roma locuta causa finita”, que defensen aquells que són amos de les lleis dels jutges i dels guàrdies civils, argumentant  “dura lex, sed lex scripta es”.

Aquesta sobredosi de llatinades explica prou clar d’on ens ve la cultura dominant a Europa i que 1500 anys després de l’últim emperador romà, encara el pensament imperial heretat per francesos, anglesos, russos, alemanys, turcs i… espanyols formi part de la cultura -visceralment integrada- d’aquests pobles tants anys després de desaparèixer llurs imperis.

Doncs precisament per tot això mostrar a la humanitat que és possible aconseguir la llibertat sense gota de violència és l’aportació més valuosa que pot i vol fer Catalunya. I per altra banda és la força més poderosa de què disposem davant d’un Estat com l’espanyol que té fama, molt ben guanyada històricament, de recórrer a l’ús violent  de les armes fins i tot contra el seu propi poble.

D’ençà de l’entrada a la  unió europea Espanya no pot usar l’exèrcit,  (encara que l’article 8 de la constitució digui que sí),  contra una part dels seus ciutadans. I encara que el seu comandament suprem (article 62. h) se’n mori de ganes de fer-ho.

Per protegir el susdit comandant de la inevitable llibertat d’expressió no violenta però sí sorollosa els impagables organitzadors d’actes públics sota la seva presidència van decidir ahir deixar buides i silencioses metres i metres de grades, mentre en la llunyania se sentia  Lluis Llach cantant:

“Sou vosaltres que heu fet

 Del silenci xiulades.”

23 de juny de 2018.

Acusacions. Drets i obligacions.

Sentireu que ens acusen:

De què es queixen els catalans si són els que viuen millor de la península ibèrica? Això és insolidaritat amb la resta, diuen.

Deixeu passar un parell de minuts sense contestar després pregunteu:

De què es queixen les dones europees, si tenen més privilegis que cap altra dona al món? Això és insolidaritat amb les dones afganeses o indies.

De què es queixen els obrers espanyols? ¿Que no saben que els obrers de Bangla Desh treballen el doble d’hores que ells en condicions intolerables i guanyen deu vegades menys?

Jo m’atreveixo a afirmar, que els obrers espanyols, les dones europees i els ciutadans catalans tenen no solament tot el dret  a exigir més equitat laboral, major igualtat de gènere  o més llibertat política, sinó que tenen obligació de fer-ho.

Tot grup de ciutadans que aconsegueix, sense usar cap violència, millorar alguna de les seves necessitats bàsiques pròpies del gènere humà encara que sembli poca cosa, contribueix  a augmentar el nivell universal de justícia, equitat o igualtat. Si les dones europees aconsegueixen millorar la seva situació, les dones afganeses acabaran rebent-ne els beneficis. Si els obrers espanyols obtenen beneficis laborals ajudaran als obrers de Bangla Desh. Si els catalans obtenim més llibertats, seran molts els pobles de tot el món que podran fer un pas endavant.

Hem de ser capaços  d’entendre la humanitat com una totalitat de sers de la mateixa espècie, agrupats en conjunts diferents uns dels altres, però no adversaris. Ni uns sobirans ni  els altres súbdits.

Aquests conjunts interactuen entre ells com vasos comunicants que al llarg del temps han anat ampliant els conductes per on circulen els  principals instruments de relació entre individus i entre pobles: les paraules des da fa segles i les imatges des de fa poc, cadascun dels dos amb múltiples formes, moltes beneficioses i algunes no tant.

Fem-ho bé catalans. Pacíficament. Amb ple convenciment. Sense pressa però sense pausa. Sense por però sense imprudència. Tothom hi sortirà guanyant.

Potser és un somni, però seria desitjable que una part significativa en quantitat i en qualitat de la societat espanyola i principalment madrilenya, prengués consciència de tenir davant la seva la millor oportunitat dels dos últims segles, de trencar la crosta del reaccionarisme que ha frenat tots els intents de modernitzar el país.

Animadversions i discrepàncies.

Negar que hi ha animadversió entre catalanitat i espanyolitat no condueix a res. No acceptar una gran discrepància en la forma d’entendre la realitat social és inútil.

Cal acceptar que la relació política entre Espanya i Catalunya ha estat de dominador/dominat, i al mateix temps  que la relació entre poders econòmics dels dos últims segles no tenia aquest signe.

Per entendre millor la gran distància ideològica entre aquestes dues realitats escoltem un discurs de Fernández de la Mora, cofundador amb Manuel Fraga d’Alianza Popular, ànima del futur PP, reivindicant l’Estat Franquista <<…motor del máximo avance del pueblo español, ya que ha sido el protagonista de la revolución industrial, de la transformación de una sociedad proletaria en otra de clase media y del salto desde el anlfabetismo hasta la universidad masificada... Venimos de un pasado que ha sido el mas renovador de nuestra historia contemporánea...>>>

És força probable que hi hagi un alt tant per cent d’espanyols que estiguin d’acord amb aquesta afirmació fins i tot entre els que van ser víctimes de la brutalitat franquista i que tot i deplorar els mètodes, accepten els resultats. Especialment la reforçada unitat d’Espanya.

També és segur que una enorme majoria de catalans  condemna  radicalment la dictadura i afirma que tots els seus resultats  van ser profundament negatius per a Catalunya en tots els camps. L’afirmació que el franquisme “ha sido el protagonista de la revolución industrial“ a Catalunya sona  a acudit de l’Eugenio, però vés a saber si a moltes parts d’Espanya sona a veritat.

Aquest abisme entre el judici expressat per una o altra ciutadania posa en evidència com dèiem al principi l’enorme discrepància a entendre la realitat política del país, com demostra que mentre a Espanya el PP obtenia majories absolutes, a Catalunya li costava superar un trist 15 %.

Mirem el paisatge i quin temps fa:

60 intel·lectuals espanyols acaben de publicar un manifest  reclamant una “reforma constitucional  de carácter federal para  acomodar las justas reinvidicaciones  nacionales de diversos territorios …”

Des de Vallecas a Navarra  estan sortint  demandes populars de consultes  sobre Monarquia/ República.

Els ministres Borrell i Batet es contradiuen l’un amb l’altre i cadascun amb si mateix, i reben bufetades des dels dos costats.

La folklòrica reina Letizia (amb falta d’ortografia inclosa) ajuda, tant com pot, a tots els republicans del país…

Reitero. Ni por ni pressa. Mirem amb atenció els signes dels temps, escoltem cap on bufa el vent…

11 de juny de 2018.

Un gran jutge i un bon raier.

És Llarena un mal jutge? És un jutge corrupte? És prevaricador? No, de cap manera. És molt pitjor que tot això. És un gran jutge espanyol.

A mi em passa una mica com al ciutadà  Albert: pateixo el mateix tipus de daltonisme.

Jo no veig jutges i fiscals: només veig espanyols.

Jo no veig guardiacivils o policies nacionals: jo només veig espanyols.

Jo no veig pepés o pesoes. Jo només veig ciutadans espanyols .

Em penso molt que el senyor Rivera i jo volem dir el mateix quan diem espanyol i que ell i jo coincidim en què ell és un bon espanyol.

Quan el general Prim es preguntava: els catalans, són espanyols, o no? no devia tenir a mà l’explicació que més de dos segles abans li havia donat Quevedo:

“Mientras haya una piedra en el desierto y en España viva un solo catalan tendremos un enemigo y guerra”.

(Per cert, no sé què volia dir amb això d’una pedra al desert)

No és que els catalans no siguin espanyols, és que són mals espanyols i a sobre se’n vanten. Diuen ells. Els bons espanyols diuen: no podem liquidar els catalans perquè són espanyols, però els hem de liquidar perquè són mals espanyols.

I d’aquí no en surten. I mira que n’és de fàcil la solució.

Vés per on l’estimat ministre raier de La Pobla ha proposat una bona solució. Desinfectar la ferida. Llàstima que per diagnosticar la infecció en comptes de consultar-ho a alguna Societat Mèdica, que a Catalunya n’hi ha de molt prestigi, va i ho consulta a una Sociedad Civil Catalana que ve a ser com si el senyor Borrell consultes com es  lliguen els troncs, als raiers del Manzanares.

Ferida n’hi ha, infectada o no ho cal veure llegint història. Ferides  n’hi ha, i moltes. Ferides de guerres perdudes, sempre per Catalunya. Des del 1640, 1714, fins la més brutal de totes, la del 1939. 

Que aquestes ferides  provocades per tantes guerres estiguin infectades no és gens estrany  tenint en compte la quantitat de merda que els vencedors han llançat sobre els vençuts. Sempre i des de tots cantons…

Allò que resulta més sorprenent, és que després de tantes derrotes i tantes infeccions estiguem cada dia -no en dubteu gens ni mica- més a prop de la llibertat. Sans i forts.

Jauria, algarabia.

Renoi quines paraules castellanes. Que suaus sonen les paraules catalanes gossada o guirigall. Els catalans hem d’acceptar que en contundència lingüística guanyen ells.

Quan sento tota la retahila-reguitzell  d’insults, escarnis i befes de tots i totes els que tenen veu i altaveu més enllà  de l’Ebre no puc ni vull evitar que a la pantalla gran  aparegui la paraula JAURIA. 

Quan de jovenet llegia tots els Vernes, Salgaris, Sabatinis que em queien a les mans sempre n’hi havia algun en què el nen protagonista fugia d’una jauria  que el perseguia amb una algarabia furibunda. El noi sempre aconseguia pujar a un arbre. Només calia esperar que els cridaners  es cansessin i marxessin a buscar una altra presa. Aviat la trobaven, pobres Pablo/Irene.

Doncs, això, paciència i serenitat. Ni por ni pressa.

Aquests dies sentim i seguirem sentint algunes persones de possible bona fe que consideren un error nomenar aquest President i que aquest nomeni tals consellers, i que la cerimònia sigui curta  o que l’espera ha estat massa llarga, etc. Cal dir que si el president o els consellers nomenats fossin uns altres o si la cerimònia més llarga o més curta, també ho considerarien un error.

I sí, és un error. És un error per anar on aquestes persones volen anar. Però resulta que on aquestes persones volen portar Catalunya no és el lloc on els votants del que ha resultat ser la majoria parlamentària volem anar.

Uns altres, aquests amb més encert, diuen que tot plegat és una provocació. Els  dono la raó. Diu el diccionari:  Provocar;  incitar a algú a fer una cosa indeguda o inconvenient. I així (això no ho diu el diccionari) poder-li donar la culpa del que passi. Oh dones provocatives!

D’un temps cap aquí, l’estat espanyol s’atipa de fer coses indegudes o inconvenients com a resposta de la provocació anomenada Referèndum. Una empenteta més sempre serà bona i això no és cap error.

1851. Parlamento, Madrid.

Copio de la Història d’Espanya de Soldevila, fragments del discurs al parlament de Madrid del diputat per Barcelona, general Prim:

Es pregunta...

“si han de estar los catalanes eternamente mandados como pais conquistado y cuando se piensa devolverles las garantías constitucionales a las cuales son acreedores como todas las provincias de España… Y ¿Por qué tanta opresión? ¿Cual es la causa? La causa es vuestra pequeñez, Ministros de la Corona. La causa es el raquítico conocimiento que tenéis de la ciencia de gobernar. Cataluña es un país vigoroso. Cataluña es un país robusto. Los catalanes son altivos, belicosos y de corazón esforzado; pues palo y hierro a los catalanes, decís vosotros…”

I al final del discurs torna a preguntar:

“Los  catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonia…”

“Si no los quereis como españoles, levantad de allí vuestros reales; dejadlos, que para nada os necesitan. Pero si siendo españoles los quereis esclavos (...) que sea en buena hora y sea por completo… encerradlos en un circulo de bronce; y si esto no es bastante, sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita porque así y solo así doblegareis nuestra cerviz, porque así y solo así vencereis nuestra altivez, así  y solamente así domareis nuestra fiereza.”

Llenguatge de segle dinou, formes militars d’expressió, situació política, cultural a la Península i a Europa radicalment diferents a les actuals, però el fons de la qüestió  s’assembla tràgicament a la situació actual.

 He dit i repeteixo: el conflicte entre Catalunya i Espanya, només té dos finals possibles.

1. Aniquilació radical de de tota expressió de catalanitat.

2. Independència de Catalunya.

La primera solució l’ha perseguit durant segles l’estat espanyol fos quina fos la forma tingués, sigués el que sigués el partit que manés, totalitari o més o menys democràtic, i sempre ha fracassat. Ha usat l’exèrcit, ha guanyat totes les batalles contra Catalunya, però ha perdut totes les guerres. La diferència amb la situació actual és que ara no pot usar l’exèrcit (encara que l’article 8 de la Constitució digui que sí), i fa servir jutges, fiscals i guàrdia civil igual d’agressius però menys eficients.

L’estat espanyol no intenta, -em temo molt que ni vol, ni sap, ni pot- buscar una proposta per minsa que sigui per iniciar res que s’assembli a un diàleg. Cal entendre que qualsevol govern, partit polític o grup d’opinió que ho intentés, seria a l’instant linxat per tothom, absolutament per tota  la resta d’espanyols de dreta, d’esquerra, de dalt o de baix.

