Força insuficient.

 

Si vols resoldre un problema per la força, sobretot no usis una força insuficient.

Tant per arrancar un queixal, com per pujar un piano per l’escala.

Em temo molt (amb alegria amagada) que Rússia amb Ucraïna ha comés aquest error, com l’està cometent l’Estat espanyol per resoldre (al seu gust) el conflicte català.

Usar una força insuficient.

Què impedeix a uns i altres usar tota la seva capacitat de destrucció de l’enemic?

En primer lloc Stalin i Franco ja són morts, però l’herència que han deixat als seus respectius pobles sobre la filosofia de la vida, és ben viva. (Reconec que faig trampa, perquè la realitat és que Stalin i Franco van existir perquè Rússia i Espanya, són com són des de fa segles, filosofia de la vida inclosa).

En resum, que el piano que volien amagar a les golfes s’ha quedat encallat al replà de l’entresol. I emprenya que dona gust, tant per pujar com per baixar, fins que  se’n comença  a parlar a l’estranger de  fora.

Metàfores a part. Què impedeix a l’Estat  Espanyol resoldre el problema català al seu gust?

No serà que Espanya sap molt bé el que NO vol que sigui Catalunya però que no té cap idea realista i vàlida del que vol que sigui?...

Aquesta sensació (i més que sensació) d’encallament secular es transmet de generació en generació i de tant en tant per raons difícils d’explicar  però fàcils de predir, es produeix per una o altra banda un: “Ja n’estem fins als “dallonses” on tothom sap què vol dir “dallonses”.

Llavors se’n torna a parlar com si fos una sorpresa de nova aparició al mercat de  Calaf, quan  només és una nova volta a la sínia que tant la fa un cavall com un burro.

El problema és molt antic i la solució també. L’aspiració a la llibertat -sigui quin sigui el significat de la paraula- és congènit i és un dels  signes més específics de la naturalesa humana.

Tant de l’individu com del grup. Igual d’un grup petit com d’un grup immens.

Tant de bo  que l’aspiració a l’equitat d’uns, fos, si més no, igualment intensa que la necessitat de llibertat dels altres. Recíprocament i mútuament.

…i usar tota la força disponible …equitativament.

  D’això se’n  diu “somiar truites”?

El 2023 s’està morint de mort natural.

Dos es barallaven…

 

I el tercer va rebre.

Aquesta és la Història  dels espanyols i la tragèdia dels catalans..

 És veritat que una de les ”Dos Españas” segons Machado ha de gelar el cor de l’espanyolet que en aquest món ve, però  encara és més veritat que seran les dues Espanyes agafades de la mà, que congelaran el cor i trepitjaran el fetge del catalanet, (i quan sigui gran li escuraran la butxaca).

Els espanyols continuaran barallant-se, i  donant la culpa als catalans.

Si us plau cavallers espanyols, Pedro i Pablo, i successors i similars, doneu-vos les mans. Agafeu  ben fort amb la vostra mà dreta la mà de l’altre, com feien els cavallers medievals, per impedir -se  recíprocament,  agafar l’espasa amb traïdoria. Perquè és bo confiar amb la cavallerositat mútua, però és millor saber Història. I la Història de cap Estat, en cap època és, no ja exemplar, sinó ni tan sols digna. I l’Estat Espanyol  sempre a primera fila.

I si fos que allò que és erroni és precisament l’ens ESTAT?

Les  funcions intrínseques  de qualsevol model o sistema d’administració política o econòmica  han de ser: 

1.Distribució  equitativa  dels bens produïts pel conjunt.

2.Defensa de la llibertat de cada persona i de cada col·lectiu, al màxim possible. (Si convé cal fer miracles).

3.Els interessos del conjunt estan supeditats als drets de les persones, i els interessos dels individus als drets del conjunt.

4.Mantenir un ordre públic mínim necessari per poder realitzar aquest programa...

Dos es barallaven i  tres, quatre o més, van rebre de valent. Les dues vegades que dos països Europeus molt civilitzats han començat una guerra entre ells, ha degenerat en guerres mundials … i Europa continua  presumint de civilitzadora universal.

El tàndem Espanya-Madrid... o més ben dit  el model Espanya engendrat i parit a Madrid és  per raons geogràfiques, històriques, ideològiques, religioses, amb tocs de metafísica, és necessàriament centralista, autoritari, i dogmàtic… ergo incompatible amb una democràcia amb cara i ulls.

