dijous, 19 de desembre del 2019

Constitució espanyola.


Preàmbul…

Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions

Oh, que bonic!

I a continuació més de 40 pàgines i 13 x 13 = 169 articles  per disminuir desmentir o simplement anul·lar qualsevol lectura que vulgui fer efectives aquestes  paraules tal com sonen.

I per si  fos que algun ingenu vol fer un pas endavant en la direcció que tan clarament marca aquest preàmbul, no costa gens ni mica, trobar en aquesta mateixa constitució, articles, estaments, arguments i persones disposades i legitimades per tancar-lo a la presó una dotzena d’anys .

 Preàmbul, significa Abans de començar a caminar però no diu res de quin camí cal seguir.

La finalitat exitosa d’aquest preàmbul de la Constitució fou aconseguir uns quants centenars de milers de SÍ, de catalans d’aquells  que firmen un document sense llegir-lo del tot.

Una quants centenars més, van votar SÍ, perquè, ei amb bon criteri, sabien que votar NO, equivalia a uns quants anys més de dictadura en estat pur, cosa que només sabem què vol dir una escassa tercera part dels ciutadans actuals.

Tot i aquesta escassíssima legitimitat, allò va servir per sortir de la presó. Això sí, per la porta del darrere i sense allunyar-nos gaire...

Tinc entre mans un magnífic llibre d’ Ivan Krastev i Stephen Holmes, La luz que se apaga, que no té res a veure  amb catalans ni espanyols. Estudia i analitza els canvis dels països  ex-comunistes de l’est d’Europa (principalment Polònia i Hongria) des de l’eufòria de la caiguda del mur fins l’actual triomf del populisme  més reaccionari.

Assenyala dues causes d’aquest aparentment ràpid pas des de l’alegria d’haver conquerit la llibertat democràtica al retorn a actituds autoritàries.

En primer lloc, la nova  generació no té experiència viscuda de la dictadura i la coneix com un fet històric del passat que li han explicat però que no ocupa un lloc preeminent vivencial i que tendeix a oblidar.

La segona causa, - i copio literalment- les antigues elits van participar en el desmantellament i van contribuir de forma important en la naturalesa pacifica da la transició. El resultat fou que van seguir sent els  millors posicionats per transformar el capital simbòlic que posseïen, en capital financer i polític.

Les dictadures, de  les quals van fugir els europeus del sud  i els europeus de l’est, eren radicalment oposades però enormement similars en tant que dictadures.

Ni ells ni nosaltres hem arribat mai a respirar democràticament. Les minories dominants en un i altre cas no han variat substancialment.

Però deixeu-me ser pretensiosament optimista. Crec  que ho tenim molt millor nosaltres que els polonesos o  els hongaresos.

A l’Estat espanyol ha aparegut una  esquerda, que no para d’engrandir-se.

La histèria s’ha apoderat de totes les altes instàncies  que  volen tapar l’esquerda amb grapats de fang que no fan més que embrutar l’aigua que no para de rajar. Aigua bruta que la pudor que fa puja  Pirineus enllà, amb la no prou ponderada ajuda de Llarenas, Marchenas i Borrells i uns quants més. 
No tots, però alguns europeus tenen el nas fi.

Diu un proverbi xinès; “quan un mur amenaça caure, et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer”.

Aquí en tenim 2.000.000 empenyent.

18 de desembre de 2019,


divendres, 6 de desembre del 2019

Drets dels homes i altres ximpleries.


Durant l’admirada Revolució francesa, un cop feta la primera neteja, sense gaire miraments, la mala consciència els va empènyer a fer una solemne declaració dels drets de l’home. De veritat que va ser una bona pensada. Assentava jurisprudència.

Però aviat es van adonar que continuaven tenint els mateixos enemics. La recent proclamació dels drets de l’home dificultava l’aplicació de la Llei tal com han fet sempre els que tenen el poder. Van buscar i van trobar una bona solució. Van crear una nova figura jurídica: l’enemic del poble, i llestos. Un enemic del poble no té drets humans.

El regne d’Espanya no ha tingut mai problemes amb els drets humans. Amb allò que no existeix al país, la Llei no hi té problemes. Deien (avui dia no ho diuen, però ho creuen)  que la ley es lo que manda el Rey, i punt. Van crear una figura jurídico-religiosa, l’heretge, amb el seu tribunal adequat, la Inquisició. Aquest triangle Rei-Inquisidor- Heretge amb petits retocs ha funcionat força bé durant 500 anys. El tàndem Rei- Inquisidor s’ha vestit recentment de seda democràtica conservant intacte el cor i la ment.

La figura que ha evolucionat més és la dels heretges, perquè al passar la prioritat emocional del bon espanyol de la religió a la política, ha substituït la figura del que vol trencar la unitat de l’Església per la figura del “ que quiere romper España”.

Els heretges d’abans i els separatistes d’ara són enemics del poble, i per tant en la versió hispànica dels drets de l’home no hi tenen cabuda. Són enemics, i punt. Tothom  ho sap i cap tertulià d’allà en dubta.

Però… les fogueres de la inquisició es van apagar. Els seguidors d’Erasme de Rotterdam, a Espanya eren perseguits per heretges i ara les Beques Erasmus són perseguides per tots els bon espanyols.

Nosaltres no  volem trencar Espanya. Volem ajudar a trencar la crosta secular que a finals del segle XX  va començar a esquerdar-se sense acabar de fer-ho i que sembla que cada dia són més els espanyols que ho veuen possible. Els xicots de Podem ho creuen. Si més no, ho creien.

Per què es tan difícil trencar aquesta crosta?

 I si fos que no és crosta solament?

Potser sí que allò que nosaltres veiem com superficial, per a molts espanyols és part fonamental de la seva identitat.

Pot ser que allò que nosaltres veiem com franquisme, allà ho entenen com patriotisme. Tots? Molts?

Cal repetir tantes vegades com faci falta que la concepció, la gestació, la parida i fins i tot el bateig (via referèndum) de l’anomenada Constitució, de la qual estàvem a nivells tan mínims de legitimitat, que per dissimular-ho la van farcir d’una sobredosi de legalismes tan gran, que mai ha aconseguit mostrar una cara saludable ni molt menys riallera.

Comença a ser hora -estan a punt de fer tard- de  voler saber de veritat què vol el conjunt i cadascuna de les parts del poble espanyol.

D’aquella generació que la va aprovar (de casa nostra van sortir 2 No) ja nomes en queden restes.

No diuen amb grandiloqüència que no hem de mirar el passat, sinó encarar amb valentia el futur?
Doncs, què esperen?

6 de desembre de 2019¡ Quina casualitat,oi!