dijous, 26 de maig del 2022

Paradoxa de Teseu, (i Constitució Espanyola).

 

Diu així. Teseu tenia un vaixell del que n’estava molt orgullós. Cada vegada que se li trencava qualsevol peça fos la que fos, la substituïa per una  altra exacta. Així molts anys, fins que un dia va reposar l’última peça original. El vaixell era exacte, però era el “mateix” vaixell? Heus aquí una paradoxa.

Tot grup humà-família, País, Estat, contínuament va substituint tots i cadascun dels seus integrants, i com el vaixell de Teseu, arriba un dia, una vegada i una altra vegada al llarg de la llarga història dels pobles, que tots els components han canviat.

La Família, el País, L’Estat, són el mateix? O bé més aviat d’allò anterior només en  queda  l’aparença...

La geografia potser no ha variat gaire, però les persones que són els titulars dels drets humans, són totes diferents, encara que els drets humans són “gairebé” els mateixos?

Geografia i Drets perduren. La Ciència no para quieta,  i les Institucions què  de què?

Ara fa una mica més de 40 anys els ciutadans de l‘Estat Espanyol vam votar una Constitució. Feia  47 anys que no votàvem res, i no en teníem pràctica.

Si diem que a caminar se n’aprèn caminant, a votar encara és més evident.

Ens van proposar un text amb 169 articles, 4 disposicions addicionals, 9 disposicions transitòries 1 disposició derogatòria  i 1 disposició final.

La majoria va votar SÍ.

A tot? A tots els articles evidentment, no, cosa que feia absolutament prevalent aquells articles que feien referència a la modificació parcial o total de la constitució.

Quan vaig llegir aquets articles, vaig entendre que allò era el franquisme sense camisa blava, i vaig votar no. Allò era (continua sent) infumable

 La Constitució deia, (i continua dient) que el vaixell de Teseu és el mateix, i que de fet és irreformable, i això fa que la necessitat que té tota màquina d’un servei de manteniment, se’n faci càrrec d’aquesta tasca el Tribunal Constitucional que es va arrogar la potestat no solament d’interpretar-ne  la lletra, sinó de modificar-ne l’esperit.

Afirmo: la Constitució del 78, és antidemocràtica perquè és irreformable democràticament.

Aprofitant l’avinentesa que la putrefacció de la tripulació i molt especialment del Capità  s’ha manifestat esplendorosament, no ens ha de costar massa als passatgers presoners botar una barca salvavides, i encara que sigui a força de rems… que Catalunya té 400 km. de costa, i l’aire fresquet de marinada ja es comença notar.

26 de maig del 2022.

(Gracies, Emèrit, per la teva contribució. Gràcies Tribunals per sostenir-lo).

dilluns, 16 de maig del 2022

La Història i les historietes.

 

Surt el gallec del seu racó, fidel a la efa de Franco i  Fraga i  sense esperar arribar a Madrid diu que la culpa és dels catalans.

I ja està. Tenim un  probable nou president del govern d’ESPANYA (perdó ESPAÑA).

Tot i saber que ningú d’aquells a qui més falta els fa,  em farà cas i amb ànim d’ajudar el poble espanyol a sortir del forat en què està i no ho sap que hi està, i perquè no diguin que ho diu un català (que sí que ho diu, però no només ell) els recomanaria quatre llibres a l’atzar que ara tinc sobre la taula i cap d’ells d’autors catalans.

UN POBLE TRAÏT: (Corrupció, incompetència, política i divisió social) de Paul Preston.

LA PATRIA EN LA CARTERA: (Pasado y presente de la corrupción en España) de Joaquin Bosch.

PORQUÉ FRACASAN LOS PAÍSES: (Orígenes del poder la prosperidad y la pobreza) de Daron Acemoglu y James A. Robinson.

LA CRIPTA DE FRANCO: (Viaje por la memoria y la cultura del franquismo) de Jeremy Treglown.

I segurament molts llibres més que jo no he llegit.

…però és tan fàcil donar la culpa als catalans.

Diu Simone Weil  “si a tu t’ataquen com a jueu, has de defensar-te com a jueu” que traduït al català fa “si a tu t’ataquen com a català, has de defensar-te com a català”.

I aquest és el cas. Espanya té necessitat vital de Catalunya i al mateix temps té una malvolença secular als catalans.

“En tanto en Cataluña quedase un solo catalan y piedras en los campos desérticos, hemos de tener enemigos y guerra”.  Conde duque de  Olivares.

“Son los catalanes aborto monstruoso de la política” ¿?

“ El catalanismo es una enfermedad nerviosa” Silvela, 1900.

“Cuando alguien es una pura herida, curarle es matarle. Pues esto es lo que acontece con el problema catalan”.Ortega y  Gasset.

“La Historia de pueblos  como Cataluña o Irlanda es un quejido incesante”.

Etc. Etc. Però resulta que Espanya sense Catalunya és insostenible econòmicament, al contrari que Anglaterra sense Irlanda.

El somni eròtic de Madrid és una Catalunya despullada de catalans, (i no és una al·lusió a l’Emèrit) però allò que ha aconseguit Madrid és reunir al centre de la península, 6.650.000 habitants en escassos 8.000 km. quadrats, mentre que 230.000 km. quadrats que l’envolten (Les dues Castelles, Lleó i Extremadura) en tinguin escassament 5.500.000  i la culpa és…  

Tornant a Simone Weil, si a mi m’ataquen com a català, tinc obligació de defensar-me, per davant de tot, com a català, i les altres àrees de defensa cal que hi siguin, però supeditades (no m’acaba d’agradar la paraula supeditar) a aquesta.

L’animadversió recíproca existeix, i em sembla ingenu i perillós, fer veure que no. Però també em sembla canalla utilitzar-la com a arma per dominar l’altre, i això no és recíproc és unidireccional, fins al punt que és la mateixa arma que fan servir les dues Espanyes (per més que s’odiïn entre elles) contra Catalunya.

És probable que més d’un pensador espanyol -i potser algun polític i tot- entengui correctament el dilema, però sap que si ho manifesta públicament, les potes dels cavalls, sota  les que serà llançat seran carícies comparades amb les paraules de la premsa…

“Tenim mala peça al teler” diem per aquí, però també tenim les millors teixidores de la península.

Amb molta diferència.

16 de maig del 2020. La primavera ha esclatat.