Jo aconsellaria -si sabés a qui aconsellar-  agafar un compàs i sobre un mapa d’Espanya, clavant l’agulla a la Puerta del Sol, dibuixar un parell de circumferències, la petita de 20 km. de radi, i l’altra de 300 km. (No ve gaire d‘aquí). La superfície d’aquesta segona  corona és més de 400 vegades la del cercle de 20 km. però el número d’habitants és… si fa o no fa similar, mentre que el poder polític és inversament proporcional al quadrat de les superfícies respectives... perquè és proporcional a la densitat. A més atapeïts, més poderosos. A més poderosos més curts de vista, i a més curts de vista més exaltats patriòticament

 

 Escrit el dia 11 de juliol del 2023… quina calor,…  i no ha perdut actualitat.

 

Encallat

 

Res ha canviat. La profunditat del conflicte -Espanya/Catalunya- és la mateixa avui que fa deu, vint o setanta anys. Els alts i baixos s’han produït al llarg de molt temps (segles?), i cap tant terrible com el llarguíssim episodi anomenat franquisme.

Com que aquest “episodi” jo l’he viscut en la seva totalitat i amb la màxima intensitat, però no amb plena consciència mentre el vivia, em sento no solament justificat sinó obligat a denunciar que la ideologia dominant actual envers Catalunya és franquisme sense Franco.  La diferència  aparentment és molt gran a la cara externa de la realitat, perquè un crim sense criminal sembla impossible, però el fons del problema -ideologia, interpretació de la història, mentalitat, etc.- és immutable. O gairebé.

Situacions i actuacions com les de  la monarquia des de fa anys o dels òrgans judicials suprems des de sempre –per citar institucions NO sotmeses als partits polítics ¿? Així com la convicció  d’un grau d’animadversió generalitzada a tot signe de catalanitat, ens empeny a intentar entendre la raó històrica d’aquesta realitat.

Donant una mirada molt superficial al món no costa gens trobar situacions similars en el fons i molt diferents a la superfície: tibetans, uigurs, (respecte a Xina)  Donetz i  Luganks, (respecte Ucraïna) o Ucraïna (respecte Rússia), etc. etc. per citar els que avui estan a primera pàgina dels diaris , que mostren en primer lloc l’existència d’aquesta animadversió entre pobles i en segon lloc l’aprofitament que en fan d’aquest sentiment, els poders dominants a un i l’altre costat del món, per portar l’aigua al seu molí, sense mirar si l’aigua és pudenta i el molí és de vent, d’aigua o de sang.

I aquí, com dic al títol de l’article, em quedo encallat.

13 de setembre del 2023.

 

 

 

Doñana i Monarquia.

 

Amb aquest parell de problemes sols, l’Estat Espanyol ja en tindria prou per baixar a tercera  divisió  europea.

Els dos són antics, molt antics, mai resolts perquè mai s’ha tingut la valentia suficient per encarar-los... o potser pitjor, és que no els veuen com a problemes.

Evidentment no tenen res a veure l’un amb l’altre, com no tenen res a veure anar coix i tenir diarrea, però oi que emprenya molt tenir les dues coses alhora?

Val a dir, que la disbauxa que passa a Doñana als catalans no ens afecta, i la carallotada que passa amb la monarquia… tampoc. Val a dir que per resoldre el primer els catalans estaríem disposats a donar un cop de mà, sempre i quan per resoldre el segon ens deixessin donar un cop de peu, anomenat “patada”.

Heus aquí el dilema: alguns catalans són lliures, però Catalunya no.

Quosque tandem? Quosque tandem monarquia, abutere patientia nostra?  Per rovellat que tinguem el llatí s’entén bé.

Deixeu-me dir en veu baixa, que jo estic molt esperançat amb els actors que fan el paper de reis (amb minúscula) perquè la barreja de fatxenderia amb estupidesa dins d’una estructura física molt  alta, fa guanyar inestabilitat al conjunt. I com més alta “més dura serà la patacada”.

Hereus directes del militar feixista (els reis, no Doñana), han decidit auto coronar-se, sense  la mínima honestedat de preguntar al poble si els volia (en realitat no ho pregunten perquè ELLS ja saben la resposta).

Com nosaltres la sabem.

Aquesta parella de coixos -la monarquia i l’estat espanyol- es donen suport un a l’altre i ja se sap què passa quan un cec guia a un altre cec, i  a més els dos són coixos...

Més d’una vegada em quedo amb la boca oberta contemplant la magnitud de  la tragèdia bufa que representa segles ha, la Història de  la península subpirinaica, perquè  vaig   viure 40 anys  la plenitud  del  franquisme, entenent que allò no era res més que una expressió perfecta i lliure de l’espanyolitat. L’error que cometem avui dia -sobretot alguns catalans- quan denunciem que torna el franquisme és precisament creure que un dia va marxar. Certament es modifica, s’adapta al moment històric, just el mínim necessari perquè Europa  (oh Europa) digui “vale”, que altres maldecaps més grossos tinc cap a l’EST.

