dimarts, 30 d’abril del 2013

Raonablement parlant.


Dèiem  que Gandhi per aconseguir la independència de l’Índia insistia en la necessitat d’afirmar una veritat i defensar-la amb convicció, amb perseverança  i sense defalliment perquè la veritat proclamada sempre acaba sent acceptada. Només posava per condició que fos proclamada  sense violència.

Traduït  aquí i ara vol dir que, ja que els temps moderns no són proclius a acceptar grans veritats absolutes, convé definir dues o tres afirmacions que puguin ser defensades amb força i al mateix temps amb respecte a l’altre. En proposaria tres:

1-       -El poble català compleix amb escreix totes les condicions, raonablement exigibles a una societat, per poder exercir el dret  a triar democràticament el model d’estat que prefereixi. 

2-      -La llengua pròpia de Catalunya, és el català. Tots el ciutadans de Catalunya, també saben parlar castellà. Remarcant fortament què significa pròpia, i què vol dir també.

3-        -El govern elegit democràticament entre els ciutadans de Catalunya té plena potestat per administrar aquella porció de la riquesa generada pel treball dels propis ciutadans i destinada a cobrir totes les necessitats comunes complint les condicions exigides per la comunitat internacional.

Si existeix un nombre suficient de catalans, suficientment convençuts d’aquestes propostes, o d’altres similars, es compleix la condició necessària i suficient -i jo crec que es compleix- perquè el camí iniciat cap a la plenitud nacional sigui irreversible.

Es diu que Europa, ni cap Estat significatiu és amic de la creació d’un Estat nou. Efectivament, no és amic ni enemic Els Estats no tenen ni amics ni enemics, tenen interessos. De fet un possible Estat català, només té un Estat enemic, i evidentment per interessos.

A diferència del món religiós, que afirma -evangeli inclòs- que qui no està amb mi està contra mi, en política cal entendre que qui no està contra mi està amb mi. La partida està molt clara i el joc no és un joc de suma zero, d’aquells que el que guanya un, ho perd un altre. Ben jugat, és un joc de suma positiva, en què ningú hi surt perdent. És veritat que un hi guanya més que l’altre però ningú hi perd.

Tenim una raó molt profunda, tenim moltes raons fàcils d’explicar, podem ser contundentment raonables i hem de ser racionalment demòcrates.

29 d’abril de 2013.

dissabte, 20 d’abril del 2013

Massa soroll.


Quan a l’ambient  hi ha tan soroll, és difícil dir res interessant. Fins i tot es fa dificultós pensar amb certa claredat. Es barregen conceptes i camps. És gairebé impossible aprofundir una mica.

Qualsevol de nosaltres si passegem per un carrer  brut i ple de papers per terra -com la platja de Vilanova l’endemà de la revetlla de sant Joan- no tindrà gaire mal de cor si tira una pell de plàtan prop d’una paperera. Qualsevol de nosaltres si entra en un hotel de  primera de terra lluent, no li passarà pel cap, deixar caure un paper de caramel.

Normalment no passem ni per un lloc lluent, ni per un carrer molt brut. La pregunta és:  A partir de quin nivell de netedat o de brutícia, actuem a favor d’una o de l’altra opció?   Segurament no és una fina línia roja -com agrada dir ara- però segur que és una franja més o menys ampla en funció de la nostra voluntat  d’humanització.

Evidentment estic parlant de corrupcions. Es diu que a Singapur, si t’enxampen tirant un paper per terra, et pots passar un dia a la comissaria i haver de pagar una multa considerable; evidentment els carrers estan molt nets. Es diu que a la Xina si no subornes algú no aconseguiràs un bitllet de tren. I evidentment ningú ho considera corrupció. A la Xina i a Singapur, la matriu cultural és la mateixa: la xinesa. La corrupció hi és sempre i a tot arreu allò que diferencia un lloc d’un altre és la forma en què queda amagada o publicada.

Un dels signes de majoria d’edat política  d’un país és la pèrdua d’innocència dels seus ciutadans.

L’efecte secundari més notable de la dita transició política produïda per la mort del dictador els anys 70, va ser el fenomen conegut com “destape”. La sexualitat, la libido, l’erotisme van presentar-se en públic. Allò que quatre dies  abans existia amagat es va presentar en societat amb grans mostres de disgust  per part d’autoritats civils i religioses que volien fer creure que allò era culpa del  llibertinatge inevitable si es feia un pas cap a la llibertat política. El poble, al principi es va quedar bocabadat (encara recordo la cara d’astorament que feia l’encarregat de la fabrica un magnífic exemplar d’home seriós vingut de Huescar -Granada- digne pare de família ensenyant-me la seva admirada Marisol a l’Interviu) però tot seguit va entendre que tot era un pas endavant, que acceptar la realitat tal com és, era l’única manera per millorar-la. Que amagar vicis i virtuts és condemnar-se a quedar petrificat en nom de l’ordre dominant.

La corrupció existeix. L’exercici del poder sempre l’acompanya, com el soroll per molest que sigui, acompanya tota màquina. Seria millor que no fes tant soroll, però ningú vol parar la màquina per evitar-lo.

