dimecres, 25 de novembre del 2015

Transició i constitució.

Ara que estem a punt de fer una cosa similar, convé conèixer els errors que es van cometre fa quaranta anys. Com llavors, ara ens dominen dos estats d’ànim col•lectius: la por i la pressa.

Teníem por que la transició no acabés bé i teníem molta urgència.

Cap d’aquestes emocions són bones conselleres per fer passos sòlids, però són bones per empènyer el procés.

Fa alguns anys em produïa una gran estranyesa els grans elogis que arribaven d’alguns estats estrangers democràtics, sobre la transició a Espanya i la seva constitució.

Ara ho entenc una mica millor. D’entrada cal dir que cap país dels anomenats grans democràcies estén l’exigència de molta democràcia més enllà de les pròpies fronteres. A l’altre costat amb una mica en tenen prou.

La gran raó perquè lloïn tant la transició espanyola és perquè ells la van dissenyar, la van finançar, i van aprovar el resultat final.

Sense creure al peu de la lletra el que explica Cristina Martin, al seu llibre “Los planes del club Bilderberg para España” on diu que tot va ser una conspiració, la veritat és que s’hi va assemblar força. L’omnipresent Henry Kissinger, si bé preferia el tardo franquisme de Fraga que volia alentir qualsevol pas endavant, va acabar acceptant la tesi de l’amant de les monarquies Giscard d’Estaing que en volia imposar una, al país de sota (no només geogràficament) encara que fos donant suport al neofranquista Suárez a qui menyspreava. Per acabar de tancar la feina Willi Brandt, tòtem del socialisme europeu, va beneir i finançar a través de la fundació Ebert el doblet Gonzalez-Guerra.

Per acabar de deixar contentes i satisfetes les “grans democràcies” es va aconseguir que durant el canvi “només “ es produïssin unes 500 morts violentes. (La transicion sangrienta, titula al seu llibre Mariano Sánchez Sorel).

Què més podien esperar les democràcies? Un canvi d’imatge, uns governs obedients, i una economia entregada amb cos i ànima als interessos de les pròpies elits. Perfecte.

I la constitució, què? “Para quien es don Juan, doña Maria basta” pensaven francesos, anglesos i alemanys. Els americans segurament no coneixien el sentit de la frase castellana. L’opinió que mereixien i continuen mereixent el poble i sobretot els líders espanyols al nord dels Pirineus és perfectament quantificable.

Algú pot pensar que els alemanys haurien acceptat un senat similar per representar els landers? El anglesos, podrien tolerar un sistema judicial com el dibuixat a la constitució d’aquí? Els francesos s’empassarien un article 8? Els americans només volien les bases i que els governs espanyols no imitessin la revolució dels clavells de l’any anterior a Portugal (que va resultar molt més light del que es temia).

Té força gràcia que aquesta constitució que no volien de cap manera ni el fundador emèrit ni els líders del futur PP, sigui ara el gran dogma dels seus actuals dirigents i dirigits. Té gràcia, però no fa riure.

Déu hi faci més que nosaltres, deien als pobles davant de qualsevol desgràcia que no podien evitar.

Doncs això.

dimarts, 24 de novembre del 2015

EL Suïcidi està permès, però no és obligatori.

Amics de la CUP, teniu permís per suïcidar-vos. Només us demanaríem que trieu un altre mètode, perquè aquest d’enfonsar la barca, als que no sabem nedar no ens fa peça.

Com a bons deixebles que sou de Francesc d’Assis, no necessiteu gaire coses i les que necessiteu no les necessiteu gaire. Però a la barca hi anem una colla de bona gent que sí que tenim necessitats diverses i a vegades curioses. Sense anar més lluny tenim necessitat urgent d’arribar, ni que sigui a l’illa de Lesbos, per començar a caminar per terra ferma, camí d’Europa.

Suposo que sou dels que creieu que una cosa a la que podem anomenar “poble català” existeix. Un país on hi viu un poble, que es creu nació i vol tenir estat Independent i sobirà. Cap d’aquestes paraules contenen un dogma obligat a creure-ho, ni un axioma consensuat per la raó universal, però al món hi ha unes 200 unitats d’aquest tipus acceptades. I el “poble català” i vosaltres en formeu part, no entén què impedeix que n’hi hagi 201.

