dissabte, 22 de desembre del 2018

Quan el boig fa bitlla.


El quasi president del govern espanyol proclama que “decir que en España hay presos políticos es un falacia”, estic temptat de dir que té raó, perquè la realitat mostra que el  que hi ha són presoners de guerra. Bruta, però guerra.

Ahir va començar el  consejo de guerra contra els presoners convictes.

Els judicis normalment se sap com comencen, però no com acaben. Els consells de guerra és indiferent saber com comencen, perquè ja se sap com acaben abans de començar. I aquest és el cas.

També l’encerta el susdit president quan insinua que “los independentistas no se ponen de acuerdo ni para hacer una huelga de hambre”

Deixant de banda la malèvola intenció de la frase, li explico a aquest paio que ha tornat a fer bitlla. 

Els catalans tenim el maleït costum de deixar que cada persona decideixi per si mateixa què vol fer. I ho respectem. I quan cadascú decideix no  fa el mateix que l’altre. Creiem que això és  molt positiu encara que remuguem.

Ja li va bé al pobre Pedro, fer bitlla ni que sigui simbòlicament, perquè tenir un paper protagonista sense saber-ho  de l’ensulsiada (¡quin cony de paraula catalana més escaient¡) que es veu venir a Espanya per aquell conjunt d’artefactes mal engendrats  i pitjor parits  fa 40 anys  i que definíem així:
Franquismo, Monarquia y Constitución.
Tres cosas suenan y una son.

Heus aquí el dilema, si el tal Pedro desenterra Franco i condemna el franquisme, deslegalitza la monarquia hereva imposada per Franco, i si la monarquia que és la clau de volta de la Constitució s’esmicola… “valga’m Déu, val”.

Tinc l’estranya sensació  que aquest raonament  ja fa temps que més d’un  alt personatge ja  se l’ha fet, perquè fatxes ho són, però tontos no.

Els cal trobar un culpable i això a les espanyes és molt fàcil. Calia, també, aplicar la filosofia política, que sembla que l’actual candidat a l’alcaldia de Barcelona, quan era president del país veí de dalt explicava (en francès això sí): “quan tens un enemic realment perillós, intentar escoltar-lo, ja és justificar-lo“. Prefereixen escoltar, no sé si Samaniego o Iriarte, grans educadors del tarannà hispànic que els diuen:

Oh que docto perro viejo, yo venero tu sentir.

En eso de no seguir del enemigo el consejo.

Tant li fot si el consell és bo o és dolent… si els catalans diuen “república” i  la racionalitat  diu al citat Pedro i companyia, que no solament és la millor, sinó l’única solució política amb futur, no costa gaire imaginar el trauma existencial  inevitable i l’escassa probabilitat que el boig faci bitlla aquesta vegada de debò.

Estic plenament convençut que és molt més fàcil de resoldre el problema polític català que l’espanyol, com també  sé que als catalans ens interessa i ens convé ajudar-los. Com?

Bon Nadal.

dilluns, 17 de desembre del 2018

40 anys i un dia. Segona cadena perpètua.


La primera condemna de 40 anys de presó, sense poder sortir ni al pati, va durar -si més no per a mi- des del 1938 fins al 1978. La segona condemna     -anomenada  constitució- ens van deixar sortir al pati. Al pati plou i fa sol, i mentre les bruixes es pentinen nosaltres parlem. Amb tuïts i blocs. I ni callem ni callarem.

Ara ha fet 40 anys ens van dir: voteu sí. Si voteu no, no us deixarem sortir al pati. Els dos estats d’ànim dominants entre els ciutadans votants eren la por  i la urgència al costat de l’alegria infantil  de poder sortir al pati. La por i la urgència deixen tocada de mort tota legitimitat jurídica.

Tot i així de casa nostra van sortir dos no. Rotunds i convençuts. Les  normes que  la constitució imposava, feien -i fan- impossible qualsevol modificació sense el permís dels tardo franquistes. I a sobre ara s’hi han afegit els neo falangistes.

De camins cap a la llibertat n’hi ha de diversos, tants com estats independents existeixen, però tots tenen dues característiques iguals: la voluntat ferma del que la vol aconseguir i l’afebliment del que ho vol impedir.

 De camins n’hi ha molts i molt diversos, però de final només n’hi ha un. En  aquests moments la polseguera és tan intensa que no hi ha visibilitat més enllà de quatre passes. Convé caminar poc a poc i potser fins i tot asseure’s al costat del camí un estoneta.

No ho dubteu, l’estat espanyol està perdent forces en dos camps diferents. A l’exterior gràcies als errors que comet al malinterpetrar les paraules quan li diuen <Això és un tema intern d’Espanya> i creure que li estan dient <Fes el que vulguis>, quan el que li volen dir és <Soluciona-ho, sense crear cap problema a Europa, ni cap perjudici econòmic. Si no ho aconsegueixes la culpa serà exclusivament teva…> La fragilitat econòmica d’Espanya; atur, deute… -s’accentuaria perillosament amb una Catalunya massa emprenyada.

A l’interior de l’estat espanyol, l’afebliment provoca la ruptura entre les dues Espanyes tradicionals -españolito que al mundo vienes te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón-  i la volen dissimular buscant un culpable.

Catalunya s’ha limitat a instal·lar un mirall immens en què Espanya es pot mirar. I allò que veu no ho vol veure. Els que es creuen allò que veuen,   ¿potser són més dels que pensem?, no tenen  altaveus enfocats cap allà.

El mirall està brut, diuen els que tenen altaveus poderosos. És un d’aquells miralls que a les atraccions del Tibidabo deformen les imatges, diuen. S’ha de trencar el mirall i tancar a la presó els delinqüents que l’han muntat. La justícia…  pobra justícia que de bon gust s’ofereix per fer la feina que no pot fer l’exèrcit.

Tots els partits politics espanyols saben que l’anticalanisme dona vots, i la democràcia és votar, ergo la catalanofòbia és font de democràcia.

Sentint les proclames –no puc dir-ne discursos per no  ofendre la memòria de tots els Demòstenes de la història- dels Casados i Riveras  em quedo garratibat preguntant-me: tots els espanyols de dretes, democristians, conservadors, liberals o el que siguin, no tindran més remei que votar un d’aquests dos… no em surt la paraula  prou descriptiva de la totalitat de la calamitat.

Sense por i  amb molta fermesa. És el millor tribut que podem donar als nostres presoners de guerra  en vaga de fam.

16 de desembre de 2018.


dimecres, 5 de desembre del 2018

Metàstasi? No, tramuntana.


