M’ha costat
molt entendre-ho, però finalment ho he vist clar. Espanya, els seu governs, tots els seus politics, els seus reis i reines,
les seves elits pensants, els seus militars, jutges, guàrdies civils,
periodistes i un llarguíssim etc., tenen un projecte per Catalunya. Des de fa
anys, dretes i esquerres, monàrquics i republicans.
Aquest
projecte tan fàcil de definir és: NO-NO.
És un NO de
doble direcció. Tant d’anada com de tornada. A qualsevol proposta, que faci
Catalunya la resposta és No i a
qualsevol sol·licitud per part de Catalunya que sigui Espanya qui faci la
proposta, NO hi ha resposta. No-NO. És a dir NO2, Diòxid de nitrogen. Gas vermellós i molt irritant.
De vegades
les coses més fàcils d’entendre són les que ens costen més de veure. Nosaltres hem tardat gairebé un segle a
veure-ho clar. En disculpa nostra cal dir que políticament parlant, el segle
vint només va tenir útils per pensar vint anys al principi i vint anys al final.
La resta d’anys ni Catalunya ni Espanya van existir, i en tot cas, és millor
oblidar tot el que es va fer i tot el que es va pensar.
Hem tardat, però
nosaltres ara ja ho tenim clar. Però, (maleït
però, sempre inevitable), també hem comprovat que ells encara no ho saben ni ho
entenen. Diuen no, sense la més
petita idea de a què o a qui diuen no. Ha de ser que no i no se’n parli més. Però
se’n torna a parlar. A veure si calleu d’una vegada, ens escridassen. Però no
callem.
I ells tan
contents. O no. Perquè contents no se’ls veu. Nomes cal veure la cara dels jutges
i fiscals a qui han passat la patata calenta, als que només els queda el plaer diví
de venjar-se. (Amb quin gust Barrientos hauria escanyat aquella descarada Boya
que se’n fotia d’ell davant de tothom). I
ho faran con sumo gusto que
deia Marchena.
L’Estat
espanyol, vol resoldre un conflicte, que
no entén, utilitzant la força i ha comès l’error de pissarrí de fer servir una
força insuficient. Churchill (que ja sabem que ho ha dit tot i que no era
especialment pacifista) deia; per
resoldre qualsevol conflicte l’error no és usar la força, sinó usar una força
insuficient.
Fer-ho produeix
molt dolor innecessari i augmenta la voluntat de resistir…
Amb
mentalitat Torquemada, però sense
poder encendre fogueres només poden
tancar a la presó i això fa molt mal però no mata. Ni doblega. És usar una
força insuficient.
Si la sang
dels màrtirs és llavor de nous
cristians, com deia Tertulià, l’empresonament de polítics justos i
pacífics portarà inevitablement el triomf de la llibertat dels catalans.
El problema
insoluble que té sobre la taula el govern espanyol és que no pot fer marxa enrere ni tan sols pot frenar. A la curta, vull dir.
Ni pot fer servir l’únic instrument que té
una força suficient de sobres per resoldre el problema de manera ràpida:
l’exèrcit.
Predir què
passarà és relativament fàcil, predir com anirà tampoc és massa difícil.
Endevinar quan, és molt més problemàtic.
Jo m’ensumo que serà més aviat del que ara pensem tots.
El desgast
econòmic que està sofrint l’Estat espanyol, el descrèdit de les seves primeres
institucions, l’odi que manifesten entre ells els partits politics, la incompatibilitat
entre la ideologia franquista dominant en la dreta espanyola i la necessària però
fràgil voluntat progressista de l’esquerra, tot això col·lapsarà en el moment
més inesperat. Metafòricament o no tant.
I nosaltres,
com que no tenim més remei que resistir, resistirem. En veu baixa i sense que
ningú s’enfadi, us diré que serà així amb gran independència de qui ens lideri
a uns o altres.
26 de juliol
de 2020.