“Verba volant, scripta manent”.

 

La comunió entre l’exèrcit espanyol (El libro negro del ejercito espanyol, Luis Gonzalo Seoane) i la monarquia espanyola (L’armadura del rei, Calatrava, Hurtado, Prado) beneïda per L’Església (Intrigues i poder al Vaticà, Vicenç Lozano) engendrada i sostinguda a la capital del país (Madrid es una isla, Oscar Pazos) al llarg de molts anys (Un poble traït, Paul Preston) ha generat tota mena de corrupció (La economia ilícita en Españ, Armando Fernández Steinko) acabant cometent l’immens error d’encomanar la solució de tot plegat al poder judicial (El gobierno de las Togas, José Antonio Martín Pallín)…

Llegiu aquests llibres o bé uns altres. Llegim més i escoltem menys discursos. Gairebé m’atreveixo a dir que no cal escoltar cap discurs ni declaració ni comentari, ni el de l’il·lustre lingüista Casado especialitzat en llengües balears, ni les paraules del gran exorcista Millo que ens vol alliberar de les nostres obsessions diabòliques, ni les de l’afable ministra que desitja que haguem après la lliçó.

Llegint alguns o tots els llibres citats una mica a l’atzar, queda  força clar que el problema que té i molt gros Espanya no és Catalunya. Però sí que  sembla que l’existència del fet diferencial català crea una forta obnubilació en el pensament dominant espanyol, i que mentre una part important de la seva classe dirigent -política, econòmica o intel·lectual- no sigui capaç  de fer un esforç, potser dolorós, d’analitzar i proposar una solució  intel·ligent  honesta i creïble, per resoldre el seu problema, serà bo  per a tothom que, Catalunya se n’allunyi tant com sigui possible.

Fa una dotzena d’anys el ponderat Sr. Juliana va escriure un llibre Titulat  La deriva de España. Gran coneixedor de tots els assidus de les sales de VIPS  del Prat i de Barajas, (aeroports ara rebatejats amb noms il·lustres de la santa transició ) ja anunciava grans turbulències sobre un país que ell  a la portada del llibre qualificava de  "vigoroso y desorientado”.

El diagnòstic que feia l’il·lustre badaloní, sobre el futur del catalanisme ha resultat totalment desencertat -això ja sol passar, i no té major importància- però la pregunta que jo em faig és; si els crits famosos de “a por ellos” que feia aquell país uns anys més tard eren conseqüència de ser “ vigoroso” o d’estar “desorientado”. O per les dues coses alhora.

En resum, dos consells: Llegim i marxem.

12 d’agost del 2021.

 

Pobles i Estats.

 

La infraestructura profunda i bàsica de tots i cadascun dels individus humans  és igual.

A partir d’aquí les varietats són moltes en molts camps. Físiques, anatòmiques, viscerals, intel·lectuals, emocionals… hi ha tantes variables, que tots som únics.

Però ens agrupem, en una  gran diversitat de grups amb qui compartim alguna de les múltiples facetes de la rica o pobra composició de cadascun.

El territori, la terra que trepitgem, la seva gent, la seva HISTÒRIA o la seva història, la idiosincràsia, els seus modus cogitandi, modus operandi i modus vivendi són suficientment diferenciats per permetre parlar de POBLES.

Aquestes maneres de PENSAR, de FER i de VIURE per difuses  i difícils de descriure que semblin, existeixen i donen consistència als pobles.

El Poble Català és una realitat plena. Amb gairebé totes les virtuts i tots els defectes de la majoria  d’altres pobles. I com la majoria de pobles del món, sense un Estat propi.  I com tots els pobles del món, formant part  d’algun Estat.

L’increment del nombre d’habitants, de la densitat de població, l’augment constant dels coneixements, la creixent informació de tota mena de tots sobre tothom, fa inevitable l’augment  de la demanda  de tenir un Estat propi per part de grups humans més o menys coherents i cohesionats, de molts territoris  del món.

L’any 1947 hi havia 67 Estats sobirans. El 2008, 179. Avui,198. L’any 2022…

L’actual llista d’Estats reconeguts “Independents i Sobirans”, del voltant de 200 unitats, és la més absurda, irracional i incoherent distribució de pobles, persones i territoris imaginable, impròpia  d’una espècie humana que s’autoconsidera racional.

L’anàlisi del per què d’aquesta realitat, de manera seriosa, eficient i continuada  em sembla que no s’ha intentat en cap moment ni en cap lloc. Com si fos un procés inexplicable, irracional, pur atzar, o voluntat  dels Déus.

Tots els grans Estats actualment reconeguts són conseqüència directa o indirecta de guerres o d’altres actes violents, més o menys llunyans. Mai conseqüència d’actes de la majoria dels seus súbdits plenament lliures i conscients. En el millor dels casos els ciutadans han parlat  a posteriori, i ja molt condicionats.

La força primordial que empeny a la majoria dels seus habitants a acceptar la situació de fet, és allò que els grecs anomenaven fòbia, barreja de por i de rebuig als altres.

Fòbia, que aprofita una minoria poderosa per interès personal (kerdos), per fomentar entre els súbdits la vanitat (doxa), de ser un poble superior als altres pobles.

 

Tucidides, ja senyalava aquesta triada -fobia, kerdos, doxa- com origen del poder polític i base de l’Estat, que Hobbes molts segles després qualificà de Leviatan, monstre bíblic, temut i odiat pel poble… que posa en mans d’una  minoria absoluta  les tres eines de domini que la humanitat ha creat, desenvolupat i perfeccionat al llarg dels segles: les paraules, les armes i els diners, per aconseguir allò que anomenem ordre.

Si bé sobre el paper es podria pensar que socialment l’ordre és un bé superior a la llibertat, solament cal una mirada, per superficial que sigui, al repartiment de la riquesa i de la misèria  entre els ciutadans en tots i cada un dels països del món, per entendre que en l’origen del sistema d’Estats Sobirans, hi ha un error brutal, profund, molt antic i universal.

Ni les religions, ni les filosofies, ni les revolucions quan han entès i denunciat aquesta aberració han aconseguit millores notables o duradores i més d’una vegada han empitjorat la situació.

La falta  de llibertat i d’equitat són dues manifestacions universals del mateix error   polític, com la falta d’aliments i d’higiene són la causa de la mort de 4 milions i mig, de nens menors de cinc anys, cada any…

Catalunya té l’oportunitat de mostrar a qui ho vulgui veure del món sencer, que existeix la possibilitat d’aconseguir sense cap violència, i sense perjudicar cap dels dos  pobles protagonistes, el nivell  de llibertat i equitat anhelada.

Haureu sentit sentenciar en defensa de l’ordre establert que; “la meva llibertat s’acaba on comença la llibertat de l’altre”.

Fent cas d’aquest  principi  tots viurem tancats sols dins d’una gàbia amb mil barrots.

Seria bo que el canviéssim per aquest;  “com més lliure sigui l’altre, més lliure serè jo”.

5 d’agost de 2021.