Ara ho començo a entendre millor. Les acusacions contra les demandes de molts catalans definides com  a heretgies o delictes o errors, per cadascun  dels tres  corrents de  pensament polític espanyol, responen al mateix diagnòstic que aterra a tots ells: Catalunya és  un càncer i hi ha un gran perill de  metàstasi a molts llocs de la península.

Ràpid. Tres propostes: Radioteràpia, quimioteràpia o quiròfan.

Comencen per la radioteràpia.

La ràdio, la tele, les tertúlies, els diaris, els polítics… tots alhora, amb qualsevol excusa, diagnostiquen, critiquen, jutgen i condemnen l’origen i la causa del mal. Un dia i un altre.

Però la malaltia no remet, ans empitjora.

 Passarem a la quimioteràpia.

Diuen que és necessiten especialistes i si no els troben amb bata blanca  els buscaran amb toga negra. Cal que siguin  coherents amb el lema  Arriba España Amarga, AEA. Les tres vocals fortes i obertes de la  llengua forta i oberta universal.

Aviat troben els tres especialistes.

Lamela – Llarena – Marchena.

Els tres complien aquesta i totes les altres condicions exigides. Fan la seva feina. Provoquen ferides sagnants i deixen nafres obertes, que tardaran dècades en cicatritzar.

Però la malaltia no solament no millora sinó  que es converteix en epidèmia.

El quiròfan.

Cal extirpar. Cal separar la zona infectada de la resta del cos... però, no és això el que volen els maleïts indepes?

Equivocar el diagnòstic és el pitjor error de tot polític.

Perquè no es càncer, és un cop de tramuntana. Aquell vent fresc i poderós que baixant de l’Empordà, neteja l’atmosfera, descontamina i ajuda a veure-hi més clar. Aquesta vegada el cop de tramuntana ha estat tan fort i tan persistent, que ha continuat corredor mediterrani avall i els seus efectes s’han notat fins a Andalusia. I no és l’efecte papallona.

Netejarà la boira polsosa dominant a la península i deixarà al descobert amb total impudícia les vergonyes de les dues Espanyes. Per sort, aquesta vegada, no serà l’exèrcit el protagonista. Qui serà?
Sentirem que tots els altaveus ens donen la culpa als catalans: algú ha de ser el culpable, oi? Era tan fàcil trobar-lo… fins i tot massa fàcil. Tan fàcil que aviat s’adonaran que aquest enemic és massa petit per provocar ell tot sol l’enorme terratrèmol que no cal cap sismògraf massa sensible per detectar-lo.

Amb tramuntana i terratrèmol es podrà aconseguir  que quantitat suficient d’espanyols prenguin consciència de l’absoluta necessitat de superar la fracassada etapa de les quatre dècades últimes esborrant d’una tacada  franquismo, monarquía i constitución que com diu la dita castellana;  pato, ganso y anserón, tres cosas suenan y una son.

dimecres, 21 de novembre del 2018

Paraules guanyadores.


Dels tres grups d’eines que té tot poder: armes, diners i paraules, aquestes últimes semblen l’eina més feble, i la més fàcil de manipular. I no obstant crec que és  la més eficient a la llarga.

Catalunya no té armes per resoldre conflictes polítics (universalment les eines més usades)  i seria bo que decidís seguir així. Diners sí que en té , però els dedica a infinites qüestions necessàries i no n’hi sobren gaires...

Amb l’ús d’aquesta eina no cal ser tan primmirat com amb les armes. Per activa i per passiva. Convé tenir present que el punt més feble de l’estat espanyol és l’economia, i que és el que més preocupa a la Unió Europea. És un a opció no menyspreable.

Però sí, que tenim paraules, i cada cop tenim altaveus més potents. Tan enfocats  cap al sud de l’Ebre  com cap al nord dels Pirineus.

Cap al sud hi ha una paraula guanyadora, República. Cap al nord n’hi ha una molt poderosa Urnes. Una i altra acompanyades tant cap al nord, com cap al sud, d’altres paraules com: pacífica multitudinària, perseverant, integradora…

Cap al sud convé repetir fins quedar roncs dues idees bàsiques.

Primera; que els catalans no tenim res en contra dels ciutadans espanyols, que no som ni millors ni pitjors que ells, que només ens volem alliberar de l’estat espanyol des de la monarquia fins a la burocràcia, des de l’autoritarisme  fins al centralisme, des del tardofranquisme  fins  al neofalangisme.

Segona; que això que pretén Catalunya és bo per a la gran majoria de ciutadans espanyols. Que és la millor palanca  i el millor punt de suport, com deia Arquimedes, per aixecar el món. El món de corrupció, d’endarreriment i d’injustícia. Aixecar-lo ben amunt, que es vegi bé i després deixar-lo anar muntanya avall. El catalans no som més bons ni més dolents, però tenim més clar quins són els mals d’Espanya i de Catalunya.

La diferència radica en què mentre a  Espanya gairebé el cent per cent de totes les cúpules del poder, polític, econòmic, religiós, militar, judicial, etc. era – i continua sent – filofranquista més o menys entusiasta, a  Catalunya la gran majoria d’aquestes cúpules van haver d’exiliar-se. Van quedar, això sí, fent costat a la dictadura, molts membres d’allò que  Roger Vinton  (pseudònim) descriu amb detall al seu llibre:  La gran teranyina. I que posteriorment van formar part de l’anomenat pont aeri.

Això que podem anomenar franquisme subliminal, és molt perillós, fins i tot més que el franquisme obertament manifestat per grups ben definits i  tolerats, no solament per les autoritats sinó per una part de la població.

Cal entendre que la dictadura franquista va ser una fase  aguda d’una greu malaltia secular que pateix la classe política espanyola. Com ho va ser pocs anys abans -si bé de més curta durada- la conxorxa Primo de Rivera/ Alfons XIII.

És força sorprenent i molt preocupant, que 43 anys després de la mort del dictador existeixin dificultats  per trobar la porta de sortida.

Finalment vull destacar el gran encert en triar la paraula procés, per definir el nostre projecte. Ni revolta, ni revolució, ni cop d’estat. Procés. Amb el seu contingut de projecte, de viatge, de realització, i d’arribada. Amb força variants a tots i cadascun d’aquests continguts, però amb final únic.

Les paraules són la nostra força.

divendres, 16 de novembre del 2018

Campanes.


Si us perdeu per Osca, no deixeu de visitar el palau reial del segle XII. Per una escala de pel·lícula de por pujareu fins a una habitació que ells anomenen la cambra de la campana.