Diem Doñana i Monarquia com podríem dir….! Compte!... Que després s’ofenen.

31 d’agost de 2023.

 

Doncs, apa. Ja està tot arreglat.

 

Entre els nostres amics socialistes semi republicans d’allà i els nostres republicans semi socialistes d’aquí  han decidit que un dia d’aquests (els sants innocents?)  faran aparèixer al balcó de la Generalitat la Família Reial Espanyola, i que el NOBLE POBLE CATALÀ l’aplaudirà a cor que vols cor que desitges des de l’atapeïda plaça Sant Jaume.

I va, i s’ho creuen. O bé, aquest paio que fa de cap del govern de Madrid ens està ensarronant, dient que tant ell com el seu Rei ens estimen d’allò més.

Deixant de parlar seriosament, intentaré fer un esforç, gairebé Dalinià, per dibuixar un retrat d’aquestes dues figures sorprenents, -no són el que semblen ni  semblen el que són- protagonistes d’aquest tràgic sainet, el mag Sánchez que no necessita barret de copa per treure conills i el encara més alt en estatura i en estatus… Felip sis, el formós dorment. (Si més no, dormint el somni dels innocents mentre son pare perseguia cérvols i gaseles). 

Espanya té els dirigents que es mereix, i els més merescuts, i que duren anys i panys. Des que jo tenia 7 anys  fins que en tenia  45 manava el mateix paio que no tenia res de formós, ni d’alt, ni d’intel·ligent, és a dir era el prototipus perfecte del manaire hispànic, que odiava Catalunya de forma natural. Ens ho va deixar tot, lligat i ben lligat, com va dir abans de donar-nos l’única alegria del seu regnat: morir-se.

Com les males digestions, sempre retorna, i em temo molt que ho continuarà fent, fins que tots plegats, els que ho vam patir i els que no hi eren encara, fem una immensa vomitada racional i emocional alhora del últims dos segles (pel cap baix), de la trágico-còmica història  (en minúscula)  del tàndem simbiòtic Madrid/Espanya.

7 de juliol, sant Fermí allà i aquí, del 2023.

   

 

Democràcia?

 

Sisplau, no ens cansem de parlar-ne, fins que n’hi hagi al menys una, una DEMOCRÀCIA al món, on sigui, i que pugui servir de model a tants intents  amb certa bona voluntat, però amb resultats més aviat discutibles.

El Franquisme s’autodefinia “democràcia orgànica”.

El comunisme es presenta com a “democràcia popular”.

Del que  tenim ara en diem  “ democràcia  representativa”.

Però “democràcia democràtica” no n’hi ha cap al món.

Demos (poble), i  Kratia (poder) són una parella històricament incompatible,  que ha generat una maquillació profunda dels dos conceptes tan grans que el resultat obtingut és útil per a moltes decisions d’una poderosa minoria però poc útil per potenciar la llibertat i l’equitat  d’una immensa  majoria.

És a dir, una  democràcia amb cara i ulls, ni existeix ni se l’espera... a no ser que:

Estratifiquem Demos i revestim Kratia amb Sofia. Amb molta saviesa.

Suposem que el titular dels drets humans, és l’individu humà, no divisible però necessariament associatiu, tan biològicament com territorialment. És conseqüència d’aquesta necessitat d’agrupament on hi trobem l’origen de tot el bé (i molt  del mal) social, de tot progrés i de tota civilització, i també conseqüència d’aquesta necessitat d’associar-se és la causa que la titularitat de l’individu sobre els seus propis drets humans  passi a ser gestionada velis nolis                (sisplau per força) per la comunitat de la qual en forma part. Els drets humans s’han convertit, per a be i per a mal, en drets socials.

De fet, l’individu, sol, és perfectament inútil i prescindible, i no té més sortida que compartir els “seus” drets amb els dels seus  veïns. És aquest petit pas de “drets de l’home” a “drets humans” la font de tot el  desori actual. Un a un tots els individus tenim els mateixos  drets humans, però fins que aquests drets individuals no s’han transformat en drets civils, no s’han pogut gestionar ni poc ni gens. Gestionar Drets, heus aquí el dilema.

Per l’inevitable necessitat de viure en comunitat, els drets individuals són pura flatus voci si la comunitat en què li ha tocat viure no els ha transformat sense rebaixar-los, en drets col·lectius.

