diumenge, 28 de febrer del 2021

Amb violència no s’aconsegueix res. Segur?

 

La frase és maca. És èticament correcta. Però...,és falsa.

Ni edulcorant-la afegint: no s’aconsegueix res de bo. Ni millorant-la especificant: el pobre no aconsegueix res de bo, ni els pobles, tampoc.

Ara ja ningú -o quasi- llegeix l’Evangeli. No fos cas que es trobessin a  l’Evangeli de Mateu 11-12 dient; “Els violents conqueriran el cel”. Recony.

I no. Jo no defenso la violència digui el que digui l’evangeli i diguin el que diguessin totes les Constitucions de totes les nacions sobiranes molt, poc o gens democràtiques.

Deixem-ho clar: cap humà té dret a l’ús de la violència contra els humans. Els drets humans ho prohibeixen. I ho prohibien abans  que ningú  parlés de tals drets.

I no obstant una gran majoria dels Estats sobirans actualment reconeguts, en algun moment proper o llunyà de la seva història han aconseguit o han defensat amb violència la seva existència.

Per això els Estats -tots els Estats- actuen precisament per les anomenades raons d’Estat, amb un grau de violència sempre superior a la justificable, contra els ciutadans propis o contra els estrangers.

 Fa tants anys que ho fan i amb tanta impunitat, que actualment els ciutadans acceptem com un axioma que l’Estat  té en exclusiva el dret d’usar la violència. Com en tenen els rius, els terratrèmols, les tempestes…

Acceptem que les raons d’Estat tenen un no sé què de sagrat, que els confereix categoria de dogma, i ens costa d’entendre  que és precisament l’actuació violenta -militars, fiscals, jutges o policies, etc.- la que genera directament o indirecta la causa de molta de la violència del poble. Gairebé sempre.

L’Estat -els Estats- disposa plenament dels tres instruments que la humanitat al llarg dels segles ha anat desenvolupant per aconseguir allò que anomenem ordre social: Armes, Diners i Paraules.

Armes que van des de la bomba atòmica fins a les porres.

Els diners prenen mil formes actives i passives.

Les paraules tenen dues ajudes principals: disposar de potents altaveus per una banda  i el prehistòric procés de petrificació de la paraula en forma de Llei -recordeu el codi d’ Hammurabi o les taules de la llei de Moisès, la Constitució espanyola, sobre pedra o sobre paper, tant se val.

El poble actua en condicions d’inferioritat manifesta i quan respon amb violència sempre és una reacció a una violència superior legal, produïda per la incapacitat o negligència de l’Estat  que no  usa correctament els instruments de què disposa.

La violència és l’ús exagerat de la força. I és precisament els Estats que no són prou forts o no se’n senten davant dels seus pobles, els que tendeixen a usar més la violència.

L’anomenada democràcia actual, hereva de l’aristocràcia, al seu torn hereva de la teocràcia, ha conservat tots els tics dels seus antecessors afegint-hi la plutocràcia. És a dir demos  no ha trobat encara la fórmula  eficient de participar de kratos.

Trencar vidres de botigues del passeig de Gràcia -ves a saber qui ho fa- és vandalisme, diuen. Els vàndals era una tribu de bàrbars (que significa  estranger) que  guerrejaven contra els romans i assimilats. Per cada mort que van causar els vàndals, els romans en van causar mil (literàriament parlant), però la Història la van escriure els Romans, i ara vandalisme vol dir violència  i la Pax Romana, va a missa.

El cas de l’Estat Espanyol és un dels millors exemples de l’últim  segle, de l’ús gairebé exclusiu de la violència com a eina política. I el poble espanyol també ha respost amb violència, perquè no tenia cap altra eina…

Però resulta que l’última dècada han sortit a escena dos casos molt diferents entre si en què el poble ha trobat dues fórmules absolutament pacífiques de fer públiques  les seves exigències: les manifestacions multitudinàries del poble català i les cançons dels rapers.

La resposta de l’Estat en tots dos casos tan diferents ha estat la mateixa.

Ja que no podia utilitzar la violència militar, ha usat la  judicial…

...algú troba estrany que es cremin contenidors?

28 de febrer de 2021.

Arribarà abans la vacuna que …

divendres, 19 de febrer del 2021

Home, Hasél què has fet?

 

Com se t’acut voler tacar l’honorabilitat d’un digne senyor de 82 anys, que tothom sap que és un meravellós pare de família, que mai ha estat infidel a la seva dona, que s’ha mostrat sempre defensor de la naturalesa, sobretot de les espècies protegides, que mai mataria cap animal ni gros ni petit, que demostra el seu amor als esports aquàtics remant pel parc del Retiro o baixant pel riu Sella, deixant iots pels corruptes mallorquins. I sobretot que mai ha gastat un euro que no se l’hagi guanyat amb la suor del seu front.