És a dir no poden aniquilar Catalunya, ni poden dialogar.

ERGO: INDEPENDÈNCIA. Política o jurídica. Després, i solament després les dues parts seran prou lliures per proposar-ho tot,  per negociar-ho tot i per pactar-ho tot.

 Demà (avui per al lector) començarem a córrer ….

13 de maig de 2018

De què serveix un cavaller amb armadura...

Si no té un drac a qui matar?

Els dos personatges preferits de la cultura espanyola són el Cid i el Quixot. Els dos són personatges de ficció. Els dos són cavallers amb armadura amb dracs a qui atacar, el primer els  sarraïns, el segon els molins de vent. Tots dos dracs imaginats, un per a la Història, l’altre per a la Literatura.

Salvador de Madariaga al seu llibre Ingleses, Franceses, Españoles, adjudica a cada una d’aquestes identitats dues característiques dominants i atribueix als espanyols Dignidad y Crueldad. Tot allò que ataca la seva dignitat -algú sap què significa aquesta paraula en política?- ho converteix en Drac  i no pot evitar que li pugi cap al cervell, del cor, de l’estómac i de més avall -la tríade d’òrgans dominants de tot mascle hispà- tota la seva crueltat. Escriu novel·les o fa lleis i envia la guàrdia civil si no pot enviar l’exèrcit.

El drac basc s’ha mort i el cavaller amb armadura ple de dignitat no li perdona. Cal entendre que ETA va ser un subproducte monstruós del franquisme, igual que el PP n’és una derivada covarda. Al cavaller amb armadura no li ha costat gaire inventar un altre drac amb l’ajuda de primeres espases (quin sinònim més ben trobat) de la literatura castellana; des de Quevedo a Ortega i Gasset (si home aquell que va dir el 1932 al discurs al parlament espanyol contra l’estatut de Catalunya: Cuando algo es pura herida curar-lo es matar-lo. Pues tal sucede con els caso catalán ). 

Al cavaller amb armadura completa, la visera no li deixa veure clar i no distingeix entre sarraïns o molins de vent, ni entre posar bombes sota un cotxe o posar paperetes en una urna.

El cavaller amb armadura rovellada li grinyolen les idees i està més a prop de l’Home de Llauna del Mag d’Oz, que no tenia cor i que els impulsos li sortien de més avall i que si bada acaba adoptant el model “pachuloyo”  tan abundant en les altes esferes ministerials, judicials, i tertulianes.

Ara ja no se’n parla gaire però un dels discursos que diuen que més ha influït en l’espècie humana, du per títol: El sermó de la muntanya. El predicador, Jesús, fa una llista de 8 grups humans als qui qualifica de Benaurats. Els que tenen fam, els  que passen fred,  etc. i en vuitè lloc  diu: Benaurats els que pateixen persecució per la justícia.

Amb qui cony devia pensar Crist quan deia aquesta última benaurança? Amb l’Oriol Junqueras segur i com que no feia distincions entre creients i gentils en tots el altres també.

Al cavaller se li ha escapat el cavall i ara va passejant la seva trista figura sense trobar la deixalleria que admeti ferro rovellat .

Senyors Rajois, senyors Llarenas, utilitzar La Llei per inventar-se un drac a qui matar és pitjor que una canallada: és un estupidesa.

5 de maig de 2018.

“Seis pies castellanos”.

De la incidència de la geografia sobre la història ningú no en dubte. Sobre la intensitat d’aquesta influència hi ha força discrepància.

Tothom sap què és una península i què  és un istme, tot i que aquest és més difícil de definir. Itàlia és una península però i l’istme, on és?

Intentem definir l’istme de la península Ibèrica.

Mirem el mapa sense prejudicis. Cantàbric a l’esquerra i Mediterrani a la dreta. A la vessant nord dels Pirineus  des de Baiona a Perpinyà de mar a mar 360 km. A la conca esquerra  de l’Ebre des de Donostia a Amposta, els mateixos 360 km.

Aquest quadrilàter Baiona, Donostia, Perpinyà, Amposta és l’istme  de la península Iberica. Els Pirineus només deixen un pas fàcil prop dels dos mars. El pas  del Cantàbric entre Baiona i Donostia té una longitud d’uns 30 km. El del Mediterrani entre Perpinyà i Amposta uns 300 Km.

Els istmes són lloc de pas. Hi passa  gent amunt i avall, i molta s’hi queda.

La gent que s’hi queda va arrelant, va creant identitat pròpia. Els que van arribant enriqueixen i qüestionen alhora aquesta identitat. Però tots ells saben que des que Haníbal va passar per aquí amb els seus elefants per atacar Roma i poc després  van ser aquests que van construir la Via Augusta, la característica de Catalunya era ser un corredor mediterrani, entre Europa i Ibèria.

Però… durant el segle dinou es va inventar el tren. Què millor per un tren que un corredor. Cada país va començar a muntar vies una mica al seu aire. Madrid va decidir, induïts pel seu potent centrisme geogràfic i ideològic, que l’ample de via seria de “seis pies castellanos”. Aviat la major part d’Europa va entendre que si el tren volia tenir futur comercial calia unificar l’ample de via. Però a Madrid són  com són. Els seus sis peus es van mantenir més de cent anys.

Ara fa quatre dies han caigut del burro i s’han posat a construir vies d’ample europeu a un cost inassumible amb una rendibilitat baixíssima i comercialment gens eficients. I el corredor, esperant en via morta.

I què en fan dels “seis pies castellanos”?  Doncs continuar trepitjant a… No, que després diran que no estimem prou les forces d’ocupació. I no estimar prou és fomentar l’odi, i fomentar l’odi és delicte i als delinqüents els cal pegar una patada al cul amb qualsevol dels “seis pies castellanos”.

30 d’abril de 2018.

Un altre discurs del Rei.

Fa tres o quatre dies va venir d’amagat dels seus súbdits  a repartir sobres a una colla d’aprenents de jutge.

I va dir (no sabem qui l’havia escrit) un discurs. Va lloar la magnífica obra que feien els jutges espanyols que gràcies a la seva dedicació havien aconseguit fer desaparèixer d’Espanya tot indici de corrupció sense cap privilegi a cap persona ni cunyats ni compi-iogui  de ningú.

Va destacar l’èxit que representava que gràcies al treball dels jutges s’hagués eradicat de l’Estat tota mena de violència masclista, així com la gran millora de les relacions laborals entre empreses i treballadors…

Què dius? Que no va dir res d’això? Que només va parlar de… de què dius que va parlar?  Del terrible desafio que haurien de combatre els nous jutges.

 Doncs sabeu que us dic: que aquest rei tenia raó. L’únic problema que té des de fa uns anys la monarquia espanyola és que ha descobert que trontolla. Els fonaments són falsos. El gran patrocinador de la monarquia era un genocida del seu propi poble que per més inri era antimonàrquic.

Catalunya li ha dit a la cara que no el vol. A la resta d’Espanya ningú s’atreveix a preguntar-ho. I sospito que tots aquells que li fan la gara-gara només el mantenen perquè creuen que és la clau de volta del poder polític, econòmic, judicial i eclesiàstic heretat del dictador.

És la clau de volta i al mateix temps és el punt més feble de tota l’estructura. Una ventada massa forta del nord-est  reforçada per una depressió de llevant o un cicló del cantàbric…

Fa bé el rei de demanar ajuda als jutges i fiscals perquè encara que l’article 62 h) de la santa constitució espanyola diu que li correspon la funció de comandament suprem de les forces armades sap perfectament que això és paper mullat.

I ja ho sabem, els jutges manen i la guàrdia civil obeeix. I això és tot.

14 d’abril de 2018.    Dia de la República.

Dictadura. Democràcia.

La primera condició per passar de dictadura a democràcia és que es mori el dictador. És una condició necessària però no suficient.

Per començar l’anàlisi, cal estudiar com ha mort el dictador i qui l’ha matat. Veiem tres models de morts de dictadors:

1.-Ha estat mort després de ser derrotat, ex. Hitler o Mussolini.

2.-Ha esta assassinat pel seu propi poble, ex. Ceaucescu o Gadaffi.

3.-Ha mort al llit en plenitud de  glòria i enterrat en un gran mausoleu conservat anys i panys.  Ex . Franco o Mao.

En el primer cas el pas de la dictadura a la democràcia pot ser ràpid, en el segon és impredictible què passarà i en el tercer és segur que la democràcia  podria començar a caminar però tardarà molts anys a arribar, si arriba algun dia.

En el cas que ens interessa la situació és molt evident:

Valle de los caidos, Pazo de Meiras, Fundación Francisco Franco, Familia Real. etc... ergo,  una democràcia plena no ha arribat encara a Espanya.