La màquina -el capitalisme- que tots donem per útil i que ningú ha trobat un sistema alternatiu millor que sigui realista  funciona fent molt soroll i de moment no podem pensar en res més que lubrificar totes les peces perquè no en faci tant.

Fer veure  que ens escandalitzem com si fóssim àngels; ¿els àngels es comuniquen per Internet? em sembla pueril. Per lluitar de veritat contra la corrupció, comencem per definir-la. Certament ens fa mal al cor constatar les enormes diferències de riquesa entre uns extremadament rics i altres miserables, però, això és corrupció? O bé és simplement conseqüència lògica d’allò que tots volem i que uns aconsegueixen  i altres maldem per fer-ho.

Si posem al mateix sac allò que és corrupció, que allò que és ser ric, segurament no eliminarem la primera, ni avançarem cap a l’equitat entre els humans que al meu entendre és el problema més greu que afecta la humanitat. Evidentment que cal lluitar contra la corrupció, però tenint clar que és un efecte secundari d’un mal molt més seriós.

17 d’abril de 2013

dilluns, 15 d’abril del 2013

Sociològicament parlant .


Entre  un milió de catalans i un milió de castellans hi trobarem el mateix % de persones intel·ligents o  no tant, el mateix, o similar, % d’honestos o d’aprofitats. Similars nombres de gairebé totes les variables aportades per la naturalesa humana. Vull dir que estem fets de la mateixa pasta.

Però els grups humans creen cultures i construeixen ciutats i trepitgen territoris i acaben tenint tarannàs diversos, per més que vistos de molt lluny semblin iguals. I de les mateixes eines fetes en un lloc  o en un altre ens agraden molt més les pròpies.

Tots els catalans hem dit algun dia força emprenyats  “aquests de la Caixa són uns lladres”, però  cap català dubtaria a l’hora de qualificar-la  cent punts per sobre de Caja Madrid abans i ara.

Molts de nosaltres visitant Montserrat hem pensat “això s’ha convertit en un negoci turístic”, però si ens fan triar un monestir benedictí dalt d’una muntanya prop d’una gran ciutat ningú votarà per  Santa Cruz del Valle de los Caidos. Fins i tot preferim el Liceu ni que sigui només perquè no té llotja Reial. I preferim el passeig de Gràcia i la  Rambla a la Castellana i la Gran Via.

Però tot això no diu res diferent a tota altra situació similar. Només diu que els pobles tenen  formes diverses de viure la vida i d’entendre la realitat.

En allò que hi ha una diferència substancial és en la manera de plantejar la relació recíproca entre dos grups humans, o dos pobles o dues ciutats. Per múltiples raons -cap d’elles racionals- una de les dues parts assumeix la categoria de grup dominant i si l’altre grup accepta –velis nolis, que vol dir sisplau per força-  la funció de dominat, tot adquireix l’aparença de normalitat. Si el grup dominant ho és només o prioritàriament per raons de força -armes, o diners- i no per motius de cultura, -ciència, art, etc.-  tard o d’hora aquesta relació de domini es debilita fins trencar-se. Unamuno els va advertir “vencereis pero no convencereis”. Naturalment no en van fer cas.

Aquesta convicció subsumida i consagrada a l’article 5 de la constitució espanyola -La capital de l’estat és la vila de Madrid- aparentment un obvietat, tant que no precisa cap aclariment posterior ni del seu significat ni del contingut ni de les conseqüències i per tant es pot utilitzar i de fet s’utilitza d’una manera radicalment abusiva amb l’agreujant que els actors no en tenen consciencia però les víctimes sí.

I les víctimes un dia diuen PROU.

No sé si això és sociologia però a mi m’ho sembla, per això demano sociòlegs. I constato que en tenim.

15 d’abril de 2013.           

divendres, 5 d’abril del 2013

Filosòficament parlant.


Ahir parlava matemàticament sense ser matemàtic, avui goso fer-ho filosòficament estant més lluny encara. 

La filosofia és aquella assignatura més imprescindible per a la humanitat i més prescindible per a l’individu humà. Fins al punt que resulta inútil per a moltes activitats personals. Però continua sent extremament necessària a l’existència de la societat.

En el procés d’independència de l’Índia entre els molts personatges protagonistes a la memòria històrica n’ha quedat un: Gandhi. La seva força de convenciment es basava sobre dues idees fonamentals en el pensament indi. Ahimsa i Satyagraha.

El primer, ahimsa, procedent del jainisme i del seu fundador Mahavira, contemporani de Buda, es basa en el respecte absolut a l’altre. Sobretot a tot ser viu. A occident ens ha arribat traduït com “no violència”. Però allí té un valor més positiu, com a resistència activa. Gandhi ho va predicar com a no col·laborar amb el Raj (govern britànic a l’Índia), sense usar la força. Però activament. Per protestar contra el monopoli del comerç de la sal, en mans angleses, va protagonitzar l’anomenada marxa de la sal. Milers de persones el van seguir centenars de quilòmetres per anar a recollir sal contra les lleis en vigor.

L’altre concepte, Satyagraha, no ha tingut tant èxit a la cultura occidental. Podríem explicar-lo (i que em perdonin els entesos) com a defensa ferma i amb constància de la veritat.

Tot i sabent que Catalunya no és l’Índia. Tot i sabent  que la nostra cultura deriva de la grega i de la jueva, les dues més aviat partidàries de l’ús de la força, amb relats força violents. I que de la grega hem heretat un dubte racional sobre la veritat, mentre que la judaica ens ha predicat una fe gairebé absoluta en la pròpia veritat. Doncs tot i sabent això -i moltes coses més- podem aprofitar l’exemple de Gandhi adaptant aquests dos grans conceptes a la realitat del nostre procés cap a més llibertat.

Hem permetré fer un incís, que pot semblar que no té res a veure amb l’anterior. Es diu i es repeteix que en política l’únic que no es pot fer, és fer el ridícul. Doncs bé, al poderós sir Winston Churchill, imatge perfecta del britànic honorable i honorat, el posava nerviós un personatge que ell menyspreava, anomenant-lo “aquell ridícul homenet” que gosava presentar-se davant dels llocs més sagrats de Londres embolicat en un llençol i amb uns dodotis per tapar les vergonyes. No ho podia suportar. I va haver de suportar que aquell ridícul personatge -Gandhi, naturalment- el derrotés en la seva guerra per impedir la llibertat dels indis.

Conclusió: hi ha idees vàlides a tot el món i en tot moment -només cal interpretar-les bé- i per això  ens calen els filòsofs.

5 d’abril de 2013.

Matemàticament parlant.


I el càlcul de probabilitats són matemàtiques. I les estadístiques també, com saben els sociòlegs entre d’altres.

En matemàtica existeix un concepte anomenat “suma sigma” (la maquineta que faig servir no té lletres gregues) que consisteix en sumar unitats coherents entre si, però que tenen algun o alguns valors diferents. És a dir, és la suma dels productes de cada unitat pel valor de la variable o variables en aquell punt (d’aquí va néixer el concepte d’integral).

Dit i oblidat, seguim. En democràcia  s’admet que cada individuo té un vot igual de valuós que qualsevol altre, i com que de moment no hem sabut trobar cap altre sistema més equitatiu l’hem de donar per bo. Això a l’hora d’anar a votar, però tot el que passa abans i desprès  de les urnes es pot estudiar no tan igualitàriament.

Cadascú de nosaltres és posseïdor en referència a qualsevol model de relacions entre persones de dos valors, que podríem denominar la seva aptitud i la seva actitud (aquestes paraules les feia servir l’Opus per reclutar seguidors). L’aptitud inclou totes les capacitats de l’individu per fer una feina ben feta, així com la seva capacitat d’influir en el seu entorn. L’actitud és la mesura del seu entusiasme i dedicació  a l’obra.

En el procés que Catalunya està immersa de ple avui dia, la part més important, no és la que surt als diaris, o a les tertúlies radiotelevisives, que majoritàriament són anècdotes explicades per individus amb afany de protagonistes sabedors de secrets. Allò veritablement important és el conjunt de persones posseïdores de grans aptituds en el seu camp -economistes, sociòlegs, historiadors… fins i tot filòsofs- compromeses en el procés, i compromeses amb una actitud digna de tot elogi.

Vaig llegir fa poc un sociòleg basc que deia que una de les coses més interessants del procés nacional d’ells era precisament que en una enquesta s’havia detectat que l’actitud dels votants aberzales doblava en entusiasme, respecte al propi projecte, la dels altres grups respecte al seu, si bé l’aptitud potser no era la convenient (això ho afegeixo jo).

Certament  la possibilitat de mesurar aquestes dues quantitats és força difícil. Podríem suposar que l’aptitud varia entre 1 i 10. Ningú té una aptitud 0. Tothom val per alguna cosa. Quant a l’actitud en referència a la qüestió que sigui suposarem que pot prendre qualsevol valor entre -10 i +10. I aquí si que poden aparèixer zeros. Persones totalment indiferents al tema, però que evidentment  poden votar. 
                 
    Si bé la suma, sigma d’aquests valors, es pot aconseguir per mètodes estadístics, es pot veure una aproximació  a l’estat de la qüestió analitzant  dos fets de l’any passat.

Les manifestacions de l’onze de setembre i del dotze d’octubre. A la primera hi va assistir entre sis-cents mil i un milió i mig de persones i a la segona entre sis mil i quinze mil. Tant la relació entre les quantitats màximes com entre les mínimes és d’1 a 1oo. Agafant el mínim de la primera i el màxim de la segona, la relació és d’1 a 40. És evident que qualsevol consulta que es faci estarà molt lluny de cap d’aquestes dues relacions. Què fa que aquestes relacions divergeixin tant? Doncs el factor “actitud” que inclou entusiasme , esperança , il·lusió…

 Així  que tots aquells que no posseïm una aptitud significativa, sí que podem participar amb una actitud de confiança amb nosaltres mateixos i amb  aquells que sabem que hi estan compromesos. Fins i tot alguns politics.

3 d’abril de 2012.