Com que suposo que ara ja no s’estudien aquestes bajanades, deixeu-me que us en faci cinc cèntims. El rei d’Aragó, Ramir II en quedar vidu es va  fer monjo sense abdicar, i els seus vassalls es van esvalotar. No sabent què fer va anar a consultar-ho a l’Abad d’un monestir proper. L’home com que havia fet vot de silenci  acompanyà el rei a un camp de blat proper i sense dir res, començà a tallar la punta d’aquelles espigues que sobresortien més.

Al rei li va quedar clar. Va convidar a palau els nobles i no se sap si abans o després de cruspir-se un porc senglar els va tallar el cap a tots. Va penjar els caps en cercles formant una campana i el cap del capitost penjant al mig  com si fos el batall. Les campanades se sentirien per tot el regne.

Sembla ser que la Soraya Santamaria es va inspirar en aquesta llegenda quan va proclamar joiosa “hemos descabezado el prusés”  i va esperar que les campanades ressonessin per muntanyes i valls… però res, cap batallada, ni un trist dring. Que cony passa? Millo, Albiol?... Senyu, és que el batall de la campana se n’ha anat a Bèlgica.

Entendre i enfocar el segle XXI amb mentalitat del XII, pot fer molt mal a la víctima, però du a la derrota l’actor.

L`Estat espanyol i la seva parafernàlia vol creure que el conflicte a Catalunya és la creació d’uns quants individus que amb interessos espuris  han arrossegat  milers de persones a l’heretgia, al delicte o a l’error, que els han abduït, que els han enganyat, que els han traït. Dic, vol creure, perquè creure-ho és l’única autojustificació al seu comportament. Però de veritat s’ho creu?

Tots aquests jutges tan imponents, fan veure que donen per bones les explicacions dels seus politics, dels seus guardiescivils, dels comentaris del seus comunicadors, dels judicis del seus companys de feina. Han sentit tocar campanes i no saben on.

Justament allò que em fa dir i repetir que de final només n’hi ha un de pensable, és precisament aquest immens error que comet la gairebé totalitat de l’estat espanyol en definir el seu enemic. Perquè el seu enemic sóc jo, que no sóc ningú, però que sóc milions, i ho és un considerable conjunt d’economistes, historiadors, esportistes, arquitectes i enginyers… de primeríssima fila i també, i només també, molts politics.

Els politics són preses fàcils, cosa que els fa mereixedors d’un immens respecte per part meva. Els hem d’agrair que formin la primera línia de defensa davant tots aquells que volen que sonin campanades a mort sobre tot signe de catalanitat.

El dia que esperin que obedients entrem amb el cap cot a la seva escola a espanyolitzar-nos, aquell dia farem campana.

I donarem la campanada.

Ni por ni pressa. Perseverança .


diumenge, 11 de novembre del 2018

Martells.


Diu Chomsky, tot criticant la forma nord-americana  d’intentar resoldre els problemes del món amb l’ús de la força, que fa temps que circula  la dita: “Si l’eina que tens a la mà és un martell tots els altres et semblaran claus.”

Fa més d’un segle el gran polígraf Menéndez y Pelayo va definir España…martillo de herejes,  i molts encara s’ho creuen.

L’Estat espanyol avui dia per resoldre l’etern problema català,  perdut definitivament el seu martell gros de sempre, que és l’exèrcit, només té a les mans un martell. Un martellet petit, de fusta, (ideal per trencar avellanes però que si t’enxampa un dit amb repelons…), en mans de senyors disfressats amb una bata negra amb punys de punta de coixí, anomenats jutges.

Tornant a Chomsky, si l’única eina que tens a la mà és un martellet de jutge, tots els altres et semblaran delinqüents.

Diuen que a Espanya la justícia és independent de la política i de l’economia. Si és així, és  l’únic lloc del món on això passa.

No és just parlar malament dels jutges com no és just fer-ho dels capellans. Tant en un camp com en l’altre, la gran majoria de persones que trien aquest camí de joves ho fan de bona fe i amb fe de la bona.

Aquests conjunts de persones constitueixen un camp de forces. Els camps de força tenen unes regles pròpies que actuen diferent sobre cada partícula que en forma part. Penseu en un camp magnètic com actua sobre un tros de ferro o sobre un d’alumini.

Entre les forces que actuen n’hi ha d’ascensionals. Estiren cap amunt aquells elements més favorables al conjunt encara que aparentment -o no tan aparentment- s’allunyi de la raó de ser fonamental  del grup.

Per exemple l’atractiu que fa que molts es facin capellans pot ser “el sermó de la muntanya” però la força ascensional que els fa arribar a bisbes ... caldria buscar-la a… (aquí cadascú que hi posi el que la seva fe li aconselli).

El camp de forces judicials s’assembla a tot arreu, però té regles pròpies i diferents en cada Estat del qual  constitueixen una part essencial, però la  força ascensional més comú a tots els països és que l’aspirant tingui un grau ample i profund de concomitàncies amb tots i cadascun dels sectors dominants del país, ideològics, econòmics i polítics. A Espanya aquests tres sectors estan ben definits, sobre tot les últimes dècades.

Si el resultat és satisfactori per a tots i cadascun d’aquests conjunts s’atorgarà a l’aspirant el certificat d’independència i  se’l deixarà actuar lliurement. Ell ja sabrà què s’ha de fer. I ho farà amb  total llibertat.

Es proclamarà a tort i a dret, tan si ve a tomb com sinó, que la justícia espanyola és independent de la política.

La llei s’ha de complir.

Tothom és igual davant la llei.

Les sentències s’han d’acatar.

Que li caigui tot el pes de la llei.

Dura lex, sed lex scripta est.

Tots creiem que això és veritat i moltes més coses també. O sigui que només cal donar el martellet a la persona adequada.

Aquesta persona ja s’encarregarà de tancar a la presó inventant-se el delicte i el delinqüent convingut, sense que ningú li hagi d’indicar.

9 de novembre de 2018.


dimarts, 6 de novembre del 2018

Tres versions i mitja.


Quatre visions  o quatre mirades cap al nord-est des del centre.

Les mirades polítiques cap a Catalunya s’han clarificat  i desvergonyit alhora, i donen tres versions i mitja.

La primera

és la de més llarga tradició dins del pensament espanyol, està encarnada en  el PP, hereu directe de la branca del franquisme anomenada “nacional catolicismo“.  La unitat d ‘Espanya és sagrada. Qui la ataca és un heretge .