Cal entendre que el dictador és una peça important en una dictadura, però sense l’existència d’infinites peces més, algunes d’elles igual de necessàries que el dictador, la dictadura cauria aviat. Quan dura 40 anys és  per l’existència de col·laboradors  de primera, segona o tercera línia, que en el cas que el dictador mori al llit i glorificat no perdran el poder i oposaran  forta resistència a qualsevol canvi més enllà d’una rentada de cara.

Però, i l’Estat de dret? Ja el tenim aquí?

Fa més de 300 anys el anglesos van aconseguir superar l’absolutisme monàrquic amb el que ells anomenen gloriosa revolució del 1688. A partir de llavors les lleis les feia el Parlament. Era un primer pas cap a la democràcia moderna. Però aviat es van adonar que no era el mateix rule of law, Estat de dret , que rule by law governar aplicant la llei.

Aplicar la llei, ho fan tots els estats del món i la immensa majoria no són estats de dret. Un signe evident  que no ho són o bé que ho són de baixa qualitat és la molta freqüència en què afirmen ser-ho. O les vegades que repeteixen que les lleis s’han de complir. O en la facilitat que té l’estat d’usar la violència per fer complir la llei.

Votar cada quatre o cinc anys  és una condició necessària per ser una democràcia. Però no és una condició suficient. A Rússia, a Turquia o a Egipte es vota de tant en tant. I a Espanya també.

Formar part de la Unió Europea és una garantia a mitges. La necessitat d’Europa d’admetre més països l’ha portat a donar una mena d’aprovat general  a la democràcia dels nous membres mentre diguessin amen a les obligacions econòmiques que Europa imposa.

Ara ens queixem que retornin a molts països partits politics feixistizants, cosa que a Espanya no passa per la senzilla raó que no han marxat mai d’aquí .

5 d’abril de 2018

P.D. Quina plantofada acaba de rebre l’Estat de dret que patim.

Mal gust de boca. I mal d’estómac.

I poca cosa més. No ha variat res gaire important. Ni tan sols és una batalla perduda, i  no influirà  en el resultat final de la guerra.

Res essencial ha variat. L’estat espanyol continua deixant en mans de la guàrdia civil la defensa de la unidad, substituint l’exèrcit que va protagonitzar aquesta funció durant 40 anys.

El mecanisme és d’una simplicitat extrema, comença i acaba amb la  GC.

Aquest invent del duc d’Ahumada inicia el procés amb una investigació teatral. Hores i hores escorcollant. Capses de cartró amunt i avall. Una mica després envien un informe imparcial  al fiscal adequat que corregeix les faltes d’ortografia, afina i redacta. Tot el paperam va a parar a mans d’un jutge. Aquí no cal triar gaire. Qualsevol jutge d’aquest nivell (els de més avall no conten)  farà bé la seva feina. Es limitarà a complir la llei i a fer-la complir, alguns amb un entusiasme i un amor a la pàtria admirables.

Ja sabem que els deu manaments de la llei sagrada es resumeixen en dos:

Estimaràs a Espanya sobre totes les coses, i a la guàrdia civil com a tu mateix.

                          ………………………………………………………

Acaba d’arribar la notícia de la detenció de Puigdemont a Alemanya, ara el mal gust de boca ja és mal d’estómac. Espero que els jutges alemanys recordin l’última vegada que els seus policies van detenir un president de la Generalitat de Catalunya i el van lliurar a les autoritats espanyoles. 

Alemanya ha canviat molt des de llavors i Espanya molt poc.

L’estat espanyol ha pres malament les mides del seu adversari. En realitat s’ha confós d’adversari. On hi havien dos milions de persones n`ha vist dues-centes. I les vol tancar totes a la presó. Les 200. I dels dos milions no sap què fer-ne.

Fa segles que tots els teòrics de les guerres diuen que l’error no és aplicar la força per resoldre un conflicte sinó aplicar una força insuficient, i si no avalues bé la capacitat de resistència del contrari encara que sembli al principi que tens la victòria assegurada tard o d’hora acabaràs derrotat.

Ja sé que no es pot evitar, però crec que estem posant massa dramatisme al dia a dia. Davant de la majoria de comentaristes, fins i  tot els nostres,  i repeteixo que entre el que fa i el que critica li dono deu punts d’avantatge al primer. I si som on som -i crec que hem fet molt camí- és gràcies als que fan. 

