24 d’abril.
Ha passat
sant Jordi. Continuem.
La majoria
del poble antifranquista tenia una gran por, immensa por justificada de l’exèrcit, que se l’havia guanyat amb tot
mereixement durant segles, en què les úniques victòries havien estat contra el seu
poble. Especialment al segle 20.
El
franquisme i el seu entorn, tenien por del ciutadans, sobretot veient que els grups més ben organitzats, de fet els únics que s’havien escapat del seu ferri control,
giraven al voltant dels partits comunistes; PCE , PSUC i Comissions Obreres, amb capacitat de
mobilització considerable, però potser no tant com creien uns i altres.
La majoria
de ciutadans tenien pressa, molta pressa per sortir de la presó franquista.
Mort el
dictador, els seus fidels van començar a entendre que no eren tan forts com es
pensaven. L’únic que els havia mantingut units era la submissió total a la
voluntat del “generalísssim” (Quina conya de
nom, tanmateix).
Inevitablement van sorgir diverses tendències que entre
si no s’estimaven precisament. Dues d’elles van reexir políticament parlant.
Una liderada per Fraga Iribarne, encarnava un tardofranquisme que defensava una
evolució tan lenta com es pogués i l’altra apareixia com a neofranquisme que
defensava una transició sense perdre el control en cap moment, però una mica
més ràpid.