No veus que cantant pitjor que la Senyora Ayuso -com diu ella- desafines tant que les oïdes selectes de totes les Excel·lentíssimes, Il·lustríssimes Senyories, (cuya vida guarde Dios muchos años)  pateixen una ruptura de timpà.

Com t’has atrevit  a burxar en allò que és més sagrat del ser Espanyol, que és l’Honra. Si sabessis Història sabries que l’almirall Mendez Nuñez després de fugir de la batalla del Callao va sentenciar;  “Mas vale Honra sin barcos que barcos sin Honra”.

Quan només queda l’excels honor de ser espanyol, no és saludable fer-hi conya.

No hi vas pensar en què una colla d’arreplegats protestant pel recte procedir de fiscals i jutges aprofitarien per cremar contenidors i acabaries anant a la presó, amb el risc  de trobar-te enmig de criminals convictes, sobretot  una banda perillosa capitanejada per un tal Junqueras.

Perquè has de saber que Espanya és una democràcia plena, sense preguntar; plena de QUÈ?

Als cremadors de contenidors els demanaria que en resposta a aquesta pregunta fossin més selectius a l’hora de cremar-ne i nomes ho fessin amb el contingut dels contenidors marrons.

Això sí, respectant l’honor del que se’l mereixi, que com deien els papers militars dels reclutes que descrivien les seves característiques:  “Valor, se le supone”.

Doncs això: “Honra, se le supone”.

17 de febrer de 2021.

Tot esperant la vacuna que ve.

 

 

 

diumenge, 7 de febrer del 2021

La crosta franquista.

 

Crosta: Capa externa i dura, d’una cosa tova. Diu el diccionari.

Franquisme: Episodi tràgic i cruel, del segle passat, manifestació sublimada de la manera de ser, de pensar i de fer, pròpia de l’Estat espanyol al llarg dels segles.

Capa endurida de llarga durada que ha impedit que l’interior tou, adquirís la consistència necessària per trencar-la, (com han fet amb èxit molt variat alguns països europeus)  tot i haver-ho intentat diverses vegades els dos segles passats, sense cap èxit.

Actualment qui encarna millor la duresa d’aquesta crosta, nítidament franquista, són, a part dels militars per raons d’ofici, per una banda la monarquia i per l’altra els jutges dels tribunals superiors, que accedeixen a aquests càrrecs, precisament per posseir aquest modus cogitandi, herència directa de la Santa Inquisició transmesa pel nacionalcatolicisme franquista.

La gran esquerda que ha aparegut al cim de la cúpula d’aquesta crosta, genera esperances, i les filtracions de fems però també d’aire i una mica de llum, no pararan fins que aquella matèria tova interior adquireixi fermesa suficient per iniciar un camí cap a la  democràcia.

La falta de voluntat de sortir decididament ara fa 40 anys del sistema dictatorial i corrupte profundament arrelat  a tots els estaments politics, econòmics i socials ha tingut la tràgica conseqüència que els principals actors nous al món del poder (socialistes  i convergents, per exemple) es veiessin gairebé obligats  sisplau per força a actuar de manera molt similar a la dels hereus directes del franquisme,  PP i monarquia que eren i són corrupció pura i dura.

La corrupció no va desaparèixer i la democràcia no va néixer. Però la comèdia es va estrenar, com diuen la gent de teatre amb molta merda.

La quasi totalitat de la  gestió, i administració de tots els òrgans de poder de tota mena està en mans de persones d’entre 30 i 70 anys. És a dir, que cada 40 anys hi ha una renovació gairebé total d’actors principals i secundaris.

Per altra banda cada 40 anys (o menys) els instruments de què disposen els gestors del poder també canvien  millorant enormement la seva eficiència .

És a dir actors nous, eines noves… a tot arreu però idees velles, actituds mentals encarcarades, i en algun país com Espanya en què es va desaprofitar escandalosament l’ocasió de la mort del dictador per fer un canvi profund, es troben 40 anys després, a les portes d’una crisi total, política, social i econòmica, amb un desprestigi creixent a Europa, sense que es vegi a l’horitzó ni una llunyana llumeneta d’esperança de l’aparició d’un grup humà prou clarivident i suficientment poderós per arrossegar sense cap violència els ciutadans cap a una societat més lliure i més equitativa.

Quan encara sents un ministre o ministressa defensar el prestigi de l’Estat, dient que aquí no hi ha presos politics sinó politics presos penso que també és veritat que a Espanya no hi ha ministres idiotes, que l’únic que hi ha són idiotes ministres.

Amb molta por i una mica d’esperança, o bé al revés, amb molta esperança i una mica  de por, segons el tarannà de cadascú  esperem que el proper dia 14 serveixi per donar un pas endavant significatiu perquè la relació Espanya/Catalunya deixi de ser la de sobirà/súbdit. Hi guanyarem tots.

Quan un amo deixa marxar un esclau, els dos  guanyen llibertat.

7 de febrer del 2021.

Covid menguante.