Una gran part d’aquest poble creu que el primer pas és ara triar un president provisional posem per 18 mesos, i en proposa un de determinat. Els vostres portantveus han dit que ni per activa ni per passiva l’accepteu.

Diu la saviesa popular que l’home és amo dels seus silencis, i esclau de les seves paraules, però també diu que l’home lliure -com vosaltres- no pot ser esclau de res ni de ningú. Ni de les pròpies paraules.

Jo us proposo, que si no ho voleu fer ni per activa ni per passiva, ho feu per “perifràstica” aquells temps verbals formats amb l’ajut d’un verb auxiliar.
Entre vosaltres hi ha gent molt llegida i amb molta imaginació que trobarà una bona solució que impedeixi que acabeu suïcidant-vos. I sobretot, no afoneu lo llagut, que diuen al meu poble.

divendres, 13 de novembre del 2015

És molt senzill.

D’entendre, vull dir. Fem una minilectura de la santa constitució i un parell de sumes.

Article 167:

“Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de tres cinquenes parts de cada una de les cambres”. Ergo el 40% dels senadors poden impedir tota reforma.

Article 69:

2) Cada província elegirà quatre senadors…

5) Cada comunitat autònoma designarà un senador més un senador per cada milió d’habitants.

Per exemple:

Catalunya: 4 províncies, 1 comunitat, 7 milions d’habitants, 16+1+7=24

Castilla Leon + Castilla la Mancha + Extremadura (La Meseta):
16 províncies, 3 comunitats, 5 milions d’habitants, 64+3+5 = 72

Resum: 7,5 milions de catalans tenen 24 senadors i 5,3 milions de castellans en tenen 72 (i el Sr Rajoy no para de declamar que ell defensarà la igualtat de no sé qui). I això és només un botó de mostra, i amb un n’hi prou.

Per això deia que és molt fàcil deduir que:

1. Qualsevol proposta de reforma constitucional proposada per Catalunya, en defensa dels seus interessos i competències, encara que sigui pel 100% dels seus representants, no té cap probabilitat de ser acceptada.

2. La probabilitat que qualsevol modificació constitucional resulti perjudicial a les competències i interessos dels catalans, és 10 vegades superior a la probabilitat del contrari. Aproximadament hi ha un senador català per cada 10 que no.

Tot això no és matemàtica pura, però s’hi assembla força.

Insisteixo. Aquest procés nomes té dos finals possibles. O bé s’aconsegueix la independència tan negociada i pactada com es vulgui, o bé 2 o 3 milions de catalans renuncien d’una vegada per sempre, per a ells i pels seus fills, a tot signe de catalanitat.

I jo estic segur de quin serà el final. La voluntat ferma d’un poble que confia en ell mateix, no té aturador.

diumenge, 8 de novembre del 2015

Homes i pobles.

Naixem dependents i la nostra obligació és fer-nos lliures.
( J.A.Marina).

El somni vell
Sovint trencat
Duu l’etern nom
De llibertat.
(S. Espriu)

Els dos parlen de persones i de pobles. Si el teu poble no és lliure, tu no pots ser lliure.

Poetes i pedagogs, defensen el mateix amb mirades des de la persona al grup o des del grup a la persona. Som el que som en tant que formem part d’un poble.

Ni poetes ni pedagogs són especialment estimats per aquells que no creuen que la llei s’ha fet per a l’home i no l’home per a la llei, tot i proclamar-se seguidors d’aquell que va dir això.

Pedagogs i poetes parlen massa de llibertat, diuen, i massa poc d’ordre.

Un dilema és aquest: De què va més escassa la humanitat de llibertat o d’ordre?

L’altre gran dilema diu: Què és més urgent; produir el màxim de riquesa o buscar-ne una distribució equitativa?

I si els dos dilemes fossin el mateix?

Una ullada no cal gaire profunda al panorama universal detecta dos greus defectes destacables:

1. Un repartiment de la totalitat de la riquesa que ha produït el conjunt de la humanitat al llarg dels segles, totalment injust, fins extrems criminals. Per petit que sigui el nostre sentit de l’equitat, això resulta evident.

