divendres, 6 de desembre del 2019

Drets dels homes i altres ximpleries.


Durant l’admirada Revolució francesa, un cop feta la primera neteja, sense gaire miraments, la mala consciència els va empènyer a fer una solemne declaració dels drets de l’home. De veritat que va ser una bona pensada. Assentava jurisprudència.

Però aviat es van adonar que continuaven tenint els mateixos enemics. La recent proclamació dels drets de l’home dificultava l’aplicació de la Llei tal com han fet sempre els que tenen el poder. Van buscar i van trobar una bona solució. Van crear una nova figura jurídica: l’enemic del poble, i llestos. Un enemic del poble no té drets humans.

El regne d’Espanya no ha tingut mai problemes amb els drets humans. Amb allò que no existeix al país, la Llei no hi té problemes. Deien (avui dia no ho diuen, però ho creuen)  que la ley es lo que manda el Rey, i punt. Van crear una figura jurídico-religiosa, l’heretge, amb el seu tribunal adequat, la Inquisició. Aquest triangle Rei-Inquisidor- Heretge amb petits retocs ha funcionat força bé durant 500 anys. El tàndem Rei- Inquisidor s’ha vestit recentment de seda democràtica conservant intacte el cor i la ment.

La figura que ha evolucionat més és la dels heretges, perquè al passar la prioritat emocional del bon espanyol de la religió a la política, ha substituït la figura del que vol trencar la unitat de l’Església per la figura del “ que quiere romper España”.

Els heretges d’abans i els separatistes d’ara són enemics del poble, i per tant en la versió hispànica dels drets de l’home no hi tenen cabuda. Són enemics, i punt. Tothom  ho sap i cap tertulià d’allà en dubta.

Però… les fogueres de la inquisició es van apagar. Els seguidors d’Erasme de Rotterdam, a Espanya eren perseguits per heretges i ara les Beques Erasmus són perseguides per tots els bon espanyols.

Nosaltres no  volem trencar Espanya. Volem ajudar a trencar la crosta secular que a finals del segle XX  va començar a esquerdar-se sense acabar de fer-ho i que sembla que cada dia són més els espanyols que ho veuen possible. Els xicots de Podem ho creuen. Si més no, ho creien.

Per què es tan difícil trencar aquesta crosta?

 I si fos que no és crosta solament?

Potser sí que allò que nosaltres veiem com superficial, per a molts espanyols és part fonamental de la seva identitat.

Pot ser que allò que nosaltres veiem com franquisme, allà ho entenen com patriotisme. Tots? Molts?

Cal repetir tantes vegades com faci falta que la concepció, la gestació, la parida i fins i tot el bateig (via referèndum) de l’anomenada Constitució, de la qual estàvem a nivells tan mínims de legitimitat, que per dissimular-ho la van farcir d’una sobredosi de legalismes tan gran, que mai ha aconseguit mostrar una cara saludable ni molt menys riallera.

Comença a ser hora -estan a punt de fer tard- de  voler saber de veritat què vol el conjunt i cadascuna de les parts del poble espanyol.

D’aquella generació que la va aprovar (de casa nostra van sortir 2 No) ja nomes en queden restes.

No diuen amb grandiloqüència que no hem de mirar el passat, sinó encarar amb valentia el futur?
Doncs, què esperen?

6 de desembre de 2019¡ Quina casualitat,oi!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada