Pobles i Estats.

 

La infraestructura profunda i bàsica de tots i cadascun dels individus humans  és igual.

A partir d’aquí les varietats són moltes en molts camps. Físiques, anatòmiques, viscerals, intel·lectuals, emocionals… hi ha tantes variables, que tots som únics.

Però ens agrupem, en una  gran diversitat de grups amb qui compartim alguna de les múltiples facetes de la rica o pobra composició de cadascun.

El territori, la terra que trepitgem, la seva gent, la seva HISTÒRIA o la seva història, la idiosincràsia, els seus modus cogitandi, modus operandi i modus vivendi són suficientment diferenciats per permetre parlar de POBLES.

Aquestes maneres de PENSAR, de FER i de VIURE per difuses  i difícils de descriure que semblin, existeixen i donen consistència als pobles.

El Poble Català és una realitat plena. Amb gairebé totes les virtuts i tots els defectes de la majoria  d’altres pobles. I com la majoria de pobles del món, sense un Estat propi.  I com tots els pobles del món, formant part  d’algun Estat.

L’increment del nombre d’habitants, de la densitat de població, l’augment constant dels coneixements, la creixent informació de tota mena de tots sobre tothom, fa inevitable l’augment  de la demanda  de tenir un Estat propi per part de grups humans més o menys coherents i cohesionats, de molts territoris  del món.

L’any 1947 hi havia 67 Estats sobirans. El 2008, 179. Avui,198. L’any 2022…

L’actual llista d’Estats reconeguts “Independents i Sobirans”, del voltant de 200 unitats, és la més absurda, irracional i incoherent distribució de pobles, persones i territoris imaginable, impròpia  d’una espècie humana que s’autoconsidera racional.

L’anàlisi del per què d’aquesta realitat, de manera seriosa, eficient i continuada  em sembla que no s’ha intentat en cap moment ni en cap lloc. Com si fos un procés inexplicable, irracional, pur atzar, o voluntat  dels Déus.

Tots els grans Estats actualment reconeguts són conseqüència directa o indirecta de guerres o d’altres actes violents, més o menys llunyans. Mai conseqüència d’actes de la majoria dels seus súbdits plenament lliures i conscients. En el millor dels casos els ciutadans han parlat  a posteriori, i ja molt condicionats.

La força primordial que empeny a la majoria dels seus habitants a acceptar la situació de fet, és allò que els grecs anomenaven fòbia, barreja de por i de rebuig als altres.

Fòbia, que aprofita una minoria poderosa per interès personal (kerdos), per fomentar entre els súbdits la vanitat (doxa), de ser un poble superior als altres pobles.

 

Tucidides, ja senyalava aquesta triada -fobia, kerdos, doxa- com origen del poder polític i base de l’Estat, que Hobbes molts segles després qualificà de Leviatan, monstre bíblic, temut i odiat pel poble… que posa en mans d’una  minoria absoluta  les tres eines de domini que la humanitat ha creat, desenvolupat i perfeccionat al llarg dels segles: les paraules, les armes i els diners, per aconseguir allò que anomenem ordre.

Si bé sobre el paper es podria pensar que socialment l’ordre és un bé superior a la llibertat, solament cal una mirada, per superficial que sigui, al repartiment de la riquesa i de la misèria  entre els ciutadans en tots i cada un dels països del món, per entendre que en l’origen del sistema d’Estats Sobirans, hi ha un error brutal, profund, molt antic i universal.

Ni les religions, ni les filosofies, ni les revolucions quan han entès i denunciat aquesta aberració han aconseguit millores notables o duradores i més d’una vegada han empitjorat la situació.

La falta  de llibertat i d’equitat són dues manifestacions universals del mateix error   polític, com la falta d’aliments i d’higiene són la causa de la mort de 4 milions i mig, de nens menors de cinc anys, cada any…

Catalunya té l’oportunitat de mostrar a qui ho vulgui veure del món sencer, que existeix la possibilitat d’aconseguir sense cap violència, i sense perjudicar cap dels dos  pobles protagonistes, el nivell  de llibertat i equitat anhelada.

Haureu sentit sentenciar en defensa de l’ordre establert que; “la meva llibertat s’acaba on comença la llibertat de l’altre”.

Fent cas d’aquest  principi  tots viurem tancats sols dins d’una gàbia amb mil barrots.

Seria bo que el canviéssim per aquest;  “com més lliure sigui l’altre, més lliure serè jo”.

5 d’agost de 2021.