diumenge, 26 de juliol del 2020

Projecte espanyol per a Catalunya. NO2.


M’ha costat molt entendre-ho, però finalment ho he vist clar. Espanya, els seu governs,  tots els seus politics, els seus reis i reines, les seves elits pensants, els seus militars, jutges, guàrdies civils, periodistes i un llarguíssim etc., tenen un projecte per Catalunya. Des de fa anys, dretes i esquerres, monàrquics i republicans.

Aquest projecte  tan fàcil de definir és: NO-NO.

És un NO de doble direcció. Tant d’anada com de tornada. A qualsevol proposta, que faci Catalunya la resposta és No i a qualsevol sol·licitud per part de Catalunya que sigui Espanya qui faci la proposta, NO hi ha resposta. No-NO. És a dir NO2, Diòxid de nitrogen. Gas vermellós i molt irritant.

De vegades les coses més fàcils d’entendre són les que ens costen més de veure. Nosaltres hem tardat gairebé un segle a veure-ho clar. En disculpa nostra cal dir que políticament parlant, el segle vint només va tenir útils per pensar vint anys al principi i vint anys al final. La resta d’anys ni Catalunya ni Espanya van existir, i en tot cas, és millor oblidar tot el que es va fer i tot el que es va pensar.

Hem tardat, però nosaltres ara ja ho tenim clar. Però, (maleït però, sempre inevitable), també hem comprovat que ells encara no ho saben ni ho entenen. Diuen no, sense la més petita idea de a què o a qui diuen no. Ha de ser que no i no se’n parli més. Però se’n torna a parlar. A veure si calleu d’una vegada, ens escridassen. Però no callem.

I ells tan contents. O no. Perquè contents no se’ls veu. Nomes cal veure la cara dels jutges i fiscals a qui han passat la patata calenta, als que només els queda el plaer diví de venjar-se. (Amb quin gust Barrientos hauria escanyat aquella descarada Boya que se’n fotia d’ell davant de tothom). I  ho faran con sumo gusto que deia Marchena.

L’Estat espanyol,  vol resoldre un conflicte, que no entén, utilitzant la força i ha comès l’error de pissarrí de fer servir una força insuficient. Churchill (que ja sabem que ho ha dit tot i que no era especialment pacifista)  deia;  per resoldre qualsevol conflicte l’error no és usar la força, sinó usar una força insuficient.

Fer-ho produeix molt dolor innecessari i augmenta la voluntat de resistir…

Amb mentalitat Torquemada, però sense poder encendre fogueres només poden tancar a la presó i això fa molt mal però no mata. Ni doblega. És usar una força insuficient.

Si la sang dels màrtirs és llavor de nous  cristians, com deia Tertulià, l’empresonament de polítics justos i pacífics portarà inevitablement el triomf de la llibertat dels catalans.

El problema insoluble que té sobre la taula el govern espanyol és que no pot fer marxa enrere  ni tan sols pot frenar. A la curta, vull dir. Ni pot fer servir l’únic instrument que té  una força suficient de sobres per resoldre el problema de manera ràpida: l’exèrcit.

Predir què passarà és relativament fàcil, predir com anirà tampoc és massa difícil. Endevinar quan, és  molt més problemàtic. Jo m’ensumo que serà més aviat del que ara pensem tots.

El desgast econòmic que està sofrint l’Estat espanyol, el descrèdit de les seves primeres institucions, l’odi que manifesten entre ells els partits politics, la incompatibilitat entre la ideologia franquista dominant en la dreta espanyola i la necessària però fràgil voluntat progressista de l’esquerra, tot això col·lapsarà en el moment més inesperat. Metafòricament o no tant.

I nosaltres, com que no tenim més remei que resistir, resistirem. En veu baixa i sense que ningú s’enfadi, us diré que serà així amb gran independència de qui ens lideri a uns o altres.

26 de juliol de 2020.

dimarts, 21 de juliol del 2020

Matar el pare.


Gairebé com una maledicció ha caigut sobre el “tràgico-còmic” escenari polític espanyol aquest ser o no ser de la monarquia: per salvar els quatre trastos heretats del franquisme, el fill no té més remei que matar el pare.

