Preàmbul…
Protegir tots els
espanyols i els pobles d’Espanya en
l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i
institucions…
Oh, que bonic!
I a continuació més de 40 pàgines i 13 x 13 = 169
articles per disminuir desmentir o
simplement anul·lar qualsevol lectura que vulgui fer efectives aquestes paraules tal com sonen.
I per si fos que
algun ingenu vol fer un pas endavant en la direcció que tan clarament marca
aquest preàmbul, no costa gens ni mica, trobar en aquesta mateixa constitució,
articles, estaments, arguments i persones disposades i legitimades per tancar-lo
a la presó una dotzena d’anys .
Preàmbul, significa Abans de començar a caminar però no diu
res de quin camí cal seguir.
La finalitat exitosa d’aquest preàmbul de la Constitució fou
aconseguir uns quants centenars de milers de SÍ, de catalans d’aquells que firmen un document sense llegir-lo del tot.
Una quants centenars més, van votar SÍ, perquè, ei amb bon
criteri, sabien que votar NO, equivalia a uns quants anys més de dictadura en
estat pur, cosa que només sabem què vol dir una escassa tercera part dels
ciutadans actuals.
Tot i aquesta escassíssima legitimitat, allò va servir per
sortir de la presó. Això sí, per la porta del darrere i sense allunyar-nos gaire...
Tinc entre mans un magnífic llibre d’ Ivan Krastev i Stephen
Holmes, La luz que se apaga,
que no té res a veure amb catalans ni espanyols. Estudia i analitza
els canvis dels països ex-comunistes de
l’est d’Europa (principalment Polònia i Hongria) des de l’eufòria de la caiguda del mur fins l’actual triomf del
populisme més reaccionari.
Assenyala dues causes d’aquest aparentment ràpid pas des de
l’alegria d’haver conquerit la llibertat democràtica al retorn a actituds
autoritàries.
En primer lloc, la nova
generació no té experiència viscuda de la dictadura i la coneix com un
fet històric del passat que li han explicat però que no ocupa un lloc
preeminent vivencial i que tendeix a oblidar.
La segona causa, - i copio literalment- les antigues elits
van participar en el desmantellament i van contribuir de forma important en la
naturalesa pacifica da la transició. El resultat fou que van seguir sent
els millors posicionats per transformar el
capital simbòlic que posseïen, en capital financer i polític.
Les dictadures, de les quals van fugir els europeus del sud i els europeus de l’est, eren radicalment
oposades però enormement similars en tant que dictadures.
Ni ells ni nosaltres hem arribat mai a respirar democràticament.
Les minories dominants en un i altre cas no han variat substancialment.
Però deixeu-me ser pretensiosament optimista. Crec que ho tenim molt millor nosaltres que els
polonesos o els hongaresos.
A l’Estat espanyol ha aparegut una esquerda, que no para d’engrandir-se.
La histèria s’ha apoderat de totes les altes instàncies que volen tapar l’esquerda amb grapats de fang
que no fan més que embrutar l’aigua que no para de rajar. Aigua bruta que la
pudor que fa puja Pirineus enllà, amb la
no prou ponderada ajuda de Llarenas, Marchenas i Borrells i uns quants més.
No
tots, però alguns europeus tenen el nas fi.
Diu un proverbi xinès; “quan
un mur amenaça caure, et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer”.
Aquí en tenim 2.000.000 empenyent.
18 de desembre de 2019,