Per mostra, un botó. L’any 1974, el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya va donar suport a la publicació d’un llibre de Jesús Marcos apadrinat per A.C. Comin titulat “Los ingenieros industriales entre el pasado y el futuro” en què es feia una enquesta entre aquests professionals. 

Encara estava fresca la tinta  que el dia 13 de febrer d’aquell any el Degà del Col·legi  senyor Vallvé rebia una carta de Madrid que “con estupor e indignación”  en “la encuesta se plantean temas que atentan a las Leyes Fundamentales del Estado como por ejemplo la pregunta 110 cuya posibilidad cuarta dice <<autonomia total de Cataluña como nación y como estado>> . Este tema incide en terreno sagrado

Firma la carta Ricardo de la Cierva. Director general de cultura Popular. Ministerio de Informacion y Turismo. (Doctor en ciències, emparentat amb ministres, aviadors, i ministre de Cultura ja en democràcia.)

El model  de jutge d’aquesta visió es diu Torquemada.

La segona

versió de les mirades sobre  Catalunya la projecta el grup polític ideològicament hereu de la segona branca del franquisme que va començar dient-se; “Falange”  i quan va perdre velocitat es va dir “Movimiento” ,  i ara ressuscitat es diu “Ciudadanos”. Tan abans com ara, a la seva bandera rojigualda hi ha gravada en lletres  de foc;  España es una  unidad de destino en lo universal. I és aquesta la llei de la jungla més antiga i més vera que el cel, viurà bé tot aquell que la servi i morirà qui li sigui infidel. És a dir, allò que pretén Catalunya és un delicte, millor dit és el delicte.

El seu model de jutges són aquells jutges alemanys, que acusats als judicis de Nuremberg es defensaven dient; “jo em limitava a complir la llei i a fer-la complir”.

La tercera

versió no acusa directament els catalans de ser heretges o de ser delinqüents. Només diuen  que cometen un error. Un immens error de caire genètic. És la versió socialista que diu; els catalans és segur que no són heretges, i que potser no són delinqüents, són ignorants i l’obligació de tot bon espanyol d’esquerres és ensenyar al que no sap i tothom diu que “la letra con sangre entra”.

Més o menys la tercera part de carpetovetònics pensen que nosaltres som espanyols herètics, una altra tercera part afirma que som espanyols delinqüents, i la tercera part creu que som espanyols ignorants.

Curiosament a cap se li acut sospitar que potser el que passa és que els catalans no són espanyols.

Ai sí, havia dit tres versions i mitja. Aquesta mitja visió és la que defensen un conjunt que diuen que  volen canviar Espanya  i diuen que  Poden. Aquests entenen que la descripció que fan els catalans de l’Estat espanyol és encertada però que la solució no és marxar sinó que és canviar l’Estat.

D’acord els diem nosaltres, canvieu-ho tot de cap a peus i quan acabeu la feina, feu-nos un xiulet que vindrem corrents que segur que pactarem una  muntanya de coses. Bé, els nostres i els vostres néts, perquè vistes les tres versions dominants a Espanya de moment  nosaltres anem passant.

3 de novembre de 2018. Dia dels difunts o quasi.


dijous, 1 de novembre del 2018

Saber una mica d’història.


No fa mal. T’ajuda a no tenir pressa. La França tan revolucionària ella,  va proclamar la primera República, l’any 1792 (després de guillotinar degudament el rei ) i el 1815 la perdia, el 1848 proclamava la  segona república que poc després també s’esfumava i fins el 1871 no proclamava la tercera. D’aquí ve allò de “a la tercera va la vençuda” . Encara que tardi 80 anys, que a la vida d’un país són quatre dies.

Jo, com que vaig ser engendrat i parit durant la segona República, no vaig tastar monarquia fins el 1978. Tenia 46 anys. L’alegria de la mort del dictador va quedar enterbolida.

Per sort, avui ja torno a viure en una República des de l’octubre de l’any passat. República a més catalana, no com les anteriors. Perquè existir, existeix.

Quan diem que inicia la seva existència un nadó? Quan obre els ulls i arranca el plor, o direu que no existeix fins que no està apuntat al registre civil?

Quan el nom d’un nen és escrit en un registre civil obté tots els drets que aquell registre empara, però al mateix moment perd tots els drets continguts en els altres més de 200 registres civils  mundials. Tots els nadons del món en són perjudicats, i la gran majoria de forma  brutal.

La República catalana quedarà inscrita en el registre d’estats independents en un temps molt  inferior al que va tardar  la francesa, ¿posem la desena part? No oblidem que al segle  XXI tot va enormement més despresa que al segle XVIII.

No tinguem pressa ni por. Que els drets dels nostres nadons quedin protegits i els dels nadons no nostres, també. !Quina canallada parlar de nadons nostres i  nadons d’ells!  Fem bé les coses. Fa anys que sabem que “ la feina ben feta, no té fronteres”.

El 90% de les notícies que omplen planes avui, la setmana que ve seran fum que d’aquí un mes s’hauran esfumat. I molts dels noms ara escrits en lletres grosses, ni tan sols figuraran als llibres d’història. En canvi és ben possible que fets i noms ara ignorats, ocupin llocs de primera fila en els capítols que expliquin com un petit país que representa gairebé exactament l’u  per mil dels habitants del món  va  conquerir pacíficament el seu dret a una existència plena i lliure.

De veritat que podem mostrar un caminet  possible cap a un món millor.

diumenge, 28 d’octubre del 2018

Demanda, reclam, exigència, apropiació.


En una democràcia se suposa que l’estat és el conjunt d’institucions amb la finalitat única de respondre eficientment a les demandes dels ciutadans individualment o a grups de ciutadans.

Les demandes individuals són més fàcils de resoldre perquè la relació de poder entre l’estat i l’individu és immensa  i els dos ho saben i ho accepten, no perquè siguin més o menys justes .

Quan és un col·lectiu que fa una demanda -un grup de veïns que volen una escola, o un conjunt molt gran de ciutadans que demana un pacte fiscal-  i l’estat ni els escolta una vegada i una altra, la demanda es converteix en reclam. Si el grup de veïns ara ja reclama, a més de l’escola no obtinguda, un servei d’autobús per anar-hi  uniran les dues demandes en una exigència.

Quan aquell conjunt gran  de ciutadans va  més enllà del pacte fiscal i reclama pacíficament competències lingüístiques exclusives i un reconeixement jurídic internacional, i la resposta de l’estat passa del menyspreu a la burla, llavors segons diuen els experts, el demandant fa un salt amunt i exigeix un paquet que inclou les tres demandes anteriors més, i això és molt important, una garantia que qualsevol canvi de criteri dels gestors  de l’estat  -es a dir, un canvi de govern- no  pugui derogar allò pactat.