Més aviat d’hora que tard, els grups s’estratifiquen i els drets, també. Prediquem igualtat  i practiquem l’antítesi. Escrivim llibres grossos i magnífics sobre la igualtat  i mirem embadalits  festes de coronació. (Hi ha mal nascuts que diuen que miraríem més enlluernats si per millorar la democràcia tornés a funcionar la guillotina, això, sí, amb un motor elèctric silenciós, que no estem per massa soroll).

Els països petits -mida Catalunya- tenen molt més altes probabilitats de ser més justos amb els seus ciutadans, menys agressius amb els seus veïns i millor integrats en qualsevol de les organitzacions d’Estats  universals.

Recordeu que Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Bèlgica i Holanda surten en tots els estudis com a millors democràcies que França, Anglaterra o Alemanya essent la magnitud de la població  la diferència més notable.

Si el que es pretén és millorar la llibertat dels humans, l’equitat entre ells i la  pau entre pobles no hi ha cap dubte que estratificar el poder i apropar-lo als ciutadans és l’únic camí vàlid…

ERGO: Catalunya Independent.

30 de juny del 2023.

 

 

 

 

Dominants, dominadors i dominats.

 

No cal ser cap gran coneixedor de persones, de grups de persones, o de països per distingir prou clarament que aquesta és una bona -la millor?- fórmula de classificació dels éssers humans, tant d’individus com de pobles i països.

Estats Units és un país dominant que pretén ser no dominador, però no pot -o no vol- evitar ser-ho. Espanya és un país dominador que mai ha aconseguit ser dominant. França o Anglaterra  han intentat ser les dues coses juntes i al mateix temps. L’èxit -que ha existit- ha estat perfectament descriptible i poc edificant.

Però el món és molt més ample que l’Atlàntic Nord. Si fa cent anys, Europa tenia el doble d’habitants que Àfrica, aviat Àfrica en tindrà el doble que Europa. Per vasos comunicants o per osmosis el trasvàs és inevitable. Qui domina avui i qui dominarà demà?

Com aconseguir que el concepte dominar, deixi de ser dominant? Entre persones  i entre pobles.

L’actual sistema d’eines de relació entre persones o grups humans, es pot catalogar en tres  grans conjunts d’instruments: paraules, armes i diners. Aquestes  tres eines humanes, tenen el gran defecte de poder ser acumulades en quantitats  enormes en poques mans, deixant la gran majoria de la humanitat a mercè d’una gran minoria, i es pot afirmar que les coses empitjoren amb el temps. Com exemple, segons un estudi suís, actualment un 1% de la població del planeta posseix el 43 % de les riqueses mondials. Riqueses i armes ...i paraules.

El poder de les paraules adopta formes molt diverses, des de lleis… a tertúlies de TV. Aquestes produeixen constitucions, destitucions, prostitucions, detencions…i molt poques atencions.

Les lleis són el principal instrument de domini d’un poble sobre un altre, sense crear mala consciència al poble dominador.

Les armes van des de la bomba atòmica fins a la porra d’un guàrdia civil. Trenquen cames, maten nens, fan Hiroshima, i batalles de l`Ebre.

Els diners… Compren les paraules, fabriquen les armes, dobleguen els pobles i deixen morir de gana milions  de nens….

I el poble, (preguntava Capri), què ha de fer?

Pot triar no voler ser dominador, ni voler ser dominat, però pocs pobles han fet fàstics a la primera  opció  quan n’han tingut l’ocasió, ans al contrari.

Catalunya no  ha de  voler ser ni dominada ni dominadora,  vol seguir viva i desperta, bona veïna dels seus veïns del nord i del sud, lliure, acollidora…( BUF).   Parlant d’això, senyor Rufian: per què no pregunta al Parlament com és que allà on vostè treballa prefereixen tenir a Catalunya uns súbdits emprenyats i emprenyadors en comptes d’uns bons companys de viatge, coneixedors de camins i eficients constructors de futur…

Ara que els catalans estem començant a despertar del nostre mal són secular, tot just fem aquells estiraments de braços i girades del cap, dreta i esquerra, amunt i avall, sense sortir del llit…  i ja se senten crits esverats Ebre avall i  Pirineus amunt…

D’aquets últims  com si sentíssim ploure, que bona falta fa… i dels crits seculars que baixen de  la “meseta” cal escoltar-los, destriar el poc gra de la molta palla, i un cop passat per l’era, ben ventat i garbellat, provar de fer-ne farina blana (segons el diccionari, suau al tacte) …per poder fer un pa com  unes…

Ni dominants ni dominadors. Tan dificil és? 

P:D. Lectura recomanada.: El silenci del mar. Vercors.