Tragèdia més pròpia d’Arniches que de Shakespeare, en què tots els personatges principals i secundaris són perfectament descriptibles i previsibles.

Tragèdia bufa, però tragèdia. L’argument està escrit, els protagonistes estan a dalt de l’escenari degudament maquillats, el públic expectant,  i el teló comença a pujar.

El guió el coneixem, però val a dir que no tenim clar com es desenvoluparà l’acció.

Hi haurà morts? Segrestats o evaporats?  Punyalades o trabanquetes?

El que sí sabem és que està preparada la claca i muntanyes de comentaristes que aclariran, justificaran i exalçaran el fill. L’esforç i el sacrifici que haurà fet. Explicaran la necessitat de l’acció, per salvar un bé d’ordre superior. Sagrat.

De cop li van venir dubtes. Matar el pare és molt gros, i vés a saber qui li va dir que al monestir de Poblet potser li trobarien una sortida al dilema.

Amb gran alegria (cum magna letitia) allà se’n va perquè li expliquin la història i els miracles d’un tal Pere Marginet, que no sé perquè alguns detalls li recordaven son pare.

Aquest tal Pere fou monjo de Poblet fa uns 500 anys (que per un monestir no són res) i va ocupar càrrecs financers. Aviat el van acusar que els números no sortien i el van enviar a fregar plats en sentit literal. Lògicament emprenyat va fugir del convent i va passar un parell d’anys de mala (bona) vida amb un parell de dones, una d’elles monja.

Cansat i penedit va tornar al monestir i va pronunciar aquella cèlebre frase; Ho sento, m’he equivocat, no tornarà a passar mai més. I tan panxo cap a dins. Això tampoc no va funcionar.

Finalment va prendre la gran decisió que li donà fama i virtut eternes. Es va retirar a la cova de la Pena per les muntanyes de Prades, a fer vida de penitència i d’ajut als necessitats. La seva fama de santedat i miracles va ser tan gran que el 1415  Ferran d’Antequera, greument malat, s’encomanà a la seva pregària  i l’Elionor d’Urgell filla de Jaume d’Urgell visqué com a penitent a la cova de Nialó propera a la del Pere Marginet.

Qualsevol veí de Prades i potser algun estiuejant de Reus us pot indicar on són aquestes coves.

D’aquí ve la visita a Poblet –si no, ja m’explicareu d’on ve- dels momentàniament titulars de l’herència que els obliga a matar el pare aconsellats per Freud o enviar el pare a la cova de la Pena, aconsellats per mi, que de morts en vaig quedar tip el segle XX.

Ja sé que els monjos han de guardar secret però se’ls entén tot, i potser a la Cunillera que era per allà, li podríem estirar la llengua.

Poblet, 20 de juliol de 2020.




dissabte, 18 de juliol del 2020

Matar el rei.


Fa poc el senyor Cabana explicava que va preguntar a un amic seu britànic per què, segons ell, la Gran Bretanya havia estat pionera tan en política com en economia, i altres camps.

Perquè vam matar el rei, li va contestar el senyor anglès. El senyor Cabana   va dir que no ho creia.

Doncs, vet aquí, que el senyor anglès tenia raó. Com en tindria qualsevol francès que donés la mateixa resposta, tot i que les circumstàncies i el moment històric foren tan diferents. I fins i tot que un país va continuar monàrquic  i l’altre republicà.

Van matar el seu rei en el seu moment oportú. Quan a Anglaterra 40 anys després  que Cromwel condemnés a mort el rei, un altre rei va acceptar totes les condicions que li exigia el parlament, perquè ja sabia que els súbdits poden matar el seu rei. L’absolutisme monàrquic va desaparèixer de les illes. Els britànics l’anomenen gloriosa revolució de 1668.

A França, la història és molt diferent, i un cop jutjat i mort el rei, a la seva Revolució de 1789 i després de 80 anys de posar i treure reis i repúbliques, van decidir que ja n’hi havia prou. Ara ja van per la cinquena república.

I, sí és veritat, Gran Bretanya i França han estat pioneres, perquè van matar el seu rei.