Aquesta garantia té un nom:

Independència.

I aquesta només té un camí:

Referèndum.

Els que demanem independència i els que exigeixen dret a decidir estem demanant el mateix.

En resum, serveix de ben poc negociar i pactar el que sigui amb un govern de l’estat feble sabent amb seguretat que més aviat que tard un nou govern ho tirarà tot  a la paperera, i si poden a la paperera de la història.

Tot això seria depriment si no tinguéssim dos instruments poderosos a les nostres mans.

El primer es diu “República”. Aquí i allà. España, mañana, será republicana, cridava la multitud el 1978, veient que els seus líders de tots colors els traïen acceptant una monarquia nítidament franquista. Ara, que el franquisme trontolla sorollosament, arrossegarà  en la seva caiguda, esperem definitiva tota mostra de monarquia. I no volem que ningú prengui mal.

El segon instrument -més poderós però menys visible- es diu “Economia”. Aquí, Catalunya té la paella pel mànec. La paella és l’immens deute públic espanyol i el mànec és el corredor mediterrani.

I com diu el divertit advocat defensor:  ahí lo dejo”.

dimarts, 23 d’octubre del 2018

Diàleg o monòleg?


Aquesta és la qüestió. Entre el sobirà i el súbdit no hi pot haver diàleg, hi pot haver una conversa civilitzada, fins i tot constructiva, però no un diàleg i molt menys sobre sobirania.

Aquesta impossibilitat de diàleg racional i raonable porta inevitablement al fet que les relacions es produeixin a través d’accions i reaccions.

El súbdit vol deixar de ser-ho, mentre el titular de la sobirania sempre creu  que aquesta té un origen d’un ordre superior, i que per tant no té dret a renunciar-hi. O això diu.

El primer opta per la insubmissió realitzant actes de desobediència. El sobirà se sent ofès i reacciona.

La iniciativa està en mans del súbdit -aquest és el primer avantatge al seu favor- i pot triar els passos a fer. Opta decididament per dues característiques determinants de les seves accions: multitudinàries i pacífiques.

Hi ha hagut al llarg de la història moltes protestes multitudinàries, però cap ha resultat pacífica. Hi ha hagut també moltes protestes pacífiques  però sempre han estat individuals.

Multitudinàries i pacífiques, en això rau la seva força i també la seva feblesa. Pel fet de ser fonamentalment multitudinàries els líders no seran mai plenament acceptats i la seva llibertat de decidir és molt petita.

Recentment la nostra distingida exiliada a Escòcia repetia que tot el que es va fer ara fa un any era un error. D’acord, però si s’hagués fet el contrari, també hauria estat un error. I si no s’ hagués fet res, també. Errors més grans als ulls nostres, que als ulls exteriors.

Aquests errors  van provocar reaccions per part de l’Estat espanyol, que té plena llibertat de decisió, i una gran quantitat d’instruments de poder. Policies, jutges, diners, mitjans… I aquests errors els ha vistos i els ha judicat tot el món.

Les conseqüències negatives que rep l’autor d’un error són proporcionals per una banda, lògicament, a la magnitud de l’error, i per l’altra al poder que té qui el comet. I el judici el fa un tercer.

Aquests dos factors tenen efectes que a nosaltres ens semblen massa lents però que a l’estat li resulten massa accelerats.

Els pobles, les multituds, tendeixen a la impaciència, que és més contagiosa que la perseverança.

Cal aconseguir fermament que la nostra insubmissió a la sobirania espanyola sigui  multitudinària,  pacífica i perseverant.

Popper ens va ensenyar que perquè una teoria o proposició pugui ser admesa com a científica ha de ser falsable. Si tanca tots els camins que puguin demostrar la seva falsedat, no és ciència.

De manera similar una proposta de relació entre pobles si no és “errable”, no és política. No es pot fer política afirmant que la unitat d’Espanya no és “errable”.

dijous, 18 d’octubre del 2018

Crueltat i estupidesa.


Són les dues actituds que adopta qui se sent superior  però se sap inferior. Té necessitat d’aniquilar l’adversari a qui no pot vèncer ni convèncer. Crueltat i estupidesa, són companyes de feina, que es reforcen mútuament, i que acaben destruint a qui les adopta.

Tots els estats han adoptat en algun moment aquestes actituds però  no cal ser clarivident per afirmar que l’Estat espanyol ho ha fet amb massa freqüència, amb coherència amb algunes de les seves característiques culturals seculars dominants.

En primer lloc el dogmatisme, lògica conseqüència d’haver estat durant segles el principal promotor de la Contrareforma. El pensament dogmàtic vaticanista ha impregnat  profundament tots els estaments espanyols. No oblidem, que durant segles els erasmistes eren perseguits i condemnats per la justícia espanyola.

En segon lloc l’autoritarisme. Herència d’un llunyaníssim imperi que després d’un segle de certa  realitat va iniciar una decadència de quatre segles i que n’ha quedat un record nostàlgic totalment imaginari. Llegint llibres d’història europea dels últims tres segles veureu que Espanya no existeix.

Finalment, i com a colofó de les  dues característiques anteriors, el centralisme. Ideològic, econòmic, polític… S’ha canviat l’eterna malaltia hipertrofia burocràtica en la més moderna  macrocefàlia centrípeta. (Madrid ha fet acte de presència al món d’ençà que hi ha avions i internet)

El prestigi que dona ser un jutge rigorós porta inevitablement  a voler ser un jutge sever i en un ambient ideològicament propici com l’espanyol el pas a la crueltat és molt petit.

Però la crueltat inútil (sempre ho és) condueix inexorablement a l’estupidesa. És estúpid quan el resultat que obtens és exactament el contrari del que pretens.

La pregunta és: algú creu que després d’un any de crueltat gratuïta, allò que diuen que defensen els jutges -la unitat de l’Estat Espanyol- ha millorat?  Algú creu que el prestigi de la monarquia s’ha reforçat?

Continuant per aquest cruel camí, provocaran dolor a molts ciutadans, patiment a familiars i amics, irritació a multituds… i continuaran per aquest camí, (em temo molt que no poden evitar-ho), per arribar finalment allà on tants catalans volem arribar. Sense por ni pressa.

I a cau d’orella us he dir, que més aviat del que pensem.

17 d’octubre de 2018.



diumenge, 14 d’octubre del 2018

Conflicte i rivalitat.