2. Una distribució del poder polític entre conjunts de ciutadans totalment irracional. Aplicar el mateix reconeixement d’estat independent i sobirà a realitats tan heterogènies com Xina o Andorra, Estats Units o Timor Oriental, només pot tenir una interpretació racional: el reconeixement jurídic com Estat independent, de qualsevol conjunt de ciutadans, és una pura ficció, creada i sostinguda pels mateixos grups de persones que al llarg dels segles s’han apoderat de la part del lleó de la riquesa universal.

Catalunya, està ara a punt de fer un pas endavant necessari per poder seguir existint, perquè en la realitat política universal o ets un estat independent o no ets res, no hi ha terme mig, i tot i saber el simple valor convencional que té el terme estat independent, cal aconseguir-ho.

Al fer aquest pas és convenient que no oblidi aquells dos defectes mundials, i apliqui la norma tan sensata que aconsella trobar solucions locals a problemes universals. Per petita que sigui l’aportació dels catalans -som exactament una mil•lèsima del total- pot ser exemplar en molts aspectes. I això és la nostra força.

dimecres, 4 de novembre del 2015

Als senyors Obama i Merkel. (Tot segueix igual)

Cal que tinguem molt present que continua sent cert que no hi ha altra solució. Per arriscada -que no ho és gaire- per incerta o llarga que resulti és l’única solució pensable.

Quan més escoltem TOTS els representants de totes les forces politiques de l’estat espanyol més manifest queden dues coses, no han entès res i no deixen cap possibilitat de diàleg, que en realitat són la mateixa cosa: no hi ha cap altre camí.

Quan el Sr. Rajoy, diu que està disposat a escoltar està dient que ho vol fer com a “sobirà” amb el “súbdit”, sempre i quan aquest reconegui “lleialment” aquesta relació, mentre que el president de la generalitat, sigui qui sigui, diu que hem de parlar amb Madrid, pensa en una taula rodona en què representants de diverses empreses analitzen i proposen pactes i accions beneficioses per tothom, i en què tots els presents tenen dret a “aixecar-se de la taula”.

Aquesta actitud indispensable per a Catalunya, és impensable per a Madrid. Cap politic espanyol, que vulgui guanyar unes eleccions al conjunt de l’estat, encara que cregués que seria una bona solució pot proposar res similar.

L’única solució tant per a nosaltres com per a ells és el camí iniciat pel parlament català. Per estrany i confós que sembli, els altres camins -terceres vies- que vistos en abstracte i per un observador extern, poden semblar més racionals són inviables.

Al Sr. Obama li diria que si Catalunya fos l’estat 51 del seu país, amb seguretat no demanaria sortir-ne. Al cap i a la fi del seu despatx a Barcelona no hi ha més dilatància que a Honolulú. I aquí li deixaríem fer rodes de premsa en una sala oval com el seu despatx però més gran i més maca.

A la Sra. Merkel li explicaria que si Catalunya fos un “lander” veí de Baviera no demanaríem canviar de sistema. I el Barça podria jugar contra el Bayern. Amb Guardiola fent d’àrbitre.

Però el que passa Srs. Obamas I Merkels i altres, és que de qui es vol independitzar Catalunya és de l’estat espanyol i només de l’estat espanyol que no crec que vostès el coneguin tan bé com nosaltres.

Aprofitant una de les seves visites a Madrid, demanin al Sr. Rajoy que el proper dia 20 de novembre els acompanyi a visitar el Valle de los Caidos, (no sé si n’han sentit parlar) perquè és un dia de festa grossa. Allí hi ha enterrat un home a qui un cap d’estat alemany anterior a la Sra. Merkel va ajudar a guanyar una guerra i de passada aprofitar l’avinentesa per intentar liquidar el poble català. Ja sabem Sra. Merkel, que deu estar tipa de demanar perdó en nom del seu estat, per aquells fets. No li demanem que demani perdó per tot allò, però sis plau, no oblidi la Història i de passada expliqui-la al Sr. Obama que segurament no recorda massa que va ser un president americà -I Like Ike- que va allargar 20 anys més l’obra de l’home que Espanya recorda cada 20 N en aquell “magnífic” mausoleu.