Els russos ho van fer tard i malament. Matar el rei, com totes les opcions de la història tenen el seu moment oportú, i s’han de guardar les formes. Ara ja fa dos segles que hi ha altres mètodes per instaurar una república i això de matar el rei no s’ha de fer.  Està mal vist i no acaba bé.

Com matar el pare, que per necessari que sigui en psiquiatria, s’ha d’anar en compte. I s’ha de buscar el moment oportú. Des d’Edip fins Kafka.

Pare i Rei són dues potes, però amb dues potes cap tamboret és estable. La tercera fins fa poc la més sòlida és Deu.

Aquestes tres potes; Deu, Rei, Pare, han generat durant segles tota mena d’autoritat, de poder i d’ordre. Amb versions diferenciades a cada un dels grans  blocs culturals mundials, però sempre generant patriarcalisme, submissió, obediència, acatament i sempre limitant llibertat, imaginació i fins i tot ciència.

Les tres potes trontollen des de fa poc dins de la llarga història de la humanitat. Quan una falla, l’equilibri és inestable i les altres dues apuntalen barroerament el conjunt. I al final… mireu el mapa mundial.

Tot això ens interessa avui al sud dels Pirineus. Evidentment que ara  no es pot matar el rei. Evidentment que el rei fa més nosa que servei. Evidentment que la situació està encallada. Però els valors, Deu i Pare estan de rebaixes.

 Doncs bé, la Monarquia ha decidit suïcidar-se, i encara no ho sap. Però la situació és irreversible.

Un fill que ha de repudiar son pare, trenca l’esotèrica legitimitat de qualsevol herència, que per adobar-ho va rebre de les mans del vell genocida recentment desenterrat.

No cal que hi hagi cap mort, per aconseguir que la monarquia se suïcidi. Fins i tot el nom de l’acte ja fa anys és al diccionari: abdicació. Tan pactada com vulgueu i disposats a pagar el preu que calgui. 

Per cara que sembli sempre és un bon negoci pel país. I també ho pot ser per a la família interessada. “Interessandíssima”, mai millor dit.

És veritat, hi ha un problema: com salvar la cara. Per això serveixen els politics.

18 de juliol -oh santa casualitat- de 2020






dissabte, 11 de juliol del 2020

Del Rei avall, tots.


No sabem ben bé, què vol dir prestigi. Però sí sabem que és una cosa molt difícil d’aconseguir i molt fàcil de perdre i  gairebé  impossible de recuperar.

Es pot tenir fama i gens de prestigi i a l’inrevés també. De fama n’hi ha de bona i de dolenta, de prestigi només n’hi ha de bo. Quan el prestigi d’un Estat és clarament millorable, es pot trobar amb jutges de fora poc col·laboradors, o amb vots  que semblaven segurs que s’evaporen.

Què li passa a l’Estat espanyol?  Després de tres segles d’anar perdent amb pas ferm i constant, poder fama i prestigi, fa 40 anys va tenir una oportunitat d’or per redreçar el camí. Una gran majoria de ciutadans tenia fam de llibertat. Tot l’entorn polític de la millor qualitat  d’Europa i Amèrica tenia ganes de donar un cop de mà…

Però… si jo fos innocent i mal parlat alhora, em preguntaria en l’única llengua que havia viscut fora de casa durant 40 anys: ¿Por qué se jodió el invento?

Ara ja sé la resposta; no hi va haver cap invent, ni cap intent.

De fet  això ja ho sabia fa la tira d’anys i m’alegra veure que ara ja tothom ho sap, quan abans només era profecia.

Crec de bona fe que en aquests moments i per causes força estranyes està passant un àngel, com dèiem de joves en aquell moment, que sense trobar-hi explicació, tots callàvem de cop i es feia un silenci ensordidor. Com ara, vaja.

Apuntaleu bé l’arcada, traieu la clau de volta, podrida i a punt d’esmicolar-se, abans  que tot l’edifici col·lapsi, com massa vegades ha passat a la trista història de la península ibèrica.