El conflictes entre pobles més o menys veïns neixen de les diferències ètniques, culturals, religioses, lingüístiques, etc., que generen desconfiança, recels, sospites,  acusacions i condemnes recíproques.

 Les diferències d’instruments de poder entre els dos pobles solen ser molt grans. El més poderós dels dos acaba  absorbint o aniquilant el feble. Si no aconsegueix cap de les dues solucions el conflicte s’enquista i creix amb els anys.

La rivalitat apareix quan dues comunitats humanes, es reconeixen recíprocament com a competidores  per a l’obtenció d’algun o de molts bens, i al mateix temps que els instruments de poder de cadascuna estan més equilibrats.

Entre Xina i Tibet hi ha un immens conflicte, però no hi ha cap rivalitat.

Entre Londres i París no hi ha conflicte però sí rivalitat.

Actualment està preocupant molt al món sencer la transformació del conflicte ideològic clàssic entre Estats Units i Xina, en rivalitat econòmica.

A nivell més modest, però per a nosaltres més molest, analitzant la relació Espanya/Catalunya, podem afirmar que entre aquests pobles existeix un conflicte de molt llarga durada, mentre que entre Barcelona i Madrid hi ha una rivalitat des de fa dos segles. Per entendre bé la relació cal analitzar-la situant per un costat el conjunt  Madrid/ Espanya i per l’altre  el conjunt Barcelona/ Catalunya.

El primer conjunt -M.E.-  té a favor seu la història, el segon -B.C.- la geografia. Tinc ara sobre la taula un parell de llibres. Un es titula La venjança de la geografia, i l’altre La venjança de la història. Interessants.

Mentre que la geografia és aliat fidel i constant per als pobles que la saben utilitzar, la història és una càrrega perillosa, difícilment controlable.

Aquestes conflictes i rivalitats, d’enfrontament, cultural l’un i econòmic l’altre, es pretenen solucionar encarregant la tasca a uns suposadament entesos a qui anomenem polítics, que no tenen les eines mínimament necessàries per posar-se a la feina, i que la majoria de vegades l’autorització que els hem donat no els queda gaire clara. Llavors diem erròniament que és un conflicte polític.

Gairebé sempre, a la història del món, han acabat solucionant aquestes situacions els militars amb les úniques eines que ells saben utilitzar, les armes. Catalunya en té una molt llarga experiència.

 No sóc gens pessimista, precisament perquè aquest recurs,  ara M.E.  no el pot utilitzar contra B.C. i de  les  altres eines de què disposa en té molt poca pràctica democràtica .

Tan poca, que les tres que ha fet servir fins ara se li han girat en contra:

1-        La policia a garrotades contra ciutadans que volien votar. Les imatges les ha vist tothom.

2-        La justícia contra dirigents pacífics acusats de rebel·lió. Els tribunals europeus ho desautoritzen.

3-        Retirada de dipòsits d’entitats financeres catalanes, per obligar-les a marxar de Catalunya. Aquesta     actuació ordenada pel govern de l’estat, i que als ulls dels ciutadans pot semblar menor és la que       tindrà pitjors conseqüències per a M.E.

A Europa no li agrada veure garrotades, però desvia la mirada.

A Europa li fa mal d’estómac que un membre de la unió, tingui presos politics, però es pren sal de fruita i canvia de tema.

Ara, que li toquin el voraviu amb els diners, posant en risc entitats financeres, en un país amb l’economia penjada d’un fil, amb un 16% d’atur, amb un deute que no pot tornar (segons Niño Becerra), d’això Europa en veu alta no en dirà res, però …

Els catalans tenim bastants problemes, és veritat i en canvi els espanyols només en tenen un: Espanya.

12 d’octubre de 2018. Doncs, au, a celebrar-ho.

dijous, 4 d’octubre del 2018

Consells amistosos.


D’un català als espanyols.

Veig que per a molts de vosaltres la unitat d’Espanya té un valor emocional enorme. M’agradaria donar-vos uns quants consells -tot i saber la seva grossa inutilitat- per mantenir i millorar aquesta unitat.

1.-Dessacralitzeu radicalment el concepte. La sacralitat avui dia és perillosa i està molt desprestigiada.

2.-A la nova Constitució que ben aviat haureu d’aprovar que no hi figuri  la unitat com un dogma. Si la sacralitat està desprestigiada, els dogmes són molt més perillosos.

3.-Molts conceptes bàsics són més útils quant menys rígids són. (Diu Feyman, físic genial). Si feu figurar el concepte “unitat” feu que sigui flexible i plàstic.

4.-Doneu a la unitat un caire molt més atractiu i gens coercitiu…

Esmereu-vos, que sou ben capaços de fer bé les coses. Feu més cas a Joaquin Costa: “Siete llaves al sepulcro del Cid”  que a José Antonio: “España es una unidad de destino en lo universal”

Poseu-vos aviat a la feina i quan la tingueu acabada i aprovada, feu una amistosa invitació a la veïna Republica Catalana per pactar una col·laboració tan estreta com sigui possible.

 Ens agradaria força explicar-vos que els catalans tenim la mateixa queixa contra l’estat espanyol que teniu pel cap baix la meitat dels espanyols. La diferència radica en què nosaltres  podem marxar, i vosaltres no.

Fem cas del senyor Monedero que diu que hem de rebutjar la idea  que  Espanya és irreformable. Però com que el camí és molt llarg, és urgent començar a caminar.

Hauríeu d’entendre que us podem ajudar a resoldre aquest problema secular vostre, però que no ho podem fer si no marxem.

Mentre els catalans continuem formant part de l’estat espanyol, els partits politics dominants a Espanya, atacaran el fet diferencial català per guanyar vots, fomentant l’animadversió mútua. I això no fa més que incrementar el problema nostre i vostre.

Ens arriben veus individuals i col·lectives de tots el punts de l’estat que entenen I defensen aquestes idees, però encara que siguin fluixes, optimista com sóc, (o no)  i després de llegir sense gaire rigor científic milers de  pàgines de llibres d’història i d’històries d’ací i d’allà, la boca de l’estómac em diu que està molt  més a prop del que sembla un pas endavant irreversible.

I així ho deixo.

dissabte, 29 de setembre del 2018

Exhumacions i inhumacions.


Tot esperant la gloriosa exhumació i per anar obrint boca fa pocs dies van exhumar simbòlicament el quasi extint Aznar. Geni i figura amb un peu a la sepultura (política).

