I el càlcul de probabilitats són matemàtiques. I les estadístiques
també, com saben els sociòlegs entre d’altres.
En matemàtica existeix un concepte anomenat “suma sigma” (la
maquineta que faig servir no té lletres gregues) que consisteix en sumar
unitats coherents entre si, però que tenen algun o alguns valors diferents. És
a dir, és la suma dels productes de cada unitat pel valor de la variable o
variables en aquell punt (d’aquí va néixer el concepte d’integral).
Dit i oblidat, seguim. En democràcia s’admet que cada individuo té un vot igual de
valuós que qualsevol altre, i com que de moment no hem sabut trobar cap altre
sistema més equitatiu l’hem de donar per bo. Això a l’hora d’anar a votar, però
tot el que passa abans i desprès de les
urnes es pot estudiar no tan igualitàriament.
Cadascú de nosaltres és posseïdor en referència a qualsevol model
de relacions entre persones de dos valors, que podríem denominar la seva
aptitud i la seva actitud (aquestes paraules les feia servir l’Opus per reclutar
seguidors). L’aptitud inclou totes les capacitats de l’individu per fer una
feina ben feta, així com la seva capacitat d’influir en el seu entorn.
L’actitud és la mesura del seu entusiasme i dedicació a l’obra.
En el procés que Catalunya està immersa de ple avui dia, la
part més important, no és la que surt als diaris, o a les tertúlies
radiotelevisives, que majoritàriament són anècdotes explicades per individus
amb afany de protagonistes sabedors de secrets. Allò veritablement important és
el conjunt de persones posseïdores de grans aptituds en el seu camp -economistes,
sociòlegs, historiadors… fins i tot filòsofs- compromeses en el procés, i compromeses
amb una actitud digna de tot elogi.
Vaig llegir fa poc un sociòleg basc que deia que una de les
coses més interessants del procés nacional d’ells era precisament que en una
enquesta s’havia detectat que l’actitud dels votants aberzales doblava en
entusiasme, respecte al propi projecte, la dels altres grups respecte al seu,
si bé l’aptitud potser no era la convenient (això ho afegeixo jo).
Certament la
possibilitat de mesurar aquestes dues quantitats és força difícil. Podríem
suposar que l’aptitud varia entre 1 i 10. Ningú té una aptitud 0. Tothom val
per alguna cosa. Quant a l’actitud en referència a la qüestió que sigui
suposarem que pot prendre qualsevol valor entre -10 i +10. I aquí si que poden
aparèixer zeros. Persones totalment indiferents al tema, però que evidentment poden votar.
Si bé la suma, sigma
d’aquests valors, es pot aconseguir per mètodes estadístics, es pot veure una aproximació a l’estat de la qüestió analitzant dos fets de l’any passat.
Les manifestacions de l’onze de setembre i del dotze
d’octubre. A la primera hi va assistir entre sis-cents mil i un milió i mig de
persones i a la segona entre sis mil i quinze mil. Tant la relació entre les quantitats
màximes com entre les mínimes és d’1 a 1oo. Agafant el mínim de la primera i el
màxim de la segona, la relació és d’1 a 40. És evident que qualsevol consulta
que es faci estarà molt lluny de cap d’aquestes dues relacions. Què fa que
aquestes relacions divergeixin tant? Doncs el factor “actitud” que inclou
entusiasme , esperança , il·lusió…
Així que tots aquells que no posseïm una aptitud
significativa, sí que podem participar amb una actitud de confiança amb
nosaltres mateixos i amb aquells que
sabem que hi estan compromesos. Fins i tot alguns politics.
3 d’abril de 2012.