Mentrestant, faríem bé els catalans d’allunyar-nos, per no interferir ni en els fets ni en els drets dels altres. Recordem que tant la primera República Espanyola com la segona, van durar molt poc. Males llengües diuen en veu baixa que les dues tenien greus malalties hereditàries. Hi corria massa sang catalana per les seves venes.

 Si el nou edifici els queda sòlid, airejat i assolellat farem un pacte de bon veïnatge  que serà l’enveja d’Europa.

De vegades els àngels passen de veritat o els bojos fan bitlla. Que ve a ser el mateix.




dilluns, 6 de juliol del 2020

Prepotència + animadversió + urgència = ...


Derrota assegurada, tard o d’hora. Menysprear  l’enemic a qui odies i que tens pressa per anorrear, et fa cometre errors que et costa molt detectar. Et fa infravalorar les possibilitats de l’altre i acabes  posant-te nerviós, cosa que no fa res més que ofuscar la  ment incrementant els errors, perdent de mica en mica la immensa superioritat real que tenies abans de començar. Com diu Boye explicant l’enorme batalla jurídica guanyada per fer europarlamentaris a Puigdemont, Comin i Ponsatí, el nostre avantatge és que el contrari sempre ha estat previsible.

Aquesta és la descripció que la historia farà del llarg contenciós, Estat-Catalunya, després d’analitzar la magnitud de les pèrdues experimentades per l’Estat, i  que no obstant ha creat una situació que fa gairebé impossible  que el gruix de l’espanyolisme se’n pugui adonar. És molt difícil baixar del burro quan penses que cavalques un cavall de pura raça.

Diuen que quan els mongols es disposaven a envair un territori rebel, s’aturaven dalt d’un turó i cadascun dels guerrers deixava una pedra a terra. Quan es retiraven un a un recollia una pedra. Comptant les pedres que quedaven al munt, sabien quantes baixes havien tingut i podien fer comptes si la incursió els havia deixat beneficis o pèrdues.

Jo, aconsellaria que cada vegada que l’estat espanyol faci una incursió punitiva més amunt de l’Ebre, quan torni a casa compti bé les togues estripades o tacades  i al mateix temps recompti quantes voluntats independentistes  ha esborrat del mapa.

 Els  intents propagandístics de l’estat espanyol per millorar la imatge, no faran res més que augmentar l’interès internacional per entendre què els provoca i em sembla molt que incrementarà l’aparició d’articles no especialment favorables a les institucions espanyoles, començant per la monarquia, i encara més nefast, contra l’alta judicatura. No hi ha cap raó per esperar que el tradicional menyspreu francès (Àfrica comença al Pirineus, deien) ni la secular desconfiança anglesa per Gibraltar (i que consti en acta l’escassa racionalitat de les dues postures) desapareguin. 

Probablement aquests menyspreu i desconfiança trobaran un bon caldo de cultiu i no solament entre els maleïts gavatxos i la pèrfida  Albion, (com ens deien els professors d’Història del Imperio Espanyol del meu batxillerat).

Pausa.

Sí, però. Catalunya també ha perdut? Sí? Ara fa just deu anys, el Tribunal Constitucional, amb goma d’esborrar tinta, liquidava les restes del “cepillado y bien cepillado”  Estatut, aprovat només pel 89% dels parlamentaris catalans.

 És a dir per sant Pere de l’any 2010 el fet polític català cotitzava a Espanya a 0, i a la resta del món la paraula Catalunya no tenia cap significat polític. Això ens donava la tranquil·litat  que féssim el que féssim no podíem perdre res, perquè no teníem res en cap d’aquests dos camps als ulls del món, Barcelona només era una ciutat que portava el nom d’un gran club de futbol i Catalunya eren 400 km. de platja.

I nosaltres vam començar a fer. Sense prepotència, sense animadversió i sense urgència. I el món va començar a mirar cap al nord-est peninsular hispànic, fins llavors tan proper i tan desconegut. Això ha passat en 10 anys i en la vida d’un país 10 anys no són res. Per negres que siguin els núvols sempre s’acaben trencant.

I ells “vinga”  enviar togues acompanyades de tricornis.

Per cert. Condemnarà Espanya la Xina per l’afer Hong Kong?

7 de juliol de 2020. Sense santfermins.