Ràpidament els socialistes van pensar: massa protagonisme i van córrer a exhumar els seu gran popa. I ja tenim als mitjans d’incomunicació un Aznar/Felipe o Felipe /Aznar d’allò més cordial. Estan d’acord en tot. Estan parlant de Catalunya. Exhuma que fa fort.

Mentrestant  les inhumacions no paren. Aquell paio tan divertit,  (batejat cul-d’olla) que no mentia quan deia que ell no sabia res, ni li sonava qui podia ser M. Rajoy.  Aquella noieta, amb unes galtones, (com dimoni es diu mofletes  en català) molt bufones, que posava en liquidació delegacions, i ens donava als catalans permís per fer pícnics.

Aquest constant inhumar/exhumar és una característica dominant de les cultures que sacralitzen la mort, que dogmatitzen les lleis  i converteixen els jutges en inquisidors, que de  cremar condemnats en deien auto sacramental. I que encara avui dia la seva festa més carismàtica consisteix en torturar i assassinar un gran animal de magnífica estampa.

Tot condueix a la necessitat existencial d’alguna veritat suprema a la que aferrar-se per poder seguir respirant. De la tríada clàssica, “Dios, Patria y Rey”, la primera i l’última es van deteriorar irreversiblement fa un segle.

Solament va quedar “Patria”. Renoi si va quedar. “Una, Grande y Libre”.

Negant als catalans tot dret a opinar sobre el tema, anaven tan lluny que deien:

“Más aun terminantemente: aunque todos los españoles estuvieran conformes en convertir  a Cataluña en un pais extranjero, sería el hacerlo merecedor a la cólera celeste. España es irrevocable. Los españoles podrán decidir acerca de cosas secundárias; pero acerca de la esencia misma  de España no tienen nada que decidir…”

Això ho escrivia un Rivera els anys trenta. I això és el que pretén  la Constitució de 40 anys desprès. I això, exactament això imposen, jutges, fiscals, guàrdia civil i policies, senats i congressos, polítics i comunicadors, bisbes i generals …

Per què perdre el temps preguntant als espanyols què volen, si no tenen “nada que decidir”?

Que ningú em digui  que ja van contestar el 1978. No van contestar res, perquè ningú no els va preguntar res. Se’ns va dir o voteu això o continuarà tot igual.

Un referèndum, per legal que aparentés, en què els estats d’ànim dominants entre els votants eren de por i d’urgència tenia una legitimitat amb data de caducitat més curta que un iogurt. Ja fa anys que va caducar.

De la forta pudor que impregna avui dia tot plegat calia buscar-ne un responsable i era fàcil trobar-lo. 

Qui s’havia atrevit a tocar “la esencia misma de España”? Qui volia “romper España”?

Doncs au, som-hi. “A por ellos”.

divendres, 14 de setembre del 2018

Ús de la força.


És de manual des de ja fa segles que per resoldre conflictes entre grups humans cal usar la força. Però també fa molts anys que sabem que la pitjor decisió del poderós és usar una força insuficient. Causa grans desastres, dolor i morts i acaba perdent.

Històricament se sap que això passa perquè des del punt de vista del poder no s’ha sabut o no s’ha volgut valorar la resistència del contrari.

Napoleó, se sabia invencible, immensament més poderós que la miserable Rússia tsarista, però no va saber valorar el poder del que després en van dir general hivern. El desastre va ser monumental.

Hitler, no va entendre mai, que a l’altra riba del canal hi havia un  personatge tan tossut com ell, però situat a la banda bona. Per cert que,  era Churchill qui deia que l’error no era usar la força sinó  una força insuficient, com va patir ell mateix a l‘Índia.

Sunzi al seu Art de la guerra, escrivia fa 2400 anys:

“Per esbrinar la situació vertadera cal avaluar les forces respectives, d’acord amb cinc factors, el primer és la força moral, que vol dir l’harmonia entre el poble i els seus governants.”

 Aquell, per poderós que sigui, que  no vol conèixer l’adversari, les seves raons o les seves conviccions, que el menysprea perquè l’ignora, que ni vol ni sap escoltar, farà ús d’una força insuficient creient que en tindrà de sobres.

La història li diu a l’estat espanyol que sempre ha vençut totes les rebel.lies del poble català, fos quina en  fos la causa. Doncs ara serà igual, pensen.

Aquest és l’error majúscul que comet la ideologia dominant a Espanya. Perquè l’única força suficient  que ha usat sempre per resoldre el conflicte, ha estat l’exèrcit i  aquest instrument  avui no el pot fer servir.

Han posat en marxa l’eina mal anomenada justícia -fiscal, jutge, policia- sense dubtar de la seva eficàcia.

Ara constaten esverats, per una banda, que no solament no  han eliminat la rebel·lia, sinó que va en augment i que per altra banda han perdut el control de l’eina que seguirà fent tan de mal com pugui, creient que compleix les ordres superiors que ha rebut del seu déu.

Deia fa poc el ministre d’exteriors senyor Borrell que dedicava la major part dels seus esforços a Europa en revertir (sic) les accions polítiques de la Generalitat. És a dir que l’estat espanyol s’està defensant como gato panza arriba, que dirien ells.

Per si no tenien prous maldecaps; màsters, valle de los caidos, monarquia amb reis de copes... deia que si tenien mals de ventre, va i el passat dia onze  omplen l’avenida del  Generalisimo, desde el paseo del General Mola hasta mas allà de la plaza  Calvo Sotelo, (quins noms tan gloriosos) amb menys d’una dotzena de centenars de milers -un milió només són deu centenars de milers-  de ciutadans.

Allò que us deia, ni por ni pressa. Deixem que vagin cometent errors.

I treballant perquè arribi el dia que tots els poderosos del món entenguin que l’error és utilitzar la força .

divendres, 7 de setembre del 2018

És a dir.


Diu el senyor Torra: no acceptaré una sentència condemnatòria.

Pedro Sánchez acaba de sentenciar: En democràcia se acatan las senten- cias, aunque no se compartan.

Nosaltres ho corroborem: En democràcia, sí.
                            ................................................
Han estat molt lloades, a la sexta, les paraules de Joan Tardà comentant que si algun independentista pensa que amb el 50% de catalans favorables a la independència pot imposar-la a l’altre 50% comet un greu error.

Ergo, diem nosaltres: si un unionista creu que amb 50 % de catalans favorables a la unió amb Espanya pot imposar-la a l’altre 50% comet un gravíssim error.

