Doncs, apa. Ja està tot arreglat.

 

Entre els nostres amics socialistes semi republicans d’allà i els nostres republicans semi socialistes d’aquí  han decidit que un dia d’aquests (els sants innocents?)  faran aparèixer al balcó de la Generalitat la Família Reial Espanyola, i que el NOBLE POBLE CATALÀ l’aplaudirà a cor que vols cor que desitges des de l’atapeïda plaça Sant Jaume.

I va, i s’ho creuen. O bé, aquest paio que fa de cap del govern de Madrid ens està ensarronant, dient que tant ell com el seu Rei ens estimen d’allò més.

Deixant de parlar seriosament, intentaré fer un esforç, gairebé Dalinià, per dibuixar un retrat d’aquestes dues figures sorprenents, -no són el que semblen ni  semblen el que són- protagonistes d’aquest tràgic sainet, el mag Sánchez que no necessita barret de copa per treure conills i el encara més alt en estatura i en estatus… Felip sis, el formós dorment. (Si més no, dormint el somni dels innocents mentre son pare perseguia cérvols i gaseles). 

Espanya té els dirigents que es mereix, i els més merescuts, i que duren anys i panys. Des que jo tenia 7 anys  fins que en tenia  45 manava el mateix paio que no tenia res de formós, ni d’alt, ni d’intel·ligent, és a dir era el prototipus perfecte del manaire hispànic, que odiava Catalunya de forma natural. Ens ho va deixar tot, lligat i ben lligat, com va dir abans de donar-nos l’única alegria del seu regnat: morir-se.

Com les males digestions, sempre retorna, i em temo molt que ho continuarà fent, fins que tots plegats, els que ho vam patir i els que no hi eren encara, fem una immensa vomitada racional i emocional alhora del últims dos segles (pel cap baix), de la trágico-còmica història  (en minúscula)  del tàndem simbiòtic Madrid/Espanya.

7 de juliol, sant Fermí allà i aquí, del 2023.

   

 

Democràcia?

 

Sisplau, no ens cansem de parlar-ne, fins que n’hi hagi al menys una, una DEMOCRÀCIA al món, on sigui, i que pugui servir de model a tants intents  amb certa bona voluntat, però amb resultats més aviat discutibles.

El Franquisme s’autodefinia “democràcia orgànica”.

El comunisme es presenta com a “democràcia popular”.

Del que  tenim ara en diem  “ democràcia  representativa”.

Però “democràcia democràtica” no n’hi ha cap al món.

Demos (poble), i  Kratia (poder) són una parella històricament incompatible,  que ha generat una maquillació profunda dels dos conceptes tan grans que el resultat obtingut és útil per a moltes decisions d’una poderosa minoria però poc útil per potenciar la llibertat i l’equitat  d’una immensa  majoria.

És a dir, una  democràcia amb cara i ulls, ni existeix ni se l’espera... a no ser que:

Estratifiquem Demos i revestim Kratia amb Sofia. Amb molta saviesa.

Suposem que el titular dels drets humans, és l’individu humà, no divisible però necessariament associatiu, tan biològicament com territorialment. És conseqüència d’aquesta necessitat d’agrupament on hi trobem l’origen de tot el bé (i molt  del mal) social, de tot progrés i de tota civilització, i també conseqüència d’aquesta necessitat d’associar-se és la causa que la titularitat de l’individu sobre els seus propis drets humans  passi a ser gestionada velis nolis                (sisplau per força) per la comunitat de la qual en forma part. Els drets humans s’han convertit, per a be i per a mal, en drets socials.

De fet, l’individu, sol, és perfectament inútil i prescindible, i no té més sortida que compartir els “seus” drets amb els dels seus  veïns. És aquest petit pas de “drets de l’home” a “drets humans” la font de tot el  desori actual. Un a un tots els individus tenim els mateixos  drets humans, però fins que aquests drets individuals no s’han transformat en drets civils, no s’han pogut gestionar ni poc ni gens. Gestionar Drets, heus aquí el dilema.

Per l’inevitable necessitat de viure en comunitat, els drets individuals són pura flatus voci si la comunitat en què li ha tocat viure no els ha transformat sense rebaixar-los, en drets col·lectius.

Més aviat d’hora que tard, els grups s’estratifiquen i els drets, també. Prediquem igualtat  i practiquem l’antítesi. Escrivim llibres grossos i magnífics sobre la igualtat  i mirem embadalits  festes de coronació. (Hi ha mal nascuts que diuen que miraríem més enlluernats si per millorar la democràcia tornés a funcionar la guillotina, això, sí, amb un motor elèctric silenciós, que no estem per massa soroll).

Els països petits -mida Catalunya- tenen molt més altes probabilitats de ser més justos amb els seus ciutadans, menys agressius amb els seus veïns i millor integrats en qualsevol de les organitzacions d’Estats  universals.

Recordeu que Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Bèlgica i Holanda surten en tots els estudis com a millors democràcies que França, Anglaterra o Alemanya essent la magnitud de la població  la diferència més notable.

Si el que es pretén és millorar la llibertat dels humans, l’equitat entre ells i la  pau entre pobles no hi ha cap dubte que estratificar el poder i apropar-lo als ciutadans és l’únic camí vàlid…

ERGO: Catalunya Independent.

30 de juny del 2023.