No és cap error saltar d’una finestra del segon pis per fugir de la presó si és l’única que es pot obrir, tot i saber que alguns es trencaran una cama al caure, i a algun altre l’enxamparan, però que molts podran anar on sigui a demanar ajuda.

Nosaltres, els dos milions seguim empenyent sense por i sense pressa, I si algun dia s’ha de trencar un plat… que sigui un plat fondo.

Guerra no declarada.

Però guerra. Civil, freda, santa, de poder, bruta, judicial, policial. Com vulgueu qualificar-la, però guerra.

L’Estat espanyol està en guerra contra Catalunya. Hi ha presoners de guerra. Hi ha forces armades pels nostres carrers. Però… de moment no és l’exèrcit com el 1640, el 1714 o el 1939. Guerres totes elles en què Catalunya va quedar vençuda i destruïda.

L’estratègia és atacar les quatre columnes principals que ells creuen, encertadament, que  sostenen el fet català.

En primer lloc, la llengua que evidentment és la columna vertebral de Catalunya. Els atacs van dirigits a les dues institucions bàsiques en la vida de tota llengua: l’ensenyament  i els mitjans de comunicació. Ras i curt, l’escola i TV3. Crec que l’estat espanyol ha avaluat malament la fortalesa de les dues. Un atac frontal contra qualsevol de les dues institucions provocaria una reacció ciutadana insostenible.

En segon lloc, l’economia. En aquest camp l’estat espanyol té un dilema insalvable. No pot cometre cap error perquè sap perfectament que perjudicar l’economia catalana tindria funestes conseqüències per a l’economia espanyola. Es pot afirmar sense cap dubte que Catalunya és econòmicament auto sostenible,  i Espanya sense Catalunya, no.

La tàctica d’atac en aquests dos camps –llengua i economia– serà simplement fer por i res més.

La tercera columna que sosté tot estat és d’ordre jurídic. Quin estatus jurídic volem els catalans, quin  permet l’estat espanyol, quin accepta la comunitat internacional?

Tot i que aparentment és el pilar més feble, cal entendre que sigui el que sigui el que s’aconsegueixi sempre serà un  pas endavant. És un camp en el qual no podem perdre res, perquè res no tenim. Per petit que sigui el primer pas, serà l’inici d’un llarg camí. En aquest camp la tàctica que usa l’adversari és ignorar-ho i menysprear-ho públicament, per una banda, i per l’altra pressionar  d’amagat les cancelleries estrangeres que fan veure que  l’escolten, però que s’emprenyen de mala manera.

La promoció  del fet català i el seu conflicte amb l’estat espanyol  és segurament la feina més ben feta i més efectiva que han realitzat des del Romeva fins al Puigdemont i tots els seus col·laboradors. Només cal comparar el coneixement internacional que del tema hi havia fa tres o quatre anys i el que hi ha ara.

En quart lloc un last but not least com una copa d’un pi, la columna més sòlida  i  que no hi ha guerra -ni tan sols una guerra com déu mana- que la venci de forma decisiva. Aquesta columna és jo.

Milions de jo que com jo no som ningú, i a ningú no se’l pot vèncer, no se’l pot tancar a la presó ni afusellar. Només cal que jo perseveri i perseveraré. Que cridi i cridaré. Que confií i confiaré.

Què passarà demà, no ho sé. Què passarà la setmana o el mes que ve, no ho sé. Quin serà el final, sí que ho sé.

20 de març de 2018

El reglament diu.

El reglament diu que; un corredor amb una cama trencada no pot participar en la cursa.

Qui l’ha escrit aquest reglament? Preguntem nosaltres

Nosaltres, diuen ells.

I qui anomena el jutge per aplicar-lo? Preguntem.

Nosaltres, afirmen ells.

I qui ha trencat la cama al corredor?

Nosaltres, evidentment. Aclareixen ells.

Així doncs, qui guanyarà cursa? Volen saber els espectadors.

Nosaltres diem, nosaltres perquè hi ha dos milions de voluntaris per portar a collibè el corredor amb la cama trencada. Això el reglament no ho prohibeix, perquè no en diu res i ja se sap que en democràcia, allò que no està prohibit està permès si ho fas pacíficament.

Ras i curt o bé llarg i costerut, que dos milions donen per molt, i no te’ls acabes mai.

I ara ve el bon temps.

Tina i Mandela.

Parella de ball molt mal avinguda. I potser impossible d’aparellar.

Tots sabem qui és  Mandela. En Nelson, però a Tina no la coneix ningú.