I doncs. Mira que n’és de fàcil la solució. Demanem a la sexta que faci campanya a favor d’una consulta als catalans sobre % (diem consulta per evitar la paraula lletja que els jutges condemnen amb sentències que s’han d’acatar a l’estat espanyol).

Jo m’atreviria a jurar que qui vol fer un referèndum (perdó) és demòcrata i qui impedeix que es faci, no tant.

Tornant al cap del govern espanyol, ell ha sentenciat:

El problema en Cataluña, no es de independencia, es de convivencia. 

Clar que té raó. Si ho sabrà ell que va donar el vist-i-plau quan encara no era president i persisteix ara que ja ho és  en fomentar la situació.

Finalment, amb una generositat que li agraïm, ens diu que ens deixarà votar un altre Estatut d’autonomia.

Com que ara ens fa una mica de mandra, redactar, discutir, aprovar al parlament català, portar-lo al congrés madrileny, rediscutir-lo i ribotar-lo de nou, per guanyar temps i estalviar calerons li proposem una solució més eficient: redactin-lo vostès mateixos, facin unes quantes còpies en paper reciclat i ens les envien. Ens ho llegirem amb molt carinyo, farem un referèndum (ara ja ho puc dir sense por) i direm o direm no.

Si diem sí, en Sánchez no només s’haurà de barallar amb en Casado i amb en Rivera sinó també amb la Susana. I si diem no, en Sánchez no s’haurà de barallar amb ningú (potser amb la seva dona si no el  vol acompanyar a viure a Honolulú).

És a dir. Res, però…

6 de setembre de 2018.

dimarts, 4 de setembre del 2018

Pacíficament, Democràticament i Raonablement.


Ho volem així i només així. És a dir, al contrari  de com han aconseguit la independència la immensa majoria dels estats avui reconeguts al món.

Ja cal que tinguem totes i cadascuna de les virtuts teologals i no teologals i algunes no virtuts com l’astúcia, la perspicàcia, l’instint d’anticipació…

Atès que la norma del tot s’ha de fer pacíficament i democràticament ja està plenament assumida per tothom, m’agradaria insistir en la conveniència d’actuar també raonablement.  Sé, que aquesta paraula raonable  té mala premsa en situacions difícils. Sona a covardia. Per a mi, no obstant és la màxima expressió de valentia d’aquell que, assumint tot el perill que li ve de l’adversari, accepta les conseqüències negatives possibles i al mateix temps vol ser coherent amb la idea que té de si mateix.

Raonem doncs tan lliurement com permet un bloc.

Seria bo fer arribar al conjunt de la societat espanyola la idea que quan més aviat els seus dirigents s’asseguin a una taula rodona amb els líders  catalans per negociar-ho tot, absolutament tot, sense cap condició prèvia, obtindran pactes més favorables per a l’Estat Espanyol.

El temps va en contra dels interessos de l’Estat. Cada dia que passa es va reduint el seu camp d’acció. Està arribant a un punt en què no tindran més opció que intentar una aniquilació absoluta de tot signe de catalanitat. Llavors, Catalunya patirà però Espanya haurà perdut definitivament la partida.

Senyor Iceta, senyor Domenech, vostès dos no poden al·legar ignorància. Cadascun de vostès té interlocutors poderosos a Madrid que no es poden negar a escoltar-los. Feu-los-hi arribar aquest missatge, d’amagat o a crits.
……………………………………………………………………………………………

A mig escriure sento la generosa oferta del president en funcions del govern espanyol. Escolto el concurs de brams del parell d’aspirants a substituir-lo. També escolto el silenci de la resta…

Mentrestant aniré a visitar en Toni Albà i li entregaré el lliri que duc a la mà  perquè el passi pel seu trinxalliris.

I em quedaré plorant.

Un cop seques les llàgrimes em faré massatges a les cames i al cor, respiraré a fons i esvairé qualsevol dubte.

Sang, suor, esforç i llàgrimes, com prometia Churchill. Igual, però sense sang. Sense por i sense pressa.

3 de setembre de 2018.

diumenge, 2 de setembre del 2018

Bonnie i Clyde.


Parella de famosos delinqüents duts al  cinema perquè eren joves i guapos i es van permetre fer els que els donava la gana per places i carrers.

Últimament una altra parella de joves i guapos, però no de cinema, han decidit que els carrers eren seus i podien posar i treure -sobretot treure- rètols o llaços al seu gust.

Ser jove i guapo són unes magnífiques característiques per fer cinema i també per fer política. És a dir, per aparèixer a les pantalles en primers plans.

Però no dona per gaire més. I té el greu inconvenient que per mantenir la tan desitjada popularitat no queda més remei que anar constantment in crescendo el discurs i les accions. Al cine això té un fàcil i tràgic final.

Però a la política, no. Vull dir que el final no és tan fàcil, però que és igual  d’inexorable i molt més tràgic.

Voler conquerir el poder polític -ni que sigui parcialment- utilitzant paraules agressives primer  i actes  violents després  és el camí que van començar a caminar a Itàlia el 1922, que va continuar a Alemanya dotze anys després i a Espanya el 1939, i que finalment va acabar tràgicament el 1945. Va acabar a tot arreu, excepte a Espanya.

L’estat espanyol continua malalt d’autoritarisme. El pensament dominant està contaminat de dogmatisme. Continua desconfiant del seu poble. No vol preguntar, no vol saber. La cèlebre transició, i la tan exaltada  constitució en són una demostració .

L’article 2 escrit literalment per militars franquistes (segons  Peces Barba president de la comissió redactora i confirmat per Roca Junyent amb el soroll de sables)  va ser acceptat per evitar mals majors. I així ha quedat. La unitat d’Espanya va quedar sacralitzada.

Ara han decidit confiar-ne la defensa plena a l’anomenat poder judicial. I aquí rau  la causa profunda de l’actual conflicte. Jutges, fiscals i guàrdia civil defensen  la lletra de la llei, al peu de la lletra, i no tenen cap interès en esbrinar l’esperit de les lleis.

Empresonen dotzenes de persones, inhabiliten uns centenars. Processen alguns milers. Amenacen de duplicar o triplicar o multiplicar per deu aquestes xifres.

Deixant de banda, si podem, el dolor injustament produït. Deixant de banda, si podem, la mala sang que ens puja a la boca, cal que preguntem, amb la màxima  serenor, i tan fort com sigui possible:

Quan acabin la feina jutges, fiscals i guàrdia civil, quan el dogma de la unitat quedi escrit en lletres d’or, en aquell moment hi haurà una sola persona aquí o allà amb dos dits de front que cregui que la realitat d’aquesta unitat, ha millorat?