Són dues actituds davant la humanitat i la seva encarnació política incompatibles entre si. Segons quina adoptem cadascú de nosaltres, i segons quants de nosaltres l’adoptem la història avançarà (optimista com sóc això no ho dubto) o s’encallarà.

TINA. Paraula formada com una gran munió d’altres paraules, per les sigles en anglès (en quina llengua sinó) de  There Is  Not  Alternative, que traduït al català vol dir No hi ha res a fotre i en castellà Alabado sea dios.

MANDELA pare d’infinites dites va dir: Tot sembla impossible, fins que ho fas. Que traduït al català diem Entre tots ho farem tot, i en castellà El uno por el otro, la casa sin barrer.

Totes les persones, grups politics, econòmics, religiosos,  judicials o de qualsevol mena, que siguin posseïdors, administradors o gestors de PODER, tendeixen a predicar TINA.

El cor i la ment de tota persona humana oscil·la constantment entre Tina i Mandela. Es veu que les emocions les gestiona des de la nostra part del cervell heretat dels mamífers l‘amígdala i les administra el còrtex prefrontal que només tenim els humans, que si hi ha sort les converteix en sentiments.

 L’emoció més poderosa de totes és  la por. Molts segles abans de saber res del cervell, tots el amos d’alguna de les tres eines de poder -les paraules, les armes o els diners- han utilitzat la por, per defensar els seu poder.

La història ens diu que els que han intentat  que el poder canviés de mans, han usat les mateixes eines que els poderosos. Poques vegades ho han aconseguit i sempre han provocat molt dolor inútil.

M’agradaria pensar, que el canvi de poder polític que tenim activat els catalans no utilitzi gens les armes, el mínim necessari els diners, i tant com faci  falta les paraules, sobretot per aconseguir que aquella part més racional del nostre cervell controli les emocions, principalment la por.

El “ geni” ja ha sortit de l’ampolla.

L’ 1-O, va saltar el tap. La pressió era tan forta que el tap va sortir disparat.

Els genis en llibertat són incontrolables. Intentar tornar-los dins l’ampolla a cops de porra és pitjor que inútil: és ridícul. Voler-los caçar fent servir togues com a xarxes, deixa víctimes, però no aconsegueix res.

Hi ha una llarga tradició entre alguns jutges espanyols des de Torquemada, (a qui el meu llibre d’Història del Imperio Español de batxillerat definia com a juez justo aunque severo), fins per exemple Lamela o Llarena que segueixen una pauta similar en moments diferents. Una creença acceptada com a veritat indiscutida per una gran part del conjunt del propi poble adquireix  un caràcter sagrat. La llei que la defensa es converteix en dogma. Qui la transgredeix conscientment és un Heretge. Qui ho fa per ignorància és una Bruixa.

Els jutges disposen d’allò que se’n diu discrecionalitat  que vol dir que la sentència que emeten es mou dintre d’una ampla franja entre gran lenitat fins a severitat extrema.

Determinada saga de jutges quan han de dictar sentència sobre delictes comesos contra un Bé que en el seu inconscient tenen com a Sagrat tendeixen a moure’s per la franja de màxima duresa amb  el perill evident de trepitjar la línia de l’equitat.

Sempre ha estat més fàcil detectar heretges que bruixes, i en canvi sempre ha estat més fàcil condemnar bruixes que heretges.

Quan el pensament d’Erasme de Rotterdam, (el pare de les beques Erasmus), va ser declarat heretge els seus seguidors a Espanya van ser perseguits però sembla ser que no en van cremar més d’un parell. Quan de tant en tant hi  havia una passa de Bruixeria les fogueres eren molt abundants.

Avui en dia la Unidad de España  té un caràcter sagrat. La llei que la vol defensar té categoria de dogma. Aquells que la volem transgredir som heretges… o potser estem embruixats. Algú va dir que estàvem abduïts, que ve a ser el mateix en llenguatge actual.

I ara ve la gran pegunta. Si estem embruixats, qui són les bruixes? Si estem abduïts, on són els extraterrestres abductors?

Guàrdies civils, fiscals i jutges, van bojos remenant escombraries. I no troben res. En temps de la inquisició els jutges tenien la facilitat de poder torturar no només els acusats sinó també els testimonis. Aviat acabaven la feina. Ara només els queda el recurs de fer por. A tort i a dret. Però...

El geni que s’ha escapat de l’ampolla, no és ni bruixa ni E.T. No es pot tancar a la presó, ni es pot cremar.

I a més no té por ni té pressa.

19 de febrer de 2018.